Sabors

Si hi ha un tema en que res és exactament com ens diuen és en el món dels sabors. De petit em van ensenyar que hi havia quatre sabors bàsics. El dolç, el salat, l’àcid i l’amargant. A més, a la llengua hi tenim diferents zones per detectar aquests sabors. A la punta de la llengua es detecta el dolç, als costats i cap endavant el salat. També als costats però una mica més enrere l’àcid, i a la part del darrera detectem l’amargant. I combinant aquestes percepcions bàsiques ens fem idea de tots els sabors que notem en menjar.

Doncs el cas és que no és que tot això sigui fals, però tampoc és del tot correcte.

Per començar els sabors no són quatre. Fa un temps es va proposar un cinquè sabor, relacionat amb el gust a la carn o coses semblants i que es va anomenar umami. La paraula és d’origen japonès i significa “saborós”, i el que el desencadena clàssicament és un aminoàcid: l’àcid glutàmic.

Si voleu saber a que té gust l’umami n’hi ha prou que tasteu una pastilla de les que s’afegeixen al brou. Les “pastillas de caldo” són bàsicament glutamat monosòdic, que és la forma química en que es comercialitza l’àcid glutàmic. Es fan servir des de sempre per potenciar el sabor, i són tot un clàssic als restaurants xinesos.

Però el cas és que encara hi ha un altre sabor. Uns investigadors van trobar fa uns anys que hi ha receptors per detectar un sisè sabor, el sabor “adipós”, el que contenen els greixos. En aquest cas van trobar que rates de laboratori a les que els faltava una proteïna (anomenada CD36) no els entusiasmava menjar greixos, mentre que si mantenien la proteïna, els animals preferien de llarg aliments rics en greixos.

De manera que els sabors són, per ara, sis. Però per notar el gust complex dels aliments no fem servir únicament combinacions d’aquests sis. El que importa també, i molt, són les aromes. N’hi ha prou d’estar refredat i amb el nas tapat per descobrir com d’important és l’olor del menjar que tenim a la boca. Com que el nas i la boca estan connectats per la gola, les aromes es poden detectar, i el nas discrimina, no sis, sinó milers d’aromes diferents. La base dels sis sabors es combina amb els matisos de les aromes i amb tot això, el cervell pot generar el sentiment de sabor que experimentem.

I encara queda una cosa per matisar. Això de la distribució dels sabors en les zones de la llengua. En teoria el dolç es detecta a la punta de la llengua, però això és una mica exagerat. Si us poseu una mica de sal a la punta de la llengua veureu com detecteu el sabor perfectament!

Com acostuma a passar, si que hi ha zones amb major sensibilitat per un o altre sabor. Zones on hi ha més receptors d’un tipus o d’altres. Però no és un mapa ben delimitat i en realitat podem detectar de tot a tot arreu. De fet, fins i tot dins els budells el cos pot detectar sabors com l’amargant, que faran que la digestió vagi més de pressa o menys.

A més a més, encara es poden afegir alguns tocs finals si introduïm sensacions com la picantor, el mentolat o coses així. I també les textures poden tenir un efecte important en el resultat final. Unes combinacions que són tot un regal de la natura i que ens permeten experimentar totes les subtileses i complexitats de la gastronomia de tot el món.

L'Scarlett Johansson i els mugrons

Hi ha ocasions que no pots deixar passar, quan l’atzar, o la necessitat d’algun periodista de trobar titulars impactants, em permet posar la foto de l’Scarlett aquí al costat. I és que, que voleu? Des que vaig veure “Lost in translation” que l’Scarlett Johansson em té el cor robat.

I ara he vist un titular corrent per la xarxa on es fan ressò de la seva “perplexitat pels mugrons masculins”. A diferents webs trobo que la noia està fascinada, perplexa o confosa pels mugrons masculins. És realment el món al revés, perquè no tinc cap dubte que és molt més habitual trobar homes fascinats pels mugrons de l'Scarlett.

