El Sol, les taques i el clima

Segons els antics grecs, el deu Helios, fill dels titans Hiperiò i Tea conduïa un carro d’or al voltant del cel. La brillantor que emanava il·luminava la Terra fins que, al vespre, s’amagava rere l’oceà. Però el Deu no devia ser del tot perfecte, perquè fa temps sabem que el seu rostre presenta taques que van i venen. Són les taques del Sol.

Les taques solars són un bon exemple de la relativitat de les coses. Quan les veiem a les fotos del Sol semblen fosques, les veiem fosques i les anomenem taques, però en realitat són ben brillants. L’únic que passa és que brillen menys que la zona que les envolta i tant sols és el contrast el que les fa semblar fosques.

Això explica una aparent paradoxa. Contra el que semblaria, el Sol emet més radiació durant el període en que hi ha taques solars. El motiu? Doncs si observem l’estructura de les taques solars veiem que hi ha una zona fosca al centre, anomenada “ombra”, envoltada per una altra zona menys fosca i que s’anomena “penombra”. El que passa és que les taques acostumen a anar associades a “fàcules”, que són zones molt més brillants que la resta. Al final, la suma total d’energia emesa pel Sol resulta més gran en els períodes en que hi ha moltes taques.

I els astrònoms es van adonar ben aviat que les taques es movien. Això va ser una de les primeres indicacions de la rotació del Sol. Tot un daltabaix per la mentalitat medieval, seguidors fidels de les teories d’Aristòtil que afirmaven que més enllà de la Lluna els astres eren estructures perfectes. Un Sol amb taques que es desplaçaven per la seva superfície no era precisament un senyal de perfecció.

Ara ja sabem que les taques tenen una evolució de varies setmanes, en les que comencen a aparèixer per parelles en primer lloc les fàcules. Desprès es formen les zones fosques que creixen fins arribar al màxim en uns deu dies, mentre al seu voltant es formen altres taques més petites.

Les dos taques principals actuen com els pols d’un imant, i entre elles es genera un enorme camp magnètic. També hi ha flux de matèria de l’ombra cap a la penombra i potents emissions de rajos X.

El més interessant és que s’ha observat diferents cicles en la generació de les taques. El més famós és el cicle d’onze anys, que caracteritza també el cicle d’activitat solar. Però a més, hi ha un cicle de vuitanta anys sobreposat al d'onze, de manera que les variacions poden ser importants. Uns cicles interessants, però pels que encara no hi ha una explicació clara. En realitat ignorem per quin motiu el Sol presenta aquests cicles.

Com que tenim registres de les taques des de fa segles, s’ha pogut seguir l’evolució de l’activitat solar. I aquí destaca un fenomen curiós. El que s’anomena “Mínim de Maunder”. Un període de setanta anys, entre 1645 i 1715, en que no van produir-se taques solars. Edward Maunder va ser qui va adonar-se i va demostrar que no era per dèficits en les observacions. Durant aquell període tampoc es van produir aurores boreals i, curiosament és quan va tenir lloc el que es coneix com la “petita edat de gel”, un període on van tenir lloc alguns dels hiverns més freds dels que es té registre.

I aquest fet és interessant, perquè es calcula que si bé el Sol va emetre menys energia durant aquell període, la disminució va ser tant sols d’un 0.25 %. Un canvi molt petit que va tenir un efecte important en el clima del nostre planeta. Segurament altres factors hi van contribuir i, de fet, encara es discuteix si hi ha una relació entre el Mínim de Maunder i la Petita Edat del Gel, però en tot cas, sempre és bo recordar que canvis inicialment petits poden tenir efectes molt importants al final.

En tot cas, ara ens trobem en la part baixa del cicle. D’aquí a sis anys tindrem un màxim... i una mica més d’energia provinent del Sol per escalfar el planeta. Sospito que l’estiu del 2012 serà calorós!