Teories, lleis i hipòtesis

El llenguatge és la millor eina que tenim per comunicar-nos, però que sigui la millor no vol dir que sigui perfecte. En ocasions, el llenguatge dona peu a errors o, pitjor, ens permet fer trampes gràcies a ambivalències i a polisèmies. Un exemple que apareix amb freqüència, sobretot en el tema de l’evolució, és rebutjar part del coneixement científic dient, en un cert to de menyspreu que “allò és únicament una teoria”.

I la trampa és que la paraula “teoria” té dues interpretacions que, a més, són radicalment diferents. En llenguatge normal, col·loquial, podem dir que alguna cosa podria passar, però només en teoria. Això té una certa connotació negativa. Si esperem un ascens i el cap comença dient”... en teoria tu hauries d’ocupar aquest lloc...”. Malament! El lloc no serà per nosaltres. Una teoria és, segons el diccionari: “Coneixement especulatiu, principis generals d’una matèria, d’un art, etc., amb independència de les aplicacions”

La clau és que és una especulació. I especular, podem especular amb tot. Per tant, podria semblar que la teoria de l’evolució, la teoria de la relativitat o la teoria atòmica són pures especulacions. Una feblesa que els creacionistes, per exemple, no es priven de recordar.

Però el cas és que al diccionari hi ha més accepcions de “teoria”. Per exemple: “Principi general, fórmula, ideats per tal d’explicar cert ordre de fets” I una altra és “Cos complet i sistemàtic de teoremes sobre una matèria” En aquest cas cal recordar que un teorema és una “Proposició demostrable a partir de certs axiomes o de proposicions ja demostrades”.

Que ens diu tot això? Doncs que en ciència, una Teoria no és en absolut una especulació que podem fer sense més ni més. Una Teoria és el marc conceptual més sòlid del que disposem sobre una matèria determinada. Poca broma!

En ciència hi ha uns quants conceptes que moltes vegades es barregen o malinterpreten. Per exemple una hipòtesi. Les hipòtesis són l’eina intel·lectual principal dels científics. A partir de diverses observacions que puguis fer, o que s’hagin descrit, pots tenir una idea per explicar-les. Aleshores planteges una hipòtesi que simplement és una afirmació del tipus “això passa per aquest motiu”. Una hipòtesi no té gaire valor, però és molt divertit posar-les a prova. És quan fas experiments del tipus “si la meva hipòtesi és correcta, quan faci això, hauria de passar allò”. Sembla fàcil, però us asseguro que la gran majoria d’hipòtesis no resisteixen més d’un o dos experiments.

Una altra cosa és una Llei. En ciència, una llei és una “regla universal a la qual estan subjectes els fenòmens de la naturalesa”. Això vol dir que és la descripció d’un mecanisme que fa que les coses passin d’una determinada manera. Un exemple és la Llei de la Gravitació Universal, que defineix l’atracció que exerceixen dos cossos en funció de les seves masses i la distància a la que estiguin. O les Lleis de Mendel que ens diuen com seran les generacions descendents de determinats progenitors pel que fa a un caràcter genètic determinat.

Noteu la diferència? Una llei ens diu com seran les coses. Una Teoria ens explica el perquè son així.

Però una Teoria ha de complir algunes característiques. En primer lloc, i potser la més important, és que ha de ser possible posar-la a prova. Podria ser que fos errònia, de manera que ha d’haver-hi alguna manera de veure si les seves prediccions són errònies. Per això el creacionisme no és una Teoria científica. Qualsevol observació és pot dir que “Déu va fer-ho així” i mai podríem demostrar que això és fals. És el que passa amb la religió i Déu. Senzillament són coses que no entren en l’àmbit d’actuació de la ciència.

Una altra característica és que ha de permetre fer previsions de coses que encara no hem observat. Si no fos així, quina utilitat tindria?

Ara bé. Cal tenir present que totes les Teories que fem els humans són incompletes o errònies. Quan Einstein va fer la Teoria de la relativitat no va invalidar la Teoria de la gravitació universal de Newton. Simplement va construir una Teoria més gran que explicava més coses. Ara, la Teoria de Newton és un cas concret de la Teoria de la relativitat.

I per molt correctes que ens semblin les teories actuals, sempre estem posant-les a prova. Mai es pot descartar que demà aparegui una dada que no encaixi amb la teoria, que no pugui explicar-se segons ella. Aleshores cal refer-la o abandonar-la per bastir-ne una de nova.

I encara que diguin que els científics som immobilistes que no acceptem res que contradigui les Teories que coneixem, us asseguro que a tots ens encantaria demostrar que alguna Teoria actual és incorrecta i que nosaltres la podem millorar.

Aconseguir-ho vol dir Premi Nobel garantit, al menys en teoria!

Papa, SIDA i condons

Hi ha coses que resulten indignants. Afirmacions que en escoltar-les fan que et preguntis, però com poden dir això i quedar-se tan tranquils? Això és el pa nostre de cada dia en temes de política, on uns i altres magnifiquen fins l’absurd les errades dels adversaris alhora que justifiquen o ignoren olímpicament les pròpies. Ja hi estem una mica acostumats i no en fem massa cas, al menys dins d’uns amplis marges. Però hi ha temes relacionats amb la ciència o la salut en que esperes que persones amb cultura i ressò mediàtic mesurin acuradament les seves paraules.

Doncs això és el que sembla que no ha fet aquesta vegada el Papa Benet XVI quan ha dit que “els preservatius només augmenten el problema de la SIDA”.

El més greu és que és una afirmació simplement falsa. Dels preservatius es podrà discutir més o menys quin grau d’eficàcia presenten a l’hora de prevenir la progressió de l’epidèmia o quin nivell de protecció confereixen. Però de quina manera podrien augmentar el problema?

Puc entendre perfectament que segons la doctrina de l’Església, l'ús dels preservatius no sigui bon vist. Cadascú té les seves creences i ha de viure d’acord amb elles. Però la SIDA és una malaltia que s’emporta per davant massa vides com per anar amb frivolitat, mitges veritats o afirmacions simplement falses. I sobretot a l’Àfrica, on no disposen dels tractaments farmacològics que hi ha al món occidental i on l'epidèmia colpeja amb més força. Allà cal fer el possible per evitar els contagis, o per reduir el nombre tant com sigui possible.

Per descomptat que l’abstenció de relacions sexuals és un sistema que evita la infecció per aquesta via. Però en el món real tots sabem com funcionen les coses. L’impuls sexual no desapareix per la por a una malaltia. No ho ha fet mai, com quan la sífilis era una malaltia potencialment mortal, i no ho fa tampoc ara per la SIDA.

Quan he mirat pàgines que afirmen que els condons no són efectius per prevenir el contagi he trobat autèntiques fantasmades. De nou, tothom pot pensar el que vulgui, però hi ha coses que no són opinables. Cal presentar dades que permetin treure conclusions. I les conclusions han de ser assenyades. Dir coses com que en un 10% dels casos el condó no evita embarassos ja que no es fan servir correctament no permet concloure que tampoc evitarà la SIDA i per tant, millor no fer-los servir. Això és simplement absurd. D’aquestes dades el que s’hauria de concloure és que encara cal educar més al personal per tal que els faci servir correctament. I una altra conclusió seria que amb l'ús del preservatiu s’evita un 90% de les infeccions.

També he llegit que els preservatius tenen microporus d’una mida superior a la del virus, i per tant no actuarien com a barrera. Un cop més, això és tergiversar les coses. Primer perque els virus no tenen cames per anar corrent a través dels porus, però sobretot perquè normalment els virus es troben a l’interior dels limfòcits presents al semen. I els limfòcits són cèl·lules prou grans com no passar per cap microporus d’aquests.

