L'amagatall de l'Èbola

Sang, molta sang, hemorràgies massives, una mort ràpida, espectacular i inevitable. Tot això passa pel cap quan s'esmenta un dels virus més temibles que coneixem. L'Èbola.
I el cas és que no n'hi ha per menys. De tant en tant aparèixen notícies d'un brot d'Èbola, generalment per Àfrica, i es constata que l'únic que es pot fer és aïllar els malalts i esperar. No es conèixen bé els mecanismes de transmisió, tot i que se sap que pot ser a través de la sang infectada i potser també per contacte amb objectes infectats. Per sort no es per l'aire. Tampoc es coneix cap medicament efectiu. I, encara que alguns pacients es recuperen, s'ignora el perquè.

De fet, de virus de l'Èbola n'hi ha uns quants de diferents. L'Èbola-Reston, l'Èbola-Zaire, l'Èbola-Sudan i l'Èbola-Costa d'Ivori. Evidentment li han posat el nom de l'indret on va identificar-se cada soca arrel d'algun brot. Tots pertanyen a la família des filovirus, i si mireu la foto de microscopia electrònica veureu que sembla un nom ben trobat.

Però fa poc s'ha fet un pas important en el coneixement d'aquest agent letal. Un dels misteris de l'Èbola era el seu reservori. No podia ser un virus comú en els humans, perquè mata en massa poc temps. Per tant, es donava per sentat que algun animal ha de poder ser infectat per l'Èbola sense patir la malaltia. Ocasionalment el virus passa dels animals als humans... i esclata l'epidèmia. Igual que passa amb les aus i la grip. Però en el cas de l'Èbola, quin era aquest animal?

Al principi es va pensar en alguns micos. Però aviat es va descartar. L'Èbola també mata als goril.les i als ximpancés. Tampoc semblava que fos un animal doméstic. Les epidèmies d'Èbola son, afortunadament, poc freqüents.

Però finalment, un equip d'investigadors, desprès d'analitzar un miler d'animals ha identificat el que fa de reservori: Rats penats!

De fet son tres espècies diferents de rats penats les que han presentat anticossos contra el virus. Això vol dir que han estat en contacte amb ell i no han mort. I en alguns, fins i tot s'ha aïllat part del material genètic del virus.

Aquesta descoverta és molt important, perquè es podran fer campanyes destinades a prevenir el contacte amb aquests animalons. Pobres! Ells no en tenen la culpa, però per si no n'hi havia prou amb la mala fama dels vampirs, ara a sobre seran els portadors de l'Èbola.

Sempre històries de terror relacionades amb la sang!

Àtoms i raïm

Una de les fruites que més m'agraden és el raïm. Per tot, per la dolçor del raïm moscatell, per la imatge de la verema, que em recorda que comença un nou curs escolar, perque d'ell se n'obtè el vi... i perque el raïm va contribuir a demostrar la teoria atòmica de la matèria.

No es confonem. Parlo de química, no de física atòmica. El raïm te a veure amb la teoria que afirmava que la matèria està constituida per àtoms.

Totes les ciències han tingut uns inicis especulatius, en que s'acumulen dades i es generen algunes explicacions que, més o menys van fent. Però arriva un moment en que apareix una teoria que pot explicar totes les observacions d'una manera coherent. A partir d'aquell moment, la ciència en qüestiò esclata. És el que va passar a la Biologia amb la teoria de l'evoluciò de Darwin. A la física amb la teoria de la gravitaciò de Newton i desprès amb la relativitat d'Einstein. També (i que em perdonin els meus amics psicòlegs) és el que encara no ha passat amb la psicologia. I és el que va passar a la química amb la teoria atòmica de Dalton.

Però les noves idees costen d'acceptar. I l'existència física, real, dels àtoms va trigar molt a ser reconeguda. Durant un temps es deia que com a idea abstracta per comprendre el món podria ser, però s'aquí a que fossin entitats reals n'hi havia un bon tros. En aquell temps hi havia altres teories que eren més acceptades. Mica a mica es va anar acceptant, però hi havia coses que en aquell temps no es podien demostrar directament.

Una d'elles era la existència de les mol.lècules. És a dir, de grups d'àtoms units entre si en estructures estables. I, a més, en teoria podien haver uns tipus de mol.lecules molt curioses. Segons com s'unissin els àtoms surtiria la matèixa mol.lècula pero invertida. Com la ma dreta i l'esquerra. La teoria deia que era possible, però com observar-les?

Doncs va aconsegur-ho un bioquímic molt famós. En Louis Pasteur (que no era metge, era químic). Va observar que una substància obtinguda del raïm anomenada àcid racémic semblava identica a l'àcid tartàric (un altre tipus d'àcid) en tot excepte en una característica: Si passava la llum polarizada al seu través, es desviava en una direcció en el cas de l'àcid tartàric però no ho feia en el cas del racémic. Molt bé, i que? Doncs que en Pasteur també va observar que l'àcid racémic podia cristallitzar seguint dos perfils diferents, mentre que el tartàric ho feia sols en una forma.

Aleshores va agafar cristalls de àcid racémic, unes pinces i molta paciència i va anar separant els dos tipus de cristalls. Desprès els va disoldre, va fer passar la llum polarizada i va tobar que ara un tipus de cristall desviava la llum en una direcciò (igual que l'àcid tartàric) i l'altre en la oposada. I, es clar, la barreja s'anulava mutuament. Resulta que l'àcid racémic era una barreja de mol.lècules d'aquestes que tenen dues formes identiques pero oposades. En Pasteur les havia aconseguit separar... amb unes pinces! I de pas havia demostrat la existència física de mol.lècules.

Palet de tambor

L'escena l'hem vist en moltes pel.lícules. Una habitació d'un motel, senyals de violència, restes de sang... El policia avisa als "nois del laboratori" perquè ho analitzin. Poques escenes desprès algú li passa un informe i diu: "La sang pertanyia a una dona". De jove em preguntava, com dimoni podien saber-ho? Perquè parlem de molt abans que es disposés de mètodes per analitzar l'ADN.

Doncs fàcil: Calia buscar els "palets de tambor".

La sang contè sobretot glòbuls rojos (eritròcits), que son els que li donen color vermell, i tambè un nombre menor de glòbuls blancs, (leucòcits, limfòcits, monòcits,..). I resulta que en un 5% d'aquests, es pot observar al microscopi una curiosa estructura, semblant a un palet de tambor,... i que tant sols tenen les dones.

Com ja sabeu, en els humans el sexe depend del tipus de cromosomes que tinguem. Si tens un cromosoma X i un altre de Y, ets un mascle. Si en tens dos de X ets una femella. Fàcil. Però resulta que els cromosomes son bàsicament l'ADN ben empaquetat. I estem dissenyats per fer servir la quantitat d'informació que hi ha en les cèl.lules, ni més ni menys. La síndrome de Down no és sinò la presència de un cromosoma de més. Quan passa això, les cèl.lules fabriquen un excès de alguns productes i l'equilibri del sistema es trenca.

