Setmana de la ciència, polseres i presentació a Puigcerdà

Estem en plena Setmana de la ciència. Uns dies dedicats a parlar, explicar i experimentar la ciència i en la que hi ha un bon grapat d’actes relacionats. Des de jornades de portes obertes als centres de recerca fins a tota mena de xerrades i conferències. Entre elles, una que faré aquest dissabte a Puigcerdà. Aprofitant l’avinentesa tornaré a parlar dels “mites de la ciència”, de manera que si us ve de gust ja ho sabeu.

Una setmana dedicada a promoure la ciència semblaria innecessària, però ha sortit una notícia que ens recorda que encara queda força feina a fer per fomentar un mínim de cultura científica. El tema és el de les famoses polseres Power Balance, que a la propaganda asseguren que “contenen un holograma dissenyat per ressonar i respondre amb el camp d’energia natural del cos”. Suposo que un dels motius deu ser que aquesta frase no te absolutament cap sentit, però el cas és que la Junta d’Andalucia ha multat als fabricants (que tenen la seu a Marbella) amb una sanció de 15.000 euros per “publicitat enganyosa”.

El negoci no està malament, sobretot si considerem que n’han venut més de 300.000 unitats.

I aquestes eren les que estaven de moda. Tant que fins i tot la que va ser anomenada Ministra de Sanitat en portava una (...?). Però de invents similars n’hi ha més., com aquesta altra polsera que funciona amb "teràpies magnètiques d'infrarojos (que deu ser això?) que reequilibra l'energia cel·lular del cos". I més que en seguiran sortint mentre el personal sigui tant crèdul.

La veritat és que quan llegeixes aquests anuncis, o quan topes amb gent que dona per certes coses impossibles, conspiracions terribles i paranoies diverses m’entren ganes de ser dolent i inventar-me una d’aquestes ximpleries. Només per veure si el personal realment s’ho empassa. Una cosa com el desig d’inventar-te un acudit, explicar-lo, i esperar a veure si algun dia algú te l’explica a tu.

No patiu. Si un dia ho faig sereu puntualment informats :)

Potser algun dia faré la trapelleria. Mentrestant seguirem amb coses més normals com la setmana de la ciència. Al final, les coses que descobrim amb el mètode científic són molt més interessants que preses de pèl com les polseres que et milloren el balanç de no-se-quina energia vital.

(I això. Si esteu dissabte per Puigcerdà i voleu parlar de ciència. A les 18:00 al Museu Cerdà parlaré dels mites de la ciència. Així ja hauré fet presentacions de llibres per terres de Barcelona, Tarragona i Girona. Em falta Lleida. A veure si ho arreglo)

I ara la conspiració del colesterol

El negacionisme, és una font de sorpreses inesgotable. Quan creus que ja no et sorprendran, sempre n’apareix un de nou. Hi ha qui nega que el canvi climàtic tingui lloc, que les vacunes siguin efectives, que l’evolució tingui realment lloc, que la SIDA la causi el virus VIH, que els humans han arribat a la Lluna, que les malalties les causin els microbis o fins i tot que la Terra sigui rodona. És evident que dóna un cert plaer oposar-se a la opinió general malgrat que aquesta estigui basada en sòlides evidències. Aquestes persones consideren que qualsevol opinió que tingui un cert aroma a “oficial” passa a ser falsa sense necessitat demés proves.

Doncs n’acabo de descobrir una altra que segueix la mateixa línia. Els qui consideren que l’excés de colesterol no té efectes sobre la salut. Que això que afecta al sistema circulatori és un invent promogut (com no!) per la indústria farmacèutica (No puc evitar-ho. Quan llegeixo això em ve al cap un crit: Les Farmacèeeeeuuuuutiquees!) per vendre grapat de medicaments que, a sobre, són molt dolents per la salut.

Com és habitual, s’ha publicat un llibre per destapar la conspiració. I al resum ja em faig una idea de com anirà. Una barreja de mitges veritats, falsedats ben reconegudes, tergiversacions de fets poc clars i molta paranoia.

Per exemple diuen que “El colesterol no es un veneno mortal, sino una sustancia vital para las células de todos los mamíferos” I mira, això és cert. Sense colesterol no podríem viure. Alguna vegada jo ja he dit que el dolent no es el colesterol sinó els nivells anormalment elevats de colesterol. Però això és un fet que aplica a pràcticament totes les substàncies que podem trobar al cos.

Però poc després ja trobem perles com que “No hay evidencia de que demasiada grasa animal y colesterol en la dieta promuevan la arterioesclerosis o los ataques cardíacos. Por ejemplo, más de 20 estudios han demostrado que quienes han tenido un ataque cardíaco no habían comido más grasa de ningún tipo que otras persones”. I aleshores t’adones de la paranoia de tot plegat, perquè d’evidències en tenim i moltes. En realitat de poques coses dubtem tant com de la relació entre nivells elevats de colesterol i l’arteriosclerosi. Coneixem les relacions, entenem com promou les plaques d’ateroma i tenim una idea clara dels mecanismes implicats. També s’ha vist que disminuir els nivells de colesterol fins a nivells normals disminueix el risc d’infart. I tot això a partir no de 20 estudis sinó uns quants més. Si a les bases de dades escric “cholesterol” i creuo amb “atherosclerosis” avui em surten 22749 articles.

Que hi ha qui pot tenir infarts que no tinguin res a veure amb el colesterol? Per descomptat. El colesterol és un factor de risc, però no és l’únic. N’hi ha molts altres que també poden causar problemes.

També llegeixo que en realitat el colesterol és beneficiós perquè protegeix contra infeccions i contra el càncer. De nou resulta confós. L’arsènic també protegeix contra les infeccions i ningú dubta que dosis altes d’arsènic són dolentes. Si no hi ha més remei es pot fer servir, però d’aquí a afirmar que és bo, n’hi ha un bon tret.

La llauna és que els temes de nutrició són extraordinàriament complexos. Molt més del que ens agradaria. Voldríem una llista d’aliments “bons” i una d’aliments “dolents”, però les coses no funcionen així. El nostre cos fa servir els nutrients de moltes maneres, amb molts equilibris i partint de moltes condicions diferents. Generalitzar és perillós i moltes vegades cal rectificar el que s’ha dit. Durant un temps el colesterol es considerava dolent per definició. Després es va veure que depenia de la manera com es combinava amb altres molècules i va sorgir el concepte de colesterol “bo” i “dolent”. En realitat és el mateix colesterol empaquetat de maneres diferents.

Per això podria ser que els qui defensen que caldria fer-hi una altra mirada tinguessin alguna part de raó. Però quan van de la mà amb els que acusen a les farmacèutiques (les farmacèeeeeuuutiques!) de tots els mals imaginables ja perden tota la credibilitat.

En tot cas, jo seguiré intentant mantenir el meu colesterol en nivells acceptables.

Testicles, postures i ordinadors.

“Sóc una oficial de la Força Aèria igual que vostè, Coronel. I només perquè els meus òrgans reproductius són a l'interior en comptes de l'exterior no significa que no pugi fer la feina tant bé com vostè”.

Aquesta és una de les frases més recordades de la sèrie de ciència ficció “Stargate SG1”. La deixa anar la Capitana Samantha Carter a l’emblemàtic coronel Jack O’Neil la primera vegada que es troben. Segur que moltes dones l’han pensat en més d’una ocasió.

En tot cas, això de tenir els testicles a l’exterior, a més de relativament incòmode, definitivament arriscat i estèticament discutible, resulta estranyament imprescindible per mantenir la fertilitat dels mascles de la majoria dels mamífers. Això és perquè la fabricació d’espermatozoides cal fer-la a una temperatura inferior a la de l’interior del cos.

Els detalls són curiosos, però les conseqüències en el cas dels homes moderns resulten previsibles. Aproximadament la mitat dels cassos d’esterilitat que consulten les parelles als metges tenen un origen en l’home. I en ocasions el problema està en efectes secundaris de la vida moderna que, literalment, “escalfen” els testicles i fan que la espermatogènesi se’n ressenti.

Hi ha estudis que indiquen aquests problemes. Per exemple, s’ha analitzat com es modifica la temperatura dels testicles depenent de factors com el fet d’anar vestit o la postura en que ens posem. Els resultats són previsibles, però calia quantificar-los. Per exemple, la millor temperatura és despullat i dempeus. Lògic, però definitivament poc pràctic i gens aplicable a la vida moderna. El fet d’anar vestit ja fa que, independentment de la posició la temperatura augmenti en més d’un grau. I encara que sembli poc, no és pas menyspreable.

