Dofins agressius

Una mania freqüent és la de dividir el món en bons i dolents i això no ho limitem als humans. Hi ha males herbes, i plantes útils, animals dolents, com el llop o el tauró, i altres intrínsecament bons, com els gossos o els dofins. Per això, quan sentim que un gos ha atacat un nen ens sorprenem i ni sens passa pel cap que un dofí pugui atacar un banyista.

Però aquestes coses passen. De tant en tant es donen notícies sobre atacs de dofins a banyistes i fins i tot en el cas dels dofins dels parcs aquàtics. Una mossegada de dofí pot ser perillosa i si el salt fora l’aigua el fa de manera que caigui sobre nostre, podeu imaginar el risc. El fet evident que tendim a passar per alt és que un dofí és un animal salvatge.

Però, és clar, són tant monos, amb aquell somriure que tenen sempre, i són tant intel·ligents! Com poden ser dolents i atacar als humans?

El problema no està en els dofins, sinó en nosaltres i la ridícula obsessió per humanitzar els animals. Els dofins no somriuen. Simplement tenen l’estructura anatòmica de la boca d’una manera que recorda el somriure en un humà. Això és un fet casual, però ja fa que ens caiguin simpàtics. La culpa és d'un reflex implementat al nostre cervell. Distingim cares agressives i amistoses en els humans i apliquem els mateixos paràmetres a situacions a les que ja no són aplicables.

El que si és cert és que són animals intel·ligents, encara que el concepte d’intel·ligència està ple de trampes. Però els dofins tenen un cervell molt ben desenvolupat. De fet, la relació entre el cos i el cervell és fins i tot superior en els dofins que en els humans. Però que siguin intel·ligents no vol dir que ens entenguin, ni que comparteixin els nostres valors. Els dofins que estan en captivitat estan entrenats (que no és el mateix que domesticats!) i simplement saben com aconseguir menjar o premis pel fet de fer determinats salts o acrobàcies.

En moltes instal·lacions de països que depenen molt del turisme, es permeten banys en companyia de dofins, i sense entrenadors a l’aigua. Habitualment deu ser una passada, banyar-se amb aquells magnífics animals al voltant. Talment com estar en una pel·lícula. Però en aquestes situacions els dofins poden reaccionar segons els seus instints i tornar-se agressius.

L’explicació acostuma a tenir a veure amb el sexe. Un animal no agredeix perquè si. Si està prou alimentat i no es considera amenaçat, no acostuma a haver problemes. Però desprès del menjar i el territori, el sexe és un dels grans estímuls en els animals. I, en ocasions, no discriminen massa.

De vegades, els gossets es poden posar molt pesats amb la cama d’algú. S’hi agafen i sembla que la vulguin muntar i això és exactament el que intenten fer. Desprès de tot, si interaccionen sempre amb els humans, potser a falta d’una femella genuïnament canina, una cama humana pot fer el pes. La situació pot fer gràcia, però no va més enllà.

Doncs sembla que en el cas dels dofins passa alguna cosa semblant. En el fons no deixen de ser animals en captivitat, amb un comportament molt modificat. Consideren que intentar aparellar-se amb un humà tampoc és un problema excessiu. Però el ritual d’aparellament d’un dofí resulta força més agressiu que el d’un gosset. Al menys des del nostre punt de vista. Segurament a una femella de dofí de més de dos-cents quilos li deu semblar normal.

I, a més, tot això passa a l’aigua, fora del nostre element, on ens movem molt lentament i ens ofeguem amb molta facilitat. Si un dofí decideix mostrar-se amorós amb nosaltres, ja hem begut oli!

Per tant, abans de banyar-nos en companyia de dofins, aniria bé assegurar-nos que prèviament ja han tingut “estones d’esbarjo” amb regularitat.

I deixar de considerar als animals com si fossin humans també aniria bé. Tant per ells com per nosaltres.