I aquí hi ha un problema. Les dones tenen dos cromosomes X mentre que els home sols en tenen un. Uns o altres deuen estar descompensats. (Segur que ara tots heu pensat que evidentment el descompensat es l'altre sexe!).

Doncs no. La naturalesa és savia, com deia la iaia, i tant homes com dones tenim la mateixa quantitat d'ADN funcionant. El que passa és que normalment l'ADN no està empaquetat en un cromosoma sinò que està escampat per dins la cèl.lula per poder fer la seva feina. Quan es mira una foto de cèl.lules, els cromosomes sols es poden veure quan la cèl.lula s'està dividint. Però en el cas de les dones, un dels dos cromosomes X no es desempaqueta mai, es queda compactat i inactiu sempre. De manera que tant homes com dones tenen un únic cromosoma X funcionant.

I és l'altre cromosoma, el que sempre està empaquetat el que apareix en les fotos de microscopi com un "palet" dins d'algunes cél.lules, si la sang pertany a una dona. De fet, també es coneix amb el nom de "Corpuscle de Barr", però a mi sempre m'ha fet més gràcia l'altre nom.

I això explica algunes curiositats, com el fet que si un gat te tres colors... segur que és femella! (però això ja ho comentarem un altre dia)

Diamants per l'eternitat

En el món de la ciència, molts investigadors dediquen la seva vida a estudiar fenòmens que mai podran veure directament. Potser per tractar-se de coses massa petites, o massa llunyanes, o massa abstractes. Però de vegades ha de ser frustrant saber que allò que estudies no està tant lluny (relativament) i, malgrat tot, tampoc hi tens accés directe. I això és el que m'imagino que deu passar als geofísics que intenten esbrinar l'estructura del nucli de la Terra i d'altres planetes.

I és que tampoc està tant lluny el nucli de la Terra! Tant sols uns pocs milers de kilòmetres de roca. Desprès de tot, hem enviat sondes molt més lluny, i l'espai exterior tampoc és un indret fàcil per moure's. Però la imaginació no te límits, i on no arriva la observació directa hi arriben les simulacions teòriques i el treball de laboratori. I de vegades aparèixen sorpreses increïbles.

La més curiosa no fa referència al nucli de la Terra sinò al de planetes una mica més grans: Urà i Neptú. Son planetes gasosos, de manera que, en principi, no hi ha una superficie sòlida on posar-se. Com que son molt grans, al seu interior la pressiò és enorme. I el que si que poden fer és estudiar el comportament de determinants components a pressions equivalents. Quan es fa, els resultats son fascinants.

Aquests planetes tenen un bon percentatge de metà en la seva composició. El metà és un gas, famòs perque contribueix a l'efecte hivernacle (i perque n'hi ha molt en els "pets" de les vaques). Però el que hi ha a l'interior d'Urà i de Neptú té un comportament interessant degut a l'alta pressió. Les mol.lècules de metà s'esclafen literalment les unes contra les altres i pot acabar generant dues coses diferents: Hidrocarburs (interessant, però tampoc per caure de cul) i... diamants!!

Això era teoria fins que al 1999 en un experiment de laboratori es van generar auténtics diamants a partir d'un bany de hidrocarburs fluids sotmesos a altes temperatures i pressions. I, al dir "altes" estem parlant de 2.500 graus i 200.000 atmosferes..., poca broma!

De manera que la propera vegada que mireu una foto de Neptú, podreu quedar embadalits admirant la bellesa de color turquesa que el caracteritza. Però, a més, recordeu que al seu interior potser hi ha un diamant de la mida de la Terra!

Tant sols el 10%?

D'entre els molts mites que corren pel món n'hi ha alguns que no haurien de resistir un mínim anàlisi, i malgrat tot persisteixen. I el meu preferit és aquell que afirma que els humans sols fem servir el 10% del nostre cervell. Una frase que normalment s'acompanya amb l'afegit "els científics han comprobat" o "està científicament demostrat". (Creieu-me: Si algú comença dient que una cosa està "científicament demostrada"... quasi segur que no és cert!!!).

És fantàstic, perquè mai s'explica com dimoni ho han mesurat. La frase corre per aquest món des de fa molts anys, però l'activitat cerebral es pot visualitzar fa relativament poc. Abans és podien fer mesures indirectes, electroencefalogrames i coses així. Però amb allò és pot determinar quin percentatge emprem normalment? A mi em sembla que no.

A més, perquè dimonis hauriem de tenir un òrgan com el cervell i que no el féssim servir? L'evoluciò no les fa aquestes coses. Hi ha òrgans residuals o amb funcóns que poden semblar poc importants o que van ser útils en un temps però ara ja no..., però una cosa com tot un cervell desaprofitada?

Potser volen dir que sols fem servir un 10% del cervell per pensar. Això podria ser una interpretació. El cervell fa moltes més coses. Controla la temperatura corporal, regula la gana, l'equilibri, les percepcions, els biorritmes... Però tot això sembla necessari per seguir viu, de manera que no es pot menysprear.

I potser abans es podia especular sobre allò que no es coneixia amb exactitud. Però ara ja no. Ara ja es disposa de tècniques que permeten seguir l'activitat cerebral en temps real. I ara si que sabem que el cervell te una activitat frenètica, per totes les àrees i fins i tot quan dormim. De manera que això de que emprem sols el 10% del potencial cerebral és simple i purament una fantasmada.

Però estic segur que aquesta llegenda encara seguirà molts anys. És una frase amb força, contundent, que sembla un spot publicitari. I a sobre, queda tant bé quan ho posen sota la foto de l'Albert Einstein en un anunci d'un producte per potenciar el nostre rendiment mental...

On era el cràter?

Ara ja s'accepta que la desaparició dels dinosaures va ser causada per l'impacte d'un asteròide o d'un cometa contra la Terra. I realment la imatge que en tenim es esfereïdora. Un dia de finals del cretaci (ara fa 65 milions d'anys) va tenir lloc una gegantina explosió que envià milions de tones de cendres i roques incandescents a l'atmosfera. Aquest material fos es va escampar pel planeta i en caure va cremar tota mena de vida alhora que es generava molta més cendra provinent dels incendis forestals que es declararen arreu. Desprès, i durant mesos, la foscor i el fred van cubrir un món que devia haver quedat sobtadament silenciós.

Però aquesta hipòtesi ha trigat a ser acceptada. Durant força temps no va estar gens clar el que havia passat. I es van generar moltes altres hipòtesis més o menys imaginatives. Que si els dinosaures es van fer massa grans, que si tenien estrés, que unes oruges els van matar, que els mamífers es menjaven els ous... Totes eren bastant improbables, sobretot perquè, tot i que els dinosaures son espectaculars, aquella extinciò va matar també més de la meitat de les plantes, i els peixos i els insectes...