Per ser justs, l'entrevista era de les habituals de les revistes del cor, (encara que surt al Chicago Sun-Times) i li preguntaven a ella i a dues actrius més quines coses no entenien dels homes. Aquell rotllo sobre que en pensen que ens agradin les motos, els aparells de tecnologia punta i tots els tòpics habituals. En tot cas, la resposta que va donar va ser:

“No sé si hi ha algun aspecte dels homes que no entenc a part de perquè tenen mugrons. De veritat, perquè? Suposo que tindrà alguna cosa a veure amb el cromosoma X, però quina és la funció del mugró masculí? Potser tots comencem com criatures andrògines i després ells es van convertir en homes.”

Naturalment, aquesta sortida amb els mugrons era massa bona per deixar-ho passar, però ja dic que a la Scarlett li ho perdono quasi tot. I en aquest cas, malgrat les conyes dels periodistes, cal dir que la noia gairebé l’ha encertat.

La funció dels mugrons dels homes és senzilla: no en tenen cap. Simplement, no tot ha de tenir una funció. Però que no tinguin una funció no vol dir que no hi siguin per cap motiu. El motiu és que les dones han d’alletar les cries. Després de tot som mamífers. I això vol dir que cal tenir un òrgan dedicat a fabricar llet per alimentar les cries. Però l'evolució no va seguint camins diferents per homes i dones. Si calen mugrons, tots els humans tenen mugrons. Encara que després únicament els facin servir les femelles.

I el que diu de començar com andrògins, doncs ja és això el que passa. Encara que la clau no és al cromosoma X sinó a l’Y. Per defecte, tots els embrions humans es desenvoluparien com a femelles. L’embrió té uns grups de cèl·lules que donaran lloc als genitals i tot l’aparell reproductor i que es desenvoluparà en resposta a les hormones amb que es trobi.

Doncs en el cromosoma Y hi ha uns gens que fan que aquestes cèl·lules es transformin en testicles, que fabricaran hormones masculines que alhora faran que la resta del sistema reproductor sigui el d’un mascle. Si no apareixen aquestes hormones, el desenvolupament serà el corresponent a una femella.

Les hormones també faran que els pits, amb els seus mugrons, es desenvolupin, o es quedin atrofiats. De manera que en realitat l’esquema inicial és el mateix per homes i dones, i únicament quan les hormones comencin a actuar, les peces es disposaran d’una manera o altra. Però seran gairebé les mateixes peces, convenientment modificades. Per exemple, al principi tenim dos tipus de conductes de sortida per les cèl·lules germinals. Els conductes de Müller i els de Wolff. Quan les hormones comencin a actuar, un dels dos es desenvoluparà (Müller si és femella i Wolff si és mascle) mentre que l’altre degenerarà. Al final el que tindrem serà unes trompes de Fal·lopi i úter en un cas, o epidídim i conducte deferent en un altre.

Aquest tema dels mugrons ha sigut un dels arguments que s’ha fet servir per demostrar que en realitat no estem dissenyats d’una manera intel·ligent, o que el dissenyador no ho sembla gaire d’intel·ligent, ja que de ser-ho s’hauria estalviat posar als mascles dels mamífers uns quants òrgans sense funció.

L’error de la Scarlett ha sigut comentar-ho a la premsa del cor enlloc de preguntar als que hi entenen. Jo mateix estaria encantat de mirar d’aclarir-li tots els dubtes que tingui sobre el tema. No soc exactament un expert, però prometo que faria un esforç per ser entenedor.

Quants n'hi ha "allà fora"

Fa pocs dies, al congrés de l’Associació Americana per l’Avenç de la Ciència, l’Alan Boss, un astrònom de l’Institut Carnegie de Washington va proposar que a l’Univers hi poden haver uns cent trilions de planetes com la Terra. I això fa molt alta la probabilitat que hi hagi vida a molts més indrets a part del nostre planeta. A aquesta conclusió hi ha arribat considerant el nombre de planetes que s’estan descobrint en els darrers anys al voltant d’altres estrelles. Si la majoria d’estrelles tenen planetes n’hi ha prou en considerar que a la nostra galàxia hi ha uns cent mil milions d’estrelles, i que a l’Univers hi ha al voltant de cent mil milions de galàxies.

