Protecció atmosfèrica

L’atmosfera és d’aquelles coses en les que normalment no hi pensem, però en les que sempre hi estem immersos. Ocasionalment sentim l’home del temps parlant de la pressió atmosfèrica i recordem unes llunyanes classes en les que ens explicaven com funcionava un baròmetre. Coses relacionades amb el pes de la columna d’aire que tenim a sobre i paraules com isòbares, milibars o hectopascals. I quan veiem imatges d’un huracà, recordem que la coberta de gasos que anomenem aire pot ser realment molt consistent si decideix posar-se a moure’s a gran velocitat.

Però l’atmosfera, a més de permetre'ns respirar l’aire que necessitem i de fer que els núvols es moguin amunt i avall també fa altres funcions igualment imprescindibles per la nostra salut. I una de les més importants i menys recordades és actuar d’escut a moltes radiacions que provenen de l’espai.

La Terra disposa d’uns quants escuts protectors. La magnetosfera, la capa d’ozó, l'heliosfera... Tot això són barreres que eviten que radiacions letals arribin a la superfície de la Terra i sense les que la vida seria molt improbable. Únicament dins el mar les condicions permetrien que una cèl·lula anés fent sense que aquestes radiacions no fessin saltar l’ADN creant mutacions a dojo.

Perquè el problema de les radiacions còsmiques és que entre els molts danys que poden causar, afecten a l’ADN de les nostres cèl·lules. La llarga cadena de nucleòtids que la forma es pot trencar quan és colpejada per una d’aquestes radiacions i això altera la informació que porta. Una alteració que coneixem com a mutació.

La cèl·lula disposa de mecanismes de reparació, perquè una petita part de radiació sempre pot arribar a la superfície. Però aquests sistemes d’emergència tenen una determinada capacitat. Si sobtadament ens trobéssim exposats a l’espai interestel·lar, la cèl·lula no donaria l’abast a reparar la gran quantitat de danys que anirien apareixent a les nostres pobres cèl·lules.

Aquestes mutacions poden ser de molts tipus. Pot tractar-se de mutacions puntuals. Com si a un text canviéssim una lletra per una altra. Si hi ha sort el canvi no serà gaire greu i no canviarà el sentit de la paraula o la frase. Però de vegades si que alteren completament allò que volíem dir, i aleshores els efectes són molt més greus.

Un altre tipus característic de mutació son el que s’anomena translocacions cromosómiques. Això passa quan un fragment de la cadena d’ADN es trenca i tot seguit es torna a unir en un indret diferent. En l’exemple del llibre fora com si agaféssim una frase sencera, o una fulla o fins i tot un capítol i el desplacéssim a un altre part del llibre.

De nou, pot ser que tinguem sort i es tracti d’una part que segueixi tenint sentit, ja que la informació no s’ha alterat. Després de tot l’ADN no es llegeix linealment com si fos una novel·la, sinó que s’agafen les parts d’informació que cal en cada moment. Com si fos un llibre de poemes. Si canviem de lloc un poema sencer, és possible que no passi res. Però si la part que es mou parteix un poema per la meitat, doncs mala sort. Tenim una altra mutació.

Aquestes (i altres) són les coses que causen les radiacions còsmiques. I un recordatori de com l’atmosfera ens protegeix l’han trobat uns investigadors que han analitzat el nombre de translocacions en pilots de línies aèries. Els pilots passen molt temps en avions que volen al voltant dels nou mil metres d’altura. Això vol dir que el gruix de l’atmosfera que els protegeix de les radiacions és menor que per aquells que estem sempre a altures més habituals. I per tant, l’efecte de les radiacions sobre el nombre de mutacions podria ser perceptible.

Doncs resulta que efectivament han trobat una relació directa entre els anys que el pilot porta volant i el nombre de translocacions que contenen les seves cèl·lules. La freqüència de translocacions augmentava un 6 % cada any que portaven volant.

Les diferències no eren massa grans, però existeixen i a part del problema que impliquen pel personal dels avions, ens recorden que l’atmosfera, a més de permetre'ns respirar i d’oferir-nos uns colors espectaculars durant les postes de Sol, ens està protegint de moltes altres maneres.

L'autobús ateu arriba a Barcelona

Fa uns mesos vaig comentar aquí la campanya a Londres penjant uns anuncis a autobusos en els que es podia llegir l’eslògan “És probable que Déu no existeixi. Ara deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. Feia gràcia per la novetat i per la manera com estava plantejada la frase en qüestió. Doncs sembla que la campanya ha tingut èxit i s’està reproduint a altres indrets del món. I ara començarà a Barcelona amb un cert enrenou mediàtic, com era previsible.

En principi no hi ha res a dir. Cadascú pot tenir les seves opinions i ha de ser lliure d’exposar-les com li plagui. I que les idees i les creences es discuteixin i se’n parli també és una bona cosa. De totes maneres, en aquesta campanya hi ha un parell de detalls que valdria la pena no deixar de tenir presents. Al Regne Unit un dels personatges que van recolzar la iniciativa va ser en Richard Dawkins. Biòleg evolucionista i excel·lent escriptor, famós per defensar una postura radicalment atea i per la seva defensa de la teoria de l'evolució. És una persona molt mediàtica, de manera que és normal que se’n faci ressò de la seva postura.

Però a partir d’aquí hi ha qui n’ha tret una conclusió que no és correcte. En algun indret he vist que es parla de la campanya com si fos una postura dels biòlegs evolucionistes en general. I això no és, ni molt menys, el cas. Certament hi ha biòlegs que són ateus militants, però també n’hi ha molts que són creients i n'hi ha de totes les religions. El fet que defensin la teoria de l’evolució i que no acceptin una interpretació literal de la Bíblia com fan algunes esglésies principalment americanes no vol dir que estiguin en contra de tot. Per exemple, un dels més brillants defensors de la teoria de l’evolució és en Francisco José Ayala, que va ser ordenat sacerdot als dominics de Salamanca i que, per descomptat, no és gens sospitós d'ateisme.

De manera que convindria recordar com va començar la campanya. No va ser en Dawkins qui la va iniciar, sinó la Ariane Sherine, una periodista que explica que un dia va topar amb un anunci en un autobús que li va cridar l’atenció. La frase deia “Quan vingui el fill de l’home, trobarà fe a la terra?” És una frase de l’evangeli (Lluc 18:8). Però a l’anunci hi havia una adreça d’internet i quan la va visitar es va trobar una amenaça per “tots aquells que no acceptin la paraula de Jesús a la creu”:

“Sereu condemnats a la separació eterna de Déu i passareu l’eternitat turmentats a l’infern. Jesús s’hi va referir com un llac de foc preparat pel diable i els seus dimonis”.

El raonament de la periodista va ser: Si intento posar un anunci dient que el suc de taronja de qualsevol marca no és fet de taronja sinó de plàstic i si el preneu us morireu, l’endemà mateix tindré una demanda del fabricant de suc de taronja requerint-me que demostri allò que estic dient. Com és que això no s’aplica si m'amenacen amb el foc etern?

Quan ho va preguntar als encarregats de la publicitat als busos de Londres, li van dir que allò eren frases clarament extretes de la Bíblia i que res no impedia fer propaganda de les idees religioses. Una cosa perfectament raonable.

Va ser aleshores quan va pensar en fer una campanya alternativa. Va tenir la precaució de posar el “probablement” seguint l’exemple de la cervesa Carlsberg quan deia que “probablement” era la millor cervesa del món. Amb allò ja no ho afirmes absolutament i quedes protegit de ser denunciat per publicitat enganyosa.

Però la idea inicial no era buscar enfrontament entre ateus i creients (i molt menys entre científics i creients) sinó contrarestar els missatges apocalíptics i amenaçadors que es poden trobar normalment en països anglosaxons. És des d’aquest punt de vista que té sentit el “deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida” de l’anunci. No vol dir que els no-creients no en gaudeixin o que els creients no gaudeixin (faltaria més!). Simplement diu que pel fet de no ser creient no t’esperen necessàriament horrors eterns.

I és que sortir a treballar un dilluns, quan fa fred, tens son, saps que a la feina t’espera un merder i potser et trobes malament i a sobre topar amb un anunci que t’amenaça amb turments per tota l’eternitat en un llac en flames, pot arribar a ser molt irritant!