El que va posar sobre la pista va ser una banda que hi ha en els estrats geològis corresponents al moment de la extinciò. Una línia de roca d'una textura particular, que es pot trobar arreu del mon, i que te la particularitat de ser molt rica en un material rar, l'iridi.

Resulta que hi havia massa iridi dipositat en poc temps. Per això Luis i Walter Alvarez van proposar al 1980 la hipòtesis de l'impacte amb un cos extraterrestre que fos ric en iridi. Semblava una fantasia poc probable, sobretot perquè no hi havia cap cràter tan gran a la Terra com per justificar l'extinciò. I és que un cràter de 150 km no passaria desapercebut! Un augment en l'activitat volcànica de la Terra semblava una explicació millor.

Però la gran ironia és que per aleshores el cràter ja l'havien trobat! El 1978 una companyia petroliera estava fent anàlisis geològiques al Carib i un geòleg va notar unes anomalies magnètiques que suggerien que un gran meteorit havia impactat en aquella zona. Però aquelles dades eren informaciò confidencial i fins que no van començar les explotacions petroleras no ho van fer públic. I, a sobre, quan ho van fer, ningú s'hi va fixar.

No va ser fins anys desprès que l'Alan Hildebrand, un altre investigador que buscava l'hipotètic cràter, va tenir accés als mapes magnètics del Carib i es va adonar que havia trobat el cràter a la península de Yucatan! A un lloc anomenat Chicxulub. L'impacte havia tingut lloc a la línia de la costa, i mig cràter estava submergit. Per això, i per l'erosió, no era evident. La peça final que necessitava aquella teoria fantasiosa havia sortit a la llum.

Aquella extinció va ser el que va permetre que els mamífers proliferessin i que al final evolucionèssim els humans. En aquest sentit, ens va anar bé. Però, per molt espectacular que fos, cal recordar que n'hi ha hagut altres de molt més catastròfiques. Alguna es va carregar el 95% dels èssers vius de la Terra. La dels dinosaures es la més famosa simplement per això: perquè hi havia dinosaures.

Més fort, més lluny, més dopat.

Realment, els dels laboratoris de control de dopatge en els atletes ho tenen cada cop més complicat. Abans, n'hi havia prou amb fer unes anàlisis de sang o d'orina per buscar restes de fàrmacs. Desprès va caldre buscar anàlegs de hormones. Més tard es van administrar les hormones matèixes (EPO i similars), que ja no es podien distingir de les normals, i va caldre analizar l'hematòcrit, això és: el número de glòbuls rojos en sang. Però per la darrera batalla no se com s'ho faran. Ja es parla de dopatge genètic.

Com és pot aconseguir més massa muscular? Doncs aprofitant el fet que el nostre cos constantment s'està desgastant per un costat i refent per l'altre. D'aquí a uns mesos, ens mirarem al mirall i pensarem que seguim sent els mateixos, però les proteines que constitueixen el nostre cos hauran cambiat quasi totes. En aquest sentit tindrem un cos "nou". Estem en equilibri entre el desgast i la nova síntesi. Sols al envellir el desgast comença a predominar i per això el cos dels ancians va minvant. I això es pot veure bé en algunes raçes de bestiar, en que aquest equilibri està alterat i te lloc una hiperproducció de massa muscular que impressiona.

Doncs ara es parla de introduir gens que induéixen la síntesi de múscul en les cèl.lules musculars d'atletes que es volen dopar. Així, els músculs començaran a fabricar miosina o IGF (unes proteines que col.laboren en la síntesi de múscul nou) i serà indetectable, a no ser que els hi facin una biopsia. I tot i així...

I ja no vull pensar el que es ficaran els que practiquen culturisme. Si ara ja van dopats fins les orelles, quan es puguin administrar uns gens fabricants de musculatura... Les hipertròfies que es veuen ara seran res comparat amb les del futur. Quan les xicotes els abracin pensaran que estan fent classes d'anatomia. Aquí un deltòides, aixó deu ser un trigemin, i aquí al costat que hi tenim? Un gra? o el quàdriceps superior? Però al menys els paios no moriran de cirrosi hepàtica per hipersestimulació hormonal com molt dels culturistes d'èlit.

Això és un bon exemple de com agafar una bona idea i aprofitar-la per fer trampes. Perquè això de introduir gens per fabricar múscul està pensat pel tractament de malalties degeneratives com la distrófia muscular de Duchene o altres miopaties, o per recuperar-se de ferides o lesions.

Però sempre hi ha espabilats. Suposo que està en la naturalesa de les coses.

Quin orgasme?

A tots ens passa, que quan alguna idea ens agrada, ens la fem nostra i desprès la defensem, de vegades fins i tot contra les evidències. I és que els humans errem molt sovint. Per això, una de les virtuds d'allò que s'anomena "el mètode científic" és que totes les idees, totes les teories s'estan posant a prova constantment. De tant en tant es detecten els errors i aleshores toca refer-la, ampliar-la o simplement abandonar-la.

Però no es pot ignorar el pes de les costums, de les modes i dels grans noms. Per això, de vegades es mantenen idees o teories malgrat que les evidències en contra es van acumulant. I això va passar en el cas d'en Freud i els orgasmes femenins.

En Freud és un bon exemple de l'ideal del científic. Era un home, gran, amb barba, mirada inquisidora, aire de savi... i creador d'una teoria que va revolucionar el món. Es pot discutir que hi havia de cert en la seva teoria psicoanalítica, que ha sigut molt criticada, però al menys va ser el primer intent d'abordar l'estudi de la ment que va tenir éxit, si més no a nivell de popularitat.

Però en alguna cosa en Freud va complicar la vida a molta gent. I és que va ser ell qui va indicar que l'origen del plaer en les dones havia de ser la vagina. Que el clítoris estava bé durant la infantesa, però desprès, tenia lloc una "transferència" que havia de convertir la vagina en l'òrgan principal per obtenir plaer.

I això va amargar la vida a moltes dones, que es perdien una bona part dels orgasmes, i a molts homes, que se sentien poc menys que uns inútils. Ara les coses ja han canviat (Crec..., suposo...., diuen...) però durant molt temps es prenia molt seriosament perquè, coi! era en Freud qui ho deia! I encara que algunes dones ja els anés bé, moltes altres notaven que potser amb un xic més de dedicació al clítoris la cosa podia anar millor. Però hi havia metges que els deien que no, que allò era un senyal de inmaduresa, de frigidesa, d'anorgàsmia. Un motiu per fer un tractament psicoanalític ben llarg i costós.

