Nocebo

Ahir vaig comentar coses sobre el placebo, l’efecte terapèutic real desencadenat pel simple fet de pensar que prenem un tractament. Però, si ho pensem un moment, ens adonem que aquesta definició es com feta a mida de les nostres expectatives. Com si reconeguéssim que la natura és sàvia i posa a la nostra disposició mecanismes interns per guarir-nos. Però la natura no és ni sàvia ni ximple. Simplement és. Només hi ha causes i conseqüències. I posar l’etiqueta de bones o dolentes depèn únicament de la nostra subjectivitat. I això també s’aplica al placebo.

Perquè... per quin motiu hauria d'existir un mecanisme únicament per curar?

Doncs per cap motiu. En realitat també hi ha descrit l’efecte contrari. L’efecte nocebo. El fet de creure que alguna cosa ens sentarà malament pot fer que efectivament emmalaltim malgrat que no hi hagi cap motiu per causar la malaltia. Amb tota probabilitat el mecanismes fisiològic que hi ha a l’arrel és el mateix del placebo. Simplement es separa com si fossin dues coses diferents per conveniència. A més, el que s’estudia és el placebo, la manera de millorar les teràpies. Hi ha molt pocs treballs sobre l’efecte nocebo. Però si que hi ha molts exemples.

Un de típic és la gent que nota mal de cap quan està situada sota una antena de telefonia, encara que l’antena estigui desconnectada (però ho ignorin). O quan creus que un aliment et sentarà malament i efectivament l’acabes vomitant malgrat que l’aliment estava en perfecte estat (i tu també abans de pensar-hi).

On es nota molt és en el cas dels medicaments. Moltes persones experimenten els efectes secundaris que hi ha escrits als fulletons dels medicaments. En canvi, si no els llegeixen, no noten cap efecte secundari. Això sembla una ximpleria però crea problemes reals i un conflicte ètic. Cal posar tot allò que podria passar pel fet de prendre un medicament? No fer-ho és ocultar informació, però fer-ho pot desencadenar un efecte nocebo que, igual que el placebo, no és en absolut imaginari. Per això, potser, aquells qui no creuen en la medicina moderna experimenten molts més efectes secundaris que els qui hi confien. Uns desencadenen un efecte placebo i els altres un efecte nocebo.

També s’inclouria dins el nocebo el mateix diagnòstic de la malaltia. A l’imaginari col·lectiu s’afirma moltes vegades que els metges li van donar a algú tants mesos de vida. Això, però, és molt infreqüent. Quasi mai donen una xifra els metges. Primer perquè saben perfectament que no ho poden saber. Només tenen dades estadístiques i un promig no es pot aplicar a persones concretes. Però a més, en ocasions això desencadena un efecte nocebo i el pacient acaba morint exactament quan creia. Independentment de la progressió clínica de la malaltia.

Un cas espectacular d’efecte nocebo serien les víctimes de malediccions. Si te la creus és fàcil que tingui efecte. Simplement el teu cos està responent com si la malaltia existís, de manera que acabes per generar la simptomatologia. Si hi ha alguna cosa certa en el vodoo i els zombis, segurament sigui un cas extrem d’efecte nocebo.

De totes maneres, l’origen pot estar a la ment, però els efectes son ben reals. En estudis fets en persones que eren al·lèrgiques a determinades plantes, si els hi tapaven els ulls i els deien que els posaven en contacte un braç amb la planta en qüestió, n’hi havia que generaven enrojoliment i fins ampolles a la pell, malgrat que la planta no era la que els havien dit. Sembla clar que un estat mental pot mobilitzar mediadors, senyals químics, que activin el sistema immunitari. De nou, el mateix mecanisme que el placebo.

I, igual que passa amb el placebo, costa molt aclarir si el que tenim entre mans és realment un efecte nocebo. Un estudi va trobar que dones que creien fermament que patien del cor tenien més probabilitats de morir d’un infart que les que pensaven que estaven sanes. Això s’aplica a dones amb igual risc de malalties cardíaques. La qüestió és: l’actitud mental va generar el problema? O potser simplement eren dones que coneixien millor el seu cos i notaven que alguna cosa anava malament? No és fàcil d’esbrinar.

El divertit és que, al igual que amb el placebo, els colors dels medicaments també causen un efecte nocebo, generant efectes secundaris, mesurable. Per exemple les pastilles blaves causen més somnolència que les mateixes en vermell o groc. Sospito que els que van dissenyar la Viagra no ho van tenir en compte això. Mira que fer-la blava!

Placebo

Un dels temes que desferma més passions, encara que sigui indirectament, en temes de salut és l’efecte placebo. Una definició d’aquest efecte seria: “la reducció dels símptomes com a resultat de la percepció dels pacients d'estar rebent una intervenció terapèutica". És a dir, la millora que experimenta un pacient pel simple fet de creure que pren un medicament.

L’exemple típic és una persona que arriba al metge amb dolor de queixal. El metge li dona una pastilla de sucre i li diu que allò és un medicament contra el dolor i ràpidament el pacient experimenta una disminució del dolor. I on posa metge podeu substituir-ho per curandero, naturópata, mèdium o el que preferiu. I no és irrellevant perquè moltes vegades es menyspreen els efectes d’un tractament dient que és un simple cas d’efecte placebo. Això acostuma a induir respostes més o menys hostils i per totes bandes, encara que reconèixer un efecte placebo no nega l’eficàcia del tractament i únicament posa en dubte el mecanisme.

Per exemple, molts estan (estem) convençuts que l’homeopatia no és res més que un cas d’efecte placebo. Això molesta als defensors de l’homeopatia, però és un detall li és ben igual a algú que tenia migranya i que amb una pastilla que no conté cap principi actiu s’ha curat. L’important és que ja no te migranya i la resta són discussions acadèmiques. Hi ha qui diu que està pagant a preu de medicament una pastilla de sucre, però també es pot argumentar que el que paga no és una pastilla sinó un tractament que l’ha curat.

Durant molt temps això era una mica misteriós i complicava la vida a les farmacèutiques perquè havien d’esbrinar si els seus fàrmacs funcionaven pels mecanismes que creien o simplement eren resultat de l’efecte placebo. Mica a mica, però, anem entenent com funciona això del placebo.

Per exemple, s’han fet estudis als que s’administrava a un grup de persones un tractament (en realitat un placebo) contra el dolor. Quan es feien estudis de l’activitat cerebral, es veia que tant bon punt prenien el medicament, hi havia regions del cervell que es augmentaven el seu funcionament. Aquesta regió, el núcli accumbens, s’ha relacionat amb els sentiments de plaer i de recompensa. Junt amb l’activació hi havia producció de dopamina i d’endorfines, uns neurotransmissors que, de nou, tenen a veure amb el plaer i el benestar. Per tant, no era inventat que el dolor disminuís. La causa no era directament el fàrmac, ja que no en prenien cap, però el fet d’iniciar un presumpte tractament feia que el cervell generés els seus propis fàrmacs.

Les coses han de ser més complexes, perquè el placebo no s’aplica únicament al dolor. S’ha experimentat en molts tipus de patologies. I potser no sigui ca sorpresa que en el cas de fàrmacs relacionats amb el cervell (antidepressius, ansiolítics i similars) el placebo sigui un component molt important del medicament. Algun estudi ha indicat que el famós Prozac funciona únicament com a placebo per la gran majoria de persones que el prenen. Els efectes directament relacionats amb el compost actiu es detectarien únicament en casos de depressions severes, que és pel que es va pensar inicialment, però per tota la resta de gent que se’l pren per problemes emocionals del dia a dia, doncs només actuaria com a placebo.

De nou molts diran, a mi m’és igual el motiu amb tal que funcioni. Un raonament que pot tenir una certa lògica, encara que als qui creiem que com menys medicaments prenguis, millor, no ens acaba de fer el pes.

Però el placebo no deixa de ser curiós. Ja que té un efecte real, seria una ximpleria no fer-lo servir per potenciar l’efectivitat dels medicaments. Per això ara sabem que una pastilleta blanca és menys efectiva que una de color. I millor si té algun gravat. Encara millor una càpsula, però aquesta ha de ser de dos colors (heu notat que hi ha molts pocs medicaments en càpsules totalment blanques?). Millor encara un xarop, preferentment amb un sabor estrany. I les injeccions ja són el súmmum per induir un efecte placebo. Aquestes relacions, però poden variar segons les societats ja que cada cultura associa els medicaments amb unes coses o altres.

