Els fòssils més antics

Un dels regals que ens ha fet la geologia és l’existència dels fòssils. Aquestes restes petrificades que ens posen davant dels ulls els ossos d’animals que van viure fa milions d’anys. Sense els fòssils comprendre la història de la vida a la Terra hauria sigut una feina molt més complicada. El problema és que organismes fossilitzats tampoc n’hi ha tants. I de molts en tenim únicament una part, un os, una dent, amb la que resulta complicat i arriscat reconstruir l’animal sencer. De totes maneres hem d’aprofitar el que tenim i no serveix de res queixar-se. Estaria bé disposar de molts més fòssils, però la fossilització és un fenomen que succeeix poques vegades. La immensa majoria d’animals van desaparèixer sense deixar rastre després de morir.

I un altre problema frustrant és que no tot l’organisme fossilitza. Normalment ho fan únicament les parts més dures, els ossos, les dents, potser les banyes, però encara és més estrany trobar restes de teixits tous. I per desgràcia, de la pell no n’acostuma a quedar res. Per això en realitat no sabem de quin color eren els dinosaures. A partir dels fòssils d’un lleopard podríem reconstruir la forma general de l’animal, però ningú podria saber que tenia la pell amb taques.

I això comporta un problema quan parlem de períodes molt antics a la història de la Terra. Molt abans de l’aparició dels dinosaures. Sabem que la Terra es va formar fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. I restes de bacteris fòssils n’hem trobat en roques de fa més de tres mil milions d’anys. Hi ha alguns bacteris que creixen formant unes estructures anomenades “estromatòlits” on s’atrapa carbonat càlcic i deixa una marca identificable.

Per tant, fa tres mil milions d’anys ja hi havia vida a la Terra. Eren microbis, però estaven vius. El problema és el pas entre microbis i organismes pluricel·lulars. Vaja, com els animals o les plantes. Perquè els primers que devien aparèixer no tenien estructures dures que deixessin un rastre de fòssils, per tant, no en sabem res de com eren. Podem especular, imaginar i sospitar. Però no disposem de cap prova.

Les restes més antigues són uns grups d’animals que tot i ser tous, van deixar un rastre fòssil en un parell d’indrets del planeta. Quan s’analitza resulta que la vida apareix sobtadament en mil formes diferents. És el que anomenem l’explosió del Cambrià. Fa cinc-cents cinquanta milions d’anys. No és que els organismes pluricel·lulars apareguessin de sobte, sinó que abans simplement no van deixar rastre. A partir d’aquell moment li podem seguir el rastre amb més o menys dificultat. Però abans no hi ha res.

O potser si.

Acaben de publicar un treball on uns investigadors han identificat restes d’organismes semblants a esponges en terrenys que corresponen a una edat de fa sis-cents trenta milions d’anys. Això és uns vuitanta milions d’anys més antic del que teníem notícia.

Però exactament no han trobat cap fòssil, sinó la marca molecular de les esponges. I això que vol dir? Doncs que han trobat... colesterol a les pedres!

De colesterol n’hi ha de diferents tipus. A més del “bo” i el “dolent” del que parlen als anuncis, hi ha altres varietats d'esterols amb noms més o menys complicats. I uns d’ells són els 24-isopropilcolestans. Aquesta és una mena de colesterol que únicament fabriquen les esponges. No s’ha trobat a cap altre organisme i, tampoc es coneix cap altre mecanisme que el pugui fabricar per reaccions químiques sense organismes.

Doncs el que han trobat en restes d’aquests estrats ha sigut aquest tipus de colesterol. Les esponges que el van fabricar van desaparèixer, però no pas sense deixar rastre. En una feina semblant a la dels de CSI, les proves indiquen que allà hi va haver una esponja fa més de sis-cents milions d’anys.

Això a més és important, perquè en aquell temps va haver-hi una gran glaciació. Pràcticament tot el planeta va quedar cobert de gel. Però sembla clar que alguns organismes van aconseguir sobreviure, o que alguns indrets van quedar lliures de gel.

Però el que trobo més interessant és la mena d’estratègia que s’ha fet servir per identificar-los. No és que sigui una gran novetat. És la que s’aplica quan es busca la marca de la vida en mostres extraterrestres. Les mostres de la Lluna o de Mart també s’analitzen així encara que és difícil saber com seria el metabolisme d’un extraterrestre.

En les de la Terra, al menys sabem que buscar. I mira per on, aquesta vegada ho han trobat.

Els vibradors més petits

Un dels problemes més coneguts de la física actual és que les dues grans teories, la relativitat i la física quàntica, resulten mútuament incompatibles. Això passa perquè per determinats problemes donen solucions completament diferents, cosa que vol dir que una o l’altra és errònia o incomplerta. O, més probablement potser totes dues ho són.

La relativitat serveix per tractar problemes amb la gravetat. Per això tracta amb objectes grans, molt grans. De la mida d’estrelles, galàxies i regions complertes de l’univers. Quan la mida dels objectes es fa més petita, els efectes relativistes deixen de ser apreciables, i a nivell subatòmic resulten completament irrellevants.

En aquests nivells és on la física quàntica mostra el seu potencial. Quan parlem de nuclis d’àtoms, de partícules subatòmiques i de coses amb dimensions inimaginablement petites la física quàntica és la llum que ens il·lumina. Encara que el que ens mostra sigui molt estrany.

En el món subatòmic trobem moltes partícules aparentment estranyes. Electrons, muons, fotons, quarks i altres amb propietats i noms més i més estranys. Un dels problemes, cada vegada que s’identificava un component, era saber si alhora estava fet per altres components encara més petits. I el que els agradaria als físics era trobar una teoria que amb molt poques coses podés explicar totes aquestes partícules. Totes les que coneix la quàntica i també els hipotètics gravitons, les partícules encarregades de participar en la gravetat. Una teoria que ho agrupés tot seria una “gravetat quàntica”.

Naturalment s’han fet molts intents per aconseguir-ho, però la magnitud del problema és formidable. Per a finals del segle passat va anar agafant forma una teoria que semblava el camí correcte. Es va conèixer amb el nom de teoria de cordes, i ara com ara és la millor alternativa que tenim per aconseguir el que els físics anomenen una “teoria de tot”.

És diu teoria de cordes perquè proposa que els components bàsics de la matèria, allò que ja no es pot dividir més, no són partícules puntuals, sinó que són coses semblants a cordes,en el sentit que s’allarguen en una dimensió. Després de tot, un punt pot fer poques coses, però una corda ja té més possibilitats de tenir una existència interessant.

Per exemple, una corda pot vibrar.

I aquí hi ha la gràcia. Segons com sigui la vibració d’aquesta corda hipotètica, el que tindrem serà una partícula o una altra. Si vibra en una direcció el resultant és un fotó. Si vibra en una altra direcció, tindrem un electró. Si es replega sobre si mateixa i vibra en un pla determinat surt un quark, i així anar fent. D’aquesta manera, amb un únic component bàsic de la matèria podríem construir totes les partícules que coneixem.

Ja no caldria un univers que al moment del Big Bang donés lloc a un grapat de partícules diferents. Amb una, vibrant de diferents maneres, n’hi ha prou per construir tot l’Univers.

Però aquesta és una teoria que encara està per completar. De fet, ja hi ha unes quantes teories de cordes diferents. I fins i tot una altra teoria (la teoria M) que agrupa les diferents teories de cordes. De manera que potser anem pel bon camí... però encara queda molt camí.

De totes maneres els reptes que queden per superar són importants. Per començar, encara no es disposa de totes les eines matemàtiques necessàries per tractar amb aquestes teories. I no parlo d’ordinadors per calcular sinó de conceptes per saber com fer els càlculs.

Per una altra banda, ara mateix no hi ha manera de posar a prova la teoria. No hi ha cap experiment que pugui indicar si és certa o falsa. Però això és molt important en ciència. Una teoria ha de fer previsions que es puguin comprovar si són certes. I si els experiments surten diferents de l'esperat, doncs cal canviar la teoria. Però si no tenim manera de comprovar si és certa o falsa (si no es falsable es diu), doncs no serveix de gran cosa.

Però si aquests obstacles es superessin, l’Univers quedaria explicat d’una manera senzilla i elegant.

Seria simplement el resultat de la vibració d’unes cordes increïblement petites.

