Migracions i escalfament global

Les notícies sobre immigrants africans intentant arribar a les costes d’Europa cada vegada són més freqüents. Tant sols durant l’hivern, quan les condicions per fer les travessies en pateres o caiucos son massa adverses sembla que el flux es deturi una mica, però sols és en aparença ja que bona part dels immigrants arriben per altres vies. I res fa pensar que aquest moviment es pugui deturar.

La resposta de les societats occidentals és, d’una banda intentar impermeabilitzar les fronteres. Una feina impossible si tenim en compte les dimensions de les fronteres i de la desesperació dels que volen arribar. I per altra banda, es repeteix incansablement que cal ajudar als països africans a desenvolupar-se, de manera que la pressió per buscar una vida millor no sigui tant escandalosament insuportable com és ara.

Però en aquest cas, hi ha un factor que hi pesa molt i que no sempre es relaciona amb el fenomen migratori. És, de nou, l’escalfament global.

A tot arreu, les poblacions tenen tendència a prosperar al voltant dels grans rius. Un riu abasteix d’aigua a la població, permet aigua per l’agricultura i, més recentment resulta una font energètica de primer ordre. Amb el temps s’han desenvolupat obres d’enginyeria per portar l’aigua lluny dels rius principals, permetent una major ocupació del territori, però per mantenir això calen societats relativament estructurades i estables.

Però quan s’observa un mapa de l’Àfrica, de seguida es veu que probablement és un dels indrets del mon on la dependència dels rius es manté amb més força. El Nil n’és exemple més característic, però no és l’únic.

I el cas del riu Níger resulta particularment clarificador. El seu curs és molt curiós, naixent a prop de la costa de Guinea, però agafant direcció cap l’interior del continent. Al final acaba desembocant al golf de guinea desprès de fer una ruta de 4000 quilòmetres en forma de semicercle. Entremig, ha aportat aigua a Guinea, Costa d’Ivori, Mali, Burkina Faso, Níger, Benin, Nigèria, Camerun i Txad. Això vol dir que aproximadament 100 milions de persones depenen de l’aigua del Níger.

Però si observem el nivell del riu des dels anys 60, podem adonar-nos de com ha anat disminuint progressivament. El riu va presentant oscil·lacions en el nivell d’aigua en funció de la temporada. Cap a finals de maig sempre està gairebé sec, però després arriben les pluges i el nivell augmenta fins nivells de prop de 2500 metres cúbics per segon. O això és el que feia als anys 60. Perquè als 90 ja tant sols arribava als 1500 de màxim.

Aquesta reducció en els nivells d’aigua disponible és catastròfica per economies molt dependents de l’agricultura. I això passa en regions on no hi ha recursos per fer front a aquesta mena de situacions. Els pagesos simplement tenen dos opcions, arriscar-se a morir de gana quan els camps no produeixen, o emigrar.

Un altre problema afegit és que la reducció de cabal compromet la generació d’energia. Hi ha països que depenen molt de les centrals hidroelèctriques que hi tenen. Però si el riu no porta aigua, la generació d’electricitat es detura. Això ja els va passar durant la sequera de principis dels anys 70, i es tornarà a repetir cada vegada amb més freqüència.

Això fa que les propostes d’ajudar al desenvolupament d’Àfrica, a més de plenes de falses promeses, també toparan amb la dificultat que comporten els canvis climàtics en zones on la capacitat de resposta està molt reduïda.

Per tant, el fenomen migratori sembla que no farà sinó augmentar. Nosaltres, si estiguéssim en la seva situació faríem exactament el mateix.

De manera que, encara que sovint no en som conscients, quan sentim les notícies sobre les onades migratòries provinents de l’Àfrica subsahariana, en realitat estem assistint a un dels efectes més devastadors de l’escalfament global.

I això tot just comença.