La posició també afecta la temperatura. Dempeus o en posició supina trobem les temperatures més baixes, però asseure fa que la temperatura augmenti. Una mica si és amb les cames separades i molt si creuem les cames. Al final, un paio despullat i dempeus té una temperatura escrotal de 32,9 °C, mentre que si està vestit i assegut amb les cames creuades la temperatura arriba als 34,7 °C.

Això pot ser important? Doncs en condicions normals potser no massa, però si algú ja va justet d’espermatozoides, afegir-hi una dificultat causada per l’excés de temperatura pot marcar la diferència.

Altres casos més notables serien coses com abusar de les saunes. Sessions de més de trenta minuts amb massa freqüència poden causar directament esterilitat transitòria en els homes.

Però ara n’ha sortit una altre que està relacionada amb les tecnologies modernes. Resulta que fer servir ordinadors portàtils també escalfa els “cataplins” més del que seria desitjable.

El problema és que de vegades per treballar amb un portàtil el que fem és simplement posar-lo a sobre les cames (Per això en anglès en diuen un “laptop”, literalment “sobre la falda”). Però els portàtils generen una quantitat important de calor. I això fa que s’escalfi notablement la superfície on estan situats. Si part d’aquesta superfície coincideix amb els testicles, dons la temperatura augmenta d’una manera notable.

Poca broma perquè acaben de publicar un treball on mesuren aquest efecte i troben que el fet de tenir el portàtil a sobre fa que la temperatura escrotal augmenti gairebé un grau més (a part de l’augment per estar assegut i vestit).

Per tant, nois, cara a cuidar el correcte funcionament dels nostres apreciats “òrgans reproductius situats a l’exterior”, millor posar el portàtil sobre una taula i treballar amb les cames discretament obertes. (O millor encara, així).

De kilos i kibis

Quina capacitat té el vostre ordinador? La sabeu? Si mireu l’etiqueta, desxifreu el llibre d’instruccions o feu cas de la propaganda potser us fareu una idea de quantes giges disposeu. Tot i així, el més segur és que en realitat us esteu enganyant. Això és poc rellevant per la majoria d’usuaris que només demanem que l’aparell s’encengui sense problemes i es pengi poques vegades, però pels entesos en el tema això de quantificar la capacitat de l’ordinador pot causar uns embolics una mica desconcertants.

Per exemple, és freqüent tenir un llapis de memòria de, posem, 1 Giga de capacitat. Molts pensarem que una giga són mil megas i per tant, seran un milió de kilos. De manera que a la butxaca portaríem mil milions de bytes, cosa que segurament no és del tot certa.

El problema (a part de l'embolic pel fet que 1 byte són 8 bits) és decidir que vol dir el prefix “kilo”. Sempre hem aprés que en el sistema internacional de mesures, “kilo” es fa servir per expressar mil unitats del que sigui. Per tant, és perfectament assenyat pensar que un kilobyte són mil bytes. Però en realitat són 1024. Hi ha un parell de motius, i un d’ells és que els bytes no són unitats del Sistema Internacional, de manera que no cal pressuposar que els prefixes s’apliquin en aquest cas amb el mateix sentit.

En informàtica les coses és fan en el sistema binari, de manera que les unitats no creixen de deu en deu sinó de dos en dos. Per tant enlloc de ordenar les coses segons la seqüència 1, 10, 100, 1000,... es fa 2, 4, 8, 16, 32, 64, 128, 256, 512, 1024,...

I aquesta xifra, 1024, en ser tant propera a 1000 és la que es va anomenar kilobyte. Sembla que no vindria d’aquí perquè la diferència és petita, de només el 2 %. Una suposició que cap professor de matemàtiques acceptaria, és clar. Però a més, resulta que a mida que les memòries dels ordinadors han anat creixent la diferència entre el que pensem que vol dir el prefix i la realitat es fa cada vegada més gran. Una mega no són un milió de bytes sinó, un milió quaranta vuit mil i escaig. Un increment del 5 %. En una tera l’error ja és del 10 % i quan arribin les yottes tindrem una diferència del 21 % (i per les xones ja fregarem el 25 % d’error).

Això pot portar més embolics dels que sembla. Per exemple, un kilo són 1024 bytes de capacitat, però si parlem de transferències, parlar d'un kilo per segon (k/s) vol dir 1000 bytes (i no 1024) per segon. Hi ha fins i tot qui ha acabat als tribunals ja que la capacitat que li donaven no era la que deien que li donaven. Normalment semblaria que no hi ha problema perquè en tenim més de la que sembla, però alguna vegada algun fabricant ha fet servir els kilos com valor 1000, mentre que el comprador esperava els usuals 1024.

Per aclarir això s’ha proposat la solució de muntar una nova nomenclatura aplicable a la informàtica i que definiria les xifres en sistema binari. Així 1024 bytes ja no seria un kilo sino un kibi (símbol Ki), les megas serien mibis (Mi), les gigas gibis (Gi) i els teras tebis (Ti). Enlloc de 1 kilobyte tindríem un kibibyte, que serien exactament 2¹⁰ bytes o 1024 bytes. La idea no és dolenta, però les costums costen de modificar i de moment no sembla que tingui gaire èxit, al menys entre els usuaris normals.

I és que si a mi em parlen de kibis, el que em ve al cap és una fruita i no un ordinador. També podria ser un ocell, però per això em caldria ser de Nova Zelanda.

Ja ho sé. No és el mateix kibi que kiwi, però a la pràctica...

Immunitat o reproducció?

Vivim en un món global que cada vegada sembla més homogeni i més humanitzat. Però en realitat el planeta és molt gran i encara hi ha força indrets que ofereixen oportunitats per anar fent experiments d’allò més curiosos. De vegades per trobar aquests indrets no cal anar a les llunyanes selves de Borneo o als deserts més extrems. De vegades n’hi ha prou amb anar al nord d’Escòcia.

L’illa de Hirta, que pertany a l’arxipèlag de St. Kilda, està situada a l’oest de la costa Escocesa. Un indret feréstec que va estar habitat, com a mínim, des del temps dels víkings, però que es va abandonar definitivament l’any 1930. Els habitants van marxar a llocs més acollidors on no estiguessin aïllats de la resta del món cada dos per tres per causa del mal temps. El cas és que en marxar van deixar algunes ovelles que van quedar lliures en un indret sense ningú que en tingués cura, però també sense depredadors.

Una població d’ovelles de raça Soay, una de les més antigues que coneixem i que tornava a estar sotmesa a la selecció natural en un indret controlat i aïllat. Això eren unes condicions ideals per molts biòlegs i alguns van començar a estudiar com els anava la vida a aquestes ovelles. Uns d’ells van dedicar-se durant uns anys a anar-hi cada estiu per fer un recompte i per obtenir mostres de sang de les ovelles. Així podien seguir com anava l’estat de salut d’aquests animalons i quines eren les que tenien més possibilitats de sobreviure.

El resultat, que han publicat fa poc resulta lògic per una banda i sorprenent per una altra. L’esperança de vida de les ovelles és d’uns sis anys, però aquesta dada amaga una gran variabilitat. N’hi ha que només viuen tres o quatre anys, mentre que altres poden arribar als quinze. Tampoc és estrany. A les persones ens passa el mateix. N’hi ha que arriben als cent i altres no passen de la joventut.

L’interessant eren les anàlisis de sang. Quan van mirar els nivells d’anticossos per tenir una idea de com de fort estava el sistema immunitari, es van adonar que aquelles que tenien un sistema immunitari més fort, amb nivells alts de defenses eren, com es podia esperar, les més longeves. Això també sembla normal. Les que tenen menys defenses patiran més infeccions, més malalties i moriran abans. El problema era que les proporcions entre unes i altres no semblen variar amb el temps. En teoria podríem esperar que les més febles acabin per desaparèixer de l’illa ja que es moren amb més facilitat. La selecció natural hauria de seleccionar els millors, els més forts, els més ben dotats per sobreviure. En el cas de les ovelles, les que resisteixen millor les malalties.

Però no és això el que passa. Aleshores?

