I el pobre Ofiuc?

Si hi ha una cosa que posa dels nervis als astrònoms és que els confonguin amb astròlegs. És comprensible, perquè hi ha poques coses més oposades a la ciència de l’astronomia que l’astrologia. Però el tema dels horòscops, de l’efecte dels astres sobre l'avenir o sobre el caràcter de les persones, o sobre els grans esdeveniments mundials, té un innegable atractiu màgic que explica perquè hi ha una secció fixa dedicada a l’horòscop als diaris.

I això que l’astrologia no resisteix la mínima anàlisi rigorosa. Moltes de les correlacions que fa mil·lennis es van fer a l’antiga Mesopotàmia han anat canviant a mida que anàvem coneixent més i més l’Univers. Es va descobrir Urà, i desprès Neptú i desprès Plutó i l’astrologia els va adjudicar un signe i uns efectes. Ara Plutó deixa de ser un planeta o bé se n’afegeixen molts de nous com Eris i altres, i no tinc clar que faran amb els horòscops.

A més, fa molt temps que es coneix un moviment subtil de la Terra conegut com “precessió dels equinoccis” que fa que els càlculs dels antics dissenyadors de l’horòscop vagin quedant mica a mica modificats. En teoria els nascuts sota el signe d’Àries ho són perquè durant aquell període de l’any el Sol passa pel davant de la constel·lació d’Àries. Però això era abans. Ara, i per culpa de la precessió dels equinoccis, els nascuts sota Àries, en realitat estan naixent quan el Sol passa pel davant de Peixos.

Però tant se val. No deixarem que una bonica creença sigui espatllada per la fredor de les dades.

Ara bé, algunes dades resulten empipadores. Per exemple, l’horòscop està constituït per dotze signes, que corresponen aproximadament amb els dotze mesos de l’any. Però al zodíac no hi ha dotze constel·lacions. N’hi ha tretze!

Quan el Sol fa el seu viatge aparent durant tot un any, ho fa seguint una línia imaginaria al voltant del cel que s’anomena eclíptica. I els antics van descriure (arbitràriament, però és que en l’horòscop tot és arbitrari) una sèrie de constel·lacions fetes agrupant estrelles de manera que resultessin figures imaginatives. Les constel·lacions que es troben sobre l’eclíptica s’anomenen zodíac perquè la majoria són d’animals, reals o imaginaris. Com si fos un zoo.

Però entre Escorpí i Sagitari resulta que hi ha una constel·lació anomenada Ofiuc (el Serpentari) i aquesta se la van saltar. Segur que hi ha motius històrics per justificar-ho, però de nou topo amb les arbitrarietats de l’horòscop, encara que n’hi ha tantes que tant se val. De totes maneres, si hagués nascut aquells dies de l'any, seria escorpí? o realment hauria de dir que soc d'Ofiuc? Que té de dolent el pobre Ofiuc? Potser algú que no està d'acord amb el seu signe és perquè en realitat és nascut sota el signe d'Ofiuc, amb unes característiques totalment diferents! I ben mirat, quines seran les característiques dels Ofiuc? i finalment... Qui les decideix?

És una mena de discussió que ignoraria, simplement perquè no té sentit. Una creença és una creença. Si algú creu fermament que la forma en que li cau la caspa del cabell té alguna influència sobre el seu futur, doncs difícilment podré discutir res.

L’empipador és quan apareixen noticies dient que algun president dels Estats Units pren decisions importants en funció dels consells dels seus assessors astrològics. Aleshores si que torno a pensar que cal anar recordant de tant en tant que l’horòscop és divertit, serveix per entaular converses, permet lligar de vegades..., però no té cap validesa real.

Malauradament tampoc serveix de res. Un astròleg com Deu mana de seguida em dirà que soc jo el que està equivocat, però que com bon exemple d’algú nascut sota el signe d’Àries, defenso les meves conviccions amb entusiasme i sense pensar gaire.

Naturalment si fos Cranc em dirien que el que passa és que soc molt tancat, i si fos Capricorn dirien que em nego a acceptar coses poc racionals i si fos... Està bé això de tenir sempre una explicació pel que sigui. Científicament és trampa, però que hi farem.

Dofins agressius

Una mania freqüent és la de dividir el món en bons i dolents i això no ho limitem als humans. Hi ha males herbes, i plantes útils, animals dolents, com el llop o el tauró, i altres intrínsecament bons, com els gossos o els dofins. Per això, quan sentim que un gos ha atacat un nen ens sorprenem i ni sens passa pel cap que un dofí pugui atacar un banyista.

Però aquestes coses passen. De tant en tant es donen notícies sobre atacs de dofins a banyistes i fins i tot en el cas dels dofins dels parcs aquàtics. Una mossegada de dofí pot ser perillosa i si el salt fora l’aigua el fa de manera que caigui sobre nostre, podeu imaginar el risc. El fet evident que tendim a passar per alt és que un dofí és un animal salvatge.

Però, és clar, són tant monos, amb aquell somriure que tenen sempre, i són tant intel·ligents! Com poden ser dolents i atacar als humans?

El problema no està en els dofins, sinó en nosaltres i la ridícula obsessió per humanitzar els animals. Els dofins no somriuen. Simplement tenen l’estructura anatòmica de la boca d’una manera que recorda el somriure en un humà. Això és un fet casual, però ja fa que ens caiguin simpàtics. La culpa és d'un reflex implementat al nostre cervell. Distingim cares agressives i amistoses en els humans i apliquem els mateixos paràmetres a situacions a les que ja no són aplicables.

El que si és cert és que són animals intel·ligents, encara que el concepte d’intel·ligència està ple de trampes. Però els dofins tenen un cervell molt ben desenvolupat. De fet, la relació entre el cos i el cervell és fins i tot superior en els dofins que en els humans. Però que siguin intel·ligents no vol dir que ens entenguin, ni que comparteixin els nostres valors. Els dofins que estan en captivitat estan entrenats (que no és el mateix que domesticats!) i simplement saben com aconseguir menjar o premis pel fet de fer determinats salts o acrobàcies.

En moltes instal·lacions de països que depenen molt del turisme, es permeten banys en companyia de dofins, i sense entrenadors a l’aigua. Habitualment deu ser una passada, banyar-se amb aquells magnífics animals al voltant. Talment com estar en una pel·lícula. Però en aquestes situacions els dofins poden reaccionar segons els seus instints i tornar-se agressius.

L’explicació acostuma a tenir a veure amb el sexe. Un animal no agredeix perquè si. Si està prou alimentat i no es considera amenaçat, no acostuma a haver problemes. Però desprès del menjar i el territori, el sexe és un dels grans estímuls en els animals. I, en ocasions, no discriminen massa.

De vegades, els gossets es poden posar molt pesats amb la cama d’algú. S’hi agafen i sembla que la vulguin muntar i això és exactament el que intenten fer. Desprès de tot, si interaccionen sempre amb els humans, potser a falta d’una femella genuïnament canina, una cama humana pot fer el pes. La situació pot fer gràcia, però no va més enllà.

Doncs sembla que en el cas dels dofins passa alguna cosa semblant. En el fons no deixen de ser animals en captivitat, amb un comportament molt modificat. Consideren que intentar aparellar-se amb un humà tampoc és un problema excessiu. Però el ritual d’aparellament d’un dofí resulta força més agressiu que el d’un gosset. Al menys des del nostre punt de vista. Segurament a una femella de dofí de més de dos-cents quilos li deu semblar normal.

I, a més, tot això passa a l’aigua, fora del nostre element, on ens movem molt lentament i ens ofeguem amb molta facilitat. Si un dofí decideix mostrar-se amorós amb nosaltres, ja hem begut oli!

Per tant, abans de banyar-nos en companyia de dofins, aniria bé assegurar-nos que prèviament ja han tingut “estones d’esbarjo” amb regularitat.

I deixar de considerar als animals com si fossin humans també aniria bé. Tant per ells com per nosaltres.

Migranya

Normalment, totes les malalties presenten una sèrie d’avisos que ens indiquen que el procés està iniciant-se. Altra cosa és que en fem cas, però en general notem quan estem incubant un refredat, o alguna cosa se'ns ha posat malament. I una de les afeccions que tenen un avís d’allò més curiós és la migranya.

La migranya es defineix com “Un tipus de mal de cap, usualment molt intens i que pot incapacitar a qui el pateix, associat amb alguna de les següents característiques: dolor tant sols en un costat del cap, nàusees, vòmits, fotofòbia, fonofòbia i empitjora amb el moviment. A més, acostuma a anar precedida d’un símptoma específic, anomenat aura, que s’experimenta com una distorsió de la visió”.

Encara que jo no he patit (per sort) cap atac de migranya, conec gent que li passa, i quan parlen de l’aura sempre m’ha intrigat. Durant aquesta fase, veuen llums, colors, formes distorsionades i altres fenòmens relacionats amb la visió. Els observo i veig com acluquen els ulls en un intent de fer desaparèixer aquells colors que envolten el camp de visió mentre busquen la medicació o simplement pleguen i marxen, perquè saben que aproximadament una hora estaran completament incapacitats.