Que únicament amb els condons no derrotarem al virus? Doncs és clar que no. Això ningú ho discuteix. Cal recerca per trobar maneres de curar la malaltia, però mentrestant, sembla intel·ligent reduir al màxim el nombre d'infectats. Que la seguretat no és del 100 %? Doncs segur que no. No existeixen sistemes totalment, absolutament, segurs. Però això no vol dir que no fem servir els millors de que disposem.

I pel que fa a l’abstinència que proposa l’Església, també hi ha falles i moltes. Som humans i la carn és feble. I cal tenir present que, com va dir algú, “Déu et perdonarà sempre, però el virus no ho farà mai”.

la divisió d'Àfrica

A l’escola ens van ensenyar que els continents de la terra estan disposats en grans plaques tectòniques que lentament es van desplaçant sobre el mantell. Quan dues plaques d’aquestes topen l’escorça de la Terra es deforma i els rebrecs els anomenem serralades. Els Pirineus són el resultat de la col·lisió entre les plaques africana i eurasiàtica. De fet, en aquell xoc es van generar la majoria de les muntanyes d’aquests continents. Els Alps, els Balcans o l’Himàlaia.

Però a més de moure’s i xocar, també hi ha continents que s’estripen quan una part del continent es mou en una direcció i l’altre part marxa en direcció oposada. Això és el que està passant a l’Àfrica, que d’aquí a uns deu milions d’anys es partirà en dos. I la zona de tall és una de les més conegudes, la Gran Vall del Rift.

Geològicament un rift és una zona on dues plaques es van separant a ritme d’uns dos centímetres anuals. Sembla poc, però abans o després les aigües de l’Oceà índic anegaran els terrenys per on ara pasturen els ramats de gaseles o zebres.

Vista des de l’espai, la vall del rift és una línia d’uns sis mil quilòmetres que semblaria començar al final del mar Roig i que baixa fins a Moçambic. En realitat, però, la vall del rift és molt més llarga. El Mar Roig no és sinó la part que ja està coberta per l’aigua d’aquesta gran línia de fractura.

La zona ja té unes característiques que fan notar alguna cosa geològicament particular. Els llacs de la zona, com el Nakuro, el Naibasha, el Niasa o el Tanganika, són molt rics en algues per causa de l’aportació de carbonats per part dels volcans de la zona. A més., una mirada a un mapa revela que estan disposats pràcticament en línia. Simplement el que passa és que les aigües tenen poca sortida dins el rift i fàcilment es formen els llacs.

Un altre detall curiós és que per aquella zona és per on s’ha trobat la majoria de fòssils dels nostres avantpassats. Això no és per casualitat. Un motiu és que els territoris com Kenya van ser colonitzats per anglesos, i la tradició científica, sobretot pel que fa a les expedicions, és molt més desenvolupada en la cultura anglosaxona. Segurament també hi ha fòssils a altres indrets, però quantes expedicions va organitzar Espanya a Guinea o Itàlia a Etiòpia per buscar fòssils als segles XIX i XX?

Normalment per trobar coses cal, al menys que algú es prengui la molèstia de buscar-les.

Però amb això no n’hi ha prou per explicar-ho. L’altre causa important és que la fractura que causa el rift deixa al descobert una part important de l’escorça terrestre. Així, molts estrats que restarien sota terra passen a estar a l’aire lliure, esperant que algun paleontòleg es fixi en ells.

En tot cas, els mapes del futur tindran un aspecte ben diferent. Per una part Àfrica estarà escapçada en dos. Els geòlegs ja parlen de la placa de Núbia, que es mou cap a l’oest i la placa Somalí que marxa cap l’est. Una altra conseqüència d’aquest moviment serà que la placa de Núbia acabarà per topar amb la Euroasiàtica i tancarà l’estret de Gibraltar. Aleshores la Mediterrània quedarà aïllada de l’Atlàntic.

I, mira, això serà una llàstima. La Mediterrània que no me la toquin, si us plau!

100 jocs literaris!

Avui toca un post curt i molt especial. Com segurament molts ja sabeu, la magnífica iniciativa dels jocs literaris, que cada dimecres ens proposa des del seu blog l’amic Jesús Mª Tibau, arriba al número 100. Naturalment, calia fer-ne una de sonada per celebrar-ho, de manera que ha muntat un super-joc literari al que, per descomptat m’hi he apuntat sense dubtar-ho.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món, però en resum es tracta d'encertar el nom de l'autor/a i el títol dels llibres que us proposin els que col·laborem en aquesta edició.

En el meu cas em plau col·laborar amb el següent text:

"Rere cada home viu hi ha trenta fantasmes, doncs aquesta és la proporció numèrica en la que els morts superen als vius. Des de l’alba dels temps, aproximadament cent mil milions d’éssers humans han transitat pel planeta Terra.

I és en veritat un nombre interessant, doncs per una curiosa coincidència hi ha aproximadament cent mil milions d’estrelles al nostre univers local, la Via Làctia. Així, per cada home que mai ha viscut, hi llueix un estel en aquest Univers.

Però, cada una d’aquestes estrelles és un sol, sovint molt més brillant i magnífic que la petita i propera a la que denominem el Sol. I molts –potser la majoria- d’aquests sols llunyans tenen planetes circumdant-los. Així, quasi amb seguretat hi ha terreny suficient al firmament per oferir a cada membre de les espècies humanes, des del primer home-mico, el seu propi món particular: cel... o infern."

Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar (no poseu la resposta als comentaris, eh!). Per tal de facilitar-vos la feina us deixo aquesta pista:

Recordeu que podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

(Afegit l'1 d'abril. El plaç ha passat. Si voleu la resposta, la trobareu aquí)

I abans d’acabar, aprofito el text per plantejar-vos una pregunta:

Si realment ens correspon una estrella a cada un de nosaltres... quina triaríeu?

Jo em demano Albireo, a la constel·lació del Cigne. Un sistema doble constituït per una estrella més brillant daurada i una de més petita blava. Si allà hi ha algun planeta, els capvespres han de ser pura màgia d’ombres de colors!

La bilirubina millor quieta

Me sube la bilirubina
¡ay! me sube la bilirrubina
cuando te miro y no me miras
¿ay! cuando te miro y no me miras
y no lo quita la aspirina
¡no! ni un suero con penicilina
es un amor que contamina
¡ay! me sube la bilirrubina

Recordeu? Va haver-hi un any que la cançó de la bilirubina va sonar tot l’estiu i a tots els balls. La tonada era enganxosa i la lletra senzilla però, a qui li va passar pel cap que la bilirubina es podia controlar amb aspirines? O amb antibiòtic? I finalment, que coi és la bilirubina?

Doncs la història de la bilirubina comença a la sang tot i que aleshores encara no és bilirubina. La característica principal de la sang és el seu color vermell, i aquest és causat per la gran abundància de glòbuls rojos que conté. Aquests glòbuls rojos estan plens d’hemoglobina, la proteïna amb la que transportem l’oxigen des dels pulmons fins les cèl·lules. I és justament l’hemoglobina la que els dóna color vermell.

L’hemoglobina és una proteïna força gran, de forma globular, per això en diem “globina” i amb una molècula que forma part de la seva estructura, una que conté un àtom de ferro en la seva composició i que és la que porta l’oxigen enganxat. Aquesta molècula s’anomena “hem”, un nom derivat del grec “haîma”, que vol dir sang. Per això, hemoglobina voldria dir “la globina de la sang”.

Al cos, la gran majoria de cèl·lules viuen un cert temps fins que moren i son substituïdes per altres de noves. Per tant, passats uns dies, els glòbuls rojos van a la melsa on acaben per morir i les seves restes són absorbides per altres cèl·lules que les acaben de digerir. En aquesta digestió, la globina es destrueix per un costat i l’hem se'n va per un altre. D’aquest hem el que es recicla és l’àtom de ferro, un mineral molt valuós per l’organisme. I la resta de la molècula que queda ja no és un hem. Falta el ferro i la seva estructura s’ha modificat. El que en resulta és justament la bilirubina.

