Robots i emocions

La idea que en tenim dels robots és propera a la d’una màquina que es mou amb lentitud i que respon amb veu metàl·lica. Al menys aquesta era la imatge més freqüent fins que va aparèixer el model T-800 de la pel·lícula “Terminator”. Però la ficció i la realitat cada vegada es fonen més, i he llegit que ja hi ha un equip multidisciplinar de robotistes, psicòlegs i neurocientífics que treballa en el desenvolupament de robots que aprenguin a interpretar les emocions humanes.

No és cap ximpleria si volem tenir algun dia robots que siguin adaptables i amb aptituds flexibles. Fer una màquina que faci feines repetitives no és difícil. El complicat és aconseguir que faci la feina quan alguna cosa surt del previsible. Calen coses com la iniciativa, la flexibilitat i, sobretot, la capacitat d’interactuar amb els humans d’una manera senzilla.

Però els humans som complicats. Les nostres reaccions són diferents si estem contents i relaxats o estem furiosos. Per nosaltres la diferència és evident i no ens costa gaire adaptar les nostres respostes a l’estat anímic de la resta. Ens sembla fàcil, però un robot no pot notar aquestes diferències... o potser si.

D’això tracta un projecte anomenat Feelix Growing en el que participen investigadors de sis països europeus. L’enfocament que han agafat no és el de dissenyar robots amb una “màgica” capacitat per comprendre humans, sinó robots amb el sistema operatiu amb capacitat d’anar aprenent coses sobre nosaltres a mida que vagin interactuant amb els humans. Més o menys el que fan els nens. És l’enfocament lògic, i alhora el que pot crear inquietud. Aprendran el que volem? O tindran raó els autors de ciència ficció i potser aprendran massa?

En tot cas un robot que mostri un comportament adaptable als estats d’ànim dels humans té molt més futur des d’un punt de vista d’aplicacions de tota mena que no pas una màquina automàtica simple. Evidentment els militars hi estaran interessats (hi ha algun desenvolupament tecnològic que no es pugui aplicar militarment?) però també moltes industries que treballen en condicions difícils pels humans.

I filosòficament es plantegen algunes preguntes que no estic segur que tinguin resposta. Algú dirà que els robots en realitat no aprenen ni entenen els sentiments dels humans, i si aconseguim fer robots que aparentin sentiments com tristesa o alegria, en realitat serà una simple aparença. Però el cas és que a la pràctica també amb els humans ens resulta impossible saber si els qui ens envolten estan enfadats o simplement aparenten estar enfadats. Tant sols podem notar les manifestacions externes dels sentiments.

A la novel·la “2001 una odissea de l’espai”, al final l’ordinador HAL9000 es torna boig. Potser es podria dir que no estava realment boig sinó que únicament actuava d’una manera equivalent a la que actuaria si s’hagués tornat boig en el cas que realment tingués intel·ligència i sentiments. Potser si, però a la pràctica no hi ha cap diferència pels astronautes.

Qui sap si amb el projecte Feelix Growing comencem a encaminar-nos cap a la fabricació de màquines intel·ligents. I potser això ens ajudi a comprendre'ns una mica millor a nosaltres mateixos.