Percepcions fantasmals

Patir l’amputació d’un membre és una experiència terrible, però, en intentar refer una vida el més normal possible, els afectats topen moltes vegades amb un obstacle desconcertant. És el que s’anomena la “Síndrome del membre fantasma”. I aquest és un fenomen intrigant, però que ens diu molt de com percebem el món en realitat.

La síndrome del membre fantasma apareix entre un 50% i un 80% de les persones que han sofert l’amputació d’un membre. Consisteix en percebre sensacions, provinents del membre absent, com si en realitat encara hi fos. En realitat, això no és limita a les extremitats. En ulls, dents o genitals externs també s’ha descrit.

Algunes vegades la sensació que el membre encara hi és pot resultar extremadament real. Un bon exemple era el d’una pacient que havia de dormir bocaterrosa perquè sinó, el membre fantasma li molestava i no la deixava dormir. De vegades és anecdòtic, però quan aquestes sensacions són de dolor resulten particularment intractables i inhabilitants.

El problema és que els analgèsics normals el que fan és evitar que s’activin els nervis sensors de dolor que tenim gairebé arreu del cos. Però en el cas dels amputats, aquests nervis no hi són. Aleshores, que tractar? I, com s’origina aquest dolor?

Aquest fenomen ja el va descriure, fa segles, Descartes i altres metges de l’època, però encara no està clar quin és el seu origen. Durant un temps es va pensar que era simplement psicològic. Potser una manera sofisticada de no dir que no en tenien ni idea del perquè. Però aviat es va començar a generar teories que ho expliquessin.

La més obvia és que les terminacions nervioses que generen la sensació de dolor ja no hi són, però els nervis que transmeten aquest senyal fins al cervell si que hi són. Si per algun motiu s’activen i el cervell rep el senyal, interpretarà que tenim dolor encara que res ho provoqui.

En alguns casos deu ser això. Però les coses són més complexes. S’ha descrit el membre fantasma en nens que ja han nascut sense alguna extremitat. I moltes vegades no es detecta activitat nerviosa perifèrica extraordinària. Per això s’ha buscat l’origen en el propi cervell.

El que sembla que passa està relacionat amb un fet que tots tenim clar. El món que ens envolta el detectem gràcies als nostres sentits i a partir d’això ens fem una imatge mental. Per exemple, sabem que un daltònic percep el món de colors diferents que els que no ho són. Però aquesta imatge mental del que ens envolta també ha d’incloure el nostre cos. De fet, jo sé on tinc el braç o la cama o si tinc el coll girat. Però en realitat això també és una imatge mental que el cervell genera a partir de les informacions que rebi dels meus nervis.

Això vol dir que al cervell, en concret a l’anomenat “còrtex sensorial", hi tenim un esquema mental del nostre cos. Grups de neurones que s’encarreguen de controlar les sensacions provinents de parts del cos. Aquí cal anar amb compte i no exagerar en la idea de compartimentalització, perquè el cervell és un mestre a l’hora de deslocalitzar tasques. Però en una situació en que deixen d‘arribar senyals a la zona del cervell que s’encarrega del braç, o la cama o el que sigui, aquelles neurones mancades d'estímuls començaran a tenir un mal funcionament. A enviar senyals sense que calgui i coses així.

A més a més, aquesta feina que fa el cervell de representar el cos ha d’estar imbricada en el mateix disseny del cervell, però alhora ha de ser dinàmica i adaptable. Per exemple, l’experiència de membre fantasma pel que fa als pits no es dona mai en nenes abans que desenvolupin els pits, però si que apareix en dones que han sofert una mastectomia.

Ara estan desenvolupant tractaments per reduir el dolor aprofitant les noves tecnologies, com aparells de “realitat virtual” que donen al pacient la imatge del membre inexistent. Curiosament això sembla enganyar el còrtex sensorial i el dolor va disminuint. Encara cal verificar aquests resultats, però el camí sembla esperançador.

I el més interessant és que tot plegat ens fa adonar-nos que allò que considerem “jo” tant sols es troba al meu cervell. I el meu cos és part d’aquest món exterior amb el que interacciono.