L’origen de la migranya sembla que està relacionat amb la circulació sanguínia del cervell. És un flux de sang molt gran, perquè el cervell requereix molt oxigen i glucosa per funcionar. I no es pot permetre gaires canvis en l’aport de sang. En general la sang circula de la part del davant cap al darrere. Com en tot el cos, la sang és aportada per artèries, i hi ha un grapat de venes que la porten de tornada. Les venes es van agrupant fins quedar en dues grans venes de sortida: les jugulars internes.

El que passa de vegades és que els músculs del coll poden tensar-se massa i fer que s’estrenyi el forat que tenim entre el crani i les vèrtebres, que és per on passen les venes jugulars internes. Si recordeu la geometria, disminuir una mica el radi d’una circumferència fa que l’àrea és faci proporcionalment molt més petita. Doncs això és el que li passa a les venes, que el pas de sang queda molt reduït.

Però això comporta un parell de conseqüències importants. Si la sang no pot sortir del cervell a ritme normal, vol dir que tampoc podrà entrar, perquè els vasos estaran plens. Per tant, el que fa el cos és intentar augmentar la pressió amb que es bombeja sang cap al cap, fet que es tradueix en un augment de la pressió sanguínia intracranial. I per altra banda, arribarà menys sang oxigenada a la zona de sortida del cervell, cosa que deixarà zones del cervell amb un dèficit d’oxigen. Això farà que el cos encara s’esforci més en enviar sang cap al cervell, augmentant encara més la pressió.

I resulta que els vasos sanguinis són força sensibles a la pressió. Si passa de determinats límits, les cèl·lules que constitueixen els vasos, comencen a enviar senyals d’alarma per informar que alguna cosa no marxa bé. Probablement aquests senyals són els que activen els nervis que desencadenen el sentiment de dolor tant intens. És paradoxal, perquè el cervell precisament té pocs receptors de dolor. De fet, es pot fer operacions de cervell sense anestesia (tant sols per la pell) ja que el pacient no nota que li estan tocant la massa encefàlica. Al menys no es nota com a dolor.

Tot això explica perquè la migranya acostuma a ser un dolor que afecta tant sols un costat del cap. És el costat corresponent a la vena que té el pas de sortida comprimit. I per això, molt factors desencadenants d’un atac de migranya són coses que poden provocar tensió muscular (estrés, insomni) o vasoconstricció (cafè, vi, xocolata,...).

Però i l’aura?

Doncs el que passa és que la zona més afectada per aquest procés és la part del darrere del cervell, la zona occipital és la que quedarà inicialment amb un dèficit de sang oxigenada i on les cèl·lules, les neurones, començaran a tenir problemes per funcionar correctament. I justament aquesta és la zona on hi ha els principals centres de la visió. Aquí és on els senyals provinents dels ulls es processen i generen la visió, i aquí és on, si el sistema no funciona correctament, es poden generar visions inexistents i alterades. Ni més ni menys que una aura.

Migracions i escalfament global

Les notícies sobre immigrants africans intentant arribar a les costes d’Europa cada vegada són més freqüents. Tant sols durant l’hivern, quan les condicions per fer les travessies en pateres o caiucos son massa adverses sembla que el flux es deturi una mica, però sols és en aparença ja que bona part dels immigrants arriben per altres vies. I res fa pensar que aquest moviment es pugui deturar.

La resposta de les societats occidentals és, d’una banda intentar impermeabilitzar les fronteres. Una feina impossible si tenim en compte les dimensions de les fronteres i de la desesperació dels que volen arribar. I per altra banda, es repeteix incansablement que cal ajudar als països africans a desenvolupar-se, de manera que la pressió per buscar una vida millor no sigui tant escandalosament insuportable com és ara.

Però en aquest cas, hi ha un factor que hi pesa molt i que no sempre es relaciona amb el fenomen migratori. És, de nou, l’escalfament global.

A tot arreu, les poblacions tenen tendència a prosperar al voltant dels grans rius. Un riu abasteix d’aigua a la població, permet aigua per l’agricultura i, més recentment resulta una font energètica de primer ordre. Amb el temps s’han desenvolupat obres d’enginyeria per portar l’aigua lluny dels rius principals, permetent una major ocupació del territori, però per mantenir això calen societats relativament estructurades i estables.

Però quan s’observa un mapa de l’Àfrica, de seguida es veu que probablement és un dels indrets del mon on la dependència dels rius es manté amb més força. El Nil n’és exemple més característic, però no és l’únic.

I el cas del riu Níger resulta particularment clarificador. El seu curs és molt curiós, naixent a prop de la costa de Guinea, però agafant direcció cap l’interior del continent. Al final acaba desembocant al golf de guinea desprès de fer una ruta de 4000 quilòmetres en forma de semicercle. Entremig, ha aportat aigua a Guinea, Costa d’Ivori, Mali, Burkina Faso, Níger, Benin, Nigèria, Camerun i Txad. Això vol dir que aproximadament 100 milions de persones depenen de l’aigua del Níger.

Però si observem el nivell del riu des dels anys 60, podem adonar-nos de com ha anat disminuint progressivament. El riu va presentant oscil·lacions en el nivell d’aigua en funció de la temporada. Cap a finals de maig sempre està gairebé sec, però després arriben les pluges i el nivell augmenta fins nivells de prop de 2500 metres cúbics per segon. O això és el que feia als anys 60. Perquè als 90 ja tant sols arribava als 1500 de màxim.

Aquesta reducció en els nivells d’aigua disponible és catastròfica per economies molt dependents de l’agricultura. I això passa en regions on no hi ha recursos per fer front a aquesta mena de situacions. Els pagesos simplement tenen dos opcions, arriscar-se a morir de gana quan els camps no produeixen, o emigrar.

Un altre problema afegit és que la reducció de cabal compromet la generació d’energia. Hi ha països que depenen molt de les centrals hidroelèctriques que hi tenen. Però si el riu no porta aigua, la generació d’electricitat es detura. Això ja els va passar durant la sequera de principis dels anys 70, i es tornarà a repetir cada vegada amb més freqüència.

Això fa que les propostes d’ajudar al desenvolupament d’Àfrica, a més de plenes de falses promeses, també toparan amb la dificultat que comporten els canvis climàtics en zones on la capacitat de resposta està molt reduïda.

Per tant, el fenomen migratori sembla que no farà sinó augmentar. Nosaltres, si estiguéssim en la seva situació faríem exactament el mateix.

De manera que, encara que sovint no en som conscients, quan sentim les notícies sobre les onades migratòries provinents de l’Àfrica subsahariana, en realitat estem assistint a un dels efectes més devastadors de l’escalfament global.

I això tot just comença.

Projecte Orió: Tornem a la Lluna

L’exploració de l’espai segueix un ritme variable, depenent dels canvis en les situacions polítiques i econòmiques internacionals. La guerra freda va resultar ser un impuls extraordinari ja que el prestigi de les dues nacions més poderoses del moment estava en joc. Però desprès de l’arribada dels americans a la Lluna, la despesa que representa la conquesta de l’espai va passar a ocupar llocs menys prioritaris i tot es va estancar.

Desprès va venir el projecte de l'Estació Espacial Internacional. Havia de ser un laboratori orbital on nacions de tot el món col·laboressin per fer avançar la recerca a l’espai. També podia representar un punt de partida per altres projectes més ambiciosos. Però en el fons, la col·laboració que es buscava era sobretot econòmica. Ningú podia o estava disposat a assumir les despeses en solitari, i els beneficis tampoc eren tant evidents.

Les coses van seguir, a un ritme força lent, fins que es va destapar la febre de Mart. Desprès d’alguns estrepitosos fracassos, va arribar l’èxit de la missió Mars Exploration Rover, amb els dos robotets passejant per la superfície del planeta i plantejant la possibilitat d’enviar una missió tripulada en un futur relativament proper.

Però anar a Mart és una gesta extraordinària, i l’experiència que tenim en sobreviure en un altre planeta es limita a unes poques missions de pocs dies a la Lluna. Completament insuficient. Resulta evident que caldrà tornar a la lluna abans de fer el salt a Mart, si més no, per agafar experiència en estades de llarga durada fora de la Terra. Així es podrà assajar tècniques per construir habitacles, problemes insospitats en l’alimentació o l’ambient on viuran els astronautes.

I la salut. Com es tracten malalties que puguin tenir els astronautes? Una cama trencada pot ser una complicació fatal quan estàs a Mart. A la Lluna, si més no, sempre hi ha alguna possibilitat de retorn a la Terra en períodes de temps que es mesurarien potser en setmanes. Sembla molt, però és que a Mart, simplement no hi ha cap possibilitat de marxar o de rebre ajuts.

