I el drac?

Si em permeteu expressar la meva opinió, avui és, sense cap dubte, el dia més maco de l’any. Una diada particular, alegre, de bon rotllo. Roses, llibres, la primavera que ja ha arribat, el plaer de sortir a passejar pel carrer i compartir aquest espai amb tothom. És de les dates que intento no perdre’m mai.

De nou ens tornaran a recordar la llegenda de Sant Jordi, la princesa, la rosa... i el drac.

Amb els dracs passa una cosa curiosa. Malgrat ser un animal que no ha existit, totes les cultures del món tenen llegendes que hi fan referència. Fins i tot algunes que, en principi no han tingut contacte ni comparteixen altres fets, comparteixen històries sobre aquests éssers mitològics. Per això hi ha qui creu que potser si que van existir.

El fet que uns animals tant abundants com per deixar llegendes arreu hauria deixat algun altre rastre és un detall sense importància. Encara que també hi ha qui creu que els dracs són l’explicació que es donava a les restes fòssils dels dinosaures que apareixien aquí i allà.

Sigui com sigui, si haguessin existit, els dracs haurien tingut una biologia realment interessant. Un animal gegantí que pot volar, amb aparença de rèptil però amb l’activitat d’un mamífer o un ocell, que pot treure foc per la boca sense socarrimar-se ell mateix ha de ser, per força, formidable. El més estrany, però, és que, amb totes aquestes característiques, no haguessin colonitzat tots els ecosistemes i acabat amb la resta d’organismes competidors.

Una de les primeres preguntes que es faria un biòleg seria si són animals de sang freda o calenta. Això vol dir si tenen un metabolisme prou actiu com per mantenir la temperatura corporal o bé necessiten l’escalfor del Sol per mantenir-la. Amb la mobilitat que s’espera d’un drac sembla poc probable que siguin de sang freda, però mai se sap. De totes maneres, les grans dimensions que tenen els han de facilitar mantenir-se calents i actius. I si a sobre poden generar foc, doncs sembla clar que els podríem considerar animals de sang calenta.

El problema són les escates. Sempre els imaginem com animals reptilians, amb una pell escamosa. Però això permet una gran pèrdua de calor. De fet, els animals de sang calenta tenen pèl o plomes justament per aïllar el cos i mantenir la temperatura. Com és que als dracs no els cal? Potser tenen una temperatura corporal tan elevada que el que necessiten és justament refredar-se? Caldria investigar aquesta hipòtesi.

Un altre problema és la mida. Un animal tan gran ha de tenir moltes dificultats per volar. Oblideu les pel·lícules. A Hollywood no tenen ni idea de física del vol. Amb quatre cops d’ala un animal d’aquestes dimensions no es posa a volar. Els voltors, que són uns dels ocells més grans tenen moltes dificultats per començar a volar. Un cop a dalt ja poden aprofitar les corrents d’aire, però fins i tot això seria difícil per un drac. Necessitaria unes ales d’una envergadura completament absurda.

Ara bé. Podria ser que fossin molt lleugers. Els veiem grans i pensem en ossos, músculs i òrgans com els dels mamífers, però no ha de ser necessàriament així. Els ocells ja intenten ser tant lleugers com sigui possible i per això tenen els ossos vuits, amb els sacs pulmonars a l’interior. D’aquesta manera l’esquelet resulta molt més lleuger. El problema és que també és més feble. Un luxe que un drac no es pot permetre.

Ara bé. Els ossos podrien tenir una estructura diferent a la que estem acostumats. Els nostres tenen un 45 % de minerals, com ara el carbonat càlcic, en la seva composició. Però els dels dracs podrien tenir una estructura més resistent alhora que més lleugera. Quina? Doncs una possibilitat serien els nanotubs de carboni. Aquestes estructures fetes únicament de carboni resulten extremadament resistents alhora que serien molt més lleugeres. Que nosaltres tinguem idea, cap organisme els pot sintetitzar, però potser les cèl·lules de l’os dels dracs van trobar la manera.

I pel que fa al foc... Caldria que al seu estómac es generessin reaccions químiques altament exotèrmiques, és a dir que alliberin calor. Qui sap si ingerien minerals que en reaccionar amb els àcids de l’estómac generaven molta calor (algun químic a la sala?) També podria ser que la cremor no fos per foc sinó simplement per alliberament d’àcids. Potser concentren molt més l’àcid clorhídric de l’estómac i quan cal el podrien vomitar causant cremades a la zona afectada. Una mena de digestió externa com fan les aranyes.

Sense cap dubte hauria sigut una bestia fascinant. En que pensava Sant Jordi quan va matar, i va causar l’extinció, d’un animal tan extraordinari?

Sigui com sigui, que tingueu tots una bona diada de Sant Jordi i que intercanvieu moltes roses i molts llibres.

El banquet del Titànic

El diumenge 14 d’abril de 1912 el gran navili RMS Titànic va passar a la història de la pitjor manera possible. Durant el viatge inaugural, i quan es desplaçava a tota màquina a través d’una zona amb icebergs, va topar amb un d’ells i en poques hores es va enfonsar a les gèlides aigües de l’Atlàntic nord. En aquell naufragi van perdre la vida al voltant de mil cinc-centes persones, ofegades o per hipotèrmia.

Des d’aleshores les normes de seguretat es van modificar per garantir un nombre suficient de bots salvavides, però també per evitar el pas de navilis per zones perilloses. També va ser arrel d’allò que es va establir el sistema de vigilància d’icebergs.

Curiosament, i malgrat la fama que va assolir, aquella no va ser la pitjor catàstrofe naval. Al 1945 un transatlàntic alemany, el Wilhelm Gustloff, ple de refugiats va ser torpedinat per un submarí rus. Es va enfonsar en menys d’una hora i van morir quasi nou mil persones. Com sis Titànics junts!

Com que la història del Titànic va esdevenir gairebé una llegenda, amb el temps es van muntar expedicions per localitzar les restes del naufragi, i finalment el van localitzar a quatre mil metres de fondària. El cas estava partit en dos, però el més curiós era el mal estat general de la nau. Arreu s’hi podien veure una mena d’estalactites oxidades de colors rogencs i negrosos que penjaven de les zones metàl·liques. Això va ser una mala notícia per aquells que esperaven anar recuperant restes de la nau amb idea de fer-hi negoci. Però també una certa sorpresa ja que a aquella fondària s’esperava un ritme de corrosió més aviat lent.

Doncs quan s’han fet anàlisis de l’estat de les restes sembla que el que li està passant a la nau és, bàsicament, que hi ha determinats bacteris que se l’estan menjant.

La manera com es repartia la corrosió resultava interessant. Era molt notable la diferència entre zones properes als objectes de fusta i les altres zones on únicament hi havia metall. Aquestes últimes estan molt més degradades, encara que la diferencia no durarà gaire més.

Ja sabem que el ferro en contacte amb l’aigua s’oxida, però la degradació del Titànic era molt superior a l’esperada. Alguna cosa més estava passant allà baix.

La clau són uns bacteris particulars que no fan servir un metabolisme basat en l’oxigen, com nosaltres i com la majoria d’ésser vius de la Terra. Són la família de bacteris sulforeductores, que per obtenir energia i mantenir el metabolisme el que fan és reaccions químiques basades en el sofre. És un sistema menys eficient que el nostre, però que en zones on no hi ha oxigen els permet viure. De fet, l’oxigen és altament tòxic per aquests bacteris.

Les reaccions químiques són una mica complicades, però si hi ha ferro en el sistema funcionen millor. Es generen més àcids, que fan que els bacteris visquin més còmodes i al final el ferro es transforma en sulfur de ferro, que és el que li dóna el color negre als caramells que pengen arreu de la nau.

Aquests bacteris, però no podien viure gaire còmodes a prop dels indrets del vaixell on hi havia fusta. La fusta era matèria orgànica que, al degradar-se alliberava oxigen, un producte que és tòxic per als bacteris del sofre. Per això el ferro d’aquestes zones està menys degradat. En canvi, altres bacteris que s’alimenten de matèria orgànica ja es trobaven a gust en aquelles condicions i s’anaven alimentant de les restes orgàniques de la nau.

