Llàgrimes

Els nens no ploren! Aquesta és una frase que la majoria de nens hem sentit quan érem petits. No acostuma a ser una explicació sinó un retret dit amb to de menyspreu. Per tant, ja de ben petit aprens a fer el cor fort i mantenir el rostre impassible per moltes ganes que tinguis de plorar. I si no hi ha més remei, es plora en la intimitat.

Però el fet de plorar resulta, si més no, curiós. Per quin motiu hem de deixar anar llàgrimes quan ens fem mal o quan sentim emocions particularment intenses?

El fet de tenir llàgrimes no és sorprenent i tots sabem que la seva funció és la de mantenir l’ull humit per poder veure-hi correctament. El que no és tant conegut són les altres funcions de les llàgrimes i la complexitat que amaguen.

Per començar hi ha dos tipus de llàgrimes. Les que generem quan plorem són les més evidents, però també hi ha el llagrimeig normal, que fabriquem constantment per mantenir una capa humida sobre l’ull. I aquí arriba el primer detall poc conegut. No tenim una capa de llàgrimes sinó que en són tres de capes.

Directament en contacte amb l’ull hi ha una fina pel·lícula de moc. No com els del nas, evidentment, però si que és una substancia mucosa segregada per les glàndules conjuntivals que fa que la superfície de la còrnia sigui ben llisa i ajuda a que la llàgrima s’enganxi a l’ull. Després hi ha la capa aquosa, allò en que pensem quan imaginem una llàgrima, que està feta sobretot per aigua, però que també conté proteïnes i algunes sals. Finalment, a la superfície hi ha una finíssima pel·lícula oliosa segregada per les glàndules palpebrals, que estan just al final de les parpelles. La funció d’aquesta capa és la d’evitar que l’aigua de la llàgrima s’evapori amb massa facilitat.

I la feina que fan les llàgrimes va més enllà de mantenir la humitat. Entre les proteïnes que s’hi troben n’hi ha un parell que actuen com antibiòtics. La lisozima i algunes immunoglobulines s’encarreguen de destruir els bacteris que estarien encantats d'entrar dins el nostre organisme a través dels ulls.

A més, la capa aquosa s’encarrega de la nutrició i aporta d’oxigen a la còrnia. Com que la còrnia ha de ser transparent, no pot tenir vasos sanguinis que li portin l’oxigen i els nutrients necessaris. Doncs d’això s’encarreguen les llàgrimes, i cada vegada que parpellegem estem fent que es reparteixin homogèniament els nutrients i l'oxigen per les cèl·lules dels nostres ulls.

I, és clar, també hi ha la funció de protecció. Si entra un cos estrany, la llàgrima ajuda a arrossegar-lo fora. A més, si ens fem mal a l’ull, les proteïnes que contenen les llàgrimes participen en la cicatrització.

El cas és que la producció de llàgrimes es fa en les glàndules lacrimals, que estan al costat superior de cada ull. Generen llàgrimes de forma constant gràcies a que hi ha nervis que detecten el grau de sequedat de l’ull. L’excés de llàgrima marxa pel conducte lacrimal fins les foses nassals on, normalment s’evaporen amb l’aire que respirem. De fet, únicament quan plorem molt notem el sabor de les llàgrimes que arriben al coll a través de les foses nasals.

El detall és que del control de la secreció de llàgrimes s’encarrega el sistema nerviós autònom. Per això, en situacions d’emocions intenses es pot posar en marxa autònomament i començar a segregar més llàgrimes de les que l’ull necessita. Un mecanisme semblant al de tremolar quan estem nerviosos o enrogir quan passem vergonya.

De manera que, en realitat el plor no té una funció fisiològica concreta sinó que és un “efecte secundari” de l’estimulació del sistema nerviós. Però el cas és que tant se val. Plorar en un moment donat et deixa ben descansat i tranquil.

(Ui! Si els nens no plorem! Per un moment ho he oblidat.)

De blogs i de micacos

Una de les coses que més m’agraden d’internet és la possibilitat de començar a estirar d’un fil i acabar descobrint coses completament diferents i allunyades de la idea inicial. I això m’ha passat per culpa de (o gràcies a) un blog memorable, el Badiu dels micacos, de l’amic carquinyol.

La cosa és que d’entrada he de reconèixer que al principi no vaig entendre res del nom del bloc ni de l’autor. Badiu?, Micacos? Carquinyol? Badiu em va sonar a terreny pantanós, suposo que per l’anglès “bayou”. Micacos em recordava un noble japonès, òbviament influencia del Mikado, i finalment carquinyol em feia pensar en els carquinyolis que menjava de petit a casa els avis.

Doncs el cas és que ni una!

Ara ja tinc clar que un badiu és l’”eixida d'una casa, sense cobrir o formant una porxada”. Que carquinyol té diferents significats, però el que tenia el blogaire en ment era el d'un “forat obert a la coberta de popa de les barques on se situa el patró en les maniobres i que, essent resguardat, li permet de veure tota la barca”. I els micacos...

Doncs miro al diccionari i veig que micaco és el “Fruit del nesprer del Japó”. I per més precisió, la Wickipedia m’informa que el nesprer del Japó, “a Badalona i algunes localitats del Maresme el fruit s'anomena micaco, i micaquer l'arbre que en dóna”.

Ja ho tinc clar, però aleshores em pregunto quina diferencia hi ha entre el nesprer del Japó i el nesprer de tota la vida. O potser és el mateix arbre?

Doncs no. Aquí cal deixar els noms comuns, que porten a confusió i recórrer a la nomenclatura binomial més precisa. El nesprer del Japó és Eriobotrya japonica, mentre que el nesprer comú o europeu és Mespilus germanica.

Els noms ja donen una pista. Un és japonica, per tant provinent del Japó, i l’altre és germanica, o sia, provinent d’Alemanya.

Però això em sembla molt estrany. Són dos arbres molt semblants. Actualment el que es comercialitza és sobretot el japonès, però això és relativament recent. A més, segons la informació que trobo els dos arbres estan estretament emparentats. Com és que s’han desenvolupat en indrets tan allunyats?

Certament, de vegades, medis ambients similars fan que evolucionin plantes i animals amb característiques similars, de manera que podria ser una simple casualitat. Però remeno una mica més i trobo que... ni el Eriobotrya japonica és realment del Japó, ni tampoc el Mespilus germanica és d’Alemanya!

El nesprer europeu és originari d’Àsia, de prop del mar Caspi. Van ser els romans qui el van portar cap Germània, on el cultiu va tenir prou èxit i es va estendre arreu com a cultiu fruiter inicialment i després es va assilvestrar i va començar a trobar-se per gairebé tota Europa.

I el nesprer japonès és originari del sud de Xina. Amb el temps també va ser exportat a diferents indrets i al Japó va ser on va tenir més èxit el seu conreu. Per això ara és el principal productor.

Amb això ja em puc fer una idea (que caldria verificar, però) de com va anar la història dels nesprers. Potser un arbre més primitiu que hi havia per Àsia central va anar ocupant diferents terrenys fa uns quants milions d’anys. Les varietats que van colonitzar el sud-est de la Xina van evolucionar fins a donar els Micaquers, que van ser portats per l’home fins al Japó. Les llavors d’altres parents d’aquells arbres van anar a petar a la zona més occidental d’Àsia i els romans els van carregar fins Alemanya, des d’on van fer les delícies dels europeus durant segles.

Amb el pas dels mil·lennis, les dos varietats es van anar diferenciant més i més i ara ja són dues espècies diferents que en alguns indrets (en alguns badius?) es tornen a trobar fent ombra plegades, gràcies a la globalització.

Potser les coses no van anar exactament així, però gràcies a un nom curiós d’un blog, a unes quantes pàgines d’internet i a una mica de curiositat he pogut refer una història ben entretinguda!

Cascades invisibles

Quan mirem el mar veiem una superfície agitada, onades, escuma, algunes corrents, moviment en general. Però tan bon punt ens submergim, passats els primers metres s’imposa la tranquil·litat, o això és el que sembla. Però com sempre, les aparences poden enganyar.

Hi ha llocs on la geografia de terra ferma condiciona molt el que passa al fons del mar. I un d’aquests indrets és la costa del Golf del Lleó, la zona entre la costa catalana, les illes i el sud de França. Allà, el primer que destaca en els mapes submarins és la gran plataforma costanera que hi ha al nord. A la resta de costes, el terreny s’enfonsa prou ràpidament, però al Golf del Lleó, cal endinsar-se molt per trobar el final de la plataforma. La causa és, és clar, el gran aport de sediments per part del Roina.