El més empipador es que en Freud havia de saber que allò de la trasferencia no tenia sentit! Ell era metge. Coneixia l'estructura del sistema nerviós. Havia de saber que el clítoris està farcit de terminals nervioses, mentre que la vagina en té moltíssimes menys. I que durant la pubertat això no cambiava. Tot i així, enlloc de deixar que cadascú s'ho fés com més de gust li vingui, va haver de donar unes llissons que eren equivocades. Però qui gosava corregir al famós Freud? A sobre, n'hi havi prou amb anar al cinema i veure (més aviat intuir?) una escena de sexe (parlo de fa unes quantes dècades, eh!). Era..., a dins... i a xisclar sense més, i sense despentinar-se. Tothom assumia que si alguna cosa estava malament eren ells mateixos, no pas la teoria. Per tant, per molt que els paios s'hi esforsessin i les senyores es concentressin, no hi havia manera.

I es que si a sobre de ser pecat i estar prohibit, et donen pistes falses...!

L'adeu de les granotes

A principis dels noranta es va anar manifestant un fenòmen intrigant al voltant de les granotes. Cada vegada costaven més de trobar. Al principi no li van donar gàire importància. Jo recordo haver jugat amb granotes i capgrossos quan era petit, però fa molt temps que no en veig. Però pensava: és clar, els indrets on les trobava ara ja s'han edificat, hi ha gent arreu embrutant-ho tot, segur que si anés a la muntanya, on no s'hi arribi en cotxe, en veuria de nou...

Això pensaven molts, fins que els comentaris sobre les granotes van ser massa evidents per pensar en fenòmens locals. Notícies similars sobre la desaparició de les granotes (i dels amfibis en general) van anar apareixent per Canadà, Europa, Austràlia, l'Índia i tota Sud-Amèrica. Quan es van fer recomptes, els biòlegs es van adonar que la desapariciò era un fenomen real i que estava tenint lloc a escala global.

Els motius que es van apuntar al principi van ser variats: La destrucció dels hàbitats és un fet innegable en animals que depenen molt de la presència de llocs humits i que tenen una limitada capacitat de desplaçament. L'efecte de la desapariciò de la capa d'ozò també era una possibilitat, ja que la pell dels amfibis és particularment sensible a les radiacions ultraviolades. El mateix passa amb la contaminació en general. Els amfibis absorveixen per la pell moltes substàncies que poden afectar la seva fisiologia. Fins i tot es va parlar de la pressiò dels humans devoradors de potes de granota!

Tot això eren possibles explicacions, però que no acabaven de satisfer. No es menjen tantes "ancas de rana", i el forat de la capa d'ozò és important en determinades latituds, però no arreu. El mateix passa amb la contaminació.

Però ara sembla que s'ha trobat al culpable. O millor dit, la combinació de culpables.

Es tracta de una malaltia causada per un fong. El Batrachochytrium dendrobatidis és un fong que viu a la pell dels amfibis i que, si es donen les condicions adequades, pot crèixer prou com per acabar amb la vida de les granotes. I aquestes condicions son les que estan donant-se cada cop amb més freqüència i arreu per causa d'un fenòmen tristament habitual: L'escalfament global.

Això ens recorda que les coses son sempre complicades. L'escalfament global farà més que desfer el gel dels pols i que augmenti el nivell del mar. La biosfera es com una xarxa, i estirar un nus fa que tot es mogui. En el cas de les granotes, el fong tot sol no es tant greu, i l'escalfament del planeta tampoc. Però la combinaciò dels dos resulta letal pels amfibis, i a escala mundial.

De manera que, diguin el que diguin els experts, els problemes de veritat segurament ens vindran del lloc més inesperat.

Cervell musical

Algunes coses semblen perfectament normals fins que te les mires dues vegades, o pares un moment a pensar-hi. A mi m'acaba de passar en descobrir una recerca de neurofisiologia sobre la música i el cervell. I és que ben mirat, la música és una cosa relativament estranya, en el sentit que tots sabem distingir la música del soroll. Però com? I perquè? I la música ens pot emocionar i molt. De nou la pregunta: perquè?

De fet, la música és una cosa que ha acompanyat a la humanitat en totes les cultures. Fins les més primitives ja dissenyaven instruments musicals. De manera que és evident que alguna cosa d'especial té la música. Tant, que un estudi del 1991 va demostrar que escoltar música genera reaccions físiques mesurables, com ara canvis en la pressió arterial, en el ritme cardíac, calfreds, fins i tot llàgrimes en més del 80% de la gent!

I de vegades no cal ni escoltar-la per "sentir-la". N'hi ha prou amb imaginar-la. Podem reproduir mentalment la cançoneta que ens agrada o la melodia que ens posa tristos i aconseguir emocions semblants a les que tindriem escoltant-la de veritat.

De moment fan investigacions sobre com el cervell processa la música i ha resultat ser ben complicat. Com era d'esperar, no semblen haver-hi regions del cervell clarament encarregades de "sentir" la música. Però entre el moment que la música arriba a les orelles fins que nosaltres en som conscients hi pasen moltes coses dins el nostre cap. Els senyals entre diferents grups de neurones van i venen per diferents zones del cervell tot seguint uns camins que son diferents als emprats per interpretar les paraules o els simples sorolls.

Però és que dins el cervell la cosa sempre és complicada. Hi ha el cas d'una pacient que va patir unes lesions cerebrals que, tot i no provocar cap alteració en el llenguatge ni en la inteligència en general, l'han incapacitat per escoltar música. No pot distingir una cançó d'una altre. No pot reconèixer cap melodia encara que sigui la que està de moda i sona constantment a la radio. De fet, és que ni reconeix la música com a tal. Però l'interessant és que no ha perdut les respostes emocionals a la música, que son com les de la resta de gent. Sembla que alguna part del cervell "sent" la música, però ella no n'arriba a ser conscient.

Jo soc una mica estrany i no soc particularment aficionat a la música, però fins i tot sense ser un melòman ha de ser dur viure en un mon sense música.

Higiènica bruticia

Fer marranades és divertit? Home! Doncs, dins d'uns límits raonables, pot ser-ho força. Però, a més sembla que és necessari per la salud. No sigueu malpensats. No va per aquí la cosa (tot i que potser tambè divertit i necessari). Parlo dels nens i de jugar per terra i d'embrutar-se.

Resulta que els metges s'han adonat que el nombre de cassos d'al.lèrgies al mon occidental gairebé s'ha doblat des del 1980. Això és un increment molt important que requereix una explicació. En realitat estem assistint a una epidèmia de malalties relacionades amb l'al.lèrgia, com ara les dermatitis, les rinitis i, tot i que en menor mesura, l'asma.