Tot això requereix desenvolupar tecnologies i experiències, de manera que ja estan en marxa programes per tornar a la Lluna, ara ja d’una manera més ambiciosa que en les antigues missions Apol·lo. I la NASA ja ha presentat el nou programa que s’encarregarà de portar de nou astronautes a la Lluna. És el projecte Orió.

Aparentment tornen a ser naus semblants a les Apol·lo. Un coet, amb una càpsula al capdamunt on hi van els astronautes i que tornarà caient a través de l’atmosfera i frenada per paracaigudes.

Però de seguida es veuen les diferències. Les naus Orió són molt més grans. Hi podran anar sis astronautes quan es facin servir per anar fins l’Estació Internacional, i quatre per anar a la Lluna. També té molta més capacitat de càrrega. I evidentment es notarà que estem a l’era de la informàtica. Ja no hi haurà aquells panells amb milers d’interruptors. Ara seran pantalles i ordinadors els que ho controlaran tot. També és molt evident la diferent manera d’obtenir energia. Les Orió desplegaran panells solars enlloc de fer servir piles de combustible com feien les Apol·lo.

Està previst que les primeres missions surtin cap l’any 2014, i l’anada a la Lluna es preveu per abans del 2020. A veure si per una vegada compleixen els terminis. El nostre satèl·lit ha estat abandonat massa temps.

Maltractat Cro-magnó

Les paraules tenen el fabulós poder d’evocar idees d’una manera molt poderosa. Aquesta és una de les grandeses del llenguatge, però alhora un dels perills, perquè, de vegades, el sentit de la paraula es va distorsionant, modificant o perdent. Aleshores arriba un punt en que una paraula ja no evoca allò que realment vol dir.

En realitat no és un problema greu, sinó la conseqüència inevitable de l’evolució de la societat. Per això ara ja no relacionem el salari amb la sal sinó amb els diners. Però de vegades la paraula té un sentit per alguns i un de diferent per uns altres, aleshores es creen uns moments de confusió fins que ens n’adonem de les diferents interpretacions que estem fet.

Això em passa algunes vegades, quan un terme relacionat amb la ciència evoca una idea diferent en la majoria de gent. I un bon exemple el tenim en els homes primitius. Resulta molt freqüent parlar indistintament dels Neandertals i dels Cro-magnons agrupats sota la mateixa idea. Uns humans primitius, amb grans mans, cara de bestiotes, musculosos, possiblement emetent sorolls guturals i amb un nul nivell de refinament.

I la veritat és que durant uns segons acostumo a estar descol·locat, perquè aquesta imatge si que correspon, més o menys a un Neandertal, però en absolut no té res a veure amb un Cro-magnó.

Pel que fa a l’aspecte físic, si voleu tenir una idea de com eren els cro-magnons simplement cal que us poseu enfront d'un mirall. Anatòmicament no eren diferents de nosaltres. És clar, no anaven afaitats ni pentinats ni guarnits ni res d’això, però el Cro-magnó ja és el pas final de l’evolució dels homínids. Són els homes moderns, tant sols que van viure fa 35.000 anys... i segueixen (seguim) dominant el món.

Ells són nosaltres i nosaltres som Cro-magnons.

Probablement, encara que segur del tot no és, el gran drama dels Neandertals va ser l’aparició dels Cro-magnó. Compartien l’ecosistema, els recursos, l’hàbitat, però no podien competir amb les tècniques refinades, la major agilitat i la més dilatada esperança de vida dels nouvinguts.

És clar, els Cro-magnó sols disposaven d’eines de sílex, fusta, ossos i demés, però és que aleshores tot just començava l’evolució de la tecnologia. Una evolució que ens va portar fins al punt de poder enviar un Cro-magno a la Lluna. De fet, no hi ha res que faci pensar que si podéssim viatjar en el temps, agafar un bebè Cro-magnó i portar-lo a l’actualitat, educat en el nostre ambient i creixent en la nostra societat, no fos perfectament capaç de fer qualsevol carrera, o pilotar un avió. El potencial del cervell ja estava desenvolupat, sols calia que ho fes la societat amb tot el que això comporta.

Els Neandertals, pobres, ho tenien més fumut. No van poder adaptar-se, o no ho van poder fer prou de pressa, i el preu va ser la desaparició sense deixar descendència. No són avantpassats nostres. Més aviat són cosins propers. Una branca de l’arbre evolutiu que es va extingir fa 35.000 anys.

Ja se que Cro-magnó sona a primitiu i que evoca una imatge d'homínids primitius, però segur que si aixequessin el cap i s’adonessin de com els considerem se'n farien creus. De totes maneres, no s’hi pot fer res. Els cro-magnons som així.

Deu anys sense Sagan

Ahir va fer deu anys que va morir Carl Sagan. Una data trista, perquè va ser un dels grans divulgadors de la ciència al segle XX. Estic segur que moltes vocacions científiques van néixer o es van consolidar definitivament a mida que anaven passant capítols de la sèrie “Cosmos”. En Carl Sagan compartia amb Isaak Asimov una rara qualitat, la capacitat de fer entenedores coses aparentment complexes i, alhora, sense renunciar al rigor.

La clau està en algunes de les premisses que va tenir en compte quan va crear la sèrie Cosmos. Com diu a la introducció:

“...el públic és molt més intel·ligent del que s’acostuma a suposar; les qüestions científiques més profundes sobre la naturalesa i l’origen del món exciten els interessos i les passions d’un número enorme de persones...

És essencial per a la nostra supervivència que comprenguem la ciència. A més, la ciència és una delícia; l’evolució ens ha fet de manera que el fet de comprendre ens doni plaer, perquè qui comprèn té més possibilitats de sobreviure”.

De fet, no va ser únicament un divulgador (que no és poc!) sinó que també era un científic en actiu amb importants publicacions. Per exemple, va poder explicar les altes temperatures de Venus gràcies a l’efecte hivernacle o va participar en el disseny de les missions Víking a Mart.

Però els treballs científics tenen un abast limitat. El mèrit principal de Sagan va ser fer arribar la ciència a persones que en principi no hi estaven particularment interessades. Segurament perquè desbordava entusiasme en el que feia. Prenent una altra de les seves frases:

"... Després de tot, quan estàs enamorat, vols explicar-ho a tothom. Per això, la idea que els científics no parlin al públic de la ciència em sembla aberrant”.

Al món hi ha massa engalipadors, massa manipuladors i massa integristes com perquè no trobem a faltar ments brillants i entenedores com en Sagan. Per descomptat, els que ens agrada parlar de la ciència si que lamentem la seva pèrdua. Curiosament encara segueix la idea que la ciència és una temàtica àrida i que interessa poc. Però la mateixa blogosfera té un bon nombre de blocs centrats en la divulgació científica, de molt nivell i amb un èxit notable, cosa que rebat aquesta idea. Segur que l’Omalaled, en pereto o la carme estaran d’acord.

De vegades, quan segueixo les missions dels robots a Mart, o la descoberta de noves espècies en racons allunyats de les selves de Borneo o de l’Amazònia, em pregunto? Que hauria dit en Sagan sobre això? Quin punt de vista nou i sorprenent m’hauria fet descobrir?

Preguntes que ja no tindran resposta, però en tot cas el seu llegat és extraordinari: Va despertar la curiositat i les ganes de saber de milions de persones.

Saludable química

Un argument molt repetit en la publicitat és aquell que associa les coses naturals amb la salut, mentre que es parla despectivament d’aquells productes que són “tot química”. Tots hem vist anuncis en que es promouen aliments lliures de productes artificials, o diferents versions de l’eslògan “menja sa, menja natural”. Com sempre, hi ha alguna cosa de certa, però també és un error greu associar la química amb problemes de salut i càncer i considerar que tot el que és natural ha de ser sa.

Per començar n’hi ha prou en recordar que bona part dels verins més potents tenen un origen perfectament natural. La cicuta, la digitalina, algunes amanites, el curare,... tots són productes d’origen natural, sense rastre d'intervenció artificial, i que ens poden provocar la mort en poques hores.

I per altra banda, intentar abastir d’aliments les grans ciutats d’avui en dia, sense aplicar conservants als aliments seria simplement impossible. La majoria de la població viu lluny dels punts d’origen dels aliments i cal fer alguna cosa perquè es conservin en bon estat mentre es transporten i es distribueixen. La tria és afegir conservants o menjar aliments en diferents graus de degradació.

I no, no tots els additius amb aquelles denominacions tant estranyes provoquen càncer.

Possiblement dessota de tot hi ha la idea bíblica que Deu va posar la natura al servei de l’home, i si això és així, cal assumir que les coses que ofereix la natura han de ser necessàriament les millors.

Però encara que és cert que de les plantes podem obtenir molts productes beneficiosos per a nosaltres, cal recordar que elles ho fan amb un altre objectiu. Els vegetals no tenen cap interès en aportar-nos vitamines, en oferir-nos extractes que ens mantinguin joves o en generar suplements nutricionals per una egocèntrica i sovint irritant espècie de mamífers.