El bosc allargat

La imatge d’un bosc acostuma a ser la d’una gran àrea de terreny arbrat que s’estén en totes direccions. Dins el bosc hi ha animalons, plantes i arbres fins on arriba la vista. Idealment podem començar a caminar en qualsevol direcció i continuar endinsant-nos més i més al bosc fins trobar-nos envoltats completament per la natura. I aquesta és una imatge força acurada, encara que una mica idealitzada, per la majoria de boscos. Però no per tots. Hi ha un tipus particular de bosc en els que caminant uns pocs metres arribes al centre, i fent unes quantes passes més ja en surts. I malgrat aquestes dimensions tan poc freqüents, tenen una importància ecològica cabdal. Són els boscos de ribera.

Segur que els heu vist moltes vegades, però potser no hi heu parat atenció. Un bosc de ribera és aquell bosc que creix a les ribes dels rius i de terrenys inundats. He dit que mesuren pocs metres d’amplada, però la seva longitud pot ser de tants quilòmetres com tingui el riu. I no us deixeu enganyar per la mida. En un espai tan estret s’hi amaga una notable complexitat.

El primer que destaca en aquests boscos és la mena d’arbres que el composen. Son espècies acostumades a viure en terrenys pràcticament inundats. Pollancres, salses i verns són alguns dels més freqüents. De vegades formen una línia ombrívola enmig de praderies, i altres vegades destaquen a la tardor pel color dels arbres caducifolis que marca una línia groga entre boscos de color encara verd.

A més, els arbres estan organitzats en funció de la distància al riu. No son els mateixos els que estan tocant l’aigua i que tenen unes arrels ficades en terreny inundat sempre, que altres situats uns pocs metres més enllà i que claven les arrels en un terreny més eixut, però que s’inunda amb una certa freqüència. I com que les condicions d’humitat, d’ombra, de temperatura varien en poc espai, la diversitat ecològica que contenen és enorme.

Però a més fan una sèrie de funcions molt importants quan hi penses una mica. Primer que res fan ombra, com tots els arbres. Però aquesta ombra evita que la superfície dels rius s’escalfi més del que toca, evita l’evaporació de l’aigua i manté la temperatura una mica més fresca del que seria sense els arbres. Això sembla poc important, però la concentració d’oxigen a l’aigua depèn, entre altres factors, de la temperatura. Com més fresquet el riu, més oxigen pot contenir i més vida pot mantenir.

Aquesta ombra també serveix per evitar que les algues del riu creixin d’una manera excessiva. És important que un riu tingui vida, però no un excés de vida que malmetria la qualitat de l’aigua.

D’altra banda, les fulles, les branques, el pol·len, tota la matèria orgànica que genera un bosc va a parar a l’aigua, oferint un aport de nutrients importantíssim per les comunitats d’animals que viuen al riu. No únicament peixos, que també, sinó invertebrats que estan a la base de la cadena d’aliments.

Més coses. L’aigua del riu en anar movent-se té un efecte molt important sobre el terreny. El desgasta, l’erosiona i es va emportant sediments riu avall. Però aquest procés queda molt minimitzat per la presencia dels arbres del bosc de ribera, que amb les arrels fan una xarxa que estabilitza el terreny. En condicions normals l’efecte és relativament important. Però molt més quan hi ha una riuada. Per això es nota moltíssim la diferencia en els efectes de les riuades o les crescudes dels rius en zones on encara ens manté el bosc de ribera i en aquelles en les que ha desaparegut.

De totes maneres, el millor és la sensació de paisatge ben endreçat que confereixen a qualsevol indret. Això es pot notar a la majoria de rius que encara el conserven, però en alguns casos és particularment notori. Si heu passejat per les terres de l’Ebre, notareu que el paisatge dels voltants del riu acostuma a ser particularment plàcid. Fixeu-s’hi un moment. Notareu que en part és perquè el riu i el seu bosc de ribera formen una unitat extraordinàriament amable.

Sense aquesta fina línia verda que els acompanya, els rius no serien el mateix.

Triar on mirarà el Hubble

Que us faria més gràcia veure en una imatge a alta resolució i plena de detalls? Una regió de l’espai on es formen les estrelles? Potser la nebulosa de gas generada per una estrella després de morir? Una galàxia espiral vista de cara? O millor una altra vista de perfil? O, per fi, dues galàxies col·lisionant?

Doncs resulta que realment podeu participar en la tria. La NASA, per celebrar que aquest 2009 també és l’any de l’astronomia, ha decidit sotmetre a votació popular quin serà el proper objectiu on apuntarà el telescopi espacial Hubble. La tria es fa votant per internet i hi ha sis candidats a triar. Al final, la imatge obtinguda de l’objectiu escollit es presentarà en societat entre el 2 i el 5 d’Abril, i els que votin poden participar en un sorteig en el que pots guanyar una de les imatges a alta resolució que faci el telescopi.

Més enllà del premi i la votació, és divertit mirar els objectes seleccionats i pensar quin triaria. Cada un d’ells té la seva gràcia. Per començar, la de descobrir un racó nou de l’univers. Dels sis objectius en tenim únicament imatges en blanc i negre i de baixa (molt baixa) resolució. Són prometedores, però de moment decebedores. Però quan el Hubble n’obtingui les imatges podrem descobrir moltes coses a més d’aconseguir imatges d’una bellesa incomparable.

I a més hi ha l’interès que li trobi cada un, les preferències personals.

Per exemple el primer és NGC 6634, un núvol de gas on la gravetat va fent que el gas es condensi i compacti fins arribar a temperatures prou altes com per iniciar les reaccions nuclears que mantenen les estrelles radiants. És literalment una incubadora d’estrelles. Ja tenim imatges d’algun indret així i són espectaculars. En particular l’anomenada “els pilars de la creació”.

Els dos següents objectius són NGC 6072 i NGC 40. Les dos són nebuloses planetàries. Un nom enganyós, perquè en realitat es tracta de les restes de l’explosió d’una estrella. Algunes de les fotos més espectaculars que coneixem de l’espai són justament aquesta mena de nebuloses. Des de la de la fantàstica “Ull de gat” fins la de "Monocerotis" que en realitat sembla el logo del Firefox.

L’objecte NGC 5172 és una galàxia espiral. Cent mil milions d’estrelles interaccionant i unides per la gravetat. Tot un univers en si mateix semblant al que deu ser la nostra pròpia “Via Làctia” o la galàxia d'"Andrómeda"

Per tenir una visió diferent d’una galàxia tenim el cinquè objectiu. NGC 4289 és una altra galàxia, però aquesta es troba situada exactament de perfil a la nostra, de manera que en lloc de les estrelles del centre podem veure els núvols de gas que l’envolten i que normalment queden emmascarats per la lluentor de la pròpia galàxia.

I finalment, ARP 274. Un cataclisme còsmic, el xoc entre dues galàxies. Les podem veure quan tot just comencen a interaccionar, però aviat (parlant en termes astronòmics, és clar) es fondran en una de sola reordenant tota la seva estructura. Aquests encontres donen imatges espectaculars.

Imagino que les que no siguin triades, seran objectiu del Hubble més endavant, perquè sinó, els que triïn una que no sigui la guanyadora es quedaran amb les ganes. La veritat és que voldria tenir les imatges de tots aquests objectes! I les voldria ja!

Però caldrà tenir paciència. De moment jo ja he fet la meva tria, tot i que no ha sigut gens fàcil. I si voleu participar en el joc, podeu fer-ho a:

http://youdecide.hubblesite.org/

No m'agraden els coloms!

Tots els excessos són dolents, i això explica el que em passa amb els coloms. A les ciutats n’hi ha un excés, hi són per tot arreu, deixen el terra ple de cagarades i els trobes morts o agonitzant a les voreres en una imatge que m’agradaria estalviar-me. Amb tot això ja podeu deduir que soc d’aquells a qui no els agraden els coloms.

La culpa no és d’aquests ocells sinó de la gran abundància que n’hi ha a les ciutats. I això sembla que és una norma general arreu del món. Junt amb les rates i les paneroles, els coloms són dels animals que millor s’han adaptat a viure en ambients humans. A més, els humans hi hem col·laborat ja que la cria de coloms és una activitat antiga i molt estesa. Ocasionalment alguns dels coloms criats s’escapen i formen noves colònies a noves ciutats.

Probablement la clau de perquè els agraden tant les ciutats sigui el fet que originàriament el colom comú Columba livia feia els nius en penya segats propers a la costa. Com que les parets verticals dels edificis ofereixen un indret semblant al d’un penya segat, els va ser molt fàcil adaptar-s’hi a viure. Amb l’avantatge que no hi ha gaires depredadors i que els humans tenen el curiós costum d’oferir molles de pa o grans de cereal.