Però un cop s’acaba la plataforma, apareixen uns grans pendents que no tenen res a envejar a les serralades de les nostres muntanyes. Hi ha gorgues submarines, grandiosos canals, valls tancades, penya segats formidables i finalment, les planúries de les grans profunditats, més enllà dels dos mil cinc-cents metres de fondària.

Però deia que el que s’esdevé allà al fons està condicionat per factors com el fred que faci aquí a dalt. I en ocasions, aquesta influencia es manifesta d’una manera espectacular.

Alguns hiverns els vents de Tramuntana i Mestral baixen particularment freds i bufen durant períodes més perllongats que d’habitual. Els que viviu a l’Empordà o els que coneixeu la Provença sabeu com d'insistents poden ser aquests fenòmens. Doncs quan això passa, un dels resultats és que l’aigua del mar es refreda més de l’habitual.

I tots sabem que l’aigua freda és més densa que l’aigua calenta.

Aquest simple fet físic fa que l’aigua de superfície tingui tendència a anar cap al fons. De fet, això passa cada hivern, però algunes vegades la temperatura és molt baixa, i aleshores la quantitat d’aigua que baixa és molt gran, i la velocitat de baixada també és molt important.

Aleshores té lloc el fenomen de les cascades submarines. Un fet que podríem admirar si podéssim distingir l’aigua freda i densa de la superfície, de la menys freda i menys densa que hi ha sota. Aleshores veuríem una massa d’aigua de milions de metres cúbics que cau literalment cap a les profunditats del mar, movent-se a velocitats de varis metres per segon, arrossegant-se pels canons submarins, corrent pels pendents de la plataforma continental, arrossegant quantitats immenses de sediments i de nutrients i erosionant les valls submarines en una caiguda de més de dos mil metres de desnivell. I en arribar a baix, el corrent dóna forma a la superfície del terra, creant planúries amb uns solcs al terra que s’estenen al llarg de molts quilòmetres.

Ara sabem que aquest fenomen de les cascades submarines passa cada quatre o cinc anys, amb una tendència a ser cada vegada més espaiades degut a l’escalfament del clima.

I això també ha permès comprendre un fenomen que passava a les nostres costes. Cada pocs anys la producció de la gamba vermella (Aristeus antennatus) patia una davallada important. Semblava que les gambes desapareixien, per tornar en nombre molt superior dos o tres anys després. Això era molt sorprenent, igual que el fet que, malgrat la gran pressió pesquera a la que aquesta espècie està sotmesa des de fa molts anys, encara no ha desaparegut.

L’explicació han sigut les cascades submarines. L’aigua freda en caure arrossega molts animals, i en particular els que no poden nedar gaire ni fixar-se al terra amb molta força. Un cap avall, les larves de les gambes es troben en un indret ric en nutrients i on els depredadors han de tenir més dificultats per capturar-les, potser per la terbolesa de l’aigua arrossegada. Això permet un creixement important de la població que repoblarà la superfície un parell d’anys després per alegria dels pescadors.

De manera que la propera vegada que aneu a Palamós o qualsevol altre poble de la costa i prengueu un plat de les delicioses gambes, recordeu que en podem gaudir gràcies al fet que, un parell d’anys abans, una freda tramuntana va bufar insistent durant uns dies!

Una mirada a Mercuri

La setmana passada els acudits eren inevitables, però és que amb aquell nom no podia ser d’una altra manera. A molts llocs les informacions avisaven que ja teníem missatges del "messenger". En realitat si que tenia la seva importància, però res a veure amb ordinadors i Microsoft. Els missatges provenien de la sonda espacial MESSENGER en el seu encontre amb el planeta Mercuri. I la setmana passada es va poder donar una ullada a indrets que encara no s’havien observat mai.

Els que trien els noms per les missions de la NASA, realment són uns catxondos, però se les empesquen bé. MESSENGER és l’acrònim de MErcuri Surface, Space ENvironment, GEochemistry, and Ranging. I amb ella es vol conèixer millor el planeta més intern del sistema solar. L’abrasador mercuri.

Jo pensava que ja es tenia força dades d’aquest planeta, però resulta que tan sols s’hi havia enviat una missió, la Mariner 10, als anys setanta va poder fotografiar gairebé la meitat del planeta. Però això vol dir que encara quedava una altra meitat per conèixer, que era el que s’esperava del Messenger. I encara que la foto sembli poc interessant, és d'una part del sistema solar que mai fins ara s'havia pogut veure.

Explorar Mercuri resulta una demostració d’un fet que passa sovint a la vida. Les dificultats més importants les trobes als indrets menys esperats. És més senzill enviar una nau a Plutó que no pas a Mercuri. I això és justament perquè Mercuri es troba molt a prop del Sol, de manera que l'enorme gravetat solar obliga a la nau a fer unes trajectòries ben complicades. De fet, la Messenger a passat pel costat de Mercuri, però encara no ha pogut entrar en òrbita al voltant del planeta. Simplement encara va massa de pressa.

En altres planetes, amb més o menys atmosfera es poden fer maniobres de frenada aprofitant el fregament amb les capes més exteriors de l’atmosfera. Això frena la nau i permet que la gravetat del planeta la capturi. Però Mercuri pràcticament no en té d’atmosfera, de manera que aquesta maniobra tampoc és viable.

Si mireu la trajectòria de la nau veiem que el que fa és una ruta laberíntica. Va ser llançada l’any 2004. Al 2005 va passar a prop d’un planeta per desviar la seva òrbita. Quin planeta? Doncs la Terra! Coses de la mecànica estel·lar. Després va seguir orbitant al Sol i va creuar-se amb Venus l’any 2006. Un altre canvi de ruta per tornar a trobar Venus al 2007. Una altra òrbita al Sol i ara, al 2008 ha passat a fregar de Mercuri per primera vegada. Però encara li queda camí. Tornarà a passar al costat de Mercuri l’octubre del 2008 i encara no serà la definitiva, ni tampoc la trobada del 2009. A la quarta serà la bona. Al Març del 2011, finalment entrarà en òrbita mercurial i podrà començar la feina de veritat.

De manera que no, no és fàcil anar i explorar Mercuri. I això que, tot i que a les fotos recorda molt la Lluna, és un planeta realment interessant. Allà altra cosa no tindran, però energia solar en sobra! I un meteoròleg potser no tindria gaire a comentar, però gaudiria molt amb les dades d’amplitud tèrmica, la diferencia entre la temperatura del dia i la nit. Allà passes de 425 graus durant el dia, a 170 sota zero durant la nit! Quasi 600 graus de diferència no està malament.

Una altra curiositat és que durant molt temps es va pensar que la cara que donava al Sol sempre era la mateixa. Igual que la Lluna amb la Terra. Però ara sabem que no, que el dia dura 2/3 de l’any, de manera que si que va variant.

I finalment, podria ser un planeta prou ric en recursos minerals. Té un important camp magnètic, de manera que es pensa que el seu nucli conté molts elements metàl·lics. A més, una explotació minera a Mercuri seria molt rendible. No caldria instal·lar-hi foneries. Amb deixar el mineral a la superfície gairebé es fondria solet!

Energia il·limitada i recursos il·limitats, però en un ambient extremadament dur. Tot un repte pels enginyers del futur!

Llarg parèntesi de foscor

Moltes vegades hem sentit parlar de la caiguda de l’Imperi Romà. Els historiadors han marcat amb una creu l’any 476, quan el darrer emperador romà, un nen de catorze anys anomenat Ròmul August, va ser deposat pel cabdill germà Odoacre. En aquell moment ningú va ser conscient que es tancava una època, però ara es considera que allò va representar l’inici de l’Edat Mitjana. Un període de foscor que va durar fins al descobriment d’Amèrica.

De totes maneres, quan parlem de la caiguda de l’imperi romà, acostumem a oblidar que únicament va caure la meitat, l’Imperi d’occident. L’Imperi d’orient va seguir, amb capital a Constantinople, durant molts més segles. Ara l’anomenem imperi bizantí, però ells sempre es van considerar l’imperi romà. Per això hi ha qui opina que l’edat mitjana va durar fins la caiguda de Constantinople al 1453. La desaparició definitiva del que s’havia originat a Roma.

