Calor corporal

Diuen que en temps antics, els nobles, per tal d’escalfar-se el llit abans d’anar a dormir feien posar-hi uns nadons que, amb la seva calor corporal temperaven els llençols. No és cap bajanada, perquè els nadons generen proporcionalment, molta més escalfor que els adults. I això es nota encara més quan estan malalts. No tenen febre com tothom, sinó que es posen “a bullir” amb molta facilitat.

Tot això té relació amb un problema al que s’han d’enfrontar les criatures. És un problema físic sobre la relació entre superfície i volum. Proporcionalment, un nadó té molta mes superfície corporal que un adult. De la mateixa manera que una formiga és quasi tot superfície mentre que un elefant és quasi tot volum.

El problema és que la calor corporal es genera dins el cos, però es perd per la superfície. Això vol dir que els nadons perden calor corporal amb molta facilitat. I com que som animals que mantenim una temperatura constant, els petits han de fer un gran esforç generant calor per mantenir-se als 37 °C òptims a la que funciona el nostre cos. N’han de fer més que els adults, simplement perquè les seves pèrdues són proporcionalment superiors.

I per generar calor el nostre cos té un teixit particularment eficaç, tot i que ben poc conegut. És el teixit adipós marró. El nom ja dona pistes. Es tracta d’un teixit adipós, és a dir, que està fet bàsicament de greix, però no és el greix normal (el teixit adipós blanc) sinó que té un color marró per dos motius. El primer és que està ple de vasos sanguinis ja que disposa d'una irrigació molt superior a la resta de teixits. Això és així, bàsicament, per poder exportar la calor que genera cap a la resta del cos. I el segon motiu és que les cèl·lules d’aquest teixit (els adipòcits marrons) són molt riques en uns orgànuls subcel·lulars anomenats mitocondris.

A les cèl·lules, els mitocondris aprofiten el metabolisme de tot allò que hem menjat per generar energia química que l’organisme pugui aprofitar. Això ho fan amb un sistema molt complex i d’una extraordinària bellesa bioquímica i al final fabriquen una molècula anomenada ATP que el nostre cos farà servir com a paquets d’energia per funcionar.

Però els mitocondris del teixit adipós marró són diferents. Fan la seva feina normalment, és a dir, metabolitzen el greix, però al final no fabriquen ATP. Simplement deixen que tota l’energia química que podrien generar es dissipi en forma de calor. Com un cotxe quan premem l’embragatge i l'accelerador alhora. El motor funciona molt, però no fa cap treball, simplement s’escalfa. Doncs en el teixit adipós marró, aquesta calor la captarà la sang, que marxarà cap a la resta del cos per ajudar-lo a escalfar-se i així mantenir la temperatura òptima. Naturalment, aquest sistema està exquisidament regulat i s’activa i es desactiva segons calgui.

I, on està aquest teixit adipós marró? Doncs en un nadó es troba en la posició més raonable. Escampat sota la pell com si fos una armilla tèrmica. I la major densitat es troba just a l’esquena, entre els omòplats. Per això, si voleu notar escalfor de veritat, quan un bebè tingui febre no li toqueu el front, toqueu-li l’esquena i veureu.

A mida que ens fem grans el teixit adipós marró no creix proporcionalment i queda com clapes fines subcutànies, aparentment invisibles, però que en una fotografia infraroja es pot identificar clarament.

Però no tant sols escalfa. Cremar greix és un dels mecanismes que té el cos per eliminar l’excés de calories ingerides. Que el teixit adipós marró funcioni més o menys explica perquè hi ha persones que s’engreixen amb molta facilitat mentre que altres, menjant el mateix, estan prims com secalls. L’excés de greix és eliminat, en forma de calor, amb facilitat en uns casos o amb molta dificultat en altres.

I és que, en general no hi pensem, però molta part del nostre metabolisme es destina simplement a mantenir-nos a la temperatura correcta. És el preu que cal pagar per ser animals de sang calenta.