Però malgrat que en parlar de coloms acostumem a pensar en els grisos de les ciutats, la família dels coloms inclou moltes espècies. Una mostra de la seva capacitat d’adaptació. A més, els criadors han anat seleccionant caràcters particulars per generar un ampli ventall de noves varietats d’allò més espectaculars en un exemple de les possibilitats de la selecció artificial. Darwin mateix va ser un gran aficionat a la columbofília i moltes vegades posava l’exemple dels coloms per explicar com, a partir d’una varietat original i seleccionant determinats característiques generació rere generació es podia acabar per obtenir organismes molt diferents del tipus original.

Però així com uns pocs coloms poden ser macos i vistosos, les grans acumulacions urbanites poden representar un risc sanitari i una agressió al llegat monumental de les ciutats. I sobretot per culpa de les defecacions dels animalets.

El problema sanitari és que els coloms poden transmetre malalties que afecten als humans com la histoplasmosi o la psitacosi. Les cagarades dels ocells infectats per virus, fongs o bacteris contenen microorganismes infecciosos. Quan s’assequen i es desfan en forma de pols que el vent s’emporta, podem respirar aquests microorganismes. Si ho fem en gran quantitat o tenim un estat immunitari afeblit pel que sigui, és possible agafar alguna d’aquestes malalties. Naturalment això és més probable en indrets on s’hi acumulen molts d’aquests ocells. Per exemple, les botigues d’animals o, pitjor, el balcó de la veïna que els dóna menjar i on s’hi amunteguen piles de coloms en un garbuix de plomes, becs, potes i cagarrutes.

Però aquestes caques de colom comporten un altre problema. Són molt àcides perquè conten una concentració elevada d’àcid fosfòric i úric. Per això, quan els encantadors animalons omplen un monument amb els seus records, a més de l’efecte estètic que queda, la pedra es va desfent per acció d’aquests àcids. Fins i tot vaig llegir una vegada (però no ho he pogut confirmar) que molts coloms tenen les potes danyades i els falten dits i això no és per cap malaltia sinó per l’efecte àcid de les seves pròpies caques que cauen sobre les seves potes o que trepitgen quan viuen en grans grups.

Per això els ajuntaments han de recórrer a sistemes de control, capturant amb grans xarxes un cert nombre d’ocells per alleugerir la pressió que fan sobre el medi ambient urbà, promovent la presencia de rapinyaires a les ciutats, o instal·lant sistemes per espantar-les. Uns mètodes que tenen una eficàcia limitada i que serveixen sobretot per corregir excessos puntuals durant un temps. I que a sobre són molt criticats per persones que consideren una crueltat capturar els coloms d’aquesta manera. En realitat no hi ha altra manera de controlar la població, i si no féssim res si que ens arriscaríem a patir problemes sanitaris més importants.

Doncs això. Un parell de coloms al camp poden ser encantadors, però els grans estols que actuen com una massa palpitant a llocs com la plaça Catalunya de Barcelona o a la plaça Sant Marc a Venècia, els trobo una imatge ben desagradable.

Estirar amb compte.

L’alarma ha saltat amb una nota de l’agencia del medicament sobre el mal ús amb els tractaments a base de toxina botulínica, dels quals el més famós és el Botox. El cas és que s’han donat alguns casos de reaccions adverses i el que han fet ha sigut, bàsicament recordar com s’ha de fer servir el tractament. El que m’ha sorprès en llegir el comunicat és que dels dotze casos greus detectats, sis van donar-se en nens de menys de tretze anys, i un d’ells va morir. Realment un nen tan petit requereix tractaments amb Botox? Com que ignoro el motiu, prefereixo creure que no va ser per motius purament estètics.

L'ús de tractaments basats en aquesta toxina ha agafat una certa popularitat per eliminar les arrugues de la cara. Després d’unes poques injeccions subcutànies, la pell sembla més tensa i l’aspecte de la cara es rejoveneix. És un tractament realment efectiu, però amb el que cal anar amb compte.

La idea de tot plegat és aprofitar el funcionament d’una toxina generada per un bacteri, el Clostridium botulinum. Aquest microbi genera una proteïna que interfereix la comunicació entre les neurones i les cèl·lules del múscul. Quan contraiem un múscul, el que passa és que enviem un senyal a través dels nervis que van del cervell fins al múscul. Quan el senyal arriba a l’extrem del nervi, aquest deixa anar una substància, anomenada acetilcolina, que s’uneix a les cèl·lules musculars i desencadena la contracció. Doncs el que fa la toxina botulínica és impedir que les neurones alliberin aquesta acetilcolina. Aleshores, al múscul no li arriba cap senyal i simplement no es contrau.

Pràcticament igual que si haguéssim tallat el nervi.

Com que les arrugues es generen per contraccions dels músculs de la cara, si injectem aquesta toxina, aconseguirem que es relaxin i que els plecs a la pell causats per la contractura desapareguin.

Però cal anar amb compte i assegurar-se que la toxina actua únicament on volem. Per això es fa servir en quantitats molt petites. I molt, vol dir molt.

No és perquè si. Una intoxicació per aquests bacteris, una malaltia anomenada botulisme, pot ser fàcilment mortal. Principalment perquè si afecta a la musculatura del tòrax, el pacient simplement deixa de respirar. Els músculs que inflen i desinflen el pulmó a cada inspiració deixen d'actuar... i adéu!

I d’altra banda, la toxina no és qualsevol cosa. En realitat és la neurotoxina més potent que es coneix. Per fer-nos una idea. Amb mig quilo d’aquesta toxina n’hi ha prou per matar a tota la població mundial! Per matar una persona n’hi ha prou amb menys de la deumil·lèsima part d’un mil·ligram. De manera que poca broma.

És tan tòxica que, òbviament, molts exèrcits l’han incorporat com armament biològic. En argot militar és coneix com “agent X” i el seu ús està prohibit pel Protocol de Ginebra i la Convenció Sobre Armes Químiques. Però ja sabem tots com funciona això.

Per tant, estem parlant d’un agent potencialment molt perillós. Però com tot, si s’aplica correctament pot tenir efectes molt útils. Inicialment no es feia servir per estètica sinó per tractar patologies relacionades amb una excessiva contracció de determinats músculs. Per exemple les contraccions de les parpelles, l’estrabisme o alguns tipus de torticolis.

I en el cas de l’estètica s’administra per eliminar les arrugues del front i de l’espai entre els ulls. Però no es pot emprar per les del voltant de la boca. El problema és que aquesta regió té molts vasos sanguinis i hi ha el risc que la injecció enlloc de quedar-se subcutània, entri en el sistema sanguini i s’escampi la toxina per indrets més sensibles, com la musculatura del coll o dels pulmons. Si això passa, els problemes poden ser molt greus i fins i tot mortals, de manera que millor deixar les arrugues de la comissura dels llavis lluny de la toxina aquesta.

Perquè ja és curiós injectar-se amb finalitats estètiques una neurotoxina que es fa servir com armament biològic, però al menys fer-ho bé.

Energia empaquetada en negre

Una feina que pràcticament ja ha desaparegut és la dels carboners. Aquells homes que al bosc feien grans piles de llenya, la cobrien de terra i les mantenien enceses per fabricar carbó vegetal. Una tècnica o un art ancestral que ara es practica únicament en algunes celebracions ja amb la idea que no es perdi la tècnica.

La pregunta que pot sorgir és: quina diferència hi ha entre aquest carbó vegetal i el carbó que es treu de les mines?

Doncs n’hi ha bastants, però en essència parlem del mateix. Fusta que, per diferents processos, s’ha transformat en un material molt enriquit en carboni i que ha servit de combustible als humans durant segles.

Tot comença amb vegetals, amb arbres que han mort. La diferència és que el carbó vegetal el van tallar els humans la mateixa temporada i els que donaran lloc al carbó de les mines van morir fa uns quant milions d’anys. Els dos mecanismes tenen noms semblants però que fan referència a coses diferents. El carbó vegetal es genera per un procés de carbonització, mentre que l’altre ho fa per carbonificació.

La carbonització l’hem vist moltes vegades. Cada cop que ens hem passat amb les torrades han quedat carbonitzades. I si volguéssim les podríem fer cremar com carbó. Simplement es tracta d’agafar el material, els arbres tallats i el més secs possible, i acabar de dessecar-los augmentant la temperatura. D’aquesta manera aconseguim que perdin l’aigua que contenen i ens quedarà un material molt més lleuger. Si seguim augmentant la temperatura, en diferents etapes s’aniran volatilitzant altres compostos en forma de gasos fins que al final quedarà sobretot carboni.

