Tots som una mica cecs

De vegades tenim alguna cosa al davant i no ens n’adonem per molt que ens avisin. Això acostuma a fer referència a les relacions personals i socials, però també passa físicament. I un bon exemple el tenim en la visió. Quan obrim els ulls i mirem al voltant la nostra vista cobreix tot el camp visual que podem abastar... o al menys això és el que ens sembla, però la realitat és que hi ha una zona, gairebé al mig del nostre camp visual en la que no hi veiem res. Som cecs per una part de l’ull. I el més interessant és que no ens n’adonem.

Però hi ha una manera molt senzilla de comprovar-ho. Un petit experiment que es fa amb aquesta imatge. Cal tancar l’ull esquerre i mirar fixament el punt. Si posem el cap aproximadament a un pam de la pantalla i el movem lentament endavant o enrere sense deixar de mirar el punt, hi ha un moment en que la creu desapareix! És quan la creu entra en la zona de visió per la qual som cecs.

En realitat no ho notem, perquè malgrat que hi ha una zona en la que no captem imatges, el cervell omple el buit omplint el que falta amb imatges de la perifèria de la zona cega. Per això no en som conscients.

Però per quin motiu hem de tenir una zona cega? Doncs la resposta sempre em ve al cap quan sento parlar als defensors de la teoria del Disseny Intel·ligent. Aquells que diuen que els éssers vius estan tant perfectament dissenyats que en cap cas poden haver evolucionat i han de ser el producte d’un dissenyador Intel·ligent. En realitat aquest raonament és una absoluta ximpleria. El nostre cos, com el de tots els éssers vius, funciona d’una manera fantàstica. Però si un creador es va encarregar de dissenyar-lo peça a peça, realment es podria dir que és un incompetent, al menys com a dissenyador.

L’ull és un òrgan extraordinari que funciona com una càmera fotogràfica. Capta els feixos de llum, els fa passar a través de les cèl·lules transparents del cristal·lí, que pot variar el grau de curvatura de manera que permet enfocar la imatge a la retina, una capa de cèl·lules fotosensibles que responen segons el color i la intensitat de la llum i que transmeten els senyals a uns nervis que envien la informació al cervell. Un mecanisme fascinant.

Ara bé. Un dissenyador mínimament competent posaria les cèl·lules fotosensibles de la retina de cara al feix de llum que arriba provinent del cristal·lí, i els nervis encarregats de transmetre la informació al cervell estarien al darrera. És evident, no?

Doncs el nostre ull no està dissenyat així. Els nervis estan al davant. Entre la llum i la retina!

Com que formen una capa molt fina, la pèrdua de sensibilitat és petita. L’únic problema és que els nervis han de sortir de dins l’ull per anar cap al cervell. I això ho fan a través d’un punt determinat de la retina. Allà, evidentment no hi ha cèl·lules fotosensibles. El que hi ha és un forat per on passen els nervis. I com a conseqüència, la llum que arriba allà no és detectada per nosaltres. És la nostra zona cega.

És interessant que en el cas dels mol·luscs, que tenen uns ulls molt semblants als nostres, però amb una historia evolutiva diferent, els nervis si que estan en el costat correcte. De fet, l’ull dels calamars és el millor dissenyat que hi ha. Potser el Dissenyador Intel·ligent que defensen alguns té preferència pels calamars abans que pels humans? O potser simplement l’evolució va trobant solucions sobre la marxa, improvisant amb el que té i seleccionant sistemes que funcionin encara que no siguin els teòricament òptims.

Per això, quan esmenten el Disseny Intel.ligent, em pregunto si realment saben de que coi parlen. Tots tenim un punt cec als ulls, però a més, i tal com afirma la dita, no hi ha pitjor cec que el que no vol veure.