On hi ha pèl hi ha alegria

El meu avi, abans de la guerra, es va fer portar de París un nou producte per prevenir la caiguda del cabell. Era la darrera paraula en tractaments mèdics per evitar la calvície. Un compendi dels millors avenços de la ciència d’aquell temps. Caríssim, naturalment. Per desgràcia, no li va servir de res i va acabar lluint una calvície important.

Suposo que de ben petit vaig notar que el pare havia seguit els passos de l’avi i tampoc en tenia gaire, per no dir gens, de cabell. De manera que molt aviat vaig decidir no amoïnar-me i donar per fet que la calvície havia de ser part de l’estat natural de les coses. I segurament vaig encertar, perquè avui en dia segueixen oferint-se tractaments capilars que prometen exactament el mateix que oferien al meu avi... amb resultats igual de pobres.

El cicle de vida d’un cabell és néixer sota la pell, a partir d’una estructura anomenada fol·licle pilós i que està feta per cèl·lules derivades de l’epidermis. Durant uns 5 anys anirà creixent a ritme d’un centímetre per mes, i al final deixa de créixer, cau i en torna a sortir un altre en el seu lloc.

En un moment donat tenim quasi un 90 % de cabells creixent i poc més del 10 % que estan en fase de degenerar o directament caient. Però per diferents motius, pot ser que el fol·licle deixi de generar nous pèls, de manera que mica a mica en van quedant menys fins que apareix la calvície o alopècia en terminologia més tècnica.

De causes n’hi ha moltes, però la més típica és la que afecta als homes i que es relaciona amb els nivells d’hormones masculines. Sembla que els andrògens no els agraden massa als fol·licles pilosos. De totes maneres, les coses són més complicades i no hi ha una relació directa entre nivells hormonals i caiguda de cabell. La predisposició genètica hi té molt a veure.

Pot servir per consolar als que ho porten malament això de la calvície, però la realitat és que no és exactament cert que sigui un senyal de molta masculinitat per excés d’andrògens.

I el cas és que amb els cabells passa com amb les neurones. Es dóna per fet que una vegada perduts, ja no tornen a sortir. I a l'igual que amb les neurones, ara sembla que això tampoc és del tot cert.

Acaben de publicar un article on uns investigadors han trobat que alterant un determinat gen (anomenat Wnt) es pot fer sortir nous fol·licles pilosos i nous cabells a zones on teòricament estaven desapareguts per sempre. De fet, ho han vist en cicatrius a la pell de ratolins. I aconseguir que surti pèl en una cicatriu semblava impossible, perquè és un teixit dissenyat per tapar ferides, però no per regenerar les condicions inicials.

En realitat, casos de persones calbes a les que un bon dia començava de nou a créixer el cabell sempre n’hi ha hagut. Però eren tant poc freqüents que no es podia generalitzar el que havia passat. Era més fàcil pensar que hi havia alguna situació patològica que s’havia escapat als metges i que causava la caiguda del cabell. Si per algun motiu aquesta patologia subjacent remetia, el cabell podia tornar a sortir.

Però ara ja tenim un nou camí per explorar. Actuant sobre aquest gen es pot fer que algunes cèl·lules de l’epidermis es transformin en “cèl·lules mare fol·liculars” és a dir: en cèl·lules que aniran creixent i modificant-se fins a convertir-se en un nou fol·licle pilós... que donarà lloc a nous cabells.

L’interès clínic naturalment va molt més enllà de qüestions estètiques. Perquè segurament també podrem identificar altres gens que permetin actuar sobre patologies de la pell més importants, com la psoriasi, o les cicatrius, llagues i molt més.

Però el negoci segur que està en prevenir la calvície. En això hi ha molts homes que pagaran el que calgui i sense protestar per tal de mantenir l’aspecte juvenil que dóna una bona cabellera.

Encara falta una mica perquè ho aconsegueixin. Tot just ara hem identificat el gen. Però crec que jo no hi estaré interessat. Ja m’he acostumat a anar amb poc cabell per la vida. I a més, quina mandra haver-me de pentinar de nou!

El solitari xiprer

La Mediterrània té moltes característiques que la fan particularment amable i acollidor. I algunes s’han exportat amb més o menys èxit arreu del món. L’oli d’oliva, la dieta mediterrània, la filosofia clàssica... Però una de les coses més característicament mediterrànies i que ja es pot trobar a gairebé tot el món són uns arbres molt espirituals: Els xiprers.

En realitat, de xiprers n’hi ha de moltes espècies, però el més conegut per nosaltres és el que creix als cementiris o que planten per fer de defensa contra el vent, el Cupressus serpervirens.

El que passa amb el xiprer és una mica curiós, perquè fa tantíssim temps que l’home el cultiva, que ja no se sap del cert d’on és originari. Es parla d’una zona més o menys difusa al voltant de Grècia, l’Iran i l’illa de Xipre. De fet, un dels possibles orígens del nom del xiprer pot estar relacionat amb el de l’illa on es va originar.

Però el que més sorprèn és que havent-se exportat arreu del món, i trobant-se xiprers al voltant de molts pobles o llogarrets, no hi ha boscos de xiprers! L’arbre mai creix amb prou entusiasme com per competir amb la resta d’arbres que l’envolten. En realitat ni tan sols apareixen exemplars aïllats que hagin crescut espontàniament. El xiprer ja és com els gossos. Completament dependents dels humans.

La veritat és que únicament he trobat referències a boscos de xiprers situats per l’Iran, i resulta ben curiós un bosc fet amb aquests arbres tant estirats, encara que no tinc clar si realment són de creixement espontani o són restes d'antigues plantacions. Els xiprers poden viure molts segles! Si que hi ha molts boscos de “cipreses” per Sudamèrica, encara que allò són unes altres espècies que s’havien inclòs en el gènere Cupressus, però que sembla que en realitat no estan gaire emparentades amb els nostres xiprers. Per això s’estudia canviar la classificació.

El que ningú pot negar al xiprer és la gran càrrega simbòlica que arrossega. La seva forma estilitzada, apuntant cap al cel l’ha confinat a cementiris i indrets sagrats. Això, segons com, li ha donat una certa mala fama. A moltes persones la imatge del xiprer li fa venir al cap immediatament pensaments funeraris.

Però en l’antiguitat el xiprer tenia altres implicacions. Els viatgers podien saber si a una casa hi trobarien aigua, menjar o allotjament segons si hi havia un, dos o tres xiprers a l’entrada de la masia.

I la fusta del xiprer és de les més resistents que hi ha. No es podreix, els insectes no la fan malbé... potser per això diuen que l’Arca de Noè va ser feta amb fusta de xiprer. No se si hi ha documentació científica que ho confirmi, però un altre bon exemple són les portes de l’església de Sant Pere al Vaticà. Estan fetes amb fusta de xiprer i ja porten mil tres-cents anys aguantant com si res!

Realment els xiprers semblen tenir una bona sintonia amb les forces espirituals.

Broncejat

Ja arriba el bon temps i les platges comencen a omplir-se de gent estirada a la sorra per tal d’adquirir un bon bronzejat. I al principi es planteja un conflicte, perquè tenim pressa per trencar la blancor que ens han deixat els mesos d’hivern, però tampoc es tracta de cremar-nos la pell en els primers intents per posar-nos morenos. I això que els dermatòlegs no paren de recordar-nos els perills d’una excessiva exposició al Sol.

En realitat hauríem de fer molt més cas als dermatòlegs, perquè amb les exposicions al Sol el que fem, bàsicament, és disparar un sistema d’alarma i protecció dissenyat per evitar el dany al material genètic de les cèl·lules de la pell.

Ara ja és conegut per tothom que les radiacions ultraviolades del Sol poden causar càncer de pell: el temut melanoma. Això passa perquè aquestes radiacions tenen prou energia per alterar la cadena de l’ADN. I les cèl·lules més exposades són, òbviament, les de la pell, allà on els rajos de Sol impacten directament.

Però el nostre organisme ha desenvolupat una manera simple de protegir-se. El que fa és tapar l’ADN amb un material fosc que absorbeixi les radiacions perilloses. I ho fa amb una habilitat fascinant.

No és senzill, perquè la pell és una estructura més complexa del que sembla. A la part de sota hi tenim la dermis, que és on hi ha els vasos sanguinis, els nervis i el teixit que ho manté tot unit. I a sobre hi ha l’epidermis que en el gruix d’un full de paper hi té varies capes de cèl·lules, algunes amb funcions particulars i altres, els queratinòcits, que constantment van dividint-se per substituir les que anem perdent pel desgast, el fregament i l’envelliment.

