La cursa arrenca de nou

Un dels fets més espectaculars del segle XX va ser la cursa espacial i la Unió Soviètica van dedicar enormes esforços i quantitats de diners per poder ser els primers a arribar a la Lluna. Al principi els soviètics van anar sempre al davant. Van ser els primers en posar un satèl·lit en òrbita, els primers en enviar un home a l’espai, van fer el primer passeig fora de la nau... Però al final, els estats Units amb el seu projecte Apol·lo van reeixir i al 69 van guanyar definitivament quan en Neil Armstrong va trepitjar el nostre satèl·lit.

Des d’aleshores la cosa ha estat molt calmada. Amb l’esfondrament de l'URSS els americans van quedar com amos de l’espai. Els europeus van començar a desenvolupar el seu propi programa espacial, i l’estació espacial internacional va monopolitzar pràcticament els esforços econòmics. Es van enviar sondes a diferents indrets del sistema solar, però tret de l’exploració de Mart, no hi havia fets molt destacats que captessin l’atenció del gran públic.

Però mica a mica les coses van canviant. Com qui no vol la cosa, altres països s’han afegit a l’exploració de l’espai, i ara estem en un moment que sembla que estigui a punt de donar la sortida per una altra cursa cap a la lluna. Després de tot, fa molts anys que no hi anem. Potser ja toca anar-hi en serio.

I en això sembla que hi estan treballant els americans, però també els xinesos, els indis, els europeus i els japonesos. Fins i tot Brasil va fer un intent, encara que sense gaire èxit. El coet va esclatar a la rampa de llançament.

No es tracta únicament de prestigi o d’anyorança de les velles glories espacials. Moltes missions s’estan dissenyant amb la idea d’establir bases per aprofitar els recursos naturals de la lluna. Es preparen sondes orbitals que buscaran minerals i compostos amb utilitat estratègica o econòmica. I si hi ha calers pel mig, la cosa segur que es mou, que el primer s’emporta una part més gran del pastis!

Cada país té els seus punts forts i les seves febleses. Els estats Units compten amb l’indiscutible avantatge d’haver sigut els únics a posar humans a la lluna. Això els dona un nivell d’experiència únic. Però sembla com si l’haguessin desaprofitat dedicant-se al programa del transbordador espacial que, ben mirat no ha sigut un gran èxit.

A l’altre costat hi ha els russos, que disposen del que actualment és un dels sistemes de llançament més fiables que hi ha. El coet Protó segurament és de més èxit mai dissenyat. Per fer-nos una idea, els Apol·lo costaven tres mil milions de dòlars i van fer 13 llançaments amb èxit. En canvi, els Protó, tot i tenir molta menys fama, han fet 324 llançaments i tant sols costen 25 milions de dolars.

Però ara també hi ha els Arianne europeus, els Shenzhou xinesos i els Chandrayaan indis. El Japó ja porta alguns llançaments del H-2A, (que no sé si té algun nom més comercial) i finalment hi ha la iniciativa privada, molt incipient encara, però quan els diners oloren beneficis... Per ara, l’SpaceShipOne, de capital privat va guanyar un premi per la primera empresa privada que aconseguís fer un parell de viatges suborbitals.

I potser caldria que algú unifiqués alguns noms. Perquè fins ara, els americans eren astronautes i els soviètics tenien cosmonautes. Però ara els xinesos disposen d’aikinautes, i no sé com anomenaran als indis. Si cada país ha de batejar als viatgers de l’espai amb un nom diferenciat, ens acabaran marejant!

En tot cas, sembla que els propers anys seran divertits, perquè a la que algú anunciï que va en serio cap a la Lluna, la cursa es dispararà definitivament de seguida!