Al final el que es forma és una comunitat microbiana ben organitzada. A la part exterior de les estalactites d’òxids hi ha els bacteris que viuen amb oxigen, els que s’anomenen aeròbics. Aquests bacteris s’alimenten dels productes residuals dels bacteris del sofre, que es troben a l’interior de l’estalactita, on no hi arriba l’oxigen i en canvi tenen accés al ferro. Una comunitat ben avinguda que cada dia degrada una bona quantitat de la nau i que, amb el temps, acabarà per netejar el fons del mar completament.

De manera que la propera vegada que mireu fotos de les restes del Titànic, recordeu que el que estareu mirant és, en realitat, un gegantí cultiu d’uns tipus de bacteris molt particulars.

Transaminases

Una de les determinacions més típiques de les anàlisis de sang són les transaminases. Uns marcadors que poden ballar molt a les analítiques i que, a més de tenir uns noms complicats, resulta que es poden anomenar de diferents maneres, de manera que la confusió acostuma a estar garantida. Però resulten molt útils per detectar malalties, principalment del fetge i es poden mesurar d’una manera fàcil i barata, per tant, ja va bé que les mirin.

Encara que de vegades s’oblida, les transaminases no són simplement una cosa que surt a les anàlisis sinó uns enzims que fan una feina molt important a les nostres cèl·lules. Malament aniríem sense transaminases! I el seu nom ja ens indica que fan alguna cosa amb el grup amino.

El grup amino és una de les dues parts característiques dels aminoàcids. Evidentment l’altra part és el grup àcid que té la molècula. Amb els aminoàcids fabriquem les proteïnes, de manera que parlem d’uns dels components principals de la composició del nostre cos. Però d’aminoàcids per fabricar proteïnes en tenim vint, i no sempre els ingerim en les proporcions òptimes. De vegades en sobra d’un tipus, però en falta d’algun altre, i això seria un problema sinó fos que el cos pot anar transformant els uns en els altres fins restablir l’equilibri.

Doncs d’això se n’encarreguen les transaminases. Com que el principal limitant a l’hora de fabricar aminoàcids és el nitrogen (que justament es troba al grup amino) el que fem és anar agafant aminos dels aminoàcids que tenim en excés i transferir-los als que ens falten. Per això es diuen transaminases, o també aminotransferases.

Molt bé. És una mica més complicat, però la idea general ja és aquesta.

De transaminases n’hi ha dues de més importants. Una és la que permet fabricar un aminoàcid anomenat alanina i per això es diu ALanina aminoTransferasa o ALT. Però hi ha una altra manera d’anomenar-la segons la qual seria la transaminasa que passa grups amino entre el glutamat i el piruvat (Si: la reacció química és complicada) Segons això, també es pot anomenar Glutamat-Piruvat Transaminasa o GPT.

En realitat encara hi ha més noms per la mateixa cosa, com ara TGP o SGPT. Tot és el mateix.

I amb l’altra passa el mateix. L'AST o la GOT són la mateixa cosa, la Aspartat aminoTransferasa, també dita Glutamat-Oxalacetat Transaminasa.

Per això a les anàlisis de vegades surten nivells de GOT i GPT i altres vegades surt ALT i AST.

La gràcia és que aquests enzims es troben sobretot al fetge, encara que també n’hi ha a altres òrgans com el múscul del cor, el pàncrees o els ronyons. I com que haurien d’estar al fetge, si les trobem a la sang vol dir que les cèl·lules del fetge s’estan trencant o estan prou alterades com per deixar anar el seu contingut. Per això, si a les anàlisis, les transaminases estan elevades, el metge li donarà una altra ullada al fetge.

No ens indiquen el que està passant, però si que senyalen on buscar.

De totes maneres únicament són un senyal indicatiu, no pas una garantia. Moltes vegades poden trobar-se nivells elevats en persones sanes i els nivells poden variar fins i tot al llarg del dia. La qüestió és com d’elevats i en quines proporcions. Uns nivells deu vegades superiors als normals poden espantar-nos. Però en ocasions poden arribar a presentar nivells mil vegades superiors al normal, de manera que a l’hora d’interpretar els resultats és millor deixar que ho facin els entesos. O sigui, el metge.

A més, ja deia que al fetge n’hi ha moltes, però no són exclusives d’aquest òrgan. Altres malalties que afectin al cor o al pàncrees, per exemple, també poden causar augments en transaminases. En aquest sentit, la GPT és més indicativa del fetge, però l’interessant són les proporcions entre elles, de manera que de nou, cal deixar que sigui el metge qui ho interpreti.

Perquè, per acabar d'embolicar-ho, a més de tenir noms complicats, es poden mesurar de diferents maneres, per tant, les unitats que ens surten a les anàlisis poden ser diferents segons el laboratori. Noms diferents, unitats diferents...

Quina gràcia tindria fer-ho fàcil, podent fer-ho tant complicat?

L'ocell brunzidor

Els colibrís són uns dels ocells més macos i curiosos que existeixen i, alhora, dels més petits que hi ha. I aquesta combinació va representar per moltes espècies la seva perdició. Per si no en tenien prou de competir amb altres ocells i fins i tot amb insectes, durant un temps, els designis de la moda van ser la pitjor amenaça que van haver d’enfrontar.

Els colibrís son uns ocells originaris d’Amèrica que resulten fascinants per la seva manera de volar. Mouen les ales tant de pressa que semblen gairebé insectes. Poden fer entre deu i noranta batecs per segon, de manera que a simple vista no hi ha manera de veure com ho fan. Igual que els insectes. A més, aquest aleteig genera una remor, un brunzit, que també pot recordar la de les abelles.

Aquest soroll és el que els dóna el nom en anglès “Hummingbirds” que vindria a ser “ocells brunzidors”, i alguns indrets de Centreamerica on els coneixen com “zumbadores”. Als Estats Units hi ha llocs on és habitual posar abeuradors per colibrís. Com que els ocellets són tant bonics, no és estrany. Però quan n’arriben molts, amb el brunzit que fan i la manera tant peculiar de volar, poden semblar un eixam d’insectes (vídeo aquí).

Volar d’aquesta manera genera una despesa energètica extraordinària. I tractant-se d’uns animals tan petits es troben amb els mateixos problemes que les musaranyes. Han d’aconseguir molt menjar simplement per mantenir-se vius. Això les ha fet desenvolupar unes quantes estratègies per optimitzar el seu metabolisme al màxim. No pot ser d’altra manera en uns animals el cor dels quals pot arribar a bategar a més de mil dues-centes vegades per minut!

Els colibrís s’alimenten de nèctar de flors. De fet, fan la mateixa funció que els insectes. La flor els ofereix el nèctar i ells ajuden a la pol·linització. Però les diferents espècies de colibrís s’han anat especialitzant en diferents flors i això ha generat un mecanisme molt interessant de coevolució.

Com que cada tipus flor serveix d’aliment per una espècie determinada de colibrí, quan apareixien modificacions per causa de l’evolució el sistema d’alimentació d’uns o de pol·linització de les altres perillava. De fet, cada canvi que s’ha donat en la flor ha obligat al colibrí a respondre amb un canvi per seguir adaptat a la seva espècie de flor preferida. A la llarga això es tradueix en que la flor i l’ocell van evolucionant en paral·lel.

La majoria de colibrís s’alimenten de flors de color vermell i que no tenen pigments que donin color amb l’ultraviolat. Així atreuen menys insectes, els ocells tenen menys competència i la planta s’assegura que el pol·len anirà a flors de la mateixa espècie.

Però, com deia al principi, els colibrís van topar amb un enemic ferotge. La moda. Un ocell tan petit i tan bellament colorejat quedava fantàstic per posar als barrets de les dames benestants del segle XIX. Durant molt temps van ser caçats en grans quantitats, de manera que algunes espècies van arribar a desaparèixer.

És una llàstima que només se'n trobin per Amèrica. No estaria malament aixecar-se al matí i en sortir de casa, trobar-te amb un parell de colibrís que donen la benvinguda al nou dia. Potser aniríem a treballar de millor humor!

Ment i matemàtiques

Com que a la vida no es pot fer de tot, és evident que al final sempre ens quedaran temes pendents. La gràcia és triar quines són les coses que deixes al tinter per sempre. En el meu cas hi ha dos temes que, malgrat que em sap greu, he hagut de deixar per incapacitat absoluta de fer-ho mínimament bé. La primera és ballar. És una llauna, però no serveixo. Gens. No és pot tenir tot, i la capacitat de ballar m’ha estat negada. Amb el temps ho he acceptat i tampoc passa res.