En el fons, moltes vegades, el millor que obtenim dels vegetals per l’alimentació rau en el fet que aporten barreges de molts productes diferents, de manera que podem obtenir tota mena de molècules necessàries pel nostre cos. I això, encara que també continguin productes tòxics que, pel fet de ser naturals no son menys tòxics.

Però la idea que un producte obtingut d'una font natural ha de ser millor que un obtingut per mecanismes artificials pot arribar a extrems ridículs. Hi ha anuncis on es promou la venta de vitamines obtingudes exclusivament de fonts naturals. Sona bé, sona a salut, però una vitamina és simplement una molècula que el nostre cos no pot sintetitzar. I la vitamina C extreta dels cítrics és exactament la mateixa molècula que la que es pugi obtenir en un laboratori. I quan dic exactament és en sentit literal. Les cèl·lules són incapaces de notar la diferència.

Sembla com si la d’origen natural tingués una mena de misteriosa “energia vital” que la fes més bona. Fan que la imaginem en colors i dotada d’una aureola irradiant salut, mentre que la vitamina de síntesi ja la presenten en blanc i negre i mig corrupta.

Naturalment que prefereixo obtenir la vitamina C a partir de les taronges. Però simplement perquè aporten altres coses que també cal ingerir, aigua, sucres, fibra... i sobretot perquè estan molt més bones que una simple pastilleta.

Però quan veig aliment lliures de conservants em pregunto si realment estaran ben conservats. Potser ja han començat els processos de degradació? Hi haurà bacteris colonitzant aquell menjar? La putrefacció, encara que no sigui evident estarà acumulant productes de degradació que, tot i ser naturals, són molt poc sans?

Evidentment, això dependrà del tipus de producte, de l’origen del producte i de l’època de l’any. Si puc estalviar els additius, perfecte, però moltes vegades és millor una dosi adequada de química que farà que un aliment sigui molt més sa.

Des-desertització

De vegades costa entendre els fets històrics, simplement perquè ens costa situar-nos en les condicions d’altres temps. D’això en vaig tenir un bon exemple en el cas de les guerres entre Roma i Cartago ara fa uns 2.200 anys. Pensava que eren guerres per la supremacia militar i econòmica al Mediterrani, i en part si que ho eren, però hi havia un factor molt important que sempre se m’escapava (tot i que els professors d’història m’ho van comentar amb tota seguretat).

El cas és que el nord d’Àfrica representava per Roma el principal subministrador de cereals. I d’aquest blat en depenia en bona part per poder mantenir l’Imperi que anava conquerint.

El meu problema, òbviament, era la dificultat en associar camps de blat, terrenys fèrtils i agricultura massiva amb una zona semi desèrtica com les actuals Tunísia o Algèria. En realitat, l’interès de Roma per Egipte era pel mateix motiu, més enllà de com de seductora fos Cleopatra.

Però en aquells temps, el nord d’Àfrica era un jardí. Tenia un clima més plujós que l’actual i permetia collites abundoses. En realitat ja estava canviant des de feia alguns segles, i l’avanç del desert ja s’havia iniciat, però encara no havia arribat a l’extrem actual.

Alguna cosa va canviar fa 3000-4000 anys, i el desert va començar a expandir-se, tant cap al nord com cap al sud. Òbviament en aquest cas no es culpa de l’activitat humana. S’especula sobre lleugers alteracions en el grau d’inclinació de la Terra. Això va fer que a l’estiu, Àfrica s’escalfés menys. Curiosament va ser aquest lleu refredament el que va promoure la desertització, ja que les baixes pressions tèrmiques que es generaven van disminuir d’intensitat. I aquestes baixes pressions eren les que “succionaven” la humitat provinent del golf de Guinea. En desaparèixer la humitat, es va perdre la capacitat de generar pluges i la sequera es va anar escampant inexorablement.

De fet, es un bon exemple de com funcionen els sistemes naturals. Duran molt temps no es devia notar cap efecte. Però mica a mica les sabanes que cobrien bona part del que ara és el Sahara es van debilitar degut a la falta de pluja. I a partir de determinat nivell de pèrdua de vegetació es perd la capacitat del terreny de retenir la humitat. Aleshores tot s’accelera de cop. Els pocs arbres que queden desapareixen i les dunes comencen a moure’s.

Però sembla que la situació pot canviar. Hi ha dades recents que indiquen un retrocés de la zona desèrtica. Allà on hi havia dunes, comença a treure el nas la vegetació. Especialment per la zona sud del desert. Mauritània, Níger, Burkina Faso... potser tindran una oportunitat de guanyar terrenys i augmentar la seva qualitat de vida.

I les causes no estan clares. Podria ser algun altre efecte planetari que ens passi desapercebut, però també l’aplicació de tècniques d’agricultura més adequats.

Per exemple, una cosa tant simple com dipositar pedres en línies horitzontals al llarg dels terrenys en pendent fa que la poca pluja que cau s’aprofiti molt millor. L’aigua no baixa ràpidament pel pendent, arrossegant el poc terra aprofitable, sinó que es veu frenada i circula molt més lentament, empapant el terreny i tornant-lo molt més aprofitable per cultivar-hi el que calgui.

L’ús a gran escala d’aquestes tècniques simples permet tornar fèrtils terrenys erms, disminueix la salinitat dels aqüífers i ofereix noves possibilitats a milions de persones.

I dona esperança a tothom, perquè ja toca que de tant en tant les noticies mediambientals siguin positives!

Batejant amb gràcia

Un dels problemes inicials que cal resoldre en qualsevol descobriment científic és el tema dels noms. Un cop descobert un estel, una molècula, un mecanisme, un fàrmac, un vegetal, el que sigui, cal posar-hi un nom. I això permet descobrir algunes coses sobre com funciona la ciència i, sobretot, la mentalitat d’alguns científics.

De vegades hi ha comissions internacionals per controlar la nomenclatura. Per exemple, en el cas dels planetes, el descobridor pot fer una proposta, però la unió internacional astronòmica és qui té la potestat de batejar els nous objectes celestes que es descobreixin. I de vegades canvien el nom proposat. Per exemple, un dels darrers planetes nans descoberts més enllà de Plutó es va batejar inicialment amb el nom de Xena. Això van fer-ho (diuen) agafant el nom d’una sèrie de TV (suposo que també hi ha un còmic al darrera) anomenat “Xena, la princesa guerrera”. Però com que el costum per ara és batejar els planetes segons noms dels Deus antics, finalment la IAU li va canviar el nom per Eris, la deessa de la discòrdia.

Però quan es deixa als investigadors posar noms, aflora aquella vena imaginativa que contradiu la imatge del científic cap-quadrat. Per això tenim a l’espai grans estructures batejades amb noms tant suggerents com “El gran atractor” o “La gran muralla”, que són immenses acumulacions de matèria amb prou força gravitacional com per atraure galàxies senceres.

Un altre exemple el tenim en els físics que fa anys miren d’arribar a ”l’Illa de l’estabilitat”. Per sintetitzar nous elements el que fan és fer xocar dos àtoms de determinats elements pesants, i si els nuclis es fusionen, donen lloc a un nou element més pesant que els altres. El problema és que són molt inestables i es desintegren quasi immediatament. Per exemple, de l’element 115 de la taula periòdica tant sols s’han fabricat... quatre àtoms! Que van durar 90 mi.lisegons. Però la teoria diu que a partir de l’element 162 hi ha uns quants elements que han de ser molt més estables. Aquests elements són els que composen la, de moment inabastable “illa de l’estabilitat”.

També són curiosos els noms dels quarks, els elements que formen els protons i els neutrons. Hi ha el quark “estrany” el quark “encant”, el quark “cim”...

La imaginació també es dispara és en els acrònims que fan servir els biòlegs. Quan es descriu una proteïna s’acostuma a posar un nom relacionat amb la funció de la proteïna. Així tenim la “aquaporina” que fa porus perquè l’aigua pugui entrar a les cèl·lules, o la “tubulina” que s’agrupa per formar tubs dins les cèl·lules. Però de vegades surten noms molt llargs i es fa servir un acrònim. Per exemple la “Molècula d’Adhesió de Cèl·lules Vasculars” és la VCAM. Normalment no tenen res d’especial, però és que algunes les han bategat amb noms com IRAK, RIP, SUMO, o NEMO.

És clar, si dius que treballes buscant en NEMO, pensaran que ets boig i et costarà fer entendre que no, que el que t’interessa és el “NFkB Essential Modulator”. O que si estàs capficat amb IRAK, no té res a veure amb la política internacional, sinó amb la “Interleukin-1 Receptor-Associated Kinase”.

I en el cas de la proteïna DIABLO “Direct IAP binding protein with low pI” el nom és molt forçat, cosa que em fa pensar que el que se’l va inventar era un catxondo.

De manera que si un dia descobreixo una proteïna ja m’ho faré venir bé per batejar-la CENTPEUS. Potser... “Complex d’Expressió Nuclear Transportat Per Evaginacions Unifactorials Sistematitzades”?