L’època medieval resulta particularment atractiva, potser per la foscor que l’envolta. El seu encant es nota en el grapat de novel·les històriques que es publiquen centrades en aquell període. Però ben mirat, pels qui van viure aquells segles i coneixien una mica d’història, havia de ser realment depriment mirar al voltant.

Uns segles abans havia florit la cultura clàssica, grega i romana. La filosofia, l’art, les matemàtiques havien viscut una època d’esplendor inimaginable. Havien mesurat la Terra, havien establert els principis de la matemàtica, havien creat les més famoses obres literàries o havien establert els principis de la farmacologia i la medicina. S’havien adonat que l’aire exercia pressió, havien classificat les estrelles segons la seva brillantor i havien entès les matemàtiques amagades dins la música.

Però tot allò es va enfonsar. La llum que va brillar amb tanta força durant els segles clàssics es va apagar i va deixar Europa en la foscor medieval. Durant segles van seguir transitant per carreteres romanes malgrat que ja no disposaven de la tècnica ni l'organització necessàries per mantenir-les o fer-ne de noves. Els llibres dels clàssics van quedar oblidats, recollits i gairebé ocults en les biblioteques conventuals i la cultura va passar a ser simplement recitar fragments de la Bíblia.

Moltíssims dels coneixements dels antics es van perdre per sempre més. I la destrucció no va ser total perquè, afortunadament, l’Islam va tenir la seva època daurada en aquell temps. Va ser l’Islam qui va preservar alguns dels coneixements dels clàssics i va seguir aportant nou aliment a l’ànsia de saber dels humans. De fet, moltes de les coses que coneixem avui sobre Aristòtil, Demòcrit o altres savis és a través de traduccions àrabs de llibres grecs.

Naturalment el temps no es va deturar a Europa. Van seguir apareixent noves tècniques, nous coneixements i la societat va anar evolucionant. Però un no pot deixar de tenir la sensació que tot anava a ritme terriblement lent en comparació amb com hauria pogut anar si algunes de les característiques de l’època clàssica haguessin perdurat. Van ser vuit segles malbaratats en molts aspectes.

La regla de Sant Benet defineix molt bé com eren els valors de la societat medieval: “Ora et labora”, Resa i treballa. Per desgràcia no va incloure el “Pensa” en la seva regla. En aquell temps i amb l’escala de valors i creences que tenien hauria sigut inimaginable, és clar. Però tot plegat va fer que la humanitat perdés tant de temps!

Com seria el nostre món, on seriem ara, de quins coneixements disposaríem, si la flama clàssica no s’hagués extingit durant tant temps?

Censura? Més aviat no.

Avui es farà a l’Hospitalet la primera d’una sèrie de conferències que tindran lloc en diverses ciutats espanyoles organitzades pel PSSI. Aquesta organització és la “Associació de Metges i Cirurgians per la Integritat Científica”, i el títol de la conferència és “Lo que Darwin no sabía”. Arriba acompanyada d’una certa polèmica, perquè volien fer aquesta mateixa presentació alguna Universitat que, finalment, no ha acceptat la petició. Fins i tot hi ha qui parla de censura.

El cas és que aquestes presentacions venen a defensar la teoria del Disseny Intel·ligent (una altra vegada!) proposant que és impossible que un procés evolutiu hagi donat lloc a la creació ja que aquesta és massa complexa. Per tant, segons ells, la realitat és que hi ha hagut un “Dissenyador Intel·ligent” que ha creat el món i els éssers vius.

La veritat és que podran anar de víctimes, però si una Universitat cedís un espai per una conferència que defensés que la Terra és plana, crec que caldria demanar la dimissió del rector immediatament. A la Universitat s’hi discuteixen (acarnissadament) teories i fets científics. No creences pseudocientífiques o religioses. I el Disseny Intel·ligent, diguin el que diguin, no té res a veure amb la ciència. Torna a ser una versió maquillada del “Si una cosa em costa de comprendre o no m’agrada, és que és la voluntat de Deu”.

Per descomptat que totes les idees es poden defensar lliurement, però en els llocs adients. I la Universitat no sembla el lloc adient per aquesta mena d’actes. Algun blog ho comenta d'una manera extremadament clara.

Si més no, cal reconèixer que van millorant la seva estratègia. Fa uns anys jugaven a tergiversar frases de científics reconeguts perquè semblés que recolzaven les seves creences. Fins i tot semblava que Darwin no creia gaire en l'evolució! En algun indret anotaven que el mateix Darwin reconeixia al capítol sis de l’Origen de les espècies que “... abans d’arribar el lector a aquest punt de la meva obra se li hauran acudit un grapat de dificultats. Algunes tan serioses que fins a dia d’avui, difícilment puc reflexionar sobre elles sense sentir-me desconcertat en cert grau”.

Ostres! Si fins i tot en Darwin no ho veia clar, com és que els científics segueixen cegament la seva teoria? Potser tingui alguna cosa a veure el fet que la frase que citen és incompleta. De fet Darwin continuava dient:

“Però, segons el meu lleial saber i entendre, la majoria són únicament aparents, i les que són reals no resulten, al meu entendre, funestes per la meva teoria.”

Ah! És fantàstic com és pot retallar una frase per canviar-li el sentit.

Sembla que ara ja no recorren a manipulacions tan grolleres. Si més no, la majoria no ho fan. Ara toca donar un vernís de dades científiques i raonaments acadèmics a allò que és pura ideologia. La principal és la seva idea central de la “complexitat irreductible”. Això, que sona tant sofisticat, que vol dir?

Doncs que algunes estructures dels éssers vius són massa complexes per haver evolucionat, es componen de massa parts necessàries totes elles perquè funcioni. Opinen que és impossible que totes elles evolucionin alhora per donar lloc a estructures complexes. Per exemple, per poder sentir els sons necessitem una sèrie de petits óssos disposats hàbilment dins l’oïda interna. Cada un d’ells va transmetent el senyal sonor cap a l’interior i si únicament un d’ells no funcionés a la perfecció, tot el sistema deixaria de funcionar. No es pot pensar que l'evolució els ha anat seleccionant tots alhora. I si no ho hagués fet alhora, l'oïda no hauria funcionat mai!

Un bon raonament, però equivocat!

El cas és que si que sabem com han anat modificant-se aquests ossets, i si que han anat canviant tots alhora, encara que inicialment no ho feien per l'oïda sinó que tenien altres funcions. La propera vegada que mireu un tauró, observeu la seva mandíbula inferior. Part dels ossos que la formen i l’ancoren al crani han anat canviant fins donar els ossets de l’oïda interna dels mamífers. Hi ha animals i restes que ens permeten entendre com va passar. I el mecanisme és fantàstic. No entenc perquè no els agrada i prefereixen que vingui un dissenyador a moure una vareta i puf! Una oïda.

Naturalment que hi havia coses que Darwin no sabia. Moltes les hem après amb el temps, altres les seguirem descobrint i si a la llum de nous descobriments cal canviar la teoria, doncs ja es farà. Però no en base a creences pseudocientífiques.

(Ja se que el tema és repetitiu, però es que em fot pensar que al final hi ha qui pot acabar pensant com el crio aquest)

Bolets letals

Quan les coses són molt i molt grans, fàcilment perdem la mesura i la capacitat de comparar. Simplement ens imaginem alguna cosa coneguda i mentalment la fem créixer molt. El que passa és que sovint fem curt. Simplement hi ha fets que ens superen.

I això passa molt quan es parla de l’armament nuclear. Un dels èxits més lamentables de l’enginy humà. Una bomba atòmica és un fenomen tant destructiu, tant colossal, que escapa de la nostra imaginació. I no cal dir, un conflicte nuclear. Potser per això és molt poc freqüent parlar de la segona guerra mundial com el que va ser en realitat: La primera guerra nuclear de la història.

Però quan mires les dades, quan compares gràfics t’adones que, malgrat l’horror d’Hiroshima i de Nagasaki, allò no va ser res comparat amb el potencial que tenen ara les potencies que disposen d’aquest armament. La bomba d’Hiroshima era de 16 kilotones, això és, equivalent a 16000 tones de TNT. Avui en dia, la unitat de mesura normal per aquestes bombes és la megatona: mil kilotones. I la més gran que s’ha fet explotar va ser una bomba H de 50 megatones llençada pels soviètics al 1961”. Això va ser com tres mil vegades superior a la d’Hiroshima! Aquí podeu veure un esquema comparatiu.