L’important, i el que els carboners controlaven més, és que malgrat pujar la temperatura fins uns sis-cents graus, el material no s’encengui. Per això posaven les capes de terra que cobrien la llenya amb idea d’aïllar-lo de l’oxigen de l’aire.

De vegades aquest procés pot passar molt ràpidament. A ciutats destruïdes per erupcions volcàniques, com Pompeia, molts dels elements de fusta que hi havia van quedar convertits en carbó sobtadament.

Però també hi ha l’altre carbó, el que associem a miners que surten coberts de pols negre i que té tota l’aparença d’un mineral. En realitat segueix sent matèria orgànica provinent dels arbres, però el procés és diferent i sobretot molt més lent. Un procés que va començar fa uns tres-cents milions d'anys, al període que anomenem, i no per casualitat, carbonífer.

El primer que li va passar als arbres que van donar lloc als jaciments de carbó és que es van descompondre per acció de bacteris. Això va tenir lloc en ambients on hi havia prou oxigen com per que els bacteris poguessin viure. Probablement llocs coberts parcialment d’aigua, pantans i coses així. De totes maneres, arriba un moment en que els bacteris consumèixen tot l’oxigen. Aleshores entren en joc uns altres bacteris diferents que viuen sense oxigen, i que fan que el medi esdevingui àcid. El resultat final de tot això és la formació de la torba, que és un primer tipus de carbó poc maduret encara, però que a molts indrets s’ha fet servir com a combustible.

Si aquesta torba va quedant enterrada sota capes de sediments mica a mica va augmentant la pressió a la que està sotmesa i la temperatura que l’envolta. Si disposem d’uns quants milions d’anys el resultat és que el material original també ha perdut quasi tot excepte el carboni, però en aquest cas, s’ha compactat molt més que el carbó vegetal. Per això l’aparença de roca que té.

En realitat com més temps, més pressió i més temperatura hagi patit tindrem diferents tipus de carbó, cada vegada amb més poder calorífic. Després de la torba apareix el lignit, que encara té força aigua en la seva composició, però que ja és millor que la torba. Quan el lignit es va compactant s’aconsegueix l'hulla que ja es fa servir en moltes centrals energètiques. De fet, és el més emprat de tots. Però si el procés segueix obtenim finalment el millor carbó, l’antracita. El que genera més calories i menys contaminants. També el més car i menys abundant.

Tot plegat ha sigut una manera d’aprofitar la fusta d’uns boscos que van cobrir la Terra fa milions d’anys per escalfar-nos encara ara.

La mida importa.

Quan Darwin va proposar la seva teoria de l’evolució per selecció natural va topar amb un problema molt evident. En alguns casos, hi ha espècies d’animals que estan lamentablement adaptades al seu medi. Al menys això és el que podem pensar a primer cop d’ull. Un exemple clar serien els paons, o els ocells del paradís. Alguns d’aquests animals tenen unes cues espectacularment llargues que amb tota seguretat han de ser un problema a l’hora de volar. Amb el mecanisme de la selecció natural, haurien d’aparèixer alguns animals amb cues més aerodinàmiques que els facilitessin el vol. Aquests individus estarien millor adaptats i, en conseqüència, haurien de tenir més oportunitats de sobreviure i reproduir-se.

Però el que veiem no és això. La cua dels paons o dels ocells del paradís és una mostra d’un caràcter molt mal adaptat per volar que s’ha mantingut al llarg de la historia d’aquests animals.

La clau era el que considerem per estar adaptat. Els humans tenim una clara tendència a veure-ho tot des d’un punt de vista funcional. I segons això, aquestes cues son un desastre. Però el que ha de fer un organisme per triomfar des d’un punt de vista evolutiu no és viure més sinó ser eficient en passar els seus gens a la propera generació. Això vol dir reproduir-se molt. I per un mascle implica seduir tantes femelles com sigui possible. Tant se val si no pot volar i això li complicarà la vida i farà que sigui més breu. Si en el poc temps que viu aconsegueix aparellar-se moltes vegades haurà triomfat més que un altre organisme que visqui molts anys perquè vola molt bé, però al que les femelles no li fan ni cas.

Per això, Darwin també va parlar de selecció sexual. Estar ben adaptat també implica estar adaptat a agradar a les femelles. I potser a les femelles de paó els encanta que els mascles la tinguin molt llarga (parlo de la cua, és clar).

El problema era que això podria ser cert, però com demostrar-ho?

Doncs amb un experiment que va fer un investigador suec, en Malte Andersson amb uns ocells anomenats Vídua del Paradís (Vidua paradisaea). En aquests animalons, les cues dels mascles són absurdament llargues, i la selecció sexual podia ser una explicació. El que va fer l’Andersson va ser agafar uns quants mascles i els va tallar un tros de la cua. D’aquesta manera va disposar d’un grup d’animals amb cues petites. A un altre grup d’animals també els va tallar la cua, però el que va fer va ser afegir-hi el tros que havia tallat als primers. Així va aconseguir un segon grup d’animals amb cues extra-llargues.

Finalment va agafar un altre grup d’animals als que va tallar la cua... i la va tornar a enganxar sense canviar la mida. Així descartava una possibilitat d’error, no fos cas que a les femelles d’aquests ocells els que els agradés fossin... les cicatrius a la cua! Naturalment també tenia un grup al que no els havia fet res.

Tot seguit va contar el nombre de parelles que aconseguien portar cap al seu territori els diferents grups de mascles. I els resultats van sortir clars. Els mascles amb cues més llargues eren els que més femelles “seduïen” i els que la tenien curta, doncs els que menys.

I després diuen que la mida no importa...

Aquesta mena d’experiments s’han fet amb altres ocells, com les orenetes. Amb resultats semblants. El que és curiós és que habitualment el que s’estudia és com s’ho fan els mascles per atraure les femelles, però no al revés. Certament els caràcters sexuals més espectaculars acostumen a ser els dels mascles. La crinera del lleó, el plomatge de l'estruç, el color blau a la cara dels mandrils en són exemples típics. A més, l’estratègia dels mascles ha de ser diferent de les femelles. Ells poden fecundar moltes femelles, mentre que les femelles el que han de fer és triar quin mascle deixaran que les fecundi. Però això no implica que no hi hagi competència entre les femelles per aconseguir ser fecundades pel millor mascle.

De fet, en animals socials també hi ha una notable jerarquia entre les femelles. I la dominant és la que té preferència quan arriba l’hora de l’aparellament. Segurament el que passa és que mentre que les competicions entre mascles són espectaculars, aparatoses i força teatrals, la competició entre femelles és menys evident, sense tants escarafalls i molt més discreta, però igual d’implacable.

Una cosa que, ben mirat, sospito que també es dóna en l’espècie humana.

Escalfament, arreu.

Ahir molts diaris es van fer ressò d’un article aparegut a la revista Nature en la que es posa de manifest que l’Antàrtida també està patint un procés d’escalfament junt amb la resta del planeta. L’estudi té la seva importància ja que semblava que mentre que la Terra s’anava escalfant de resultes del canvi climàtic, l’interior de l’Antàrtida no es veia afectada o seguia un procés invers. Unes dades que els qui no creuen en el canvi climàtic no deixaven de presentar com a mostra que tot plegat és un muntatge.

Aquesta mena de discussions acostumen a ser molt viscerals, però realment era un fet intrigant que requeria una explicació. El problema era quan es mirava d’explicar el que passava, ja que com és previsible, tampoc tenim massa dades meteorològiques de l’interior de l’Antàrtida en els reculls històrics.

Ara ja hi ha unes quantes estacions científiques, però la majoria es troben a la perifèria del continent gelat. I recordeu que l’Antàrtida és tan gran com Europa. Podem deduir el temps que fa a Viena a partir de les dades d’un termòmetre situat a Roma i d’un altre de Londres? I encara pitjor. Com podem reconstruir les dades de fa unes quantes dècades? Perquè dels territoris habitats si que hi ha mesures, o registres de collites, o anells de creixement d’arbres que indiquen si va haver-hi sequera, o altres dades indirectes que permeten fer extrapolacions. Però de l’interior de l’Antàrtida?

Però un grup de climatòlegs ha comparat les dades obtingudes a partir de satèl·lits artificials amb els que tenien les estacions meteorològiques situades sobre el terreny. Son poques dades, però han vist que els resultats que calculaven a partir de les dades dels satèl·lits coincidien amb les que mesuraven les estacions sobre el terreny. I amb aquesta aproximació han pogut agafar les dades guardades des que hi ha satèl·lits sobre l’Antàrtida per calcular quina temperatura mitjana tenia.