Doncs cal una altra dada per entendre el que passa. Les ovelles més febles, amb menys anticossos, resulta que tenen més cries. Mentre que les longeves poden parir una cria cada dos o tres anys, les parentes malaltisses tenen una cria o fins i tot dues cada any. Al final de la vida les dues poblacions han deixat enrere el mateix nombre de descendents. Per això les febles segueixen allà.

I l’explicació pot ser un simple cas de distribució de recursos. Metabòlicament és costós mantenir un sistema immunitari molt fort. Una energia que cal treure d’algun lloc i que en el cas de les ovelles fa que no disposin de recursos per fabricar cries amb tanta freqüència. Les que tenen un sistema immunitari menys potent disposen de recursos que poden destinar a altres coses, com ara tenir descendents amb més freqüència.

Tot plegat ens fa veure que les explicacions senzilles acostumen a ser incompletes. Semblaria que un bon sistema de defensa enfront els microbis és una característica favorable que acabarà per imposar-se gràcies a la selecció natural. Però tot té un preu, i en biologia també. Amb uns recursos limitats, un organisme pot fer només un nombre determinat de coses. Viure o reproduir-te. Hi ha moltes estratègies possibles, i cap d’elles és “la millor”. Totes tenen limitacions i en cada situació caldrà triar quina és la més eficient.

En el fons és el mateix que passa amb l’economia, però aplicat als organismes.

Déu, integristes amb poder i escalfament global

L’amic Carquinyol, fent gala de la fina ironia que el caracteritza, m’ha fet arribar una informació que estava segur que m’agradaria. Potser agradar no és la paraula, però si que m’ha fet saltar de la cadira. A hores d’ara ja hauria d’estar curat d’espants, però la realitat sempre supera les expectatives més descabellades.

El tema és que als Estats Units, el partit republicà controla el “Comitè d’Energia i Comerç”. Sincerament no conec massa com funciona en detall l’administració americana, de manera que he tirat de Wikipedia i he vist que a més de ser un dels comitès més antics dels Estats Units (funciona des de l’any 1795) també és dels més poderosos. Entenc que la seva funció seria marcar les directrius en matèries relacionades amb el comerç, la salut pública i el mercat.

El cas és que ara han de triar un nou president, i un dels candidats és el congressista republicà John Simkus. Com que el càrrec és important, els diaris d’allà han buscat la seva trajectòria i han topat amb unes declaracions que va fer fa un any i que no tenen desperdici (Si voleu un enllaç de video, aquí). Era el març del 2009 i en una reunió l’home va defensar que actuar contra el canvi climàtic i l’escalfament global era inútil a més d’una pèrdua de temps.

El motiu era que “Després del diluvi, Déu va prometre a Noè que ja no hi hauria cap altre inundació”. I realment, miro una de les versions de la Bíblia a Gènesi 9:9 i hi trobo: “Faig amb vosaltres aquesta aliança: les aigües del diluvi no tornaran mai més a exterminar ningú, cap més diluvi no devastarà la terra.” Sembla que per en John Simkus això és una resposta definitiva i per tant, ja no cal fer res per aturar el canvi climàtic.

Encara més. També va dir que “... La Terra acabarà només quan Déu declari que és hora d'acabar. No serà l'home qui destruirà aquest planeta. Aquesta Terra no serà destruïda per una inundació .... Agraeixo que hi hagi panelistes que són homes de fe, i podem entrar en el discurs teològic d'aquesta posició, però crec que la paraula de Déu és infal·lible i immutable, perfecte. Avui tenim al voltant de 388 parts per milió (de CO2) en l'atmosfera. Crec que en l'era dels dinosaures, quan vam tenir la majoria de la flora i fauna, hi havia probablement 4.000 parts per milió. Hi ha un debat teològic en el sentit que aquest és un planeta afamat de carboni - no amb excés de carboni. “

Un debat teològic per discutir el percentatge de CO₂ de l’atmosfera? Faria riure si no fos perquè aquest personatge pot arribar a tenir un grau de control important sobre la política dels Estats Units en temes mediambientals. De vegades tinc la impressió que des d’aquí critico en excés temes relacionats amb les religions. Em sabria greu donar aquesta impressió, perquè al final l’únic que pretenc criticar és el fer servir la religió (la que sigui) com excusa per justificar comportaments i afirmacions absurdes. Hi ha qui critica el pes de la religió en un estat quasi teocràtic com l’Iran, però l’actitud d’aquest individu és exactament la mateixa que tenen els aiatol·làs. Només canvia la vestimenta i el llibre sagrat que fa servir.

En un blog centrat en temes de cristianisme (que malauradament ja no està disponible) vaig llegir una vegada que els creients havien de tenir un esperit crític. Que la fe no justificava el dir ximpleries. No recordo les paraules exactes, però entenc que aquest era el sentit.

I la veritat és que no puc estar més d’acord amb l’autor.

Veure-hi sense ulls

Per animals bàsicament visuals com nosaltres, els ulls són la principal manera que tenim per fer-nos una idea del món que ens envolta. Podem captar la llum que ens envolta, detectar lleugeres variacions en la longitud d’ona, i desviar els raigs de llum per fer-los enfocar en la retina, una zona especialitzada de l’interior del nostre cap. Tot això requereix una sèrie d’adaptacions extraordinàries que no deixa indiferent i en les que molts van veure l’obra del creador.

Però per molt fantàstic que siguin els ulls, el principi del camí evolutiu que van seguir aquestes estructures també és ben interessant. Com ho feien els animals primitius quan encara no havien evolucionat els ulls? Hi havia qui diu que els ulls no podien haver evolucionat perquè mig ull no serveix per veure-hi. O tenim totes les peces de la maquinaria visual o no fem res i com que totes no podien sorgir del no-res en una sola mutació, cal un dissenyador que l’hagi fabricat. Una idea que ja no la defensen ni els creacionistes més radicals perquè coneixem força be els passos que han acabat donant lloc al diferent tipus d’ulls (Rectifico. Encara hi ha qui ho pensa).

El primer que cal per captar la llum és simplement alguna molècula que respongui a la llum. Sembla una cosa estranya, però el cas és que n’hi ha moltes i de molts tipus. Són estructures químiques que quan reben l’energia d’un fotó pateixen algun canvi, com ara electrons que salten o que passen a estats de més energia. I aquest canvi pot fer que passin a reaccionar amb altres molècules o que s’uneixin a estructures cel·lulars a les que prèviament no s’unien.

A més, com que hi ha moltes molècules d’aquestes, també hi ha variacions interessants. No totes responen a les mateixes longituds d’ona. Algunes radiacions tindran poca energia per causar canvis, i altres tindran tanta energia que trencaran la molècula i no seran útils. El resultat és que algunes molècules s’activaran quan rebin llum de qualsevol tipus, mentre que altres només ho faran en resposta a determinades longituds d’ona, es a dir a llum de determinat color.

Com que tenim aquestes molècules, només cal estructures cel·lulars amb capacitat per fer-les servir. Les plantes ho van fer per fer la fotosíntesi, mentre que els animals van aprofitar-ho pel que s’anomena fotosensibilitat dèrmica, que vol dir que hi ha animals que capten la llum amb la pell. Molts animals detecten la diferencia entre llum i foscor. Això va causar l’aparició dels ritmes circadiaris i també algunes respostes defensives. Els eriçons de mar no tenen ulls, però si una zona del seu cos queda a l’ombra notem com fa que les punxes apuntin cap aquella direcció. També hi ha animals que responen quan una part de la pell s’il·lumina, però la resposta més freqüent és la que es dona quan la llum disminueix. L’explicació més simple és que quan s’acosta un depredador, una de les primeres coses que passen es que tapa la llum y per tant, que la selecció natural afavoreixi respostes de protecció quan arriba una ombra és molt plausible.

En realitat no calen ni cèl·lules especialitzades. La llum pot travessar algunes capes de cèl·lules i hi ha fibres nervioses poc profundes que noten la llum que arriba a través de la pell. Algunes d’aquestes respostes en invertebrats es posen en marxa il·luminant els nervis de l’animal. No és tracta d’un sistema tan sofisticat com els nostres ulls, però en moltes ocasions simplement detectar una ombra pot significar la diferència entre viure o ser devorat.