La bilirubina, les restes de la degradació de l’hemoglobina dels glòbuls rojos, viatja per la sang unida a altres proteïnes que la transporten fins el fetge i tot seguit cap a la vesícula biliar, o bufeta de la fel. Allà s’afegeix a la bilis de manera que acabarà anant a parar a l’interior del budell, des d’on finalment sortirà junt amb les restes de menjar per la part final del tub digestiu.

Ben mirat, l’hem és una molècula molt viatgera. Es fabrica al moll de l’os, fa la seva feina a la sang, comença a degradar-se a la melsa, ja en forma de bilirubina passa de nou per la sang fins al fetge, que la porta a la vesícula biliar des d’on viatja fins el budell per acabar sent excretada. Poques parts del cos li queden per explorar!

La bilirubina té color groc i si el fetge té algun problema, pot començar a eliminar-la més lentament. Aleshores s’acumula a la sang i el color groc comença a ser visible. És per això que en ocasions la pell, o els ulls, agafen aquesta tonalitat. Aleshores parlem d’icterícia i generalment (però no sempre) és indicatiu d’algun problema hepàtic més o menys greu.

De manera que si al cantant li pujava la bilirubina, no seria perque la noia no se’l mirés. Més probablement tindria algun problema al fetge i millor que no trigui anar al metge, perquè naturalment, ni l’aspirina ni els antibiòtics no li faran res.

Excitant?

El post del divendres, sobre el funcionament del cervell dels homes en mirar les dones, va tenir un cert nombre de comentaris i vaig prometre un segon post sobre un altre estudi que toca temes similars. Als comentaris de divendres, hi havia l’opinió general que la resposta dels homes enfront imatges de noies en biquini era previsible, però que la situació inversa seria més interessant i complexa.

En general hi ha un cert acord en que els homes som més simples, en el sentit que una imatge d’una noia espectacular la trobarem excitant, mentre que les dones són més complexes i caldrà tenir en consideració molts més matisos. I dic “simples” i “complexes” en sentit literal, és a dir, segons el nombre de variables a considerar. No hi ha cap valoració amagada ni despectiva ni positiva.

Però un altre estudi que s’ha fet sembla indicar que el que afirmen la majoria de noies no és veritat. O al menys, que les coses, una vegada més, són més complicades del que pensem.

La Meredith Chivers és una professora de psicologia de la Universitat de Queens que estudia la sexualitat humana. Però un estudi que ha fet no s’ha centrat, com la majoria, en les respostes sexuals d’homes i dones sinó en que és allò que desencadena aquestes respostes. En altres paraules, que és el que ens excita a uns i altres.

Per fer-ho l’experiment va consistir en presentar a una sèrie de voluntaris vídeos de contingut sexual que podien ser de parelles heterosexuals, de parelles homosexuals (homes o bé dones), d’individus sols, (també homes o dones) i finalment, de bonobos, que són un tipus de ximpanzés.

Després de veure les escenes els preguntava si allò els havia semblat excitant. Però no només això. També va mesurar el grau d’excitació que realment presentaven els individus. Uns aparells que es fan servir en estudis de fisiologia permetien mesurar el flux sanguini i la pressió que exercia el penis, i en el cas de les dones, un altre aparell mesurava el flux sanguini i el grau de lubricació de la vagina. La gràcia de l’estudi era comparar si el que diem coincideix amb el que el nostre cos diu.

Doncs en el cas dels homes, la concordança era total i previsible. Els homes heterosexuals deien que trobaven excitant qualsevol escena en la que sortissin noies. Tant hi feia si era amb un altre home, amb una altra dona o soles. Les parelles de gais no els despertaven res i els bonobos tampoc. D'altra banda, si els individus eren gais, la resposta era semblant, però canviant dones per homes, és a dir trobaven excitant qualsevol situació on hi sortís un home.

I la valoració física coincidia plenament amb les respostes. Allò que deien que era excitant... els excitava realment.

Però les coses en les dones van resultar ser completament diferents. Simplement no hi havia cap concordança entre el que deien i el que deien els seus cossos. Per exemple, la majoria deien que escenes lèsbiques no els feien res, tot i que els seus cossos deien una altra cosa. També hi havia resposta física, tot i que menor, en veure parelles d’homes. Per altra banda, les imatges de parelles heterosexuals afirmaven que les trobaven excitants, però segons el seu cos, tampoc n’hi havia per tant. De fet, fins i tot els bonobos els van induir una lleu, però mesurable resposta encara que cap ho va reconèixer.

Aquest estudi, ja ho podeu imaginar, ha donat peu a unes quantes bromes tipus “com podem saber el que volen les dones, si ni elles mateixes ho saben!”. Però en realitat ofereix unes quantes dades interessants i molt obertes a diferents explicacions.

En principi sembla que si que hi ha una dada clara. Els homes responen a situacions relacionades amb el sexe i amb l’objecte del seu desig, sigui una dona o, en el cas dels homosexuals, un altre home. En les dones, en canvi, semblaria que el que troben excitant són les situacions relacionades amb el sexe, mentre que l’objecte del seu desig és menys important.

Però també podria ser que fem servir la paraula “excitant” d’una manera diferent els homes i les dones. En els homes la resposta física i la mental van molt lligades. En canvi, sembla que en les dones les dues respostes estarien molt més dissociades. Podria ser que les situacions que tenen a veure amb el sexe si que els indueixin una resposta física, però per induir excitació mentalment (que després de tot és el que compta) cal alguna cosa més. Des d'aquest punt de vista les dones de l’experiment no estarien mentint. Simplement no identificarien la resposta física com “excitació”, en el sentit que ho fan els homes.

Al final constatem una obvietat. Els diferents sexes són realment diferents. Tampoc ens queixarem per això, més aviat al contrari. Però potser interpretar les respostes o les actituds dels uns segons els conceptes dels altres no és un bon camí per entendre's.

Dones i objectes

Hi ha estudis que resulten curiosos i que, de vegades et fan pensar, quin era el sentit d’estudiar això? En realitat, acostuma sempre a haver-hi un sentit, però és molt habitual que ens fixem en la part més llampant dels resultats. De totes maneres, altres vegades el que resulta impactant no és l’estudi en si, sinó les conclusions que en treuen i que acostumen a anar més enllà del que sembla raonable.

He llegit que han fet un estudi segons el qual “els homes veuen a les dones com objectes si van en biquini, lleugeres de roba o en actituds sensuals”. A l’estudi, dirigit per Susan Fiske, professora de psicologia a la Universitat de Princeton, va analitzar les zones del cervell que es posaven en funcionament en vint-i-un estudiants, homes, que es definien com heterosexuals. Els investigadors van notar que si els mostraven fotos de noies en biquini, la part del cervell que funcionava corresponia a les associades amb objectes, amb eines, amb coses que es poden fer servir amb les mans.

En canvi, si les imatges eren de noies vestides, el cervell posava en marxa les zones associades amb les persones, amb les relacions humanes. I aquests resultats eren molt més marcats en homes amb alts nivells de sexisme.

Finalment una altra dada interessant de l’estudi era que posteriorment, els homes no recordaven gaire les cares de les noies que els havien ensenyat... però si que recordaven els biquinis!

Dues coses m’han vingut al cap d’entrada. La primera és que és una llàstima que l’estudi invers encara no l’hagin fet. Com actua el cervell de les noies en veure imatges de nois. Potser no en tanga, però podrien posar actors de renom sortint de la dutxa o coses així.

I l’altra ha sigut que tampoc calia fer estudis de ressonància magnètica per esbrinar això. Quan miro una foto d'una noia en biquini, normalment no penso en el seu nivell d’estudis o quina és la seva pel·lícula preferida. No sé si es políticament molt incorrecte, però reconec que, en ocasions, em crida l’atenció única i exclusivament el cos d’alguna noia. Em preocuparia si això fos habitual, però si l’experiment es feia amb fotos de noies en biquini i/o en actituds sensuals...