Mmmm, ara que hi penso, hauria de ser en anglès. Bé, ja pensaré alguna cosa. A més, primer caldrà fer algun descobriment.

Calor corporal

Diuen que en temps antics, els nobles, per tal d’escalfar-se el llit abans d’anar a dormir feien posar-hi uns nadons que, amb la seva calor corporal temperaven els llençols. No és cap bajanada, perquè els nadons generen proporcionalment, molta més escalfor que els adults. I això es nota encara més quan estan malalts. No tenen febre com tothom, sinó que es posen “a bullir” amb molta facilitat.

Tot això té relació amb un problema al que s’han d’enfrontar les criatures. És un problema físic sobre la relació entre superfície i volum. Proporcionalment, un nadó té molta mes superfície corporal que un adult. De la mateixa manera que una formiga és quasi tot superfície mentre que un elefant és quasi tot volum.

El problema és que la calor corporal es genera dins el cos, però es perd per la superfície. Això vol dir que els nadons perden calor corporal amb molta facilitat. I com que som animals que mantenim una temperatura constant, els petits han de fer un gran esforç generant calor per mantenir-se als 37 °C òptims a la que funciona el nostre cos. N’han de fer més que els adults, simplement perquè les seves pèrdues són proporcionalment superiors.

I per generar calor el nostre cos té un teixit particularment eficaç, tot i que ben poc conegut. És el teixit adipós marró. El nom ja dona pistes. Es tracta d’un teixit adipós, és a dir, que està fet bàsicament de greix, però no és el greix normal (el teixit adipós blanc) sinó que té un color marró per dos motius. El primer és que està ple de vasos sanguinis ja que disposa d'una irrigació molt superior a la resta de teixits. Això és així, bàsicament, per poder exportar la calor que genera cap a la resta del cos. I el segon motiu és que les cèl·lules d’aquest teixit (els adipòcits marrons) són molt riques en uns orgànuls subcel·lulars anomenats mitocondris.

A les cèl·lules, els mitocondris aprofiten el metabolisme de tot allò que hem menjat per generar energia química que l’organisme pugui aprofitar. Això ho fan amb un sistema molt complex i d’una extraordinària bellesa bioquímica i al final fabriquen una molècula anomenada ATP que el nostre cos farà servir com a paquets d’energia per funcionar.

Però els mitocondris del teixit adipós marró són diferents. Fan la seva feina normalment, és a dir, metabolitzen el greix, però al final no fabriquen ATP. Simplement deixen que tota l’energia química que podrien generar es dissipi en forma de calor. Com un cotxe quan premem l’embragatge i l'accelerador alhora. El motor funciona molt, però no fa cap treball, simplement s’escalfa. Doncs en el teixit adipós marró, aquesta calor la captarà la sang, que marxarà cap a la resta del cos per ajudar-lo a escalfar-se i així mantenir la temperatura òptima. Naturalment, aquest sistema està exquisidament regulat i s’activa i es desactiva segons calgui.

I, on està aquest teixit adipós marró? Doncs en un nadó es troba en la posició més raonable. Escampat sota la pell com si fos una armilla tèrmica. I la major densitat es troba just a l’esquena, entre els omòplats. Per això, si voleu notar escalfor de veritat, quan un bebè tingui febre no li toqueu el front, toqueu-li l’esquena i veureu.

A mida que ens fem grans el teixit adipós marró no creix proporcionalment i queda com clapes fines subcutànies, aparentment invisibles, però que en una fotografia infraroja es pot identificar clarament.

Però no tant sols escalfa. Cremar greix és un dels mecanismes que té el cos per eliminar l’excés de calories ingerides. Que el teixit adipós marró funcioni més o menys explica perquè hi ha persones que s’engreixen amb molta facilitat mentre que altres, menjant el mateix, estan prims com secalls. L’excés de greix és eliminat, en forma de calor, amb facilitat en uns casos o amb molta dificultat en altres.

I és que, en general no hi pensem, però molta part del nostre metabolisme es destina simplement a mantenir-nos a la temperatura correcta. És el preu que cal pagar per ser animals de sang calenta.

Cabells

Un dels components del nostre cos que pot adoptar més varietat en formes, textures i colors és el cabell. N’hi ha de llargs, curts, arrissats, llisos, gairebé inexistents o angoixosament abundants... El cabell és un excel·lent exemple de com, amb la mateixa base biològica es poden aconseguir una immensa multitud de formes. I encara més si tenim en compte que la proteïna amb que està fet, la queratina, és la mateixa que dona lloc a la pell, a les ungles i les peüngles, les banyes de les cabres, les closques de les tortugues o les plomes dels ocells.

La queratina és una proteïna allargada, que té la particularitat d’agafar una forma enrotllada, con una escala de cargol. Aquesta estructura és històricament important, perquè va ser de les primeres que es va poder esclarir durant la primera meitat del segle XX. Per això la van anomenar hèlix alfa.

Aquestes fibres de queratina s’enrotllen unes al voltant d’altres, en grups de tres, que van fent microfibril·les, que alhora s’enrotllen amb altres i es van fent fibres cada vegada més grans, fins que al final tenim un cabell.

La gràcia està en la manera com s’uneixen entre si aquestes fibres i en com es manté la forma enrotllada de l’hèlix alfa. La fibra de queratina està feta d’aminoàcids, que tenen moltes característiques peculiars, i una d’elles és que es pot donar una atracció entre diferents aminoàcids. Són atraccions febles, bàsicament causades perquè uns tenen una part amb càrrega positiva i altres la tenen negativa. Aquesta mena d’unions es diuen “ponts d’hidrogen” i si es formen entre un aminoàcid de la cadena i un altre que es troba quatre aminoàcids més endavant, la fibra agafa la forma enrotllada.

Per fer-se una idea n’hi ha prou amb imaginar un collaret de perles posat de manera que cada perla toquin la perla de quatre posicions més endavant.

El que passa quan ens rentem el cap és que l’aigua es fica per entremig de la molècula i trenca aquestes unions de “pont d’hidrogen”. I com a conseqüència, la fibra que estava enrotllada en forma d’hèlix, passa a estar llisa. Com si agaféssim el collaret i l’estiréssim. La llargada augmentarà, i això és exactament el que passa amb el cabell mullat! Que s’allarga.

Però d’una manera temporal. Quan s’assequi, l’aigua anirà desapareixent i l’estructura inicial es recuperarà a mida que es refacin els ponts d’hidrogen que mantenen l’hèlix estable.

En el cas dels rínxols també depèn d’uns enllaços, però aquests són diferents, molt més forts. És diuen “Ponts disulfur”, perquè enganxen aminoàcids que tenen un àtom de sofre en la seva estructura. La queratina en té molts d’aquests aminoàcids. I per això el cabell fa una olor característica quan es crema. Una olor que també fan les ungles i tot el que té queratines. Per això en castellà es diu “Huele a cuerno quemado”.

Aquestes unions el que enganxen son les diferents fibres de queratina que donen lloc al cabell. Si tenim un pont disulfur cada deu aminoàcids no passa res, tenim un cabell llis. Però si en uns casos un extrem del pont és cada deu aminoàcids i l’altre és cada quinze, hi ha fibres que s’han de plegar, l’estructura resultant ja no serà llisa completament sinó que s’anirà girant, i aquest gir és el que al final dona lloc als rinxols.

De fet, per fer una permanent els que fan és afegir una substància que trenca els ponts disulfur, enrotllar el cabell de la forma que volem i desprès treure el producte perquè els ponts disulfur es refassin... però en la posició que hem forçat. I com que són uns enllaços prou forts, les permanents duren tant de temps.

Amb els cabells és com si la natura s’hagués comportat com una criatura jugant amb els collarets de perles de l’àvia a veure quantes formes pot fer que agafin si els plega d’una manera... o d’una altre... o n’ajunta uns quants... o els retorça... o...

Poloni, l'element de moda

Sobtadament, i per motius ben dramàtics, hi ha un element químic que s’ha posat en boca de tothom. El poloni, l’arma amb que van acabar amb la vida d’Alexander Litvinenko i que ara s’està trobant en apartaments, avions i altres indrets de tota Europa.

Les autoritats ja han informat que encara que es trobin restes de poloni aquí i allà, en principi, no cal patir pel risc de contaminació. Les quantitats són molt petites i el poloni sols és perillós si l’ingereixes o el respires en una certa quantitat.

Però el poloni resulta ser un element molt interessant i amb una història molt curiosa (a més de servir per enverinar enemics polítics). D’entrada cal dir que ja en el moment del seu descobriment el poloni es va fer servir, d’alguna manera, amb finalitat política, tot i que d’una manera més civilitzada que la que hem vist darrerament.

El poloni va ser descobert pel matrimoni Curie. De fet va ser el primer element que van descobrir. El Piere i la Marie Curie estaven intrigats per l’observació que el mineral d’urani, la pechblenda, emetia més radiacions de les que es podia esperar. Per tant, van deduir que algun altre element present en les mostres devia ser encara més radioactiu que l’urani.

