De vegades tinc discussions aferrissades amb seguidors de les medicines alternatives. Les que ara s’anomenen “medicines complementaries”, que sona com millor. I és una situació psicològicament curiosa, perquè moltes d’aquestes teràpies estic convençut que tenen la seva aplicabilitat i els seus fonaments. Potser no els coneixem, però val la pena investigar-los. Però com que soc científic, es dóna per suposat que tinc la ment quadriculada i que estic tancat en banda a tot el que no sigui medicina tradicional. El fet que hi ha moltíssims treballs investigant els principis actius de la medicina tradicional sembla que no és una demostració que ens la prenem seriosament.El problema és que molts seguidors d’aquestes teràpies tenen un notable grau de radicalisme, i això m’empeny immediatament a radicalitzar-me jo. De manera que al final s’acaba en un diàleg de sords.
El més curiós és que al final no sembla que es tracti de veure si una determinada teràpia és efectiva, sinó que cal acceptar cegament les bestieses, les absolutes ximpleries que esgrimeixen per justificar-les. I, és clar, per aquí ja no.
Un exemple el trobo quan un seguidor de les teràpies naturals posa en dubte absolutament tota la farmacologia. Res que estigui en una pastilleta pot ser bo per definició (i no exagero). Jo no nego pas que una infusió d’una herba xinesa, de nom impronunciable i de gust vomitiu si que pot curar l’asma, per exemple. Però quan suggereixo que pot ser útil investigar quins són els principis actius que fan que aquella planta sigui medicinal, ja posen mala cara. I si argumento que seria genial descobrir quin dels productes que té la planta en qüestió és el que cura l’asma, perquè aleshores podríem administrar directament el producte, doncs ja diuen que no. Que això no pot funcionar de cap manera i segur que altres compostos de la planta fan que sigui l’òptim de curatiu.
Sembla que si extraiem el producte que fa que la planta ens curi i els posem dins una càpsula, deixa de ser “natural” i per tant deixa de ser “bo”.
El millor és quan demano el perquè d’aquest raonament. La resposta acostuma a ser un gest de negació, prement la cara amb escepticisme i dient “segur que és millor la planta”. I si se m’acut preguntar per alguna dada que suggereixi que el que diuen és cert, el normal és que s’enfadin, em tractin de científic curt de mires i la discussió s’acabi ràpidament.
Ell se'n va pensant que soc un cap-quadrat tancat en els meus esquemes inamovibles i jo marxo convençut que ell es creuria qualsevol cosa sense el mínim de rigor amb tal que soni bé. Probablement tots dos exagerem (jo no gaire), però al menys la discussió ha sigut divertida.
El curiós és que mentre que algunes teràpies poden tenir algun motiu que les justifiqui, encara que no sigui el que diuen, altres són tant absurdes que primer et preguntes si et prenen el pèl i tot seguit et demanes com és possible que algú s’empassi tal ximpleria.
Un dels meus preferits era el que deia que podia curar el càncer amb vitamina C, però que ho feia passant una ampolleta plena de vitamina C sobre la zona del tumor. Suposadament l’energia irradiada per la vitamina mataria el tumor.
Quan algú defensa això... com ho fas per engegar-lo a pastar fang sense ser maleducat? Perquè alguns dels que fan això ho fan de bona fe, però altres no tenen escrúpols a cobrar una pasta a persones que estan desesperades per culpa d’una malaltia. Perquè de vegades s'acusa als metges de pensar únicament en els diners, com si els qui venen llibres, vídeos o CD's de teràpies alternatives no en fessin de negoci.
I encara és més empipadora la manera que tenen de mirar a un costat i l’altre. Per molts “alternatius” un estudi doble cec que impliqui milers de malalts de diferents països i que indiqui que un medicament funciona (o no funciona) no té cap valor. Segur que és una manipulació de la perversa indústria farmacèutica i que tots els metges implicats estan comprats. En canvi, la paraula d’un paio amb nom estrany, envoltat d’olors d’encens i de música oriental i que explica que una vegada va curar una nena modulant unes misterioses energies biovitals cosmotàntriques, ja és considera una prova suficient i definitiva.