I la segona cosa són les matemàtiques. Durant molts anys eren una cosa àrida, abstracta, avorrida i incomprensible. Però mica a mica he anat descobrint la bellesa que amaguen. Però, igual que per ballar, has de servir per les matemàtiques. I aquest do, tampoc el tinc. Tot i que això potser sigui una sort.

Quan llegeixo coses de matemàtics sempre tinc al cap l’exemple de l’escalada. En els dos casos és una activitat per la que has de servir. Es plantegen uns reptes concrets, difícils, per als que cal una gran preparació. I si els assoleixen (escalar el cim o demostrar el teorema) descobreixen nous paisatges i nous reptes que els empenyen a anar encara més enllà.

En el cas de l’alpinisme jo n’he fet una mica, a nivells molt modests, i això em permet imaginar el que han de sentir els que fan les grans ascensions a l’Himàlaia. Uns reptes que mai hauria pogut plantejar-me. Doncs de la mateixa manera imagino els esforços dels matemàtics quan intenten demostrar hipòtesis no provades, conjectures proposades i teories innovadores. Son com muntanyes que els millors escaladors encara no han vençut i que únicament uns quants particularment dotats poden aspirar a conquerir.

El que passa amb les matemàtiques és que les particularitats no són físiques, òbviament, sinó de caràcter intel·lectual. O millor dit, mental. Semblaria com si les millors ments matemàtiques funcionin de manera diferent a la resta.

Per una banda hi ha uns quants matemàtics extraordinaris que van tenir problemes mentals. Un cas famós va ser Gödel, que va morir de desnutrició en negar-se a menjar per por de ser enverinat. Un altre és el cas de John Nash, famós per la pel·lícula “Una mente maravillosa” que mostra una versió amable de l’esquizofrènia que pateix.

I un cas recent és el de Grigori Perelman, que va aconseguir demostrar la Conjectura de Poincaré, però que es va negar a acceptar el premi que hi havia i fins i tot la medalla Fiels, l’equivalent al Nobel de matemàtiques. També va rebutjar el premi de la societat matemàtica europea perquè deia que “el comitè no estava capacitat per avaluar el seu treball ni tan sols de manera positiva”. Potser no sigui un problema psicològic, però un caràcter particular si que és.

Però això segurament és injust. En tots els camps del saber hi ha persones que pateixen tota mena de mals. Físics o psicològic. I la gran majoria de matemàtics són persones perfectament normals. És clar que la gran majoria no faran grans descobriments, igual que la gran majoria de muntanyencs mai escalaran la cara sud del Lothse. Potser per endinsar-se en el terreny desconegut dels grans reptes matemàtics calgui tenir una estructura mental particular.

Aquesta idea podria ser perfectament errònia, però hi ha una inquietant relació entre alteracions com l’autisme i capacitat per moure’s en el món dels números. Un cas famós és el d’uns bessons, autistes, que podien identificar sense cap mena de càlcul si un nombre era primer o no. Mentre que la majoria hem de verificar si es pot dividir per alguna altra xifra que no sigui l’u o el propi nombre, ells reflexionaven una estona i reien quan s’adonaven que era primer. I això per nombres de fins a deu xifres!

Com ho calculaven? Doncs no ho sabem. De fet, no calculaven. Ells deien simplement que “ho veien”. I els resultava difícil d’entendre que la resta del món no ho “veiés”. En realitat eren molt dolents fent càlculs, per tant, sembla que la seva ment manipulava els nombres de manera diferent a com ho fem la resta.

En realitat això no els donava cap avantatge per endinsar-se en el món de les matemàtiques abstractes i de fet els grans matemàtics que han patit malalties mentals han deixat de publicar quan la malaltia ha aparegut. De manera que la relació malaltia – matemàtiques, és només aparent.

Però el món dels números, de les relacions abstractes, de les xifres reals o imaginaries, sembla requerir una manera de pensar com a mínim “particular” per tal d’endinsar-s’hi en condicions. Una condició que es pot entrenar, però que alguns afortunats semblen tenir de manera innata, igual que altres tenen les condicions per fer les grans escalades.

Grans teoremes o grans muntanyes. Uns reptes molt diferents que em són inabastables però que veure als que ho intenten em resulta similarment fascinant.

Miralls a la Lluna

Quan es parla de les missions Apol·lo a la Lluna normalment es recorden les paraules de l’Armstrong en arribar, la bandera posada de manera que semblés moure’s, o fins i tot els astronautes jugant a golf. Ara tot allò ja queda lluny en el temps, però alguna de les coses que van portar segueix funcionant i fent un extraordinari servei. En concret, les missions apol·lo 11, 14 i 15 van deixar cada una... un mirall.

Sembla poc important, però aquells miralls encara es fan servir per millorar la precisió de coses com la distància entre la Terra i la Lluna, el valor de la gravetat o l’exactitud de la teoria de la relativitat. I amb aquells miralls s’obtenen uns nivells de precisió que semblen impossibles.

La manera de fer-ho és ben senzilla en teoria. Per mesurar amb un mirall la distància entre la Terra i la Lluna simplement cal enviar un feix de llum en direcció al mirall i mesurar quan triga el reflex a tornar. Com que sabem amb molta precisió la velocitat de la llum, podrem calcular la distància. Això ja es va començar a fer tan bon punt van deixar els miralls allà. Naturalment el que envien no és un feix de llum qualsevol sinó que es fa servir un làser.

I tampoc imagineu una línia de llum de color verdós que surt de la terra i que rebota a la lluna. El que s’envia son polsos de molt curta durada. I el que es detecta és algun fotó dels que s’han enviat. Un treball de precisió, però com tot, únicament és qüestió de pràctica.

Als anys setanta aquesta tècnica va permetre mesurar la distància entre la Terra i la Lluna amb un marge d’error de 25 centímetres. No està gens malament si considerem que parlem d’una distància d’uns 385.000 quilòmetres! Però la tecnologia va anar millorant i a mitjans dels anys vuitanta la precisió ja era de tres centímetres.

De totes maneres, els físics tenen una dèria insaciable per la precisió, i ara ja hi ha un experiment que mesura la distància amb una precisió d’un mil·límetre! I per això ara ja sabem que la Lluna s’allunya d ela Terra a un ritme de 3.5 centímetres cada any.

La clau ha sigut disposar de detectors prou sensibles i de rellotges que mesurin el temps que triga el feix de llum a anar i tornar amb una precisió de picosegons (Un picosegon és la milionèsima part de la milionèsima part d’un segon). En aquestes coses es nota que la magnitud física que podem mesurar amb més precisió actualment és el temps.

Mesurar aquesta distància amb tanta exactitud és interessant, però per a que serveix? Després de tot, si ets un astronauta tampoc et vindrà d’un parell de metres després de fer un viatge de milers de quilòmetres. En realitat l’interès està en altres qüestions més teòriques. Quan es calcula el moviment de la Terra i la Lluna ja cal tenir en compte els efectes de la teoria de la relativitat. Per objectes de la mida dels humans aquests efectes són inapreciables, però si parlem de cossos planetaris ja tenen prou massa com per causar efectes mesurables. I amb aquestes mesures podem verificar si el comportament és exactament com prediu la relativitat o no.

Una altra dada que es calcula amb aquesta metodologia és la constant gravitacional o constant de Newton. La llei de la gravitació universal de Newton diu que dos cossos s’atreuen amb una força proporcional a les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa. Però a la fórmula per calcular-ho apareix una G, la constant gravitacional, que ens indica amb quina força actua la gravetat. Curiosament és una de les constants de l’Univers que es coneixen amb menor precisió, i per això, experiments com aquests dels làsers i els miralls ens permeten millorar molt aquests càlculs.

Els miralls són curiosos. No és una simple làmina, sinó que consten de moltes petites cel·les, sobre una superfície lleugerament corbada. Així, sempre n’hi ha algun que es troba justament perpendicular a la font emissora.

I finalment, aquests miralls també són una prova que realment van anar allà a la Lluna. Si aconseguiu un làser prou potent, un detector i un mapa que indiqui exactament on son els miralls, vosaltres mateixos podeu descartar les teories de la conspiració que neguen que hi arribessin.