Doncs de la protecció enfront dels rajos ultraviolats se n’encarreguen unes cèl·lules particulars: els melanòcits, un nom derivat del grec “melano” que vol dir “negre”. N’hi ha relativament poques i en principi no fan gran cosa fins que ens exposem a les radiacions. Aleshores els melanòcits es posen en funcionament. En primer lloc comencen a emetre prolongacions del citoplasma, una mena de tentacles que entren en contacte amb altres cèl·lules. I no amb unes poques, perquè cada melanòcit interactua amb uns 40 queratinòcits.

I en segon lloc, comencen a fabricar una substància fosca anomenada melanina. La fabriquen i la dipositen uns petits paquets que envien a traves dels tentacles i que al final són absorbits per les altres cèl·lules. El destí final dels paquets de melanina és situar-se al voltant del nucli de les cèl·lules de la pell. No és per que si. És just al nucli on hi ha l’ADN, que quedarà “a les fosques”, protegit de la llum solar.

La melanina també té les seves subtileses, perquè en tenim de dos tipus diferents. Una de més fosca, de color cafè, anomenada eumelanina que és la que enfosqueix la pell. Però també n’hi ha una de més rogenca, la feomelanina. Aquesta la tenim als llavis o als mugrons, que per això no s’enfosqueixen amb el Sol com la resta de la pell. De fet, també hi ha melanines als ulls i als cabells en diferents combinacions que donen molts matisos de color.

I com a resultat secundari d’aquest mecanisme protector podrem lluir un bronzejat d’allò més interessant. Però, és clar, sempre hi ha el risc de passar-nos amb la irradiació. I si la defensa que és el bronzejat no resulta suficient, poden donar-se els danys a l’ADN i la transformació d’algunes cèl·lules normals en cèl·lules cancerígenes. Un risc molt alt que cal prendre’s seriosament.

Per això és intel·ligent anar amb molt de compte al principi de temporada. Quan la pell encara no disposa de la protecció conferida pels melanòcits cal fer exposicions curtes i de baixa intensitat (és a dir: evitant el Sol del migdia!) Mica a mica, quan la pell estigui en condicions ja podrem allargar-ho més.

I sobretot! anar amb precaucions extremes en el cas dels nens. La seva pell és molt més sensible que la dels adults i hi ha una clara relació entre les cremades a la pell per excés d’insolació de petits i la freqüència de càncers de pell quan són adults. No és un tema irrellevant.

Pels menuts, sempre gorra i ben sucats amb crema protectora de factor... moltíssim!!

Línies al cel

Va haver-hi un temps en que miraves al cel i veies una extensió blava, potser amb alguns núvols, però ara és molt freqüent que també s’hi vegin unes quantes esteles d’avions dibuixant línies blanques finament retallades al principi i que es van desdibuixant més o menys de pressa segons el dia.

Quan era petit pensava que aquelles línies blanques eren el fum dels motors de l’avió i, per tant, una font important de contaminació. Després vaig descobrir que no, que allò no era fum i vaig deixar d’inquietar-me, però ara sembla que les esteles tornen a ser un motiu de preocupació per l’efecte que puguin tenir.

La primera impressió realment és que allò ha de ser el fum dels motors. Però els reactors dels avions en realitat no deixen anar fum. El que fan és cremar diferents combustibles que depenen del tipus de motor en concret. Pot ser gasolina per avions, querosè o diferents barreges, però totes derivades del petroli, i per tant es tracta, principalment, d’hidrocarburs.

I en cremar el que es produeix és CO₂ i vapor d’aigua. El CO₂ és un problema per l’efecte que té sobre l’escalfament global ja que és un gas que contribueix molt a l’efecte hivernacle. Per exemple, la meva aportació particular al canvi climàtic es deu sobretot als viatges en avió que faig.

Però el que veiem en les esteles dels avions no és el CO₂ sinó el vapor d’aigua. Bàsicament el que passa és que es forma un petit núvol artificial. Heu de pensar que per cada litre de combustible que crema el motor de l’avió es forma un litre d’aigua en forma de vapor. Però allà dalt la temperatura és molt baixa, de manera que el vapor d’aigua condensa immediatament formant microgotes o microcristalls de gel. Aquestes microgotes es quedaran allà més o menys estona segons les condicions del moment. Tot depèn de l’altura a la que voli l’avió, de la temperatura que hi hagi allà dalt, de la humitat relativa de l’aire i del vent que hi faci.

En realitat les esteles contenen més aigua que la que allibera el motor de l’avió. Això és perquè els cristallets o les gotetes que es formen capten humitat de l’aire i fan que també condensi. Microgotes d'aigua o de gel en suspensió a l'atmosfera. Això és bàsicament un núvol, en aquest cas un tipus de cirrus molt particular.

De manera que no cal patir per la contaminació associada a les esteles dels avions.

Però ara s’ha descobert un altre problema. Un efecte directe sobre la temperatura de la Terra. I és que una estela aïllada sembla poca cosa, però hi ha indrets amb molt tràfic aeri on poden cobrir una part considerable del cel. Alguna foto (aquí) ho deixa ben clar. I això té unes quantes conseqüències físiques. Per una banda, els rajos de Sol seran reflectits per la superfície blanca de les esteles i això fa que arribi menys irradiació solar a la superfície de la Terra. Una bona notícia en un temps en que ens amoïna l’escalfament del planeta.

Però per altra banda, també actuen com una coberta amb un cert efecte hivernacle, impedint que la calor de la superfície del planeta s’escapi a l’espai en forma de radiació infraroja. I aquest efecte contribuiria a l’escalfament.

La qüestió és: Quin dels dos efectes predomina més?

Doncs la resposta és que al final el que fan contribuir a escalfar el planeta. I això per un fet simple: reflectir els rajos de Sol ho fan amb una certa eficàcia... però únicament durant el dia. En canvi, l’efecte aïllant s’exerceix durant les 24 hores del dia, de manera que al final resulta molt més important en el càlcul total.

En realitat el més nociu són els vols nocturns. De nit les esteles generades pels avions no tenen cap efecte “refredador”, però mantenen la totalitat del “escalfador”. Això es va poder notar els tres dies posteriors als atemptats del 11-S, quan es van cancel·lar el tràfic aeri. La diferència de temperatura entre la nit i el dia als Estats Units va augmentar un grau!

Ja sabem que tota activitat humana té un cert impacte en l’ecosistema. Però la veritat és que, de vegades, resulten d’allò més insospitats!

Singlot

Hi ha coses que, per més voltes que se li donin, ningú li troba el sentit. De vegades es plantegen explicacions funcionals o evolutives o purament fantasioses, però cap que tingui cap ni peus. I un dels exemples més representatius d’això és el singlot.

Tots hem patit algun atac de singlot i sabem que pot arribar a ser empipador, però que no té més importància. Segons una definició, el singlot és: “contracció espasmòdica del diafragma, que determina una brusca sotragada del tòrax i de l'abdomen, la qual es va repetint a intervals més o menys regulars, i que va acompanyada d'un soroll característic, produït per la constricció de la glotis i la vibració de les cordes vocals”.

Però de vegades dura més del normal i aleshores ja és més empipador. Els metges parlen del singlot transitori, que és el més habitual i al que no li fan ni cas. No mereix ni ser considerat una patologia. També hi ha el singlot de llarga durada, quan dura uns quants dies. Això ja és més empipador, perquè dificulta el descansar, el dormir i augmenta el nivell de tensió. Però res comparat amb el tercer grup: El singlot intractable. Aquest inclou els atacs que duren més d’un mes. I poca broma, perquè el rècord mundial conegut és el d’un home anomenat Charles Osborne. Va estar amb singlot des del 1922 fins al 1990. Seixanta-vuit anys seguits de singlot! I a un ritme d’entre 20 i 40 singlots per minut.

Però, com deia, no tenim ni idea de perquè es produeix. La clau sembla estar en uns nervis anomenat vagus i frènic, que surten del cervell i innerven uns quants òrgans des del coll fins l’estómac. Quan per algun motiu els nervis es descontrolen una mica, envien senyals al diafragma que aleshores es contrau de cop. Això fa que els pulmons agafin aire sobtadament, però al mateix temps, també es tanca la glotis i tot plegat causa el sorollet típic.

