Intel·ligència, germans i fraus

Els humans tenim una extraordinària tendència a veure les coses com ens agradaria que fossin i no com són realment. Ignorem muntanyes de dades que ens desagraden i ens aferrem a fets anecdòtics quan ens convé. Polítics i periodistes ho fan constantment i els científics no estan immunitzats contra aquesta tendència. Simplement acostumen a ser més hàbils a l’hora de dissimular.

Un bon exemple el tenim en el cas de Sir Cyril Burt. Un psicòleg anglès que va treballar durant molts anys intentant respondre a la pregunta de que era més important en la intel·ligència de les persones, l’ambient on creixien o l’herència genètica que rebien?

La pregunta no és innocent. Si l’ambient no tingués gaire importància, seria malbaratar esforços intentar educar a aquells que genèticament estan incapacitats per desenvolupar un alt grau d’intel·ligència. Igual que no té sentit intentar convertir en esportistes d’elit a persones físicament poc preparades per la pràctica de tal o qual esport.

En realitat, la intel·ligència (i avui no discutirem sobre la definició d’intel·ligència) d’una persona ha d’estar condicionada, com tot els caràcters, per factors genètics i ambientals. Això ningú ho discuteix. La qüestió era identificar quins són més importants.

Però com podem saber si la intel·ligència és majoritàriament heretada o adquirida? Nosaltres som el fruit de la combinació dels dos factors. No podem existir sense uns gens que ens fan ser d’una o altra manera, però tampoc podem viure aïllats, sense un ambient que ens permeti o no desenvolupar les nostres capacitats.

Doncs el que va fer en Cyril Burt va ser buscar persones amb idèntica càrrega genètica, és a dir bessons idèntics, però que haguessin crescut en ambients diferents des de ben petits. D’aquesta manera, les diferències observables serien atribuïbles únicament a l’ambient i es podria quantificar en quin grau són els gens o l’ambient el que ens configura com som.

Al llarg de molts anys, Burt va trobar 53 parelles de bessons univitelins criats en ambients diferents. Va mesurar el Coeficient d’Intel·ligència (El famós C.I.) i va trobar que encara que l’ambient fos diferent hi havia una correlació molt alta entre els C.I. dels germans. Això demostrava que la intel·ligència era majoritariament innata, i que l’educació, per bona que fos, mai podria tornar intel·ligents persones limitades per la seva herència.

Un resultat definitiu... però fals.

I és que si fas trampes, cal anar amb compte amb les matemàtiques. Algú va notar que el primer estudi de Burt el va fer amb menys de vint parelles, però les correlacions que trobava eren pràcticament iguals a les que va obtenir amb cinquanta parelles. Tant sols es diferenciaven al tercer decimal! Intrigant, perquè a la vida real, les coses mai són tant exactes, especialment amb grups tant reduïts. Posteriorment es va descobrir que algunes de les col·laboradores de Burt, que suposadament recollien les dades no havien existit.

Mica a mica, el treball de Burt es va anar desmoronant, i ara es considera pura i simplement una falsificació.

Però aquest treball va ser durant molt temps la pedra angular de les ideologies que afavorien discriminacions per raça, nivell social o el que us vingui de gust. Polítiques socialment restrictives es van veure reforçades per dades científiques de prestigi i els projectes per promoure millores educatives a les classes més pobres es rebutjaven considerant-les actituds comprensibles per motius sentimentals, però abocades al fracàs.

Cyril Burt va ser víctima de la seva ideologia que el va empènyer a “demostrar” allò que ja donava per cert. I quan les dades no quadraven, simplement les feia quadrar.

La descoberta del frau de sir Cyril Burt va ser un cop dur per les teories que defensaven un valor molt alt per l’herència en la intel·ligència, però en realitat la pregunta va seguir sense resposta. Altres investigadors van intentar refer el treball buscant més parelles de bessons, però de nou van fracassar. El motiu és simple. No és gens fàcil trobar parelles de bessons que creixin en ambients realment diferents. Quan es van mirar atentament les dades, resultava que es consideraven ambients diferents casos de nens que, per exemple, vivien un amb els avis i l’altre amb els tiets. Anaven a la mateixa escola, tenien els mateixos amics, jugaven junts...

El món real no és el de les novel·les de Dickens.

Avui encara hi ha qui afirma que un determinat tant per cent de la intel·ligència és innat i l’altre és adquirit. Però el cas és que la pregunta segueix sense resposta. De fet, és possible que ni tant sols tingui sentit, perquè en realitat no està gens clar que és això de la intel·ligència.