Al principi es va pensar que això podia ser una conseqüència de la contaminació atmosfèrica. Potser els tòxics que hi ha, cada cop en major quantitat, al medi ambient, son els que provoquen aquesta resposta. Però les dades epidemiològiques apuntaven a factors més subtils. I és que aquest increment no es podia detectar en les comunitats rurals. Era com si la vida a les grans ciutats provoqués al.lèrgia... en el sentit literal del terme!

Per això es va proposar la "Hipòtesi de la higiene", segons la qual, tot això és causat per un excés de neteja. Encara no està completament acceptada, però sembla raonable.

El problema és que tenim un sistema inmunitari dissenyat per lluitar contra els microbis amb els que hem de conviure tota la vida. Penseu que cada cop que respirem entren als pulmons milions de bacteris patògens. Per això tenim aquest "exèrcit cel.lular" sempre a punt per atacar als invasors microscòpics. I de petits és quan aquest sistema te més feina. S'ha d'entrenar perquè està entrant en contacte amb els patògens per primera vegada. Desprès ja serà més fàcil. Ja coneixem l'enemic.

I amb l'educació en higiene encara anem més protegits. Ens rentem les mans, ens dutxem a diari, desinfectem les coses... com en tot, som exagerats i fins hi tot hi ha detergents amb efecte bactericida per rentar els plats! Això ha sigut una bona cosa i ha reduit molt les malalties infeccioses. Però sempre hi ha una cara fosca. Ara resulta que el nostre exèrcit cel.lular ja no té enemics per enfrontar-se... i amb molta més facilitat es movilitza contra el nostre propi cos, donant lloc a les reaccions al.lèrgiques.

Això no passa en ambients rurals, on els nens juguen per terra, respiren la pols de les granjes i, en resum, crèixen amb el sistema inmunitari actuant contra allò pel que ha evolucionat. Aquests nens, de grans, no tenen ni la mitat d'al.lèrgies que els de les ciutats.

Per tant, quan tingueu fills, eduqueu-los en les normes d'higiene... però també deixeu que s'empastifin i juguin amb la brutícia. Que es revolquin per un paller i surtin blancs de pols mentre li estiren la cua a un gos pataner. Sense exagerar tampoc passa res, és molt divertit... i pot ser saludable en un futur.

Excèntrics?

De vegades llegeixes coses que et deprimèixen. I ahir, els d'un diari d'aquests gratuïts ho van aconseguir. La notícia és que la cantant Björk ha aconseguit el títol de "famosa més excèntrica". Home! Potser si que és extravagant vestint, però un dels motius que adhueixen és que de petita tenia un fort interés per les ciències naturals, els seus ídols eren Albert Einstein i l'antropòleg David Attenbororugh... i col.leccionava insectes!

Coi! Això és un motiu perquè et considerin excèntric? Si ets una nena has de col.leccionar vestidets per la Barbie o ja seràs tractada d'excèntrica?

A més, el qui va escriure això no ha mirat mai una col.lecció d'insectes? Suposo que si que n'haurà vist, però segurament no se les ha mirat. Perquè una col.lecció d'escarabats, per exemple pot ser una preciositat. No tots son negres i bruts. Ni ha de tota mena de colors i formes. A mi, per exemple, sempre m'han fascinat els de la família dels caràbids. Tenen un color metàl.lic amb tonalitats blaves, verdes o marrons que els converteix en petites joies. Però també hi ha les clàssiques papallones (una col.lecció excèntrica segons sembla), o els espiadimonis, amb les seves ales transparents i els cossos tant colorejats, o...

El més trist és que segurament no és inhabitual aquesta manera de pensar. Sembla normal pensar que tenir curiositat per la ciència és una cosa estranya. I suposo que pel fet de ser una dona encara més. En un món ple d'estereotips representa que la ciència sols pot interessar a paios, generalment calvs, amb barba, ulleres, despistats, desordenats i sense capacitat per gaudir de la vida. Una mena de curiosos ermitans .
És una llàstima, perquè la producció científica és un dels actius més importants d'una societat. No sols per curar malalties o per guanyar prestigi. La quantitat de diners que un pais com el nostre arriba a gastar en pagar drets de patents estrangeres és molt més important del que sembla. I moltes d'aquestes investigacions les han fet científics d'aquí que treballaven a l'estranger, simplement perquè aquí és considera la ciència una excentricitat.

Hi ha frases molt famoses i molt estúpides, com la de "Que inventen ellos", o " Quan sento la paraula cultura trec la meva pistola". Però son únicament l'extrem final d'una manera de pensar que s'inicia al creure que una noia que admira a Einstein i que li agraden les col.leccions de insectes és una excèntrica.

MACHO

Hi ha vegades que els noms tenen gràcia. És una cosa que passa poques vegades en els termes científics, on generalment el que domina son els tecnicismes i les paraules incomprensibles. Però de tant en tant es troben unes gotes d'humor o de poesia, sigui per la tria de l'investigador o per pur atzar. I avui voldria parlar d'un d'aquests noms que sempre m'ha fet gracia. Son els MACHOs!

El primer que passa és que buscar informaciò sobre els MACHO per internet és complicat perque sempre surten milers de pàgines de paios superdotats. I, com ja us podeu imaginar, no és d'aquests dels que parlo. Els MACHO son el resultat de buscar la matèria fosca de la Galàxia. I no, tampoc és que hi hagi supermascles galàctics al Real Madrid.

Resulta que quan van analitzar el moviment de la galàxia, es van trobar que els estels seguien unes trajectóries que no eren les esperades segons les lleis de la gravitació. Era com si hi hagués més matèria de la que es podia veure. I aquesta "matèria fosca" tenia un efecte gravitatori que desviava els estels de les trajectòries previstes. Aleshores es va començar a buscar on era aquesta matèria que, pel fet de ser fosca, sols es pot identificar en condicions particulars, quan passa una estrella per devant o quan es detecta una radiació molt molt feble.

Molta part d'aquests objectes s'han anat catalogant. Forats negres, nanes marrons, estrelles de neutrons... tot això forma part de la materia fosca que hi ha. Son objectes amb molta massa i son sòlids, no particules disperses per l'espai, per això el nom de MACHO (MAssive COmpact Halo Object).

Identificar un MACHO de veritat és difícil, (ja ho se, ja ho se..., però segueixo parlant de l'espai), per això hi ha projectes dedicats únicament a buscar-los. El que passa és que normalment sols és poden identificar indirectament pels efectes que causes en altres objectes visibles com les estrelles. Per exemple, quan la llum passa per a prop d'un d'aquests objectes la seva trajectoria es desvia de la línia recta. Això es pot detectar i segons el grau de desviació es pot deduir com de massiu és l'objecte. Alguns altres si que s'han pogut fotografiar. La imatge del principi és la del primer MACHO que han fotografiat. Una estrella nana vermella que forma part d'un sistema binari.

Però si ets astrònom, deu ser una llauna haver de passar-te la vida donant explicacions. Perquè si quan et pregunten a que et dediques has de respondre que: "a buscar MACHOs"...