I de factors que el poden desencadenar també n’hi ha un bon grapat. Des del consum de begudes alcohòliques fins a la cirurgia toràcica, però en general es tracta de coses que afecten al sistema gastrointestinal: Irritacions de l’esòfag o dilatacions de l’estómac, són causes freqüents i per tant tot allò que ho provoqui, com ara begudes amb gas, menjars molt abundants, condiments picants... poden desencadenar un brot de singlot.

Resulta interessant descobrir que els fetus tenen singlot amb una certa freqüència, i que es dóna abans i tot que apareguin els moviments de la musculatura dels pulmons.

I, el que hi ha en abundància són llistes de remeis casolans. Alguns de molt imaginatius i fins i tot ridículs, però n’hi ha que tenen una base fisiològica raonable. Per exemple aguantar la respiració i respirar dins una bossa de paper. Amb això el que fem és anar augmentat la quantitat de CO₂ que inhalem i que acabarem transportant a la sang. Per algun motiu, això fa que el singlot marxi.

El clàssic de beure aigua també té algun sentit. La clau no està en l’aigua sinó en l’estimulació que causa a la glotis el fet d’empassar. En realitat menjar pa sec, sucre, gel picat o coses així, i fins i tot tocar la “campaneta” amb un bastonet, tenen el mateix efecte.

Estimular el nervi frènic es pot fer fent fregues als ulls o per la base del coll, però aquí ja cal saber trobar el punt. També s’ha descrit que un massatge rectal digital ha sigut efectiu. I no és broma, que està publicat al Journal of Internal Medicine! (tot i que amb això van guanyar un premi Ig Nobel)

També hi ha fàrmacs que s’ha dit que poden tenir alguna eficàcia, però la veritat és que no se sap amb certesa. No hi ha estudis importants al respecte i, segur que cap farmacèutica invertiria gaires diners en tractaments pel singlot. Hi ha coses més greus i urgents per curar. De totes maneres, en casos intractables s’han arribat a fer intervencions quirúrgiques per seccionar el nervi frènic, que és el que controla el diafragma.

Però millor deixar això pels casos greus i els lleus tractar-los amb remeis més casolans...

El gran caçador del mar

La culpa la té l’Spielberg. Havia de fer-nos por i ho va aconseguir amb escreix. Des d’aleshores cada vegada que ens fiquem al mar de nit ens vénen al cap escenes de la pel·lícula i mirem al voltant amb un punt de nerviosisme mentre ens repetim que no passa res, que tan sols era una pel·lícula.

Però és inútil. Aquella pel·lícula va gravar la por al gran tauró blanc en el subconscient de tota una generació.

Ben mirat és sorprenent, per què quantes vegades hem vist un tauró blanc (Carcharodon carcharias) a la vida real? Quantes vegades hem sentit d’atacs de tauró a les nostres costes? Alguna vegada si que ha passat a la Mediterrània, però és extremadament rar.

A més, si hem de ser justs, no podem culpar al tauró. Ell és el gran depredador del mar i compleix la seva funció a l’ecosistema marí igual que els lleons ho fan a les sabanes africanes. Som nosaltres els que ens fiquem al seu territori, de manera que no podem esperar que passi de nosaltres simplement perquè la platja era paradisíaca. De la mateixa manera que anem amb compte de no passejar pel territori de caça dels lleons, hauríem de fer el mateix amb el pobre tauró blanc.

I això que, quan es coneix una mica, resulta ser un animal excepcional. La seva forma està perfectament adaptada al medi marí per maximitzar la capacitat de nedar. Disposa d’uns sentits increïblement fins que li permeten detectar potencials preses a distàncies increïbles. No tan sols pel moviment. Si mirem imatges de taurons veurem que té uns orificis on hauria d’estar el nas. Però ells respiren per les brànquies, de manera que aquells orificis serveixen bàsicament per ensumar les preses.

Però encara més. Disposen d’un sentit que nosaltres ignorem. La capacitat de detectar camps elèctrics. Uns petits porus escampats per la pell del voltant de la boca, anomenats “ampolles de Lorenzini”, contenen unes cèl·lules sensibles als camps elèctrics presents a l’aigua. Els cossos dels animals generen petits estímuls elèctrics a nivell de les neurones i de les contraccions musculars, de manera que creen un camp magnètic que el tauró pot detectar. La distància a que poden fer-ho no és massa gran, però resulta extremadament útil per capturar preses que s’enterren sota la sorra!

I a més, els confereix sensibilitat al camp magnètic de la Terra, de manera que sempre estan orientats ja que noten perfectament on és l’eix nord-sud.

Però encara més. Encara tenen un altre sentit en uns canals laterals que van del cap a la cua i que els permeten detectar ones de pressió de baixa freqüència. Així noten el moviment que fan els altres animals que nedin a gran distància o durant la nit.

Un caçador extraordinari que, malgrat tot, està amenaçat pel gran depredador del nostre planeta: Els humans.

El cas és que la població de taurons blancs està disminuint dramàticament degut als motius de sempre. La destrucció dels seus hàbitats, la manca de preses i la persecució a que estan sotmesos. Tot i que no es comercialitzen, capturar un Gran Blanc és un trofeu irresistible per molts amants de les emocions fortes.

El cas és que el pobre tauró blanc ja està a la llista d’espècies amenaçades. I, a diferència de les balenes, costa imaginar campanyes per protegir al tauró blanc. Després de tot, ell sempre és el dolent de la pel·lícula.

Ja diuen que “cria fama i ves a dormir” per què, com algú a fet notar, als Estats Units es produeixen més morts cada any per atacs de gossos que no pas de taurons en tot un segle. Encara que aquí caldria matisar, perquè cada dia ens creuem amb molts gossos, però amb molts pocs taurons. En tot cas, el perill (que n’hi ha) no és tan exagerat com pensem.

Però la cara tan desagradable, la boca amb una forma que interpretem com amenaçadora, les dents tant esmolades..., tot en el tauró blanc ens fa sentir amenaçats.

I el fet que arribin a mesurar fins a set metres de llarg i més de dues tones de pes tampoc ajuda a fer-lo simpàtic. Però podia ser pitjor: Un avantpassat prehistòric (el Carcharodon megalodon) feia fins a quinze metres de llarg i unes dents de disset centímetres. Allò si que era un monstre de veritat!

Sortida de la Terra

L’altre dia van fer un reportatge sobre una de les missions Apol·lo. I pensant-hi una mica, al final crec que va ser la més important de totes les del programa. I no, no parlo del llegendari Apol·lo 11 que va arribar a la Lluna. Una de les missions va fer una cosa extraordinària i que va tenir un impacte molt més gran en la història de la humanitat.

Va ser l’Apol·lo 8. La primera nau tripulada que va abandonar l’òrbita terrestre i va arribar fins l’òrbita lunar. Allà van estar donant fins a deu voltes al nostre satèl·lit i després van tornar sans i estalvis. El canvi va ser radical. Fins aleshores, els humans s’havien allunyat uns tres-cents quilòmetres de la superfície de la Terra, però l’Apol·lo 8 va anar fins als 372.800 quilòmetres de distància. Mai ningú havia anat tant lluny.

Però no va ser aquesta gesta el més important.

Els homes de l’Apol·lo 8 finalment van poder observar la cara oculta de la Lluna. La superfície perennement amagada als nostres ulls. Van poder veure paisatges mai vistos abans per ningú.

Però tampoc això va ser el fet determinant.

De vegades, els moments més importants passen desapercebuts. Seguim la rutina sense donar-hi més importància, com sempre, però després, mica a mica, ens adonem que aquella vegada va ser diferent, que alguna cosa va marcar una diferència. Un instant que, temps després podem marcar amb una “X” i dir: Va ser a partir d’aquell moment que tot va canviar.

Doncs això és el que va passar amb l’Apol·lo 8. Un gest repetit milers de vegades a la Terra i que els astronautes també havien fet ja en moltes ocasions va resultar determinant. Va ser quan sortien de la cara oculta de la Lluna en completar la tercera de les deu revolucions que havien de fer. En un moment donat van mirar per la finestra de la nau i van veure una cosa extraordinària. I aleshores va passar:

Van fer una fotografia.

La imatge de la Terra apareixent des de l’horitzó de la Lluna.

