Un vestit per l'EVA

Una de les imatges més espectaculars que ofereix la conquista de l’espai és la de l’astronauta a l’exterior de la nau espacial. No hi ha dubte que aconseguir sortir de la nau, efectuar les tasques de reparació, instal·lació o del que sigui i tornar, hores desprès, sa i estalvi és una proesa fabulosa. Sobretot si pensem una mica en les condicions físiques en que s’ha de trobar l’astronauta.

Per això resulta interessant la complexitat dels vestits que tenen preparats per fer els passeigs espacials. Allò que en l’argot de l’espai s’anomena una EVA (Extra Vehicular Activity).

L’equip d’astronauta durant una EVA ha d'assegurar en primer lloc que la pressió a que està sotmès el cos de l’astronauta no sigui massa baixa. Actualment treballen a 0.3 atmosferes. Amb això es pot evitar que els líquids corporals es posin a bullir. Un efecte molt empipador que té el buit total sobre els nostres cossos. De totes maneres, amb aquesta pressió no podríem respirar aire normal, de manera que el que tenen és oxigen pur.

Podríem pensar que el vestit d’astronauta és com un globus inflat amb oxigen al que se li ha donat forma aproximadament humana.

Però això té una altra conseqüència. No es pot passar a respirar oxigen pur i a baixa pressió sobtadament. Si ho fessin, el nitrogen que tenim dissolt a la sang es posaria a fer bombolles dins la sang. Una cosa molt semblant a l’accident de descompressió que pateixen els submarinistes si pugen massa de pressa a la superfície. Cal anar fent el canvi progressivament. I això vol dir que l’astronauta comença a respirar atmosferes progressivament més riques en oxigen 10 hores abans de sortir a l’espai.

De fet, la preparació per una EVA dura al voltant de 12 hores.

Un altre problema és el bombardeig de micrometeorits que podrien danyar molt seriosament l’astronauta en cas d’impacte. Per això els vestits tenen diferents capes. La més interior és de cotó. La següent és de kevlar, un material amb que es fan les armilles antibales. I la més exterior acostuma a estar pintada de blanc per tal de reflectir la màxima quantitat de llum i escalfor possible.

I és que eliminar l’escalfor també és un problema. Inicialment cal aïllar el cos de l’astronauta de l’exterior per evitar que es congeli. Però l’aïllament dificulta l'eliminació de la calor. I és que la calor generada per l’astronauta pot fer que la temperatura a l’interior augmenti perillosament, de manera que hi ha tot un circuit d’aigua que circula per l’interior del vestit per tal de captar calor de l’interior i portar-la a l’exterior. Poca broma! parlem de 90 metres de canonades.

A més, també hi ha tubs d’evacuació, per recollir l’orina o la femta de l’astronauta. Imprescindible perquè una EVA pot durar molta estona. La que van fer per reparar el Hubble va durar 26 hores!

Desprès hi ha tot el seguit de complements. El casc, les botes, els guants, les eines, la motxilla on porten els tancs d’oxigen, aigua per refredar, aigua per beure, radio, bateries... Tot plegat uns 130 quilets de no res.

Direu: cap problema amb el pes, perquè a l’espai, sense gravetat no peses res. I és cert, l’equip no pesa, però té massa (recordeu les classes de física, la diferència entre pes i massa?) i això vol dir que tindrà una inèrcia considerable. Si l’astronauta es mou en línia recta cap problema, però quan intenti girar o frenar, notarà molt bé els 130 quilos de massa.

Per això hi ha el següent afegit. El mòdul extravehicular, que és la mena de cadireta amb braços que porten per moure's amb més comoditat.

Segurament deu ser un dels vestits més incòmodes que s’han inventat mai. Un vestit que requereix 12 hores per entrar-hi, amb el que et pots moure amb enormes dificultats, en el que una costura mal tancada et pot costar la vida... però en el que es pot viure una experiència extraordinària: Flotar en l’ingravidesa observant la Terra als teus peus.