En realitat, de bombes atòmiques n’hi ha de dos tipus. Igual que passa amb l’energia nuclear, hi ha la de fissió i la de fusió. La primera obté l’energia partir de trencar (fissionar) nuclis d'àtoms d’urani o plutoni. Els fragments resultants tenen menys massa que l’àtom inicial i la diferència s’allibera en forma d’energia segons la famosa fórmula e=mc². El sistema no és massa complicat. La gràcia és que la reacció nuclear comença si es disposa de determinada quantitat de material fisionable. Allò que se'n diu “massa crítica”. Per tant, es comença amb dos blocs d’urani, que per separat no fan res, i amb una explosió convencional fem que s’ajuntin de cop de manera que superin la massa crítica. Aleshores comença la reacció en cadena i esclata la bomba.

Però després es van fer les bombes de fusió, la famosa “bomba H”. En aquesta el que fan és fusionar els nuclis d'àtoms d’hidrogen (d’aquí la H) per formar heli. Ara, el producte resultant té menys massa que els dos inicials i de nou, aquesta diferència se'n va en forma d’energia. De moltíssima energia.

Aquesta mena de bombes són molt més complexes. Cal comprimir l’hidrogen de manera homogènia i en poques mil·lèsimes de segon. Per aconseguir-ho el que es fa servir és... una bomba de fissió. De manera que la bomba H té un explosiu normal, que dispara una bomba nuclear de fissió, que dispara una bomba nuclear de fusió.

La imatge de l’explosió nuclear amb la seva característica forma de bolet és inconfusible. Però per quin motiu adopta aquesta figura tant característica?

Doncs el cas és que en el moment de l’explosió podem imaginar una bola d’un metre on la temperatura arriba a deu milions de graus i que s’expandeix fins arribar a més d’un quilòmetre de diàmetre en pocs segons. Naturalment l’aire de la zona s’expandeix per la calor i ascendeix ràpidament. Ja sabeu que l’aire calent va cap a dalt. Puja tant de pressa que crea una zona de baixa pressió a sota i això genera unes corrents ascendents de vents huracanats que arrosseguen tota mena de materials del terra fins la part alta del “bolet”.

I en el cas de les grans bombes H, el bolet és tant gran que puja ràpidament fins les capes altes de l’atmosfera. Quan arriba a la tropopausa (un indret on es separen la troposfera i l'estratosfera), la densitat i temperatura de l’aire varien molt i ja no disposa de prou calor per creuar-la, de manera que s’expandeix horitzontalment. Són uns bolets molt més amples que alts. I en les fotos es veuen iguals perquè no podem comparar, però deixen les explosions d’Hiroshima i Nagasaki com simples espurnes.

El resultat són unes imatges impressionats que simbolitzen el que ha sigut un triomf esclatant de l’enginy humà... i un fracàs absolut per la humanitat.

Els "memes"

Per la blogosfera, de tant en tant corren els “memes”. Uns missatges o posts que es transmeten de blog a blog amb unes instruccions per seguir o per satisfer. Jo en tinc algun de pendent (una mica de paciència Llum), però ara voldria parlar del mateix nom del meme.

El primer que he de dir és que no en tinc ni idea d’on va sortir, de manera que em limito a especular. Una activitat que, sense abusar-ne, resulta molt gratificant. El cas és que la paraula “meme” ja fa molts anys que es va proposar en un context molt similar al que fem servir per la blogosfera.

En Richard Dawkins, al seu llibre “El Gen Egoista”, publicat al 1976 va introduir aquest concepte. En realitat crec que va ser ell qui va inventar la paraula, però de nou, no n’estic segur. El llibre tractava sobre l'evolució, l'herència i la genètica, proposant un punt de vista, si més no, interessant. Segons en Dawkins, no és necessàriament correcte pensar que transmetem els nostres gens als nostres descendents. Si l’origen de la vida va ser amb unes poques molècules que es replicaven en un mar ric en nutrients fa molts milions d’anys, podem mirar les coses des d’un punt de vista diferent. L’important serien els gens, i nosaltres seriem, simplement, un mecanisme que fan servir els gens per crear noves generacions de gens.

Com si diguéssim que la gallina és el sistema que fa servir l’ou per fabricar més ous.

Fa riure d’entrada, però el raonament és sòlid. Sobretot perquè abans que els organismes ja hi havia els gens: Molècules d’àcid nucleic que es duplicaven, multiplicaven, mutaven i competien en un mar primitiu.

En tot cas, un gen no deixa de ser una unitat d’informació guardada en una molècula química. D’aquest gen es faran copies i del nombre que se’n facin dependrà si el gen tindrà més o menys èxit. També hi haurà errors en les copies, de manera que algunes copies resultaran millors i altres menys eficients. La selecció actuarà i mica a mica el gen anirà canviant, evolucionant.

Però hi ha un altre àmbit en el que aquests mecanismes també actuen. El regne de les idees, de la cultura, de la ment. Les idees poden compartir-se, és a dir que s’instal·len en el cervell d’altres, de manera que cada vegada hi ha més cervells amb una o altra idea particular. La idea de “pàtria”, de “Deu”, d’”honor” són idees que han tingut molt èxit i ocupen moltes ments. Però també es modifiquen en passar d’una ment a l’altre. Igual que els gens tenen mutacions, les idees també es van alterant. Algunes resulten més atractives i proliferen per la societat. Altres no tenen èxit i s’abandonen.

És un joc interessant fer comparacions entre les unitats d'informació genètica i les d'informació mental. Tenen semblances, però també diferencies molt importants.

I per referir-se a aquestes unitats d’informació mental, que s’expandeixen saltant d’organisme en organisme, que es modifiquen i que s’adapten o s’extingeixen, en Dawkins fa fer una similitud. Si la informació genètica viatja en forma de gens (en anglès “genes”), la mental ho farà en forma de “mems” (en anglès “memes”).

Doncs els memes de la blogosfera es comporten de la mateixa manera. Tenen un origen, es fan copies i s’expandeixen molt si tenen èxit i s’instal·len en diferents blogs. En cas contrari la seva reproducció es baixa i s’extingeixen. A més, van mostrant petites variacions (mutacions?) de manera que d’alguns de poc atractius, sobtadament en surten variants amb molt més èxit.

Possiblement es podrien fer arbres genealògics dels memes. Mapes evolutius. Analitzar freqüències. Cladogrames. Potser aplicar equacions de genètica de poblacions? Mai se sap quina informació podem obtenir jugant amb aquestes coses.

I, un corol·lari és que la forma correcta hauria de ser “Mem” i no “Meme”, igual que parlem de “Gen” i no de “Gene”. Estrictament, "meme" és un anglicisme!

Tot i que ben mirat, el fet d’anomenar-lo “meme” és un mem en si mateix. No sé si podrà evolucionar cap a “mem”, ni tampoc si val la pena que ho faci.

La saviesa del càntir.

Segons la Wickipedia, un càntir és “Un recipient per emmagatzemar i beure líquids (especialment aigua), més estret de la base que de dalt, amb un broc petit per beure'n, el galet, i un broc més ample per a omplir-lo, el tòt”. Al diccionari de l’IEC la definició és molt semblant: “Atuell portàtil per posar-hi aigua o altres líquids, de terrissa, de vidre o de metall, habitualment amb ansa broc i galet”.

Aquestes són les definicions que hi ha, però quan comprens com funciona un càntir t'adones que resulten extremadament pobres i incompletes, a més d’incorrectes!

El principal problema d'aquestes definicions és que obliden la principal característica del càntir que és que serveix per refredar l’aigua. En aquest sentit és molt millor la definició del Diccionario de la Real Academia Española: "vasija de barro poroso que se usa para refrescar agua". Hi ha molt estris per portar i guardar aigua, però el càntir és l’únic que s’encarrega de refredar-la per sota de la temperatura ambient.

Els de ciutat i els joves no ho saben, però abans, a pagès qualsevol podia comprovar com de fresca és l’aigua d’un càntir. I com es va refredant a mida que passa l’estona. I és que hi ha molta saviesa en un càntir! Un càntir és una excel·lent aplicació de la termodinàmica, de la física de fluids, de la química de materials i de l’eficiència energètica. Poca broma amb el càntir!

En realitat podem posar aigua dins un càntir a temperatura ambient i notarem com en menys d’una hora la temperatura ha baixat al voltant de 8 graus. I amb més temps pot arribar a baixar fins als 15 graus per sota de l’ambient!