Estem acostumats a veure sortides de Sol o de Lluna, però aquella va ser la primera “sortida de la Terra”. I si es pensa un moment, aquella imatge marca un abans i un després en la història de la humanitat. Finalment podíem veure el nostre planeta des d’un altre món. Per primera vegada els humans van tenir consciència de com de petit i meravellós és l’indret on hem tingut la sort d’anar a aparèixer. Perquè una cosa és comprendre-ho i una altra de molt diferent és poder veure-ho.

L’Al Gore, a “Una veritat incòmoda” explica que aquella imatge “va esclatar a la consciència de la humanitat”. I certament va ser a partir d’aquella imatge que va començar a florir la idea que calia conservar aquell indret tant fràgil.

Ara ja disposem de moltes més fotografies de la Terra vista des de l’espai. Fins i tot alguna del sistema Terra–Lluna obtinguda des de distàncies molt més grans. Però la “Earth rise" o "Sortida de la Terra” ens va posar al davant la petita llar que ens porta a través de l’Univers. És la imatge que ens recorda quina és la nostra autèntica dimensió.

Com deia en Carl Sagan: “Hem arribat lluny en 3,6 milions d’anys... comencem a contemplar els nostres orígens: matèria estel·lar que medita sobre les estrelles... i rastregem el llarg camí a través del qual va arribar a sorgir la consciència, al menys aquí. Nosaltres parlem en nom de la Terra. Devem la nostra obligació de sobreviure no sols a nosaltres sinó també a aquest Cosmos, antic i vast, del qual procedim”.

La clau de la mida

Quan parlem d’algun animal ens acostuma a venir al cap un exemplar representatiu de l’espècie. Si algú fa referència als elefants, per exemple, m’imagino un elefant africà tot i que ja se que també hi ha elefants asiàtics lleugerament diferents. El mateix passa amb un lleopard, que me l’imagino ajagut a la branca d’un arbre, i difícilment pensaré en un lleopard de l’Himàlaia amb el pelatge blanc. De totes maneres, aquest fet no té massa importància ja que les diferències que puguin haver-hi entre unes i altres races no són massa importants... amb una excepció: els gossos.

Quan parlen de gossos jo sempre penso en un que tenien els meus avis, encreuament de gos llop amb petaner sense identificar. Però altres recorden un dàlmata, un pequinès o un bòxer, segons les vivències personals. Tots completament diferents.

De totes les espècies de mamífers que coneixem, cap presenta tanta varietat en formes, colors i mides com els gossos. I el tema mida és particularment representatiu perquè entre els més petits Chihuahues de poc menys d’un quilo i els més grans terranoves de quasi 90 quilos hi ha una diferència de gairebé 100 vegades!

Això s’ha mirat d’explicar amb la selecció a la que han estat sotmesos els gossos per part dels humans. Després de tot, els humans i els gossos fa molt temps que conviuen. Els gossos es van separar dels llops fa uns 15.000 anys, però la gran majoria de races van aparèixer fa pocs segles. En tot cas, altres espècies també han sigut criades i seleccionades intensament i els resultats no han sigut, ni de bon tros, tan espectaculars com amb els gossos. Alguna característica genètica havien de tenir que els hi donés aquesta capacitat.

Doncs fa molt poc acaben d’identificar quin és el gen responsable de la variació de la mida dels gossos. Curiosament sembla que amb un únic gen es pot explicar tanta variació.

El gen en qüestió s’anomena IGF1 (Insulin-like growth factor 1) o “factor de creixement similar a la insulina 1”. Que s’anomeni factor de creixement en aquest cas és casualitat, perquè aquest nom el tenen moltes proteïnes que quan es posen en un cultiu fan que la colònia de cèl·lules comenci a proliferar i a créixer.

El cas és que el IGF1, a l'igual que la majoria de gens, pot presentar diferents variants. Al llarg de les generacions van apareixent petites mutacions que fan que la proteïna sigui quasi la mateixa, però no exactament la mateixa. Aquestes diferències fan que funcioni una mica millor, o pitjor, o durant més temps o en resposta a algun estímul nou...

Doncs en aquest treball han trobat que hi ha una molt bona correlació entre el tipus de variant del IGF1 i la mida de la raça de gossos. Determinades variacions (el nom tècnic és haplotipus) apareixen en totes les races petites però són virtualment absents en les races de gossos grans.

El més interessant és que l’IGF1 no és exclusiu dels gossos. Nosaltres també tenim aquest gen. De fet, molts mamífers el tenen i en el cas dels humans ja se sabia que la presencia de determinades mutacions fa que els nens neixin amb una mida clarament inferior a la normal.

Això permetrà estudiar amb molt més detall com es regula la mida dels organismes. Perquè a les nostres cèl·lules hi tenim les instruccions per saber fins a quin punt el cos ha de créixer. Les condicions sanitàries, l’alimentació i altres factors poden modular una mica el desenvolupament, però la base genètica és la que marca la pauta. Ara es podrà manipular el gen IGF1 i veure com afecta el creixement de diferents espècies. Encara que espero que no es passin, per que com diu una de les investigadores que han fet el treball: Si aconseguim ratolins de la mida d’un Gran Danès, segurament faran una mica de por!

La Síndrome d'Stendhal

L’any passat, un anunci de la tele, el de l’”Audi A8” començava explicant en què consistia la Síndrome d’Stendhal. Aquesta suposada malaltia es caracteritza per una sèrie de desordres (marejos, vòmits, al·lucinacions, taquicàrdia) en resposta a l’exposició a un excés de bellesa i obres d’art.

Sembla que al 1817 el novel·lista francès Stendhal (que en realitat es deia Henri-Marie Beyle) va passar un temps a Florència. Allà va quedar impressionat per la bellesa de les obres d’art que trobava arreu. Això no és estrany, perquè la ciutat és increïble. Si heu anat a Florència coincidireu a pocs llocs es poden veure tantes meravelles del renaixement, i si no hi heu anat... no us la perdeu!

El cas és que l’Stendhal va anar escrivint un diari on anotava diàriament el que anava fent i on descriu que, en entrar a la basílica de la Santa Croce.. “Vaig ser presa d'una sort d'èxtasi davant de la idea de ser a Florència i en companyia dels grans homes les tombes dels quals acabava de veure. Absort en la contemplació de la bellesa sublim, la veia de prop, la tocava per dir-ho així. Vaig assolir aquest estat d'emoció en el qual les sensacions delicioses que procura l'art s'assemblen a sentiments apassionats. En deixar la Santa Croce, es van accelerar els batecs del meu cor; vaig sentir que perdia la vida, en caminar tenia por de desplomar-me.”

A partir d’aquest text es va definir la Síndrome. Segons això, un excés de bellesa pot causar efectes físics a esperits sensibles. De fet, hi ha obres d'art que poden deixar-te literalment sense alè.

Cal dir, però que a la pràctica clínica, aquesta síndrome és quasi inexistent. Malgrat que fa molt temps que se’n parla, la primera vegada que es va diagnosticar va ser l’any 1979 i des d’aleshores es diagnostiquen una dotzena de casos a l’any, quasi tots (oh casualitat!) a l’Hospital de Santa Maria Nuova de Florència.

Potser la síndrome la desencadenen únicament les belleses florentines? I no parlo de les noies de Florència, que segur que desencadenen altres efectes, bàsicament diferents.

En realitat, és molt possible que la Síndrome d’Stendhal simplement no existeixi. Però com que l’explicació queda tan sofisticada, es manté a l’imaginari popular, mantinguda per anuncis com el de l’Audi A8 i per la promoció dels propis florentins, potser orgullosos de viure en un lloc que causa un efecte tan intens als visitants. Un reclam excel·lent pel turisme.

Si que és cert que tot el llistat d’efectes i símptomes es poden donar. Però l’explicació del seu origen pot ser molt més simple. He agafat un fulletó turístic i he mirat el programa per visitar Florència en un dia. El pobre ramat de turistes anirà a veure: Visita panoràmica – Catedral de Santa Maria del Fiore – Baptisteri – Ponte Vecchio – Església de la Santa Croce – Plaça de la Signoria – Dinar i tarda lliure per poder visitar l’acadèmia amb el “David” - Sant Miniat – Les Capilles Medicees – el Mirador i - el mercat de Sant Llorenç.

La síndrome segurament no es dóna per excés de bellesa sinó per pur i simple esgotament. És simplement una bestiesa intentar veure tot això en un únic dia.