L'ADN fantasma

L’esclat de les sèries de televisió sobre forenses i investigadors mèdics ha fet encara més familiar les anàlisis d’ADN. La marca molecular que ens identifica de manera pràcticament inequívoca i que portem al nucli de totes i cada una de les cèl·lules del nostre cos. Analitzar l’ADN permet saber qui és el pare de la criatura o qui va cometre el crim ja que, a no ser que tinguem un germà bessó, ningú més al món té un ADN com el nostre.

Però tanta precisió pot resultar enganyosa i les coses, a la vida real, resulten una mica més complexes. En el cas dels crims avui en dia qualsevol criminal amb dos dits de seny hauria de saber que cal portar guants, mascareta i gorra. Com diuen en un llibre, “si tens caspa, no pots cometre crims”. Les cèl·lules de la pell que formen la caspa cauran per l’escena del crim i l’ADN que contenen ens situarà en aquella escena inequívocament.

Però un moment! Que estiguéssim allà no vol dir que fóssim els criminals. Simplement vol dir que vàrem passar per allà. L’ADN per si sol no indica res de res. I un exemple d’això ha sortit a la llum fa poc. Es tracta del cas que es va anomenar “el fantasma de Heilbronn”.

Tot va començar l’any 1993, quan una anciana va morir estrangulada a Idar-Oberstein, un poble d’Alemanya. No es van trobar pistes ni rastres, excepte una mica d’ADN en una cullereta de te. Un ADN, però, que no es va poder identificar.

Això ja ens senyala el primer problema. Si la policia no té mostres del l’ADN per comparar, el que s’ha trobat a l’escena del crim serveix de ben poc. Igual que una empremta digital que no estigui en els fitxers. Aleshores el que es fa és guardar la informació per si en un futur es pot identificar a qui pertanyia aquell ADN.

I el cas és que la policia alemanya va tornar a topar amb aquell mateix ADN en un altre crim. A Friburg van estrangular un altre ancià i, de nou, l’única pista que van obtenir era unes restes del mateix ADN. Però seguien sense poder identificar la persona a qui pertanyia. Simplement no estava fitxada. La dada interessant era que pertanyia a una dona.

Una dona que va anar deixant el seu rastre ocasionalment en alguns delictes. Algun atracament, una xeringa d’heroïna i algun assalt. Finalment, l’any 2003 a la població de Heilbronn, a Baden-Wurtemberg, dos policies estaven al cotxe quan algú els va disparar. Un va morir i l’altre va resultar greument ferit. No hi havia pistes, no hi havia restes de les armes, no hi havia pràcticament res, però es va poder aïllar restes d’ADN al seient del cotxe i de nou era aquell ADN que la policia ja coneixia prou.

Com que no li podien posar rostre van començar a conèixer la persona que deixava aquell rastre com “la dona sense rostre” o la “fantasma de Heilbronn”.

Tot plegat indica que per molt potent que sigui la prova de l’ADN, per si sola no serveix de gran cosa. Fins i tot si identifiquessin a qui pertany, això no voldria dir que és l’assassina. Simplement que va estar a tots aquells indrets. Si la persona en qüestió tingués una explicació raonable, podria quedar absolta sense més.

Però aquesta vegada, l’explicació sembla que encara és més recargolada. Potser ni tan sols ha necessitat estar en persona als escenaris dels crims.

Una cosa que van descartar d’entrada era que no fos l’ADN de cap dels investigadors. No és infreqüent que les proves es contaminin. Simplement mirar per sobre del seient del cotxe pot deixar algunes cèl·lules de caspa que, després, donarien positiu a l’anàlisi d’ADN. Això ja ho tenen en compte i per això van amb moltes precaucions.

Però hi havia una cosa que si que tenien en comú totes les investigacions. Si heu vist CSI sabreu que per obtenir l’ADN passen per la superfície uns bastonets que mullen amb un líquid. Doncs en tots els casos on apareixia l’ADN de la “fantasma de Heilbronn”... el fabricant dels bastonets era el mateix.

Per tant, sembla probable que el problema estigui a l’esterilització dels bastonets. Potser alguna treballadora algun dia no es va posar els guants, o va esternudar i va contaminar un seguit de partides de bastonets que no es van esterilitzar correctament. I cada vegada que els feien servir, trobaven un ADN que ja venia “de fàbrica”. Una cosa que en teoria no ha de passar, però que de vegades passa.

I un recordatori de que l’ADN per si sol, no pot servir per inculpar a ningú..

Dones i ciència

El masclisme ha sigut una constant en la majoria de societats. Això és un fet innegable. Potser les coses, mica a mica van canviant, però encara queda molt, però molt camí per recórrer abans que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat. Això es pot constatar en pràcticament tots els àmbits de la vida. Naturalment la ciència no n’ha quedat al marge, i en alguns aspectes això resulta més irritant que de normal.

Perquè hi ha preguntes que quan es fan acostumen a rebre poques respostes. O respostes repetitives. Per exemple. Quants noms de científics recordeu? No importa la branca de la ciència ni l’època o la nacionalitat. Quants? De segur que serà una petita fracció del nombre d’actors o cantants que recordeu. I la llista moltes vegades es limita a Einstein, Fleming i Newton. Fent un esforç de concentració poden sortir en Pasteur o en Galileu. I si es dóna alguna pista, es recorda en Ramon y Cajal, l´únic premi Nobel espanyol en els camps de les ciències.

I aleshores arriba la següent pregunta: recordeu el nom d’alguna dona científica?

La resposta acostuma a ser negativa o, únicament, el de Marie Curie. I prou. Un nom que moltes vegades no s’associa a cap rostre. Tothom reconeix Einstein, i fins en Ramon y Cajal. Però Marie Curie? En realitat fins i tot és difícil que es recordi el que va fer.

Per si de cas, la de la foto és ella. Marie Curie. Guanyadora de dos Premis Nobel. Un de física, pels seus treballs sobre la radiació i un de química per descobrir el radi i el poloni. Un mèrit que segurament li hauria d’haver donat més fama si no fos una dona.

El més greu és que n’hi ha moltes més que han fet o que han contribuït a grans descobriments i que semblen passar completament desapercebudes. Per exemple, durant molts anys es va considerar que l’ADN era una molècula estable, amb la informació genètica disposada d’una manera ordenada i que no es modificava. Però als anys quaranta, una investigadora, la Barbara McClintock es va adonar que les coses no eren així. Hi havia fragments d’ADN que semblaven saltar d’un indret a altre de la cadena de l’ADN. Fragments que es movien físicament. Allò era un canvi radical i era previsible que costés d’acceptar. Però el fet que ho proposés una dona segur que no va ajudar a donar per bons aquells experiments. Passats uns anys va deixar aquella línia de recerca i no va ser fins l’any 1982, quasi cinquanta anys més tard, que li va ser concedit el premi Nobel pel descobriment dels elements genètics mòbils. Insisteixo. Si hagués sigut un home tampoc haurien acceptat aquella idea amb facilitat, però venint d’una dona el repte ja era immens.

A més, una gran part de la recerca és fa en equip. I aleshores si que les dones s’esvaeixen del tot. Sigui quin sigui el descobriment és recorda amb el nom de l’home. I de vegades encara és més irònic. En ocasions la descoberta la fa un matrimoni. Amb el costum, tan estès al món, que la dona en casar-se adopta el cognom del marit, moltes vegades s’oblida que va ser un equip i que, potser, el mèrit és de la dona i no únicament d’aquell qui posa el cognom.

Reconec que mentre escrivia això m’he endut una sorpresa quan entre els noms de dones científiques que cercava n’he trobat un que, des de fa més de vint anys estava convençut que era el d’un home. Quan estudiava la duplicació de l’ADN, una de les qüestions que calia tenir present és que una de les cadenes es sintetitza sense problemes, però l’altra es fa per fragments que després s’uneixen. Els detalls no venen al cas, però aquells fragments es coneixen amb el nom de qui els va descobrir. Fragments d’Okazaki.

Doncs bé. Jo creia que parlaven d’un japonès amb un nom estrany, però en realitat Okazaki era un matrimoni. Reiji i Tsuneko Okazaki. I el cas és que sempre havia llegit que el nom era gràcies al descobridor. El marit. Normalment no s’esmenta la Tsuneko, tot i que amb tota seguretat no era una simple comparsa. Va guanyar el premi L'Oreal-Unesco "For Women in Science" l’any 2000, així que poca broma.

