La educación higiénico-moral de la mujer

Fa uns quants anys es va presentar una tesi doctoral en medicina particularment important, tant per la temàtica com pel que representava el simple fet de ser defensada. El títol era “De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer” i la gràcia és que va ser la primera vagada que una dona arribava al grau de doctora a l’estat espanyol. Ella era Dolors Aleu i Riera i la seva tesi acaba de ser posada on line per la Universitat de Barcelona. Un document que val la pena mirar-se.

Quan es parla de la igualtat entre homes i dones, sovint es fa referència al “sostre de vidre” amb que topen les que volen ascendir al més alt de l’escalafó empresarial, polític o acadèmic. També és comenta com ha sigut la lluita per la igualtat i tot això. Però el cas és que la majoria de noies d’avui en dia, ni tan sòls es plantegen que el fet de ser una dona hagi de ser un problema en la seva carrera. Amb el temps descobriran que potser les coses encara no són com semblen, però el fet que d’entrada no es posin cap limitació ja és un gran que.

De totes maneres no està de més recordar que això és un fet excepcional i que al llarg de quasi tota la història i, encara avui, en molts indrets del planeta, les coses no són així. La tesi de la Dolors Aleu va ser presentada l’any 1882, ben mirat, no fa tant de temps. I a sobre, el nombre de dones doctores va ser testimonial durant encara molts anys. Per exemple, el 1955, tot just fa un parell de generacions, únicament l’1 % dels metges del país eren dones.

Però el més interessant és un document que hi ha junt amb la tesi. Unes cartes que van intercanviar la Dolors Aleu i el seu director de tesi, el Dr. Joan Giné i Partagàs. En aquestes cartes, ella li agraeix el haver-la acceptat per fer la tesi, i sobretot per haver-la recolzat en els obstacles que va trobar pel fet de ser dona. A més li demana si opina que el text mereix ser publicat. La resposta del director és donar-li ànims i felicitar-la per la seva feina i animar-la a publicar-la.

El cas és que mentre la llegia pensava que avui seria impensable que algú escrigués una carta com aquella. D’entrada per l’antic vocabulari que fan servir, és clar. I també per la diferència de tracte que hi havia. El director de tesi era algú amb un estatus molt més elevat del que pot tenir ara i això és nota en la manera d’adreçar-s’hi. Si algun dels meus doctorands m’escrivís una carta començant amb un “Mi ilustre maestro” pensaria que estava sota els efectes d’alguna substància psicotròpica. Però així és com ella el tracta. De la mateixa manera que acaba amb les sigles q.b.s.m. que he hagut de buscar el que significaven per descobrir que és: “que besa su mano”.

Eren altres temps i les regles socials eren unes altres.

El llenguatge d’ell també resulta divertit. Després de felicitar-la comenta que un dels problemes de moltes civilitzacions ha sigut “...el escaso y aun improcedente cultivo que se ha acordado a las admirables disposiciones intelectuales del bello sexo.” I pel que fa als problemes que ella va patir li diu que “Supongo parti pris en ciertos profesores: habrán dicho “yo no quiero saber lo que esta aspirante sabe; es mujer y basta;... no debe recibir el grado de doctor”. Son malignos desahogos de la reacción. Esos señores olvidan que la ley la ha concedido a V. La plenitud de los derechos académicos, así como a ellos les ha ordenado que juzguen de la aptitud científica del graduando y no de la sexualidad del mismo.”

I si ella li besava les mans, ell acaba amb un q.b.s.p.

En un primer moment ens pot sonar paternalista i fins i tot sexista, però en aquell temps, aquest home tenia l’actitud més oberta i progressista possible. En aquest sentit seria interessant llegir textos dels que s’oposaven a l’educació de les dones.

Unes cartes avui en dia inimaginables, però que no està de més llegir per recordar que les coses eren molt diferents fa no tant de temps. La tesi també té el seu interès. Posava de manifest l’estat de l’educació i el tracte que rebien les dones i la necessitat de canviar-ho. Un seguit d’obvietats que actualment sembla mentida que calgués recordar o posar de manifest però que aleshores eren a les arrels mateixes de la societat.

Naturalment recordar el passat no vol dir que el camí ja estigui fet. Encara queda feina per fer fins que les diferencies entre sexes els limitin únicament al joc de la seducció i prou.