Però és clar, queda molt millor dir “He patit la síndrome d’Stendhal per la meva capacitat d’admirar les grans obres d’art i extremada sensibilitat”, que no pas “Gairebé tinc una lipotímia per seguir un guia turístic corrent com un boig Florència amunt i avall sota la calor de la Toscana i amb el temps just de fer una foto abans de sortir disparats cap al següent monument, únicament per poder presumir d’haver-los vist tots”

Hi ha indrets que requereixen temps, calma, relaxació... just el que no es fa normalment quan es va de turista. Volem veure-ho tot i tot se'ns escapa d’entre els dits. Amb el temps en vas aprenent i assumeixes que és molt millor visitar pocs indrets però fer-ho amb calma i no imitar als protagonistes de la pel·lícula “Si avui és dimarts, això és Bèlgica”.

Però preferim inventar-nos una Síndrome abans que reconèixer que fem el turista d’una manera aberrant.

El fracàs amb les HDL

De vegades li agafes mania a alguna cosa simplement pel nom que té. És una actitud poc racional, però tots som humans. I jo li tinc una particular mania al metabolisme del colesterol per culpa de les sigles amb que es designa. A la premsa parlen de vegades de les LDL o “colesterol dolent” i de les HDL o “colesterol bo”, però és que també hi ha les VLDL, les IDL i els QM. Totes s’assemblen, però totes són diferents. Quan estudiava vaig acabar odiant-les.

Però fa poc s’han tornat a posar en el punt de mira per causa d’un fàrmac que prometia ser un dels medicaments estrella dels propers anys i que ha acabat per ser un desastre per la farmacèutica Pfizer.

El colesterol és un lípid, una substància greixosa i, per tant, no pot viatjar per la sang sense més. Ha de fer-ho empaquetat d’alguna manera, i aquesta manera són les lipoproteïnes, que com indica el seu nom, són una barreja de lípids i de proteïnes. Quan els investigadors agafaven sang i la centrifugaven veien que apareixien diferents tipus de lipoproteïnes que tenien diferents densitats i això va servir per classificar-les.

Per això hi ha les HDL (High Density Lipoprotein) o lipoproteïnes d’alta densitat; les LDL (Low Density Lipoprotein) que són les de baixa densitat o les VLDL, que són les de molt baixa densitat.

El colesterol sempre és el mateix, però pot anar saltant d’una a altre a mida que es va metabolitzant o que les condicions de la dieta van variant. I aviat es va observar que el risc de patir un infart augmentava quan es tenia nivells alts de LDL i nivells baixos de HDL. Per això diem que les LDL són dolentes i les HDL són bones.

Com és previsible, això de parlar de colesterol bo i colesterol dolent és una ximpleria. El colesterol és una molècula imprescindible pel nostre cos, i sóls quan seguim dietes penoses i ens passem el dia sense moure'ns apareixen els problemes en forma d’aterosclerosi. Això és la formació de plaques d’ateroma a les parets de les nostres artèries. Aquestes plaques estan fetes d'acumulacions de LDL junt amb cèl·lules, fibres, plaquetes i unes quantes coses més i el que fan és tapar el pas de la sang. Si el tap és prou gran apareix l’infart.

Naturalment, de seguida es van començar a buscar fàrmacs que baixessin els nivells de LDL i el resultat va ser el desenvolupament de les estatines, uns dels medicaments més venuts actualment i que funcionen força bé en pacients amb risc de malaltia cardíaca.

Però sempre s’intenta millorar el que tenim, i durant uns anys s’ha treballat en medicaments que augmentin les HDL. La idea intuïtiva és que el colesterol que hi ha a les plaques en forma de LDL és recollit per les HDL, fent més petita la placa d’ateroma. Algú va dir que les LDL eren les escombraries i que augmentant les HDL el que fèiem era posar en circulació molts més camions d’escombraries.

Aquest any havia de comercialitzar-se el Torcetrapib, el primer d’aquests medicaments de nova generació. S’estava fent ja l’estudi en fase III, que és l'etapa final, quan ja es compara grans grups de pacients, la meitat tractats amb el medicament antic i la resta amb el nou per tal de demostrar que el nou és realment millor que els antics.

I aquest cop ho feien en un estudi molt important: 15.000 pacients!

Però el resultat va ser inesperat. Van morir més pacients en el grup tractat amb Torcetrapib (82) que no pas en el grup control (51). L’estadística deia que la diferència era significativa i l’estudi es va aturar immediatament.

Ara el problema és saber que va passar. És un problema inesperat amb les HDL? O és un efecte secundari particular del Torcetrapib? És important esbrinar-ho, perquè hi ha altres medicaments en desenvolupament que també pretenen augmentar les HDL.

Així que per ara caldrà seguir amb les estatines... encara que no oblideu que deixant el tabac, fent una mica d’esport i menjant sense tants greixos ja n’hi hauria prou per la immensa majoria de gent.

(Repasso el post i em fa ràbia: HDL i LDL... LDL i HDL..., brrr. No m’agraden aquestes sigles)

Aigua i foc

Quan es parla d’una erupció volcànica el primer que pensem és en el foc, el magma, els gasos incandescents i la lava regalimant pels costats de la muntanya. Realment una erupció és un dels grans espectacles on la natura mostra el seu autèntic poder. Una manera de recordar-nos al nostre discret lloc en l’ordre natural de les coses.

Però de vegades, el gran perill dels volcans no prové del foc, sinó de l’aigua o la terra. I un exemple espectacular el va donar la gran erupció del Mount St. Heleins, al 1980. Un volcà situat al nord-oest dels Estats Units. Aquella va ser l’erupció més catastròfica que hi ha hagut al segle XX. I les imatges que en tenim són de les més impressionants que es poden veure. El vídeo (aquí en teniu un) ens mostra com una muntanya s’enfonsa i desapareix en una gegantina esllavissada que es va emportar pel davant tot el que hi havia a molts quilòmetres de distància.

Els vulcanòlegs ja havien previst l'erupció. El volcà donava senyals des de feia uns dies en forma de fum, deformacions en el terreny, terratrèmols... però el que no van poder predir era quin seria el moment exacte de l’erupció (això encara no està al nostre abast) ni la magnitud que finalment havia de tenir.

El cas és que quan va arribar el moment, les parets no van resistir la pressió de la caldera i la cara nord de la muntanya simplement es va enfonsar. Allò va causar l’allau més gran del que es té notícia. Un volum de 2,3 quilòmetres cúbics! de material es van esllavissar contribuint moltíssim a la destrucció causada per la gran erupció.

I bona part de la responsabilitat cau en el fet que la muntanya, de quasi tres mil metres abans de l’erupció, tenia una bona quantitat de neu a les laderes. Aquella neu, fosa sobtadament, es va barrejar amb el terra remogut per l’erupció, creant un riu de fang incandescent completament imparable.

Per això, en un volcà, la combinació d’aigua i foc pot resultar particularment destructiva.

I això és una de les coses que més preocupen als vulcanòlegs pel que fa a altres volcans. Per exemple, el Mount Rainier és un altre volcà, encara més gran que el St. Helens. El preocupant és que per la seva altura, de més de quatre mil metres, disposa d'unes quantes geleres que contenen una gran quantitat de gel. Exactament són 26 geleres i un total de 91 quilòmetres cúbics d’aigua gelada. Una erupció podria fondre tot aquell gel i tornar a crear un riu de fang increïblement gran i letal.

Seattle, a uns 80 quilòmetres, potser està prou lluny com per sentir-se segura, però altres nuclis habitats no ho tenen tan clar. En tot cas, és una muntanya a la que cal vigilar constantment.

I el que passa amb els volcans és que saps que abans o després entraran en erupció. Tan sóls és qüestió de temps. En tot cas, suposo que caldrà desitjar que quan passi, al menys sigui l’estiu. Així hi haurà menys aigua per fondre's.

El darrer de l'espècie... o potser no?

Un dels fets més coneguts que van portar a Charles Darwin a imaginar la seva teoria sobre l’evolució de les espècies va ser el fet d’observar que a les illes Galàpagos cada illa tenia un tipus característic i diferenciat de tortuga. En Darwin va estar embarcat com a naturalista durant cinc anys en una expedició al voltant del món, en el vaixell HMS Beagle i moltes vegades s’explica que, en arribar a les illes Galàpagos va tenir la sobtada inspiració que el va fer pensar que, si les tortugues estaven aïllades, cada grup anava adaptant-se a les característiques de l’illa que li havia tocat, de manera que les espècies anaven tornant-se cada vegada més i més diferents.