Els passos següents no van ser massa complicats. Alguns nervis que responien a la llum van deixar les altres funcions i es van especialitzar en aquesta. Després es van agrupar en determinades zones de la pell (com si fossin pigues). Això ja permetia saber, a més que hi havia una ombra, per on venia l’ombra. Després ja van sorgir diferents possibilitats. Zones de la pell que es corbaven cap a dins i que donaven lloc a estructures similars a una cambra fosca, aparició de cèl·lules transparents que permetien formar una imatge i músculs que modificaven el sistema per enfocar o per regular el pas de la llum.

Cada pas era relativament simple, però la seqüència de tots va acabar per generar els ulls. Unes de les estructures més fascinants que coneixem.

Els raigs X

La capçalera de Google ens va recordar el 115 aniversari del descobriment dels Raigs X. Una xifra curiosa ja que normalment es celebren els 100, 150 o 200 anys d’alguna cosa. Però no ens posarem a criticar perquè qualsevol moment és bo per recordar un gran invent

Ara jo no ens sorprèn el fet de poder mirar dins del cos i una radiografia és una tècnica d’allò més habitual. Fins i ja comença a quedar una mica obsoleta al costat d’altres mètodes, com la tomografia axial computeritzada (TAC) o la ressonància magnètica nuclear (RMN). Tot i així, encara es fan servir força els aparells de raigs X i en realitat ja n’hi ha prou si del que es tracta és de diagnosticar una fractura a un ós o alguna cosa semblant.

Però això no ens hauria de fer oblidar que durant molt temps la única manera que tenien els metges de saber el que passava dins el nostre cos era prement i colpejant des de fora. O obrint el cadàver, és clar. Una situació que va començar a canviar l’any 1895, quan un físic, en Wilhelm C. Röntgen va observar una fosforescència on no n’hi hauria d’haver.

L’home estava treballant amb uns tubs que generen rajos catòdics (anomenats tubs de Crookes) i per evitar la fluorescència que generen aquests tubs, els va tapar amb unes plaques fosques. Al vespre, quan ja estava enllestint la feina, es va adonar que un taulell on hi tenia restes de sals de bari semblaven emetre llum. Encara més interessant: Aquesta llum va desaparèixer en el moment que va apagar el tub de Crooke i va tornar quan el va encendre de nou. En Röntgen va deduïr que aquell aparell, malgrat que aparentment no feia cap llum, si que estava generant alguna mena de radiació que afectava les sals de bari i feia que emetessin llum. Una radiació que podia passar a través de la planxa que havia posat per tapar l’aparell.

De seguida va començar a fer proves. Va allunyar més i més les sals de bari, va anar posant objectes en el camí de les radiacions per veure si impedien el seu pas i fins i tot va obtenir fotografies de la radiació. Alguns metalls molt densos, com el plom no la deixaven passar, altres eren més o menys transparent a les radicacions. Va poder fer fotografies les siluetes d’objectes metàl•lics fins i tot des de darrera d’una porta.

I finalment ho va provar amb un cos humà. Com que ell havia de manipular l’equip, va demanar a la seva dona que posés la ma sobre una placa fotogràfica i va dirigir-hi aquelles radiacions misterioses durant una bona estona. El resultat va ser espectacular. La primera imatge dels ossos de la ma d’una persona. Els raigs que generava podien travessar la pell i la carn, però no els ossos ni el metall de l’anell que duia la dona. Ara sabem que cada material, cada teixit, segons com sigui de dens permetrà el pas dels raigs X amb més o menys eficàcia. Per això les imatges ofereixen diferents tonalitats de gris. La sang permet el pas de quasi tots, mentre que teixits com els ossos (o els tumors) resulten molt més opacs.

Aquella primera imatge va donar la volta al planeta i va obrir el camp de la radiologia. De passada va fer que l'any 1901 Röetgen guanyés el primer premi Nobel de física de la història. Calia, però, donar un nom a aquelles radiacions. Rötgen es va negar a que els posessin el seu nom. Com que no tenia ni idea del que eren, de moment els anomenava raigs X, ja que la “X” és la lletra que es fa servir per expressar la incògnita en matemàtiques. Al final el nom va tenir èxit i fins i tot quan ja es va esbrinar de que es tractava, el van mantenir.

Aquells raigs X van permetre una revolució, i no només en medicina. Els metges podien explorar directament l’interior del nostre cos, els enginyers podien veure motors sense haver-los de desmuntar, els restauradors podien observar les diferents capes de sota d’un quadre sense gairebé manipular-lo. I sobretot, el convenciment que podíem veure a través dels objectes va obrir tot un nou camp de recerca que ens ha portat permès obtenir unes imatges absolutament increïbles.

Fotons empaten; Einstein Guanya.

La ciència avança a base de corregir teories errònies antigues o de completar les teories incompletes. De fet, una teoria incompleta podem considerar-la, en certa manera, errònia, cosa que fa que totes les teories que fem servir siguin susceptibles de ser corregides ja que no tenim cap “teoria de tot”. El cas més apassionant és el de la física, on la teoria de la relativitat i la quàntica tenen l’honor de ser les principals, però que sabem que són mútuament incompatibles. És a dir, sabem que si una és certa l’altre ha de ser incorrecta.

O, com es pensa més generalment, les dues són incompletes i ens cal una nova teoria que expliqui tant el que passa a escales astronòmiques com a escales subatòmiques. Una teoria de la gravetat quàntica. Quasi res!

La que aparentment ho té més magre és la relativitat. És més antiga i no inclou els coneixements sobre la física quàntica que van sorgir al llarg del segle XX. Però el treball de l’Albert Einstein està resultant particularment resistent. Ara ja hi ha moltes teories que intenten ocupar el lloc de la relativitat, algunes de particularment interessants i prometedores, com la teoria de cordes, i altres de més exòtiques, com la dels llaços quàntics.

Però justament aquesta teoria, la dels llaços quàntics, a patit la resistència de la relativitat. I la culpa la van tenir un parell de fotons provinents d’una altre galàxia.

El 9 de maig de l’any 2009 el Telescopi Espacial Fermi va detectar un feix de raigs gamma provinents de l’espai llunyà. Aquestes radiacions es detecten de tant en tant, provinents dels nuclis de galàxies llunyanes. Això vol dir que es tracta de fotons que han fet un llarguíssim camí fins arribar aquí. En el cas dels detectats en el feix l’any passat, anomenat GRB 090510, es va establir que provenien d’una galàxia situada a 7300 milions d’anys llum de distància. Si fa no fa, a mig camí dels límits de l’Univers conegut.

Aquesta dada ha resultat ser molt important, perquè hi ha un fet que la teoria dels llaços quàntics i la de la relativitat prediuen diferent. Segons la relativitat, dos fotos sempre aniran a la mateixa velocitat sense que l’energia que tinguin un i altre els afecti. En canvi, la dels llaços quàntics diu que els fotons amb més energia aniran lleugerament més de pressa que els menys energètics.

La diferència prevista és molt petita, però en el cas del feix GRB 090510 s’hauria d’haver detectat. Primer perquè porten viatjant més de set mil milions d’anys. Una diferència, per petita que sigui, seria detectable després de tant temps. I, a més, dins el feix hi havia fotons amb energies molt diferents. Concretament en un parell de fotons, l’un tenia una energia un milió de vegades superior a l’altre.

Eren la combinació ideal per posar a prova les dues teories. Si la dels llaços era correcta, un fotó arribaria abans que l’altre, però el cas és que van arribar pràcticament al mateix moment, amb una diferència de nou dècimes de segon. Un empat tècnic que dóna la victòria a la Teoria de la Relativitat.

Tot plegat és una de les característiques més divertides de la ciència. Una bona teoria ha de permetre fer prediccions que es poden posar a prova. Tècnicament es diu que la teoria ha de ser falsable (o que ha d’haver manera de demostrar si es falsa). Si les prediccions no es compleixen vol dir que la teoria no es correcta i cal seguir trencant-se les banyes. En realitat, això és la principal diferència amb les pseudociències, que afirmen moltes coses però que no hi ha manera de posar a prova.

Actualització. Gràcies a l'Alasanid, he trobat aquest fragment de "The Big Bang Theory". Per si teníeu algun dubte sobre el nivell científic de la sèrie, no us perdeu la discussió Teoria de cordes versus Teoria de llaços i com pot afectar... les relacions de parella

De 105 a 400

Hi ha coses que, segurament, tenen una explicació raonable però que no s’acaben d’entendre. I en ocasions, dues coses que tenen explicacions raonables però que no s’acaben d’entendre coincideixen en el temps. Aleshores, la combinació resulta demolidora (malgrat que hi hagi explicacions probablement raonables).