Moltes vegades no és una decisió conscient adjudicar el descobriment a l’home. És un acte reflex degut a un costum que es repeteix una vegada i altra. La forma més insidiosa de masclisme. Simplement, per defecte quan es parla de científics es pensa en homes. Més o menys com si es parlés de banquers o militars.

En realitat tot plegat és únicament un reflex de com és la societat on vivim. Una constatació que encara queda molta feina per fer i, més difícil encara, molts esquemes mentals per canviar.

Quan la consciència no hi és

Una de les situacions clíniques més angoixants, sobretot per als familiars, són aquelles en que els pacients han perdut la consciencia i no la recuperen. Aparentment dormen, però mai desperten. I aleshores, que fer?? Alguns d’aquests casos s’han fet famosos, com el de Eluana Englara, la noia italiana al voltant de la que es va muntar un gran rebombori quan els familiars van decidir, després de disset anys, retirar-li les mesures de suport vital. I un altre cas conegut és el d’Ariel Sharon, el polític israeliá que va patir una hemorràgia cerebral que el va portar un estat vegetatiu l’any 2006 del que encara no s’ha recuperat.

La pregunta evident és, la persona encara hi és a dins aquell cos? Pot tornar a recuperar la consciència? De vegades es coneixen casos de pacients que, després de molts anys, semblen despertar. Això pot ser espontàniament o per causa d’algun tractament.

Per desgràcia, encara sabem molt poques coses d’aquesta situació. Però el que si sabem és que hi ha graus diferents de pèrdua de consciència. Per això es van definint estats diferenciats que cal no confondre. No és el mateix un coma, que un estat vegetatiu permanent o que un estat de mínima consciència.

En tots els casos té lloc una alteració de les funcions del cervell. Les causes poden ser moltes i variades, però el resultat final són àrees del cervell danyades en major o menor grau. Els metges, el que fan és analitzar les respostes dels pacients. Miren si responen al dolor, als sons, si mouen els ulls, si dilaten les pupil·les... Com major és el dany cerebral, menor son les respostes que s’obtenen.

El problema és que normalment volem fer distincions clares en una cosa que és gradual, des de la plena consciencia, fins la falta total de resposta.

Un pacient en situació de coma té els ulls tancats i no respon a estímuls. Però també el coma té diferents graus. En els casos més profunds no respon absolutament a res. Una situació molt propera a la mort cerebral. Però en els de menor intensitat hi ha pacients que poden evolucionar fins sortir del coma, per entrar en l’estat vegetatiu persistent.

En aquesta situació, poden obrir els ulls, mostrar fases en les que estan desperts i altres en que dormen, poden seguir un objecte amb la mirada... però sembla que no ho fan de manera conscient. Les àrees del cervell relacionades amb la personalitat, la memòria i funcions que associem amb la consciència, no funcionen.

Però això és molt angoixant per familiars que poden veure com el pacient els segueix amb la mirada quan caminen per l’habitació. Que probablement sigui un reflex dels ulls enfront un objecte en moviment no fa que sigui més fàcil de pair.

I a l’igual que el coma, aquesta també pot ser una situació que evolucioni amb el temps. El següent estadi seria l’estat de mínima consciència. En aquesta situació, els pacients mostren algunes estones, esporàdiques, de consciència. Poden respondre amb algun gest, o amb paraules simples (tipus si o no), poden fer moviments que no són simples actes reflexes.

El que es pensa que passa no és tant que simplement el cervell recuperi la seva activitat, sinó que determinats grups de neurones poden establir noves connexions que permeten recuperar algunes activitats cerebrals. Això dependrà molt del dany sofert, de l’edat dels pacients i, sobretot, del temps que hagi passat en aquest estat. Per això quan parlen de pacients que després de molts anys han despertat del coma, cal anar amb compte. Moltes vegades simplement han entrat a l’estat de mínima consciencia, cosa que permet tenir ocasionalment algunes respostes.

Però en altres casos si que hi ha hagut “despertars” més espectaculars. Normalment el que passa aleshores és que el coma estava mal diagnosticat. I aquest és un dels principals problemes. No hi ha proves definitives que permetin als metges establir categòricament una situació o una altra. Per això cal fer els tests de resposta a estímuls.

I a mida que sabem més dades, comprovem quant ens queda per saber. A una pacient en estat vegetatiu li van fer una ressonància magnètica del cervell i li van dir que s’imaginés que jugava a tennis o que passejava per casa seva. En fer això, les àrees del cervell relacionades amb l’activitat motora es van activar. El resultat era el mateix que quan es va repetir l’experiment en pacients sans.

Això indica que sota aquella aparent desconnexió hi ha consciència? O que les paraules poden activar zones del cervell de manera inconscient? Doncs encara no tenim la resposta.

Massa poques respostes per un estat massa poc definit. Per això es creu que un percentatge important d’aquests pacients no estan correctament diagnosticats. O si que ho estaven, però el seu estat ha variat sense que ningú se n’adoni. Potser, amb les actuals millores en les tècniques d'imatge del cervell les coses es podran clarificar una mica, mentrestant seguirem desconcertats per aquesta intrigant zona grisa més enllà de la consciència.

Solució del 100è joc literari

Fa uns dies l’amic Tibau va muntar-ne una de grossa amb el seu 100é joc literari. No se com us ha anat als que hi heu participat, però jo puc assegurar que m’ho he passat d’allò més bé mirant de descobrir fragments i analitzant pistes. Tot i així, sospito que el meu paper ha sigut discret i crec que n’he trobat únicament uns quaranta dels seixanta vuit que hi havia.

Però avui ha acabat el termini del joc, i per tant, ja podem desvetllar el secret. El text que vaig proposar era:

"Rere cada home viu hi ha trenta fantasmes, doncs aquesta és la proporció numèrica en la que els morts superen als vius. Des de l’alba dels temps, aproximadament cent mil milions d’éssers humans han transitat pel planeta Terra.

I és en veritat un nombre interessant, doncs per una curiosa coincidència hi ha aproximadament cent mil milions d’estrelles al nostre univers local, la Via Làctia. Així, per cada home que mai ha viscut, hi llueix un estel en aquest Univers.

Però, cada una d’aquestes estrelles és un sol, sovint molt més brillant i magnífic que la petita i propera a la que denominem el Sol. I molts –potser la majoria- d’aquests sols llunyans tenen planetes circumdant-los. Així, quasi amb seguretat hi ha terreny suficient al firmament per oferir a cada membre de les espècies humanes, des del primer home-mico, el seu propi món particular: cel... o infern."

Aquest és l’inici de la novel·la d’Artur C. Clarke, “2001 una odissea a l’espai”. La que segons el meu parer és una de les millors novel·les de ciència ficció que s’ha fet mai. Una fantàstica (i científicament força correcta) especulació sobre l’origen i el destí final de la humanitat.

Cal dir que també és una lectura molt útil si vols entendre la pel·lícula que l’Stanley Kubrick va fer.

Espero que no us hagi sigut massa difícil de descobrir!

Mars 500

Tan bon punt una cosa és possible els humans ens llencem a posar-la en pràctica, per bé o per mal. I si parlem de l’espai, el proper pas important que tocarà fer serà posar els peus a un altre planeta. Aleshores començarà de veritat el viatge a les estrelles. Fins ara no hem fet res més que mirar des de la frontera. I el primer planeta que hem de visitar és Mart. No hi ha cap altra opció. Si els humans mantenim el seny i les crisis econòmiques no ens aturen massa, aquest segle ja es podria fer el primer intent.

En tot cas, cal estar preparats, perquè el viatge serà un dels més difícils i arriscats que els humans hauran emprés. Equivalents als que feren els primers navegants quan miraven de travessar l’Oceà en petits i insegurs vaixells.

Ara, però, intentem preparar-nos una mica millor. I avui comença un dels estudis que l’Agència Espacial Europea prepara per afrontar el llarg viatge a Mart. Un dels principals problemes que cal resoldre és com un equip de sis persones portarà el confinament en un espai tancat durant un any i mig. Aquesta és la durada mínima d’un viatge al planeta roig. Calen uns dos-cents cinquanta dies per anar i uns altres tants per tornar. A més, cal passar-hi un cert temps allà. Però sobretot cal tenir present que el viatge no es pot fer en qualsevol moment.