L’estudi ha tingut una certa notorietat, com era previsible. Reconec que no sé, exactament, quin era exactament l’objectiu, però el camp en que treballa la investigadora que el portava si que és interessant. La idea és entendre el comportament del cervell pel que fa a la socialització, a la resposta dels humans enfront el altres, els el grup i els estranys, com interaccionem els uns amb els altres, l'origen dels tòpics, els prejudicis o la discriminació. Malgrat els ocasionals resultats divertits, no és cap ximpleria.

Però les conclusions que es comenten sobre aquest experiment en concret ja son una altra cosa. Per exemple, diuen que pels homes que tenen fotos de noies en biquini al lloc de treball, ha de ser molt difícil no pensar en les seves companyes de feina en els mateixos termes que en les noies del pòster.

Francament això ja em sembla una mica exagerat. Segur que hi ha paios primitius pel món, però la majoria si que sabem discriminar entre una companya de treball i un pòster. A més, també podria fer-se el raonament invers: si hi ha companyes de treball a prop d’un pòster, ha de ser molt difícil veure la noia de la foto únicament com un objecte. En realitat, cap de les dues afirmacions té gaire sentit a no ser que es presentin dades del cervell en aquestes condicions i es mesuri que és el que passa en realitat.

Però més seriosament, aquesta manera de funcionar del cervell pot ser més general i estar a l’arrel del comportament dels humans enfront determinats grups. Possiblement sigui així com es “deshumanitzen”col·lectius sencers amb els que no ens sentim identificats o volem mantenir les distàncies, com els drogoaddictes o els sense-sostre.

Tot plegat ens recorda que entendre com funciona el cervell ens ajuda a entendre'ns a nosaltres mateixos.

Fantàstic ur

Ahir no vaig poder evitar una riallada quan vaig llegir el (genial) blog “Do de llengua”. Allà la “lingüista elitista” hi comentava algunes errades lingüístiques que detecta i una d’elles era escriure la recepta de pastissets farcits amb tonyina i... ou d’ur. Com a biòleg no he pogut deixar passar el joc de paraules. Més que res, perquè l’ur, Bos taurus primigenius, va ser un animal fantàstic. L’avantpassat dels toros, una mena de búfal europeu famós en els temps antics per les seves dimensions, la seva agilitat i el seu caràcter ferotge. Un brau en majúscules!

Un dels primers que va parlar dels urs va ser el propi Juli Cèsar. Ell va escriure “... hi ha un tercer gènere, anomenats urs... de pèl i planta com els toros. Molt forts i ràpids, no dubten en atacar l’home o l’animal que albirin. Els maten capturant-los en trampes i extremant les precaucions. Aquesta és la tasca amb la que s’enforteixen els joves i el tipus de caça que practiquen, i els que han capturat més urs mostren a tots les banyes i son tinguts en gran estima. Encara que els capturin de petits, ni s’acostumen a l’home ni es poden domesticar. La mida, forma i natura de les seves banyes són molt diferents de la dels nostres bous...”

Aparentment en Juli Cèsar no en va veure cap i únicament explica el que va sentir quan tractava amb les tribus bàrbares. Però en tot cas queda clar que parlem d’uns avantpassats dels bous i les vaques que vivien als boscos del nord d’Europa i que eren particularment ferotges.

De totes maneres tenim imatges d’urs encara anteriors a Juli Cèsar. Si recordeu les pintades prehistòriques, com les de les coves d’Altamira o de Lascaux, unes de les imatges típiques són justament dels urs.

Aquests animals van ser un dels més perillosos que van habitar per tota Europa i fins l’Índia durant molt temps. Tenim restes d’urs que daten de fa set-cents mil anys. Però la pressió dels humans va anar cada vegada en augment. Un ur era una font important de carn que no es podia ignorar, per tant, d’una part va ser sotmès a cacera, i per altra, i malgrat el que opinés en Juli Cèsar, en algunes ocasions si que es va aconseguir domesticar.

Les anàlisis d’ADN indiquen que es va poder domesticar en diferents ocasions i de manera independent. Els zebús de l’Índia, o diferents races de vaques europees són el resultat d’episodis aïllats de domesticació dels urs.

Però la pressió no es va aturar, i malgrat que a finals de l’imperi romà encara es veien urs als espectacles del circ, durant l’edat mitjana ja estaven restringits a alguns boscos d’Alemanya i Polònia. Al segle XV la cacera de l’ur era un dret exclusiu de la família reial, i el seu nombre seguia disminuint. No tant per la cacera, sinó per la desaparició dels seus hàbitats a mida que l’agricultura anava fent retrocedir els boscos. Sembla que al 1602 quedaven únicament 5 exemplars als boscos polonesos de Jaktorów. I el darrer ur va morir l’any 1627.

Una llàstima, perquè poder veure en plenitud un animal que deixa al toro brau com un cadellet ha de ser tot un espectacle. Potser per això s’han fet alguns intents de reviure l’ur.... o alguna cosa que s’hi assembli.

El primer intent el van fer uns criadors alemanys, els germans Heck. Pensaven que si els gens de l’ur encara estan escampats per les diferents varietats de vaques domèstiques, fent els encreuaments oportuns podrien tornar a recuperar-lo. Una idea molt simplista de com funcionen les coses, però ho van fer i van aconseguir una raça realment gran i amb característiques particulars. Es van anomenar ur d’Herck, però tot i que són uns exemplars impressionants, està clar que no és pas un ur original.

I ara es vol tornar a intentar, amb més dades sobre com era la fisiologia dels urs, i a partir de vaques sayagueses. Una raça de vaques que, aparentment mantenen bastants característiques dels antics urs. Segurament deu ser així, perquè quan han creuat mascles de la raça sayaguesa amb femelles de lídia, les cries han sortit massa agressives i van haver de sacrificar-les. La veritat és que no entenc massa el perquè ja que sembla que això és el que hauries d’esperar si vols obtenir un animal famós per la seva agressivitat.

En tot cas, per aquest camí difícilment retornarem l’ur a la vida. Serà una altra cosa, que potser sigui impressionant també i que serà igualment útil. De fet si ho fan és amb la idea de recuperar zones boscoses del nord d’Europa. I per això calen grans remugants que mantinguin net el sotabosc.

No crec que se'n surtin, però reconec que estaria bé que per Europa tornessin a viure els mítics braus del passat. Encara que no precisament per poder fer pastissets farcits amb "ou d'ur".

Analítiques de futur

Durant un embaràs, una de les primeres preocupacions dels futurs pares és saber si el bebè està sa i si no hi haurà problemes amb els factors Rh i coses d’aquestes. Però el fetus es troba dins la mare, lluny de la mirada dels metges. Ara ja hi ha tècniques d’imatge fabuloses, però si cal un diagnòstic acurat el que cal fer una amniocentesi. La idea és aconseguir cèl·lules provinents del fetus i que es troben flotant pel líquid amniòtic, per analitzar-les en detall. Amb això és pot veure bàsicament si hi ha alguna alteració cromosòmica. Si el resultat és positiu, els pares es poden plantejar la interrupció de l’embaràs ja que encara es troben dins els marges permesos per la llei.

Aquesta tècnica ha permès disminuir molt la incidència de naixements de criatures amb alteracions cromosòmiques. Tot plegat és un tema delicat i amb moltes implicacions ètiques i decisions difícils (i amb molta gent que vol decidir en el nom dels pares el que han o no han de fer).