La realitat si que és una mica diferent. Darwin va passar per les Galàpagos sense més i no va ser fins molts anys després, repassant tot el que havia vist, que va començar a lligar cabs. Les tortugues de les Galàpagos no van ser un impacte que li obrís els ulls, però si que van ser un exemple molt clar del que creia que passava amb l’evolució.

Per aquest motiu aquelles tortugues es van fer famoses. Malauradament, això no les ha protegit de l’extinció. De les catorze espècies que hi havia en temps de Darwin, tres ja s’han extingit. I una més, la subespècie de l’illa Pinta, està condemnada a desaparèixer quan mori el darrer exemplar que queda. De fet, es creia que l'espècie ja s’havia extingit, però al 1971 uns guardes van trobar un darrer exemplar i el van portar a l'Estació Darwin, a l’illa de Santa Cruz, on viu en captivitat des d’aleshores.

Al pobre animal el van batejar amb el nom de “El solitari George”, un nom escaient ja que no hi ha cap altre exemplar de la mateixa espècie per fer-li companyia. De totes maneres, com que els diferents tipus de tortugues de les Galàpagos són evolutivament molt properes, van posar-li un parell de femelles a veure si hi havia sort i podien aconseguir, al menys, tortugues híbrides. Però el solitari George no va mostrar cap interès en elles.

També es va anar a buscar més tortugues a l’illa Pinta, però ja no en van trobar cap. Tan sóls alguns esquelets.

De manera que aquest serà l’últim acte de l’espècie de tortuga Geochelone abingdoni abans d’incorporar-se definitivament a la llista d’espècies extingides.

O potser no, perquè acaben de publicar a la revista Current Biology l’estudi d’uns investigadors que analitzaven l’ADN de tortugues d’una altra illa, la Isabela. A Isabela hi viu l’espècie Geochelone becki, però quan van analitzar les seqüències de material genètic es van trobar una sorpresa. Una de les mostres no era d'un exemplar pur, sinó que corresponia clarament a un híbrid de primera generació entre la tortuga de Isabela i la tortuga de Pinta.

És a dir, que el solitari George té un cosí!

La mala notícia és que també és un mascle, de manera que per aquí no es podrà aconseguir més descendència. Però el cas és que si és un híbrid, vol dir que un dels seus progenitors era una tortuga de l’illa Pinta!

Potser la mare d’aquest híbrid està amagada en algun racó, esperant que algú la trobi i la porti a visitar al solitari George per tal de salvar l’espècie. Naturalment, també pot ser que la tortuga que ens interessa fos el pare i no la mare de l’híbrid. Però siguem optimistes! A l’illa Isabela hi ha unes dues mil tortugues, de manera que tindran uns mesos de feina de camp per buscar si hi ha un o uns pocs exemplars de l’espècie que ens interessa.

Mentrestant, mantinguem l’esperança. Potser encara es podrà evitar el posar un nom nou a la llista d'espècies desaparegudes.

La hipòtesi de Riemann

De jove hi havia dues assignatures que trobava particularment àrides: La història i les matemàtiques. Després, com passa en moltes coses, a mida que van passant els anys vaig anar descobrint que també podien ser interessants, que oferien coneixements atractius i que fins i tot ocultaven grans dosis de bellesa.

Ara ja dono per cert que tota branca del coneixement pot oferir un gran plaer intel·lectual quan es té la sort de poder comprendre-la i admirar-la. En el cas de la història ja em resulta atractiu descobrir coses sobre la vida dels romans, l’estructura de les ciutats de Mesopotàmia o els rituals dels asteques. En canvi, amb les matemàtiques tan sols em queda un sentiment de frustració. I això és per que, malgrat que ara ja puc intuir com de fascinant és el món en que es mouen els matemàtics, la falta de base m’impedeix aprofundir-hi. Em sento com quan era petit i escoltava un concert de música clàssica. Potser pressentia que aquella música tenia una gran bellesa, però simplement encara era incapaç de captar-la.

Però al menys em diverteixen les anècdotes dels matemàtics i la seva exploració del món dels números. I m’encanten els reptes (incomprensibles) que es plantegen. I l’estrella d’aquests reptes és un anomenat “La hipòtesi de Riemann”.

No penseu que us explicaré quin és aquest problema, més que res perquè no tinc prou base matemàtica com per entendre’l a fons. Em puc fer una idea, i suposo que si hi dediqués prou temps, i trobés un matemàtic amb paciència l’acabaria per comprendre. Però és que més enllà del problema matemàtic concret, trobo interessant la pròpia història de la hipòtesi.

Encara que no comprengui exactament el que vol dir, al menys si que puc transcriure quin és el problema. Al 1859, el matemàtic Bernhard Riemann va proposar que: “La part real de tot zero no trivial de la funció zeta de Riemann és ½”. Això tan sols és una conjectura. És com si en Riemann digués “Jo diria que és així, intueixo que és així, semblaria que és així... però encara no ho he demostrat”.

El cas és que van anar passant els anys i la hipòtesi seguia sense demostrar-se. Totes els càlculs i les teories dels matemàtics apuntaven a que aquell enunciat críptic pels no-matemàtics es complia, però seguia sense demostrar-se. I aquesta mena de reptes encanten als matemàtics.

L’any 1900, un altre matemàtic, en David Hilbert va proposar 23 problemes matemàtics que representaven, segons ell, els grans reptes que tenia aquella ciència. Era la llista de les grans batalles que els matemàtics havien de lliurar, amb uns noms que trobo completament misteriosos com ara: “Resoldre les formes quadràtiques amb coeficients numèrics algebraics” o “Uniformització de les relacions analítiques per medi de funcions automòrfiques”.

Però el cas és que aquells grans reptes es van anar aconseguint. Un a un van anar caient tots. Tots? No! El problema número 8 de la llista, segueix sense resposta. Aquest és, precisament, la "Hipòtesi de Riemann”. De fet, al maig del 2000 es va proposar una nova llista de problemes. Els van anomenar els set problemes del mil·lenni. De nou amb noms misteriosos: “La conjectura de Hodje”, la “Teoria de Yang-Mills” o la “Conjectura de Poincare”, que va poder ser resolta l’any passat. Però entre ells tornem a trobar la “Hipòtesi de Riemann” L’únic supervivent de la llista del 1900.

La matemàtica és estranya, difícil, aparentment àrida, però pels amants dels grans reptes resulta un terreny fascinant. De vegades em fan enveja els matemàtics! A qui no li agradaria resoldre un problema que ha resistit quasi dos segles!

I no us penseu que és irrellevant. Per exemple, la seguretat de les comunicacions per internet depèn de la hipòtesi de Riemann. Cada vegada que donem el número de targeta de crèdit a través de la xarxa ens estem posant a les mans de vell i brillantíssim Bernhard Riemann.

Ah! Per cert. Si us animeu, recordeu que hi ha un premi d’un milió de dòlars a qui ho resolgui.

Un paràsit de la ment

Es considera que ser valent és una virtut, mentre que la covardia mereix el més profund menyspreu. Però de seguida cal fer algunes precisions, perquè valent és aquella persona que controla les seves pors mentre que els qui no tenen por són, simplement, ximples. I és que la por és un sentiment imprescindible per mantenir-se viu. L’evolució ens ha dotat de mecanismes d’alarma per preparar-nos a respondre a situacions potencialment perilloses. En aquest sentit, tenir por és una cosa bona, i el que és admirable és el fet de controlar la por.

Però potser en algunes ocasions el mèrit no és nostre sinó que simplement pot ser el símptoma d’una malaltia. En tot cas, s’ha descobert que això pot passar en algunes rates particularment valentes.

Se sap que existeix un paràsit anomenat Toxoplasma gondii que per desenvolupar-se necessita dos hostes. Neix a l’intestí dels gats, després s’ha de desenvolupar en un altre animal i, finalment retorna al gat per reproduir-se. L’hoste intermedi pot ser un humà, cosa que resulta en una malaltia anomenada toxoplasmosi, no massa greu excepte en el cas de dones embarassades ja que pot afectar al desenvolupament del fetus. És per aquest motiu que s’aconsella que les embarassades evitin el contacte amb els gats o el consumir carn poc cuinada.

Però l’hoste més freqüent són les rates, i això és un problema des del punt de vista del paràsit. Ell, el que vol és retornar al gat, però les rates en general es cuiden molt de no acostar-se als gats, de manera que les probabilitats que tenen els toxoplasmes per completar el seu cicle resulten més aviat escasses.