De fet, aquesta ha sigut l'aproximació més exacta i complerta que s’ha obtingut fins ara i que resumeixi les variacions des dels anys 50.

I els resultats confirmen que a la península de l’Antàrtida, una zona occidental del continent, si que ha augmentat la temperatura. Però a l’interior, encara que de manera menys notable, també hi ha una tendència a l’escalfament.

L'augment de mitjana és de mig grau. Que sembla molt poc, però que si ho pensem un moment és una barbaritat. Podem imaginar quanta energia cal per escalfar mig grau un continent gelat com l’Antàrtida?

L’estudi és interessant, però el que he trobat més interessant ha sigut mirar els comentaris que els lectors deixaven als diaris en noticies relacionades amb l'escalfament global. Especialment els d’aquells que tenen claríssim que tot és un muntatge per uns conspiradors de les Nacions Unides, unes quantes empreses i sobretot l’Al Gore per guanyar diners i posar-nos la por al cos amb ves a saber quins obscurs interessos. I tot amb el vist i plau de la comunitat científica que, per un altre motiu que tampoc entenc, gaudeix posant la por al cos del personal.

Entre moltes perles he trobat:

“No hay pruebas científicas que demuestren que el hombre es causante del cambio climático”.

Com que ell no les coneix, dedueix que no existeixen les proves? I tots els climatólegs són rucs?

“Es evidente el negocio montado sobre la última falacia progre ya que la Tierra cambia sus ciclos continuamente y los seres vivos se adaptan a ello o desaparecen.”

Jo creia que qui feia negoci era la industria del petroli, però es veu que estic equivocat. I..., això de progres pretén ser un retret o un insult?

“El clima cambia: es natural. Echarle la culpa al hombre es lo que no tiene sentido, porque ningún científico lo puede respaldar con pruebas.”

Un altre que opina que els científics no en saben mentre que ell deu ser un expert climatòleg. Les dades les deuen inventar i els models deuen estar tots equivocats.

"No se porqué, pero cuando profundizamos en todas estas noticias siempre salen los mismos nombres y siglas: IPCC, NASA-GISS, Al Gore"

I doncs, qui espera que surti? El Festival d’Eurovisión? El Comité Olímpic Internacional? Antonio Banderas?

De vegades fa gràcia, però altres vegades resulta cansat. Certament no cal caure en la paranoia mediambientalista, però quan els que hi entenen diuen que alguna cosa passa, és assenyat escoltar-los seriosament. I sobretot no pretendre anar d’entès, que per dir ximpleries és millor callar.

Barrets, mercuri i califes

Hi ha llibres que sota una aparent simplicitat amaguen un munt de perles molt més enllà de la història que explica. I un dels més aconseguits en aquest aspecte és “Les aventures d'Alícia al país de les meravelles”, de Lewis Carrol, que en realitat es deia Charles Lutwidge Dodgson i que, a més d’escriptor era sacerdot i matemàtic. Encara que el llibre és un clàssic de la literatura infantil, conté un grapat de conceptes matemàtics sota l’aparenci d'estrambòtiques aventures que viu la protagonista. Però també hi ha una bona part de crítica social i fins i tot alguns personatges que fan referència a la medicina.

El més representatiu d’aquests últims és el “Barreter Boig”. Un personatge ben curiós i irritant que convida Alícia a prendre un te i que, amb els seus companys va plantejant una sèrie de preguntes i endevinalles, les respostes de les quals no tenen cap lògica. Una acumulació d’absurds que fa que Alícia acabi per marxar convençuda d’haver assistit al te més insofrible que havia vist a la seva vida.

Però que el personatge boig fos un barreter no és cap casualitat. De fet, a l’Anglaterra d’aquells temps hi havia una patologia que es coneixia com la malaltia dels barreters i que es caracteritzava, entre altres símptomes, per una progressiva demència.

El que passava era que per tractar el feltre i les pells amb que fabricaven els barrets, es feien servir compostos que contenien mercuri. Anava molt bé per evitar que es podrissin ja que en ser tòxic, el mercuri matava els bacteris que podien causar la putrefacció del material. Però aquell procediment alliberava vapors de mercuri que els barreters inhalaven. I el mercuri també és tòxic pels humans. De fet, és molt tòxic!

El mercuri és un metall pesant, que dins el nostre organisme no hi ha de fer res. Però si hi arriba el que fa és ocupar el lloc d’altres metalls que si que fan falta, com el ferro, el zinc o el seleni. El que passa és que el mercuri ocupa el lloc d’aquests i altres elements, però no fa la seva funció, de manera que moltes proteïnes deixen de funcionar correctament i el metabolisme de la cèl·lula se’n ressent.

A la llarga els efectes es notaran allà on s’acumuli més tòxic o on les cèl·lules siguin més sensibles. I en el cas del mercuri, el que queda més afectat són els ronyons i el sistema nerviós. Per això causava un tipus ben definit de demència, caracteritzada per tremolors, hiperactivitat, irritabilitat, pèrdues de memòria, timidesa o canvis emocionals exagerats. Un quadre que ara es coneix amb el nom més tècnic d’“eretisme mercurial”.

Al segle XIX, no hi havia cap control sobre l'ús del mercuri i els coneixements que es tenien eren molt bàsics. Però ara que ja sabem com les gasta, s’està controlant molt més el seu ús. Per això ara ja no es fa servir la mercromina (un compost de mercuri-brom) i els termòmetres de mercuri ja no són habituals. Tot i que de petit, jo havia jugat amb les boletes que feia el mercuri quan un termòmetre es trencava. Un entreteniment fascinant i ara sabem que una mica perillós. No massa de totes maneres, perquè per la pell no s’absorbeix en quantitats importants. El problema és si el mercuri s’inhala o s’ingereix. Però per simple precaució, millor tenir-lo lluny dels nens.

I també dels adults, perquè de vegades el mercuri arriba per camins insospitats. Un cas famós va ser la malaltia de la Badia de Minamata, una intoxicació patida pels habitants d’un poble japonès, que consumien peix pescat en un indret proper a on una fàbrica abocava residus amb mercuri. Com que el mercuri es va acumulant a la cadena tròfica, el peix al final tenia una concentració prou elevada de mercuri. I les persones en menjar-lo, encara el concentraven més, perquè aquest és un altre dels problemes. Un cop dins el cos, costa molt de treure. No tenim sistemes efectius per excretar mercuri. El que entra és queda. Per això, són rares les intoxicacions agudes, però les insidioses intoxicacions cròniques per anar acumulant-lo amb els anys son molt més perilloses.

En tot cas, serà perillós, però realment té un toc màgic aquell líquid que és un metall, que no mulla i que crea unes boles que es fonen entre si i que roden increïblement de pressa per la superfície del terra. Un element tan màgic que diuen que Abderraman III es va fer construir un estany ple de mercuri al saló del Califa del Palau de Medina Azahara.

Segur que era un espectacle impressionat, encara que bastant tòxic a la llarga.

Viure mil anys

Un dels efectes secundaris de viure és que envellim, anem perdent la força, la resistència i l’aspecte de quan érem joves, i mica a mica tot es va fent més complicat. Progressivament esdevenim més vulnerables a tota mena de malalties, lesions i afeccions. Al final, la vida es fa més i més sedentària i arriba un moment en que alguna malaltia, que anys abans no ens hauria fet res, acaba amb nosaltres.

Això és un destí que angoixa i amoïna a tothom. I d’aquí el problema de les crisis d’edat. Quan ens adonem que el temps passa inexorable i la fi és, cada vegada més propera. Per això, de vegades fer anys és empipador, encara que com deia algú “m’encanta fer anys, si tenim en consideració l’alternativa”.

Però ben mirat, no ens podem queixar. Vivim en un temps i en un indret on l’esperança de vida és de les més llargues que ha gaudit mai la humanitat. I el més important es que gràcies a la medicina, normalment vivim molts anys i en unes condicions físiques més que acceptables. Però, i si poguéssim viure encara molt més?

Això és el que postulava en Aubrey de Grey, bioinformàtic i president de la “fundació Matusalem”, que està dedicada a buscar estratègies per allargar la vida al màxim possible. Per això els diaris feien servir com a titular una frase impactant en la que afirma que “D'aquí a poc temps podrem viure mil anys".

Possiblement sigui una afirmació optimista en excés, perquè gairebé cap mecanisme pot funcionar durant mil anys. Però per intentar-ho que no sigui dit, i proposen el plantejament que anomenen SENS (Strategies for Engineered Negligible Senescence), que deu ser una cosa com Estratègies per una Enginyeria de Senescència Negligible. O “allò que cal fer per no envellir”.