Com en Carl Sagan feia dir a un dels protagonistes de “Contact”, "si no hi ha ningú més a l’Univers... quant d’espai desaprofitat!”

Però encara que els números siguin espectaculars, al final seguim sense saber-ho del cert i quasi tot és pura i dura especulació. Ens trobem quasi al mateix punt que l’any 1961 quan un altre astrònom, en Frank Drake, va proposar una equació per calcular el número de civilitzacions que hi ha allà fora. Una equació de la que, malauradament, encara coneixem poques variables i, per tant, únicament podem fer suposicions.

Una versió senzilla de l'equació és (i no us espanteu):

N = N* x f_p x n_e x f_l x f_i x f_c x L

Que vol dir tot això? Doncs no és tant complicat com sembla. N és el que volem saber, el nombre de civilitzacions de la nostra galàxia que podrien comunicar-se amb nosaltres. Les d’altres galàxies ja ho deixem per futures generacions. I aquest nombre depèn d’unes quantes variables.

La N* és el nombre d’estrelles de la galàxia. Aquest nombre el sabem: aproximadament cent mil milions.

La f_p és el percentatge d’estrelles que tenen planetes al seu voltant. Abans es creia que eren poquets, però ara n’anem trobant cada vegada més, de manera que el nombre pot ser d’un 80 o 90 per cent.

n_e és per cada estrella amb planetes, quants n’hi ha que poden albergar vida. Caldrà eliminar els planetes gasosos, els massa gelats, els massa calents... Aquí ja toca especular. Normalment el valor es dóna entre 1 i 5, però tot depèn de com de restrictius siguem. És a dir com considerem la vida. Si ha de ser semblant al que estem acostumats el nombre serà menor. Si som optimistes i creiem que a planetes gelats pot donar-se una cosa semblant a la vida, augmentem el nombre. De totes maneres aviat, quan enviïn la missió Kepler, ho podrem ajustar més..

El següent element és f_l, que seria de tots els planetes que poden albergar vida, en quants efectivament ha aparegut. Per allò que diguin el que diguin, voler no és poder. Sabem que al menys en un, la Terra, la vida ha aparegut. Per tant, el valor no ha de ser 0, però no sembla probable que al 100 % dels possibles planetes la vida hagi reeixit. Vosaltres mateixos podeu triar el valor, entre 0 (mai) i 100 (sempre).

Després tenim f_i, la probabilitat que la vida evolucioni fins l’aparició de la intel·ligència. I aquí cal agafar la definició en sentit ample, però no massa. Un món de bacteris no podrà comunicar-se amb nosaltres a no ser que imaginem comunitats de bacteris intel·ligents. De nou la probabilitat pot anar entre el 0 (la intel·ligència mai apareix) o el 100. (Si hi ha vida, inevitablement s’arriba a la intel·ligència).

La f_c fa referència a si la vida intel·ligent aconsegueix la tecnologia (i les ganes) de comunicar-se amb altres civilitzacions. Un planeta de dofins contindria espècies intel·ligents, però incapaces de comunicar-se amb altres planetes. En realitat aquí ni tan sols sabem com estem nosaltres. Ganes sembla que en tenim, encara que a l’hora de la veritat ja ho veuríem. Però tecnologia? Creiem que si, però potser encara no hem descobert el sistema de comunicació que fan servir tots els ET de la galàxia.

I finalment el valor definitiu que mesura l’optimisme. La L del final és la fracció dels planetes on aquestes civilitzacions que han aconseguit tot això,... no s’han extingit. Donaríeu un valor gaire gran a la nostra? Apostaríeu a que d’aquí a deu mil anys encara seguirem aquí? O és mes probable que acabem carregant-nos-ho tot?

En tot cas el valor d’aquesta última variable és la fracció de temps d’existència del planeta en que la civilització pot comunicar. Nosaltres coneixem la radio des de fa cent anys, que és 1/100.000.000 de l’edat de la Terra i no sé si durarem molts milers d’anys més.