Les lleis de la física determinen quan pot sortir una nau i quan no pot fer-ho. Com que Mart i la Terra donen voltes al Sol, cada un al seu ritme, de vegades es troben relativament propers, però en altres moments poden trobar-se un a cada banda del Sol. Per això, qualsevol missió que tingui un problema, no podrà tornar quan li vingui bé. Únicament podrà fer-ho en el moment adequat. I això vol dir un any i mig tancats en un espai molt reduït i en una situació realment estressant.

Per això s’ha dissenyat el projecte Mars 500. Una simulació del viatge fins a Mart en la que sis voluntaris es tancaran en un habitacle que simularà el vehicle en que aniran fins allà. En principi no podran sortir fins al final de l’experiment i les comunicacions es faran telemàticament.

Per simular millor les condicions, mica a mica l’interval entre les comunicacions s’anirà allargant. Un senyal de ràdio triga 20 minuts per anar de la Terra a Mart, de manera que durant el viatge, si hi ha alguna emergència hauran de tenir iniciativa. No podran esperar els 40 minuts que calen per explicar el que passa als de Terra i rebre la resposta.

El menjar també serà el que és previst que portin els astronautes camí de Mart. I, per donar realisme a la cosa, està previst causar situacions d’emergència inesperades i de manera aleatòria per veure com responen els “subjectes experimentals”. A més, aniran tota l’estona monitoritzats. Es tracta de controlar els nivells d’estrès, canvis al sistema immunitari, alteracions en el son, efecte de la falta de llum solar....

Però sobretot serà un experiment social. Com es resoldran les situacions de tensió, les discussions, les bronques o les depressions que, inevitablement, apareixeran. En missions més curtes, alguns astronautes han posat en perill la missió per coses inesperades, com ara no aguantar el to de veu d’un company o, simplement, l'olor corporal que feia algú altre. Coses que en la vida normal són una petita molèstia que desapareix sortint a donar una volta, allà no es podran evitar i poden arribar a ser desesperants.

En realitat l’experiment és farà per parts. Els que han entrat avui faran una estada de 105 dies. Una mena d’aperitiu. Després, un altre grup es tancarà durant 500 dies. I si tot va bé, podria fer-se un altre intent amb 720 dies. Quasi dos anys tancats!

Els d’estades més llargues fins i tot podrien simular la sortida a Mart. Les Instal·lacions es troben a Rússia, de manera que poden sortir en un ambient de molts graus sota zero similar en algun aspecte al que trobarien a Mart.

Òbviament també hi ha moltes coses que no es poden simular. L’efecte de la falta de gravetat o les radiacions còsmiques són altres problemes per als que caldran altres maneres d’enfocar-los. Però el principal és el del confinament. Tan aïllats no han estat mai ni les tripulacions de les estacions orbitals, ni les de submarins nuclears que poden estar setmanes o mesos submergits, però no anys. I algun intent que s’havia fet, en condicions menys serioses, com l’experiment de Biosfera 2, va resultar un fracàs.

Per això serà interessant veure com els va. Obtindrem informació útil per anar a Mart, però també aprendrem moltes coses sobre nosaltres mateixos.

Progrés i ambició

Si hi ha una persona en el camp de la ciència que desperta sentiments contraposats, aquest és en Craig Venter. Ell va ser qui va formar l’equip de capital privat que va participar en la seqüenciació del genoma humà, en competició amb un altre equip públic. Naturalment, en ser capital privat el que cercaven era la manera de guanyar diners amb allò. I el reconeixement per la feina feta anava parell amb les crítiques per les seves intencions.

Encara s’estava discutint el tema quan es va despenjar amb la idea de crear vida artificial al seu Institut de recerca. Van construir un cromosoma bacterià i van mirar si funcionava en un bacteri modificat. Potser la paraula vida artificial era exagerada, però en tot cas és un primer pas en aquesta direcció. Perquè buscar organismes que facin allò que ens interessa? Millor fabriquem-los directament, no? Després de tot, com ell va dir una vegada, l’ADN és tant sols ADN. Una molècula que podem tallar i unir com ens vingui de gust.

Però això de buscar organismes que facin el que volem tampoc ho ha deixat de banda. I va posar en marxa una altra iniciativa que de nou genera conflicte, però que demostra talent i iniciativa envejables. Va muntar una expedició al voltant del món d’un vaixell, el Sorcerer II, que anava recollint mostres d’aigua per allà on passava. L’aigua es filtrava i recollien els microorganismes que hi havia, els congelaven i després, al laboratori els analitzaven.

No és poca feina. Cada litre d’aigua de mar conté entre 25.000 i 100.000 tipus diferents de microorganismes, i de la immensa majoria no en sabem absolutament res. Per identificar un bacteri cal fer-lo créixer fins tenir-ne prou quantitat i fer un seguit de determinacions genètiques, bioquímiques, toxicològiques, etc. Com que de la gran majoria ni tant sols sabem com fer-los créixer, el nostre coneixement és extremadament limitat.

Però en Venter ha aplicat un altre sistema. No sabrem fer créixer els microbis, però podem analitzar els seus gens. I, en realitat, el que a ell l’interessa és identificar nous gens, noves proteïnes que facin funcions interessants. Poden ser vies metabòliques desconegudes, poden ser activitats antibiótiques, poden ser formes desconegudes d’obtenir energia,...

En dos anys de viatge, el Sorcerer II va identificar ¡vint milions! de nous gens i milers de noves famílies de proteïnes que desconeixíem. Amb aquestes dades es poden refer nous esquemes que permeten comprendre l’evolució de la vida a la terra. Podem aprofundir en els la funció i la lògica de moltes vies metabòliques, potser podrem trobar noves maneres de desfer-nos dels residus que generem, o d’obtenir energia de maneres més eficients.

S’ha de reconèixer que és una nova manera d’encarar els problemes. No perd el temps buscant noves espècies i va directament a buscar nous gens. Per descomptat, quan en trobi que tinguin interès comercial, no trigarà gens a patentar aquestes utilitats i a guanyar diners. I aquí salten les discussions. Per exemple, hi ha qui parla de biopirateria, encara que Venter assegura que ha aconseguit els permisos per recollir mostres a les aigües territorials de tot arreu on passa. Més enllà de les dues-centes milles, el tema ja és lliure.

Naturalment, moltes vegades no es podrà saber si el gen en concret es va trobar en aigües jurisdiccionals d’un país o fora d’elles. I tot i així. Imaginem que trobem un gen valuós en el genoma d’un bacallà. Si aquell bacallà el vàrem pescar a aigües del Canadà, vol dir que el Canadà té algun dret sobre el rendiment econòmic que li treiem a aquell gen? Doncs en els bacteris no hauria de ser diferent. Ara bé. Si el bacallà únicament visqués a aigües canadenques la cosa seria diferent. Pensem-ho, peque ara començarà un nou viatge i passarà per la Mediterrània, el mar Negre i el Bàltic.

O potser no tant diferent. Un gen no és un organisme. La biodiversitat s’aplica a les espècies, però als gens també? Són temes complexos amb molts punts de vista possibles i cap de definitiu.

Però, malgrat les polèmiques i les ombres, que no negaré, trobo fascinant la imaginació que aplica en Venter a l’hora de resoldre problemes per trobar la manera de fer coses que la majoria de la comunitat científica simplement diu que encara no es poden fer.

Secrets dels ous ferrats

És una de les primeres coses que s’aprenen a fer quan et poses a cuinar. Passada l’etapa del pa amb tomàquet i quan ja et planteges plats calents Comences, com és natural, amb una recepta amb pocs ingredients i d’elaboració simple. Però fins i tot en això hi ha nivells i amb el temps surt cada vegada millor. Un plat al que recórrer fins i tot quan ja ets expert en alta gastronomia i que sempre és una bona solució per improvisar un sopar ràpid. I a més, segueixen agradant-me com el primer dia. Són els ous ferrats!

En principi no tenen cap secret. Deixes caure un (o dos) ous sobre oli calent i passats uns moments en treus un ou ferrat. Ja està. Però fins i tot rera aquesta simplicitat hi ha un grapat de detalls, físics, químics i biològics, que cal considerar.

Abans de cuinar cal tenir present els dos components de l’ou. El rovell i la clara. Tots dos són són el material nutritiu amb que l’embrió s’hauria alimentat si l’ou hagués estat fecundat. Després de tot, un ou és el sistema que fan servir les aus per reproduir-se. Bàsicament és l’equivalent a un òvul molt gran. L’embrió s’hauria format en un extrem del rovell i s’hauria alimentat sobretot dels nutrients lipídics que conté. La clara, que és feta sobretot de proteïna, també té funció nutritiva i a més de protecció.