La clau està en el material amb que es fan els càntirs i en la seva forma. La terrissa és un material porós. La seva estructura és plena de microforats per on les molècules d’aigua poden escolar-se, de manera que una estona després d’omplir-lo podem notar com la superfície està humida.

El cas és que la fina pel·lícula d’aigua que es forma a la superfície es trobarà amb un ambient més sec i ventilat i s’anirà evaporant (això si l’amo del càntir ha tingut la precaució de posar-lo en un lloc airejat). A més, com que es tracta d’un recipient gairebé tancat, l’evaporació serà sobretot per la superfície humida del càntir i no per la superfície de l’aigua.

I, de la mateixa manera que suar serveix per refrescar el cos, l’evaporació de les molècules d’aigua de la superfície del càntir s’emporta part de l’energia tèrmica que hi havia a l’aigua. No és una explicació física exacta però podem imaginar com si l’aigua que s’ha d’evaporar agafés calor del càntir per poder saltar a l’aire. El càntir perd energia i per tant, es refreda.

Però no penseu que la física implicada és senzilla. L’any 95 van publicar l'Equació del càntir a la revista Chemical Engineering Education. Són dues equacions diferencials que tenen en compte el volum d’aigua, la calor específica de l’aigua, la temperatura, el temps, la convecció, la superfície de l’aigua, la temperatura de l’aire, la temperatura de la superfície de l’aigua, el coeficient de radiació, la superfície del càntir, el coeficient de transmissió de calor, la calor de vaporització, la humitat de saturació, la humitat de l’aire i el coeficient de transferència de massa per l’aigua.

Les condicions ideals són tenir el càntir ple d’aigua, a l’ombra, en un indret ventilat i amb poca humitat ambient. La ventilació facilita l’evaporació (i per tant el refredament) mentre que la humitat ambient, si és elevada fa que sigui més difícil. Aquest detall fa que sigui un estri típic del clima mediterrani. A llocs amb estius calorosos però humits el càntir no funciona!

I finalment, ja he dit que la clau és que la terrissa és porosa. Per això, quan veig botigues on venen càntirs pintats amb una capa de vernís impermeable gairebé sap greu. Els turistes de ciutat que els compren per fer bonic no ho notaran, però... allò no serveix per a res!

Any Polar Internacional

Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. No s’assegura retorn amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit.

Diuen que aquest anunci va aparèixer als diaris anglesos al 1914. Qui el va posar era l’Ernest Shackleton, quan preparava la que va ser segurament l’expedició antàrtica més famosa de tots els temps. Altres van ser més importants, més èpiques o més cruels, però en Shackleton va portar un fotògraf brillant que va immortalitzar el viatge i per això ara podem sentir el patiment d’aquells homes atrapats durant anys al gel. Podem veure com l’Endurance és esclafat per la pressió del gel i s’enfonsa. I podem contemplar incrèduls la petita barca en la que van salpar en direcció a la salvació, o a la mort si no s’orientaven amb precisió.

Aquella expedició és el paradigma del que passava al principi de l’exploració dels pols, uns dels indrets més hostils a la vida en el nostre planeta. Però per molts científics de seguida va ser evident que, per comprendre el que passava a l’atmosfera, per esbrinar per quin motiu les masses d’aire es movien de la manera que ho feien, perquè les temperatures oscil·laven de maneres determinades o per quin motiu unes zones dels oceans eren més riques en pesca que altres, calia comprendre el que passava als pols.

I això volia anar i obtenir mesures al mateix Àrtic o Antàrtida.

De manera que, en moltes expedicions, s’ajuntaven diversos interessos. Comercials, per trobar zones riques en recursos naturals, estratègiques, per disposar de mapes per on es podien moure flotes en temps de guerra, polítiques, pel prestigi que aconseguien els països que enviaven aquestes expedicions, i, finalment científiques, per potenciar el coneixement que teníem del nostre planeta.

Però al segle XIX, en Karl Weyprecht, co-comandant d’una expedició austro-hongaresa es va adonar que amb expedicions individuals no s’aconseguia gran cosa. Era com prendre la temperatura de París un dia determinat i considerar que allò era representatiu de la temperatura anual de tota Europa. En Weyprecht va dir que malgrat els grans esforços i sacrificis que feien en les expedicions individuals, tot allò “... únicament ens ofereix una idea dels extrems efectes de les forces de la natura a les regions àrtiques, però restem completament en la foscor pel que fa a les seves causes.”

El que calia eren moltes mesures i al llarg de molt temps. Per això es va proposar de fer un treball conjunt per part de diferents nacions. Cada una enviaria una expedició, que s’hi estaria un any i al final es posarien en comú totes les dades. Allò va ser l’origen del primer “Any polar internacional” que es va fer entre 1881 i 1884.

Van participar dotze nacions i malgrat que les dades obtingudes van ser molt limitades, de cop es van poder començar a establir mapes de temperatures, de pressió i d’humitat àrtiques. Ja no eren valors puntuals sinó que es podia comprendre una mica la dinàmica dels fenòmens atmosfèrics polars.

L’experiència es va repetir cinquanta anys després, entre els anys 1932-1933. El segon any polar internacional va aplegar quaranta països i va obtenir moltes més dades. La tecnologia havia millorat molt i la meteorologia amb ella. En aquell any es van començar a instal·lar estacions permanents.

El tercer any polar va fer-se vint-i-cinc anys després, al 1957-1958. De fet va ser conjunt amb l’any geofísic internacional que es va dedicar a mirar de comprovar la nova teoria de la “tectònica de plaques”. Ara això ja ho estudiem a l’escola, però es va acceptar en bona part gràcies als esforços d’aquell treball conjunt de científics de seixanta un països. A rel d’aquell any polar es va redactar el “Tractat Antàrtic”, que va proclamar l’Antàrtida com “territori internacional” destinat a la pau i la ciència (encara que ja veureu com quan el petroli falti intentaran saltar-se'l)

I aquest 2008, cent vint-i-cinc anys després de la primera crida, està tenint lloc el quart any polar internacional, que entre moltes coses estarà enfocat, és clar, a estudiar els canvis que està experimentant l’atmosfera de la Terra.

Ara les convocatòries ja no són com l’anunci d’en Shackleton, però no deixa de ser dur, i alhora apassionant, continuar la feina d’exploració i d’estudi que la humanitat està fent des de fa ja més d’un segle en aquells territoris mítics. A sobre, i excepcionalment es fa en un marc de cooperació internacional. De vegades passen aquestes coses que conviden a mantenir un cert optimisme sobre l'espècie humana.

Les lliçons de la fil·loxera

Diuen que la història mai no es repeteix, però també diuen que cal aprendre de la història, per evitar que es repeteixi. Dues frases interessants i útils per deixar anar de tant en tant, però que resulten aparentment contradictòries. La clau està, com sempre, en els matisos. La història no es repeteix exactament igual, però els grans trets si que es repeteixen, amb desesperant monotonia.

Això em va venir al cap mentre llegia una mica de la història de la fil·loxera. Ja sabeu que aquest paràsit de les vinyes va causar un impacte brutal al sector del vi de tota Europa. De fet, l’animalet ja s’ha escampat per tot el món, però en indrets on l'economia depenia gairebé en exclusivitat de les vinyes, com moltes regions de França i Espanya, els seus efectes van ser particularment devastadors.

Però resulta molt interessant la cronologia exacta dels fets. La plaga va començar a França al 1863 i després, de nou, al 1865. A partir d’aquell moment es va anar escampant i arruïnant la producció de vi de França. Allò va ser fantàstic per les vinyes d’Espanya, que sobtadament van veure com la seva producció era reclamada a preus molt alts. Molts compradors eren productors de vi francès que necessitaven raïm d’altres indrets per mantenir la producció. Tant Catalunya, com la Rioja van tenir uns anys de prosperitat extraordinària.

Però mentre a França anaven de corcoll buscant maneres de protegir-se de la plaga o de resistir els seus efectes, aquí no es va fer pràcticament res. Es pensava que els Pirineus farien de barrera natural per l’insecte. Costa pensar que és pugui ser tant ximple de creure que un insecte que ha trobat la manera de viatjar des de l’Oest dels estats Units fins a França es podrà aturar per unes muntanyes com el Pirineu.