El que han fet ha sigut mirar les causes que originen la mort de les cèl·lules i el dany molecular. Han trobat set causes i han dissenyat una solució per cada una. Enfront la mort cel·lular caldrà aplicar enginyeria de teixits i cèl·lules mare. Per controlar el càncer i les mutacions caldrà modular les telomerases. Per lluitar contra els agregats intracel·lulars farà falta desenvolupar nous enzims lisosomals. I així, una resposta per cada problema.

El cas és que d’entrada puc entendre la por que causa l’envelliment, i el fet que sempre voldríem uns anyets més de vida. Però l’enfocament d’aquesta fundació sona com a mínim una mica “poc realista”. Primer que res ja és ser optimista considerar que la llista de problemes es limita als set que apunten. Jo en posaria uns quants més, però sobretot hi ha el problema que ningú sap que és el que podrem descobrir demà que impliqui un altre mecanisme que ens faci envellir.

Però de totes maneres el problema no és aquest. Independentment que no tingui cap confiança en els mètodes que proposen, la veritat és que la perspectiva de viure mil anys (o el temps que sigui) no em sembla gaire atractiva quan la penso uns moments.

D’entrada cal tenir en compte que encara que el cos segueixi en perfecte funcionament, la ment si que ha de notar el pas del temps. Fins i tot amb una ment sana, l’entusiasme de la joventut es va moderant amb el temps. Les ganes de descobrir coses noves, d’aprendre, de viure experiències es van modulant a la baixa.

No és una cosa que triem, sinó que l’experiència ens fa canviar. I viure mil anys sense curiositat, o sense ganes, pot ser una tortura indescriptible. Podem mantenir-nos joves d'esperit molt temps, però no tant temps! Tan sols de pensar en totes les decepcions que ens podem emportar en deu segles, tots els amors perduts, les amistats traïdes, els enganys patits, fan que la perspectiva sigui desoladora. Per molt enamorat que estiguis, qui aguanta mil anys amb la mateixa parella? O mil anys tornant-te a enamorar una vegada i altra i altra. Cosa que vol dir un trencament i un altre i un altre. I l’alternativa de la soledat, doncs quasi que tampoc.

I mil any aguantant l’estupidesa dels humans. Veient com ens matem per ximpleries, aguantant mentides i tergiversacions.

Quan hi penses, entens una mica com és que molts avis d’edats realment avançades afronten el final de la vida amb una serenitat difícil d’entendre quan ets jove. Però amb la vida, com en tot, arriba un moment en que ja estàs satisfet. Ja en tens prou. I aleshores, toca, simplement descansar. No poder-ho fer seria molt dur.

Un paper curiós

Durant molts anys, la imatge típica d’un entrepà era embolicat en paper de diari. Aquesta era una solució fàcil, barata i ecològica. El paradigma de reutilitzar un material com el paper del diari que a més és pot ser reciclat en origen i biodegradable al final. El problema apareix quan l’entrepà era oliós, ja que el paper de diari no aguanta gaire i tot podia acabar emmerdat. Per això, mica a mica es va anar imposat un nou material. El paper d’alumini.

Amb aquestes fulles de color de plata els resultats eren més satisfactoris. L’oli que pogués regalimar l’entrepà quedava retingut dins un envoltori que s’adaptava a la forma de l’entrepà molt millor i que ho deixava tot molt més compactat. Però sempre que agafava un full de paper d’alumini em preguntava per on era millor embolicar. Si pel costat brillant o pel costat mat. I a continuació, la pregunta següent era, per quin motiu presenta aquesta diferència el paper d’alumini?

Doncs a la primera pregunta, la resposta és que... és irrellevant. Tots dos costats són, a la pràctica, iguals. I pel que fa a la segona, doncs la causa de la diferència té a veure amb el procés de fabricació del paper d’alumini. Un material realment notable que reflecteix les característiques de l’element químic, l’alumini.

El nom d’alumini deriva de l’alum (en castellà alumbre), un material que feien servir els antics romans i grecs per les seves propietats medicinals, com a antidiarreic o antihemorràgic. L’alum, químicament eren sulfats d’alumini i potassi, i al segle XIX, quan els químics anaven descobrint i purificant els nous elements, en Humpri Davy va proposar anomenar aluminum al compost que encara no havien purificat però que formava part de l’alum. Després el nom va canviar a aluminium, que es tradueix a alumini.

L’alumini el van aconseguir aïllar l’any 1827, i de seguida es va veure clar que tenia un grapat de propietats molt interessants, però alhora que la seva obtenció era complicada i sobretot molt cara. Per això al principi es va considerar un metall rar i el seu preu era superior fins i tot a l’or.

Però tot això va canviar quan l’any 1889 van descobrir un sistema per obtenir l’alumini d’una manera econòmicament raonable. A partir d’aquell moment es va poder començar a explotar el potencial que tenia aquell metall. Un dels més abundants a l’escorça terrestre. Com que és lleuger, resistent, malejable i no s’oxida, té multitud d’aplicacions. I una altra virtut és que es pot reciclar sense que perdi les propietats que el caracteritzen. A més, obtenir alumini reciclat és energèticament molt més barat que obtenir-ne de nou, de manera que un ús assenyat de l’alumini no ha de ser massa agressiu pel medi ambient.

Doncs per fer un paper d’alumini s’aprofiten de la seva mal·leabilitat i el que fan és agafar blocs d’alumini i anar-los passant per una màquina on dos rodets la van esclafant progressivament de manera que cada vegada queda un bloc més llarg i més prim. Un procés anomenat laminat. Poden començar amb un bloc de més de cinc tones de pes, quatre metres de llarg i quaranta centímetres de gruix i acabar amb una planxa de cinc mil·límetres de gruix i tan llarga que ja es manipula enrotllada en una bobina. (Aquí hi ha un vídeo de com ho fan)

Però encara cal fer-la més prima, de manera que la bobina seguirà passant per rodets que la faran més i més prima fins deixar-la a la mida que coneixem en el paper d’alumini. El problema és que en les etapes finals es pot trencar amb facilitat, de manera que per planxar-les es passen dues fulles alhora. Així les dues s’aprimen al laminar-les, però la possibilitat de trencament es redueix.

I aquí hi ha la clau del diferent aspecte dels dos costats. La part de la fulla que està en contacte amb el rodet quedarà brillant, mentre que la que està en contacte amb l’altra fulla restarà menys brillant. No hi ha més secret ni cap intencionalitat particular.

Al final, del bloc inicial de quatre metres en sortiran més de dotze quilòmetres de paper d’alumini. Un paper que, recordeu, cal posar amb les deixalles a reciclar. I és que per molt reciclable que sigui un material això no serveix de res si no hi posem de la nostra part.

Contraccions reglades

Si ets un home, un dels temes que és millor evitar tractar és el de la regla de les dones. No per cap motiu en especial sinó per la alta probabilitat que s’acabi en sec quan et deixen anar un “tu calla que no pots saber el que em passa.” I tècnicament és correcte, ja que sense un úter no puc experimental el tipus de dolor que pugi fer i les molèsties associades als canvis hormonals.

Però a més, hi ha una complicació afegida. Cada dona és un món, i cada regla és diferent. N’hi ha que gairebé ni la noten, mentre que altres noies han de passar un dia al llit seriosament incapacitades. I a sobre de trobar-se malament, han d’aguantar comentaris despectius quan les tracten de plora-miques o d’exagerades, no únicament per part dels homes (que ja dic que millor no ens hi fiquem) sinó d’altres noies més afortunades. I de vegades fins i tot alguns metges insistint en que en ser la regla un fenomen fisiològic, no té perquè ser dolorós. Crec que aquesta postura ja no és gaire freqüent, però en un temps ho va ser. Recordo un article en que una noia explicava que “el metge em podrà dir el que vulgui i recolzat per totes les explicacions del món. Però a mi em fa mal!”

En tot cas, arriba un moment en el que et preguntes, per quin motiu ha de fer mal? On és l’origen del dolor? En això també hi ha graduacions. Un cert dolor ara ja no es considera anormal. Però quan el dolor és realment incapacitant ja es parla de “dismenorrea”, una paraula complicada que simplement vol dir “regla dolorosa”

Doncs l’origen es troba a la paret de l’úter, encara que de vegades l'activació dels nervis fa que es noti com si provingués dels ronyons. A mida que va avançant el cicle, a la paret i va creixent una capa de petits vasos sanguinis que fan una mena de coixí ben vascularitzat on, en cas d’embaràs, l’embrió podrà col·locar-se còmodament i queda cobert de moltes artèries que li portaran a través de la sang, els nutrients i hormones que li faran falta per seguir creixent.