Locals o visitants?

Un dels grans misteris que té plantejada la ciència és comprendre quin va ser l’origen de la vida. La vida és una cosa difícil de definir i sembla que tampoc és sencill que apareixi. Tot i que el nostre planeta és ple de vida, per ara no se n’ha trobat enlloc més. I això que al sistema solar hi ha tota mena de llocs on hi podria haver aparegut. Hi ha planetes extremadament càlids, altres de freds, uns de geològicament actius, o bé completament coberts de gel, amb atmosferes de metà, o pràcticament sense atmosfera… I cal recordar que la vida a la Terra ha proliferat en ambients que a nosaltres ens poden semblar extremadament hostils, més i tot que les que es poden trobar en algun planeta. Però per algun motiu la vida sols ha florit a la Terra.

Hi ha algunes teories interessants, (parlo de teories científiques) tot i que cap de concloent. De manera que el tema encara és obert a l’especulació i a les opinions. Les més clàssiques opinaven que la vida va començar en els mars càlids de la prehistòria, en una atmosfera diferent que la que tenim ara, amb fonts d’energia com les radiacions ultraviolades o els llamps. Potser van començar a tenir lloc algunes reaccions químiques que generaven mol.lècules amb capacitat per fer còpies de si matèixes i mica a mica la cosa es va anar complicant. En Richard Dawkins en fa una descripciò fantàstica als capítols inicials del seu llibre "el gen egoísta".

Però hi ha una altre teoria que, a mi personalment mai m’ha agradat. La de la panspermia. I no és que hi trobi problemas o que la consideri poc probable. Suposo que és un motiu estétic. I, mentre no hi hagi més dades, és un motiu com un altre.

Segons la panspermia, la vida probé de l’espai i va arribar a la Terra en forma d’espores o similars, i desprès va proliferar aquí. No és cap ximpleria. A l’espai s’hi ha descobert rastres de mol.lècules bàsiques per la vida a la Terra. I parlo de coses ja una mica complexes, com aminoàcids o bases nitrogenades.

Però sempre m’ha semblat que era una manera de fugir d’estudi. Com que no puc explicar com va passar aquí, donc per sentat que va passar en un altre lloc i va arribar fins aquí. Per a mi la pregunta seguéix sense resposta. Com és va originar la vida? Aquí o allà o on sigui. I no veig motius per pensar que la Terra no sigui un indret tant bó com un altre per mirar de trobar la resposta. A més, a la Terra si que n'hi ha de vida, mentre que a la resta de l'espai vull creure que també, però el cert és que encara no l'hem trobat.

Però ja us dic que és una qüestió de gust personal. Sense motius més sòlids per defensar-la que els que defensen la panspermia. Encara que de tant en tant llegeixo algun titular al diari que em fa somriure. Fa poc alguns diaris van publicar que la teoria de la panspermia s’havia reforçat perque havien detectat en l’espai les mol.lècules necessaries per sintetitzar el DNA. Bé, el que deien era cert. Si que les han trobat. Però pasar d’una adenina a un DNA no és tant fácil. Es com si diguesin que com que han trobat òxid de silici en un planeta… potser hi ha microxips!

Segurament és més probable una panspermia a l'inrevés. Des de la Terra exportarem vida a altres planetes. Potser alguns microbis que quedaven en les sondes que vàrem enviar a Mart s'han trobat amb un medi agradable per ells i ja estan proliferant. Qui ho sap!

Coralls i escalfament

L'escalfament global afecta molts ecosistemes i de moltes maneres. Algunes de prou evidents, i altres de més discretes, però igualment dramàtiques. I una de les comunitats que sembla que en pateix més els efectes son els esculls de corall.

Els coralls s'han anomenat "zoofits" perquè tenen pinta de planta, però es tracta d'animals. Un altre motiu és que en la seva estructura inclouen moltes algues simbiòtiques que s'encarregen de fer la fotosíntesi i aportar nutrients al sistema. Però en tot cas, l'important és que tenen la capacitat de fabricar un esquelet mineral (carbonat càlcic), que és el que en resta quan l'animal mor i que fa de suport per altres coralls i per tot un ecosistema molt concret, que acull milers de formes de vida espectaculars.

I certament, l'escull de corall és un dels ecosistemes més complexos i importants del planeta (a més d'un dels més bonics). Son el refugi de la quarta part de les espècies marines de tot el món.

I com a èssers vius que son, els coralls també patèixen malalties. Els mariners sabien que, de tant en tant, els esculls de corall que normalment son molt acolorits, començaven a presentar un aspecte malaltís. Els colors es perdien i el corall es tornava blanc. Eren els episodis de "bleaching" (blanqueig?), que tenen lloc quan el corall és sotmés a situacions de estrés perquè hi ha pocs nutriens, o aigua bruta, o per pujada de temperatura. El que passava era que les algues simbiòtiques morien o marxaven. Aleshores, en poc temps, el que resta del corall agafa el color blanc i mor.

Doncs en els darrers anys s'ha observat un augment en la freqüència i en la intensitat dels episodeis de blanqueig dels coralls. El 1998 i segurament relacionat amb el fenòmen de "El Niño", va tenir lloc l'episodi de blanqueig més important dels darrers 700 anys en la gran barrera de corall d'Austràlia... seguit de un episodi encara més important, quatre anys desprès! Va enblanquinar al 60% del corall, tot i que en algunes zones va arribar a ser el 90%.

I al ritme de pujada de temperatures, s'ha previst que cap al 2030, els episodis tindran lloc... cada any! Durant poc temps, em temo, perque aviat ja no quedara corall per blanquejar.

La mirada més llunyana

Hi ha fotos impactants, però que requerèixen una segona mirada per adonar-se del que realment tens al davant. Això és el que em va passar la primera vegada que vaig veure una de les imatges més famoses obtingudes amb el telescopi espacial Hubble. Parlo de la imatge de camp ultra-profund (en les sigles angleses “Hubble Ultra Deep Field” HUDF). L’Ultra és perquè ja hi havia una foto de camp profund, la HDP.

Sembla una foto més del cel. (Si la voleu veure bé, cliqueu aquí). S’hi veuen moltes estrelles i galàxies i poca cosa més. Però atenció! Com diu el nom, és una imatge de camp profund. Això vol dir que van agafar una regió molt petita de l’espai (una trenta milionèsima part del cel) i van exposar durant molt temps, per captar fins la més feble de les emissions.

