dilluns, de febrer 05, 2007

Percepcions fantasmals

Patir l’amputació d’un membre és una experiència terrible, però, en intentar refer una vida el més normal possible, els afectats topen moltes vegades amb un obstacle desconcertant. És el que s’anomena la “Síndrome del membre fantasma”. I aquest és un fenomen intrigant, però que ens diu molt de com percebem el món en realitat.

La síndrome del membre fantasma apareix entre un 50% i un 80% de les persones que han sofert l’amputació d’un membre. Consisteix en percebre sensacions, provinents del membre absent, com si en realitat encara hi fos. En realitat, això no és limita a les extremitats. En ulls, dents o genitals externs també s’ha descrit.

Algunes vegades la sensació que el membre encara hi és pot resultar extremadament real. Un bon exemple era el d’una pacient que havia de dormir bocaterrosa perquè sinó, el membre fantasma li molestava i no la deixava dormir. De vegades és anecdòtic, però quan aquestes sensacions són de dolor resulten particularment intractables i inhabilitants.

El problema és que els analgèsics normals el que fan és evitar que s’activin els nervis sensors de dolor que tenim gairebé arreu del cos. Però en el cas dels amputats, aquests nervis no hi són. Aleshores, que tractar? I, com s’origina aquest dolor?

Aquest fenomen ja el va descriure, fa segles, Descartes i altres metges de l’època, però encara no està clar quin és el seu origen. Durant un temps es va pensar que era simplement psicològic. Potser una manera sofisticada de no dir que no en tenien ni idea del perquè. Però aviat es va començar a generar teories que ho expliquessin.

La més obvia és que les terminacions nervioses que generen la sensació de dolor ja no hi són, però els nervis que transmeten aquest senyal fins al cervell si que hi són. Si per algun motiu s’activen i el cervell rep el senyal, interpretarà que tenim dolor encara que res ho provoqui.

En alguns casos deu ser això. Però les coses són més complexes. S’ha descrit el membre fantasma en nens que ja han nascut sense alguna extremitat. I moltes vegades no es detecta activitat nerviosa perifèrica extraordinària. Per això s’ha buscat l’origen en el propi cervell.

El que sembla que passa està relacionat amb un fet que tots tenim clar. El món que ens envolta el detectem gràcies als nostres sentits i a partir d’això ens fem una imatge mental. Per exemple, sabem que un daltònic percep el món de colors diferents que els que no ho són. Però aquesta imatge mental del que ens envolta també ha d’incloure el nostre cos. De fet, jo sé on tinc el braç o la cama o si tinc el coll girat. Però en realitat això també és una imatge mental que el cervell genera a partir de les informacions que rebi dels meus nervis.

Això vol dir que al cervell, en concret a l’anomenat “còrtex sensorial", hi tenim un esquema mental del nostre cos. Grups de neurones que s’encarreguen de controlar les sensacions provinents de parts del cos. Aquí cal anar amb compte i no exagerar en la idea de compartimentalització, perquè el cervell és un mestre a l’hora de deslocalitzar tasques. Però en una situació en que deixen d‘arribar senyals a la zona del cervell que s’encarrega del braç, o la cama o el que sigui, aquelles neurones mancades d'estímuls començaran a tenir un mal funcionament. A enviar senyals sense que calgui i coses així.

A més a més, aquesta feina que fa el cervell de representar el cos ha d’estar imbricada en el mateix disseny del cervell, però alhora ha de ser dinàmica i adaptable. Per exemple, l’experiència de membre fantasma pel que fa als pits no es dona mai en nenes abans que desenvolupin els pits, però si que apareix en dones que han sofert una mastectomia.

Ara estan desenvolupant tractaments per reduir el dolor aprofitant les noves tecnologies, com aparells de “realitat virtual” que donen al pacient la imatge del membre inexistent. Curiosament això sembla enganyar el còrtex sensorial i el dolor va disminuint. Encara cal verificar aquests resultats, però el camí sembla esperançador.

I el més interessant és que tot plegat ens fa adonar-nos que allò que considerem “jo” tant sols es troba al meu cervell. I el meu cos és part d’aquest món exterior amb el que interacciono.

6 comentaris :

Papitu ha dit...

Osties Dan, aquesta si que es bona... "allò que considerem “jo” tant sols es troba al meu cervell. I el meu cos és part d’aquest món exterior amb el que interacciono." Sense voler endinsar-me massa al món de la metafísica, si ho lliguem al fet que allò que veiem i allò que imaginem tenen la mateixa representació al nostre cervell ja no tenim garanties ni de l'existència del nostre propi cos. No si ja ens ho deia en Plató amb alló de la realitat intangible i la realitat sensible.

El veí de dalt ha dit...

Ospes! Curiós el que comentes...Així el meu jo no era el "jo i la meva circumstància" com sempre havia cregut, sino el "jo" que el meu cervell es fa de mi...

sants ha dit...

Molt complicat aquest "intríngulis" entre el cervell, els membres, els nervis, la visió del món i fins i tot la personalitat.
Contradiuré per primera vegada, i que no serveixi de precedent, al Murder i diré: "la veritat està aquí dins!!"

Dan ha dit...

papitu, Es que Plató era molt espavilat. Realment, quan busques una línia divisòria clara entre el que som nosaltres i el que ens envolta, resulta que no està tant clara.

vei de dalt. Doncs segons com es miri, si. La circumstància inclou el cos.

Sants. I per alguns, la veritat no para enlloc!

Anònim ha dit...

Jo tinc un col·lega infermer que va treballar un temps en un hospital de terminals. Allí va tractar una dona diabètica que havia sofert diverses amputacions a causa de la malaltia. La dona patia aquesta síndrome (per anomenar-la d'alguna manera) en un dels seus peus i, els infermers i infermeres, com que sabien que la diabtetes també havia reduit la seva visió, li aplicaven les cures amb un mirall, cosa que aconseguia enganyar a la dona.
Curiós, oi?

Dan ha dit...

Molt curiós. Si tant sols amb un mirall aconseguien alleugerir el dolor de la dona és una bona mostra de com poden ser d'eficaços alguns professionals.