2009: un any per Darwin

Ja han passat les festes i som de ple al 2009. Un any particularment interessant des del punt de vista dels esdeveniments científics ja que, duna banda, el 2009 ha sigut declarat l’any internacional de l’Astronomia i per altre costat, es celebrarà el 200 aniversari del naixement de Charles Darwin i el 150 aniversari de la publicació de “l’Origen de les Espècies”. L’any també acull altres esdeveniments, com ara l’any de les fibres naturals i l’any internacional de la reconciliació.

En el cas de Darwin és una casualitat afortunada que coincideixin les dues dates. Publicar el seu famós llibre quan tenia cinquanta anys va ser un encert, al menys des d’aquest punt de vista. Però això no va ser triat pel mateix Darwin. De fet, ell l’hauria publicat més endavant encara. Actualment hi ha molta pressa per publicar un treball. De seguida que tens una idea i fas els experiments que la demostren has de córrer a escriure un article i publicar-lo en una revista científica internacional. I en dir córrer vull dir córrer literalment. Això és per diferents motius. El primer és que et poden passar al davant. I en ciència, igual que en esport, economia, amor o la majoria d’activitats, ningú es recorda del segon.

I l’altre motiu és que la manera d’avaluar el rendiment d’un científic és a partir de les seves publicacions. Quan demanis projectes de recerca, més espai a un laboratori o contractar més personal, la teva sol·licitud es farà en base a allò que hagis publicat. I no diguem si parlem de la renovació del teu propi contracte. Per tant, cal tenir treballs publicats, molts i molt bons.

Però això és ara. Als temps de Darwin les coses eren diferents. La vida transcorria amb un ritme molt més pausat i per publicar alguna cosa es prenien el temps necessari. A sobre, en Darwin era de família benestant, de manera que no havia de treballar ni donar explicacions. Simplement es podia dedicar a agafar les idees que li voltaven pel cap i anar mirant de donar-les forma. Amb això no vull dir que no fes res. De vegades s’ha presentat Darwin com algú que es limitava a especular sobre els animals i les plantes, però això tampoc no és així. Certament no treballava a cap institució, però es feia els experiments al jardí de casa, contactava amb experts en cria d’animals d’arreu del món i mantenia intercanvi d’opinions amb els principals especialistes en “Història natural” del seu temps.

Tot i així, potser s’ho va agafar amb massa calma. Darwin va fer un viatge de cinc anys al voltant del món en un vaixell de la marina anglesa. El HMS Beagle. Allà va fer de naturalista i va ser en aquell periple quan va observar els fets que li farien pensar en com podien evolucionar les espècies. Però des que va tornar a Anglaterra i va publicar l’Origen de les espècies van passar... vint-i-quatre anys!

D’acord que era molt detallista i que va trigar molt temps a posar les idees en ordre. A més, va ser una idea que no va sortir de cop sinó que es va anar gestant al llarg del temps mentre analitzava les mostres que havia aconseguit durant el viatge, però tot i així potser va exagerar una mica.

I encara hauria trigat més si no fos perquè l’any 1858 un altre naturalista, l’Alfred Russell Wallace, que també estava fent un viatge per Indonèsia va tenir una idea semblant a la de Darwin. Aquest, però s’ho va pensar ven poc. Va fer un article i el va enviar a un expert en la matèria per que li donés la seva opinió abans de publicar-lo. L’expert va resultar ser en Charles Darwin, que devia posar uns ulls com taronges en veure com algú estava a punt d’adelantar-se-li. (Cal dir que potser li hauria estat bé, per trigar tant).

Per fer-nos una idea de com de semblants eren les idees, podem fixar-nos en els títols originals dels treballs. El de Darwin estrictament és “Sobre l’Origen de les espècies a través de la selecció natural, o la preservació de les races afavorides en la lluita per la vida” i el de Wallace era “Sobre la tendència de les varietats a allunyar-se indefinidament del tipus original”. Diferents maneres de dir la mateixa cosa.

Per una vegada, el fair play científic es va imposar. Wallace va reconèixer que Darwin feia temps que hi treballava i que la prioritat era seva, però tots dos van fer una presentació conjunta a la Societat Linneana de Londres.

De manera que va anar de poc que l’Origen de les Espècies fos un llibre publicat molt més tard i molt més gruixut del que ja es. D’altra banda, quan pensem que hauria passat amb la biologia si Darwin no hagués nascut, doncs trobem que poca cosa, simplement que ara parlaríem de la teoria de l’evolució de Wallace.

Bones festes a tothom

Arriben les Festes i ara toca celebrar el Nadal, estar amb la família, menjar massa i passar-ho el millor possible.

De manera que deixarem descansar el blog uns dies i ja ens veurem al 2009

Bones Festes i bon any nou a tothom!

Un any fresquet

Una vegada més un titular ha aconseguit desconcertar-me. Aquesta vegada ha sigut quan he llegit que “El 2008 s’acaba com l’any més ‘fred’ d’aquest segle”. Realment aquest any m’ha semblat d’allò més normal meteorològicament parlant. Potser un estiu poc calorós, però això ja és d’agrair si recordem les onades de calor dels darrers anys. En canvi, la tardor ha sigut plujosa, com ha de ser. I la primavera igual. Les pluges que van omplir de nou els embassaments van ser “agua de mayo” tal com prediuen els refranys. Finalment tenim un hivern amb nevades com feia temps que no veiem per alegria dels amants dels esports de neu.

Però l’any més fred del segle?

I a sobre, la noticia comença dient que serà el 10è amb les temperatures més elevades des del 1850. Aleshores, com lliga tot?

Doncs el periodista ha tingut gràcia (ho he de reconèixer) perquè en realitat, del segle XXI únicament portem 8 anys. I d’aquests, el 2008 ha sigut realment el més fresquet.

Per desgràcia això no vol dir que el canvi climàtic estigui afeblint-se. Les corbes de temperatures al llarg dels anys són en forma de dents de serra. I ocasionalment és clar que hi haurà anys freds. I amb seguretat també alguns d’anòmalament freds. El preocupant és la tendència global. Una tendència que requeriria de molts anys seguits fresquets per poder ser optimistes.

I, segurament el 2008 ha sigut un any poc càlid perquè a finals de l’any passat va tenir lloc el fenomen de “la Niña”. Una alteració en les temperatures de l’aigua de l’Oceà Pacífic de característiques contràries a la més famosa de “El Niño”. La Niña sembla portar menys daltabaixos que el Niño, i aquesta vegada potser ens ha regalat amb un clima més ajustat a la norma.

Encara que si això fos així, seria preocupant. Que les alteracions tinguin com efecte restablir els nivells normals... no hauria de ser normal!

En tot cas, als diaris també està apareixent molt una gràfica que mostra la relativa disminució de les temperatures globals en els darrers quatre o cinc anys. O una altra que mostra temperatures estables des de fa uns anys. I sempre amb un seguit de conyes sobre si l'escalfament és una campanya de científics histèrics, de conspiradors misteriosos o de l’Al Gore per vendre més llibres.

Curiosament aquesta gràfica mostra dades únicament des del 1979. I això és molt poc temps per veure tendències. Perquè si volem podem dir que del 1983 al 1986 també va baixar la temperatura! És clar, després va seguir pujant, i a cada oscil·lació acabem una mica més amunt.

Quan s’agafen períodes més llargs es veu que hi ha pujades i baixades, igual que la borsa. Però l’important, una vegada més és la tendència. L’any 1998 va ser extraordinàriament calorós. Allò, però, no volia dir que el canvi climàtic agafés un ritme vertiginós. Simplement era un pic més d’un gràfic ple d’oscil·lacions. Aquest 2008 és a la part baixa de la corba. Genial, però tampoc vol dir que ja no calgui amoïnar-se, com alguns negacionistes encara semblen suggerir.

De manera que el més intel·ligent sembla ser mirar de prevenir les activitats que poden causar un augment de la temperatura (llegeixis, generar tantíssim CO2 i gasos hivernacle) i anar seguint atentament les dades sense paranoies en cap sentit. Que ni la catàstrofe és imminent quan tenim un any calorós, ni cal deixar de vigilar quan tenim un any més aviat fresc.

Aquestes coses són molt complexes, i sembla que tothom en vol saber més que l'Organització Mundial de Meteorologia.