Però la pròpia amniocentesi és, malgrat les seves avantatges, una tècnica delicada. Per obtenir les cèl·lules fetals cal punxar amb una xeringa fins arribar a l’interior de la bossa amniòtica, i això sempre implica un cert risc d’avortament. Després cal tenir en compte que s’obtenen molt poques cèl·lules, insuficients per fer les analítiques, de manera que cal cultivar-les durant un temps. En el medi de cultiu, les cèl·lules aniran creixent i en un parell de setmanes ja n’hi haurà prou per fer l’estudi dels cromosomes. En realitat és fa per duplicat, no fos cas que el cultiu tingués algun problema.

Tot plegat representa unes setmanes tremendament angoixants pels pares i la necessitat de prendre una decisió amb poc temps de marge.

Per això s’ha seguit buscant noves maneres d’obtenir informació genètica sobre el fetus de maneres més ràpides i menys invasives. I una de les maneres s’ha trobat a la sang de la mare. I ara no parlo de la prova del triple screening que fan i en la que mesuren unes hormones per calcular probabilitats de risc. Parlo de mesurar material fetal present en la sang de la mare.

El cas és que fa molts anys se sap que una petita part de cèl·lules del fetus arriba a la sang materna. Els primers indicis van ser quan es van detectar cèl·lules portadores del cromosoma Y en dones embarassades amb fetus de sexe masculí. En teoria es podrien obtenir aquestes cèl·lules simplement a partir d’una mostra de sang de la mare i amb elles fer les anàlisis cromosòmiques sense necessitat de l’amniocentesi. Però el problema és que n’hi ha poques. Molt poques.

En realitat, hi ha menys d’una cèl·lula fetal per cada milió de cèl·lules maternes. I purificar-les a partir d’una concentració tant baixa costa molt. A més, quan es pot fer, costa molt estar segur que les cèl·lules que hem purificat son totes del fetus i no de la mare. De fet, fa anys que s’hi treballa, i la tecnologia cada vegada és millor, però encara no és prou bona.

De totes maneres, encara hi ha una altra alternativa. S’ha vist que a la sang materna també hi ha DNA provinent del fetus i que es troba lliure, sense estar dins de cap cèl·lula. El problema és que es degrada relativament de pressa. En uns quants minuts. Però per sort, a través de la placenta en segueix sortint, de manera que sempre hi ha una certa quantitat d’aquest DNA fetal. I treballar amb DNA si que sabem fer-ho. Si podem analitzar les restes que deixen en l’escena d’un crim, també podem agafar la sang de la mare, obtenir el DNA lliure i amplificar-lo fins que el podem analitzar. A més, això és pot fer relativament de pressa.

Per tant, sembla que les noves tendències van per aquí. Per analitzar DNA del fill que circula per la sang de la mare la tecnologia ja existeix i, fins i tot, ja hi ha empreses que ho comercialitzen. Encara és molt car i cal refinar el sistema, però segurament l’amniocentesi ja té els dies comptats.

Aviat, amb una anàlisi de sang de la mare podrem saber moltes coses sobre el fill

Sensació de caure al dormir

Dormir és una cosa que fem cada dia. Durant unes hores, el nostre cos resta desconnectat de la realitat mentre el cervell es dedica a un grapat de “feines de manteniment”. És una situació curiosa i encara poc coneguda, però imprescindible per la majoria d’animals superiors. I encara més curiós és el període que porta de l’estat de vigília al de dormir. En un moment donat estem desperts i uns minuts després ja estem dormint. I de la transició entre els dos estats en som vagament conscients. Recordem la sensació agradable de deixar-se anar, d’anar “desconnectant”, però de seguida s’esvaeix tot.

I és en aquest moment quan moltes persones, de vegades, fan una mena de salt perquè tenien la sensació que queien. Una sensació intensament real que fa que intentin agafar-se a alguna cosa i que es despertin de cop. I de pas, despertin al company de llit.

Realment no és una cosa infreqüent, i moltes persones coneixen aquesta sensació. Però el motiu que l'origina no està gens clar. De totes maneres podem fer algunes suposicions si considerem com estem quan dormim.

Una de les característiques és una relaxació muscular quasi total. La major part dels músculs del cos queden desconnectats del cervell, al menys mentre no somiem. Segueixen funcionant els que fan moviments autònoms, és clar. La respiració, el cor i altres músculs que no controlem conscientment tampoc deixen de funcionar mentre dormim. Malament sinó!

Aquesta desconnexió va tenint lloc a mida que anem desconnectant també la consciència. Normalment no ens n’adonem que ja no podem moure els braços o les cames. Simplement les dues funcions es desconnecten alhora. Però això ha de ser un sistema ben coordinat que no sempre funciona com un rellotge. De vegades succeeix que les funcions motores del cos ja s’han desconnectat, però la consciència encara no. I quan això passa pot ser prou angoixant. La sensació d’estar paralitzat ens pot causar un bon ensurt.

Sembla que moltes de les històries de fantasmes, de presències i de monstres que apareixen en la foscor tenen l’origen en aquest estat. Qui ho pateix realment ha “sentit” que algú l’immobilitzava. Es tracta d’una mena d’al·lucinació, però no per això sembla menys real a qui ho experimenta.

De totes maneres això són casos extrems. Si la descoordinació és lleu, simplement deixem de notar els punts de contacte del cos amb el món físic. I això és una sensació molt semblant a la d’estar caient. Si quan arribem a aquest estat ja hem desconnectat la consciència i estem dormint, doncs cap problema. A somniar amb els angelets!.

Ara bé, si encara tenim una certa consciència, pot posar-se en marxa el reflex d’agafar-nos a alguna cosa, igual que si estiguéssim caient de veritat. Aquest moviment ens desperta una mica més i recobrem del tot el control del cos. Això si, lleugerament espantats.

Aquesta situació passa esporàdicament i no té més importància. Algunes persones, però, els passa amb molta més freqüència, i aleshores si que convé anar al metge. Hi ha moltes alteracions de la son que requereixen control i de la majoria no en som conscients justament perquè estem dormint.

Però si és ocasionalment, no passa res, simplement tenim una segona oportunitat de gaudir de l’agradable sensació d’anar deixant-se anar, desconnectant i fonent-nos en el no-res a mida que ens adormim.

Cercant noves Terres

De nou, la NASA ha enviat una missió que m'entusiasma. I de nou, caldrà tenir paciència per saber els resultats. Igual que amb la New Horizons, que no arribarà a Plutó fins el 2015, ara haurem d’esperar pacientment fins que la missió “Kepler” doni les primeres dades. Al menys aquesta vegada no trigarà tant. La missió té una durada prevista de tres anys, però segurament abans ja sabrem si va trobant el que busca: Planetes semblants a la Terra.

Ara ja no és cap novetat, però no està de més recordar que som la primera generació que ha detectat planetes al voltant d’altres estrelles. El primer es va trobar al 1995, i des d’aleshores se n’han descobert 342. A la NASA tenen una pàgina amb dades sobre els planetes i, sobretot, un atles en 3D que permet veure on es troben respecte del nostre sistema solar. Fer-lo anar és un exercici fascinant pels amants de la ciència ficció, que recordem els mapes estel·lars de qualsevol sèrie o novel·la.

I un altre detall interessant és que tots es troben relativament a les rodalies del sistema solar. A uns tres-cents anys llum de distància. Considerant que la Galàxia fa cent mil anys llum de diàmetre, es veu clar que tot just estem començant a fer una ullada als veïns.

Però tots aquests planetes d’altres estrelles, “exoplanetes”, són massa grans per al nostre gust. Gegants com Júpiter o Saturn, probablement de gas i on hi ha poques esperances de trobar-hi vida. Per interessant que sigui la descoberta, el que ens agradaria de veritat és trobar altres Terres. Indrets on la vida tingui l’oportunitat d’aparèixer o potser indrets on en un futur puguem anar-hi.

Com? Ni idea ara mateix, però saber que hi ha un indret on anar és un estímul excel·lent per trobar la manera d’anar-hi.