Aquella misteriosa radioactivitat es mantenia en les restes de mineral fins i tot desprès de l’extracció de l’urani. Per tant, el que van fer els Curie va ser aconseguir una tona de restes de pechblenda de la que ja n’havien extret l’urani i van començar a purificar els diferents components. Finalment se'n van sortir, i el juliol del 1898 van anunciar el descobriment d’un nou element molt més radioactiu que l’urani. Va ser una feinada, perquè tant sols hi ha un mil·ligram del nou element per cada deu tones de pechblenda.

Calia posar-hi un nom, i Marie Curie va decidir anomenar-lo Poloni. Això ho va fer en memòria de la seva terra, però cal tenir en compte que, en aquell temps, Polònia no existia. Al segle XVIII el regne de Polònia havia desaparegut, repartit entre les grans potències europees d’aleshores, sobretot Prússia i la Rússia imperial. Marie Curie va anomenar poloni al nou element per tal de recordar al món el desig d’independència dels polonesos. Una independència que no van aconseguir fins desprès de la primera guerra mundial, al 1918.

Com a curiositat, cal recordar que a les mostres de pechblenda encara hi quedava radioactivitat, de manera que els Curie van continuar, i anys desprès van identificar el radi.

Una altra particularitat del poloni és que és l’element que té més isòtops diferents. Hi ha 25 isòtops de poloni, tots radioactius, encara que el més conegut és el poloni 210. I encara més curiositats. La seva estructura molecular és la d'un cub perfecte. Cada àtom de poloni està envoltat de sis àtoms de poloni més. La resta d’elements prenen configuracions més curioses, però cap com el poloni.

Certament el poloni és molt radioactiu, molt més que l’urani. Però és l’últim de la fila. Això és perquè els elements radioactius en emetre radiacions es transformen en altres elements. Al final acaben donant plom, que ja no és radioactiu i per tant es queda tal qual. Doncs el poloni, és l’anterior al plom. Desprès d’ell ja no hi ha més reaccions.

Una propietat útil és que, en ser tant radioactiu, el que fa és emetre calor per si solet. Això ha resultat extremadament profitós per l’exploració de l’espai. Es fa servir poloni per escalfar components de naus que han de resistir temperatures molt baixes. Per exemple, els Lunokhod, els rovers que van portar els russos a la Lluna als anys 70 mantenien la temperatura de nit gracies a piles termoelèctriques de poloni.

I finalment, també es fa servir el poloni com a repel·lent per la pols. Hi ha raspalls antiestàtics, sobretot per material fotogràfic, que incorporen una mica de poloni ja que emet ions que neutralitzen les càrregues estàtiques que fan que la pols s'enganxi. Naturalment, la quantitat de poloni que fan servir es ridículament infinitesimal.

Un mineral històric, curiós, sorprenent i... tòxic. Però la seva toxicitat és de molt curt abast, les radicacions que emet tant sols poden travessar una distància molt petita d’aire, un full de paper les detura i no poden traspassar la capa externa de la pell. Per això encara que s’hagin trobat restes a alguns avions, ni tant sols en el cas que ens hagués tocat aquell seient ens caldria patir, a no ser que anéssim rosegant el seient, és clar. Perquè si te’l posen al menjar ja és una altra cosa. Aleshores està a dins, en contacte íntim amb les cèl·lules a les que fregirà els nuclis. I no hi ha cap manera de fer-lo sortir.

Ah!, i ha sortit la notícia que per internet se’n pot comprar. La veritat és que no es cap sorpresa. Als laboratoris es fan moltes de les comandes via internet. Una altra cosa és que els venedors li ho venguin a qualsevol o que ho facin en quantitats perilloses. La paperassa que cal omplir per aconseguir demostrar que ets un laboratori de recerca i que tens motius justificats i legals per adquirir poloni (o altres productes radioactius o tòxics) us asseguro que és inacabable.

Nota pel Papitu: Tenies raó, el tema del poloni era molt interessant per fer-ne un post. Gràcies pel suggeriment/repte ;-)

Fibromiàlgia, o viure al voltant del dolor.

Hi ha malalties que estan envoltades de misteri, i una de les més conegudes per aquest motiu és la fibromiàlgia. De fet, fa relativament poc temps que s’ha reconegut com a malaltia. No va ser fins al 1982 que la OMS no la va catalogar com a tal, i encara avui hi ha metges que es resisteixen a fer-ho. No és que siguin particularment escèptics, sinó que la malaltia (més aviat és una síndrome) resulta molt difícil de descriure i catalogar, sobretot perquè es defineix per una cosa tant difícil de definir com és el dolor.

La característica principal de la fibromiàlgia és el dolor crònic en els teixits fibrosos, músculs, tendons i ossos. Però, encara que tots sabem que és el dolor, costa definir-ho i sobretot explicar-ho. Un dels problemes que tenen els metges és que molt sovint venen pacients que tenen dolor, però són incapaços d’explicar quina mena de dolor és. Com una punxada? Una Cremada? Un cop? Una pressió? Una congelació? Una rampa? Localitzat? Difós? El dolor és una percepció subjectiva i, per tant, difícil de transmetre.

Al final sols podem posar exemples, que de nou seran subjectius. En el cas de la fibromiàlgia és un dolor semblant al de quan tenim una afecció vírica i ens fa mal tot el cos, ens molesta la pell i fins i tot la roba, quan qualsevol moviment que normalment fem sense pensar ens recorda que tenim un “trancazo”, que estem “cruixits”. Aquella sensació de ser dolorosament conscients del nostre cos, quan normalment ni ens n’adonem. Això, que ens pot durar un o dos dies, s’allarga crònicament en pacients de fibromiàlgia. De fet, per diagnosticar-la, la característica principal és aquest dolor quan dura més de dos mesos i no es pot trobar cap altre causa.

El que passa és que normalment el dolor es pot associar a un dany en el cos. Aleshores el metge cura la ferida (o la cremada, o la pressió, o el que sigui), i el dolor desapareixerà. El problema amb la fibromiàlgia és que, aparentment, no hi ha res que generi el dolor. Això és el que desconcertava als metges.

A més, se sap que hi ha gent molt hipocondríaca, que somatitza els problemes psicològics i acaben sentint-se malaltes, o amb dolor, quan en realitat no hi ha cap problema físic que ho generi. Per tant, durant molt temps es va considerar la fibromiàlgia com una entitat poc “real”. I amb tota seguretat, el fet que afecti principalment a les dones no va facilitar gens el seu reconeixement en un mon masclista com el nostre.

Afortunadament aquesta idea ja ha canviat, i ara s’està treballant molt en intentar esbrinar quin és el mecanisme que porta a la fibromiàlgia. Desprès de tot, el dolor és un senyal d’alarma. I tots sabem que les alarmes, de vegades es disparen sense motiu. El fet que no identifiquem la causa no vol dir que el pacient no senti el dolor. El que toca és descobrir perquè l’alarma del cos salta amb tanta facilitat o amb tanta intensitat.

Inicialment es pensava que el problema estava en els mateixos músculs, però ara s’està investigant alteracions en el sistema nerviós. Potser les neurones del dolor es disparen amb estímuls massa febles? Un excés de neurotransmissors? Un excés de receptors? El problema està en les neurones que detecten el senyal? En les que transmeten el senyal fins al cervell? En les que interpreten el senyal quan arriba al cervell? Les persones afectades tenen problemes de son. Això és una conseqüència o una causa de la malaltia? Moltes preguntes i molt poques respostes.

I a sobre, el dolor té dos components. Un es el primari, el propi dolor clarament identificable, però hi ha un component secundari associat. Lluitar amb el dolor cansa molt, deprimeix molt, esgota molt. I no és un fenomen que es pugui minimitzar. De fet, un dels principals problemes de la fibromiàlgia es la depressió que acostuma a comportar. Una depressió augmentada per la poca comprensió social de la malaltia. Si algú es queixa sempre de dolor pot ser un ploramiques (que n’hi ha) o un malalt de veritat (que també n’hi ha). I com que no hi ha una prova diagnòstica clara per definir-ho, els metges no ho tenen fàcil per destriar.

Ara com ara, la fibromiàlgia no te tractament, no en coneixem la causa, costa de diagnosticar... Però si més no, la cursa per investigar tot això ja ha començat i podem esperar que amb el temps, aquest panorama anirà canviant. Més val tard que mai.

Aigua a Mart?

L’exploració de Mart està resultant un pou de sorpreses, cada una més excitant que l’anterior. La NASA acaba d’anunciar que ha trobat dades que indiquen la presència d’aigua líquida a la superfície del planeta en temps molt recents.

Això és tremendament important, ja que l’aigua representa per nosaltres una de les claus de la vida. Tant de la que pugui existir allà, i que representaria el somni de qualsevol biòleg, com de la que podem portar nosaltres a l’hora de colonitzar el planeta veí.