Dedicar-te a la ciència en aquest país és una mostra de passió absoluta i total per la ciència o be de masoquisme extrem i indissimulat. Els estudiants de doctorat sovint es queixen dels kafquians processos administratius a que es veuen sotmesos. Multiplicitat de comissions, taxes i paperassa que, probablement tenen una finalitat, però que sovint no s’acaba d’entendre. Amb resignació intento explicar que deu ser part de la seva formació com a doctors. En el futur hauran d’enfrontar-se amb l’administració per aconseguir beques, presentar-se a oposicions, justificar despeses i molta paperassa inevitable. És millor que comencin a batallar amb la burocràcia durant el doctorat i així no els agafarà desprevinguts després.

Però aquests dies l’ambient està particularment enrarit a bona part dels laboratoris. El motiu és que les taxes que han de pagar per fer el doctorat s’han apujat. Quan comences el doctorat has de pagar la matricula i un preu per els cursos que faràs. També hauràs de pagar per altres conceptes, com els drets per presentar la tesi o el lloguer de l’aula per fer la defensa. Però aquesta vegada l’augment de les taxes ha estat de 105 euros a 400 euros.

Suposo que es normal que la gent s’emprenyi si a mig doctorat t’augmenten en un 300 % el preu que has de pagar. Diguem que la pujada és una mica superior al l’augment del preu de la vida. I 400 euros, considerant que les beques i els contractes predoctorals no arriben als 1000 euros mensuals nets, vol dir que un mes hauran de dedicar gairebé la meitat del sou a pagar la taxa pel doctorat. Per això, ahir va haver-hi una manifestació per protestar. El fet que això només passi aquí, mentre que la resta d’Universitats de l’estat mantenen el preu baix, també ajuda a encendre els ànims.

Probablement hi ha motius que justifiquen augments de les taxes. Però calia fer-ho d’aquesta manera? Imagineu que un mes a l’any us tripliquin el lloguer del pis o el preu de la hipoteca?

I quan això coincideix amb propostes d’ajudes als “ni-nis” (els que ni estudien ni treballen ni tenen intenció de fer-ho) doncs encara emprenya més al personal. De fet a molts se’ls queda cara de ximples. Els estudiants de doctorat no són només estudiants. Ells fan funcionar el sistema científic del país. Són els que estan pencant al laboratori mentre els científics que sortim a les fotos i a la tele normalment ens dediquem a intentar aconseguir diners, a llegir que fan altres i a dissenyar experiments que, habitualment, faran els doctorands. No és infreqüent que marxin del laboratori passades les onze de la nit. Treballen amb productes cancerígens, radioactius i infecciosos. Manipulen virus, bacteris i tota mena de productes tòxics.

Cap problema. És la feina que han triat i cada feina té els seus problemes i perills. A més, en època de crisi tothom ha de rebre. Però si el missatge que semblaria que s’envia és que la societat està disposada a dedicar diners als que no estudien ni treballen mentre que alhora fa que aquells que si que estudien i treballen paguin el triple del que pagaven per la seva formació, com pretenem mantenir les vocacions i la motivació? Surt més a compte no fer res! (Ja se que les propostes no deuen ser com la premsa les mostra ,i menys encara en campanya electoral, però el missatge que arriba és, bàsicament, aquest.)

Insisteixo. Segur que hi ha explicacions i motius per triplicar les taxes a algú que està al mig de la tesi. Però agrairia que me les expliquessin de manera entenedora. Més que res per tenir alguna cosa a dir als doctorands del laboratori.

L'excés d'esport i el cor

Si alguna cosa tenim clar des de petits és que l’esport és una cosa saludable. En un sistema de vida que tendeix cada vegada més al sedentarisme, recordar que cal moure el cos, que cal fer exercici, és una obvietat que ningú discuteix. Després ens farà mandra, no tindrem temps o trobarem mil excuses per posposar-ho, però les bondats de l’exercici per la salut són clares.

Per això sobta la notícia d’esportistes que cauen fulminats en mig d’un partit o d’una cursa. Ells estan perfectament entrenats i, en teoria, sota un bon control mèdic. Com és possible que el seu cor es mostri sobtadament fràgil, de vegades fins i tot amb desenllaços tràgics?

Casualitats de la vida, fa pocs dies vaig assistir a una tesi doctoral on estudiaven justament l’efecte de l’exercici intens sobre la fisiologia del cor. I els resultats que van mostrar fan reflexionar sobre el cor, sobre l’esport, sobre els fàrmacs i, sobretot, sobre com som de complicats els humans.

El treball, molt enginyós i del que ja havien publicat alguna dada, el van fer en un grup rates que corrien cada dia una hora a bon ritme. Aquest entrenament el van mantenir durant setze setmanes. Mentrestant, un altre grup de rates feien el gandul a la gàbia del costat. Passat el temps, que si el traslladéssim a escala humana serien uns quants anys d’entrenament intens, es va analitzar el cor dels animals i es va observar que mostraven les característiques d’un fenomen anomenat “cor d’atleta”. Les parets del cor es fan més gruixudes i el volum de sang que bomba augmenta per aportar més nutrients a un cos que reclama més energia.

La novetat és que en algunes parts del cor, l’engruiximent no es feia amb cèl·lules musculars cardíaques (els miòcits) sinó amb unes que serveixen bàsicament per fer cicatrius quan hi ha una lesió (fibroblasts). El resultat és que tot i que el cor està aparentment més fort, en realitat hi ha cèl·lules menys resistents i que, en un moment donat poden no fer la feina correctament. En un altre teixit podria no ser greu, però el cor ha de funcionar sincronitzadament i correctament tota l’estona.

Aquestes alteracions podrien estar relacionades amb els accidents cardíacs patits per esportistes d’elit, tot i que hi ha molts altres motius per tenir un infart. Però la pregunta interessant era? Això és irreversible? O descansant un temps el cor es recupera?

Doncs sembla que efectivament el cor es pot recuperar. Un parell de setmanes de repòs (que en humans seria més temps) feia que el cor recuperés la seva estructura cel·lular normal. Això semblaria una bona notícia, però els metges segueixen preocupats i interessats en fàrmacs que pugin prevenir els canvis associats a l’excés d’exercici. El motiu és senzill. Malgrat que n’hi ha prou de deixar l’entrenament per recuperar-se, a l’hora de la veritat, molts atletes que estan intentant guanyar un mundial, una marató concreta, un rècord del món, no voldran deixar l’entrenament. Després de tot, ells es trobaran be i quan els suggereixin de deixar l’entrenament s’hi negaran. Fer-ho voldria dir perdre, renunciar al somni o a la glòria.

Sembla estúpid (i de fet ho és), però no és diferent a l’actitud de la societat en general en altre temes. Demanem que els científics trobin teràpies per curar el càncer de pulmó i invertim milions d’euros i anys d’esforços en un tema que té fàcil solució. Deixant de fumar s’evitarien milions de casos de càncer de pulmó gairebé d’un dia per l’altre. Ho sabem, però preferim seguir amb el que ens agrada mentre ens queixem i esperem que la ciència ens trobi una solució.

De totes maneres, en el cas de l’esport cal no perdre el sentit de les proporcions. Fer esport és molt saludable i recomanable mentre que la vida sedentària és dolenta. De la mateixa manera també és dolent un excés d’exercici, però la majoria que no som professionals no hem de patir per això. Tot i que un bon control mèdic és d'allò més recomanable.

Al final, com tot a la vida, n’hi ha prou de guiar-se pel sentit comú.

Previsions extraterrestres

Les notícies sobre descobertes d’exoplanetes tenen un regust agredolç. Per una banda, és una passada disposar de la capacitat d’identificar planetes al voltant d’estrelles llunyanes. Poder saber si al voltant d’aquells puntents de llum que veiem de nit hi ha planetes és, simplement, increïble i obre la imaginació a tota mena d’especulacions. Però, d’altra banda, les descobertes que es van succeint mai acaben de ser “la descoberta”. Encara anem localitzant planetes massa grans, massa calents, massa freds o massa el que sigui que fan que la vida tal com la coneixem sigui molt improbable. I vulguis que no, això talla el rotllo.