I des del punt de vista nutritiu, l’albúmina de la clara és una excel·lent proteïna. Es digereix molt bé, s’absorbeix molt bé i té una composició molt escaient per fabricar nosaltres les nostres proteïnes. L'única precaució és que no és recomanable menjar-ne molta de crua perquè conté una proteïna anomenada avidina que segresta una vitamina (la biotina) i fa que no s'absorbeixi. Consumir molta clara d’ou crua pot causar un dèficit en aquesta vitamina.

Els dubtes apareixen amb el rovell. Té molt colesterol, i això ja sona malament. El que passa és que pel que fa als nivells de colesterol en sang, es veuen més afectats pel consum d’altres greixos que no pas del propi colesterol. En altres paraules. Si mengem molts àcids grassos saturats, augmenta el colesterol més que no pas si ingerim el propi colesterol. Per tant, cal menjar-ne amb moderació, com tot, però sense patir massa pel colesterol.

De manera que els ous, a sobre de bons, són sans. Únicament cal tenir present que si es cuinen ferrats no deixen de ser un aliment fregit i, per tant, cal no abusar-ne. Ara falta cuinar-los correctament.

Per començar cal triar l’oli. Per defecte sempre prefereixo el d’oliva. La pega és que és més car. Però l’oli d’oliva és més ric en àcids grassos poc saturats i això fa que aguanti millor temperatures més altes sense fer-se malbé. A més, té un gust que m’agrada més, de manera que si pot ser, oli d’oliva.

Hi ha qui li posa una mica de sal abans de fregir-los. Altres prefereixen fer-ho al final. En això tot són gusts. Com sempre, la moderació ha de ser la norma.

Cal que l’oli estigui ben calent per aconseguir una ràpida desnaturalització de la clara de l’ou. La clara és feta sobretot d’albúmina. I en condicions normals l’albúmina és una proteïna que està plegada de determinada manera. Per poder digerir fàcilment cal trencar aquest plegament i això s’aconsegueix escalfant-la. Podem imaginar l’albúmina normalment com si fossin cabdells de llana. Plegats i rodons de manera que poden lliscar uns sobre els altres (per això la clara és fluida) i que resulten difícils de tallar (per això costa de digerir). Amb la calor és com si desféssim els cabdells i remenéssim la llana un cop estirada. Aleshores queda tot fet una maranya de fils tots entrelligats (i la clara de l’ou es torna sòlida) i resulten molt més fàcils de tallar (de digerir).

Si això ho fem a alta temperatura, passa ràpidament i la textura és diferent que si ho fem a poc a poc. A més, la calor de la perifèria trenca del tot les molècules d’albúmina i l’ou queda torradet pels costats. Com que entremig si queden enganxades molècules d’oli, el conjunt agafa un sabor deliciós.

En canvi, si l’oli no està prou calent, el resultat final semblarà més un ou dur o passat per aigua. Molt menys interessant!

L’altra virtut de l’oli ben calent és que la clara quedarà feta en poc temps, sense que el rovell comenci a agafar el color blanquinós. La clau és que la temperatura es va difonent a través de l’ou. Si hi estem molta estona la calor arribarà al rovell i aquest començarà a cuinar-se també. Però si anem de pressa podem tenir la clara perfectament al punt mentre que el rovell manté aquell color taronja que indica un ou ferrat ben fet.

Quan veiem que ja és al punt cal retirar-lo del foc amb precaució per tal que no es trenqui i, sobretot, que no ens cremem nosaltres amb l’oli. Posar-ho a un plat, evitant que caigui gaire oli, afegir algun acompanyament al gust i disposar-nos a gaudir d’un dels àpats més simples i deliciosos que es poden fer.

Estem al mínim

Fa una mica més de dos anys (Déu meu com passa el temps!) vaig fer un post on comentava coses sobre les taques solars. Aquestes marques fosques que apareixen a la superfície de la nostra estrella particular i que, malgrat que les veiem fosques, indiquen que el Sol està emetent més energia de l’habitual. El mecanisme associat al fenomen de les taques solars encara resulta bastant poc conegut, però fa molts anys que sabem que apareixen i desapareixen en un cicle de aproximadament onze anys. I ahir, un diari en parlava i m'ho va recordar.

Perquè aquell gener del 2007 ens apropàvem al final d’un cicle de taques solars. I sembla que ara ja hem arribat al final. Al punt més baix. El més curiós és que el nou cicle sembla que es resisteix a començar.

Actualment disposem d’una missió espacial, la SOHO, que és dedica a seguir l’activitat solar. Si entreu a la seva pàgina podeu trobar dades com la velocitat del vent solar, el “temps” que fa a l’espai, si hi ha tempestes solars o no i, és clar, l’activitat de les taques solars.

Però aquests dies, la imatge de les taques solars és ben poc interessant. No n’hi ha cap. Gens d’activitat de taques. En realitat és el que toca. Si mireu les gràfiques del cicle solar (o la imatge de dalt) veureu que ara, a principis del 2009, estem en un mínim.

I això té algunes conseqüències interessants. Durant els mínims, l’energia que emet el Sol és menor que en altres períodes. La diferencia és petita, de menys del u per cent. Però sembla que fins i tot això pot tenir algun efecte sobre el clima. No se sap amb absoluta certesa, però un període anòmalament fred que va succeir entre els anys 1645 i 1715, i que es coneix com “la petita edat de gel”, va coincidir amb un període anòmalament prolongat d’absència de taques solars.

Si això fos correcte, resultaria una mica inquietant, perquè aquest any hem tingut un hivern raonablement fred. En realitat ha sigut bastant normal i l’únic destacable ha sigut l’abundància de pluja, no el fred. Però després d’uns anys massa càlids, un hivern amb temperatures normalment fredes ens ha semblat més llarg i pesat del normal. Al menys, jo ja tenia unes ganes boges que arribés la primavera.

Com que feia fred, algunes veus indicaven que allò demostrava que l’escalfament global no tenia lloc en realitat.

Però teòricament aquest hivern era d’esperar que fos encara molt més fred. I això per dos motius. El primer és, justament, que estem un mínim d’activitat solar. Menys irradiació solar vol dir temperatures lleugerament més baixes. I per altra banda, aquest hivern ha tingut lloc el fenomen de “La Niña”. El canvi de temperatura que es detecta al Pacífic i que és el contraposat al fenomen, més conegut, de “El Niño”.

Durant "el Niño", les aigües del Pacífic són anormalment càlides, i durant “la Niña” són més fredes de l’habitual.

Amb la combinació de menor activitat solar amb un fenomen de “la Niña” podríem esperar un hivern més fred de l’habitual. Però el cas és que hem tingut un hivern normal. Fred, sense exagerar. Per aquestes contrades ha nevat molt, però ha sigut per l’abundància de precipitacions i no per una anormal baixada de temperatures.

Potser això indica que l’escalfament global ha convertit un hivern especialment cru en un de normal. Però també és molt possible que simplement indiqui que encara ens falta molt per comprendre com funciona el clima a nivell global i com es relaciona amb l’activitat solar o amb la temperatura de l'aigua del Pacífic. Encara hi ha moltes coses que sabem que passen i sabem que estan connectades, però encara no tenim clar exactament com.

I amb això no vull dir que dubti del canvi climàtic, eh! Per desgràcia, o per sort, algunes coses si que les sabem i les mesurem.

En tot cas, l’activitat de les taques solars hauria de recuperar-se molt aviat. És d’esperar que en pocs mesos, les imatges que s’obtinguin de la superfície del Sol tornaran a ser molt més interessants.

I aquí, a la Terra, farà una mica més de calor.

L'arbre aromàtic

Segurament és un dels arbres més estudiats del planeta. En part és pel seu interès econòmic, però també pel fet que, en tenir interès econòmic, de seguida es van cometre exageracions. Això va causar problemes mediambientals que calia resoldre, i per tant, es va seguir estudiant. A més té virtuts medicinals i, sobretot, se'n poden fer uns caramels extremadament útils quan tens el nas tapat o estàs refredat. Qui no ha pres mai un caramel d’eucaliptus?