A més, hi ha estudis que demostren que com més car és el medicament més intens és l’efecte placebo. I no cal que paguis tu el medicament. N’hi ha prou amb que t’ho diguin. Un estudi que va guanyar un Ig Nobel!

I finalment, sembla que l’efecte placebo cada vegada és més intens. Els pacients tenim més i més informació, els medicaments porten cada vegada més dades a la capsa i tot això reforça l’efecte placebo. De totes maneres cal anar amb compte. Moltes vegades un suposat efecte placebo és simplement que de vegades ens curem solets per mecanismes normals del cos. Hi ha qui creu que el placebo només demostra que no calia prendre res per curar-se. I segur que moltes vegades això és cert.

Per molts, l’efecte placebo és una estafa o s’ho prenen com un insult, però a mi em sembla un mecanisme fantàstic. Si el controléssim correctament seriem capaços de veritat de fer que el nostre cos posés en marxa tots els mecanismes per curar-se.

Un aliment "explotat"

Un dels menjars més divertits de preparar son les crispetes. Abans et limitaves a posar en una paella un grapat de grans de blat de moro, ho tapaves d’alguna manera i ho posaves al foc. Moments després començaves a escoltar els “pops” que feien les crispetes mentre que un aroma característic omplia la cuina. Ara encara és més senzill. Ja venen dins una bossa de paper que simplement cal posar al microones i esperar un minut per tornar a escoltar aquells “pops”, preludi d’una tarda de cine a casa.

Les crispetes ja eren conegudes pels indis americans des de fa molts segles. N’hi havia prou de deixar uns quants grans al foc o a les brases i de seguida començaven a saltar. Ells creien que dins els grans hi havia un ésser màgic que despertava amb el foc i trencava el gra per escapar. És una interpretació simpàtica, però la realitat és una mica més complexa.

La clau és la mica d’humitat que hi ha dins els grans de blat de moro. Encara que semblin completament secs, els cereals, tots, sempre tenen un petit percentatge d’humitat a l’interior. Quan posem els grans a escalfar, l’aigua continguda augmenta la temperatura fins arribar al punt d’ebullició. Però com està tancada dins el gra, no te manera de sortir, de manera que el vapor que es genera segueix escalfant-se. La temperatura de dins pot arribar fins a més de cent cinquanta graus, i aleshores la pressió que exerceix el vapor ja es prou gran com per trencar la closca del gra i alliberar-se en una petit “explosió”. És en aquest moment quan, per la força de l’explosió, el gra queda girat de dins cap enfora. El material que contenia la humitat s’infla com si fos escuma per efecte del vapor que ha anat expandint els porus on estava retingut. Tot plegat dona a les crispetes el seu aspecte tan característic.

I només surten be amb blat de moro, ja que els altres cereals no tenen la paret prou resistent per permetre que la temperatura augmenti tant. Amb altres tipus de grans l’aigua surt sense petar o la paret del gra s’esquerda sense més conseqüències.

En principi no sembla que porti gaires problemes menjar crispetes. I realment no deixa de ser com menjar cereals. Però quan les preparem, normalment ho fem en presència d’oli i després els hi afegim sal. I aquí comencen els problemes nutricionals.

Quan es mira el contingut en sal i greixos de les crispetes dels cinemes trobem que una tarda de cine amb crispetes por representar la ingesta de tres quartes parts de les calories necessàries per tot el dia. Un paquet mitjà de crispetes pot contenir quasi set-centes calories, mig gram de sal i vint-i-cinc grams de greixos, majoritariament saturats!

I això un paquet mitjà, perquè si la pel·lícula és llarga i ataquem amb els de mida gran...

La culpa de tot plegat no és tant de les crispetes sinó de l’oli i la sal que se’ls afegeix. Suposo que serà perquè així són més gustoses i de pas donen més set, de manera que també consumim més begudes. Hi ha indrets on pots demanar que no t’hi posin sal, o al menys que en posin poca, que sense sal resulten més aviat soses. Però sovint te les trobes preparades i no hi ha tria possible. A casa també ja hi ha una mica d’oli dins les bosses amb blat de moro empaquetat per posar al microones. Per tant, la moderació en el consum s’imposa. I sobretot el control en el cas dels nens, que de vegades en mengen quantitats monstruoses. Amb tota probabilitat aquests són els que anys després no entendran el perquè de la seva obesitat.

Però m’agraden força, sobretot per el que deia abans. L’olor de les crispetes es el preludi d’una estona relaxada, d’una tarda de dissabte per gandulejar veient una pel·lícula. Simplement he de recordar de posar-hi poca sal i no menjar totes les que em vindrien de gust. Que seria un no acabar!

Un satèl·lit de por

A la pel·lícula “el guateque”, de Blake Edwards, la gràcia estava centrada en el fet de tenir algú convidat per error a una festa. Un personatge, magistralment interpretat per en Peter Sellers, que no encaixa en les normes socials, que ningú sap qui és ni que hi fa allà i que dóna peu a un munt de situacions absurdes.

Doncs el Sistema Solar en té uns quants de convidats d’aquests, i un d’ells acaba de ser visitat i fotografiat de molt a prop per la sonda europea Mars Express. Es tracta de Fobos, un dels satèl·lits de Mart. Un fragment de roca que gira al voltant del planeta vermell i que no entenem com ha anat a parar allà ni de quina banda ha arribat. En realitat semblaria que, com més coneixem Fobos, menys l’entenem.

Mart té dos satèl·lits orbitant-lo: Fobos i Deimos. El nom era previsible ja que Mart és el deu de la guerra de la mitologia romana. Un deu que correspon a Ares en els grecs. I Ares (la guerra) va tenir dos fills que el segueixen sempre, Fobos (la por) i Deimos (el terror). Per tant, quan es va veure que Mart tenia dos llunes, no va costar gaire batejar-los.

Però si penseu en llunes com la que tenim a la Terra ja podeu anar oblidant-ho. Fobos no té una elegant forma esfèrica. Més aviat sembla una patata en òrbita. I per tractar-se d’un satèl·lit, estaríem parlant d’una patata molt petita. Fobos no arriba als trenta quilòmetres de llargada en el seu extrem més estirat. I Deimos encara és més petit.

Per les seves dimensions, Fobos podria ser simplement un asteroide capturat per la gravetat de mart, però com va passar això no està gens clar. A més, té una superfície ben castigada. Un crater en particular ocupa una fracció important de la superfície. En realitat, es creu que l’impacte que el va generar va estar a punt de destruir aquesta petita lluna.

I tampoc tenim clar de que està fet. La seva densitat sembla ser més petita de la que tindria si fos un objecte de roca sòlida. Això sembla indicar que és porós o que a l’interior hi ha grans cavitats buides. Aquestes dades són les que aquests dies està recollint la Mars Express ja que la seva trajectòria i la orbita de Fobos es creuaran unes quantes vegades. El sistema és senzill, quan s’apropa a Fobos, la Mars Express va rebent senyals que li envien des de la Terra i que immediatament les retorna. Tot plegat un viatge de tretze minuts i vuit segons. Com que el senyal està molt ben ajustat, qualsevol canvi en la velocitat o trajectòria de la nau es pot seguir amb precisió i això és el que es detecta en creuar-se amb Fobos. La gravetat del satèl·lit modifica lleugerament el camí de la nau. Segons com de important sigui el canvi, podem saber la força de gravetat que exercia Fobos i, a partir d’això calcular la seva densitat.

És d’aquelles coses elegants que fan els astrofísics. Una nau modifica lleugerament el seu camí i ells ho aprofiten per calcular la massa i la densitat d’un satèl·lit.

En tot cas, està previst aconseguir més dades ja in situ. Els russos volen enviar una altre sonda, la Fobos-Grunt que, si tot va be, aterrarà a Fobos, recollirà mostres de la seva superfície i tornarà a la Terra.

Però a més, Fobos és un satèl·lit enganyós. Si el miréssim des de la superfície de Mart tindríem la sensació que gira en direcció contrària a Deimos. Però això no és cert. Tots dos giren en la mateixa direcció. La causa de l’efecte òptic és que Fobos és mou més de pressa que la rotació del planeta. De manera que sembla que mentre un satèl·lit va guanyant terreny i sembla que ens avanci, l’altre es va quedant enrere. Un el veiem cada vegada més cap a ponent i l’altre cada vegada més cap a llevant.