Un llarg camí fins la residencia d'estiu

Un dels senyals que indiquen que l’estiu és a punt d’acabar és quan veiem les orenetes agrupant-se a punt d’emprendre el llarg viatge que les portarà a terres més càlides. Ara, quan l’hivern és a les portes i el fred ja es fa notar, podem enyorar les orenetes que deuen estar la mar de tranquil·les per les càlides terres africanes. I aquest viatge ha fet de les orenetes un dels paradigmes dels ocells migratoris. Unes aus petites que emprenen viatges increïblement llargs a mida que les estacions es van succeint.

Però les orenetes no són les campiones a l’hora de fer viatges impressionants. El viatger més decidit deu ser el xatrac àrtic (Sterna paradisaea), que per anar a la seva segona residència s’ha de desplaçar dinou mil quilòmetres d’anada i dinou mil més de tornada per anar de l’àrtic a l’Antàrtida i tornar. Un ocell que viu sempre a l’estiu.

La veritat és que sembla increïble que aquests animalons, que són relativament petits, puguin fer aquests enormes desplaçaments. Però a sobre n’hi ha que, aparentment, es compliquen la vida.

Hi ha un ocell anomenat Baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) que viu repartit en diferents poblacions a la Mediterrània i a l’Atlàntic. Les observacions i els anellaments dels ocells van permetre descobrir que anualment feien una migració per passar els mesos del nostre hivern a Sudàfrica. Un viatge de vuit mil quilòmetres des dels indrets de nidació a les illes Canàries.

Però malgrat que això d’anellar ocells encara és una eina molt útil, també es fan estudis col·locant-los transmissors que permeten fer-ne un seguiment en temps real i durant tot el trajecte. I aquí va saltar la sorpresa. Els ocells, enlloc d’anar directament a Sudàfrica primer feien una volta que els portava fins Brasil! Allà seguien la costa un temps i tornaven a creuar l’Atlàntic per anar fins el continent africà.

Com que l’atractiu de les garotes d’Ipanema no sembla que sigui un motiu que pugui justificar aquesta volta de quasi tres mil quilòmetres de més, calia trobar una altra explicació.

I aquest estiu han publicat un treball que sembla explicar aquest comportament tan contrari a la lògica. Naturalment els ocells no són ximples i si ho fan hi havia d’haver un motiu. L’evolució no perdonaria un malbaratament d’energies com aquest.

El que fan els ocells a l’hora de volar és buscar corrents d’aire i anar planant sobre el vent. D’aquesta manera la despesa energètica baixa moltíssim i, en realitat és la manera d’emprendre aquests grandiosos desplaçaments. No és exactament que vagin volant, sinó que es deixen portar pel vent.

Però no hi ha un vent que porti aquests ocells directament a Sudàfrica. En tot cas, no n’hi ha cap quan a ells els interessa. Però si que hi ha corrents de vent que creuen l’atlàntic fins les costes de Brasil, giren cap al sud i tornen per l’oceà fins passar al davant de les costes de Sudàfrica. I aquesta mena d’autopista del vent és la que fan servir els ocells per desplaçar-se. Un fenomen meteorològic que els facilita el viatge, però que alhora els marca exactament quan poden fer la migració. Perquè aquests vents no bufen tot l’any.

Això ajuda una mica a entendre com saben els ocells quan han d’emprendre la migració i perquè ho fan gairebé tots alhora. Simplement han d’esperar que arribin els vents que els faran de propulsors. Quan aquestes corrents d’aire es posen en marxa, els ocells l’únic que han de fer és pujar-hi a sobre.

L’interessant és que l’estudi dels vents ens dóna idea de com es mouen els ocells, però també de com poden portar-se grans masses de pols del desert fins les nostres terres, o, més inquietant, com bacteris o virus de països llunyans també poden arribar fins aquí.

La veritat és que trobo fantàstica la manera com la natura fa servir camins ben insospitats, en principi invisibles però que, un cop te n’adones, esdevenen perfectament evidents.

Vegetals i sals

Ahir, al post de les praderies de Posidónia, l'Alasanid va fer un comentari molt interessant. Com s’ho fan aquestes plantes per viure en un ambient d’aigua salada? Tots sabem que les plantes cal regar-les amb aigua dolça. Si ho fem amb aigua de mar el més normal és que es morin. I la pregunta no és irrellevant. Si aconseguíssim varietats de plantes d’interès per l’agricultura que es poguessin regar amb aigua salada, teniu idea de quanta aigua dolça ens podríem estalviar? Regar els camps amb aigua de mar enlloc de l’escassa aigua dels rius!

De totes maneres si que hi ha plantes admirablement adaptades a viure en ambients molt difícils, amb molt poca aigua o molt rics en sals. Són les plantes que veiem créixer al costat de la platja, o en terrenys desèrtics. Unes espècies que dediquen la majoria de les seves energies a captar i preservar cada gota d’aigua. Com sempre, les plantes han de resoldre un problema: no poden caminar. Un animal que es trobi en un indret hostil sempre pot marxar a buscar un lloc millor. Però una planta ha d’aguantar amb el que li ha tocat.

I les dificultats amb l’aigua són moltes. Primer cal captar-la per les arrels. Això ho fan sobretot gràcies a un fenomen anomenat pressió osmòtica. En teoria es tracta d’una propietat que fa que si posem en contacte dos líquids amb diferents concentracions de sals (o del que sigui) tindran tendència a igualar les concentracions, movent-se les sals cap al líquid més diluït i movent-se aigua cap el més concentrat. A la pràctica podem imaginar una cosa semblant al que passa quan posem un terròs de sucre sobre la superfície d’un got amb aigua. Veiem que el líquid és absorbit pel terròs.

Doncs a les arrels de les plantes passa el mateix. La concentració de sals és més elevada dins les cèl·lules de les plantes que a l’exterior i l’aigua és captada per aquesta pressió osmòtica. Evidentment el problema que tenen les plantes que viuen dins el mar o en ambients amb molta sals al terra és que la pressió osmòtica de l’exterior serà superior a la de l’interior de les cèl·lules de la planta de manera que l’aigua tindrà tendència a sortir de la planta i no a entrar.

Per altra banda, si aconseguíssin fer entrar l’aigua, es trobarien amb tanta sal dins la cèl·lula que aquest excés les mataria. Cal una mica de sodi i de clor per funcionar correctament, però únicament una mica. Massa resulta tan dolent com la falta d’aigua. I moltes vegades coincideixen les dos situacions. Molta sal i poca aigua.

Això és un problema letal per la majoria de vegetals, però alhora va deixar un nínxol ecològic lliure per ser ocupat per aquells vegetals que s’espavilessin a resoldre’l. I el que fan algunes plantes és fer desaparèixer les sals a base de guardar l’excés de sodi en uns orgànuls subcel·lulars anomenats vacúols. Són una mena de bosses de deixalles on la cèl·lula hi posa allò que sobra abans d’enviar-ho a l’exterior. D’aquesta manera, la concentració de sal dins la cèl·lula és la necessària per viure, i tot l’excés es fa desaparèixer. Un excés que finalment excreten a fora a través de les fulles, que en aquestes plantes poden tenir cristallets de sal a la superfície.

Però aleshores cal alguna cosa per aconseguir una pressió osmòtica positiva. Sinó, l’aigua no entraria! I el que han fet les plantes ha sigut fabricar substàncies que donin aquesta pressió, però que no siguin sals. Molècules petites, com alguns aminoàcids, sucres o alguns alcohols fan la funció de fer venir l’aigua sense malmetre el funcionament de la planta.

Un sistema complicat, però el premi és que els permet viure on els altres vegetals moririen en poc temps.

Per això, com deia al principi, algunes de les línies de recerca en la millora de vegetals intenten introduir aquests gens que permeten bombar el sodi fora de les cèl·lules i pujar la pressió osmòtica en plantes interessants econòmicament. Com tot, això seria una solució per uns problemes, però en crearia altres de nous. I com sempre, tot dependria de l'ús assenyat que se’n fes.