Al final és difícil no impacientar-se i tenir ganes de cridar als astrònoms “vinga, trobeu un planeta com el nostre d’una vegada!” Un pensament injust, però comprensible. Però allà on no arriba encara la tècnica podem fer servir les matemàtiques. I això ho han fet dos equips diferents per respondre dues preguntes relacionades amb la cerca d’exoplanetes.

Els primers es van preguntar quants planetes semblants a la Terra podem esperar trobar a la galàxia. Les expectatives seran diferents si creiem que planetes com el nostre són molt abundants o si pensem que resulten excepcionals i escassos. Si a un paller només hi ha una agulla cal prendre paciència, però si n’hi ha un milió, pots ser més optimista.

El que van fer va ser analitzar com es distribuïen en funció de la mida els planetes que ja s’han trobat en 166 estrelles semblants al nostre Sol. I van observar que no era a l’atzar. Un petit percentatge d’estrelles (1,6 %) tenia planetes de dimensions enormes, com Júpiter o més grans. El 6,5 % tenia planetes grans, però no tant. Podríem comparar-los amb Neptú o Urà. I un 11,8 % de les estrelles tenien planetes dels que s’anomenen “super-Terres”, és a dir de mida entre tres i deu vegades més gran que el nostre.

Noteu que com més petit és el planeta més en trobem? De planetes com la Terra no n’hem vist cap, però això ja ho esperàvem. Simplement encara no disposem de tecnologia prou sensible per localitzar-los. Però si extrapolem les dades obtingudes podem esperar que una de cada cinc estrelles tingui planetes de mida similar a la Terra. I això són molts planetes!

És interessant que les dades observades no acaben de encaixar amb les previstes pels models teòrics de formació de planetes. Però ja se sap: si les dades i la teoria no quadren, cal refer la teoria.

De manera que sembla que allà fora hi ha moltes Terres esperant a ser descobertes, però quan? Doncs això és el que han intentat respondre uns altres investigadors fent servir un sistema similar. No han analitzat estrelles sinó el ritme al que anem descobrint planetes i com millora la sensibilitat de les tècniques. I de nou, han extrapolat per mirar de predir quan podem esperar la descoberta de la primera exo-Terra. Parlem d’estadístiques i probabilitats, de manera que les dades cal agafar-les amb precaució, però posats a predir els autors diuen que l’esdeveniment tindrà lloc cap a Maig del 2011.

Tanta precisió sembla més aviat una fantasmada, però de fet només és el punt on una recta talla un punt d’una altre recta en una funció. Interpretat de manera més realista diríem que no l’esperen abans del 2011 i els sorprendria no haver trobat encara res més enllà del 2020.

Tot plegat no ens soluciona res, però al menys ens fa veure les coses amb una certa perspectiva. Sembla que s’apropen temps interessants en l’astronomia. Nosaltres no podrem visitar aquests indrets. Però saber amb certesa que existeixen farà que mirem al cel amb uns altres ulls.

Coses de pops

Ha mort el pop Paul, aquell que predeia el resultat dels partits del Mundial de futbol. He de dir que m’importa un rave la vida del pop i les seves capacitats d’endeví. I quan sento que al Sea Life Aquarium li pensen fer un monument penso que la fi de la civilització no deu estar gaire lluny i a sobre ens ho mereixem. Però el cas és que el pop Paul era justament això, un pop. I per tant un animal amb unes característiques extraordinàries.

De vegades costa recordar que els pops pertanyen a la família (estrictament del fílum) dels mol·luscs, igual que els caragols o les ostres. Anatòmicament són molt diferents perquè ja fa més de cinc-cents milions d’anys que van agafar el seu camí. Això fa que calgui una mirada molt atenta per veure el parentiu. Per exemple, el peu dels cargols, aquella mena de múscul sobre el que s’arrosseguen s’ha anat fent gran en el cas dels pops i s’ha modificat per convertir-se en tentacles.

És més fàcil anar mirant com han anat evolucionant. Avui encara hi ha els nàutils, uns autèntics fòssils vivents que van pel mar dins unes bellíssimes closques. (Al mar potser no en veurem gaires, però a les botigues de petxines i souvenirs de la costa si que n’hi ha.) Allò va ser el principi de l’aventura dels cefalòpodes. Encara vivien dins una closca, com els cargols, però van aprendre a omplir-la de gas, de manera que podien regular la flotació i es van alliberar del fons marí.

El problema era que si baixaven molt, la pressió podia trencar la closca. Convenia tenir closques petites, que eren més resistents. I posats a fer-la petita, la majoria van acabar per ferla molt petita i ficar-la dins el cos. A mida que la closca disminuïa van anar modificant la manera de flotar fent servir diferents greixos que els donaven la flotabilitat requerida. I al final van adoptar la forma característica del pops, calamars i sèpies. Dels que seguien amb la closca externa, la majoria es van extingir junt amb els dinosaures i moltes altres espècies. Només els nàutils van sobreviure, i amb dificultats.

Els pops pertanyen a la família dels cefalòpodes, que vol dir que tenen “els peus al cap”. I realment els tentacles i les seves ventoses són una adaptació extraordinària a més d’un arma temible. En un pop petit no hi parem atenció, però amb els grans pops i calamars gegants, les ventoses han de ser una trampa mortal. La pell també és ben curiosa i pot canviar de color amb una velocitat impressionant.

Però el més fabulós d’aquests animals és l’ull. Un òrgan que aparentment és molt similar al nostre tot i que en realitat els seus ulls i els nostres han evolucionat de manera independent. Simplement davant dels mateixos problemes, la natura va trobar solucions similars. L’ull dels pops és una esfera transparent amb una lent al davant i una membrana dotada de receptors per la llum a l’altre banda. Si fa no fa com el nostre, però amb algunes diferències.

Per exemple, nosaltres enfoquem modificant la curvatura del cristal·lí. En canvi els pops ho fan desplaçant el cristal·lí endavant i enrere. Tots dos sistemes funciones, però ells no perden eficàcia en fer-se grans. També hi ha diferències en la retina. La nostra és un nyap. Els nervis passen per la banda on arriba la llum i les cèl·lules sensible a la llum (els cons i els bastons) estan apuntant cap enrere (després parlen de disseny intel·ligent). En canvi, en els pops els nervis estan situats a la part del darrera i les cèl·lules sensibles (anomenades rabdòmers) estan de cara a la llum.

Al final, l’ull dels pops és una peça fantàstica del disseny evolutiu. Només tenen un pigment, de manera que no hi veuen en color, però això és perquè al fons del mar els colors desapareixen de seguida, de manera que tampoc els fa falta.

De fet, l’ull més gran que coneixem és el d’un calamar gegant i tenia la mida d’una pilota de bàsquet. Amb aquests ulls, si l’animal decidia clavar-te la mirada havies de posar-te molt i molt nerviós! Encara que per nervis, els d'alguns quan el pop Paul es mirava les capses amb les banderes. He de reconèixer que la campanya publicitaria de l'Aquari aquell ha resultat un èxit.

Miracles i Gaudí

El temple de la Sagrada Família és notícia per dos fets d’actualitat. Per una banda, la famosa tuneladora que havia de foradar el carrer del davant del temple ja ha passat, afortunadament sense més problemes. I en segon lloc, aviat rebrà la visita del Papa Benet XVI que consagrarà el temple i el declararà basílica. De retruc, també s’ha parlat del procés que hi ha en marxa per beatificar l’arquitecte Antoni Gaudí. Sembla que bona part dels tràmits necessaris ja estan en marxa i l’escull principal és que cal atribuir-li un miracle. Se n’han proposat dos, però el primer s’ha desestimat.

Quan vaig sentir per primera vegada la notícia del procés de beatificació de Gaudí reconec que vaig pensar que era una broma. Segurament perquè associo els sants amb persones que van viure fa molt temps i amb unes vides excepcionalment notables i no pas amb un arquitecte, per molt notable que sigui la seva obra. Naturalment cal aprofundir una mica en les coses abans d’opinar i, òbviament, no és per la seva obra arquitectònica que se’l vol beatificar.