Al final ho multipliqueu tot i el nombre que surt és el de civilitzacions que hi ha “allà fora” amb les que podríem contactar... si les vostres suposicions són correctes.

Però si voleu una pàgina on fan els càlculs fàcilment, podeu provar-ho aquí.

A mi avui, que estic moderadament optimista, me'n surten 896. No està malament.

Llegir ràpid, llegir lent

He estat llegint el llibre “Mecanoscrit sobre els Monjos de Montserrat”, d’Hilari Raguer. És un llibre ple de detalls curiosos i interessants i, entre ells, n’he trobat un que m’ha fet pensar en un procés que normalment fem de manera automàtica però que amaga una bona dosi de complexitat. Això que estàs fent ara mateix: llegir

A molts indrets es fan classes de lectura ràpida. Una manera d’optimitzar el temps anant directe al nucli del text que volem llegir. Actualment llegim una quantitat enorme de textos cada dia, sovint de manera inconscient. Per tant, si no ens hi entretenim gaire l’estalvi de temps pot arribar ser considerable. Podem llegir per paraules clau, llegir en diagonal, llegir la primera línia de cada paràgraf o limitar-nos a llegir titulars. Moltes vegades n’hi ha prou (i en ocasions massa i tot) per agafar el missatge.

Però els monestirs són, en paraules de l’autor, escoles de lectura lenta. Llegir lent és part del que anomenen lectio divina. Òbviament no es tracta, simplement, d’anar a poc a poc llegint, sinó d’anar avançant lentament a la lectura, paint bé el contingut i significat de cada frase o paràgraf. Just el contrari del que intentem fer habitualment. I, més enllà del component espiritual que tingui aquesta mena de lectura, centrada sobretot a la Bíblia i en la que el fet d'anar lent potser sigui més aviat anecdòtic, sospito que ha de ser més difícil del que sembla.

La idea que tenim del llegir és la d’anar fent passar la vista per una filera de lletres. Anem identificant les lletres, que formen les paraules i amb la puntuació formem les frases. Una visió lineal i fluida de la lectura. Però quan s’ha analitzat com ho fem per llegir les coses han resultat ser diferents.

En experiments en que seguien el moviment dels ulls i identificaven on centraven exactament l’atenció es va veure que no avancen fluidament al llarg de la frase sinó que ho fan a batzegades. La vista es fixa en un punt, es manté allà uns instants, fraccions de segon, i després salta al text situat una mica més enllà. Agafem la informació que llegim a fragments, que no sempre corresponen amb les paraules.

Aparentment tenim capacitat per fixar l’atenció i captar el significat de grups de lletres, unes deu, no més. Aquests grups de lletres, i no les lletres individuals, és el que va captant el cervell. Això deu estar relacionat amb la zona de màxim detall de la visió. La imatge que es forma a la retina pot estar ben enfocada a tots els costats (excepte a un punt cec que tenim) però la percepció de la imatge varia molt. I la variació depèn del número de cèl·lules sensorials que hi hagi a cada zona.

Hi ha un indret on la concentració és la més alta de la retina. És on centrem la nostra atenció i podem mirar amb tot el detall de que som capaços. Però de seguida que ens allunyem d’aquesta zona trobem que a la retina les cèl·lules receptores estan més separades. Això fa que la qualitat de la imatge que podem formar sigui menor i és la que anomenem “visió perifèrica”. Doncs en llegir, no interpretem el text que cau en la zona de visió perifèrica. Sabem que hi és perquè el veiem de reüll. Però no l'interpretem.

En tot cas, és a partir d’aquests paquets d’informació que el cervell reconstrueix el sentit del que va llegint. No ho fa lletra per lletra formant paraules ja que en determinades lesions s’ha vist que alguns pacients que pateixen “dislèxia fonològica” poden llegir correctament les paraules que ja coneixen, però són incapaces de pronunciar grups de lletres que no corresponen a una paraula coneguda. Curiós? Si, però sembla que el cervell funciona així.

