Edificis malalts

És curiós com el nostre cos s’adapta a situacions ambientals ben diverses. Ens adonem que molts de nosaltres vivim en ecosistema molt particular, la gran ciutat, que està molt allunyat de les sabanes africanes que són, segurament l’indret on els nostres avantpassats van prosperar. I el que és més, ens costaria molt viure en un altre lloc i segurament no tindríem cap possibilitat de sobreviure a la jungla.

L’ambient de les ciutats i pobles ens allibera de la majoria de feines que cal fer en indrets més salvatges. El menjar el tenim empaquetat, el refugi temperat, no hi ha depredadors tret de, potser, altres humans... Però el progressiu aïllament del medi natural té un preu, i aquest es posa de manifest quan l’aïllament és exagerat. No parlo ara de problemes psicològics, que també n’hi ha, sinó dels purament físics que es manifesten pel fet d’estar en determinats indrets massa temps. Un conjunt de fets que donen lloc al que s’anomena la “síndrome de l’edifici malalt”

Aquest quadre és un invent recent. Es va descriure a partir dels anys setanta i no és casualitat que fos aleshores quan va començar a generalitzar-se la tendència a fer edificis tancats i amb l’ambient interior artificialment controlat. D’aquesta manera s'estalviava energia ja que es minimitzaven les pèrdues de calor o de refrigeració. Això va anar evolucionant cada vegada més i ara ja es dissenyen “edificis intel·ligents” on les variables de temperatura, humitat, llum i ventilació es controlen amb sofisticats sistemes centrals.

Fantàstic si tot funciona correctament, però de vegades no és així, i aleshores tenim un cas d’edifici malalt.

Segons la definició establerta per l’OMS al 1982 la síndrome és dona quan més del 20% de les persones que estan a l’interior de l’edifici experimenten efectes aguts sobre la seva salut o benestar i que remeten quan s’abandona l’edifici. Aquests efectes es donen principalment en les parts del nostre cos que estan en contacte amb l’exterior, és a dir els pulmons, degut a l’aire que respirem i la pell. Per això, la simptomatologia inclou tos seca, asma, ronquera, irritació als ulls o la pell, preò també mal de cap, nàusees, cansament i molestis per olors o sabors.

I el cas és que, encara que no és senzill diagnosticar que un edifici està malalt, les causes acostumen a estar relacionades sobretot amb l’aire condicionat i la calefacció. Això és perquè aquests sistemes afavoreixen la recirculació de l’aire i, amb ell, la de contaminants que ens poden causar aquests efectes. El fum del tabac era abans la principal causa. L’aire era captat pel sistema de ventilació i repartit de nou per l’edifici. A mida que s’hi van afegint fum, pols, aire viciat, insecticides, dissolvents o microorganismes, tots aquests contaminants es tornen a repartir per les diferents àrees de l’edifici i escampant els seus efectes que cada vegada s’acumulen més.

Teòricament la ventilació ha d’estar regulada de manera que s’incorpori aire fresc provinent de l’exterior, però de vegades hi ha defectes de disseny o de manteniment i l’aire no és reemplaçat al ritme correcte.

Es clar. Abans això s’arreglava simplement obrint les finestres i airejant uns minuts la sala. Però ara, molts edificis no permeten obrir les finestres, de manera que la solució simple queda desestimada i toca fer complicades operacions de reparació i manteniment dels aires condicionats i les calefaccions. De vegades fins i tot cal redissenyar el circuit de ventilació.

Al final resulta que ens esforcem tant en tenir un ambient controlat, segur i saludable, que aconseguim quasi el contrari. I és que tots els excessos són dolents. En tot cas, miraré d’aconseguir una planta pel laboratori. Si més no, ajuden a descontaminar i alegren la vista!