Bellesa iridiscent

Si ens fem un tall o una punxada, d’entrada sagnem una mica, però aviat l’hemorràgia s’atura i la ferida queda tapada per una crosta de color vermell fosc al principi i negre amb el pas dels dies. Fabricar un coàgul és el sistema que té el nostre organisme per anar tapant les ferides que la superfície del cos pugui patir. Però altres animals han trobat diferents solucions per protegir el cos, i una d’aquestes adaptacions ha resultat ser una font de bellesa inesgotable.

Si recollim petxines per la platja, en moltes podrem observar la brillantor del nacre recobrint la part interior de la closca. És una substància que barreja component orgànics i inorgànics i que consta de plaquetes d’aragonita, una forma cristal·lina del carbonat càlcic. Aquestes plaquetes estan unides per material orgànic, proteïnes o sucres. Com que son extremadament primes, apareixen fenòmens de refracció de la llum que li donen una iridiscència característica.

Doncs aquest nacre és sintetitzat per les cèl·lules epitelials de diferents mol·luscs i permet establir una mena de capa llisa i suau en contacte amb el cos de l’organisme que li dóna protecció. Naturalment, la gran protecció depèn de la closca pròpiament dita, però la capa de nacre fa com de “roba interior” de la petxina.

El cas és que quan una partícula de sorra o un fragment de petxina queda dins, en contacte amb el cos del mol·lusc, el que fa és fabricar més nacre per tal d’envoltar l’objecte estrany i aïllar-lo del cos de l’animal. Mica a mica s’aniran dipositant capes i mes capes de nacre i al final obtindrem un objecte arrodonit, iridescent, d’una textura i color molt apreciats i que coneixem amb el nom de “perles”.

Per això del nacre també en diuen mareperla.

De les perles se n’aprecia la forma, la mida i el color, i durant molt temps van ser una mercaderia extremadament valuosa. Especialment si tenien alguna característica particular. Per això el negoci de buscar ostres per veure si contenien alguna perla era una font de recursos en molts indrets del món. Però a finals del segle XIX, al Japó, es van adonar que es podien conrear perles. N’hi havia prou d’introduir un nucli dins l’ostra perquè el nacre es comencés a dipositar al seu voltant. Passat determinat temps es recollia la perla que tindria aproximadament la forma que li haguéssim donat al nucli.

Això va permetre generalitzar l'ús de les perles per a joieria, però malgrat trobar-se junt amb altres pedres precioses, cal recordar que les perles no són pedres i que cal cuidar-les amb més cura. Si dins el joier topa amb altres minerals (ja sabeu, diamants, robins, maragdes, el normal) la que quedarà ratllada sempre serà la perla, que és molt menys dura que la resta. Per tant, les perles cal guardar-les envoltades de draps o alguna funda protectora.

També cal humitejar-les de tant en tant. Un drap mullat per netejar-les els hi senta molt bé. En canvi, no us dutxeu amb les perles posades, que els sabons i altres productes les poden malmetre. (Bé, si la situació és molt especial, vosaltres mateixes).

Finalment, ja se sap que cal anar amb compte amb els àcids, que dissoldrien l’aragonita i per tant la perla. El vinagre és tot un clàssic a l’hora de desfer perles i diuen que Calígula preparava salses fetes amb les perles que desfeia en el vinagre o que Cleopatra va desfer una enorme perla per impressionar (amb èxit, no cal dir-ho) Marco Antoni.

De vegades hi ha qui n’abusa de les perles i passegen amb collarets tan exagerats que perden la gràcia. Però unes perles ben triades poden ser un complement espectacular en determinades ocasions. I això que no deixen de ser l’equivalent llunyà a una crosta, però feta per un bivalve.