De totes maneres, quan parlem d’eucaliptus cal anar amb compte. Hi ha més de set-centes espècies diferents, totes originàries d’Austràlia. Quan van descobrir aquell continent, primer no en van fer massa cas, encara que ja el Capità Cook se'n va portar uns quants fins al sud d’Àsia. A Califòrnia no va arribar fins als voltants de l’any 1850 i a Àfrica no ho va fer fins a finals del segle XIX. Ara, però, ja se’n poden trobar gairebé arreu del món. I això no és perquè si.

La clau va ser que l’eucaliptus tenia unes característiques que el podien fer molt útil. És un arbre que creix molt de pressa, de manera que una plantació pot donar rendiment pocs anys després de plantar-la. Si tens una industria de fusta i un tipus determinat d’arbre arriba a la mida desitjada en la meitat del temps que les altres, doncs vol dir que el benefici que n’obtindràs a la llarga serà el doble.

La fusta no és d’excel·lent qualitat, però va perfecte per fer pasta de paper o coses en les que el que cal és cel·lulosa pura i dura. Per tant, de seguida van començar a aparèixer plantacions d’eucaliptus arreu on l’arbre creixia bé. Tant interès hi havia que molts països van anar mirant d’obtenir espècies resistents al fred. Recordeu que parlem d’un arbre australià, provinent de climes càlids.

Com que a Europa fa més aviat fresqueta, és als països mediterranis on s’ha encarregat de plantar-ne grans extensions per proveir de pasta de paper la industria que la necessita. Això, no podia ser d’una altra manera, ha portat problemes. No es poden substituir les espècies autòctones per altres importades sense més. Sobretot si es fa a gran escala com s’ha fet amb l’eucaliptus.

Un dels problemes és que son uns arbres que consumeixen molta aigua. Aquesta és una característica que en ocasions és útil. En algunes zones pantanoses s’han plantat eucaliptus per dessecar el terreny i reduir les zones de cria de mosquits. Les arrels no és que s’enfonsin gaire dins el terra, però, si més no la capa superficial queda seca. Però en altres terrenys o en climes més aviat secs, això pot ser un problema.

Un altre és els compostos que fabrica l’arbre. L’olor d’eucaliptus prové dels olis que fabrica l'arbre. Són part de la lluita química que mantenen les plantes amb els depredadors naturals i amb els altres vegetals. A Austràlia no és un problema particular perque la resta d’espècies del bosc hi estan preparades. Encara que les fulles d’eucaliptus són relativament tòxiques, hi ha animals, com els koales, que poden digerir-les.

Però a la resta del món, els ecosistemes no tenen gaires defenses contra aquestes toxines. Un bosc d’alzines, a més d’alzines conté una enorme diversitat d’espècies vegetals. Matolls, herbes, flors, fongs,... que, a més són l’hàbitat de moltes espècies animals. Però un bosc d’eucaliptus al nostre país, presenta una pobresa depriment. La causa són les toxines que alliberen els arbres i que no poden resistir la majoria d’espècies d’aquí. Fins i tot les fulles s’acumulen i costen molt de desfer-se perque la microflora d'aquí tampoc ha evolucionat per degradar-les.

I finalment els eucaliptus representen un bon problema quan hi ha incendis forestals. Les resines que tenen i l’alçada que agafen fan que cremin com teies i contribueixin a escampar el foc d’una manera mai vista als boscos mediterranis. Els roures cremen poc, els pins cremen molt més, però les flamarades que generen els eucaliptus superen a tots. A Austràlia els incendis poden ser catastròfics per aquest motiu. Catastròfics pels humans, perquè els arbres ja hi estan adaptats i després del foc, de les arrels en tornen a sortir nous troncs.

De totes maneres, l’eucaliptus és una font important de productes útils per la salut. I el més famós és l’oli del que se n’extreu, l’eucaliptol, per fer els caramels, les infusions i els bafos per aspirar.

Ara comença a tenir mala fama, però l’arbre no en té la culpa. És la manera com el fem servir el que no sembla assenyat.

Un forat estabilitzat

A finals dels anys 70 i començaments dels 80 es va començar a parlar del forat a la capa d’ozó. Durant uns anys, aquella era la principal amenaça mediambiental que omplia els diaris amb notícies cada vegada més amoïnants. Les dades indicaven que la capa d’ozó a sobre l’Antàrtida era cada any més feble. I com que l’ozó de l’estratosfera actua com un escut que ens protegeix de les radiacions solars, la seva destrucció representava una amenaça seriosa. Més incidència de càncer, més mutacions, cremades a la pell, alteracions en el creixement de les plantes, menys collites...

Massa coses depenien de la integritat de la capa d’ozó.

Al 1975 ja s’havia proposat que els Clorofluorocarbons o CFC que feia servir la industria en grans quantitats podien donar lloc a reaccions químiques que destruïssin l’ozó. El principal problema era que en aquestes reaccions, l’ozó es destruïa, però els CFC no, de manera que cada molècula de CFC podia destruir milers de molècules d'ozó. De totes maneres, aleshores no hi havia dades fiables que suggerissin que allò estigués passant, de manera que el treball es va considerar interessant, però poc més.

Les coses es van començar a moure quan l’any 1978 si que es van mesurar nivells menors de l’habitual en la concentració d’ozó sobre l’Antàrtida. I a partir d’aquell moment es va començar a parar molta més atenció a la capa d’ozó. Va ser una sort, perque les dades que s’anaren obtenint any rere any indicaven que cada hivern els nivells eren més i més petits. Alhora també es veia que les concentracions de CFC anaven augmentant progressivament.

Com sempre passa, durant un temps es va dir que allò era alarmisme dels científics, que no hi havia prou dades, o que les dades indicaven que no passava res (us sona?). Els representats de la industria del CFC deien que tot allò era “un conte de ciència ficció, completament sense sentit”. I les previsions que es feien les consideraven “una representació massa simplista de processos meteorològics i químics excessivament complexos”. Si fa no fa, el mateix discurs que apliquen ara els negacionistes del canvi climàtic.

En tot cas al final es va decidir actuar i es va signar el protocol de Montreal l’any 1987. Segons aquell document, les nacions signants es comprometien a reduir progressivament fins deixar de fabricar CFC i altres productes que es consideraven perjudicials per la capa d’ozó. En pocs anys es van deixar de fabricar les grans quantitats de CFC que es feien fins aleshores. Allò va ser un èxit. El problema eren tots els CFC que ja s’havien alliberat a l’atmosfera i que son particularment estables. Malgrat que ja no en fabriquem més, el que hem deixat anar segueix allà dalt i continua destruint ozó. I contra això poca cosa podem fer.

Però vist en retrospectiva sembla que ens podem felicitar de les decisions que es van prendre. El forat a la capa d’ozó segueix apareixen cada any sobre l’Antàrtida, però al menys ha deixat de fer-se cada any més i més gran. Si mirem les dades des de l’any 1970, veiem que a partir dels anys 90 els nivells són més o menys estables. No s’ha recuperat la capa inicial, però al menys ha parat de destruir-se.

Ah! I als científics que havien proposat el model de destrucció per culpa dels CFC, aquells de la “representació massa simplista...”, els van concedir el Premi Nobel de química l’any 1995. Potser una mica de raó tenien, malgrat el que digués la indústria implicada i els escèptics de torn.

Fa poc la NASA ha presentat un vídeo amb l’evolució prevista per la capa d’ozó durant els propers cinquanta anys tal com estan les coses i la compara amb com haurien anat si no s’hagués aturat la generació de CFC. Aquí imagino que han agafat el pitjor escenari possible en un cas i el millor en altre (però no ho sé del cert). Però en tot cas si que sembla que alguna vegada les nacions de tot el món s’han posat d’acord en fer alguna cosa per cuidar el planeta.

La industria dels CFC s’ha reconvertit i ara fabrica els substituts que no danyen l’ozó. Segueixen guanyant calers i a sobre poden posar-se l’etiqueta de defensors del medi ambient. Hi ha qui li molesta aquestes actituds, però que es pot esperar? I, ben mirat, tampoc és una mala cosa. No té sentit evitar el progrés ni tractar d’evitar que la gent guanyi diners. Simplement cal vetllar perque en fer-ho no ens carreguem el planeta.

Ara la història es repeteix amb el canvi climàtic, i el dilema segueix sent el mateix: Trobar la línia que separa la precaució de la paranoia. Però no fer res tampoc és una bona opció. Esperem que sapiguem tornar a posar una mica de seny!