Però uns quants milions d’anys d’evolució poden fer meravelles, i en aquest cas s’hi ha lluït.

L’estratègia del toxoplasma és infectar determinades àrees del cervell de la rata per alterar el seu comportament. Per això, les rates infectades deixen de tenir por als gats, cosa que fa que les probabilitats de ser devorades augmentin molt. I això és exactament el que vol el paràsit: Acabar al budell d’un gat per seguir reproduint-se.

Ja sabíem que els paràsits poden modificar les condicions físiques de l’hoste per tal de facilitar els seus interessos, però ara s’ha aconseguit comprendre que també poden alterar el comportament de maneres molt subtils. I és que les rates infectades deixen de tenir por a l’olor de l’orina de gat, però tan sóls han perdut aquesta por. La resta de pors segueixen intactes. En aquest sentit, el toxoplasma altera el cervell (i el comportament) de manera mil·limètrica. Després de tot, no l’interessa que la rata perdi la por a altres animals on ell no es podria reproduir i, per tant, aquelles pors es mantenen.

En realitat, el possible mecanisme evolutiu no és difícil d’imaginar. Els paràsits que infectaven altres zones del cervell de la rata tenien poques possibilitats d’arribar a la panxa d’un gat, però quan alguns van infectar casualment la zona apropiada, aquells es van poder reproduir tots, perquè les rates van ser preses fàcils pels gats.

Però l’interessant és comprovar que el comportament, les pors, les actituds davant la vida, poden ser degudes no a coses abstractes com el caràcter, el coratge o el valor, sinó que poden ser simplement causades per un microbi que altera algunes neurones hàbilment seleccionades. I és que certament "jo sóc jo i les meves circumstàncies", el que passa és que, de vegades, les circumstàncies són una infecció que altera el comportament.

Això em fa pensar que el nostre coneixement de la ment encara és molt i molt limitat. Si una rata anés al psicòleg preocupada perquè ha perdut la por als gats, potser algun li faria llargues sessions de psicoanàlisi, buscant conflictes passats que justifiquessin el canvi. Altres li aplicarien teràpies conductistes per retornar a la normalitat. Però en realitat la rata tan sóls necessitaria un tractament antiparasitari.

També em pregunto quants herois extraordinàriament valents no estarien, simplement, parasitats per algun microorganisme similar.

De totes maneres és aquesta mateixa falta de coneixements el que fa de l’estudi de la ment un dels reptes més apassionants que té plantejada la ciència actualment.

Euros, cocaïna i imaginació

Una de les principals qualitats que cal tenir per fer bona ciència és una bona imaginació. Els millors experiments no ho són tant en funció de la novetat tecnològica que apliquen, sinó per la gràcia amb que plantegen les coses. Per la picardia a l'hora de mirar de trobar les respostes. I un exemple fantàstic són uns investigadors alemanys que van voler esbrinar quin era el consum real de cocaïna a diferents estats de la Unió Europea.

Els estudis epidemiològics clàssics es basen en diferents dades indirectes, com ara, les tones de cocaïna decomissades per any, el nombre de persones que es sotmeten a tractament per desintoxicació, el nombre de morts per sobredosi o d’afectats per malalties relacionades amb el consum de drogues i també per qüestionaris directes sobre mostres de població. Amb tot això es pot tenir una idea aproximada, però totes aquestes dades presenten desviacions importants i falta de precisió.

El que han fet aquests investigadors ha sigut aprofitar dues característiques de la cocaïna per poder fer una estimació una mica més directa. La primera és que la cocaïna s’enganxa amb molta facilitat i afinitat a les fibres del paper i la segona és que per a esnifar-la, sovint es fan tubets enrotllant un bitllet de vint euros.

Doncs els investigadors es van adonar que un bitllet de paper moneda té una vida molt agitada. Durant un any va passant de mà en mà a través de totes les capes socials i si en aquest trajecte es fa servir per esnifar cocaïna, hi quedarà alguna resta impregnada que ells podrien mesurar. Els bitllets viatgen a través de la societat i van recollint mostres microscòpiques que seran proporcionals al consum de droga. En certa manera fan de sondes exploradores que ells podien fer servir per analitzar el consum real de cocaïna.

De manera que durant set anys, van anar per diferents països comprant ampolles d’aigua i pagant amb bitllets de 100 €. Els bitllets de 20 € que els donaven com a canvi els guardaven curosament en recipients segellats fins que en van tenir prous com per considerar-los representatius dels diferents països.

I aleshores van analitzar el contingut en metilbenzolecgonina, que és el nom químic de la cocaïna. Malauradament, en aquest procés calia cremar el bitllet, de manera que abans de fer l’estudi van arribar a un acord amb un banc d’Alemanya per tal que els retornés els 30.000 € que van ser destruïts. Exactament el que van fer va ser reeditar bitllets per valor equivalent als destruïts, de manera que ningú guanyava ni perdia calers.

I efectivament van poder fer l’estudi. I ara ja sabem amb més precisió que Espanya té el dubtós honor d'encapçalar el rànquing europeu de consum de cocaïna, seguida de molt a prop per Itàlia i amb Irlanda a punt d’atrapar-los.

Una dada curiosa és que pràcticament tots els bitllets analitzats contenien restes de droga, encara que si algú pensa que podria obtenir-ne d’aquí segur que li sortiria molt cara. La quantitat mitjana en un bitllet és d'uns cent micrograms, de manera que per fer una “ratlla” típica d’uns cent mil·ligrams caldrien uns... mil bitllets de 20 €.

Però encara han fet més coses. Per calcular el consum total en una ciutat analitzaven mostres de l’aigua potable que abastia una ciutat i tornaven a mesurar-la en les aigües residuals. Alguns metabòlits derivats del consum de cocaïna són prou estables en aigua com per ser mesurats, de manera que podien fer una estimació de la quantitat total consumida per una ciutat.

Així, per exemple, a Londres es consumeix diàriament un quilo de cocaïna per cada milió d’habitants. De totes maneres aquest estudi permet precisar encara més: Els dilluns són el dia de menor consum, mentre que el cap de setmana augmenta entre un 30 % i un 40 %.

Tot plegat és interessant, però el que a mi més em fascina és de quina manera han dissenyat l’estudi. Fent servir tècniques analítiques rutinàries, però que han sabut aplicar amb molta imaginació.

Gliese 581 C: Un nou món

Una de les recerques més interessants que actualment es desenvolupen és la que té per objectiu localitzar planetes extrasolars que siguin similars a la nostra Terra. Fa pocs anys el món de l’astronomia es va esvalotar en anunciar-se el descobriment del primer planeta extrasolar, però aquell era un món aparentment inhabitable. Massa semblant a Júpiter o Saturn. Un planeta gegant fet bàsicament de gas.

Des d’aleshores s’han anat descobrint molts més planetes similars, però des del punt de vista de la vida no tenien gaire interès. El problema era que les tècniques de detecció tan sols permetien localitzar cossos molt grans, de manera que gairebé tots eren gegants gasosos. Científicament va ser apassionant, perquè es van trencar molts esquemes sobre com pensàvem que es formaven els sistemes solars, tot i que la possibilitat de tenir a l’abast un indret habitable seguia llunyana.

Però potser ja s’ha identificat un candidat.

Científics de la ESO (European Southern Observatory) acaben d’anunciar que han identificat un planeta de mida semblant a la Terra i on, per les seves característiques, hi podria haver aigua en estat líquid. Finalment un indret que podem marcar amb una “X” en els mapes estel.lars a l’hora de buscar vida en una altra estrella. I tan sols a vint anys llum de distància!

El nom del planeta: “Gliese 581 C”.

Això vol dir que orbita al voltant de l’estrella Gliese 581 i que és el tercer planeta identificat en aquell sistema. Els altres dos són, òbviament, Gliese 581 A i Gliese 581 B.

El planeta, de totes maneres no és pas una copia de la Terra. D’entrada és més gran, el seu radi és 1,5 vegades el de la Terra, i la seva massa és cinc vegades superior a la del nostre planeta. Però la dada interessant és que es troba dins la “zona habitable”, també anomenada “ecosfera”, del sistema. Això vol dir que tenint en compte la distància a que es troba de la seva estrella, la temperatura a la superfície pot oscil·lar entre els 0 °C i els 40 °C. Un marge ideal perquè l’aigua no s’evapori ni es congeli, que és la condició que es considera necessària perquè s’hi doni la vida, almenys tal com la coneixem a la Terra.