Aquesta paret cal refer-la cada mes, de manera que el que l’organisme fa és simplement desprendre’s de la vella i preparar-ne una de nova per la següent ovulació. Però per desprendre-se’n cal que es desenganxi de la paret muscular de l’úter. Això s’aconsegueix amb una serie de contraccions que ajuden a fer-la saltar. Com que és una capa amb molta irrigació de sang, per això l’hemorràgia. I per induir les contraccions es fabriquen unes hormones anomenades prostaglandines que entre els seus molts i diversos efectes, causen contraccions musculars. De fet, les causen amb tanta eficàcia que durant el part són unes de les impulsores de les contraccions que empenyen al nen cap enfora. Un fet que també explica perquè s’assemblen el dolor de la regla i el del part, encara que les intensitats siguin diferents, és clar.

De les prostaglandines ja n’havia parlat en una ocasió sobre el seu paper en l’aparell reproductor dels homes. Un indicatiu més de l’ampli ventall d’accions que fan aquestes molècules.

Doncs el que passa és que de vegades, durant la regla o just abans, es fabriquen massa prostaglandines i les contraccions són més intenses del que caldria. A més les prostaglandines també actuen com activadors de neurones implicades en la senyalització del dolor, de manera que no és estrany que faci mal. I per això, els tractaments més habituals són els fàrmacs que actuen inhibint la síntesi de les prostaglandines, com l’ibuprofé. Aquests fàrmacs tenen activitats analgèsiques (que treuen el dolor) i antiinflamatòries (que eviten la inflamació). Però per aconseguir cada cosa cal una dosi diferent. Una dosi de 400 mg és suficient per treure el dolor, mentre que per la inflamació es fan servir 600 mg. Per això alguns farmacèutics recorden, assenyadament, que amb 400 mg n’hi hauria d’haver prou per treure el dolor de la regla. I com que en principi no és una inflamació, prenent-ne més no ha de ser més efectiu.

I és que els fàrmacs s’han de fer servir quan cal. Però és millor fer servir sempre la mínima dosi possible.

A quin pis va dir que anava?

Avui he topat amb una noticia que m’ha fet somriure… i m’ha recordat com van les coses a la vida real. L’Agència Espacial Europea ESA ha presentat el seu prototipus d’ascensor en la Segona Conferencia Internacional de Disseny de l’Ascensor Espacial . Un ascensor espacial? Doncs si. Exactament és el que sembla. Un ascensor que ens permeti pujar a altura orbital sense necessitat de coets. Seria car de construir, però amb la de combustible que estalviaríem estaria amortitzat en dos dies.

I dic que m’ha fet gràcia perquè aquest va ser un dels primers temes que vaig comentar al Centpeus. De manera que la notícia demostra que algunes coses són notícia un dia per desaparèixer després de les portades, però el seu desenvolupament continua en silenci. Amb esporàdiques reaparicions.

La idea de l’ascensor espacial és simple. Si poguéssim construir un cable prou llarg com perquè la força centrifuga causada per la rotació de la Terra el mantingui tens, podríem fer-lo servir per elevar i fer baixar càrregues a un cost energètic irrisori. Els detalls tècnics no són massa complicats de calcular, però extremadament difícils de posar en pràctica.

Per començar cal poder construir un cable de 35.000 quilòmetres de llarg. Altres models calculen uns 50.000 quilòmetres, però en tot cas el repte és important. I cal, és clar, un material prou resistent alhora que prou lleuger per construir-lo. De fet, això sembla que ja existeix. Els nanotubs de carboni poden donar la combinació de resistència i lleugeresa necessàries. Falta, però, la tecnologia per fabricar-los a aquesta escala.

Per posar el cable caldria enviar-lo amb un coet fins a posar-lo en òrbita i des d’allà dalt anar desenrotllant-lo per un costat i estirant-lo per l’altre. Així, el pes d’una banda quedaria compensat per la forca centrifuga que empeny cap enfora de l’altre costat. Tot plegat una altra petita proesa d’enginyeria.

I finalment, un cop fixat, s’haurien de posar les cabines per pujar i baixar. Aquests són els prototips en que diferents empreses hi estan treballant. I aparentment s’hi estan invertint una certa quantitat de diners, de manera que sembla que la cosa va en serio.

A la pràctica, la pujada o baixada requeriria uns pocs dies, perquè per de pressa que funcioni, pujar l’equivalent a un edifici de 12 milions de pisos és una cosa que porta el seu temps. Ara bé. Mentre durés la pujada, les vistes segur que serien espectaculars.

Però també deia al principi que la noticia m’ha tornat a la realitat. Quan vaig fer el post, l’any 2005, vaig trobar la web d’una empresa que hi treballava i que esperava fer les primeres probes amb l’ascensor el dia 12 d'abril de 2018. Una data massa optimista sembla, perquè avui hi he tornat a entrar i ja veig que la previsió s’ha endarrerit una mica. Ara esperen tenir-ho a punt el 27 d’octubre de 2031.

De totes maneres he vist que els japonesos també hi treballen. I si comença una cursa per l’ascensor, pot ser que les coses s’accelerin bastant. El primer que el construeixi segur que guanyarà molts calers.

Qui ho sap! Potser els nostres nets podran sortir de la Terra, no en coet, sinó en ascensor!

Google i el medi ambient

Una notícia ha corregut per la xarxa i ha sortit als diaris. Sembla que a The Times han comentat un estudi segons el qual, fer una cerca per Google augmenta els nivells de CO₂ de l’atmosfera. Concretament uns 7 grams. Això és molt poquet. Però si diàriament es fan dos mil milions de cerques, la quantitat passa a ser molt important. Unes catorze mil tones de CO₂, cada dia. I, és clar, ja tenim noticies sobre el cost ambiental de “googlejar”, la hipocresia de Google per apuntar-se a la lluita contra el canvi climàtic però alhora contribuir-hi, i la contribució dels internautes a l’escalfament global.

Però ja sabeu que m’agrada mirar dues vegades aquesta mena de notícies. Moltes vegades les coses no són el que semblen, de manera que he fet el xafarder, encara que reconec que amb això segur que he contribuït a augmentar el CO₂ de l’atmosfera.

Sincerament no m’amoïnava massa, perquè el simple fet d’estar viu ja fa que el CO₂ augmenti. Amb tota seguretat en una quantitat més important que la que generaré per culpa dels servidors que fa servir Google.

En això m’ha vingut al cap una entrevista que van fer fa moltíssims anys al que aleshores era president de la generalitat, en Jordi Pujol. No tinc ni idea de que parlava en concret, però comentava algun dels eterns conflictes amb el finançament i explicava que la Generalitat reclamava uns quants milers de milions de pessetes. I aleshores puntualitzava: “Això poden semblar molts diners, perquè per una economia familiar realment ho són. Però per una institució com la Generalitat en són molt pocs”.

I aleshores m’he preguntat si aquestes catorze mil tones de CO₂ que aportem els insensats internautes són realment molt CO₂, o només ens ho sembla perque no estem acostumats a tractar amb números a escala planetària.

De manera que he tornat a buscar al Google (Apa! Set grams més a l’atmosfera) i he mirat quant CO₂ alliberem anualment els humans. El numeret també és gran. L’any 2005 van ser vint-i-vuit mil milions de tones. I mirant les tendències suposo que al 2008 ja haurem arribat als trenta mil milions de tones.

Una dada interessant, perquè aleshores resulta que la contribució dels internautes representa aproximadament el 0.017 % del CO₂ total.

Ens hem d’amoïnar per això? Cal prendre alguna mesura per reduir-lo?

Mirem-ho amb un exemple. Per equilibrar un pressupost, un mileurista que cobri exactament 1000 euros al mes hauria de dedicar molt temps a reduir una despesa de 17 cèntims? No fora millor centrar els esforços en altres coses que representin un percentatge més important?

Doncs el mateix passa amb aquestes dades sobre el CO₂ que generem al fer servir Google. A escala global és un valor gairebé anecdòtic.

A més, com era previsible els de Google han emès una nota on afirmen que ells generen únicament 0.2 grams per cerca. És clar, tot depèn de si en comptar inclous la despesa del teu propi ordinador o no. Però de nou, tots aquests detalls són irrellevants.