De totes maneres, primer cal trobar aquests planetes, i fins ara, els planetes de la mida de la Terra, simplement són massa petits per poder-los trobar. És per això que només anem trobant gegants de gas, i tècnicament això ja és una autèntica filigranada!

Hi ha diferents sistemes per saber que a una estrella hi ha planetes al seu voltant. Un dels més senzills d’entendre és el que farà servir la missió Kepler. Simplement es tracta de seguir la lluminositat d’una estrella. Aquesta llum es veurà una mica esmorteïda si un planeta passa pel davant. Simplement, el planeta “tapa” part de la llum. De manera que el que detectarem no serà una foto del planeta. Encara falta molt per aconseguir això. Simplement veurem un gràfic de lluminositat que mostra una disminució durant unes hores per després, quan el planeta surt del davant de l’estrella, tornar a recuperar el nivell normal.

Senzill de dir, però cal ser molt precís. Com deien a la NASA, és com si miréssim la llum del far d’un cotxe a dos quilòmetres de distància i detectéssim com baixa la intensitat quan una mosca passa per davant del far.

A més, com que no sabem quines estrelles tindran planetes, l'estratègia és mirar-ne molts. La Kepler seguirà unes cent mil estrelles durant tres anys. No està malament. Cal seguir-les durant tant temps, perquè tampoc sabem quan passarà el planeta pel davant. A més, cal fer un seguiment per poder calcular la velocitat del planeta, la distància a la que es troba de l’estrella o la durada de l'òrbita. A més, potser hi haurà sort i podrem detectar diferents planetes en una sola estrella.

I una cosa que ens recorda les mides de l’Univers és que, tot i que analitzarà cent mil estrelles, la Kepler mirarà una part molt petita del cel. Un fragment al costat de la constel·lació del Cigne. Tota la resta quedarà encara per explorar. Després de tot la galàxia té més de dos-cents mil milions d’estrelles, de manera que les cent mil estrelles que mirarà en són una ínfima fracció.

En tot cas, i si no hi ha contratemps, l’Univers passarà a ser un lloc molt diferent en els propers anys. On ara veiem únicament puntets de llum, aviat hi veurem indrets on cercar altres formes vida. Les estrelles mai més seran les mateixes!

Inhibidors de bombes

Reconec que de vegades sóc massa primmirat. Quan a les series o les pel·lícules parlen de temes relacionats amb la ciència m’adono que ja estic escoltant per veure si se’ls escapa alguna errada. I quasi sempre n’hi ha. Normalment no tenen més importància i són perfectament assumibles per tal de fer la història simple i entenedora, de manera que es poden saltar uns quants detalls. Altres vegades són errors de traducció, i aquests fan una mica més de ràbia o de gràcia, segons el cas. I fa poc en vaig enganxar un que durant una estona em va tenir desconcertat.

A “House”, l’equip de metges estava, com sempre, intentant esbrinar que li passava a un pacient, i en un moment donat descarten una de les malalties perquè el pacient prenia “inhibidors de la bomba de proteïnes”.

I aquí vaig quedar parat. Una bomba de proteïnes? Però de que dimonis parlaven? En realitat era totalment irrellevant, però jo vaig seguir desconcertat uns moments fins que vaig comprendre que era una errada del traductor. Cal dir que era una errada comprensible. El que el pacient havia de prendre eren “inhibidors de la bomba de protons” no de proteïnes. En anglès “protons” i “proteins” sona molt semblant, de manera que era fàcil equivocar-se. Tot i que un protó i una proteïna són coses molt diferents!

El cas és que la bomba de protons fa una feina molt important en la nostra vida normal, i ens causa uns quants problemes si tenim una úlcera d’estómac. Ja sabeu que quan mengem, els aliments, una mica desfets per la mastegada i la saliva, arriben a l’estómac. Allà hi ha el suc gàstric que el desfà en bona part. Després d’una estona en remull seguirà el seu camí i els sucs pancreàtics l’acabaran de desfer, de manera que els budells podran absorbir els components bàsics.

Doncs la primera part, la digestió que té lloc a l’estómac és en bona part un bany d’àcid. Quan mengem, les cèl·lules de la paret de l’estómac comencen a fabricar àcid clorhídric, i aquest àcid serà en bona part el que desfarà allò que mengem. Hi ha altres components a més de l’àcid, però únicament funcionen en un ambient molt àcid, de manera que aquest clorhídric és imprescindible per digerir bé.

Ara bé. L’àcid clorhídric que és exactament? Doncs a moltes cases n’hi ha i es fa servir com a desincrustant. És el salfumant. A l’estómac no està tan concentrat, és clar, però exagerant una mica podríem dir que el menjar el digerim amb salfumant diluït segregat per les cèl·lules de l’estómac.

Però des del punt de vista químic, l’àcid clorhídric és HCl, una molècula feta per un àtom de clor i un hidrogen. A la pràctica aquests dos àtoms no estan enganxats sinó que es separen i queden com dos ions. Un ió clorur Cl^- i un protó, H⁺. Un hidrogen amb una càrrega positiva és un protó, perquè l’hidrogen és l’àtom més simple que hi ha. Un únic protó i un únic electró. Si perd l’electró (per això la càrrega positiva) queda únicament el protó.

I per fabricar l’àcid, les cèl·lules de l’estómac el que fan és per una banda segregar ions clor. Un clor que obtenim de la sal que mengem o que contenen els aliments. I l’altra cosa que fan, per una altra banda, és segregar protons. I d’això se n’encarrega la bomba de protons. Unes proteïnes que consumint una certa quantitat d’energia van generant (bombant) protons cap a fora, cap a l’estómac. Allà es troben amb el clor i el resultat final és l’àcid clorhídric de l’estómac.

L’important és que les persones que pateixen d’úlcera tenen malmès el revestiment que protegeix al mateix estómac de l’àcid que fabrica, de manera que en digerir el menjar també es danya la paret de l’estómac. És aleshores que apareix l'úlcera. I per això, els tractaments més efectius el que fan actualment és aturar la secreció dels protons per tal que no es formi tant àcid i el dany sigui menor. Doncs aquests fàrmacs són els “inhibidors de la bomba de protons”. De totes maneres, també cal donar antibiòtics per matar als bacteris que acostumen a causar les úlceres. El famós Helicobacter pylori.

La combinació dels antibiòtics amb els inhibidors de la bomba de protons han sigut un dels grans èxits de la farmacologia. Gràcies a aquest cocktel, avui en dia les úlceres són un problema clínic ja pràcticament solucionat.

Ulls en la foscor

Una sensació inquietant, que les pel·lícules de terror exploten àmpliament, és la d’anar caminant en la foscor i veure uns punts brillants que t’observen fixament. Si ets un personatge de ficció segurament vol dir que un vampir o monstre similar és a punt de saltar-te al coll. Per sort, a la vida real les coses són més tranquil·les. Simplement hi ha algun animaló que t’està observant, probablement més inquiet que no pas tu. La causa de la brillantor és una adaptació dels ulls dels animals nocturns per poder veure-hi millor en la foscor.

En realitat, en la foscor absoluta no hi veuen res, igual que nosaltres, però molts animals han desenvolupat estratègies per aprofitar al màxim la mica de llum que pugi haver-hi durant la nit. Per exemple, les cèl·lules receptores de la retina, els bastons que detecten llum sense més i els cons que detecten els colors, poden estar agrupades de manera que moltes cèl·lules es connectin a una sola neurona. D’aquesta manera, si un detector no s’activa segurament ho farà un altre i el senyal arriba al cervell. Així, l’ull necessita menys llum per funcionar encara que la imatge que es forma serà menys nítida.

Però el mecanisme més interessant, i el causant de la brillantor dels ulls en la foscor, és una capa que hi ha al darrera de la retina anomenada “tapetum lucidum”. Si recordeu com és un ull, la llum entra a través del cristal·lí i s’enfoca a la part del darrera de l’ull, a la retina, on hi ha els receptors. El problema és que molta part de la llum, dels fotons, passaran de llarg sense arribar a estimular cap receptor. Com si fos un malbaratament de fotons.