De manera que llegir és un procés força complex i que els ulls i el cervell fan al seu propi ritme. Per això ens costa llegir més de pressa, però tampoc ha de ser fàcil llegir a poc a poc. De totes maneres, crec que ho intentaré. De vegades el ritme frenètic que portem arriba a cansar. A més, bona part de les coses que llegim no valen la pena. Penseu en tota la propaganda, anuncis, i dades irrellevants que processem cada dia.

Millor menys i més ben aprofitat!

Connexions inesperades

Que un animal com la balena pugui fer un viatge d’onze mil quilòmetres és una dada espectacular. Impressiona imaginar els grans leviatans creuant la immensitat de l’oceà des de les aigües de l’Antàrtida fins arribar a l’Àrtic. I això, que per una balena ja és una gran gesta, com ha de ser per uns cucs o uns crustacis que mesuren pocs centímetres, o fins i tot mil·límetres de llarg?

Doncs sigui com sigui, sembla que bastants d’aquests animals ho han aconseguit. El problema és que no sabem com s’ho han fet.

La dada l’han anunciat investigadors del projecte “Cens de la vida marina”. Un estudi a deu anys vista que intenta esbrinar quantes espècies viuen als oceans, quantes hi van viure en un passat i quantes podran seguir vivint en el futur. Com es pot imaginar, es tracta d’un projecte que engloba diferents països i que està dividit en varis subprojectes. I una bona part dels estudis que fan els duen a terme a les aigües dels oceans Àrtic i Antàrtic.

Una de les primeres coses que van observar és que tota l’Antàrtida comparteix formes de vida. Per això han dit que es pot considerar una única província biològica. Això és curiós, ja que parlem d’una extensió de terreny tan gran com Europa sencera. Però quan obtenien mostres marines del voltant de l’Antàrtida, aviat es van adonar que sempre treien els mateixos tipus d’organismes. L’explicació l’han trobat en corrents marins que van donant la volta al continent antàrtic. Aquests corrents uniformitzen les condicions i els animals que hi habiten.

Però el més sorprenent ha sigut trobar bona part d’aquests organismes també a l’Àrtic. I això ja és més estrany, perque parlem d’éssers vius adaptats a viure en aigües molt fredes. Les temperatures més càlides de la zona tropical i equatorial resulten barreres insalvables per ells. Al menys això és el que s’esperava.

I a sobre, parlem d’animals molt petits. Em costa imaginar una gamba movent les potetes per nedar de punta a punta del planeta. Però això és el que sembla que ha passat!

O potser no. Altres explicacions possibles serien que les larves d’aquests animals fossin arrossegades per corrents que van de sud a nord a molta profunditat. D’aquesta manera la temperatura que els envoltés es mantindria baixa i seria la pròpia corrent la que les portaria.

Potser si. Estaríem parlant d’un fenomen semblant a la dispersió de les comunitats que viuen en les surgències oceàniques. Uns animals que viuen en aigües molt calentes al costat de fumaroles volcàniques del fons del mar. Durant un temps s’hi desenvolupen comunitats molt complexes, però abans o després la fumarola s’extingeix i tota la comunitat acaba morint. El que va ser intrigant era que aquestes comunitats es trobaven en fumaroles separades per molts quilòmetres de distància i no s’entenia com podien fer-ho aquells animals per desplaçar-se. Al final sembla que són les larves les que fan el trajecte. Unes larves que poden resistir el viatge i que quan troben l’ambient propici maduren i es desenvolupen, de vegades com animals que viuen fixats al terra.

O potser el que veiem és el resultat d’alguna antiga època glacial, quan les temperatures de la Terra van baixar prou com per permetre que aquests animals colonitzessin àrees molt més extenses i no fos tant difícil anar d’un Pol a l’altre. Això podria ser, ja que la distribució dels animals varia molt a mida que les temperatures s’alteren. Actualment moltes espècies que viuen en aigües més o menys temperades estan començant a aparèixer en aigües normalment restringides a animals adaptats a temperatures polars. I els organismes que requereixen temperatures fredes estan retrocedint cap al nord o el sud a cada hemisferi, a ritme d’uns quants quilòmetres cada any. Un fet que els pescadors ja van notant.