De totes maneres, cal anar amb peus de plom abans de deixar-se portar per l’entusiasme. Contra el que diuen molts diaris, la NASA no ha trobat aigua líquida, el que ha trobat són indicacions que suggereixen que fa pocs anys va circular aigua líquida per la superfície. La diferència és molt important. El que tenen en realitat són unes imatges en les que es veuen clarament les marques del que podria ser una torrentera. L’important és que en unes imatges obtingudes sis anys abans, aquestes marques no hi eren. Per tant, no parlem de milers d’anys, sinó d’alguna cosa que va passar fa molt poc temps.

L’aigua ja no hi és, però això és normal. La feble atmosfera de Mart fa que bulli gairebé immediatament, encara que la temperatura sigui molt baixa.

De totes maneres, encara que el fluir de l’aigua sigui l’explicació més plausible, no cal descartar altres causes. En paraules d’un dels científics de la NASA, el grau de certesa que tenen es alt, però no extremadament alt. Ja se sap que mai està de més ser previngut.

El que passa és que això obre altres preguntes: Si aquelles marques les ha originat l’aigua, d’on provenia? És aigua subterrània que per algun motiu ha aflorat? Hi ha aigua a pocs metres de la superfície en aquella zona? Per quin motiu s’ha produït l’aflorament?

L’important, de totes maneres, és que ara es disposa de tecnologia per anar i esbrinar-ho. Diguem que és un tema que podem resoldre i no limitar-nos a especular. Però això comporta algun problema. Imaginem que hi ha aigua líquida en aquella zona. Això la convertiria en l’indret conegut on és més probable trobar vida extraterrestre. Tal com passa a la Terra, és possible que alguns organismes microscòpics creixin al voltant de la zona humida. Naturalment podria ser una vida completament diferent a la de la Terra i que no tingui res a veure amb l’aigua, però per algun lloc cal començar. En tot cas, posats a buscar vida, sempre és millor fer-ho prop de l’aigua.

Si fos així, quina mena de vida seria? Quin metabolisme tindria? Les molècules que la composen serien semblants a les nostres? Serien molt diferents? En realitat podríem assistir al naixement d’una nova ciència que fins ara sols és teòrica. L’exobiologia o biologia extraterrestre.

Però com estudiar-ho? Perquè el simple fet d’anar-hi implica un terrible risc de contaminació. I amb això parlo de contaminar l’ecosistema marcià amb microorganismes de la Terra. Seria dramàtic que el féssim fos contaminar, i potser exterminar, la primera mostra de vida extraterrestre. I aquest no és un risc teòric, sinó molt real.

Per tant, de nou caldrà treballar amb robots, que poden ser esterilitzats amb molta més eficàcia. De fet, hi ha previstes missions enfocades a buscar formes de vida fent servir robots que es llençarien cap el 2009. La zona on ha aparegut la marca de l’aigua seria un excel·lent indret on buscar.

Curiosament la zona s’anomena Terra sirenum. Potser sigui un bon presagi. Qui sap si allà hi trobarem les primeres sirenes marcianes.

El primer colorant

Els humans tenim una clara tendència a ser presumits. Ens agrada lluir d’una manera diferent que la resta i vestir-nos de maneres que destaquen. I en aquesta feina, l’us de robes de colors llampants que ens diferenciïn de la resta ha sigut una constant des dels temps històrics. Per això, la producció de colorants ha constituït un dels interessos de qualsevol cultura. Ja a l’antiga Creta, fa uns 4000 anys, es preparava a partir dels musclos un colorant natural anomenat “Porpra de Tir”, que donava molt prestigi social. Més que res perquè era molt car, ja que per obtenir un gram de colorant feien falta uns 9000 musclos!

Avui en dia ja se'n fan molts de colorants, però el primer es va aconseguir d’una manera ben curiosa. Sobretot perquè qui el va fabricar tenia una idea molt diferent del que volia obtenir.

Al segle XIX, un dels problemes de l’imperi britànic era la qüestió sanitària per les seves tropes d’ultramar. La malària feia estralls, i obtenir quinina per les seves tropes era car i no en tenien prou. En aquell temps, la quinina s’extreia de l’escorça del quino, un arbre de Sudamèrica. Per això, ho havia un gran interès en trobar la manera de sintetitzar-la en grans quantitats.

Doncs al 1856 un jove anomenat William Perkin va decidir intentar-ho. Amb 15 anys ja havia entrat al Real Col·legi de Química, i evidentment era un jove brillant i amb empenta. Per obtenir quinina se li va acudir agafar anilina i oxidar-la amb dicromat potàssic. Això ho va fer en un laboratori improvisat a casa seva i amb mètodes una mica barroers. El que va aconseguir va ser, com acostuma a passar en síntesi química, una pasterada negra i inservible. Ara bé, quan va intentar netejar amb alcohol els tubs on havia fet la reacció va observar que aconseguia un intens color malva (o porpra) que tenyia molt bé la seda i altres teixits. A sobre, resistia els rentats i no es feia malbé amb la llum.

De manera que el jove Perkin, amb tant sols 18 anys va abandonar la quinina i va patentar el primer colorant obtingut per síntesi química. Tot seguit va aconseguir diners, va fundar una empresa i es va fer milionari amb la fabricació del seu colorant malva (la malvaina). Va ser una feinada, però se’n va sortir amb un gran èxit. L’empenta final va ser quan la reina Victòria a Anglaterra i l’emperadriu Eugènia a França van lluir robes d'aquell color porpra. Poder vestir del mateix color que la realesa a preus asequibles va popularitzar el nou colorant de manera definitiva.

En Perkin va seguir fabricant nous colorants i es va retirar als 36 anys. Ja tenia prou diners i la competència amb la indústria química alemanya estava endurint-se molt. De totes maneres va seguir treballant en la síntesi química i encara va fer algun altre descobriment important. Per exemple, per sintetitzar àcids grassos insaturats es fa servir l’anomenada “reacció de Perkin”.

Però una de les grans contribucions de Perkin a la ciència va ser evidenciar que la recerca podia sortir dels laboratoris i de l’àmbit estrictament acadèmic per donar fruits aplicables al dia a dia de la indústria, del consumisme i de les finances. Vaja! Que amb la ciència un també es podia fer milionari.

En tot cas, no n’hi ha prou amb ser un científic brillant. També cal ser un economista perspicaç, un negociant astut, un venedor hàbil, tenir sort i treballar dur. Perkin va reunir totes aquestes característiques i se’n va sortir.

De manera que quan compreu un mocador o un vestit de color malva, recordeu que teniu a les mans el colorant que va donar lloc a la indústria química moderna.

Relativitat

Si es fa una enquesta per identificar alguns dels més grans científics de tots els temps, hi ha alguns noms que segur que hi apareixen, i entre ells està el de l’Albert Einstein. La seva Teoria de la Relativitat va representar un dels canvis més grans que s’han donat respecte al concepte que tenim de com és la realitat. A partir d’Einstein ni l’espai ni el temps ni la matèria ni res van tornar a ser el que eren. Els conceptes que presentava eren tant sorprenents, la realitat que descrivia escapava tant de la nostra experiència que es va arribar a dir que al món tant sols mitja dotzena de persones comprenien realment la teoria. Això és una exageració, naturalment, perquè la teoria és complexa, però tenim aplicacions d’ella a diari, com ara l’electricitat generada per les centrals nuclears.

Certament costa de fer-se la idea que el temps pot ser relatiu, o les distàncies poden variar segons si ens movem o estem quiets. Segons la relativitat, quan un objecte s’accelera fins a velocitats properes a la llum es comencen a notar uns efectes sorprenents. Un dels més famosos és que la seva massa augmenta. En realitat tampoc hauria de semblar-nos tant estrany. No veiem problemes en el fet que un cos es dilati per efecte de la calor. Doncs si la temperatura pot fer augmentar la mida d’un objecte, perquè ens ha de sorprendre que la velocitat modifiqui la massa? Però, és clar, la dilatació la podem experimentar en la vida normal, mentre que els efectes relativistes difícilment els podrem percebre anant a les velocitats habituals.

El cas és que aquest augment de massa té una conseqüència empipadora pels escriptors de ciència ficció. Encara que no és correcte confondre el pes amb la massa, podem pensar que com més de pressa et mous, més peses. I a gran velocitat l’augment de pes es fa cada vegada més gran. Per això és impossible anar més de pressa que la llum, perquè en aquell punt el nostre pes es faria infinit. I per fer-lo anar encara més de pressa, doncs caldria donar-li una energia infinita cosa que és, òbviament, impossible.

I amb el temps encara és més sorprenent. A mida que anem més de pressa, el temps s’alenteix. Però s’alenteix per nosaltres, a la resta de l’Univers segueix al seu ritme. Buf! Com és possible? I com podem demostrar-ho?