I la primera cosa que cal notar és que pràcticament tot el que hi veiem no son estrelles sinó galàxies, milers de galàxies. I en aquest punt val la pena recordar que, en una nit estrellada, quan mirem al cel i observem els estels que tapissen el firmament i que et deixen embadalit (a no ser que tinguis menys sensibilitat que un cnidari), totes les estrelles que veiem pertanyen a la nostra galàxia, la Via Làctia. Ja vaig comentar en un altre post el tema de les distàncies i com de difícil és fer-se’n idea de com d’immenses arriben a ser. Però allò sols era aplicable a les estrelles de la nostra galàxia. La distància fins una altre galàxia ja està massa lluny de l’escala humana. L’Isaac Asimov parlava de les galàxies com si fòssin “Universos-illes”. Cada una és, en la pràctica, un univers aïllat de les altres.

Doncs cada punt de llum de la imatge del camp profund és com si fos un Univers sencer. Amb els seus milers de milions d’estrelles i les seves magnituds descomunals.

Però a sobre hi ha el factor temps. Aquestes galàxies son les més llunyanes que s’han fotografiat. I això vol dir que la llum ha trigat moltíssim a arribar fins aquí. De manera que el que veiem és com era l’Univers quan l’Univers era molt jove. Sembla que devien ser les primeres galàxies que es van formar poc desprès del Big Bang (“poc”, relativament parlant, és clar).

Aquesta imatge, a part de maca, és la mirada més llunyana, tant en l’espai com en el temps, de que disposem fins ara.

Grip

Diuen que la paciència és la mare de la ciència. Però de vegades caldria cambiar paciència per insistència. I hi ha un bon exemple que lliga la grip aviar, un poble inuit i una epidémia molt mal anomenada.

Tots haureu sentit a parlar de la grip aviar que ara té en pre-alarma els serveis sanitaris de mig món. El virus de la soca H5N1, que infectava les aus del sudest asiàtic ocasionalment aconsegueix “saltar” als humans i ha causat la mort d’una trentena de persones en els darrers dos anys. I la grip, malgrat el que pugui semblar, pot ser una malaltia temible. L’exemple més clar és la mal anomenada “grip espanyola”, que als anys 1918 i 1919 va matar 40 milions de persones!

Aquella malaltia era fulminant. Molts pacients enmalaltien i morien en menys de 48 hores, asfixiats amb els pulmons enxarcats en líquid o sang. Curiosament, afectava més als joves que als ancians. I desprès, misteriosament, l’epidemia es va afeblir i va desaparèixer.

Però epidémies de grip n'hi ha cada any. Aleshores, que tenia el virus del 1918 que el feia tant letal? I, pot tenir alguna relació amb el que sembla que vol emergir ara? La resposta a aquesta segona pregunta és que semblen virus diferents. I la de la primera és que encara no se sap del cert.

Però per investigar sobre el virus de la grip del 1918, calien mostres del virus. I això és complicat d’aconseguir. Les mostres de teixits de víctimes es guardaven en formol i això malmetia el virus. Però el 1940, Johan Hultin va assabentar-se que en un poblet inuit, l’epidemia havia mort al 85% dels adults, i aquests havien sigut enterrats en una fosa comuna en el terra gelat (permafrost). En Hulting va pensar que potser el fred hauria conservat el virus. Va aconseguir el permisos i va desenterrar alguns cossos per obtenir mostres d’autòpsies. Va ser una bona idea, però el cas és que no se'n va sortir. El problema era que aleshores encara no es disposava de la tecnologia necessaria per refer el virus.

Però el 1997, quan ja estava retirat (tenia 77 anys, però encara molta empenta), va llegir un article d’uns investigadors que intentaven obtenir gens del virus del 1918 a partir de mostres en formol (sense gaire èxit). Però actualment les tècniques no son les que hi havia al 1940, quan va fracassar. I en mostres congelades era més fàcil que en mostres de formol. De manera que va decidir tornar a intentar-ho. Es va posar en contacte amb el grup de recerca i tots plegats van tornar a Alaska.

Allà van desenterrar el cos gelat d’una dona que havia patit obesitat. I, bingo! Entre el gel i la capa de greix el virus s’havia preservat. Desprès, al laboratori, amb l’ajuda dels nous métodes de biología molecular van aconseguir desxifrar el genoma complert del virus de la grip espanyola! Amb això van poder comparar amb el genoma del H5N1 i van trobar que afortunadament no es tracta del mateix virus. Ni tant sols son soques molt properes.

En Hulting havia esperat 57 anys per acabar l’experiment, i va haver de tornar a Alaska fins i tot desprès de jubilat. Però s’en va sortir! Com va dir algú, la sort somriu als que la persegueixen insistentment.

Ah! i el nom equivocat! De fet, l’epidemia va començar en una academia militar a Boston. Però era durant la primera guerra mundial. Per tant, hi havia censura informativa sobre coses que podessin desmoralitzar la poblaciò. I les noticies de una epidèmia com aquella estaven fortament censurades gairebé a tot el mon... excepte a Espanya que, com a país neutral en la guerra, no va imposar la censura. Per això li va quedar el nom de “grip espanyola”.

Biodiversitat i patates

Una paraula que cada cop escoltem amb més freqüència és “biodiversitat”. I no és sense motiu, ja que la pèrdua de biodiversitat és una de les amenaces ecològiques més importants a les que ens enfrontarem aquest segle. El mateix nom indica de que va la cosa. La biodiversitat és una manera de mesurar el nombre d’espècies vives diferents que hi ha en una zona (o en un planeta). I el problema és que aquest nombre està disminuint a una velocitat més que alarmant.

Això passa, naturalment, per culpa de la pressiò que exerceix l’espècie humana sobre tots els ecosistemes. Cada cop ens cal ocupar més espai, obtenir més recursos, obrir noves vies de comunicació, conrear més territoris,... I, és clar, per ocupar tot aquest espai, primer cal desallotjar les espècies que hi vivien fins aleshores.

I no es tracta únicament de la desapariciò de les balenes o del linx ibèric. Cada dia desapareix un nombre indeterminat d’espècies vegetals i d’insectes. D’animals superiors el nombre és menor, segurament perquè n’hi ha menys i, potser, perquè la sensibilització social hi posa algun impediment. Ens apuntem a campanyes per salvar les balenes i comprem samarretes amb el dibuix del linx. Però qui es movilitza per salvar una espècie de fongs subterranis de Madagascar? O d’escarbats arborícoles australians? O una varietat poc productiva de blat?

Però algunes dades son impactants. Per exemple, tot i que segons la FAO, encara hi ha centenars de milers de plantes disponibles i útils per l’agricultura, avui en dia l’alimentaciò de la meitat de la humanitat depend tant sols de tres espècies vegetals: l’arrós, el blat i el blat de moro. I si enlloc de la meitat agafem els tres quarts de la població, veurem que es fan servir 12 espécies de vegetals. Tampoc és gaire diversitat.

Certament això té aventatges. Permet els monocultius enormes. Potser son lletjos, sociàlment problemàtics i ecológicament discutibles. Però dada dia cal alimentar una poblacio de sis mil milions de persones, de manera que hem de ser realistes i acceptar que tot no es pot tenir.