En tot cas, si fos així ja parlariem de comunitats separades des de fa temps i a les anàlisis de DNA s’hauria de notar algun efecte causat per l’aïllament. Segurament aviat tindrem els resultats que ens diran alguna cosa més.

Sigui com sigui, és evident que ens queda molt per conèixer del que passa als fons marins. I millor que ho esbrinem aviat, perque al ritme que anem...

Àcid desoxipentosanucleic i tiotimolina

Actualment la producció científica resulta inabastable per a tothom. Simplement cada dia es generen molts més articles dels que es poden arribar a llegir. Per sort, no cal llegir-ho tot. Un ha de buscar únicament allò que li interessa i es disposa d’eines informàtiques que, gràcies a paraules clau, permeten seleccionar allò que estàs buscant. Aquests cercadors especialitzats en treballs científics els fem servir rutinàriament per saber que es publica, però també ens permeten saber en què estan treballant altres investigadors. I avui he tingut curiositat per conèixer quins van ser els treballs de recerca que va publicar un autor molt conegut, però no precisament pels seus èxits en la recerca: L’Isaac Asimov.

I és que l’Asimov es va llicenciar en bioquímica per la Universitat de Columbia, i durant un temps va treballar a la Universitat de Bòston, on va treure el doctorat. Per tant, havia de fer treballs experimentals. I reconec que quan els he vist no he pogut reprimir un somriure. No pels treballs en si, sinó per la nomenclatura que fa servir. Per exemple un d'ells es:

“Ratio of desoxypentosenucleic acid to potassium in normal and malignant human tissue.” Publicat el 1951 a la revista Journal of Cell Physiology.

En llegir-ho, primer he dubtat. Que coi és l’àcid desoxipentosanucleic? Estem tan acostumats al llenguatge actual que he trigat en reconèixer el DNA! Ara en diem àcid desoxiribonucleic, un nom que s’ha fet famós per les seves sigles en anglès: DNA i que vol dir que la substància és àcida, que conté una ribosa a la que li han tret un oxigen i que es troba al nucli. La gràcia és que la ribosa és un tipus de sucre fet amb cinc carbonis i, químicament, pertany a la família de les pentoses. Això també té un motiu. El prefix “penta” perquè conté cinc carbonis i el sufix “osa” que es fa servir en química per referir-se als sucres.

De manera que l’Asimov estudiava el DNA de teixits cancerosos en un temps en que l’estructura del DNA tot just s’estava descobrint. Penseu que la famosa doble hèlix no es va proposar fins l’any 1953.

Però això del nom de les molècules m’ha recordat una altra molècula particular sobre la que l’Asimov va publicar un treball. Aparentment és una publicació científica igual que la resta, encara que absolutament espectacular. Però es va publicar a la revista de ciència ficció Astounding amb el títol “Les Propietats Endocròniques de la Tiotimolina Resublimada”. Aquesta molècula, la tiotimolina, té dues particularitats.

La primera, i més impactant, és que es dissol en aigua una mica abans d’afegir-hi l’aigua! Concretament 1,2 segons abans. Aparentment això és perque la seva estructura és tant complexa que un dels seus àtoms de carboni no està plegat en les tres dimensions de l’espai sinó que ho ha de fer en el temps. Part de la molècula està en el futur.

La segona característica és que la tiotimolina, evidentment, no existeix. Se la va inventar l’Asimov una mica com un joc, mentre preparava la tesi doctoral. En realitat treballava amb un compost que es dissolia en aigua quasi immediatament. Va pensar, fent broma, que si fos més soluble ja s’hauria de dissoldre “abans” d’entrar en contacte amb l’aigua. I a partir d’aquesta idea va fer un article com els que feia en els seus treballs normals de laboratori.

El problema va ser que el seu editor de relats de ciència ficció el va trobar interessant i el va publicar fent servir, contra el que Asimov volia, el nom autèntic de l’autor. Això va donar lloc a una altra anècdota quan, durant la defensa de la tesi doctoral, un dels membres del tribunal li va demanar que li parlés sobre “algunes de les propietats de la tiotimolina”. Diuen que la resposta va ser posar-se a riure i, òbviament, va aconseguir el grau de doctor.