Que no hi hagi cap document sobre la nena, ni la malaltia que tenia, és un detall irrellevant. Això només ho demanen els científics que es neguen obstinadament a veure la veritat.
11 comentaris :
el problema és que tant els uns, companyies farmaceutiques, com els altres, gurus de les medicines alternatives, ens han estat enganyant. potser no tots però molts de totes dues bandes. i com és difícil trobar-hi un pam de net, ara ja no hi se'n pugui fiar de ningú.
el que tots volen és fer diners gràcies a tu, i sovint gràcies a la teva desesperació. el que no és el seu primer objectiu és curar. l'únic objectiu es fer diners.
si ho poden aconseguir sense curar, tant uns com altrs ho fan.
De fet esteu tots equivocats, ja que el que cura de debò no són ni els principis actius ni la gespa amb nom estrany: és la memòria de l'aigua. I l'aigua amb més memòria i que cura més és la que surt de l'aixeta de casa meva, i ho sé perquè m'ho ha dit un tipus de nom impronunciable i que feia olor a encens, així que si us voleu curar ja sabeu per on heu de passar per caixa !!
Recomano la lectura d'Oryx&Crake, una novel·la de ciència ficció situada una mica més enllà, on se suposa que la medicina s'ha perfeccionat tant que ja ho poden curar tot i per evitar la seva obsolescència dissenyen malalties que curen a posteriori, com els anti-virus informàtics d'avui en dia.
Malauradament, crec que l'efervescència de la natura i l'afebliment del nostre ADN fan que això sigui ben difícil, darrerament proliferen les malalties cerebrals, que és on som més peixos, també s'ha de dir, i a on, potser, les medicines alternatives, que ofereixen un tracte més humà (generalitzo) hi tenen més a fer.
El problema és, sens dubte, la paraula "natual".
És una paraula que fa servir molta gent però què és natural? Ben mirat tots els productes del mercat són naturals, ja que han estat oferts per la natura tot i que poden haver estat sintetizats per organismes diferents.
Sempre queda el consol de refugiar-se en la lectura d'alguns dels nostres herois que practiquen l’escepticisme científic com Sagan, Randi i tants d'altres.
Fa poc vaig patir una d'aquestes discussions, no exagero però era un sis contra un que em va deixar francament al•lucinat i entristit per la poca valoració que en feien del món de la ciència. Després de vanagloriar les excelsos beneficis de la pràctica del qigong (chin kung) van comentar que a un amic seu, un mestre de chi kung, l'havia mogut a distància (telecinesi) amb l'ajut de la famosa energia qi. No ho vaig poder resistir i se'm va escapar el riure.
Vaig dir que estava convençut que la pràctica del chi-kung o altres variants és positiva degut als exercicis de respiració i relaxació però que necessitava més proves que no pas l'existència d'una energia no detectada per cap giny humà. Ja seria curiós que haguéssim estat capaços de crear màquines per detectar coses que la nostra limitada capacitat humana ens impedeix veure i en canvi fóssim capaços de detectar una energia (els mestres, és clar) i no tinguéssim cap maquina per mesurar-la.
Però el que sí vaig intentar deixar clar és que no pensava admetre que perquè algú, suggestionat perquè creu en l'existència d'aquesta força universal, em digués que havia sentit que el movien havia de creure-m'ho. Vaig intentar fer pedagogia i explicar com gràcies al mètode científic intentem ser el més objectius possibles. I que caldria fer un experiment controlat per veure si realment hi ha alguna persona capaç de moure a una altra a distancia. Em sembla que no dic res d'estrany però això els ofenia perquè d’alguna forma estava dubtant de l’opinió d'una persona coneguda. Jo els hi vaig dir que no dubtava pas de la seva percepció i que de vegades les nostres percepcions ens enganyen i que del que si dubtava era de l’existència d’algú amb aquesta capacitat.
No va servir de res com ja us ho podeu imaginar.