En tot cas, al 1879 va aparèixer la fil·loxera a l’Empordà i a Màlaga. I allò va ser l’inici de la gran catàstrofe econòmica pels pagesos. En pocs anys va destruir la majoria de les vinyes, de la mateixa manera que havia passat a França, amb l’agreujant que molts conreus que abans es dedicaven a altres coses s’havien reconvertit a la vinya aprofitant la fallida del país veí. Un exemple és que en 20 anys la Rioja havia doblat la superfície de vinyes. Vinyes que, en arribar la malaltia es van perdre completament.

I quan va ser evident el que passava, de seguida es van formar comitès per tractar l’assumpte, es van destinar diners a estudiar procediments, es van fer reunions d’afectats i es va culpar a tothom de la desgràcia. Però als insectes, les discussions que tenien lloc no els afectaven gaire. I el cas és que, a part de discutir i buscar culpables, ben poca cosa es feia. Per això hi ha notes molt instructives, com una de l’ajuntament de Cornudella al 1895 on es demana “...que sea eliminado del presupuesto provincial el contingente para gastos de defensa contra la fil·loxera, ya que ningún beneficio redunda en beneficio de los propietarios, antes el contrario un gasto inútil, toda vez que la devastadora plaga campa a sus anchas por los viñedos de esta provincia, sin que se haga humanamente nada para cortarle algo su marcha.”

Un altre text instructiu l’ofereix l’escriptor Pere C. Palau i Ferrer: “... Immediatament d´esser a can Pau -a casa nostre- aquella colla de forasters, corre la veu de ser una brigada que cerca la fil·loxera. Ells pagesos tenen ben boniques les vinyes i els costa de creure que les pugui matar un "escarbato"(com alguns creient). Els incrèduls són munió… Un dia corre la veu d´haver aparegut la fil·loxera. Dissortadament, era cert. El mateix dia d´esser descoberta a una vinya de ran de la masia, Don Emilio (un dels tècnics) armà el microscopi i ens la mostre a tots... i tan odiada com els de la brigada, ho era la nostre família, per creure falòrnies i dar allotjament a aquella colla de ganduls i criminals, tot en un plegat".

De manera que enfront d’una catàstrofe anunciada i previsible es va decidir primer no fer res. Després es va parlar i discutir molt però sense fer res de profit. Entremig es va negar que el que començava a passar fos el que es temia i de pas es va acusar als que indicaven els fets d’alarmistes, criminals i de tenir obscures intencions.

Doncs a mi em sona que aquesta és exactament la seqüència d’esdeveniments que estem seguint quan parlem de l’escalfament global. Primer, no passa res, no pot passar res. Després, el que passa no és important, no cal fer res i després parlem molt però fem poc. Entremig, els que ho senyalen són uns alarmistes o es volen enriquir a base de la por dels crèduls

Potser si aquí haguessin començat a plantar ceps americans uns anys abans la magnitud de la catàstrofe hauria sigut menor. Però allò costava diners. Era millor creure que no passaria res i al final van haver de pagar amb escreix la manca de previsió. Com diu la nadala de l'autor Juan del Encina: "Oy comamos y bebamos y cantemos y holguemos, que mañana ayunaremos..."

Sospito que amb l'escalfament global estem a punt de repetir la història.

Fil·loxera

El nord d’Europa és terra de cervesa, però aquí, a la mediterrània, el vi ha sigut la beguda per excel·lència al llarg de la història. Tota una cultura, una manera de viure s’ha generat al voltant del vi, del raïm i de les vinyes. Però va bé recordar que els vins i els caves que coneixem ara són els hereus d’una crisi global que va passar fa un segle i mig.

Quan parlem de l’impacte de la globalització normalment es fa referència a trasllats d’empreses allà on la mà d’obra és més barata. També notem la globalització en l’aparició de noves malalties vingudes de països llunyans a través de turistes que s’infecten i que en poques hores retornen al lloc d’origen junt amb un microbi indesitjat. Finalment, que una crisi econòmica asiàtica o americana faci trontollar l’economia de casa nostra també ens recorda que no vivim aïllats sinó que tot està interconnectat.

Però els efectes de la globalització ja s’han viscut en altres èpoques, i molts d’ells amb notables impactes econòmics. I un de ben clar va ser la plaga de la fil·loxera.

La fil·loxera (Dactylosphaera vitifoliae) és un petit insecte que viu paràsit dels ceps. S’alimenta de la seva saba, s’instal·la a les fulles o a les arrels i finalment li causa la mort. Abans, però, dóna lloc a nous insectes que parasitaran els ceps veïns, estenent la plaga de manera imparable.

L’animalet té un cicle biològic una mica complicat, amb generacions que es reprodueixen sexualment i altres en que les femelles ho fan per partenogènesi. També poden tenir dos camins en sortir de l’ou. Poden anar a les fulles o bé dirigir-se a les arrels. Tot això va complicar durant un temps la identificació correcta del paràsit. I fins i tot van haver un temps en que es pensaven que mascles i femelles eren dos espècies d’insectes diferents.

La clau és que la fil·loxera és un insecte d’origen americà, de l’oest dels Estats Units. I molts especialistes europeus no el coneixien gens. Com acostuma a passar en les relacions entre hoste i paràsit, els ceps americans han desenvolupat mecanismes de resistència a l’insecte, de manera que es veuen afectats molt menys per la infecció. S’han fet escales de resistència de diferents espècies de ceps que van des del 20 (resistència màxima dels ceps americans) fins al 0 (vulnerabilitat total pels ceps europeus)

No és estrany. Les plantes europees no havien tingut cap pressió selectiva per evolucionar i crear resistència enfront un paràsit que no existia a Europa.

Però amb la globalització del segle XVIII, alguns agricultors francesos van importar ceps americans per mirar de tenir nous tipus de raïm, per ampliar les col·leccions que tenien i alguns altres per buscar ceps resistents a l’Oídium, un fong que infectava algunes vinyes.

El cas és que amb les noves plantes van viatjar els ous de les fil·loxeres, que van arribar a una mena de paradís per aquests insectes. Milers de quilòmetres quadrats de vinyes que no oposaven cap resistència a la infecció, cap depredador natural i un clima apropiat. Que més podien demanar? De seguida van començar a créixer, proliferar i esdevenir una plaga que va anihilar les vinyes, primer de França i després de la resta d’Europa.

Allò va ser una catàstrofe econòmica per una pagesia que depenia ja quasi exclusivament de dos o tres conreus. El blat, els fruits secs i sobretot les vinyes. Al final, la solució va ser fer empelts amb les vinyes americanes, resistents a la fil·loxera i oblidar-se dels ceps originaris d’Europa. Per això ara pràcticament tot el vi es fa a partir de ceps americans que s’empelten després amb les varietats autòctones. El macabeu, el xarel·lo i el perellada són els més coneguts, però n’hi ha moltes més.

Però la fil·loxera no es va deturar aquí, els nous medis de transport i el comerç internacional van oferir tot un món per colonitzar a aquells petits insectes. I naturalment no ho van desaprofitar.

Llegir sobre la història de la plaga de la fil·loxera resulta molt i molt instructiu i sobretot dóna molt que pensar. Però això potser que ho deixem per demà.

El misteri d'Europa

En ocasions l’atzar fa jugades divertides i una d’aquestes és el fet que si algun dia trobem vida extraterrestre, el més probable és que sigui a Europa. Precisament a Europa és donen les condicions necessàries perquè aquesta cosa que anomenem vida floreixi d’una manera potser semblant a la que coneixem.

Si aquesta afirmació us sorprèn és senyal que no sou gaire aficionats a l’astronomia. La resta hauran entès de seguida que no parlo del nostre vell continent sinó d’Europa, el segon satèl·lit de Júpiter.

El nom d’Europa no el van posar per complicar-nos la vida. El que els astrònoms van fer va ser batejar els quatre satèl·lits de Júpiter amb el nom d'alguns amants de Zeus, l’equivalent grec de Júpiter i un pendó de cuidado. En realitat, més que seduccions el que fet el deu eren simples violacions, però a l’època dels grecs antics els deus ja se sap que eren molt passats de voltes. Els noms triats per batejar els satèl·lits van ser tres nimfes (Calixte, Ió i Europa) i un jovenet (Ganimedes).

I a mida que les sondes espacials anaven cartografiant les llunes es va anar fent evident que Europa tenia un grapat de característiques molt interessants. En primer lloc hi ha el que es considera la clau de la vida tal com la coneixem: aigua. De fet, Europa és un món d’aigua. La seva superfície està completament coberta de gel, i les dades indiquen que el gruix de la capa d’aigua és d'un centenar de quilòmetres.

