La importància de la mida

La mida importa? Aquesta pregunta genera de seguida somriures i expressions d'estar de tornada de tot. Però més enllà del que esteu pensant, la mida té una importància extraordinària per percebre el món tal com ho fem. Un bon exemple és llibre de ciència ficció, del que també es va fer una pel·lícula, anomenat “Viaje alucinante”, del mestre Isaak Asimov. La història tracta d’un grup de científics i metges que junt amb el seu submarí són reduïts a mida microscòpica i injectats al torrent circulatori d’un pacient per tal d’operar-lo des de dins.

La història és entretinguda i la pel·lícula també està prou bé. Però el tema de trobar-se de cop reduït a mida microscòpica planteja una sèrie de problemes inesperats. El mateix Asimov va escriure un article on plantejava tots els errors que havia comès a la novel·la, però que si els tenia en compte la història no podia seguir.

I un dels primers problemes que tindríem si ens reduïssin a la mida d’una cèl·lula i ens fiquessin a dins d’una vena seria... un mareig extraordinari!

La culpa la tindria un fenomen ben conegut pels físics: el moviment brownià. Aquest moviment, que òbviament va descriure el doctor Brown, apareix en partícules molt petites que, quan les observem atentament veiem que es mouen a l’atzar sense parar. El doctor Brown va observar-ho en grans de pol·len dins l’aigua. Primer va pensar que era perquè estaven vius, però el mateix efecte es pot veure en altres grans provinents de les piràmides d’Egipte i que fa segles van morir. De fet, també es pot veure en partícules de pols o en qualsevol material sempre que sigui prou petit.

L’explicació d’aquest moviment està relacionada amb la mida. Objectes prou grans, com ara nosaltres mateixos, ens trobem sotmesos constantment a l’impacte de les molècules de l’aire que ens envolta. Naturalment no ens afecta en res, perquè l’impacte d’una molècula és completament insignificant. Tant sols ho notem si totes les molècules ens colpeixen per un costat. Si fa vent, aleshores si que ho notem! Però en condicions normals rebem tants impactes per un costat com per l’altre, de manera que el resultat final és nul. I si per un costat ens toquen uns quants milions de molècules més que per l’altre tampoc té cap importància.

Però si fóssim prou petits, com ara de la mida d’un gra de pol·len, doncs ja no és irrellevant el que ens colpeixin uns quants milions de molècules de més per un costat que per l’altre. La força amb que rebrem serà petita, però significativa, i per tant, ens veurem desplaçats cap a un costat. El que passa és que un segon desprès rebrem més cops per una altra banda ja que la manera com els àtoms ens toquen és aleatòria. Això farà que de cop tornem a canviar de direcció... fins un moment desprès en que els cops vindran majoritariament per una altra banda. I així constantment.

L’explicació matemàtica del moviment brownià la va fer un altre físic famós: L’Albert Einstein. I als biòlegs poc famosos el moviment brownià ens mareja bastant quan mirem pel microscopi i intentem esbrinar si els bacteris que mirem es mouen per si soles o únicament estem observant com ballen al ritme del moviment brownià.

I tornant a la novel·la. Si ens reduïssin de manera que el submarí tingués la mida d’una cèl·lula, el moviment brownià ens faria anar amunt i avall i a tort i a dret, sense parar! Mareig garantit fins i tot pels més resistents!

A la novel·la, l’Asimov fa que els personatges notin una lleugera vibració que expliquen com efecte d’aquest moviment. Un científic com ell no podia ignorar aquest efecte!, però la realitat és que el moviment seria molt més important. El que passa és que tampoc podia arruïnar una bona història per un detall com aquest. Tractant-se de ficció, el comprenc perfectament.