Mare als 67 anys

Moltes vegades es parla de la responsabilitat dels científics pel que fa als seus descobriments. Per altra banda, els científics es defensen dient que ells no poden ser responsables de l'ús que se’n faci d’allò que desenvolupin. És un debat sense respostes clares, perquè certament els científics no poden viure en una immaculada innocència, però també és cert que l’home té sobrada capacitat per tergiversar qualsevol cosa i aplicar-la de maneres ben allunyades de la idea original.

I això és manifesta cada vegada més sovint. En particular en una societat com la nostra, plena de suposats adults que segueixen comportant-se com nens pendents de que es compleixin els seus capricis. Segurament això ha passat sempre, però ara la ciència permet que molts d’aquests capricis es facin realitat.

Això m’ha vingut al cap en sentir la notícia de la dona que ha donat a llum uns bessons a l’edat de 67 anys. Per aconseguir-ho es va sotmetre a tractaments de fertilitat i fins i tot va ocultar la seva edat real als metges encarregats del tractament. Es va gastar 60.000 dòlars i va poder triar els òvuls d’una donant “guapa, morena, de 18 anys” i l’esperma d’un “italoamericà ros i d’ulls blaus”. Segons ha declarat: "los escogí al ver sus fotos en un catálogo. Fue un poco como estudiar un folleto de una agencia inmobiliaria y elegir una casa".

No se que en deuen pensar tots aquells que van dedicar esforços a desenvolupar tractament per la infertilitat. Però estic segur que el que tenien en ment era més aviat la possibilitat d’ajudar a dones a poder tenir fills quan, per algun problema concret, l’embaràs era impossible. Es pot opinar que en el fons això no és una malaltia, que es pot viure sense tenir fills i molta gent ho fa. Però si la medicina pot fer que les persones visquem millor i que siguem més feliços, segurament val la pena l’esforç. Es pot viure sense tenir fills, però per algunes persones, tenir fills pot ser molt important.

Però quan sento la notícia d’aquesta dona, no puc deixar de pensar que és una bestiesa. La medicina està per ajudar a que el cos desenvolupi correctament les seves funcions i en aquest sentit, curar l’esterilitat és una manera de tornar a la normalitat. Però un embaràs als 67 anys no ho és de normal i no em sembla que tingui gaire a veure amb la medicina com a font de salut. Potser m’estic fent gran i carca, però tot plegat em sembla més aviat satisfer el caprici d’una dona incapaç d’assumir la seva edat. Perquè mentalment un es pot mantenir en bona forma fins edats molt avançades, però el cos té el seu ritme i les seves etapes i potser estaria bé que anéssim recordant aquesta cosa tant obvia. A més, tenir fills és una activitat que consumeix moltes energies i que va molt més enllà de l’embaràs. És dur quan ets jove, deu ser-ho molt més quan ets un vell.

Potser el que també canvia és el sentit de les paraules. No fa tant de temps, un adolescent era un nano de catorze anys, un jove en tenia divuit, i a partir dels vint-i-cinc ja eres adult. Ara s’ha de ser jove fins als quaranta cinc, o encara millor, fins que ja no podem ocultar que estem a la tercera edat. Ningú vol ser adult, i la paraula “vell” sembla proscrita. És fantàstic que la millor qualitat de vida permeti allargar la joventut més del que era fa cinquanta anys. Però potser en fem un gra massa.

Em costa imaginar com creixeran els nens amb una mare tant gran, però en realitat no crec que sigui molt traumàtic. Els nens es fan a tot i al món n’hi ha que tenen problemes molt més greus i se’n surten.

Però aquesta dona és per a mi, si més no, un bon exemple del que no vull arribar a ser. Quan passin els anys espero poder mantenir la ment clara i l'esperit jove, però també espero acceptar que el meu cos es farà vell, que hi ha coses que si no les vaig fer al seu moment ja no les faré mai i tampoc passa res. No vull dir que calgui acceptar la decadència sense més. El cos és una màquina que cal cuidar i mantenir al màxim de funcional tant temps com sigui possible. Però cal ser realista: amb setanta anys no podré fer el que feia amb vint.

En tot cas, espero recordar l’exemple dels meus avis i saber envellir amb dignitat. En això, la ciència no ens pot ajudar.