La part exterior està completament gelada, però no és una superfície llisa i uniforme. Les imatges mostren moltes línies i taques que semblen correspondre a esquerdes que s’han format i després s’han tornat a gelar. Això fa pensar que sota el gel hi ha un oceà d’aigua líquida.

El més interessant és que fa pocs anys, quan va arribar la sonda Galileu, va prendre una sèrie de mesures que indicaven que sota el gel hi ha un material conductor. I això suggereix molt i molt un oceà salat. Independent de quines sals tingui, enlloc del sistema solar hi ha una cosa tant semblant als nostres mars.

També hi ha una mica d’oxigen. Les radiacions solars fan que part del gel de la superfície s’evapori i la molècula d’aigua es trenqui donant oxigen i hidrogen. L’hidrogen és molt volàtil i escapa de l’atmosfera, però l’oxigen pesa més i s’hi queda.

I finalment, l’existència d’aigua líquida ja indica que la temperatura no és glacial com es podria pensar en un indret tant allunyat del Sol. El que passa és que la presencia d’un planeta tant monstruosament gegant com Júpiter crea unes marees immenses. El gel, i de fet tota la superfície del planeta es va deformant periòdicament degut a la força gravitatòria de Júpiter. Això genera unes forces de fregament que finalment escapen en forma de calor, de manera que hi ha una producció de calor, provinent de l’interior del planeta prou gran com per mantenir temperatures que, per què no? poden permetre la vida.

I aleshores resulta impossible no pensar en les fonts termals del fons dels nostres oceans. Indrets allunyats de la superfície on, malgrat tot, s’han desenvolupat comunitats complexes amb organismes de tota mena i xarxes ecològiques fascinants. Qui sap si sota la superfície gelada d’Europa no estan passant fenòmens semblants.

Per si de cas, els astrònoms estan tenint algunes precaucions. La sonda Galileu, en acabar la seva missió al voltant de Júpiter es podia deixar abandonada a la seva sort sense problemes. Però hi havia el risc que acabés per caure a Europa, i si no estava perfectament esterilitzada (que no ho estava) podria haver portat microorganismes terrestres a Europa. Allò seria una contaminació que podia destruir la vida Europea o si algun dia en trobem, fer impossible saber si era originaria o deguda a la contaminació.

Per tant, l’últim que van fer amb la pobra Galileu va ser fer que s’estavellés contra el planeta pare, Júpiter. D’aquesta manera, si hi ha alguna cosa interessant a Europa, encara tenim oportunitat de saber-ho.

Fora una llàstima que el primer que féssim amb la vida extraterrestre fos... contaminar-la i acabar amb ella!

El nostre coll d'ampolla

La història de la humanitat és igual que la del llinatge de qualsevol família. Amb moments de gran esplendor, però també amb èpoques fosques on la tragèdia posa en perill el futur. A mida que passen els anys, el record dels fets passats es va perdent, però les noves tecnologies ens permeten dibuixar un esquema del que va passar. I sembla que fa setanta mil anys la nostra gran família va patir un dels daltabaixos més importants. Un fet que gairebé va acabar amb la humanitat.

Una de les maneres que tenen els biòlegs per comparar els humans és l’anàlisi de l’ADN mitocondrial. Aquest petit ADN té la característica que s’hereta sempre de la mare i comparant les seqüències s’ha pogut fer una mena d’arbre genealògic de la humanitat. Això ha permès proposar que tots els humans estem emparentats amb una dona que va viure a l’Àfrica fa uns cent cinquanta mil anys i que per això es coneix com l’”Eva africana”.

El mateix es va poder fer amb un fragment de ADN que passa de pares a fills. El del cromosoma Y. En aquest cas, s’ha trobat que tots els humans estem emparentats amb un home que va viure fa uns setanta mil anys. Naturalment l’han batejat com “Adam africà”.

El cas és que ara sabem que la variabilitat genètica entre els humans és molt i molt baixa. I això és un fenomen que es dóna quan una població es troba en el que s’anomena un “coll d’ampolla”. Un moment en el que hi ha una gran mortalitat i la població es recupera a partir d’uns pocs individus. Si hi ha pocs individus, també hi ha pocs gens per intercanviar i la població és torna molt homogènia. És el que passa actualment amb els guepards.

Doncs sembla que fa setanta mil anys, els humans, que anaven proliferant i colonitzant diferents indrets del planeta, sobtadament es van enfrontar a alguna cosa que quasi els va eliminar. Es calcula que la població es va reduir a uns deu mil individus, entre els que hi havia l’Adam africà. Un home que ja tenia al seu ADN mitocondrial els gens de l’Eva africana, que havia viscut uns quants milers d’anys abans.

I el que sembla que va causar aquell daltabaix va ser una erupció volcànica. Però no una de qualsevol sinó la del supervolcà de Toba.

Un supervolcà és igual que un volcà convencional però d’una magnitud molt més gran. Actualment coneixem tres calderes volcàniques corresponents a supervolcans i si un dia entren en erupció, ja podem plegar. La quantitat de cendres emeses per un supervolcà pot cobrir un continent sencer! Un d’ells va donar lloc al llac Toba, a Indonèsia, que fa uns cent quilòmetres de llarg, i l'última erupció la va fer fa setanta mil anys. Just quan els humans quasi s’extingeixen.

No és sorprenent. Amb la quantitat de cendres que va expulsar, l’atmosfera es va enfosquir considerablement i les temperatures van baixar entre 5 i 15 graus de mitjana. A la pràctica es calcula que els estius gairebé van desaparèixer durant cinc o sis anys, i no costa gaire imaginar l’efecte sobre els vegetals i per tant sobre la disponibilitat d’aliments.

Potser per això moltes de les poblacions humanes que hi havien van morir. Però un grup, habitants de l’est de l’Àfrica van sobreviure. Potser el clima més temperat de la zona i un ecosistema més generós els va permetre resistir i alguns d’ells, amb el temps van emprendre de nou el camí per tornar a sortir de l’Àfrica, escampar-se arreu i donar lloc a tots els grups humans que ara coneixem i que per això són tant iguals genèticament.

Perquè després vinguin quatre il·luminats parlant de races “superiors” o “inferiors” o de “puresa de la raça”.

Jo hi vaig ser allà.

La majoria de nosaltres, quan mirem enrera per fer repàs de les coses que ens ha tocat viure, trobem uns quants fets que van ser importants no únicament per nosaltres sinó a nivell històric. És l’origen d’una frase que quan es deixa anar confereix una certa autoritat a qui la pronuncia: “Jo hi vaig ser allà”.

Això és un fet comú de totes les generacions, encara que cada persona seleccioni a la seva manera el que és un fet històric i com el va afectar. Molta gent recorda amb emoció la manifestació de l’estatut de l’any 1977. A altres sel’s il·lumina la cara en parlar de la final de la copa d’Europa de Wembley. També serveix un concert únic, uns Jocs Olímpics o la caiguda del mur de Berlín. Cal dir que de vegades són fets luctuosos en que el “jo hi vaig ser allà” es diu amb tristor i no se’n vol parlar. Això ho sabem els que vam tenir avis que van viure la guerra civil. Però en general la frase es guarda per fets que recordem amb particular afecte.

Doncs mentre em mirava unes tables d’un article sobre el canvi climàtic m’he adonat que aviat podré dir aquesta frase i que tindrà un regust agredolç. De cop m’he adonat que la propera generació no sabrà el que és una gelera als Pirineus. No podran veure aquelles magnífiques llenques de gel regalimant per l’Aneto, el Mont Perdut o els Biciberris. No sabran el que se sent en acostar-se a una esquerda ni com de complicat pot ser saltar una rimaia. I tampoc podran sentir-se aclaparats pel soroll tronador de la caiguda dels seracs.

Aviat arribarà un dia en que la generació que ara està naixent seguirà tenint a l’abast unes muntanyes bellíssimes, a la mida justa per enfrontar-s’hi sense passar els límits ni haver de tenir un físic extraordinari, però que estaran marcades pel color gris de la pedra en lloc de les clapes blanques del gel. I aleshores, quan mirin les fotos de com havien sigut aquelles geleres, els podré dir que “jo hi vaig ser allà”.

Però això no es podrà aturar. Al 1982 hi havia 608 hectàrees de gelera en total. L’any 2001 en quedaven únicament 290. I en número de geleres hem passat de 36 a 19. I és que les geleres pirinenques són com una espècie en extinció.