Però encara hi ha més diferències. L’estrella Gliese 581 és una nana roja. Aquest és un dels tipus d’estrelles més freqüents que hi ha, més petits que el nostre Sol i relativament més freds. El nou planeta òrbita molt a prop de l’estrella, i això fa que trigui tan sols uns tretze dies en completar una òrbita completa, de manera que un “any” a Gliese 581 C dura menys de dues setmanes terrestres.

En tot cas, ara ja sabem de l’existència de dos planetes en la zona habitable d’una estrella. Un era la nostra vella i estimada Terra, i ara ja tenim el segon en el punt de mira.

Però ara caldrà estudiar molt atentament el planeta. De moment sabem molt poques coses d’ell, perquè la manera que tenen de descobrir-los no és fent una foto amb un telescopi. El que es fa és calcular les oscil·lacions que mostra l’estrella en el seu camí i deduir a partir d’aquí la distància i la mida del planeta que causa les pertorbacions. Aquest mètode, anomenat “de la velocitat radial” és un dels més emprats en la caça de planetes extrasolars, però al final tenim únicament les dades del planeta i no cap imatge.

De totes maneres, el descobriment és apassionant. Ara ja hi ha un lloc on mirar atentament per esbrinar si hi ha signes de vida, tot i que sembla que els del programa de recerca d'intel·ligència extraterrestre (el SETI) ja havien dirigit les seves antenes en direcció a Gliese 581 en dues ocasions, als anys 95 i 97, sense detectar res. Encara que si trobar un planeta semblant a la Terra ja és un èxit esclatant, que hi hagi vida, que sigui intel·ligent i que emeti senyals detectables ja seria com si ens toqués la grossa de Nadal a la primera.

De totes maneres, ja hem trobat el primer. Segur que n’hi ha molts més, esperant a ser descoberts, allà... on no ha anat mai ningú.

Amb tan sols sis hores

De totes les guerres que hi ha al món, tant sols algunes mereixen la pena. La guerra contra la pobresa, contra la ignorància, contra el fanatisme i, sobretot, contra les malalties. Per desgràcia, la quantitat de recursos que es destinen a aquestes guerres resulta ridícula si la comparem amb les que hi ha escampades arreu del món amb excuses més banals i quasi sempre falses.

Però de vegades ni tan sols la manca de recursos justifica algunes situacions que pateix la humanitat. I de tant en tant, topes amb una dada que et fa saltar de la cadira per pura indignació. Això és el que em va passar fa una setmana, quan vaig sentir una dada sobre una malaltia. El que deia el conferenciant em va semblar simplement increïble, però quan he comprovat les dades resulta que eren certes.

La esquistomatosi (també anomenada bilharziosi) és una malaltia típica dels països en desenvolupament que està causada per un tremàtode, una mena de cuc, anomenat Schistosoma. N’hi ha cinc tipus diferents escampats per diferents zones del planeta, però tots poden afectar l’home.

Aquest paràsit té, com acostuma a passar en els tremàtodes, un cicle vital molt complicat, en el que diferents estadis larvaris infecten varis hostes, primer cargols i després als humans. Algunes larves viuen a l’aigua des d’on poden adherir-se a la pell d’algú que passi nedant o amb els peus dins l’aigua, penetrar dins el cos i reproduir-se a l’interior.

La malaltia que causa no és mortal, però si molt debilitant i incapacitant. Provoca febre, còlics, alteracions al fetge, lesions al sistema nerviós i una llarga llista de símptomes que deixen als pacients totalment impossibilitats.

Doncs el cas és que aquesta malaltia és una de les més esteses al planeta. Ara mateix hi ha dos-cents milions d’afectats! Quasi tots a països del tercer món, i principalment Àfrica, Sudamèrica i zones del sud-est asiàtic. Són països molt dependents de l’agricultura i amb aigües infectades pels paràsits. Els habitants, en regar els camps es mullen els peus i s’infecten amb molta facilitat.

I el cas és que existeix un tractament efectiu per la malaltia. Un fàrmac anomenat praziquantel és efectiu per matar als paràsits. No evita les reinfeccions, però es calcula que amb una única dosi anual n’hi hauria prou per tractar la malaltia en aquests països. Evidentment els turistes que s’infecten quan van a fer viatges exòtics no tenen problemes per curar-se en tornar als seus països.

Però la dada que impressiona és el preu. Una dosi de praziquantel costa... 20 cèntims!

És a dir, que amb 20 cèntims d’euro anuals es podrien curar aquestes persones. Certament són dos-cents milions d’infectats, cosa que dóna un preu total de 40 milions d’euros. Però he anat a mirar quant costa la guerra d’Iraq i resulta que els suposats alliberadors es gasten aproximadament aquests 40 milions d’euros a l’Iraq cada... sis hores!

De manera que amb l’esforç econòmic de tan sols sis hores de la guerra d’Iraq es podria aconseguir tractament per curar una de les malalties més esteses al planeta.

De veritat que hi ha vegades que em fa vergonya pertànyer a la mateixa espècie que molts individus. Sobretot quan els escoltes parlant de llibertat, justícia, progrés i no sé quantes paraules boniques més que perden tot el significat quan les pronuncien.

El color de la rosa

Arriba Sant Jordi, un dels dies més macos de l’any, quan els carrers s’omplen de gent somrient, carregats amb llibres i roses roges. Segons la llegenda, la rosa va florir amb la sang del drac que el sant va matar per protegir la princesa. Per això les roses que s’ofereixin aquest dia han de ser d’un color roig intens, com la sang. De totes maneres, en un país com el nostre, tant poc curós amb les tradicions, cada vegada sovintegen més les roses de molts altres colors.

Això també interessa als que es dediquen a obtenir diferents varietats de roses, que al llarg dels anys han aconseguit tot un ventall de colors impressionant, però no il·limitat. Sembla que hi ha certes limitacions genètiques que no permeten aconseguir absolutament qualsevol color que podem imaginar.

I això del color de les flors és ben curiós, perquè depèn de molts factors. El primer és, naturalment el pigment que fabriqui la planta. O millor dit, el resultat de la combinació de pigments. Les cèl·lules que componen els pètals de les flors tenen un parell d’orgànuls que contenen pigments. En un d’aquests orgànuls, anomenats cromoplasts, s’hi troben els pigments liposolubles, és a dir els que químicament estan relacionats amb els olis, mentre que els hidrosolubles estan en un altre compartiment anomenat vacuoles.

I de pigments n’hi ha de molts tipus. Les antocianines, que donen colors blaus, les flavones, que donen colors grocs, els carotens, que contribueixen a generar taronges i marrons i les betalaïnes que produeixen tonalitats marfil i groc.

Però a partir d’aquí la cosa es pot complicar més. Si hi ha gotetes d’aire entre les cèl·lules, apareix el color blanc. I les flors no tenen un únic pigment, sinó una combinació particular. El color resultant serà el generat per la barreja en les diferents proporcions de tots els pigments que tingui, i això està determinat en els gens de la planta.

I encara més matisos. La planta no fa el color simplement perquè a nosaltres ens agradi. Aquests pigments son el resultat del metabolisme dels vegetals i en farà més o menys segons l’aigua que tingui, la qualitat del terra, el grau de salinitat i l’edat. I encara més. Segons si la planta viu en un ambient més o menys àcid, el color pot canviar, ja que molts pigments tenen un color o un altre en funció del pH (del grau d’acidesa). Així, l’antocianina té color blau en condicions bàsiques però canvia a roig si s’acidifica.

De totes maneres, com deia abans, la capacitat de donar més o menys colors està limitada pels gens de la planta. Però potser aquesta barrera ja està caient. Amb tècniques de biotecnologia ja es poden incorporar gens nous a determinats organismes. Si s’han pogut fabricar porcs que sota la llum ultraviolada tenen color verd fosforescent, segur que aviat hi haurà tota mena de colors sofisticats i sorprenents a les flors. Tan sols cal que hi hagi un mercat que ho faci econòmicament rendible. De fet, ja hi ha empreses que comercialitzen clavells i roses amb diferents tonalitats de blau obtingudes per manipulació genètica.

De totes maneres, aquestes filigranes les deixaré per la resta de l’any. Per Sant Jordi, la rosa ha de ser vermella.

I noies, vigileu, perquè si us regalen una rosa de color blau iridescent o verd fosforito, aneu amb compte, ja que és molt possible que hagueu aconseguit enamorar a un hortera!