Un tresor submarí

Si un dia voleu tenir la sensació de ser un gegant que va volant per sobre un bosc ple de vida, doncs mira per on, podeu fer-ho sense massa problemes. Únicament caldrà tenir un parell de detalls en consideració. El bosc tindrà una mida inesperadament petita, i enlloc de volar el que estrictament fareu serà nedar. Però amb ulleres i tub podeu experimentar la fascinació de passar per sobre dels principals, i poc coneguts, boscos del fons marí de la Mediterrània. No estan fets d’arbres, com és d’esperar si parlem d’un ecosistema submergit, sinó per una planta ben característica. La Posidonia oceanica.

El més curiós és que si heu anat alguna vegada a la platja segur que les heu vist. Unes praderies de plantes amb fulles llargues, de verd fosc tirant a marró, amb consistència dura i plenes de taques blanquinoses a sobre. I segur que no ha sigut una imatge gaire impressionant. De fet, quasi tothom les considera més aviat lletges. El problema és que l’habitual és veure-las a l’estiu, que és quan anem a la platja. Però justament aquesta és l’època en que tenen més mal aspecte. Les seves fulles s’estan preparant per la tardor i ja estan començant a agafar un to marronós. Normalment tenen tot d’algues i animals marins enganxats a sobre que els donen un aspecte degradat. I malgrat això, les praderies de Posidònia són una de les principals riqueses ecològiques que tenim a les nostres platges. Un fràgil tresor que cal vigilar i cuidar.

Per començar s’encarreguen de mantenir les platges en condicions. Les arrels i les pròpies fulles eviten que les corrents i les onades s’emportin la sorra. I quan les fulles moren acostumen a arribar a la platja, on s’enganxen amb grans de sorra i altres fulles i finalment fan unes capes que donen consistència a la platja.

A més, contribueixen a oxigenar l’aigua i a generar nutrients. I, com totes les plantes, també capten CO2, que avui en dia sempre és d’agrair. Com que a més, la praderia genera molts indrets on amagar-se, el que resulta és un complex i ric ecosistema ple de peixos, invertebrats i tota mena de formes de vida marina. Si el proper estiu aneu a la platja, us poseu unes ulleres i dediqueu uns minuts a observar una d’aquestes praderies, veureu una munió de sorprenents formes de vida que s’hi amaguen.

Ah! I no cometeu un error molt freqüent (jo també l’he comès alguna vegada) de dir que és una alga. La Posidònia no és una alga sinó una planta, que són coses diferents! Té arrels, fa fruits i, si us banyeu cap al Març, fins i tot podeu tenir la sort de veure’n les flors. Flors submarines, que envien el seu pol·len a cavall de les corrents per arribar a altres flors i fecundar-les.

Aquest sistema d’enviar el pol·len fa que les diferents praderies siguin molt més importants del que sembla. Per poder intercanviar material genètic cal que les diferents plantes no estiguin massa allunyades. La desaparició d’una praderia pot deixar aïllades genèticament moltes altres, que es veurien limitades a fecundar-se a si mateixes amb l’empobriment genètic que això comporta.

I finalment una curiositat. La Posidònia creix a base d’anar allargant les arrels pel fons del mar i traient fulles que surten a la superfície. Amb aquest sistema pot arribar a mides molt grans. Tant que, de vegades el que sembla un prat és en realitat un únic organisme. Fa uns anys van anunciar que havien descobert l’organisme més gran del planeta. Era una Posidònia de les Illes Balears. Fa uns vuit quilòmetres de llarg, que no està gens malament!

Actualment la contaminació, la introducció d'espècies exòtiques, algunes arts de pesca i la pressió humana en general està fent recular la superfície coberta per la Posidònia. I un dels principals problemes que té aquestes praderies és el desconeixement general sobre la seva importància. Com és pot defensar una cosa el valor de la qual no és coneix?

Per això, la propera vegada que us trobeu amb aquestes fantàstiques plantes submarines doneu-li una segona ullada. Es tracta d'anar una mica més enllà de la primera imatge habitual d’unes plantes de fulles brutes que fan angúnia si les trepitjo

En realitat el que tindreu al davant és un dels nostres tresors de la Mediterrània

Encelade, un indret privilegiat.

A tots els clubs sempre hi ha el nouvingut, el que s’encarrega de fer la feina que els veterans no fan, el jove que va despistat perquè encara no coneix les normes no escrites i que comet errors que fan somriure als que porten més temps. El que és menys freqüent és sobtadament trobar-se com a nouvingut de dos clubs d’allò més selectes. Doncs això és el que li ha passat a un satèl·lit de Saturn. El petit, i sobtadament interessantíssim, Encelade.

Ahir, en Pere, del blog Saragatona, comentava que li agradaria anar a viure a Saturn. Un planeta amb aquells fantàstics anells i uns seixanta satèl·lits ha de resultar d’allò més interessant per passar les nits badant mirant al cel. Malgrat això, la meva tria no seria el propi Saturn, sinó Encelade. Des d’aquest petit satèl·lit gaudiria d’unes vistes impressionants dels anells i a sobre, sempre hi hauria la meitat del cel cobert per l'aclaparadora presencia de Saturn. Un espectacle fabulós. Mireu la imatge de dalt. El que hi ha al darrere no és un defecte de la foto, és l'horitzó gegantí de Saturn!

D’Encelade en sabíem molt poca cosa. El va descobrir William Herschel l’any 1789, però fins que la sonda Voyager no va passar per allà a prop no en vàrem saber gaire res. Aquella mítica sonda va enviar les primeres imatges que van mostrar un món completament cobert de gel. En realitat n’hi ha tant que és el cos del sistema solar que té l’albedo més gran, és a dir, el que reflecteix més llum de tots.

La presencia d’aigua gelada era interessant. Però la forma de la seva superfície ho era encara més. Com quasi tots els cossos del sistema solar, presenta cràters de resultats d’antics impactes. Però Encelade no els té repartits per igual. Hi ha zones que en tenen molts i altres zones que gairebé no en mostren. A més, alguns cràters apareixen deformats i fins i tot partits per esquerdes. Tot plegat suggereix que la seva superfície es va movent, creant-ne de nova i deformant.

Això era el que suggerien les imatges, tot i que no ho sabíem del cert.

Però ara tenim una sonda en actiu orbitant el sistema de Saturn i les seves llunes. La missió Cassini, que està resultat de les més interessants de la NASA. Les Voyager van passar pel costat de Saturn, van fer moltes fotos i van seguir el seu viatge. Però la Cassini ha anat allà per quedar-s’hi. I cada dos per tres passa a prop d’algun satèl·lit, incloent, és clar Encelade i ens dóna més i més dades.

Fa poc va detectar que Encelade tenia atmosfera i això va ser molt inesperat. Els planetes petits no tenen prou gravetat com per retenir l’atmosfera i en pocs milions d’anys els gasos escapen a l’espai. Que Encelade tingui una atmosfera quan no n’hi hauria d’haver indica que s’està generant constantment.

L’altra descoberta va ser uns géisers que sobresortien de la seva superfície. I el millor va ser descobrir que aquestes surgències poden estar fetes per aigua líquida. Una aigua que es congela immediatament, és clar. Però tot plegat fa pensar que sota el gel pot haver-hi un oceà d’aigua líquida, igual que passa al satèl·lit de Júpiter, Europa, i a la pròpia Terra sota l’Antàrtida.

De manera que el petit Encelade ha passat a ser el tercer indret del Sistema Solar on creiem que hi ha aigua líquida, amb tot el que això comporta. I que l’aigua estigui líquida requereix una font de calor. Potser un nucli del planeta més calent de l’esperat. En realitat, també ha passat a ser dels pocs indrets que presenten activitat geològica activa, junt amb Ió, la Terra i el satèl·lit de Saturn, Tità.

A mida que anem descobrint més coses d’Encelade va esdevenint més i més interessant. Però sincerament, a mi em va robar el cor quan vaig veure les fotos que la NASA va publicar. Tenir al costat aquells anells omplint el cel, ha de ser una passada!

De veritat és doctor?

Quan algú arriba a fer el doctorat, al principi no n'és conscient, però en realitat ha assolit el màxim grau possible des d’un punt de vista acadèmic. El mateix nom ja ho indica, perquè doctor deriva del llatí docere “ensenyar”. Quan ets doctor es considera que ets docte, que tens prou coneixements com per ensenyar a la resta. No és qualsevol cosa.