Aquí cal vigilar. No tot és culpa de l’escalfament global. Les geleres del Pirineu estan retrocedint des del final del que es coneix com la “Petita Edat de Gel”. Un període particularment fred que va començar al segle XV i va durar fins mitjans del segle XVIII. Per fer-nos una idea de com era el clima aleshores n’hi ha prou de dir que l’Ebre va arribar a gelar-se en unes quantes ocasions. I al 1788 va estar congelat durant 15 dies.

Si l’Ebre es gelava, podem imaginar com estarien les geleres al Pirineu.

Allò ja va passar, tot i que la baixada mitjana a l’hemisferi nord va ser únicament d’un grau centígrad, i des del segle XIX la temperatura global té tendència a pujar. Per tant, si no hi hagués canvis, la desaparició de les geleres hauria de ser un fenomen natural. El que passa és que hauríem pogut gaudir-ne durant uns quants segles més sinó fos per l’activitat humana que ha desencadenat la gran acceleració en l’escalfament global.

Poca cosa podem fer-hi. Geleres petites i a relativament poca altura com les dels Pirineus han de ser les primeres a desaparèixer. Després vindran, ja estan fent-ho, les dels Alps i la resta.

L’únic que puc fer és aprofitar que encara en queden algunes restes i portar les meves filles perquè les pugin veure, trepitjar, sentir, ara que encara hi ha temps. Així almenys algun dia també podran dir que “elles hi van ser” a una gelera del Pirineu.

Llum sobre el calamar gegant

Si enmig de la foscor apareixen sobtadament un grapat de llums en forma d’estrella, pot ser que s’acosti Nadal i estiguin encenent la il·luminació del carrer. Però cal no refiar-se, perquè també pot ser que estiguis a punt de ser devorat per un calamar gegant!

Això ho sabem ara gràcies de nou a l’equip de Tsunemi Kubodera, un investigador japonès especialitzat en aquestes bestioles. L’any 2005 va ser ell qui va aconseguir les primeres imatges d’un calamar gegant sota l’aigua. De totes maneres era un exemplar modest, que mesurava únicament uns vuit metres de llargada. El cas és que hi ha diferents espècies de calamars gegants. El que s’ha pogut gravar és un Taningia danae que es coneix com “calamar gat”, i tot i ser impressionantment gran, és un nan al costat del “calamar colossal” Mesonychoteuthis hamiltoni. D’aquest darrer es van trobar unes restes a l’estómac d’un catxalot que permeteren calcular que en vida tenia una mida d’uns vint-i-cinc metres!

Però el més espectacular del treball de Kubodera ha sigut presentat fa poc. Van posar un esquer i una càmera submarina a l’extrem d’un cable i van anar obtenint imatges entre els 200 i els 940 metres de fondària. I finalment van poder cridar l’atenció d’un calamar gegant que va decidir atacar l’esquer.

I si teníeu en ment un animal amb moviments lents i rítmics, com un pop o una sèpia, però en gran, ja us ho podeu treure del cap. Aquell monstre es desplaçava a més de dos metres per segon, nedava cap endavant i endarrere sense problemes i es movia amb espectacular agilitat. Tampoc hauria de ser una sorpresa per un animal que lluita amb catxalots, però els esquemes mentals sovint es mantenen contra la lògica.

Si voleu veure unes imatges, les teniu aquí.

I el més impressionant és que en el moment d’atacar, l’animal desplega els tentacles i aquests, sobtadament, s’il·luminen! Una mostra extraordinària de bioluminiscència, que és ben coneguda en molts animals marins, però mai a aquesta escala.

La llum pot servir per desconcertar les seves preses, o potser també per il·luminar-les i ajustar millor l’atac final. Després de tot, els calamars disposen d’un dels millors ulls que ha generat l’evolució.

I no és cap ximpleria pensar que si poden controlar la llum que emeten, allò pot ser un sistema obvi per comunicar-se entre ells en la foscor de les profunditats abissals on viuen. Coneixem poquíssim del que passa allà baix. Qui sap si, a més dels cants dels mamífers marins, el fons de l’oceà està ple d'espurnes de llum que representen un altre sistema de comunicació entre aquests animals tan i tan desconeguts.

Tot plegat una nova mostra de quantes coses ignorem del que passa al fons dels oceans. Una ignorància que es pot justificar pel fet de ser animals terrestres. Però si hem aconseguit anar fins la Lluna i obtenir imatges des de la superfície de Mart no s’entén com tenim tant poques dades del que passa al nostre planeta al que, com alguns diuen encertadament, en lloc de Terra hauríem d’anomenar, planeta Oceà.

Calendaris passats i futurs

Comencem un nou any amb tota la parafernalia reservada per les grans ocasions. Festa, cava, rituals per portar sort… El 31 de desembre tanquem un cicle i en comencem un de nou a partir de les dotze campanades. Això, sempre que seguim el nostre calendari, perquè els xinesos, els jueus, els musulmans i altres cultures tenen cada una el seu calendari amb el seu particular dia marcat amb una "X" per tancar un cicle i obrir-ne un de nou.

Per això fa gràcia recordar les diferències amb altres calendaris. El calendari musulmà comença a partir del nostre any 622, el jueu ho fa el -3760, el xinès el -2697 o el japonès el -660. Per tant, si volem viatjar en el temps, en tenim prou en canviar de calendari.

Semblaria que per saber a quin any estem en cada cas n’hi ha prou amb sumar o restar els anys de diferència, però el tema dels calendaris i la mesura del temps és subtil i enganyós. Hi ha calendaris solars, calendaris lunars i altres que combinen els dos, de manera que els càlculs resulten una mica més complexos.

El principal problema és que els moviments que fa la Terra no s’adapten a les nostres demandes de precisió, i el dia no dura exactament 24 hores, ni l’any dura exactament 365 dies. I aquestes petites diferències es van acumulant i a la llarga requereixen mecanismes de correcció. Un any de traspàs amb un dia més cada de tant en tant, o mesos afegits o reordenacions varies. Cada cultura ha trobat la seva manera particular d’ordenar el pas del temps.

Per això hi ha calendaris aparentment senzills, com el calendari kikuiu, amb l’any repartit en dos períodes i en dotze mesos de 30 dies. Però també altres extremadament complexos, com els dels maies, amb diferents sistemes per mesurar el temps que es combinaven en cicles de molts anys que permetien predir fins i tot la fi del món.

Però potser tots aquests problemes es quedaran aviat en simples anècdotes. Potser un dia no massa llunyà arribarem a colonitzar Mart. Siguem optimistes i imaginem que ho aconseguim abans d’engegar a fer punyetes el nostre propi planeta. El problema serà triar un calendari per Mart. Com contaran el pas del temps els colons arians? Perquè a Mart un dia (que a la NASA l'anomenen "sol") dura aproximadament 24 hores i 37 minuts. No és gaire diferent de la Terra, però el cas és que és diferent. I no diguem l’any, que dura 687 dies. I amb això ja veiem una complicació. Perquè ara he d’especificar: Dies terrestres o dies marcians?

Doncs dies terrestres. Un habitant de Mart veurà sortir el Sol 668 vegades. I a l’igual que en la terra, tampoc és exacte, de manera que també caldrà pensar en anys marcians bixests.

El que caldrà decidir és com organitzar-ho. Amb el dia pot ser fàcil ja que s’assembla prou al nostre. Però dividir-lo en 24 hores deixa mitja horeta suelta cada dia. Podem fer hores de 61 minuts i una mica més? Al menys tindria la virtut de seguir els costums terrestres, i el 24 es pot dividir en moltes fraccions. I, posats a fer, no té massa sentit començar les setmanes el dilluns, que és el "dia de la Lluna". El més raonable fora que la setmana comencés en dimarts ja que és el "dia de Mart", encara que no crec que els anglosaxons captin el detall.

Però el problema seran els anys. Potser un any marcià de 24 mesos? O millor amb 12 mesos de 60 dies? I, a partir de quin moment es comença a contar? Quan arribi el primer humà? O quan arribi el primer colonitzador per quedar-s’hi? Coneixent als humans i la passió que mouen els símbols segur que serà un problema polític important.

En tot cas, el que és clar és que els encarregats de les comunicacions hauran de tenir molts rellotges i molts calendaris per saber en quin moment es troba cada indret del sistema solar.

I si algun dia colonitzem els satèl·lits de Júpiter ja no vull pensar com ho faran. Que es deu considerar un dia o un any en un satèl·lit?