Però realista no vol dir cec. Això també crea algunes dependències perilloses. Unes de molt evidents son les econòmiques. Quatre paisos o empreses tenen tot el control i això gairebé mai és saludable per la resta. Però és que, a més, tambè crea una gran vulnerabilitat biológica. Recordeu el que va passar al segle XIX a Irlanda? Tots els irlandesos depenien del conreu de la patata. Tothom tenia patates, menjava patates i vivia gràcies a les patates. Però va arribar un fong que infectava les patates i malmetia els conreus. La plaga va fer que la collita es perdés un parell d’anys consecutius i el resultat va ser la fam, milions de morts, un país empobrit i les grans onades d’emigrants cap Amèrica.

Si avui passés una cosa semblant amb l’arrós, el blat o el blat de moro...

Un clàssic: La memòria de l'aigua

Alguna vegada ja he comentat alguna cosa sobre l’homeopatia. De totes les medicines alternatives, segurament és la que actualment té més èxit. Si passeu per França veureu que totes les farmàcies anuncien l’”Homeopathie”. I aquí tambè n’hi ha molts establiments que en venen productes. El principal problema amb l’homeopatia és que hi ha molta gent que diu que funciona, però els experiments que s’han fet per comprovar-ho diuen que no.

En la meva opinió (que coincideix amb algun comentari que heu deixat en algun post anterior), el més probable és que, simplement, es tracti d’un efecte placebo. Cosa que ja te el seu mèrit. Desprès de tot, si tens un mal de cap que sols es pot curar amb un placebo, doncs benvingut sigui!

L’empipador és quan intenten explicar el que no es pot explicar. I el més clàssic dels exemples va ser el cas de la “memoria de l’aigua”.

El que passa amb l’homeopatia és que treballen amb substàncies que en principi son les tòxiques, però a concentracions molt dil.luides. Representa que el cos reacciona contra allò dolent i això li permet actuar per curar-se endògenament. Bé, potser si. Però el problema és que estan realment MOLT dil.luides. Tant, que quan es fan els càlculs, resulta que ja no queda ni una sola mol.lècula del producte en l’ampolleta de medicament. És a dir, que el medicament és, únicament aigua. Aleshores?

Aleshores en Jacques Beneviste va aconseguir publicar un article a la revista Nature, on proposava la teoria que l’aigua retenia una certa memória dels productes que havia tingut en dissolució.

Es clar. Això era tot un nou concepte per la química i per la biologia, i com a tal, requeria de proves irrefutables. Malauradament, l’experiment que, segons ell, demostrava la seva teoria no es va poder reproduir. De fet, sembla que estava mal dissenyat. El cas és que, desprès d'un cert escàndol, la teoria es va deixar de banda.

Sincerament jo espero que l’aigua no tingui memoria. Si la que bevem a Barcelona prové del Llobregat… no vull ni pensar amb la de “coses” que ha estat en contacte i com em podrien afectar!

Però això no desanima als seguidors més fervents on mantenen la teoria amb uns raonaments difícils de discutir… (potser per absurds?) Per exemple, l’aigua, a més de tenir memòria, és bona noia i ens vol curar, de manera que actua selectivament... Faig conya? No no no. Aquí teniu un exemple: (i el link a la web aquí).

"Claro que el agua tiene memoria de toda su andadura histórica positiva y negativa, pero la cuestión está, en que a esos niveles no mensurables los estados de Superposición cuántica tiene la libertad y voluntad para discriminar y decidir su actuar terapéutico, separando uno efectos de otros selectivamente, etc. En tal sentido la Inteligencia Natural o Ecológica del agua, es parte de aquel estado de superposición o singularidad de la que afloró pautadamente el big bang y desplegó su Orden Implicado con un error mínimo de 10 a la menos 60 haciendo factible la antropicidad del universo".

Està claríssim, no?

Clons

Hi ha temes recurrents en les noticies relacionades amb la ciència que aparèixien a la premsa. I una d’elles és la clonaciò dels èssers humans. De tant en tant algú diu que ja estan a punt, que ja hi ha no-se-quants embarassos de nens clonats, que quin gran avençs per la ciència o que quin gran horror per la societat.

Técnicament no és complicat d’explicar (però si de fer). Tant sols es tracta d'agafar una cèl.lula d’un organisme i fer que començi a crèxer i desenvolupar-se fins donar lloc a un organisme genéticament igual que l’original. Com ja sabeu, els bessons identics no son altra cosa que clons que aparèixen espontaniament.

Però el tema de clonar persones obre la porta a molta fantasia. Sobretot perquè sembla que, en general, no es té gaire clar que coi és exactament un clon. O millor encara, allò que no està clar és el que NO és un clon. I això és nota quan veus empreses que cobren per clonar el gatet de la senyora rica que se li va morir i que se l’estimava com un fill i que el trova tant a faltar. Segurament la senyora creu (perquè és el que li donen a entendre) que li donaran una copia idèntica del seu estimat gatet. Malhauradament, això no és veritat.

Tindrà un altre gatet, amb els mateixos gens que l’original… però que creixerà amb una història, un ambient i uns estímuls completament diferents. I per tant, no serà el mateix en absolut. I és que els éssers vius som alguna cosa més que un grapat de gens ambulants.

I això és molt important, perque no és el color de la pell o la mida de les potes el que s'anyora de la mascota. És el caracter, els jocs que es compartien, les complicitats que s'havien creat. Els que teniu mascotes sabeu molt bé que potser no és tant maca com la del veí (tot i que no es reconegui en veu alta), però és igual, perque l'important es que és "especial" amb vosaltres. I és això el que valoreu per sobre de tot.

Imagineu que miraculosament tornessiu a nèixer avui. Vosaltres mateixos, amb els mateixos gens. Creieu que anys desprès serieu com sou arà? Creixerieu amb amics diferents, en una societat diferent, amb parelles diferents, amors i decepcions diferents, una música de moda diferent, un menjar diferent... Tot això marca molt la nostra manera de ser. De vegades fins i tot en el físic. Per tant, un clon nostre, obtingut avui, tindria relativament poc a veure amb nosaltres pel que fa al caràcter.

I allò que en el cas de les mascotes es trist, en el cas dels humans es molt més greu. Perquè algun dia clonaran criaturas. I aquestes seran ni més ni menys que això: nens i nenes que venen al mon com èssers humans per viure la seva vida. I, independentment de com els hagin engendrat, tenen tot el dret a ser tractats igual que qualsevol altre criatura. No com a substituts de ningú. Però no estic molt segur que molts futurs pares que esperen poder clonar un fill perdut o (encara pitjor!) a ells mateixos, els considerin així.

Més que clons, molts necesiten simplement una mica de seny.