I els que ho han aconseguit saben el que costa. Primer la carrera, desprès cal fer una tesi doctoral en algun departament universitari. Allà passaràs tres o quatre anys pencant molt. Afortunadament és sobre el tema que t’agrada, per tant es fa més fàcil. I el fet d’estar envoltat de mestres que fan recerca és un estímul fantàstic. Això sempre que tinguis una mica de sort amb els mestres. Que també pot ser motiu de decepció i frustració importants.

Si ho fas en ciències et trobes sobtadament fent experiments de veritat. Tan de veritat és, que si deixessin d’haver-hi becaris pre-doctorals, la recerca d’aquest país s’aturaria de cop. Bàsicament són els estudiants de doctorat els que treballen als laboratoris. I el millor de tot és el dia que t’adones que els dubtes que tens no els pots resoldre buscant llibres o treballs publicats. No trobaràs cap resposta perquè estàs investigant una cosa que encara no sap ningú. I s’espera que tu trobis la resposta i la comuniquis a la resta de la comunitat científica del món.

Encara que la recerca sigui sobre temes poc punters, que no sigui res de l’altre món, és igual. Quan realment te n’adones que investigues una cosa que encara no se sap, és impressionant. Aleshores entens el que representa un doctorat.

Per això de vegades no entenia algunes persones que tenen el títol de doctor, però que semblaven tenir un nivell de coneixements, com a mínim, discutible. Normalment els trobes en pàgines defensores del creacionisme o de pseudociències. Allà sempre hi ha un article del “conegut doctor fulano de tal, de la prestigiosa universitat de tal lloc”. El problema eren les afirmacions, molt poc rigoroses en el que deien.

Explicacions que ignoren les lleis de la termodinàmica. Afirmacions manifestament falses sobre estructures de proteïnes, numero de supernoves o durada dels dies en temps passats. Hi ha coses que pots interpretar d’una manera o d’una altra. Sempre es pot rebatre una llei de la ciència, que mai són definitives, i és perfectament lícit portar la contraria a tothom. Però el que no es pot fer és ignorar les dades que sabem. No la interpretació de les dades, sinó les dades en si.

Per això, quan llegia articles d’aquests prestigiosos doctors alguna cosa no m’encaixava. Fins que vaig descobrir el que era.

Resulta que hi ha centres que emeten títols de doctor amb una “extremada” facilitat. Tanta que es pot aconseguir un doctorat en un parell de setmanes i sense necessitat d’anar a classe. De fet, algunes d’aquestes “Universitats” són poc més que un estable amb una bústia i un apartat de correu. Això si, amb una gran pàgina web. Són les que s’anomenen “factories de títols”.

És clar. Si algú es presenta com doctor per la “Patriot Bible University” ja hauria de fer malpensar (la de la foto de dalt!). El que passa és que normalment no dius per on t’has doctorat. I aquest cas és frapant, però altres semblen molt reals, com la “Cambridge State University”, on pots aconseguir un doctorat en sis mesos. O la “LaSalle University (Louisiana)” que s’ha posat un nom similar a la “La Salle University (Phyladelphia)”. La segona és una Universitat de veritat. La primera és una factoria de títols. I la llista d’aquestes institucions no és curta precisament.

Per això moltes vegades, defensors del creacionisme o de diferents pseudociències es presenten com a doctors per alguna Universitat, i sembla que el que diuen està recolzat per llargs anys d’estudi i per coneixements adquirits treballosament. I resulta que no. Que el títol que es posen abans del nom no vol dir pràcticament res.

Això no implica necessàriament que els seus arguments siguin falsos o erronis. Però en tot cas, els desautoritza com a defensors d’aquells arguments, els que siguin. I és que el mínim que es pot demanar és una certa honestedat a l’hora de presentar-te.

De manera que la propera vegada que topeu amb algun “doctor” desautoritzant les opinions de la comunitat científica i oferint-vos una veritat que només ell i uns pocs més coneixen, mireu atentament on va aconseguir el títol. No sigui cas que en lloc de doctor sigui, simplement, un xarlatà amb gràcia.

La Llei i les Unitats de Mesura

Hi ha coses que fan ràbia. I una de les que més és quan tens una topada amb l’administració. No importa quina administració sigui. De seguida has d’enfrontar-te a reglamentacions, paperassa, terminis i burocràcia. Certament fa uns anys era molt pitjor, i ara la majoria de tràmits s’han simplificat i el personal no és tan desagradable com els tòpics afirmen. Però el sentiment d’anar collat, d’haver de seguir estrictament uns reglaments que segurament tenen un sentit, però que normalment el desconeixem, no deixa de ser empipador.

De totes maneres el pitjor és quan l’administració, que ens exigeix un seguiment escrupolós de les normes, comença a saltar-se-les. Perquè si ells són tan escrupolosos a l’hora de demanar el seguiment de les normes, el menys que es pot esperar és que ells també les segueixin (siguin qui siguin aquests “ells”).

Un exemple, sense més importància si voleu, és el tema de les multes de transit. Un company s’ha pres la molèstia de recórrer una multa per “manifesta impossibilitat física de ser reals les dades de que l’acusen”. A la notificació que se li va enviar, la denúncia afirma que el seu vehicle anava a 76 KM/H en un tram de carretera on la velocitat màxima era de 50 km/h.

No sé si heu notat la diferent manera en que he escrit les unitats, però aquí hi ha la clau de tot. Segons tràfic, i si fem cas del Sistema Internacional de Mesures, el meu amic anava a 76 KM/H, és a dir 76 Kelvinsmega / henry. I això és una dada absurda que no té cap sentit físic.

Sembla una poca-soltada, però segons el real decret 1296/1986 del 28 de juny, l’article 2 diu que “son unidades Legales de medida las básicas suplementarias y derivadas del Sistema Internacional de Unidades”. I a l’article 5 especifica que “se prohibe emplear unidades distintas de las unidades legales en los ámbitos de la actividad económica, de la salud y en el de la seguridad pública…”

De manera que, per llei (poca broma) l’administració té l'obligació de fer servir les unitats del Sistema Internacional. I segons el sistema internacional els quilòmetres són km, no KM ni kM ni cap altra cosa. Els K son els kelvins, una mesura de temperatura. La M és el prefix per indicar Mega, que vol dir un milió, i les hores es simbolitzen com h, i no com H que és el símbol dels henry, una unitat d’inductància.

I per si algú no ho tenia clar, el Real Decret 1317/1989 del 27 d’octubre s’encarrega de definir aquestes unitats.

De manera que, la multa enviada per la foto del radar fa servir unes unitats que no tenen sentit i, per tant, l’aparell estava absolutament descalibrat o bé les dades són absurdes. En conseqüència, la notificació que li han presentat no pot tenir valor legal. A la foto que he posat no és la del meu amic, però les unitats (KM/HR) tampoc tenen sentit, (tot i que al cretí que anava a 216 km/h l'haurien de tancar).

Tot plegat ens indica com de poc acurats acostumem a ser amb les unitats que fem servir i els seus símbols. De fet, al mateix BOE on especificaven com eren les unitats i com s’escrivien estava ple d’errades que van haver de ser corregides posteriorment.

Potser podem pensar que això de la precisió s’ha de limitar als científics. Que és igual si han escrit KM/H o kmh o KM/HR o qualsevol altra cosa, si ja entenem el que vol dir. Però aquest raonament té dos punts febles. El primer és que escriure malament les unitats és equivalent a fer faltes d’ortografia. Una cosa molt lletja i inacceptable en documents oficials.

I l’altra és que, que coi! Si ens obliguen a ser escrupolosos amb la llei, doncs l’administració també ha de ser-ho.

Francament no se si se’n sortirà. Imagino la cara del funcionari quan llegeixi el recurs i la resposta que rebrà. Un llarg discurs on sota un grapat de formalismes i llenguatge administratiu dirà més o menys “...no ens toqui els nassos amb collonades d’unitats, i faci el favor de pagar!”

(I amb tot això, que ningú pensi que trobo malament que es multi a qui corre massa. De fet, em sembla molt bé. Però les formes són importants)

Un pesticida de consum habitual

Que el tabac és dolent per la salut no és cap descobriment. Tothom ho sap, o ho hauria de saber. Si tothom deixés de fumar el nombre de casos de càncer de pulmó disminuiria d’una manera que cap recerca biomèdica, cap tractament, podria ni somiar en aconseguir. Tenim una solució simple per evitar uns deu milions de morts anuals i no l’apliquem. Els humans som complicats.