I unes de les imatges més curioses de Fobos les van obtenir (com no) els robotets que encara roden per la superfície de Mart. El Opportunity va aconseguir fotografiar un eclipsi de Sol des de Mart quan Fobos va passar per entre la nostra estrella i el planeta vermell. El que passa és que com que Fobos és tant petit, no pot tapar completament el disc solar, de manera que els eclipsis a Mart mai són totals.

El resum. Un satèl·lit lamentable: petit, deforme, porós i que va massa de pressa. Però és intrigant. I aquí hi ha la gràcia de Fobos.

Herència militar

Suposo que és una característica ben humana, però el cas és que molts vegades topo amb contradiccions que em fan dubtar. Amb el temps un aprèn a conviure amb les pròpies contradiccions i assumeixes que, en ocasions, allò que creus i allò que t’agrada està en conflicte. Sospito que només les persones extremadament simples no cauen en contradiccions.

Algunes simplement fan somriure i no tenen més importància. Per exemple, per principis tota la parafernàlia militar no m’agrada, però la música militar si. I no em pregunteu el motiu perquè no l’entenc. Simplement sento marxes militars i se m’enganxen, encara que renegui de tot el que representen. Potser és un efectes secundari d’haver vist de petit “El puente sobre el río Kwai” i quedar enganxat xiulant la cançó?

I hi ha un altre cosa que m’agrada força, malgrat tenir un origen militar i representar, en certa manera, una cultura que potser no m’acaba de fer el pes. Unes ulleres. Amb seguretat unes de les més venudes al món. Són les Ray-Ban Aviator.

L’associació que es fa entre aquestes ulleres i els aviadors militars no és per casualitat. L’any 1936, la força aèria dels Estats Units va encarregar als fabricants de material óptic Bausch & Lomb el disseny d’unes ulleres per protegir els ulls dels pilots d’aviació. Aquests feia temps que es queixaven de l’efecte del Sol. Els enlluernava i els dificultava el volar en uns aparells que cada vegada anaven més alts i més de pressa. Uns moments de quedar enlluernat poden no tenir massa importància a terra. Però no és el mateix si estàs pilotant un aparell de caça que va molt de pressa i, potser, en ple combat aeri.

El resultat van ser unes ulleres específicament dissenyades pels aviadors. Amb un vidre fosc i molt gran, que protegís dels rajos de Sol vinguessin de la direcció que vinguessin. Amb unes barres laterals ben primes i lleugerament flexibles per poder-les enquibir dins el casc dels aviadors. També la forma, relativament arrodonida, es va pensar per permetre que el conjunt s’adaptés al visor del casc. I finalment fetes amb materials ben lleugers, de manera que no molestessin.

Tot plegat resulta un disseny d’una gran simplicitat que trobo genial.

Inicialment eren de color verd fosc i amb el metall daurat. A més, tenien la característica marca gravada al costat dret del vidre de la dreta. Es van batejar amb el nom de Ray-Ban com acrònim de ray banner “barrera pels rajos (de Sol)”. I de seguida que van estar disponibles, l’any 1937, van començar a associar-se amb l’estil de vida dels aviadors.

Després va arribar Hollywood i va acabar de popularitzar-les, encara que la primera empenta la va donar un altre militar. El general MacArthur es va fer molt famós quan va aconseguir tornar a conquerir les illes Filipines. Al moment de trepitjar de nou aquell territori portava unes ulleres “Ray-Ban Aviator” i amb elles va sortir a les fotografies que van donar la volta al món.

Amb el pas dels anys van anar sortint altres models, versions i millores. Encara que algunes resultarien poc pràctiques. Per exemple n’hi ha que són polaritzades. Un fet que queda molt espectacular per explicar, però que a un aviador actual li impediria veure molta de la informació mostrada als monitors dels avions.

La llàstima és que aquestes ulleres també van ser adoptades per les “forçes de l’ordre” amb l’objectiu d’evitar que els veiessis els ulls i fer més por. La imatge típica del xeriff amb les ulleres fosques i el posat de xulo-macarra certament trenca l’encant de les Ray-Ban Aviator.

Les noves generacions segurament s’identifiquen més amb altres models d’ulleres. El model de Ray-Ban Predator, que portaven els protagonistes de “Men in black” és més modern. Però, que voleu. Jo dec ser de la vella escola.

I malgrat tot... mai he tingut unes "Ray-Ban Aviator"

Cremor, àcids i esfínters.

Hi ha un tipus de malestar molt freqüent que té un nom enganyós i que, a més, pot ser més greu del que sembla. És la cremor d’estómac o acidesa (tècnicament es diu "pirosi"). Una empipadora sensació que experimentem de vegades, quan hem menjat massa, o massa picant, o si anem a dormir amb la panxa encara plena, o durant un embaràs, o... Hi ha molts factors que poden generar la cremor d’estómac. En anglés en diuen heartburn (cremor del cor), tot i que evidentment el cor no hi té res a veure. Però el més curiós és que, en realitat, allò que ens crema tampoc no és l’estómac!

De fet, si tenim algun teixit preparat per resistir els àcids, aquest és justament l’estómac. És normal que sigui així ja que una de les feines principals d’aquest òrgan és fabricar àcid clorhídric per començar a pair el menjar. I poca broma, que parlem d’un pH d’entre 1 i 2. Als estudiants de química això els dona idea de com d’àcid és el contingut de l’estómac.

Com que l’estómac cada dia fabrica més de dos litres de suc gàstric, ha d’estar perfectament protegit contra l’efecte dels àcids. Per això hi ha una capa de mucositat cobrint les parets estomacals i aïllant les cèl·lules de l’estómac. En aquestes condicions, la sensació de cremor no pot originar-se en aquest indret.

El que passa és que l’estómac té dues “claus de pas” o esfínters. Un a l’entrada i l’altre a la sortida. En realitat només és una zona on la musculatura es pot contraure fins tancar-se. L’esfínter de la sortida s’anomena pílor, i s’obre quan el menjar ja està en condicions de ser digerit pels budells. Però el que està relacionat amb la cremor d’estómac és l’esfínter de l’entrada. És l’anomenat “càrdies” i separa el final de l’esòfag i l’estómac.

En principi hauria de tancar perfectament, evitant que el contingut de l’estómac torni cap a l’esòfag. I això és important perquè l’estómac està protegit contra els àcids, però les parets de l’esòfag no ho estan pas.

Però de vegades el càrdies no tanca prou be i una part del contingut estomacal reflueix cap a l’esòfag. Aleshores els àcids gàstrics poden danyar les cèl·lules de l’esòfag i és quan apareix la desagradables sensació de cremor. Però al tanto. La cremor és a l’esòfag i no a l’estomac!

Aquesta fallada en el càrdies pot ser freqüent. Algunes persones tenen massa relaxada la musculatura d’aquella zona i la cremor els és habitual. Però també es pot causar per àpats massa abundants. L’estómac s’omple en excés i a la musculatura li costa molt contraure’s fins tancar el pas. Pel mateix motiu això també és freqüent en els embarassos. La presència del fetus i el creixement de l’úter desplaça tots els òrgans abdominals, que queden més o menys apretats. Aleshores la capacitat de l’estómac per omplir-se es veu molt reduïda i de seguida queda massa ple. Això fa, de nou, que el càrdies tingui dificultats per tancar-se correctament. Finalment, si ens estirem en posició horitzontal quan l’estómac encara està ple és més fàcil que el menjar reflueixi.

I no és un problema menor. Primer perquè el malestar que causa és important. No és un dolor agut, però és constant i molt empipador. I si dura molt temps pot acabar causant la mort de les cèl·lules de l’esòfag. Hi ha qui arriba a tenir llagues importants a l’esòfag per culpa d’això. Aleshores ja no es parla de cremor d’estómac sinó d’una malaltia ben establerta. La malaltia de reflux gastroesofàgic, que en casos greus es coneix com síndrome de Barret i que si el dany és continuat pot augmentar el risc de càncer esofàgic, quan els mecanismes de reparació de la paret de l’esòfag no funcionen correctament.