Ara recordo també que un d’ells em va posar el clàssic exemple de que si no m’havia passat alguna vegada que pensant en algú me l’havia trobat pel carrer. Jo li vaig respondre, gràcies a l’exemple que explica en Feynman al seu llibre “El sentit de tot plegat” que sí, que una vegada mentre estava a casa em va passar pel cap que la meva àvia de 95 anys acabava de morir, i just en aquell instant va sonar el telèfon. Vaig despenjar l’aparell i quan vaig respondre: “Sí, digui’m”, una veu estranya em va respondre “Bon dia, el truquem de la companyia de la llum per oferir-li unes condicions….”
PERO SAPS UNA COSA? AJUDAN ALS MALALS,ELS HI VENEN IL-LUSIONS,I EN MOMENTS FOTUTS DE DEBO TAMBE ESPERANÇA, RES MES QUE AIXO...PERO AJUDAN A SEGUIR LLUITAN.
JUGANT AMB BCN.
Estic totalment d'acord amb tu. El mètode científic, amb experiments provats i reprovats no té cap importancia davant del poder miraculós per curar. Ja els pots explicar que el principi actiu d'aquella planteta és potser el mateix que el d'aquella píndola, que pots comprar a la farmàcia a un preu raonable i a l'abast de tothom i no cal expoliar tot un prat i arribar a l'extinció de l'espècie per un tractament d'una setmana. Una amiga m'explicava sobre les excel·lencies de les flors de Bach, que cada herba té la seva aplicació i que depen del lloc on ha crescut la planta i no sé pas quantes coses rares més i que guarien malalties incurables o que havia gent, que els metges tradicionals ja havien desauciat, que prenen aquestes herbes s'havien curat, a tot això aquestes quatre herbes et costen un ronyó i part de l'altre. I després som nosaltres els caps cuadrats!
Una de les coses que no m'agrada de la medicina ¿"tradicional"? no sé com dir-ne, la de la Seguretat Social, vaja, :-) és que sovint no contempla la relació entre la malaltia física i l'aspecte emocional de les persones. Penso que per curar-se, a banda de la medicació, és necessari voler estar sa i sentir-se'n. Conec molta gent que volen estar malalts, ja sé que sona estrany però si mireu al voltant segur que vosaltres també en coneixeu. En canvi, quan trobem un malalt que realment es vol curar i vol sentir-se sa... és realment "miraculós" el que es pot arribar a veure.
Si, si, però tranquil Dan, qui riu últim riu millor, i aquests que tant diuen, acaben, com la majoria passant pel quiròfan, amb anestècia, antibiotics i el que convingui, ...ja n'he conegut un parell, i aleshores s'excusen...un es va operar d'unes morenes que li sagnaven fins a agafar anèmia, i l'altre per poder-se treure els queixals del seny que li martiritzaven la vida.
...no és pot ser radical en gaires coses, i menys amb temes de la salut.
Sembla que ens oblidem del sentit comú, que és el més comú dels sentits.
Segurament hi ha plantes remeieres, com segur que hi ha medicaments que tenen plantes com a un dels components.
Però hi ha molt de ganes, com ja he llegit algú.
Si tu tens una malaltia poc important, és clar, i creus fermament en una persona que té espelmetes i aromes i que posant-te les mans al damunt et cura, segur que et sentiràs bé i creuràs que t'ha curat.
L'efecte placebo és molt important, però sovint no n'hi ha prou si la cosa és seriosa.
Jo no sóc massa de prendre coses, ni naturals ni tradicionals, però fa poc una amiga em va parlar de les múltiples meravelles de les baies de goji. Anaven bé per tot, per piles de coses!
Vaig anar a l'herbolari i me les vaig comprar. Gairebé 11€ vaig pagar. Em va durar 1 mes la bossa. Una cullerada sopera cada matí. Després del mes, em sentia igual de bé que abans, ni millor ni pitjor, francament. No me les he comprades més.
En canvi, la meva amiga, se sent més jove, més àgil, més, més, tot!
Suposo que ella hi creu, i creure-hi la fa sentir molt millor.
Bon capde a tots!
Avui aquest post ha generat uns comentaris moolt llargs. menys mal que tinc dissabte i diumenge. ;)
Publica un comentari a l'entrada