El problema òbviament és que el tabac causa addicció. He dit que la solució era simple, però això no vol dir que sigui fàcil. Molts fumadors voldrien deixar-ho, però literalment són addictes a una droga i desenganxar-se no és fàcil en absolut. Una cosa que els fabricants de tabac saben molt bé i que intenten potenciar per tal de mantenir la clientela.

El que causa addicció del tabac és la nicotina. El nom deriva del nom de la planta del tabac, Nicotiana tabacum. Un nom que es va posar en honor a Jean Nicot, ambaixador francès a Lisboa i l’home que va introduir el tabac a la cort de França l’any 1560.

El cas de la nicotina és curiós, perquè en parlem d’ella sense gaire preocupació, els fumadors la inhalen, els qui ho volen deixar es posen pegats per ajudar-se a passar la síndrome d’abstinència i els fumadors passius també la respirem. Però la nicotina és un dels verins més potents que fabriquen les plantes. Tant que, abans que sintetitzessin el DDT, es feia servir nicotina com a plaguicida. Possiblement és per això que la planta fabrica nicotina. No deixa de ser una manera d’esdevenir tòxica pels insectes.

N’hi ha prou amb uns cinquanta mil·ligrams de nicotina per matar una persona. I per fer-nos una idea, la dosi necessària per matar un ratolí és de 90 mg/kg en el cas de la cocaïna, però de tan sols 3 mg/Kg si parlem de la nicotina. De manera que la nicotina és tòxica, molt tòxica.

Però els fumadors, naturalment no arriben a aquestes dosis. Una cigarreta té entre un i dos mil·ligrams de nicotina. A més, una part es destrueix en cremar i una altra part se'n va amb el fum, de manera que el que entra al cos és al voltant de mig mil·ligram. Una dosi que no mata immediatament, però que per compensar, causa addicció i càncer.

I aquí la nicotina mostra una altra característica particular. En la forma química que és absorbida en fumar es dissol perfectament a la sang, travessa la barrera que aïlla el cervell de la majoria de substàncies tòxiques i s’uneix a receptor de les neurones d’una manera increïblement ràpida. La nicotina arriba al cervell vuit segons després de fer una calada a la cigarreta. Cap altra droga la supera en velocitat!

En el cervell fa el que moltes drogues. Estimula el centre del plaer, causa eufòria, també és relaxant i sobretot, modifica l’activitat de les neurones, de manera que quan no hi ha nicotina en el cos, es genera una sensació de malestar que únicament es pot evitar aconseguint més nicotina per satisfer les neurones.

Però el tabac que comprem és un producte molt ben dissenyat. S’hi ha afegit un grapat de substàncies per treure les parts desagradables i potenciar el plaer, i l’addicció. Per exemple s’hi afegeix urea, de manera que la nicotina s’absorbeix millor. Així els cigarrets generen una sensació més agradable i els consumidors en compren més.

Ah! I tot allò de “light”, “ultraligh” i “doble filtre” o coses similars que poden donar la sensació de menor toxicitat... doncs per desgràcia no és ben bé així. De fet, és un bon negoci per les tabacaleres. Com que tenen menys nicotina o el filtre en reté més, el fumador nota que no en té prou i, simplement, fuma més. Una brillant jugada de la industria, que aparenta ser més curosa amb la salut dels fumadors, però que al final el que fa és vendre més cigarretes.

De fet, es podria escriure pàgines i pàgines sobre la toxicitat del tabac. En realitat ni tan sols coneixem la totalitat dels milers de productes que conté una cigarreta i com es modifiquen després de cremar i ser metabolitzats per l’organisme. No coneixem del tot, tots els detalls, però si que sabem fa molts anys que fumar causa càncer de pulmó. També de llengua i de gola, principalment als que fumen en pipa o cigars. Aquests no s’empassen el fum, de manera que els pulmons se'n lliuren, però el coll i la boca no.

I en realitat tampoc descobriríem res de nou. Els fumadors no són ximples ni suïcides. No tenen cap interès en morir amb els pulmons fets una pasta negrosa. Simplement una hàbil combinació de propaganda, pressió social i, normalment, inconsciència juvenil, els ha enganxat a una droga.

Amb tot el que això comporta.

Nutrigenòmica. Una oportunitat i un risc.

Una paraula que anirà guanyant protagonisme en un futur relativament proper és la nutrigenòmica. Amb aquest nom ja es veu que es tracta de combinar la nutrició amb el que anem coneixent sobre els gens. Sobre el paper ha de ser un avenç espectacular per millorar la qualitat de vida de tots nosaltres, però, com tot, també amaga uns quants problemes que convindrà tenir presents de bon començament.

Primer les bones noticies. Cada vegada és més econòmic fer un estudi genètic a partir d’unes poques cèl·lules. L’any 2001 es va publicar per primera vegada la seqüència del genoma humà després d'uns quants anys de treball i una milionada en diners i esforços. Des d’aleshores s’han anat coneixent els genomes d’altres espècies, cada vegada més de pressa i a un cost cada vegada més barat. Avui encara és molt car, i probablement inútil, tenir el genoma individual, però al ritme que anem, obtenir la seqüència genètica de cada un de nosaltres a un preu assequible i a partir d’un simple anàlisi de sang serà qüestió de pocs anys.

I tenir aquesta informació ens pot donar pistes de a quines malalties som més propensos. Avui ja coneixem moltes variants de proteïnes que metabolitzen més de pressa o més lentament del normal alguns productes i de vegades això s’associa a malalties. També es pot detectar una tendència a tenir nivells alts de colesterol, una major dificultat per incorporar calci als ossos o una síntesi d’algun compost en quantitats justetes.

La gràcia és que si podem saber això, podem prendre mesures nutricionals per compensar-ho abans que apareguin els símptomes. Per exemple, si tenim un receptor per la vitamina D que està associat a un major risc d’osteoporosi, doncs puc acostumar-me a prendre aliments rics en calci i en vitamines per prevenir-la. En canvi altres detectaran que tenen una variant d’un enzim que fa que l'aminoàcid cisteïna es degradi més lentament, i això s’ha relacionat amb major risc de malalties cardiovasculars. Per tant, caldria menjar aliments rics en vitamines del grup B per reduir aquesta possibilitat.

D’aquesta manera, cada un de nosaltres podria fer una dieta adaptada a optimitzar el funcionament del seu organisme compensant els dèficits i no patint per allò que ja funciona correctament. Realment és molt important saber quins són els nostres punts febles!

Fantàstic, no? Doncs si! És fantàstic!

Però ara toca deixar la teoria de la ciència i baixar al món real. En realitat ja hi ha empreses que ofereixen anàlisi nutrigenòmica personalitzada. Als Estats Units, per uns 200 euros pots tenir aquesta mena d'anàlisi. La clau és que no cal tenir tota la seqüència del genoma, sinó únicament cal analitzar les parts que sabem que poden estar implicades en aquests problemes. Però tot i que poder disposar d’aquesta informació és una passada, en realitat és només una part relativament senzilla de l’anàlisi.

Perquè una variant genètica per si sola no ens diu gran cosa. La manera com interactuen aquests gens amb la nostra manera de viure pot variar moltíssim. Puc tenir un receptor de la vitamina D que estigui perfecte, però si no prenc el Sol aquesta vitamina no s’activarà i tindré problemes. Molts dels problemes que coneixem associats a gens, en realitat es donen en grups de població particulars. Això fa que ens haguem de sentir en perill si tenim una variant “dolenta”, però no som del grup de risc? En principi, no, però segur que no seria millor fer la dieta per si de cas?

Al final és fàcil que deixem una vida tranquil·la i despreocupada, i la substituïm per una obsessió per prevenir uns riscos potencials que, moltes vegades no estaran justificats. I és que és molt fàcil espantar-nos!

L’objectiu, perfectament legítim, de les empreses és guanyar diners. I per això podem imaginar que aviat (de fet, ja n'hi ha avui en dia) veurem campanyes publicitàries molt ben fetes, oferint-nos la clau de la salut a partir del control nutricional de la nostra base genètica. En ocasions pot ser una cosa molt bona, però coneixent com som els humans, molt probablement es convertirà en una moda obsessiva. Una moda que farà que la mania pels aliments saludables d’avui en dia sigui únicament el principi d’una moguda molt més gran. Ja m’imagino iogurts especials per als portadors de la variant TLR del gen DR2d. O fruites enriquides en antioxidants per als qui tinguin una baixa expressió de no-se-quin gen.