Els tractament han anat millorant molt amb el temps. Antiguament es prenia bicarbonat. Si el que tenim és massa àcid, prenem una base de manera que es neutralitzin mútuament i el malestar desapareix ràpidament. El problema és que també torna ràpidament. Això passa perquè l’estómac continua fabricant àcid. I normalment en fa més, perquè detecta que l’àcid ja no hi és. De manera que es van anar dissenyant altres fàrmacs que no tinguessin aquest efecte rebot. Ara els que es fan servir es diuen “inhibidors de la bomba de protons” dels que l’Omeprazol és el més conegut. El que fan és bloquejar la fabricació de clorhídric per part de les cèl·lules de l’estómac.

I naturalment, en casos lleus, també hi ha maneres de prevenir l’aparició de la cremor. No anar a dormir amb la panxa plena i no posar-se completament horitzontal o símplement dormir sobre el costat esquerre poden alleugerir molt el problema.

El nom en grec o en llatí?

Un dels principals retrets que es fa als científics és la terminologia complicada que fan servir. En realitat no és estrictament un retret, ja que tothom entén que no trien els noms per tocar els nassos sinó per definir exactament i sense confusió de quina cosa estan parlant. Per això són freqüents les paraules d’arrel llatina o grega i els mots compostos. Després hi ha el terme col·loquial, que fem servir habitualment, però moltes vegades les coses fan un camí invers i una paraula tècnica acaba per ser coneguda arreu. En això les series de la tele hi ha contribuït molt.

En algun cas, però, tanta precisió porta a confusió, sobretot si tenim diferents noms per una mateixa cosa. I com que, a més, apareixen paraules derivades, la troca s’embolica de mala manera.

Una que sempre em fa gràcia és la confusió entre adrenalina i epinefrina. La confusió està en pensar que són coses diferents. En realitat és la mateixa molècula, que té dos noms. Per aquí es fa servir més habitualment adrenalina mentre que els anglòfons prefereixen “epinephrine”. I com que els traductors de les sèries de televisió ignoren aquest detall, trobem que els metges de ficció mai administren adrenalina sinó epinefrina.

Tot plegat no té més importància, però et porta a preguntar-te pel motiu dels dos noms, aparentment tant diferents. La causa està al lloc on el cos fabrica aquesta hormona, les glàndules adrenals, també anomenades suprarenals. De nou tenim dos noms per la mateixa cosa. Però si ens hi fixem un moment veurem el motiu.

Suprarenals ens indica la posició on les trobem. Just a sobre dels ronyons. I adrenals ens diu el mateix: del llatí “ad”, que vol dir al costat i “renal” en referència als ronyons. Per això, les glàndules adrenals fan adrenalina. La paraula epinefrina de nou ens porta al mateix origen, però en aquest cas a partir del grec i no del llatí: una substància feta per una glàndula que està sobre “epi” del ronyó “nefros”.

Aquestes glàndules passen normalment desapercebudes per causa de la seva localització. Al estar just a sobre dels ronyons, quan algú mira un ronyó no en fa gaire cas d’un pegat que hi ha a sobre i que pot semblar una mica de greix enganxat. Però malgrat la seva discreció fan un grapat d’hormones i són un petit maldecap pels estudiants que, sobtadament s’han d’enfrontar a molts noms nous.

Per exemple, en situació d’exercici, o de perill, o d’estrés, les suprarenals (o adrenals) s’encarreguen de fabricar adrenalina i noradrenalina. Dues hormones que posen el cos preparat per activitat intensa com la fugida o la lluita. Acceleren el pols, augmenten la respiració, dilaten les pupil·les i pugen el metabolisme. Tot un seguit d’efectes que que podem experimentar cada vegada que algú ens espanta o quan vivim una aventura molt emocionant.

Però les adrenals fan més coses. Fabriquen unes hormones que regulen els nivells de sals minerals i aigua en el nostre organisme. Són les que s’anomenen genèricament mineralocorticoides, com l’aldosterona i altres. Després en fan unes que controlen el metabolisme dels sucres, i també dels greixos i les proteïnes i que també tenen efectes antiinflamatorism, de manera que es fan servir molt en la pràctica clínica. Són els glucocorticoides, com el cortisol, la cortisona i la corticosterona. Una vegada més el nom ens dona alguna pista. Totes tres es fabriquen a l’escorça “cortex” de les suprarenals.

I encara més hormones. Els andrògens, com la testosterona o l’androsterona són les hormones que donen lloc al desenvolupament dels caràcters masculins. Més massa muscular, veu més greu, pel a la barba i tot això. La gran majoria es fabriquen als testicles, però també se’n fa una certa quantitat, al voltant d’un 10 %, a les glàndules suprarenals. Per això les dones també tenen un cert nivell de testosterona en sang en condicions normals.

Unes petites glàndules que fan un grapat d’hormones gràcies a les que responem a les emocions, al sexe, a l’estrés, fem musculatura, regulem els greixos i la inflamació i controlem un grapat de coses més. Sens dubte, les suprarenals o adrenals ens fan la vida molt més interessant.

Massa i energia

Segurament l’equació més famosa de la història de la física sigui la que va proposar l’Albert Einstein per posar de manifest que la matèria i l’energia eren la mateixa cosa. Aquest és un concepte que ens costa d’assimilar. És difícil de pair que tot el que ens envolta i que podem tocar, que és sòlid, que té consistència, fins i tot nosaltres mateixos, no som diferents dels rajos de llum, les radiacions electromagnètiques o la calor.

Però el cas és que així són les coses. Igual que el gel i l’aigua semblen diferents, els veiem diferents en la consistència, en el color, en la temperatura, en la majoria de les característiques que podem observar, i malgrat totes les diferencies no deixa de ser aigua en els dos casos. Una mateixa cosa presentada sota formes diferents.

Doncs la matèria només és una manera particular en que es pot trobar l’energia, o a l’inrevés si ho preferiu.

Podríem dubtar, però les explosions atòmiques van esvair tots els dubtes. Una bomba atòmica és simplement la resultant de passar la matèria a l’estat d’energia. I la magnitud d’aquesta mena d’explosions ens indica la quantitat fabulosa d’energia que emmagatzema la matèria. En realitat és fàcil de calcular quanta energia conté cada un de nosaltres. Simplement cal aplicar la famosa fórmula:

E=mc²

L’energia ("E") continguda serà la que surti de multiplicar el vostre pes ("m") per la velocitat de la llum ("c") elevada al quadrat. Ja us aviso que si ho voleu fer amb la calculadora us faltaran xifres. La velocitat de la llum és de 300.000 quilometres per segon, però per fer els càlculs correctament hem de fer servir les unitats del sistema internacional, per tant toca fer servir metres. De manera que parlem de 300.000.000 de metres per segon. I ara toca elevar aquest número al quadrat.

Surt 90.000.000.000.000.000

I finalment cal multiplicar aquesta xifra pels quilos que peseu. En termes físics el més correcte és parlar de la vostra massa, però tampoc no ve d’aquí ara mateix. Jo, que peso uns setanta quilos, continc una energia de:

6.300.000.000.000.000.000 Joules.

Creieu-me. Això és molta energia. Un Joule és molt poca cosa. Si fa no fa el que gastem per agafar un llibre de butxaca i aixecar-lo. Però parlem de més de sis trilions de Joules!

El que passa, naturalment, és que no hi ha manera d’alliberar-la. Fins i tot en una explosió nuclear, només un petit percentatge de l’urani de la bomba s’allibera en forma d’energia. Únicament un 1.4 %. I malgrat això, els resultats són esfereïdors. Per alliberar-la completament caldria una reacció matèria – antimatèria. Un fet, per sort, altament improbable.

Però més enllà de l’energia, de les possibilitats i dels problemes que comporta i de tot el que associem amb l’energia nuclear, el més impactant de la fórmula és la manera tan senzilla, i fins i tot elegant, com va lligar la matèria i l’energia. Aquesta fórmula va causar un replantejament total de la manera de veure el món. Podem considerar que l’Univers és fet únicament d’energia.

Una energia que en ocasions agafa un estat particular, i al que nosaltres li tenim un especial carinyo, al que anomenem matèria.

Un respecte al passat!

Un argument bastant poca solta que fan servir aquells que no es creuen que la NASA enviés astronautes a la Lluna és que la capacitat de càlcul dels ordinadors que es van fer servir era insignificant, que la tecnologia de l’època era rudimentària i que els astronautes feien els càlculs amb paper i llapis. I amb això resulta impossible enviar ningú a la Lluna.