Durant el dia no passa res perquè hi ha prou llum i de sobres per permetre captar les imatges. Però durant la nit, malbaratar fotons deixant que es perdin és un luxe que els animals nocturns no es poden permetre. Per això hi ha la aquesta capa, el tapetum lucidum que fa com si fos un mirall. La llum que ha passat de llarg de la retina rebota i torna a creuar la retina. En passar dues vegades pot estimular el doble de receptors i d’aquesta manera, també es dobla l’aprofitament de la llum.

I per això, quan amb una llanterna il·luminem algun gat o una guineu durant la nit, el que veiem és la llum de la llanterna reflectida en aquest mirall, el tapetum lucidum dels ulls de l’animal.

El més interessant és que diferents animals el fabriquen de diferents maneres. En alguns es tracta de cristalls de guanina, però hi ha peixos que fan servir esferes de greixos i alguns mamífers posen fibres de col·lagen. També n’hi ha que fan servir uns cristallets de riboflavina i fins i tot hi ha insectes que han desenvolupat estructures similars. Totes aquestes diferències fan que el reflex tingui tonalitats de color diferents. Com acostuma a passar, l’evolució arriba a una mateixa solució per al mateix problema, però l’aplica de moltes maneres diferents segons el material que tingui a mà en cada espècie en concret.

En realitat hi ha moltes espècies que tenen aquest mecanisme, però altres d’hàbits diürns, com els esquirols, els ocells, els porcs o els cangurs no apareix. Els rat-penats, que són nocturns però que es guien per l'oïda, tampoc en tenen. I els humans, igual que la resta de primats, també ens ho perdem. Quan fem fotos i surten els ulls il·luminats i de color vermell és simplement el reflex del flash en la retina. El color vermell és pels vasos sanguinis que hi ha al fons de l’ull. Però no és un efecte expressament preparat per reflectir la llum.

De manera que si alguna vegada topeu amb aquells dos puntets mirant-vos fixament en la foscor, no patiu! Recordeu que simplement és una extraordinària adaptació a la visió nocturna que l'evolució ha donat a molts animals.

O que un vampir és a punt de saltar-vos al coll. Que mai se sap...

La poesia és bonica, però el que compta és la ciència

La poesia és bonica, però el que compta és la ciència. És realment una provocació, però s’ha d’agafar en un sentit positiu del terme. Una provocació que busca obrir un debat sobre la relació entre les arts i les ciències i, sobretot, sobre com hem d’educar els nostres fills. De manera que cal no mirar-ho com un seguit de tòpics sobre una branca i altre del coneixement, sinó sobre quina importància donem a les coses, quina mena de valors creiem que valen la pena i quina mena de persones volem formar en un futur.

En realitat la frase en qüestió és el títol d’un debat que han fet “on line” a la Universitat d’Oxford (Aquí no es fan aquesta mena de debats?). Allà, en Peter Atkins, un professor de química defensava l’argument, mentre que en peter McDonald, tutor de poesia li feia la rèplica. Una discussió interessant alhora que commemorativa ja que fa cinquanta anys va tenir lloc un notori debat entre C.P.Snow i F.R.Lewis arrel d’una conferencia que va fer Snow anomenada “Les dues cultures”.

Algunes de les idees que va deixar anar en aquell moment em temo que seguirien plenament vigents, i afegiria que això és una mala notícia tant per als literats com pels científics. La idea general és que hi ha un mur d’incomprensió entre dos “grups” radicalment oposats. Els científics tracten amb científics i els literats ho fan entre ells. I no agafeu la paraula científic o literat en sentit estricte sinó en el més ampli que vulgueu. Allò de ser de “ciències” o de “lletres”.

Com que jo pertanyo al gremi de les ciències segurament no soc objectiu del tot, però una frase m’ha arribat al cor ja que encara avui en dia l’he pogut veure i viure. En Snow deia:

Quan els no científics senten parlar de científics que no han llegit mai una obra important de la literatura, deixen anar un riure entre burleta i compassiu. Els menyspreen com especialistes ignorants. Una o dues vegades m’he sentit provocat i he preguntat [als no científics] quants d’ells podien enunciar el Segon Principi de la Termodinàmica. La resposta va ser glacial; també va ser negativa. I malgrat tot, allò que els estava preguntant era més o menys l’equivalent científic de... "Ha llegit vostè alguna obra de Shakespeare?"

Naturalment les coses es poden veure des dels dos punts de vista i la frase inicial igualment podria ser “la ciència pot ser útil, però la cultura és el que compta”. I és que per moltes persones, la ciència no és exactament part de la cultura. La cultura seria les grans obres de la literatura, de l’art, de les humanitats en general. La ciència, la tecnologia, vindria a ser una activitat molt útil (això no crec que ho negui ningú), però que no ens fa ser millors persones, que no contribueix a fer-nos créixer com a éssers humans.

I abans de dir que això que dic no és així en cap cas, penseu quina importància li donàveu al segon principi de la termodinàmica. N’hi donàveu alguna? El segon principi llegit en fred és complex, però que potser Shakespeare no ho és?

Per descomptat els extrems són absurds. Avui en dia qualsevol persona que no tingui un cert coneixement sobre que és una cèl·lula mare, que és el canvi climàtic o com funciona l’energia nuclear serà tan inculta com algú que no tingui cap idea sobre de que va el Quixot, alguna obra de Shakespeare o qui va lluitar a Waterloo. No cal ser un expert, ja que ningú pot saber-ho tot de tot. Però tenir alguna noció, algun interès, és el que defineix la cultura. I quan els joves han de triar estudiar ciències i lletres cal evitar de totes totes que la tria sigui una renuncia absoluta a l’altre camp.

Per sort, això cada vegada es té més present als plans d’estudis i, sobretot, a l’actitud dels educadors. De fet, potser ara hi ha el risc de passar a l’altre extrem i acabar per menysprear les humanitats com una cosa “inútil”. Cal vigilar, perquè això seria un error igual de greu que l’actitud contrària.

Hi ha molta bellesa, i fins i tot poesia, en els coneixements que ofereix la ciència, i cal saber apreciar-los. Però la ciència per si sola no pot omplir de cap manera totes les facetes de l’ésser humà. Les arts, la filosofia, les abstraccions que ens porten a la bellesa en abstracte ens fan indiscutiblement més humans.

Cada un de nosaltres ha de trobar la combinació dels dos mons, de les dues cultures, que més li plagui. Les proporcions exactes son una qüestió de preferències personals, però amb seguretat ha de ser una combinació.

Verins arreu

Diuen que Aquil·les era fill d’un humà, Peleu, i de la deessa Tetis. Això li va donar moltes virtuts entre les quals destacava la seva immortalitat. La seva mare el va submergir dins les aigües del riu Estígia, que atorgaven immortalitat. Però en fer-ho el va subjectar pel taló, de manera que aquesta part del seu cos no es va mullar i va esdevenir l’únic punt feble de l’heroi. Per això, durant la guerra de Troia, la mort d’Aquil·les la va causar una fletxa dirigida pel Déu Apol·lo i que se li va clavar justament al taló.

Un detall que de vegades no es detalla, però que és imprescindible, és que la fletxa havia d’estar enverinada. Una fletxa normal clavada al taló no hauria de matar a ningú, i menys a tot un Aquil·les. Però aleshores la pregunta seria, quin verí van fer servir? I exactament, que és un verí?

Doncs és una substància que causi una malaltia o que alteri les funcions de l’organisme i que ho faci interferint les reaccions químiques normals del metabolisme. Ha de ser una reacció química, per excloure tots els agents físics o biològics. Una cremada o un esclafament no és un verí, una mossegada tampoc.