I a més encara pot ser una mica més empipador tot plegat. L’estudi l’ha fet l’Alex Wissner-Gross, Doctor en Física per la Universitat de Harvard. Poca broma que segurament els càlculs són correctes. Però (sempre hi ha un però) resulta que aquest senyor és el propietari d’una pàgina web on per un mòdic preu calculen el consum energètic i el cost ambiental de les teves pàgines web. T’ajuden a optimitzar-les i et permeten obtenir un certificat de pàgina ecològica “Green Certified Site”.

De manera que potser els de The Times el que feien era propaganda del negoci d’aquest senyor. Segurament sense ser-ne conscients. O encara pitjor, van buscar una manera massa impactant de comentar el que era un simple estudi sobre l'impacte de les activitats on-line. En tot cas, l'autor del treball diu que ell no va parlar en concret de Google amb els del diari i que l'únic que fa és mirar de promoure l'us més eficient dels sistemes informàtics.

Realment no em sembla gens malament que es donin aquests certificats o que es miri d’optimitzar totes les activitats, de manera que tot sigui el més eficient i el menys contaminant possible. Al contrari! És exactament la mena d’actitud que cal tenir i tant de bo fos molt més general. Com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos!”.

I tampoc hi ha res de dolent en que hi guanyin diners amb aquestes activitats. Ser ecologista no té perquè ser incompatible amb mirar de guanyar diners! De fet, el dia que es trobi la manera de fer-nos milionaris millorant el medi ambient, el planeta començarà a millorar molt de pressa.

Però el que empipa és que causin alarma o et facin sentir culpable sense cap necessitat, simplement per aconseguir un titular impactant. Hi ha problemes seriosos que cal resoldre i potser no hauríem de perdre el temps amb aquestes collonades.

Branquillons amb potes

Per un animal la capacitat de passar desapercebut pot resultar una estratègia extremadament útil per sobreviure si és una presa i per capturar les seves víctimes si és un depredador. I per passar desapercebut, el millor és tenir la mateixa aparença que el fons on et trobes. És allò que anomenem mimetisme i que en el cas dels insectes pot arribar a uns nivells extraordinaris. Hi ha insectes que semblen una fulla, o l’escorça d’un arbre. Però uns dels més aconseguits són els que semblen un branquilló, els insectes-pal.

Segurament els heu vist en fotografies i en reportatges d’animals. Potser també en algun museu i, els més afortunats, n’haureu vist algun al bosc. Però en realitat el més probable és que al bosc si que n’hagueu vist uns quants i simplement no us n’heu adonat. Però és que la capacitat mimètica d’aquests animalons és extraordinària.

Aquests insectes s’anomenen fàsmids, una paraula que vol dir “fantasmes”, encara que aquesta denominació fa referència a l’Ordre, que també inclou els “insectes-fulla”. En tot cas, tots aquests si que són una mica fantasmals per la seva indiscutible capacitat per desaparèixer entre la vegetació.

I d’espècies diferents n’hi ha unes quantes distribuïdes arreu del món. En realitat en coneixem més de dues mil, que no està malament, encara que per tractar-se d’insectes és un nombre més aviat discret. De totes maneres, potser el que passa és que en ser difícils de veure, moltes altres espècies encara estan amagades allà al bosc, davant dels naturalistes que passen pel costat sense adonar-se.

Un exemple d’això és que fa poc es va trobar un nou exemplar a Borneo que va resultar ser el major insecte conegut actualment. Mesura 56,7 centímetres de punta a punta. Això és més de mig metre d’insecte-pal. Pràcticament la llargada completa del braç!

Aquest exemplar ara és al Museu d’Història natural de Londres i va ser capturat per en Datuk Chan Chew Lun, que va ser qui el va donar al museu. Com que es tracta d’una nova espècie, en honor al seu descobridor l’han batejat amb el nom de Phobaeticus chani, tot i que el coneixen comunment com “el gran bastó d’en Chan”. De moment es coneixen únicament tres exemplars d’aquesta nova espècie. El del museu i dos més en poder de col·leccionistes a Borneo.

Però aquests animals tenen més característiques interessants a part de la seva forma tan particular. Per exemple, quan un depredador els captura poden desprendre’s de les extremitats, per deixar al caçador amb una pota d’insecte, mentre que la resta de la presa marxa ràpidament.

N’hi ha que es reprodueixen per partenogènesi, de manera que les femelles ponen ous que no requereixen ser fecundats per mascles. En realitat d’algunes espècies únicament coneixem les femelles i ignorem si ocasionalment també tenen reproducció sexual.

I amb els ous que ponen n’hi ha que no són gaire curoses. Si bé algunes espècies els enterren per deixar-los protegits, altres simplement els deixen caure de l’arbre a mida que els van ponent. Alguns fins i tot tenen estructures que fan com ales que permeten que el vent se'ls emporti lluny del lloc de la posta. Una mica com les llavors dels vegetals. Tot plegat és perquè els insectes-pal no és que siguin uns grans caminadors. De joves si que es mostren relativament actius, però quan es fan grans es passen la vida aposentats a l’arbre del que s’alimenten i resten quiets la major part del temps.

Uns insectes fascinants que ofereixen una bona estona de diversió quan en trobes un. O millor encara al zoo, mirant el terrari on diu que hi ha aquests insectes, però on costen molt de veure. Quan finalment descobreixes que n’hi havia un grapat però que no els veies et pots arribar a sentir realment frustrat.

La Gran Conca Artesiana

La imatge que tenim d’un pou va lligada a una galleda, una politja i unes monedes llençades a veure si ens porta sort. Si alguna vegada heu pogut beure aigua de pou un dia d’estiu d’aquells que fa calor de veritat sabreu com pot arribar a ser de refrescant.

Però també hi ha els pous artesians, en el que l’aigua brolla sola per efecte de la pressió hidrostàtica. A l’escola sempre hi havia un dibuix que mostrava el perfil del terreny amb un aqüífer subterrani i un indret on el terreny feia baixada i amb un sortidor d’aigua marcat com a “pozo artesiano”. També hi havia la línia de punts que indicava el nivell de l’aigua a partir d’on, en terrenys més baixos, l’aigua sortiria sense necessitat d'arrossegar-la amb la galleda.

Aquell dibuix ja l’entenia, però he de reconèixer que no em feia una idea de com seria en la realitat, perquè aigua sortint com si fos un pou de petroli, doncs no és una cosa que haig vist mai.

A la pràctica el que passa és que habitualment la surgència no és tan espectacular com la dibuixen i el que es veu és més semblant a una bassa. Però en realitat n’hi ha molts de pous i fonts artesianes. Al delta del Llobregat o de l’Ebre hi ha notícies de pous artesians des de l’època medieval.

Però l’exemple més gran de disponibilitat d’aigua a partir d’aquest origen el tenim a Austràlia. Allà hi ha la “Gran Conca Artesiana” (Great Artesian Basin), que ocupa una superfície equivalent a un quart del continent australià. Gairebé un milió i mig de quilòmetres quadrats que poden disposar d’una aigua subterrània emmagatzemada allà des de fa més de cent milions d’anys. Prou aigua com per cobrir tots els continents amb mig metre de líquid.

Si mirem un mapa d’Austràlia notarem que gairebé no hi ha rius i els que hi ha porten realment poca aigua. Per tant, la imatge que en tenim és bàsicament d’un territori semidesèrtic. Això fa que quan plou, l’aigua enlloc d’anar a petar a un riu i tot seguit al mar, es va filtrant i acumulant al gran aqüífer que tenen sota els peus. Un indret desèrtic a la superfície, però abundant en aigua al subsòl.

No tot són bones noticies, però. L’aigua que en surt és massa mineralitzada per aprofitar-la directament en agricultura. En canvi, ha permès mantenir la ramaderia de la regió durant molts anys. Moltes granges de l’interior del continent australià depenen directament de l’aigua de la conca.

Fins ara, molts dels pous simplement els obrien per deixar que l’aigua fluís. Això va permetre desenvolupar la ramaderia, però bona part de l’aigua es malbaratava. Potser abans era igual, però amb un canvi climàtic a la vista han decidit que millor conservar l’aigua encara que en sigui molta. De moment han posat en marxa un pla per controlar i reparar els vells pous artesians. L’aigua que es deixava marxar ara és recollida i portada en canonades a altres indrets, de manera que s’aprofiti com més millor.

El resultat és que vells pous i surgències que havien deixat de brollar, ara tornen a disposar d’aigua. Això recorda que en territoris curts d’aigua cal cuidar la que es té amb tota la cura possible. Una actitud que, afortunadament, sembla que mica a mica va despertant entre nosaltres.

Perquè ara plou i tenim aigua, però les sequeres tornaran. Com sempre han fet. I no tindrem una “Gran Conca Artesiana” a la que recórrer com els australians.