En realitat aquest argument l’únic que demostra és que els que el defensen no en tenen gaire idea de ciència ni de tecnologia. És semblant a dir que Colom no podia descobrir Amèrica perquè sense GPS era impossible navegar mar endins.

La incapacitat per entendre i valorar la capacitat tecnològica del passat és més freqüent del que sembla. Segurament es tracta d’un bon exemple de xauvisme temporal. Ja no és que la nostra tecnologia sigui millor que l’anterior. És que no podem imaginar fer res sense els estris actuals.

Realment, la capacitat dels ordinadors de la nau Apol·lo era similar a la d’una calculadora de les actuals. Això, en realitat no diu res en contra de l’Apol·lo, sinó que ens indica que les calculadores poden fer molt més que quatre multiplicacions i alguna arrel quadrada. Una calculadora científica moderna pot resoldre equacions quadràtiques i fer representacions gràfiques. Quan diuen que l’Apol·lo tenia la capacitat de càlcul d’una calculadora no s’ha de pensar que aquells ordinadors, que ara ens semblen tant primitius, només poguessin fer un parell d’operacions aritmètiques.

A més, encara que sembli increïble, sense ordinador es poden fer molts càlculs i molt de pressa. Encara que hi ha qui pensi que és impossible, una regla de càlcul era una eina extremadament útil quan no hi havia ordinadors. Ara poca gent la deu saber fer servir, però durant molt temps era l’equivalent a la calculadora dels enginyers.

El mateix raonament es pot fer de molts aparells que van fer un servei extraordinari durant molts segles. Els navegants van aprendre a navegar sense problemes gràcies a astrolabis, quadrants, correderes i agulles nàutiques. Tots, instruments que semblen ridículament simples, però que ben emprats aportaven una fantàstica quantitat d’informació, encara que no sortís en una pantalla i en multicolor.

I encara abans també sabien calcular. Un raonament absurd és el dels que opinen que les piràmides les van fer els egipcis amb ajuda extraterrestre, perquè com podien fer-les sense la tecnologia actual? Doncs la resposta és senzilla. Podien. Es poden fer grans obres encara que no tinguis una grua d’alta tecnologia disponible. Tenir un fotimer d’esclaus també ajuda, és clar.

En realitat el problema és que molts estudiants no fan problemes de càlcul. Els fan les calculadores. Això és una gran cosa, perquè permet, en teoria, centrar-te en entendre el problema i no perdre temps en operacions repetitives. Però hi ha el perill de perdre de vista el concepte d’operació matemàtica. Si es podem fer servir les dades sense necessitat de deu xifres decimals, la diferencia entre fer-ho a ma o fer-ho amb calculadora pot ser molt petita.

I tornant als coets, cal tenir present que les naus Apol·lo no eren l’Enterprise ni la Galàctica. Exagerant una mica s’assemblaven més a una bala de canó amb una petita càpsula a la punta. Es calcula la trajectòria, s’activen els coets durant el temps necessari. S’apaguen els coets i la inèrcia et porta fins la Lluna. Només cal fer lleugeres correccions quan ets a prop de l’objectiu. I la majoria dels càlculs els poden fer a la Terra. No era un sistema grandiós, però era suficient.

Per tant, aquells que creuen que als anys setanta, sense un sistema operatiu Windows, no es podia anar a la Lluna, haurien de revisar el que pensen sobre les tecnologies de temps passats. Com a mínim intentar entendre quines capacitats tenien en realitat i com de ben adaptades estaven a les necessitats de cada època.

L'altre sistema circulatori.

Si ens parlen de com ho fan els nutrients per arribar a tots els racons del nostre cos, de seguida ens ve a la ment el sistema circulatori. La sang, a través d’una increïblement extensa xarxa d’arteries, venes i capil·lars de tota mida, fa arribar a les cèl·lules la seva ració de nutrients i d’oxigen. Una feinada extraordinària accionada gràcies a l’incansable bombeig del cor.

La fama se l’emporta gairebé en exclusiva el sistema circulatori sanguini, però això és una mica injust. Ja que hi tenim un altre sistema circulatori. El gran oblidat. El sistema limfàtic.

Del sistema limfàtic sembla que únicament en parlem quan hi ha males notícies. Quan es detecta un tumor, els metges de seguida vigilen com estan els ganglis limfàtics. També ens fa pensar en algun tipus concrets de càncer, com els limfomes. I de vegades trobem anuncis a la premsa sobre “drenatges limfàtics”. Però quasi mai pensem en la feina normal que cada dia fa, discretament, el sistema limfàtic. I això que d’algun dels seus components si que en parlem amb una certa freqüència. Però la injustícia amb aquest pobre sistema circulatori és tant gran que normalment ni recordem que “allò”forma part del sistema limfàtic.

El sistema limfàtic és diferent del sanguini en un parell d’aspectes importants. El primer és que es tracta d’un circuit obert. La sang fa un camí repetitiu, circular, tancat. La limfa en canvi té un principi i un final, i no estan interconnectats els dos extrems. Una de les seves funcions és la de recollir el líquid i els components moleculars que queden per entremig de les cèl·lules. A l’espai intercel·lular no n’hi hauria d’haver massa de líquid, però és inevitable que una petita part del plasma sanguini surti dels vasos i es quedi per allà enmig, bàsicament emprenyant.

Però entre les cèl·lules hi ha un petit sistema de canals que recull aquest líquid. Com si fos un sistema de desaiguat que lentament va reabsorvint tot allò. I ho fa lentament perquè, a diferència del sistema circulatori, el limfàtic no té cap cor, cap bomba que doni pressió per empènyer el líquid que va recollint, i que anomenem limfa. El moviment és per simples contraccions dels vasos limfàtics. Unes contraccions que passen a un ritme també pausat i que també aprofiten les contraccions que fem amb la musculatura per acabar d’empènyer. La gràcia és que dins els vasos hi ha un sistema de vàlvules que asseguren que el moviment del fluid sigui en la direcció correcta.

Els vasos es van agrupant i acaben en un conducte més gran que es dirigeix fins a l’altura del coll, on s’uneix a la vena subclàvia i el líquid acaba per retornar a la sang.

Amb tot això semblaria que es tracta d’un simple sistema de recollida de deixalles. I en part és així, però també fa altres coses. Per exemple, quan mengem, la majoria dels greixos que ingerim i que el budell absorbeix, viatgen pel sistema limfàtic convenientment empaquetats abans d’arribar a la circulació sanguínia.

L’altre gran funció del limfàtic és, naturalment, la part immunitària. Els limfòcits són les principals cèl·lules de defensa de l’organisme i el seu nom ja ens indica el seu origen. Si mirem atentament els vasos limfàtics veurem que en diversos llocs i ha uns petits nòduls. Són els ganglis limfàtics. El lloc on viuen i maduren molts dels limfòcits. Allà estan esperant a detectar la presencia de microorganismes. Quan això passa, els limfòcits comencen a créixer i multiplicar-se per fer front a la infecció. I el resultat de tot això és que el gangli s’infla i en ocasions el podem notar com un bultet sota la pel del coll o de les aixelles.

El punt feble per nosaltres és que en casos de càncer, el sistema limfàtic és la via de sortida per algunes cèl·lules. El camí que fan per abandonar el tumor primari i anar a colonitzar altres zones del cos. Per això els metges en aquests cassos fan biòpsies dels ganglis. Si allà encara no hi ha cèl·lules tumorals vol dir que el tumor encara es manté localitzat i el pronòstic és molt millor. En canvi, si n’hi ha, malament. La malaltia ja s’està escampant.

Però això no ens ha de fer perdre de vista que sense el sistema limfàtic, sense els limfòcits que hi maduren, restaríem indefensos enfront la majoria de microorganismes amb els que a diari entrem en contacte.

I el que deia al principi. Hi ha unes estructures que formen part dels sistema limfàtic però que mai ho recordem. No són estrictament ganglis, però allà també s’hi fabriquen i maduren limfòcits. Són les amígdales, la melsa o el timus.

Ecos de la pluja i la neu

La notícia d’ahir va ser la nevada que va caure durant tot el dia. En realitat tampoc va ser tan excepcional. Després de tot, encara ens trobem a l’hivern i no hauria de ser cap sorpresa que a l’hivern nevi. Però els temps canvien i allò que als nostres avis els semblava un fet totalment normal ara ens fa pensar que s’acaba el món. De tant en tant la natura ens recorda qui mana i a nosaltres ens toca simplement entomar-ho.