El que passa és que cal detallar més. Si voleu observar un verí simplement mireu al vostre voltant. Tot, absolutament tot el que veieu són verins. Uns de fulminantment ràpids, altres de lents i insidiosos, però tot us pot matar. Agafeu sal de taula, apliqueu-la en la dosi adequada i us matarà. Respirem oxigen, però si l’inhalem en prou concentració morirem. La pintura de les parets, el material dels plats, el sabó amb que ens rentem les mans, la pols que respirem, fins i tot l’aigua que bevem. Tot, absolutament tot, pot ser un verí. La clau es troba únicament en les quantitats.

Això ja ho va tenir clar Paracels, un metge suís del segle XVI. Ell va deixar escrit, "Tot és verí, res és sense verí. Només la dosi fa el verí". Per això una dels principals interessos de la farmacologia és trobar medicaments que siguin beneficiosos en dosis baixes i que la seva toxicitat no es noti a no ser que les dosis siguin molt altes. Perquè de nou, tots els medicaments poden ser tòxics. I si. Els medicaments “naturals” també ho són. Tot vol dir tot.

Aleshores, per comparar toxicitats, o si voleu, la potència del verí és fa servir un paràmetre anomenat “dosi letal cinquanta” o DL50. Això és la quantitat de verí que mata al cinquanta per cent dels que se’l prenen. Naturalment els estudis no es fan en persones (tot i que els nazis si que ho van fer) i, de fet, cada vegada se’n fan menys en animals com les rates o els ratolins. Cada vegada més es determina la DL50 en animals com petits crustacis o en cultius cel·lulars. La dosi que mata la meitat de les cèl·lules del cultiu serveix per comparar diferents substàncies i permet fer extrapolacions als efectes que tindrà en humans.

Per exemple, la DL50 de la toxina botulínica és de 0.000001 mg/kg, mentre que la de la cafeïna és de 192 mg/kg, la de la sal de taula és de 3000 mg/kg i la de la vitamina C és de 11900 mg/kg.

De manera que si volem tractar la sal com un verí, un home de vuitanta quilos haurà de prendre gairebé un quart de quilo de sal. Però aquesta és la DL50, de manera que el matarà aproximadament la meitat de les vegades que ho intenti. Per assegurar-se’n és millor doblar o triplicar la dosi. I si volem matar algú a base de vitamina C simplement hem d’aconseguir que es prengui, de cop, un parell de quilos de tabletes de vitamina.

En realitat encara cal tenir en compte la manera com el verí entra a l’organisme. De fet, no n’hi hauria prou de prendre els dos quilos de Vitamina C. El que cal és que els dos quilos arribin a la sang sense degradar-se. Així que la dosi que cal ingerir encara seria superior.

De fet això és la situació ideal dels fàrmacs. Efectius en quantitats molt petites (uns pocs mil·ligrams) i tòxics en quantitats enormes, de manera que són molt segurs. Per desgràcia les coses normalment no són tant exagerades i per això sempre cal anar amb compte amb les dosis de tot el que prenem. No únicament fàrmacs. L’alcohol o el tabac també tenen unes DL50 que són altes, però a les que s’hi pot arribar. I de fet, hi ha qui ha mort per un coma etílic.

I naturalment, les plantes i els animals verinosos el que han fet ha sigut intentar aconseguir l’efecte oposat. Fabricar productes que amb molt poca dosi matin a les preses o als depredadors que els amenacen.

Verins i medicines. Dues cares de la mateixa moneda. El ying i el yang de la natura.

Fabricant riallades

Ahir va morir en Pepe Rubianes a conseqüència d’una “llarga malaltia”. Un eufemisme que encara fan servir alguns medis de comunicació per parlar del càncer de pulmó que li havien diagnosticat feia uns mesos. És curiós com encara hi ha una certa prevenció social a fer servir la paraula “càncer”. Però avui no voldria parlar del càncer sinó d’allò amb que en Pepe ens va regalar amb tanta genialitat durant tant de temps. El riure.

Amb el riure la veritat és que els coneixements que en tenim són més aviat pocs. Sobretot perquè costa molt definir coses tan abstractes com l’humor. Acudits que fa uns anys feien riure molt ara no tindrien cap gràcia. El que fa riure en determinades cultures no provoca cap reacció en altres. Hi ha persones que tenen el riure molt fàcil i altres que semblen incapaces de riure.

I malgrat aquesta poca consistència, tots coneixem el riure, l’hem experimentat i sabem com n'és d’agradable, com de satisfet i relaxat et quedes després i com de contagiós pot arribar a ser. Malgrat les diferències en els estímuls que el desencadenen, el riure és conegut a tota la humanitat i des de sempre. Aparentment fins i tot els simis tenen comportaments que si no són riure, s’hi assembla moltíssim. Els ximpanzés semblen riure quan estan jugant, encara que fa de mal dir que deu ser el que ells deuen considerar graciós.

De totes maneres, el riure, és una activitat ben humana i per tant, hi ha zones del cervell que participen en la seva gènesi. Hi ha pacients que pateixen diverses malalties o lesions i que, com a conseqüència, han perdut literalment el “sentit de l’humor”. Simplement són incapaços de trobar gracioses situacions que a la resta ens farien petar de riure. Altres, per contra, pateixen situacions que causen brots incontrolats de riure sense cap estímul aparent.

I una altra situació que desencadena el riure s’ha vist en pacients als que feien estimulació elèctrica de diferents zones del cervell, normalment per identificar l’origen de brots epilèptics o coses similars. En ocasions, en estimular alguna zona, els pacients esclataven a riure. Curiosament de vegades afirmaven experimentar la sensació de diversió que associem al riure, però altres vegades simplement reien sense saber perquè ni notar cap diversió. El problema dels investigadors és que sovint costa molt saber de que estem parlant exactament en qüestions tant subjectives.

Per això ara es fan estudis, pocs, amb aparells que permeten seguir l’activitat del cervell en directe. A voluntaris els van mostrar acudits com els dels diaris, en els que uns feien riure i altres no. Comparant les activitats del cervell es podia seguir l’activitat que acaba per desencadenar el riure. Un primer pas ja que, com acostuma a passar, aquests estudis identifiquen on passen les coses, però no pas com ni perquè.

Amb tot això ara ja comencem a tenir clar que el riure pot tenir diferents orígens al cervell. Segons si veiem una situació curiosa, si escoltem un acudit graciós o si mirem una tira còmica s’activaran les zones de processament de paraules, de sorpresa, cognitives o visuals. Però independentment de l’origen, al final s’activa un part del cervell que posarà en marxa els moviments musculars necessaris per riure.

Tot plegat al final fa que alliberem endorfines, les hormones que ens generen sensació de “estar be”. I això és un dels millors efectes del riure. L'activació de les zones cerebrals "de recompensa", les que et fan sentir a gust i que són les que algunes drogues estimulen particularment. I és que després d'una bona riallada et sents genial!

També hi ha qui diu que oxigena i que ajuda a fer exercici. Fins i tot he trobat que pot fer baixar els nivells de colesterol justament per l’exercici associat a les riallades. Una exageració, ja que segons això, qualsevol activitat que impliqui una mica d’esforç (des del sexe fins anar de ventre) podria considerar-se sana per mantenir el colesterol.

El que sembla clar és que el riure podia tenir una important funció en la cohesió social. No podria ser d’altra manera en un comportament que apareix en situacions de relaxació, que s’encomana i que genera “bon rotllo” comunitari.

I després de tot aquest rotllo, haureu notat en el fons he dit més aviat poca cosa que sigui gaire clara. Encara sabem molt poca cosa sobre el riure. Però malgrat la nostra ignorància, sabem com és d'important, el gaudim intensament i valorem molt aquells que el saben generar. Una cosa que en Pepe Rubianes aconseguia literalment sense necessitat ni de parlar!