Doncs s’han fet molts experiments que ho han demostrat, però un que m’agrada molt té en compte el fet que quan els rajos còsmics arriben a la Terra, xoquen amb l’atmosfera i es generen unes partícules anomenades muons. Aquestes partícules són força curioses, però l’interessant és que la seva vida és extremadament breu. En pocs microsegons es desintegren, de manera que gairebé cap hauria d’arribar a la superfície de la Terra. Simplement no tenen temps de fer-ho abans de desintegrar-se.

Però el cas és que molts arriben. Els van mesurar i se’n van detectar molts més dels que era d’esperar. Bé, de fet van detectar els que esperaven segons la teoria de la relativitat. El que passa és que, com que es mouen a velocitat propera a la de la llum, per ells el temps va a un ritme diferent que per nosaltres i els seus microsegons no duren igual que els nostres microsegons. Des del seu punt de vista, ells es desintegren quan toca.

Curiós? I tant. Estrany? Bé, potser sigui estrany, però resulta que així són les coses. En sorprèn perquè el nostre limitat àmbit de percepció va d'uns pocs mil·límetres a uns pocs quilòmetres. Però l’Univers va molt més enllà de l’escala humana i quan traspassem els límits descobrim una realitat asombrosament increïble i fascinant.

De totes maneres, si ens costa d'acceptar no ens hem de sorprendre. Sols cal recordar que a Einstein li van donar el premi Nobel, però no pas per la Teoria de la Relativitat sinò per la manera com va explicar l'efecte fotoeléctric. La Relativitat era massa estranya fins i tot per la comunitat científica.

Cares i més cares

Del funcionament del cervell en sabem moltíssimes coses, i malgrat tot, encara no l’acabem de comprendre. Per això no deixa de sorprendre cada pas que es fa en el seu estudi. Avui en dia ja disposem de tècniques molt sofisticades per poder captar imatges del cervell en funcionament. Encara no sabem que fan aquelles neurones, però al menys les podem identificar.

Però fins fa relativament poc, molta informació sobre com actuava el cervell provenia de persones que havien patit lesions al cap. Soldats ferits de bala, obrers als que sel’s clavava un tros de metall al cap. Fets molt espectaculars, que danyaven determinades regions del cervell però en les que el pacient sobrevivia.

I molts cops els metges s’adonaven que passaven coses sorprenents. Alguns pacients perdien la capacitat de parlar. I això podia passar de maneres diferents. Uns no podien dir paraules, altres deien paraules, però no podien construir frases. Alguns sols deien paraulotes! I generalment, cada perfil es podia associar a una lesió en una zona determinada.

Però el ventall d’alteracions és ampli i ens obre els ulls sobre la magnitud de les feines aparentment simples, però en realitat extremadament complexes que fa la nostra ment sense que en siguem conscients.

Una de les que ho posa de manifest més clarament és la prosopagnòsia. Una alteració en la que es perd la capacitat de reconèixer les cares. És una cosa subtil, perquè els pacients saben perfectament que estan mirant una cara, en poden descriure les característiques, saben el sexe, el color de cabell, la forma dels ulls, l’expressió... tot, excepte a qui pertany el rostre. Són incapaços de fer el nexe entre una imatge d’un rostre i una persona determinada. En els casos més greus, ni tant sols es reconeixen en un mirall.

I aquest dèficit és limita al rostre. De vegades no reconeixen la persona fins que parla. Aleshores identifiquen la veu i ja poden saber de qui es tracta. O troben la pista en alguna característica del vestir o de les mans... En general, aquestes persones el que fan és ser amables amb tothom, perquè, potser si que estan parlant amb un conegut, però ells no tenen manera de saber-ho. I han de tenir paciència, perquè molta gent no s'adona de com de real és el problema. Com deia un afectat: "A un cec ningú li posa dos dits al davant i li pregunta si els pot veure, però a mi si que em pregunten ¿com em dic?, com si per un miracle el meu cervell s'hagués recuperat".

Ha de ser fumut arribar a casa i donar per sentat que aquella persona que hi ha és la teva dona, tot i que en realitat no la reconeixes. Fa gràcia, però hi ha persones a les que els hi passa. De totes maneres, no es una patologia perfectament definida, hi ha gradacions i diferents formes. N'hi ha que si que poden recordar algunes cares, però sols un nombre molt limitat.

I això ens indica la feinada que fa el cervell. Perquè quants rostres arribem a conèixer al llarg d’una vida? Els que coneixem personalment i els que veiem a la tele o a les revistes són milers, molts milers. I tots són variacions relativament petites d'uns quants detalls. I malgrat tot, sabem perfectament si la foto que estem veien és la de Ronaldinho o la de la veïna de dalt..

Sembla fàcil, però no ho és. Quan ho penses un moment t’adones que la feinada que fan les nostres neurones per identificar cares malgrat que canviïn el pentinat, el maquillatge o que passin els anys és increïble. Des del punt de vista d’un afectat per prosopagnòsia, és una feina similar a la de poder identificar milers de pedres o de troncs d’arbre diferents i recordar-ho al llarg dels anys. Segur que les pedres o els troncs tenen característiques diferents, però el nostre cervell no està dissenyat per individualitzar-los. O en tot cas, tant sols pot fer-ho amb un nombre molt limitat d’exemplars.

I això fa pensar que quan miro un ramat d’ovelles em semblen totes iguals, però en realitat cada una té característiques diferents. Aleshores, potser per una ovella serà fàcil reconèixer a totes les seves companyes, però segurament tots els humans li devem semblar iguals.

Aigua, nitrats i porcs

De vegades hi han noticies sorprenents que ocupen grans titulars, però que sorprenen, perquè penso que el més destacable és allò que em sembla evident i que no es diu. És el que m’ha passat amb la notícia apareguda als medis de comunicació sobre els problemes que tenen a Cervera on s’han quedat sense aigua potable per culpa d’una avaria al canal d'Urgell que abastia la capital de la Segarra.

Quan això passava (que no és la primera vegada) es feien servir els pous com a reservoris d’emergència. Però en aquesta ocasió l’aigua que surt per l’aixeta no és apta pel consum humà i els habitants de la ciutat s’han d’abastir a base de garrafes d’aigua embotellada. També he sentit l’alcalde reclamant l’aport d’aigua a partir del pantà de Rialb i criticant la manca d’infraestructures hidràuliques del país.

És el problema de viure en un indret amb clima mediterrani. Plou poc i mal repartit. I sempre anem (i anirem) amb escassetat d’aigua. Per això s’esperaria que haguéssim desenvolupat una cultura de l’aigua on es valorés i es cuidés la poca que tenim. On qualsevol actuació tingués en consideració els recursos hídrics de que disposa el país i on l’us de l’aigua es valorés com cal.

Malauradament sembla que això sols va passar a València durant l’època àrab.

Perquè el que m’ha sobtat de la notícia és que ningú s’ha fet ressò del fet que l’aigua dels pous que sempre havien abastit la Segarra quan fallava el canal, ara no es pot fer servir perquè està contaminada amb nivells excessius de nitrats. I el cas és que això no deu passar per art de màgia. Algú ha afegit els nitrats a l’aqüífer. Però sembla que aquest fet no és important, no és rellevant, o potser no hi ha interès en parlar-ne

En realitat el que passa és que a Catalunya tenim engreixant-se més de deu milions de porcs, que generen una quantitat immensa de purins. I aquests purins son els que aporten els nitrats que es filtren fins els aqüífers i els deixen inutilitzables pel consum humà. És un problema seriós que ja havia comentat en alguna ocasió.

Naturalment hi ha lleis que regulen el que s’ha de fer amb els purins, però ja ens coneixem. Feta la llei feta la trampa. Surt molt car desfer-se dels purins. Moltes explotacions deixarien de ser rendibles si apliquessin la llei estrictament. I sospito que per molts càrregs municipals i comarcals ha de ser molt difícil intentar ser massa estrictes amb la gestió dels purins. És comprensible, ja que moltes famílies en depenen d’aquestes explotacions. De nou el difícil i imprescindible equilibri entre ecologia i desenvolupament.

Perquè com l’economia, bàsicament ramadera de moltes comarques interiors depèn de les granges de porcs, doncs es molt difícil controlar aquesta grandiosa quantitat de nitrats que es van generant. Ara bé, quan apareix el problema, ningú diu: “part de la culpa la tenim nosaltres per permetre que el subsòl es contamini”. Tothom diu: “la culpa és del govern que no ha fet prou infraestructures per portar-nos aigua d’on sigui”. Com diuen els italians: Piove, porco governo!

Naturalment que cal assegurar l’abastiment d’aigua a tot arreu. Però potser convindria cuidar una mica més la que tenim. En realitat al final sortiria més a compte, i tampoc caldrien tants esforços. Simplement canviar una mica la manera de mirar-nos l’aigua i deixar de banda la idea, errònia, que l’aigua no cal cuidar-la perquè és inesgotable, barata i poc important.

Però, és clar, hi ha alguna cosa més difícil de canviar que una idea?