En tot cas, una de les pàgines més mirades ahir segurament va ser la del servei meteorològic i, en concret, resultava impactant la del radar meteorològic. Gràcies al radar podíem comprovar, pràcticament en temps real, que la tempesta es mantenia obstinadament cobrint el territori. Un servei que ara ens sembla d’allò més normal, però que sols està disponible des de fa uns anys.

En realitat, que el radar permetia visualitzar la pluja i altres fenòmens meteorològics ja ho van notar els tècnics de les estacions de radar durant la segona guerra mundial. Mentre s’esforçaven a detectar els avions enemics observaven soroll de fons que variava segons les condicions meteorològiques. Passada la guerra els tècnics van tornar a les seves ocupacions, molts a les universitats i laboratoris, i alguns van seguir treballant en allò que els feia la guitza durant el període bèl·lic.

El principi de detecció és exactament igual que el del radar per localitzar avions. L’aparell envia un potent feix de radiació que, quan topa amb un obstacle rebota i torna a l’aparell emissor. Segons el temps que trigui a arribar el senya rebotat podem calcular la distància a que està l’objecte. Aquest temps és de fraccions de segon ja que el senyal viatja a la velocitat de la llum. De manera que es poden enviar milers de senyals per segon i obtenir una localització prou precisa.

A més del temps que triga, també és important l’energia que retorna. Això dependrà de les característiques de l’obstacle que detecti el radar. En el cas de les gotes de pluja serà més o menys proporcional a la densitat de les gotes. Unes poques gotes, de mida petita donaran un senyal de radar feble, mentre que una cortina d’aigua amb gotes de grans dimensions retornaran un senyal molt més intens.

Al final només tenim senyals que van i que retornen rebotades, però amb una mica de picardia podem treure’n molta informació. Per exemple, per detectar la pluja a diferents distàncies el que es fa és mesurar la intensitat del senyal rebotat a diferents temps. Els rebots que tornin primer són els que indiquen la pluja més propera, mentre que els que triguin més ens indiquen l’altre costat de la tempesta. Els ordinadors s’encarreguen de fer tots els càlculs i generar la imatge del gruix de la precipitació i la zona que ocupa.

De radars d’aquests n’hi ha de diferents tipus i que permeten algunes sofisticacions. Poden fer servir l’efecte Doppler per determinar en quina direcció cau la pluja. Poden ser fixos o mòbils, situats en avions per seguir fenòmens concrets, com huracans o tornados.

Naturalment hi ha molts factors que poden afectar el rendiment del radar. La presencia d’obstacles com muntanyes és el més evident, però altres coses també donen senyals característics. Per exemple, alguns radars han de tenir una correcció quan hi ha parcs eòlics a prop. Les aspes dels molins en moviment donen un senyal al radar que es podrien confondre amb una precipitació.

En tot cas, no està de més recordar que la tecnologia ens dona informació, però aquesta cal fer-la servir amb seny. No serveix de res detectar una nevada si igualment sortim a la carretera i circulem sense cadenes o sense saber com portar el vehicle.

problemes entrelligats

Ja fa temps que sabem que a la Terra hi arriba prou radiació provinent de l’espai com per fer la vida molt difícil. Si podem anar tranquils a plena llum del dia i no patim constantment diferents tipus de càncers és gràcies a un delicat escut que hi ha a les capes altes de l’atmosfera. La capa d’ozó és gairebé impermeable a molts tipus de radiacions i ens protegeix de la hostilitat de les radiacions provinents de l’espai.

Per això, quan les dades dels satèl·lits van mostrar que a les regions polars del planeta, aquesta capa s’anava afeblint, l’alarma es va estendre ràpidament. No és bona cosa quedar-se sense escut enmig d’una batalla, i això semblava ser el que estava passant al planeta. Aviat es va comprendre que la culpa la tenia l’activitat humana. Ignorants dels efectes que podien tenir, els humans havíem abocat a l’atmosfera milions de tones d’uns productes anomenats clorofluorocarbonis, o CFC. Uns productes que resulten extremadament útils per moltes aplicacions industrials, però que com efecte secundari, reaccionen amb l’ozó i el degraden.

La història va ser la de sempre. Primer es va dir que exageràvem, que no n’hi havia per tant, després que ja era massa tard per fer res, i al final, amb dificultats, es va prendre la decisió de deixar de fer servir aquests CFC. El protocol de Montreal va ser la demostració que, de vegades, la humanitat pot posar-se d’acord per fer alguna cosa pel planeta. El problema era que ja havíem generat molts CFC i aquests triguen molt temps a desaparèixer.

Des d’aquell any 1987 han passat moltes coses i el forat de la capa d’ozó ha deixat de ser notícia. En part és per causa de les bones notícies. El ritme de destrucció es va alentir notablement i ara gairebé està estable. No s’ha recuperat encara, però al menys ja no sembla fer-se més gran cada any. Mica a mica els CFC que queden s’aniran degradant i l’ozó es continuarà generant a les capes superiors de l’atmosfera. Algunes previsions indicaven que cap l’any 2050 la capa podria tornar a mostrar les seves mides originals.

Però ai! La felicitat no és mai complerta. Aquestes previsions no tenien en compte un altre factor que, en principi, semblava poc relacionat. Una suposició molt innocent, perquè al planeta tot ho està de relacionat d’una manera o altre. Ara sembla que els coses aniran més lentes per causa de l’escalfament global.

Amb un hivern llarg i fred com el que estem passant, sembla que això del canvi climàtic sigui poc seriós. Cal recordar que l’escalfament global no vol dir que ara els hiverns seran tots càlids. El que es previsible que passi és que hiverns com el d’aquest any, que fa uns anys eren “normals”, seran cada vegada més inhabituals. I els estius anormalment calorosos seran més i més habituals. En tot cas l’important és el balanç global del planeta i no el temps que faci al poble on passem les vacances.

L’escalfament global actua per culpa de l’efecte hivernacle. El calor queda retingut a les capes baixes de l’atmosfera per culpa dels gasos hivernacle, sobretot (però no exclusivament) el CO2. El cas és que com que la calor no pot escapar fora del planeta, les capes més altes de l’atmosfera es refreden més del normal. I justament aquí hi ha el problema. Les reaccions que generen l’ozó funcionen més lentament si baixem la temperatura. De manera que, amb una estratosfera més freda, la regeneració de la capa d’ozó segurament serà més lenta del que preveiem.

Si ho mirem des d’un punt de vista pessimista, també és mala sort que ara que arreglàvem un desastre comprometem les coses per un altre costat. Però podem ser optimistes i recordar que malgrat les decepcions recents, a Montreal, l’any 87 ja es va demostrar que en ocasions si que ens podem posar d’acord per arreglar els desastres que hem creat. Potser amb el canvi climàtic també aconseguirem alguna vegada l’acord necessari i real.

Ja se que un pessimista només és un optimista ben informat, però deixeu-me mantenir l’esperança.

Terratremols d'ahir i d'avui

“20 de febrero de 1835. Día memorable en los anales de Valdivia, porque hoy se ha sentido el más violento terremoto de que hay memoria aquí… El terremoto comenzó de repente y duró dos minutos; pero a mi compañero y a mi nos pareció mucho más largo. El temblor del suelo era muy sensible; las ondulaciones parecían venir del este; otros sostuvieron que del sudoeste, lo que prueba cuán difícil es determinar la dirección de las vibraciones. No había gran dificultad para mantenerse de pie, pero a mi casi me mareó el movimiento, que se parecía mucho al de un buque entre olas muy cortas…”

Aquesta és la descripció que va fer en Charles Darwin del terratrèmol que va viure quan estava a Xile. La copio literal de l’exemplar que tinc del seu llibre “El viaje del Beagle”. És notable que els fets van passar pràcticament al mateix indret on aquesta setmana ha tornat a colpejar un intens terratrèmol. Darwin també va arribar a Concepción, una de les zones més devastades aleshores i també ara.

