Empaquetant CO2

Amb el canvi climàtic passa una cosa semblant a la que podem observar amb el tabac. Per reduir el nombre de morts per causa del càncer de pulmó, la solució és simple i barata. Cal deixar de fumar. Amb això s’evitarien desenes de milions de morts. Però res. La gent prefereix seguir fumant i que la societat dediqui milions d’euros a trobar la manera de curar el càncer. És absurd, però és com som els humans.

Doncs amb el canvi climàtic trobem una situació semblant. Una part important del problema és l’abocament de CO₂ que fem a l’atmosfera i el raonable seria trobar la manera de deixar de generar-lo. Però com que massa coses depenen dels combustibles fòssils, el que fem és mirar de trobar la manera de fer desaparèixer el CO₂ que generem alegrement.

Molt bé. Les coses són més complicades, perquè el model de vida que tenim avui no es pot canviar de la nit al dia sense més. Caldrà fer moltes adaptacions, tant tecnològiques com socials abans d’aconseguir un sistema de vida més equilibrat. I fins que això no arribi, treure CO₂ de l’atmosfera pot ser una sortida d’emergència.

Però com el podem fer desaparèixer?

Doncs una proposta és injectar-lo sota la superfície del terra.

El que es faria seria capturar el CO₂ de les centrals tèrmiques. Aquestes són unes de les principals fonts d’aquest gas i, òbviament, capturar-lo aquí és molt més pràctic que fer-ho als tubs d’escapament dels cotxes. Un cop liquat es transportaria fins indrets escollits i amb tecnologia semblant a la que es fa servir per treure petroli, el CO₂ es podria injectar a gran profunditat sota terra.

La clau és que moltes roques són poroses i tenen capacitat d’absorbir el gas. Però sobretot, el gas es podria dissoldre en l’aigua subterrània que hi ha allà baix. D’aquesta manera podríem reduir el nombre de tones que afegim cada dia a l’atmosfera. No és una mala idea.

Però hi ha problemes. Alguns de tecnològics i altres, més inquietants, de psicològics.

Els tecnològics tindrien solució. Encara que es diu que la tecnologia per fer tot això està disponible gràcies a la industria del petroli i del carbó, la realitat és que no és el mateix treure petroli que posar CO₂. S’assembla, però hi ha moltes coses que encara s’han de millorar. Dir que disposem de la metodologia per fer-ho potser és una mica massa optimista.

D’altra banda, hi ha el perill que el CO₂ que injectem simplement torni a sortir per un altre costat. Fa poc van publicar un treball on analitzaven el destí del CO₂ que hi ha sota terra. Una part passava a formar part de les roques calcàries, però la majoria es dissolia en les aigües subterrànies. Allà s'hi queda durant milers d’anys, però tot i així, en determinats indrets hi ha surgències que tornen a la superfície i alliberen el gas retingut.

Per tant, caldria un estudi molt acurat d’on anirà a parar el CO₂ que fiquem sota terra. Sobretot en un futur on presumiblement, l’explotació dels recursos hídrics subterranis anirà a més cada vegada.

Però el principal problema té a veure amb la manera de ser dels humans. Aquest sistema de reduir emissions és una sortida d’emergència. Un sistema per guanyar temps mentre trobem solucions més viables i que realment disminueixin la generació de CO₂.

Seria una sorpresa descobrir que un cop implementat aquest sistema ja ens donem per satisfets i deixem d’investigar en fonts d’energia alternatives? en millorar l’obtenció de recursos? en optimitzar els rendiments? Coneixent com som resulta molt fàcil pensar que no. Probablement l’estratègia per guanyar temps acabi per esdevenir la solució final. I si els qui ho han de fer i posar la tecnologia són la industria del petroli i del carbó, doncs encara sembla més probable.

De manera que caldrà vigilar no fem com amb el fumar i el càncer. La idea d’emmagatzemar el CO₂ no és dolenta. Però cal no oblidar que és un pedaç i no una solució.