Els motius són absolutament respectables, encara que em sorprengui la definició d’una “vida heroica”. Però el concepte que realment se’m fa estrany és el de miracle. En aquest cas es diu que una dona de Reus que patia una ceguesa incurable segons els metges, va recuperar la visió quan es va encomanar a Gaudí. Això entraria dins la definició de miracle, que vindria a ser “una intervenció sobrenatural en el món físic de manera que es produeix una acció no explicable per causes ordinàries”. Aquesta és la definició que he trobat a la Viquipèdia, però n’hi ha moltes altres i que poden ser diferents segons la religió. Però en general es tractaria d’un fet que no té altra explicació que una intervenció divina.

I aquest és el problema. Que una cosa no tingui cap explicació és un fet que no es pot afirmar mai. El màxim que podem dir és que no coneixem la explicació. Per exemple, sovint es mostren com miracles les curacions inexplicables. Però aquesta entitat “curació inexplicable” simplement no existeix ja que cap metge, cap científic amb dos dits de seny pretendrà tenir un coneixement absolut sobre cap malaltia. En el cas del càncer, per exemple, les estadístiques diuen que hi ha un cert nombre de cassos que es curen espontàniament. El motiu? No el coneixem, però podem especular. Després de tot, l’organisme disposa de recursos per mirar de curar-se. Ens curem de moltes malalties, i el fet que algunes siguin quasi sempre mortals no vol dir que no hi hagi excepcions. Potser aquelles persones tenen un sistema immunitari amb alguna particularitat. Potser van menjar alguna cosa que va potenciar les defenses del cos, potser van agafar una infecció que va afectar les cèl·lules tumorals...

És clar, pels creients també pot ser una intervenció divina. No hi ha manera de saber-ho, però mai es pot dir que sigui inexplicable. L’únic que sabem del cert és que no ho sabem tot. De fet, la nostra ignorància, en major o menor grau, si que és una certesa.

A més de temes relacionats amb la salut, en altres qüestions passa el mateix. Hi ha estàtues que sagnen. Això era un miracle fins que es van descobrir microorganismes de color vermell intens que podien explicar l’aparició de taques. Si la taca apareix al terra o a la porta no en fem cas, però si surt en una estàtua d’un Sant o en una hòstia, de seguida hi ha qui veu un miracle. Fa uns segles podien dir que no hi havia cap explicació coneguda, però només va ser qüestió de temps que trobéssim una explicació natural.

De vegades, la percepció de miracle arriba a coses molt poc consistents. Un vaixell embarrancat que va començar a moure’s fins tornar a l’aigua. En el mateix relat expliquen que abans havien llençat la càrrega al mar. Per algun motiu el fet d’alleugerir el pes del vaixell no es considera una explicació suficient.

I fins i tot hi ha qui diu que el fet que no caigués la Sagrada família quan va passar la tuneladora pot ser un miracle. En aquest cas tampoc es considera la possibilitat que els enginyers i els tècnics fessin correctament la seva feina.

Per això, quan em parlen de miracles em pregunto que se n’ha fet del sentit comú. Cal dir que molts miracles no s’accepten com a tals per l’Església. El procediment requereix més que no pas la percepció dels seguidors o dels devots d’algun sant. Si més no, en el procediment s’inclou la opinió d’un comitè de pèrits (o metges en el cas de curacions). De totes maneres, al final és més aviat un tema de fe, de manera que la ciència només serviria per descartar els cassos que si que tenen una explicació coneguda.

En els cassos que no la tenen, jo apostaria per la meva ignorància i altres recorreran a la fe. En això ja no hi ha res a dir.

Tatooine i similars

La imatge més característica del planeta Tatooine, on vivia en Luke Skywalker amb els seus oncles, es la de la doble posta de Sol. A la galàxia molt llunyana de Star Wars, Tatooine és un planeta situat en un sistema binari, cosa que ofereix unes fantàstiques postes de Sol de les dues estrelles una rere l’altre. Durant un temps es va pensar que allò era cosa només de ciència ficció ja que dues estrelles orbitant l’una al voltant de l’altre afectaria moltíssim les òrbites dels planetes i en el cas que es poguessin formar, segurament no restarien estables gaire temps.

Però ja fa temps que es van començar a trobar sistemes estel·lars dobles amb planetes al seu voltant. Per ara només amb gegants de gas similars a Júpiter, però l’important és que n’hi ha. I més dels que podríem pensar. Malgrat que hi havia òrbites que permetien una certa estabilitat, es pensava que les condicions per donar-se eren molt més restrictives del que sembla que en realitat són. No és greu. Quan les dades no coincideixen amb les teories simplement cal refer les teories. És el pa nostre de cada dia en ciència.

Però no deixa de ser estimulant per la imaginació pensar com han de ser les coses en aquests planetes. Encara que es tracti de gegants de gas, poden tenir satèl·lits de dimensions semblants a la Terra. Una cosa semblant a la que li passa a Júpiter o a Saturn, que arrosseguen alguns dels indrets presumptament més habitables del sistema solar. Depenent de l’indret de la òrbita podrem veure dos estrelles al cel que tant aviat estaran pràcticament juntes com separades a banda i banda de l’horitzó.

Naturalment hi haurà moments en que tindrem un únic Sol al cel, però cal tenir present que normalment no es tracta d’estrelles iguals. Una pot tenir un color blavós i l’altre més ataronjat, com passa a Albireo. Aleshores la llum que ens il·luminarà anirà canviant en funció de l’estrella que estigui present o de la que estigui més propera.

Tot això sospito que complicaria molt alguns conceptes que semblen molt evidents, com els de dia i nit. Quan no veiem cap estrella serà de nit. I quan veiem les dues serà de dia. Però si només n’hi ha una? I si la que es veu il·luminés molt poc? Caldria afegir més matisos a la divisió de la jornada. I això també aplicaria a l’any i les estacions. Això per no parlar de com serien les marees. Les combinacions de gravetat amb dos estrelles poden complicar molt la feina de fer taules de marea.

És possible que tot això fes d’aquests planetes uns indrets poc probables per trobar-hi vida. Es creu que cal un cert grau d’estabilitat per donar temps a que la vida inicial pugui començar a proliferar, evolucionar i escampar-se. Probablement un excés d’estabilitat geològica i astronòmica tampoc seria una bona cosa, però els excessos dels planetes dels sistemes dobles podrien representar un obstacle massa important. De totes maneres, s’han trobat organismes vius en les condicions més impensables, de manera que mai es pot dir que és impossible.

I perquè limitar-se a dos estrelles? Hi ha sistemes amb tres o més sols que poden ser el malson dels astrònoms que intentin calcular com han de ser les òrbites dels planetes. D’aquests planetes encara no n’hem trobat (fins on jo se) però si n’hi ha, els seus cels han de ser realment espectaculars.

Mangostes i idiomes

L’atzar genera curioses coincidències. Per exemple, que tenen en comú l’idioma “Koro”, parlat al nord-est de la Índia, amb la mangosta de Durrell (Salanoia durrelli) procedent de Madagascar? Doncs en principi res, excepte que tant l’idioma com el mamífer tot just acaben de ser descoberts. I que tots dos estan en perill d’extinció.

Moltes vegades es fan servir de manera metafòrica els paral·lelismes entre l’evolució dels éssers vius i la dels idiomes. En els dos cassos podem seguir els seus orígens, notar com interactuen amb altres espècies (vives o lingüístiques), seguir com es van modificant lentament i, en molts casos, com desapareixen. Però sorprèn que també en els dos casos, tot i que pensem que ja els tenim tots identificats, ocasionalment n’apareix algun de nou que s’havia mantingut amagat fins ara.

El cas de l’idioma Koro és realment curiós perquè el parla un nombre relativament important de gent, entre 800 i 1200 persones. Estrictament, i per garantir la supervivència de la llengua és molt poca gent, però hi ha altres idiomes que ho tenen molt més cru i que els parla menys d’una dotzena de persones. El Koro va ser descobert pels membres d’una expedició del National Geographic que volien estudiar un parell de idiomes de la zona Tibetana. Concretament es tractava del “Aka” i el “Miji”, però mentre eren allà van notar que hi havia persones que feien servir paraules i construccions que no corresponien a cap dels dos. De fet no només no corresponien sinó que no hi tenien res a veure. No era simplement una forma dialectal curiosa sinó que es tractava d’un idioma totalment diferent. En paraules d’un dels investigadors “tant diferents com l’anglès i el japonès”.