“Al día siguiente desembarqué en Talcahuano y me dirigí en seguida a Concepción. Estos dos pueblos presentaban el más horroroso aspecto... Sin embargo debería impresionar mucho más al que hubiera conocido las poblaciones antes de la catàstrofe; porque, para un extranjero, estaban tan completamente entremezcladas las ruinas, que no había medio de formarse idea de cómo habían sido antes aquellos pueblos. Parecía increíble que algunos montones de despojos hubiesen servido de habitaciones... No intentaré describir el aspecto que presentaba Concepción porque comprendo que me sería imposible expresar lo que sentí viendo aquel montón de ruinas...”

I també va tenir lloc un tsunami que Darwin recull puntualment.

“Pocos instantes después de la sacudida se vio a una distancia de 5 a 6 kilómetros, avanzar una ola inmensa hacia el centro de la bahía. No tenía la más leve burbuja de espuma y parecía enteramente inofensiva; pero a lo largo de la costa derribaba las casas y arrancaba de raíz los árboles con una fuerza irresistible. Al llegar al fondo de la bahía se rompió en olas espumosas que se elevaron a una altura de 8 metros por encima de las más altas mareas. Debía ser enorme la fuerza de estas olas porque en la fortaleza transportaron a 4,5 metros de distancia un cañón con su cureña que pesaba cuatro toneladas. Una goleta fue transportada a 200 metros de la costa y estrellada después contra las ruinas...”

Durant unes quantes pàgines Darwin va descrivint allò que va veure o que li van relatar els supervivents mentre que intenta trobar explicacions geològiques als fets. En aquell terratrèmol també va observar que el terreny es va alçar una mica respecte del nivell del mar. Això el va portar a especular sobre si els Andes podien haver-se format a base de moltes elevacions petites i progressives que s’anirien acumulant al llarg dels temps geològics per culpa dels terratrèmols. Aquesta explicació li permetia entendre perquè, a dalt de les muntanyes, hi havia fòssils d’animals i plantes que vivien a ran de mar. I de pas s’anava forjant a la seva ment la idea del potencial que tenien els petits canvis si s’anaven acumulant en el temps. Estava lluny de la teoria de l’evolució, però ja pensava en aquella direcció. Les coses, ni les idees, no apareixen perquè si.

I deixant a banda les experiències de Darwin, un comentari sobre el terratrèmol d’aquesta setmana a Xile. Poc després que tingués lloc es va activar l’alarma de tsunami a tota la costa del pacífic, des d’Amèrica fins al Japó. Allà es van evacuar pobles costaners en previsió de les onades que podien arribar. Per sort, al final l’impacte va ser molt menor del que es temien i els danys van ser mínims. De totes maneres, hi ha acord en que es millor prevenir que curar. Altres tsunamis han demostrat el que pot passar alguna vegada.

És curiós, però la situació m’ha fet pensar en el que va passar amb la grip A. Aleshores també es va detectar una amenaça que podia ser molt greu. Es van activar les alarmes i es va demanar que es prenguessin mesures. Al final la cosa no va ser tan greu com ens temíem encara que, a l’igual que amb els tsunamis, també hem tingut epidèmies en temps passats que ens recorden el que pot passar alguna vegada.

Però, curiosament, no s’ha protestat dient que els que activaven les alarmes de tsunami eren uns incompetents ni s’ha penjat vídeos a la xarxa avisant dels foscos interessos d’alguns o de com ens manipulaven els qui guanyaven diners amb la instal·lació de xarxes d’alarma.

La similitud no es pot portar massa lluny, però no deixa de ser curiós com responem a situacions semblants. Al final en un cas diem “quina sort que ha estat una falsa alarma” i en l'altre, en lloc de pensar el mateix, assenyalem als que han donat el senyal d’alarma i fins i tot minimitzem l'amenaça.

Potser és que el tsunami de l’any 2004 el recordem molt be mentre que l’epidèmia de grip espanyola ja queda massa lluny.

Blanc o negre?

Blanques amb ratlles negres, o negres amb ratlles blanques. Quan mirem una zebra aquesta pregunta, una mica absurda, acostuma a plantejar-se. I en principi podria no tenir resposta. Tenen ratlles i prou. No és necessari donar categoria de principals a unes i secundaries les altres. Però el cas és que aparentment la pregunta si que en té de resposta.

Les zebres són animals negres amb ratlles blanques.

Per saber-ho, hi ha varis camins. Per exemple, podem analitzar els altres animals emparentats amb les zebres. La gran majoria de cavalls i ases tenen un color més aviat fosc. Això no és un motiu de pes, ja que també hi ha cavalls blancs. Però la clau està en tenir en compte un parent extingit de la zebra. El quagga (Equus quagga quagga) era una varietat de zebra que va viure per l’Àfrica fins segle XIX. La història és la de sempre. Es va caçar en excés fins que van aconseguir extingir-la. L’última quagga va morir al zoo d’Amsterdam, l’agost del 1883.

Però el quagga és l’únic animal ja extingit del qual tenim DNA guardat i analitzat. Això ens ha permès catalogar-lo sense dubtes com una subespècie de zebra. I el cas és que el quagga era un animal de color bru, amb unes tènues ratlles blanques al voltant del coll. En realitat, entre les línies blanques, la coloració del mig és més fosca que a la resta del cos, però el cas és que les quagges no són blanques sinó que estan pigmentades. Aparentment les zebres el que han fet és acabar el camí que els quagges ja havien començat.

Una altre manera de treure l’entrellat és mirar el que passa mentre es desenvolupen els embrions de zebra. Al principi son de color fosc i és a mida que la gestació avança que va tenint lloc una pèrdua del color en les zones corresponents a les ratlles blanques.

Altre tema és quina deu ser la finalitat d’un pelatge tant particular. Moltes vegades es diu que es per passar desapercebudes pels seus depredadors. Home! Normalment acostumo a respectar molt el que diuen els experts en cada camp del coneixement, però aquesta em costa molt entendre-la. Una zebra resulta molt visible, en cap cas es difumina la seva figura ni que sigui entre el ramat. I si a mi no em confon, suposo que al seu depredador encara menys.

També és diu, i això ja em sembla més raonable, que poden tenir una funció d’interacció social. Per identificar-se entre elles o coses així. En realitat hi ha més teories, però el cas és que no ho sabem del cert, de manera que ens limitem a especular.

En realitat caldria especificar una mica, perquè hi ha tres espècies diferents de zebres, la comuna, la de muntanya i la de Grévy. Aparentment entre elles poden “divertir-se”, però no poden tenir descendents viables. Cada espècie té un nombre diferent de cromosomes, de manera que les cèl·lules es fan un embolic quan intenten creuar-se.

Tóxic i... infecciós?

Que fumar és dolent per la salut ja no ho nega ningú. El tabac, a més de la nicotina, genera un grapat impressionant de productes tòxics, cancerígens, mutàgens i demés que mica a mica anem coneixent millor. També ningú dubta que fumar augmenta de manera molt important la probabilitat de patir càncer, principalment al pulmó, és clar, però també en altres localitzacions. Que alguns dels tòxics inhalats s’escampen per tot l’organisme.

Durant molt temps no estava tan clar tot això. O millor dit, estava clar per la comunitat científica i , sobretot, pels metges. Però la indústria del tabac va destinar molts diners a fer campanyes de desinformació per posar en dubte la toxicitat del tabac. Una cosa semblant al que passa amb el canvi climàtic i els esforços de les petroleres i empreses del carbó per primer negar, després posar en dubte i finalment minimitzar l’impacte de l’activitat humana.

Però al tabac sembla que encara li queden garrotades per rebre. Per si no n’hi havia prou amb els productes químics, acaben de treure un treball on han detectat un altre problema sanitari pels fumadors. I és que sembla que les cigarretes contenen un nombre gens menyspreable de bacteris esperant a ser inhalats.

En realitat ja s’havien fet alguns estudis i havien trobat que a partir del tabac es podien fer créixer colònies bacterianes, però no les havien identificat. A més, molts microorganismes necessiten medis de cultiu particulars. I si no saps el que busques, pot ser que no li posis l’aliment adequat i no el vegis. Per això ara han fet servir una altra estratègia, cada vegada més freqüent. No mirem de fer créixer els bacteris sinó que simplement aïllem el DNA de dins les cigarretes i després l’analitzem. Això actualment ja resulta molt més ràpid, fàcil i específic.

De manera que van agafar cigarretes de quatre marques comercials, en van extreure el DNA i van analitzar la seqüència corresponent a un tipus de ribosoma bacterià. Com que el coneixem prou bé i sabem les diferències entre diferents soques bacterianes, va resultar relativament fàcil fer un llistat dels bacteris que hi havia a les cigarretes.

