Càncer

Hi ha paraules que porten associat implícitament tot un món d'implicacions, associacions i, sovint, malentesos, i una de les més representatives és la paraula “càncer”. No pot ser d’altra manera, ja que els humans portem lluitant contra el càncer des de fa gairebé un segle i això ha enfortit molt l’associació del càncer amb la mort. Objectivament és comprensible ja que el càncer és la segona causa de mort desprès de les malalties cardiovasculars (al mon occidental s’entén), però aquest fet amaga els enormes avenços que s’han fet en les darreres dècades en la lluita contra aquest formidable enemic.

De fet, el càncer és una de les fronteres de la medicina tant sols des de fa un segle, simplement perquè abans no hi havia ocasió de desenvolupar un càncer. Les malalties infeccioses s’encarregaven dels humans amb molta més eficàcia. Però a mida que l’esperança de vida s’allarga, la probabilitat de patir un càncer creix. Si poguéssim viure cent cinquanta anys, tots acabaríem afectats per un o altre tipus de càncer.

Però dir càncer sense més és dir molt poc. Com si parléssim d’infecció sense especificar si és un refredat o un brot de pesta bubònica. Hi ha molts tipus de càncer i amb característiques molt diferents.

Naturalment tots tenen en comú el fet que algunes cèl·lules del nostre cos comencen a proliferar quan no tindrien que fer-ho. A més, perden alguns dels trets que les caracteritzen. Això vol dir que podem agafar una cèl·lula del pulmó i la podem identificar clarament. És diferent d’una cèl·lula del fetge o d’una cèl·lula de la sang. Unes són llargues altres són gruixudes, unes fan unes proteïnes, altres fan mocs. Però quan es torna cancerosa, queda desdibuixada. Ja no és tant allargada, ni fa les proteïnes que feia, ni te l’aspecte que tenia. Tècnicament es diu que està desdiferenciada.

Si pensem que provenim tots d’un simple òvul fecundat ens adonem de quantes coses han passat a mida que ens desenvolupàvem. Comencem sent un grup de cèl·lules aproximadament iguals i sense característiques especials, però mica a mica grups de cèl·lules van adquirint unes característiques que les fan diferents de la resta. Per això diem que durant el creixement hi ha un procés de diferenciació.

I una de les característiques de les cèl·lules diferenciades és que normalment ja no proliferen o ho fan molt poc. És lògic. Les cèl·lules creixen fins fer, per exemple, un fetge sencer, però un cop fet ja no cal seguir creixent, tant sols cal mantenir un ritme de proliferació mínima per restituir les cèl·lules que es morin. El cas és que durant l’aparició del càncer, aquesta característica es perd. Les cèl·lules tornen a multiplicar-se descontroladament i acaben donant lloc a un tumor, que tant sols és el grumoll de cèl·lules dividint-se una i altra vegada.

Però les coses són encara més complicades. L’interior del tumor necessita molts nutrients, i d'alguna manera ho aconsegueix. El propi tumor genera unes substàncies que fan que els vasos sanguinis creixin i omplin el tumor, de manera que no li falti aliment. També fa altres substàncies que calmen les respostes de l’organisme. Ja és difícil pel sistema immunitari actuar contra el tumor, perquè no el reconeix com a substància aliena. Però és que a sobre el tumor enganya algunes cèl·lules immunitàries i fa que li fabriquin agents que estimulen el creixement!

Un tumor fa moltes coses per sobreviure ell a costa del propi organisme. Per això, quan s’ha començat a estudiar la genètica del càncer s’ha vist que hi ha molts gens implicats. Un de sol difícilment aconseguiria posar en marxa tants mecanismes per esquivar les defenses del nostre propi cos. Ara és parla d’oncogens, que són els gens relacionats amb el càncer. Però aquesta definició enganya. Els oncogens són els gens que tenien una funció normal i que quan funcionen malament és quan pot aparèixer el càncer. No és casualitat que alguns dels més importants siguin aquells que estan dedicats a reparar l’ADN. Si el sistema de reparació s’espatlla, s’acumularan moltes mutacions que totes juntes poden acabar desembocant en un càncer.

Però de nou cal insistir: cada càncer és un món. I els tractaments actuals han millorat l’esperança de curació d’una manera extraordinària. Segueixen havent alguns tipus de càncer molt resistents i amb pronòstics dolents, com el del pàncrees, el melanoma o el de pulmó (tot i que aquest, simplement amb no fumar es podria evitar la gran majoria). Però altres ja tenen un índex de curació molt alt i en realitat més mala fama que no pas mal pronòstic.

Avui en dia el càncer segueix sent un enemic formidable, d’això no n’hi ha dubte. Però ja no és invencible ni devastador com fa unes poques dècades. Ni molt menys!