Igual que passa quan es descobreix una nova espècie animal, cal situar el nouvingut dins el marc de coneixements actuals. Com es relaciona amb altres espècies conegudes, com s’explica l’hàbitat on viu i coses així. Doncs en el cas del Koro resultava estrany entendre com s’ha mantingut una comunitat tant petita parlant una llengua tant completament diferent de les dels veïns amb els que interactuen i conviuen normalment. S’especula si son descendents d’algun grup d’esclaus que van ser deixats allà i que van mantenir el seu propi idioma o alguna història similar. El fet que l’Aka era l’idioma parlat per traficants d’esclaus podria ajudar a entendre aquesta hipòtesi.

Encara resulta més sorprenent que els habitants de la zona no reconeixen el Koro i l’Aka com idiomes diferents. Opinen que sols es una petita forma dialectal. Normalment hi ha la tendència a remarcar les diferències, i en zones properes tenim exemples que freguen el ridícul més absolut. Però segurament això és una nova mostra del valor que té un idioma. No són només les paraules i la literatura (que també). Amb l’idioma sovint es construeix tota una manera d’entendre la vida, una filosofia vital que requereix determinades paraules i construccions per ser expressada i que alhora condiciona la manera de veure les coses.

La pèrdua de biodiversitat és una tragèdia més gran de la que habitualment pensem, però la pèrdua de “linguadiversitat” no és una pèrdua menor. Per això, que ocasionalment es descobreixin noves espècies i llengües no deixa de ser una gran notícia que ens fa una mica més rics.

Còlera, aigua i diarrees

Per si no tenien prou problemes, s’ha declarat a Haití un brot de còlera. Aquesta és una de les principals preocupacions dels serveis sanitaris després de les grans catàstrofes. Quan un terratrèmol, huracà o tsunami destrueix una part important de les infraestructures d’una regió la gent es veu obligada a viure en condicions molt precàries, amb gran densitat i amb un accés a serveis higiènics molt limitat. Aleshores, la probabilitat que es desencadeni una epidèmia com la que sembla que està iniciant-se a Haití és més que probable.

El cas del còlera és el més habitual per la manera d’actuar del microorganisme. La malaltia la causa un bacteri, el Vibrio cholerae,que va ser observat l’any 1854 per Filipo Pacini, un microbiòleg italià, però que no va ser correctament identificat com causa de la malaltia fins uns anys després per Robert Koch.

El microbi, amb una característica forma corbada, viu i prolifera al budell de les seves víctimes. La causa de la seva perillositat és que fabrica una toxina que actua sobre les cèl·lules del budell. Fa que s’alteri l’equilibri en el transport de sals cap a la cèl·lula i, com a conseqüència, també s’altera el transport d’aigua. El resultat és que es desencadena un flux d’aigua i ions cap a la llum del budell, provocant un quadre molt intens de diarrea i vòmits. La diarrea, en moltes malalties és només una llauna, però en el cas del còlera és, justament, la causa de la mort per deshidratació dels afectats.

Per això el tractament pel còlera és bàsicament restituir els líquids als malalts. I per fer-nos una idea de com de importants poden ser les diarrees, és normal haver de administrar entre 15 i 30 litres de líquid cada dia. No pot ser només aigua, sinó que cal afegir-hi sals. Per això és posa sèrum fisiològic per via intravenosa, oral i per on faci falta. Un tractament senzill en un hospital, però molt difícil d’aconseguir en un camp de refugiats on la causa del problema és justament la manca d’aigua potable.

La situació encara empitjora pel fet que les diarrees dels malalts no contenen només aigua sinó que arrosseguen molts bacteris del còlera, de manera que contribueixen a contaminar més les aigües de la zona. És una d’aquelles situacions que tenen tendència natural a empitjorar. L’aigua contaminada fa emmalaltir les persones que aleshores contaminen més aigües. Quan això passa en indrets de grans aglomeracions és fàcil imaginar el resultat.

A més, per evitar que les persones sanes agafin la malaltia, el que cal fer és evitar que consumeixin aigua contaminada. El còlera no passa de persona a persona. L’aigua és el vehicle de la malaltia. Però sovint l’única font d’aigua disponible està contaminada. I, evidentment, tampoc podem prescindir de l’aigua, de manera que en ocasions no tenen més remei que fer-la servir. Si hi ha sistemes per desinfectar-la la situació pot no ser tant greu, però, una vegada més, els sistemes per potabilitzar l’aigua els tenim aquí però són escassos en les zones afectades per les catàstrofes.

Tant de bo l’ajut, bàsicament accés a aigua potable, arribi aviat a Haití. És inacceptable que una malaltia que es pot evitar només amb accés a aigua en condicions encara doni lloc a epidèmies avui en dia.

Qui parla en nom de la Terra?

A finals d’aquest setembre va començar a circular una notícia, si més no, sorprenent. Es deia que la ONU estava preparant un protocol i un delegat per si tenia lloc una trobada amb alguna civilització extraterrestre. L’encarregada de fer de representant de la humanitat (poca broma) seria l’astrofísica malaia Mazlan Othman, Directora de la Oficina de les Nacions Unides per l’Espai Exterior (UNOOSA). Alguns diaris feien broma dient que si ara un alien ens deia “porta’m amb el teu Cap”, al menys ja sabríem a qui buscar.

De totes maneres, la noticia va resultar ser falsa i la pròpia implicada ja ha fet un comunicat dient que de tot això res. La conferència que presumptament havia de fer per explicar els detalls si que es farà, però el tema és radicalment diferent (i més raonable per una astrofísica) serà sobre els NEO, o “Objectes Propers a la Terra”.

Però tot plegat m’ha permès descobrir que realment si que hi ha una Oficina de les Nacions Unides per l’Espai Exterior. Una entitat que pensava que només existia a les novel·les de ciència ficció. Aquesta UNOOSA té la seu a Viena i s’encarrega de qüestions relacionades amb la seguretat a l’espai, la legislació i coses semblants. No és cap ximpleria ni malbaratament de recursos. Cal fer lleis internacionals que regulin el que passa allà fora i sembla lògic que siguin la ONU la que s’encarregui de fer-ho. Naturalment que seguirà controlada pels països més poderosos, com tot a la Terra, però en realitat no hi ha cap altre organisme millor per fer-ho.

L’altre funció important és la del control dels objectes propers a la Terra i dels objectes enviats pels humans. Això vol dir fer el seguiment d’asteroides prou grans i que passen prou a prop com per representar un perill. Si algun entrés en via de col·lisió caldria una resposta internacional per fer-hi alguna cosa (sempre que fos possible). De nou, un organisme depenent de la ONU sembla més assenyat que no pas esperar a que el president dels Estats Units prengui una decisió heroica com passa a les pel·lícules.

Però tot plegat també fa pensar en que caldria fer si tingues lloc un (molt) hipotètic encontre amb extraterrestres. Fent servir les paraules del mestre Carl Sagan: “Qui parla en nom de la Terra?”. Potser l’esdeveniment no passarà mai, però potser tindrà lloc la setmana propera. Ara mateix només podem especular, però seria interessant tenir un protocol, per molt teòric que sigui. Al menys un punt de partida sobre el que començar a discutir.

A la pel·lícula Contact, un dels grans problemes que tenien era si l’ambaixador havia de ser ateu o creient, i en aquest cas de quina religió. Pot semblar una ximpleria, però si la immensa majoria de la humanitat creu en alguna divinitat, enviar un no creient seria mal vist per molts. El que passa és que de seguida sorgirien problemes (oficialment no admesos) sobre nacionalitats, races, sexes i cultures. La majoria de la humanitat és de raça oriental, de manera que potser un xinés seria el més representatiu. Podria ser una dona, però moltes cultures s’ho prendrien malament. Els qui han invertit més a l’espai voldrien tenir preferència... El nombre de problemes desafia al diplomàtic més expert. I tot i així, algun dia tocarà triar algú (jo ho espero).

De moment, l’únic document que conec és el del programa SETI amb les directius a seguir en el cas que es detecti un senyal intel·ligent (no pas un encontre, que això és menys probable). Segons diuen el que cal fer és notificar-ho al Secretari General de les Nacions Unides, a la comunitat científica i al públic en general “de la manera més complerta i extensa possible”.

No és un mal principi en teoria. A la pràctica ves a saber com aniria.