La llum més antiga

Quan mirem al cel una nit sense Lluna, podem veure milers d’estels la volta celeste. Sabem que són sols com el nostre, i que estan a distàncies immenses, i aquest és un sentiment que et fa sentir terriblement insignificant. I malgrat això, el que podem veure tant sols són les estrelles més properes, veïns estel·lars. Quasi tot el que observem pertany a la nostra galàxia. La Via Làctia.

Però amb els telescopis hem pogut anar obtenint imatges i dades de zones més i més llunyanes de l’univers. Unes imatges que recorden el que veiem a ull nu, però en les que cada puntet no és un estel sinó una galàxia sencera.

Els astrònoms de seguida van notar un efecte curiós. Quan van mesurar els moviments de les galàxies es van adonar que totes s’allunyen de nosaltres. Això pot ser degut a que som el centre de l’Univers, cosa estadísticament poc probable, o bé a que l’univers es va fent cada vegada més gran i per tant, ho miris des d’on ho miris, sempre sembla que tot s’allunya.

Si aquesta última possibilitat fos la correcta, seria d’esperar que com més lluny estigui una galàxia, més de pressa s’allunyarà. I això és exactament el que van descobrir. Per entendre-ho, s’acostuma a posar l’exemple d’un globus que s’infla. Si al globus hi pintem puntets, en inflar-se, els puntets s’aniran separant tots els uns dels altres, però els que estiguin més separats s’allunyaran més de pressa que els que estiguin juntets.

I la conseqüència és que si l’Univers cada vegada està més expandit, això vol dir que abans estava més comprimit. Si imaginem que anem enrera en el temps trobarem que les galàxies cada vegada estaven més properes. I al final, degué haver un moment en que, teòricament, l’univers ocupava un sol punt de mida zero i de densitat infinita.

Dic teòricament perquè en realitat no sabem res d’aquest moment. Els físics han pogut anar deduint com era l’Univers fins fraccions de segon desprès de la gran explosió (el Big Bang), però encara no tenim eines teòriques per comprendre el moment inicial. Quan apareixen magnituds infinites, les matemàtiques trontollen molt a l’hora d’aplicar-les a la realitat.

De l’univers inicial tenim dades indirectes. Sabem que era una mena de pasterada on les partícules primigènies interaccionaven unes amb altres a temperatures inimaginables. Però a mida que es feia gran, també s’anava refredant. I va arribar un moment, quan tenia poc menys de 400.000 anys, en que la temperatura va ser prou baixa com perquè els àtoms comencessin a existir per separat i podessin emetre llum. Abans, la llum era captada immediatament per altres partícules.

Aquella llum inicial va anar viatjant per l’espai, i finalment es va poder detectar. Ara ja no és llum visible, sinó radiació de microones i per detectar-la es va enviar un satèl·lit l’any 1989, el COBE (Cosmic Background Explorer). Aquell satèl·lit va captar la radiació esperada i va generar un mapa de l’Univers on mostrava simplement les oscil·lacions en la intensitat de la radiació. Aquest descobriment va ser reconegut amb el Premi Nobel l’any passat.

Era molt importat comprovar si existien aquestes variacions, perquè això voldria dir que l’Univers inicial no era perfectament homogeni. Justament aquestes diferències van permetre que la matèria fos més densa en uns indrets que en altres i, per tant, que la gravetat comencés a actuar creant agrupacions que anirien creixent, donant lloc amb el temps a galàxies, estrelles, planetes i fins i tot éssers vius.

Ara ja s’han obtingut dades més precises i hi ha a punt futures missions per millorar-les encara més. Però les imatges de les granulacions en el mapa del COBE tenen l’encant de ser la foto de l’Univers més jove que es pot obtenir. La llum més antiga que hi ha i que mostra l’empremta dels nostres orígens.