S’hi podrà guanyar molts diners, de manera que em temo que això acabarà passant. D

Caldrà ser molt meticulós per interpretar tota aquesta informació. Al final quedarem uns pocs que seguirem dient el que dic sempre. Una dieta variada i ben cuinada és el millor. Potser m’arriscaré a perdre uns mesos de vida, però els que visqui els viuré molt més tranquil i gaudint molt més de la gastronomia.

És genial poder prevenir malalties, però no vull que el meu ADN decideixi quan cafè he de prendre!

L'estratègia del Borg

“Som el Borg. Sereu assimilats. La resistència és inútil.”

A l’Univers de Star Trek, aquesta frase és el principi del final per a moltes espècies que poblen l’univers. També va passar a ser una de les cent millors frases de la història de la televisió. I va ser un revitalitzant definitiu per la sèrie. Després de molts episodis amb enemics més o menys seriosos, finalment els humans topen amb una força invencible. Un enemic formidable contra el que no sembla haver-hi cap defensa útil. Comparat amb el Borg, la més poderosa de les armades dels klingon sembla un agrupament escolta perdut pel bosc.

En realitat el que van fer els guionistes va ser adaptar algunes de les estratègies que fan servir diferents espècies en el procés evolutiu i portar-la a l’extrem. Just el que s’espera de la bona ciència ficció!

Per qualsevol espècie que no vol extingir-se, l’important és que els organismes de la població puguin passar els seus gens a la generació següent. No serveix de gaire viure molts anys si no tens fills. En canvi, és molt útil tenir molts descendents encara que visquis únicament uns pocs dies.

Aleshores pots plantejar dues estratègies ben diferenciades. Generar uns pocs individus molt ben preparats, molt ben adaptats, amb una gran eficàcia per afrontar situacions adverses, de manera que, molt probablement, reeixiran a l’hora de reproduir-se. Això fa que cada individuo sigui molt valuós, ja que se li ha dedicat molta energia. És l’estratègia que fem servir els mamífers i en particular els humans. Tenim poques cries a les que hi dediquem molt temps i esforços per assegurar que arribaran a adultes amb èxit.

L’altra possibilitat és repartir la mateixa energia i esforços en generar moltes cries, sabent que seran molt vulnerables i que poques sobreviuran. Però si en fem en un nombre prou gran, assegurem que, al menys algunes arribaran a reproduir-se i garantir la continuïtat de l’espècie. Això és el que fan els insectes o els bacteris. Pots matar milions i milions de mosques sense cap esforç. És igual, ja que sempre en queden algunes per tornar a posar milions d’ous i garantir una nova generació de mosques. En aquest cas, cada individuo per separat té molt poc valor, però el que compta és la totalitat d’organismes.

Aquesta segona estratègia la van millorar els insectes socials. Fem molts individus, poc valuosos, però els fem actuar com una unitat. Una formiga no fa res, però un formiguer pot ser devastador. Una abella la matem com si res, però un rusc d’abelles atacant alhora pot matar una persona. Això ja combina una mica les dues estratègies. Els individus són poc valuosos, però el col·lectiu és molt poderós!

Al nostre planeta conviuen les dues estratègies en un equilibri inestable. Per això es troben tota mena de casos intermedis. Animals superiors que es reprodueixen molt i molt, com els conills, però que en cap cas es poden comparar amb els nivells assolits pels insectes. I alhora trobem insectes que posen menys ous i que els porten a sobre per assegurar l’èxit en la cria. No existeix una estratègia guanyadora única.

Però a l’Univers de Star Trek, el Borg sembla arribar al cim en l’estratègia del col·lectiu, combinat amb una mica de parasitisme ben entès. Els components del borg són una mena de cyborgs que tot i semblar individus aïllats, en realitat són únicament part d’un col·lectiu. Per això, eliminar-los és poc útil. El Borg segueix igual. I per això no es parla dels borgs en plural. Únicament n’hi ha un que compti. El Borg. I els individus als que s’enfronten els protagonistes no son gaire diferents de les nostres cèl·lules. Per acabar-ho d’arrodonir, el Borg no destrueix sinó que assimila les races que va trobant. Així ell és millora incorporant els coneixements i les tecnologies de les seves víctimes. Cada victòria el fa més invulnerable!

I el raonament que els fa als humans és simple: La resistència és inútil. Sereu assimilats i passareu a formar part del col·lectiu. Una entitat molt millor, més forta, evolucionada i poderosa que la vostra. Quin problema hi ha?

Òbviament molts, des del nostre punt de vista. Nosaltres hem evolucionat per valorar la pròpia individualitat. La cooperació és una bona cosa, però només fins a cert punt. Per això ens resultaria tant difícil lluitar contra un enemic que no té un cap visible, no té un punt feble i no té individualitats. (I que, a més, ens dóna peu a unes interessants discussions).

Al final, a la sèrie van fer sortir una “Reina Borg”, cosa que va ser, des del meu punt de vista, un error lamentable. Amb això simplement fas que el Borg passi a ser un enemic normalet. Un que segueix la nostra estratègia i que per tant, sabem derrotar.

Mates la Reina i santes pasqües. Així qualsevol!

Un món ensucrat

Si ens parlen de sucre, el més normal és que ens vingui al cap els terrossos que posem al cafè, el sabor dolç d’una cullerada agafada d’amagat, el sobret que cal agitar abans d’estripar o el dubte de triar entre el sucre moreno i el blanc quan anem a un restaurant una mica sofisticat. I encara que tot això és correcte, tot fa referència a un únic tipus de sucre, la sacarosa. Però de sucres n’hi ha molts, moltíssims més i adopten un grapat de formes per fer tota mena de funcions. Perquè, qui recorda quan mira un full de paper que allò és, bàsicament fet de sucres? Som conscients que en mirar un prat el que estem veient són sucres? I, en certa manera, fins i tot part del terra que trepitgem de vegades és fet de sucres!

Els sucres, des d’un punt de vista químic es coneixen com hidrats de carboni, o carbohidrats, encara que el nom no és gaire ben trobat. No hi ha carboni hidratat precisament. Però la seva composició sembla feta d'aigua i de carboni ja que únicament contenen carboni, hidrogen i oxigen. També se’n diuen glúcids, per la paraula grega “glucos”, que vol dir dolç. Encara que, de nou, no tots els sucres són dolços.

El sucre més conegut, a part del de taula, és la glucosa. La seva molècula és un anell que sembla un hexàgon i és la que, habitualment, dóna energia a les nostres cèl·lules. Podem menjar moltes coses diferents, però bona part acabaran per transformar-se en glucosa. Però també hi ha altres sucres, amb una estructura lleugerament diferent, com la fructosa, abundant a les fruites i la mel.

La sacarosa és més complicada. En realitat es tracta de dos sucres units (és un disacàrid) una glucosa i una fructosa. En realitat durant la digestió la unió entre els dos es trenca i el budell absorbeix per separat la glucosa i la fructosa. De fet, la majoria de sucres formats per unions de vàries unitats es digereixen de la mateixa manera. Primer es degraden a unitats aïllades i aquestes són les que absorbim.

El cas és que a la natura hi ha estructures fetes per grans molècules, anomenades polisacàrids, que són simplement molts sucres units l'un darrera l’altre, linealment o amb alguna ramificació ocasional. Això permet crear estructures molt grans, algunes per guardar sucres com a font d’energia, com el midó o el glicogen, però altres es fan servir amb finalitats estructurals.

Quan mirem una planta, el que estem mirant en realitat són les cèl·lules de la planta. Doncs la paret d’aquestes cèl·lules és feta de cel·lulosa. I la cel·lulosa no és sinó un enorme polisacàrid. Una molècula feta per la unió de moltíssims sucres. Estan tan fortament units que no els podem digerir ni amb els àcids de l’estómac. De fet, per digerir-los els animals remugants tenen un estòmac ple de bacteris que son els que s’encarreguen de desfer la cel·lulosa. I per això els derivats fets de pasta de cel·lulosa, com el paper, són principalment sucres.