El primer que van notar és que de bacteris n’hi ha molts. Centenars de tipus diferents. Una abundància que no varia gaire entre les diferents marques. Segurament els microorganismes deuen colonitzar les fulles de tabac durant el processat, ja que recent collides no en contenen gaires de bacteris.

I no són bacteris irrellevants. Molts estan associats a patologies humanes. Hi ha Bacillus, Pseudomonas, Klebsiellas, Serratisa, Staphyllococcus, Clostridium, Escherichia, i uns quants més que ens poden portar problemes.

Ja se sap que els pulmons dels fumadors contenen més bacteris que els no fumadors. Es pensa que és perquè els mecanismes de defensa estan danyats per causa del tabac i al inhalar bacteris presents a l’ambient tenen més dificultats per eliminar-los. Això segurament és cert, però ara s’obre la possibilitat al fet que en fumar ja estiguin inhalant un bon grapat de bacteris. Molts segurament no resistiran les temperatures del tabac en cremar, encara que molts poden ser arrossegats cap a dins abans que la flama els arribi. Altres fan espores i poden aguantar les altes temperatures mentre esperen trobar un ambient tranquil humit i amb aliment (com ara un pulmó) per començar a créixer. En tot cas, el fet que també s’han trobat bacteris d’aquests al filtre de les cigarretes indica que, si més no, alguns si que aguanten l’encesa del tabac.

En realitat, encara queda per demostrar que aquesta sigui una via d’infecció. Per ara simplement han identificat una possible nova via que compromet la salut dels fumadors, però que sigui possible no vol dir que sigui cert. Com acostumen a dir els científics, caldrà fer més estudis per esbrinar-ho.

Però la propera vegada que mireu una cigarreta recordeu que no és només un magatzem de productes tòxics. També és un bon reservori de bacteris i fongs.

Cordes, vibracions i dimensions

Una de les principals habilitats dels físics sembla ser la de jugar a les matrioskes, aquelles nines russes que s’obren i amaguen una altre nina dins, que alhora conté una nina més petita, dins la qual hi ha una altre nina... La diferència és que enlloc de nines ells juguen amb àtoms, que tenen nuclis, que estan fets de protons, que es formen gràcies als quarks. Cada partícula que troben resulta estar feta per altres partícules més simples, més petites... i més estranyes.

Però igual que amb les nines russes, esperem que hi haurà un final. En el cas dels físics, un grup reduït de partícules bàsiques que combinades de diferents maneres resultin en tot el que hi ha a l’Univers. Trobar-les ara mateix resulta impossible. De fet, simplement imaginar-les no és una feina fàcil, però per imaginar que no quedi i amb aquesta idea va sortir la teoria de supercordes. En realitat inicialment era la teoria de cordes i es limitava a un tipus de partícules, però a mida que la van anar generalitzant la van acabar per anomenar de supercordes.

Tal com suggereix el nom, les supercordes serien els components últims de tot. Un únic tipus de partícula que en realitat no és una partícula sinó una “cosa” en forma de corda inimaginablement petita. La clau és que una corda pot vibrar, igual que les cordes d’una guitarra. I segons el tipus de vibració podem obtenir una nota o una altre. Doncs la idea és que cada tipus de vibració d’aquestes supercordes generaria un tipus de partícula diferent.

Així, un fotó seria una corda vibrant de determinada manera, un electró seria la mateixa supercorda però amb una altre freqüència de vibració, i així fins generar totes les partícules que coneixem i alguna que encara no hem detectat. L’Univers seria una simfonia còsmica interpretada amb les diferents notes generades per les supercordes.

L’únic petit problema que hi ha és que la teoria necessita un Univers de deu dimensions i no de tres com estem acostumats. Per un físic aquest pot ser un problema menor encara que ens costi imaginar-ho. El problema és que amb supercordes vibrant en les tres dimensions de l’espai no en tenim prou per construir totes les partícules conegudes. Però si podessin vibrar en més dimensions el problema quedaria resolt.

No és impossible, però de seguida ens preguntaríem, i on coi son aquestes altres dimensions? Com és que nosaltres només en detectem tres? La resposta és que només apareixen a mides extremadament petites. Un exemple que es posa de vegades seria un fil. Mirat de lluny un fil ens pot semblar un objecte unidimensional. Té llargada i prou. Però si el mirem al microscopi ens adonarem que presenta volum, rugositats, fils més petits que sobresurten i es recargolen, cavitats i plecs. Tot això seria “equivalent” a les dimensions extra que existeixen però que només es poden percebre quan parlem de longituds del voltant de 10^-35 metres.

De fet existeixen diferents variants i al menys hi ha cinc teories de supercordes. El que passa és que, al final va semblar que totes eren diferents aspectes d’una teoria global que van anomenar teoria M. Una teoria que encara està molt verda i que ja veurem si acaba per triomfar o, per contra, l’hem de rebutjar a mida que s’acumulin les dades o que les equacions no encaixin.

Un únic tipus d’entitat d’energia que amb les seves vibracions genera tot un Univers. Potser al final no sigui certa, però estèticament és una idea preciosa.

Aliatge d'autoprotecció

Una de les coses més empipadores dels estris de metall és que s’oxidin. Quan apareix aquella capa marronosa, esmicolada, trencadissa i francament depriment sobre la superfície de qualsevol peça, ja sabem que ha arribat el moment de buscar-ne una de nova.

Aquest problema es va resoldre amb l’aparició de l’acer inoxidable. Un material que mantenia les excel·lents propietats de l’acer i que, a sobre, no es veia afectat per la oxidació. Ara ja és tan habitual trobar-lo que gairebé ni ens plantegem trobar coses rovellades, però durant molt temps la oxidació dels metalls era un problema real del dia a dia. La qüestió és, quina característica té aquesta tipus d’acer que el fa insensible a la oxidació?

Per començar cal recordar que l’acer no és un metall sinó una barreja, un aliatge de ferro i carboni. El ferro és un material fàcil de treballar des de fa molt temps, però que no resulta massa resistent. Fa segles es va observar que si es contaminava amb una mica de carbó, el material obtingut es podia treballar com el ferro però en endurir resultava moltíssim més resistent. Tècnicament, els àtoms de carboni, molt petits en comparació amb els de ferro, s’intercalen a la xarxa que fan els grans àtoms de ferro. Això modifica el tipus de xarxa cristal·lina i la resultant és la que té les característiques de l’acer.

En realitat l’acer és ferro amb una mica de carboni. Un 2 % com a molt, encara que habitualment n’hi ha només al voltant del 0.5 %. El percentatge exacte dependrà de les característiques desitjades, i a més s’hi poden afegir petites quantitats d’altres elements per fer un acer encara més específic. Per això hi ha acers amb níquel, manganès, alumini, cobalt, i molts altres.

Però el ferro reacciona amb l’oxigen i aleshores tota la gràcia de l’estructura molecular se’n va a fer punyetes. Es formen òxids de ferro i tenim el que coneixem com “corrosió”. L’oxigen el tenim present a l’atmosfera, de manera que no el podem eliminar del sistema, de manera que l’estratègia ha consistit en afegir un element a l’acer que s’oxidi més ràpidament que el ferro. I aquest element és el crom. Bàsicament l’acer inoxidable és acer al que hi hem afegit al menys un 10 % de crom.

Amb això aconseguim que l’oxigen reaccioni amb el crom en lloc de amb el ferro. Les característiques químiques del crom fan que reaccioni amb l’oxigen amb molta més afinitat que no pas el ferro. I quan això passa es crea una pel·lícula d’òxid de crom a la superfície. Aquesta capa és microscòpica i no altera la brillantor de l’acer, però evita que segueixi arribant més oxigen als àtoms de ferro de l’interior. El resultat final és que els òxids de ferro no s’arriben a formar i el material no s’oxida.

I si ratllem o trenquem la capa protectora que s’ha format, no passa res. No es tracta d’una capa pintada a sobre sinó d’una protecció que es forma a partir del crom que forma part de l’aliatge, de manera que immediatament se’n formarà una de nova i la protecció es manté.

L’acer inoxidable és realment un sistema d’autoreparació a nivell molecular que ja voldríem tenir nosaltres als nostres teixits!