Una altra molècula feta d'altres sucres també units en gran quantitat és la quitina. Amb la quitina els insectes o els artròpodes fabriquen les seves closques. Quan mirem un escarabat estem mirant una membrana feta de sucres, i quan trenquem la closca d’un escamarlà, ens estem barallant amb la quitina, amb uns sucres.

Per això, molts terres es formen per la descomposició de restes animals i vegetals. És l’humus, que en un començament el que conté és en bona part aquestes menes de sucres (i altres coses) i que mica a mica s’anirà transformant, de matèria orgànica fins a convertir-se en el terra que veiem quan passem per un bosc.

I si voleu pensar en altres productes industrials fets a base de sucres, doncs a més del paper tenim plàstics, pel·lícules fotogràfiques, ciments, la goma aràbiga, l'heparina que fem servir com anticoagulant...

Potser no tenen la flexibilitat de funcions de les proteïnes, o la mística associada a l’herència de l’ADN (tot i que en la seva composició hi entra la ribosa, un altre sucre) i no ens obsessiona per temes dietètics com els greixos. Però realment, el món que ens envolta és fet en bona part, justament de sucres.

El marc dels ulls

És curiós com un quadre pot quedar ressaltar o emmascarat pel marc que l’envolta. Triar l’estructura que l’envolta no és una cosa sense importància ja que mentre que una tria adequada fa ressaltar la bellesa de l’obra, una mala tria pot arruïnar del tot l’efecte obtingut pel pintor. I a la cara ens passa una cosa semblant. Sempre ens fixem en els ulls. I hi ha alguns ulls realment preciosos. Però en l’efecte final hi té molt a veure el marc que els embolcalla. Les pestanyes.

Encara que habitualment hi pensem sobretot quan ens entra una dins l’ull, les pestanyes tenen una característica particular, són alguns dels pèls més sensibles del nostre cos. En general si que notem quan un pèl o un cabell es mou, però en el cas de les pestanyes, aquesta sensació és molt més intensa. Això no és perquè si. Justament la finalitat de les pestanyes és protegir els ulls de l’entrada d’objectes arrossegats pel vent, o insectes despistats. A més de ser un petit obstacle físic, sobretot el que fan és ser molt sensibles a qualsevol contacte, de manera que per petit que sigui el fregament que detecti, nosaltres ja tanquem els ulls en un acte reflex de protecció.

De mitjana tenim entre cent i cent cinquanta pestanyes a la parpella superior, i la meitat a la inferior. I surten de l’extrem de les parpelles, de manera que les seves arrels estan en una situació interessant, perquè estan associades a un grapat de glàndules que s’encarreguen de generar diferents tipus de greixos que necessita l’ull a la superfície per funcionar correctament.

Per exemple, hi ha les glàndules de Zeiss i les de Moll, que són unes glàndules sebàcies com les de la resta dels cabells, però modificades per adaptar-se a les pestanyes. A més de per cuidar els ulls i les llàgrimes, aquestes també segreguen substàncies per mantenir les pestanyes en forma. Aquestes glàndules de vegades s’infecten o s’inflamen i ens causen els mussols de l’ull o patologies com la blefaritis (que vol dir inflamació de les parpelles "blefaros"). Per això és important la higiene de les parpelles.

Però unes estructures que envolten els ulls i que tenen tant efecte sobre la imatge final que tindrem dels ulls no podien sinó ser objecte de molta atenció estètica. En moltes cultures les pestanyes, especialment les de les dones, són objecte de tota mena de manipulacions per fer que els ulls quedin més atractius.

En aquest sentit, qui va tenir un èxit inigualable al segle XIX va ser un fabricant de perfums francès, l’Eugene Rimmel. Ell va inventar una màscara per pestanyes que va resultar un èxit aclaparador. Tant que, com passa en altres paraules, el nom de la marca ha quedat com a indicador del producte. Ara els rímels ja es fan amb compostos més sofisticats. Aigua, surfactants, polímers, colorants, ceres i conservants, però al principi eren més senzills. Pols de carbó barrejat amb vaselina. Una pasta que calia preparar mullant un pinzell i fregant la pastilleta de rímel. I és que els aplicadors que ara hi ha a la bossa de la majoria de noies no es va ninventar fins als anys cinquanta per una altra empresària famosa. L’Helena Rubinstein.

L’important era el resultat. Unes pestanyes més negres, més llargues i més seductores. Encara que, com tot, cal saber fer-ne bon ús ja que cada ull, i cada ocasió, requereix un marc particular.

En tot cas, és divertit observar com els humans hem transformat un senyal d’alarma evolucionat per protegir els ulls de cossos estranys en una formidable arma de seducció.

I és que hi ha mirades que no es poden resistir!

Sal, gel i carreteres

Amb la neu han tornat a aparèixer els problemes a les carreteres, les màquines llevaneus funcionant i el repartiment de sal per desfer el gel que es forma i el perill que comporta. Les explicacions que es donen són d’allò més senzilles. La sal desfà el gel i la carretera deixa de ser perillosa. Però la manera com la sal desfà el gel sembla que és una mica més confosa. Hi ha qui creu que la sal cedeix calor al gel i per això es fon, però les coses no funcionen així.

L’aigua es congela, és a dir que passa d’estat líquid a sòlid, a zero graus centígrads. Això no és per casualitat sinó perquè quan van definir les escales de temperatura es va agafar el punt de temperatura de congelació de l’aigua com a punt zero graus, i el d’ebullició com a cent graus. La diferència la van dividir en cent fraccions i cada fracció es va denominar grau centígrad.

Però tot això s’aplica única i exclusivament a l’aigua pura. Perquè si l’aigua conté substàncies en dissolució, les temperatures a les que es congela o bull comencen a variar.

El que passa és que les molècules d’aigua líquida es van movent entre elles constantment, en un ball que ens marejaria moltíssim si el podéssim veure. Cada molècula d’aigua es comporta com un petit imant, ja que per un costat té una certa càrrega positiva, i per l’altre una certa càrrega negativa. Això fa que s’orientin apuntant els costats positiu contra els negatius, però l’atracció és prou feble com per, de seguida, mirar cap una altra molècula i immediatament després a una altra. En estat gasós, a més de cent graus, les molècules tenen tanta energia que ja ni interaccionen entre elles i per això passen a anar cada una pel seu compte.

Però en estat sòlid, aquest ball queda molt frenat. Les molècules es disposen de manera més o menys ordenada segons les càrregues i si no hi ha prou temperatura que les faci vibrar, les posicions es mantenen i l’aigua esdevé sòlida.

Ara bé. Si entre mig hi ha altres molècules que no siguin aigua, el que fan és bàsicament emprenyar. És el que passa amb la sal. Les interaccions que s’haurien d’establir entre les molècules d’aigua queden dificultades ja que els ions clor i sodi, que formen la sal, es posen per entremig i fan que no es formi l’estructura ordenada amb tanta facilitat. Una petita vibració tèrmica, que sense la sal seria insuficient per trencar l’estructura del gel, resulta que si que trenca les interaccions entre aigües, sodis i clors i per tant, la barreja resultat es manté líquida.

Al final el que passa és que tenim una aigua salada, molt freda, però en estat líquid. En teoria podria arribar-se a uns vint graus sota zero sense que es congelés. A la pràctica no s’arriba tant avall, però en una nit en la que la temperatura arriba a cinc sota zero afegir sal a la carretera pot evitar que es formin les temudes plaques de gel.

Normalment es fa servir sal normaleta, clorur sòdic, sense refinar ni purificar, ja que no és per al consum humà. En alguns indrets es fan servir altres sals que si que reaccionen amb l’aigua i generen una mica de calor, però no és gaire freqüent.

D’altra banda, també s’ha criticat que la sal afegida pot ser perjudicial per al medi ambient. Òbviament si se’n posés molt sovint si que tindríem problemes, però segurament els ecosistemes tenen prou capacitat d’absorció. En tot cas alguna cosa cal fer per mantenir les rutes lliures de gel, i altres alternatives segurament serien més contaminants.

I finalment, el detall que l’aigua salada arribi a uns quants graus sota zero sense congelar-se és útil quan vols refredar alguna beguda ràpidament. Si fiques un pot amb aigua salada dins el congelador pots aconseguir un líquid a cinc o sis sota zero, i qualsevol cervesa que posis dins es refredarà d’allò més de pressa!