I com també era previsible, del seu treball de tesi no se’n va parlar gaire més, però de l’article de la tiotimolina se’n va seguir parlant molt de temps. Tant, que hi va haver qui demanava cites sobre la tiotimolina a les biblioteques creient que realment existia aquesta fantàstica molècula!

Pasta antiga

Un efecte de la globalització és que arreu del món ens permet trobar un indret on ens facin menjar conegut. Enteneu-me, a mi el que m’agrada és tastar les coses típiques dels països que visito, però de vegades ja en tens prou i l’estómac demana una pausa. Aleshores cal buscar un racó on puguis dinar o sopar sense preguntar-te que deus estar demanant exactament o com ho faràs per pair aquella carn amb un gust tan peculiar. I gràcies a la globalització sempre pots trobar una opció segura: un restaurant italià.

I és que arreu del món un plat de pasta a la napolitana o al pesto és una opció perfecta per fer un àpat sense tenir problemes. Pots trobar de molts tipus i de moltes qualitats. Alguns són extraordinaris i altres perfectament oblidables, però la cuina italiana ha globalitzat la pasta i tot l’univers gastronòmic que l’acompanya. Un fet al que mai estarem prou agraïts.

Però la pasta té algunes curiositats interessants. Per començar, la base acostuma a ser la mateixa. La sèmola de blat. Això és una farina poc molta i feta amb l’endosperma del blat, que és la zona del gra que conté midó i proteïnes. A la pasta també hi posen ou, una mica de farina, aigua per fer la massa i després es deixa assecar.

Amb tot això es té la base per donar-hi mil formes, mides i textures que han donat peu a tota una gastronomia.

Després, quan els cuiners la posen a bullir passen dues coses. D'una banda la calor fa que les unions entre molècules de midó es trenquin i d'altra, l’aigua omple els espais entre les molècules de manera que s’infla i estova. Tot això fa que la pasta esdevingui fàcilment digerible i que pugi absorbir una mica dels condiments que li posin.

El més curiós és l’origen de la pasta. La tradició diu que Marco Polo la va portar a Itàlia provinent de la Xina. Però sembla que els àrabs i algunes zones d’Itàlia ja la coneixien abans dels grans viatges del famós mercader venecià. Hi ha qui creia que l’origen calia cercar-lo en terres aràbigues, però sembla que ara ja està clar l’origen xinès.

I això ho van descobrir fa uns anys uns arqueòlegs que excavaven un assentament del neolític a la regió de Lajia, al nord-oest de la Xina, prop del riu Groc. Allà, sota un bol que havia quedat cap per avall hi van descobrir unes restes de fideus que van poder datar amb una antiguitat de 4000 anys.

Curiosament els fideus eren fets amb mill i no amb blat. Tot i que el blat ja era conegut en aquell temps, potser encara no el feien servir per fabricar els fideus.

La troballa es va fer en una zona que degué patir una inundació. A la zona hi havia diferents esquelets en posicions que suggerien que intentaven fugir d’algun desastre. Els arqueòlegs creuen que un terratrèmol va sacsejar la zona i va fer que el riu es desbordés, causant una riuada d’aigua i fang que va colgar l’indret. Això va fer que els fideus quedessin en unes condicions que han permès que no es degradessin fins ara.

La catàstrofe que va destruir aquell llogarret ens va permetre descobrir moltes coses sobre com vivien en aquell temps. I entre totes, un senzill bol de fideus ha sigut una de les curiositats més interessants.

Bicentenari d'un jove aventurer

Avui fa justament dos-cents anys del naixement de Charles Darwin i una de les iniciatives que s’ha organitzat per commemorar-ho és la del «Blog for Darwin». Naturalment no en podia quedar al marge i també dedicarem el post d’avui a Darwin. S’ha de dir, però que el 12 de febrer del 1809 va ser un dia important per la història ja que no només va néixer en Darwin. En una d’aquelles casualitats que fan gràcia, aquell mateix dia també va néixer l’Abraham Lincoln.

De Darwin i la teoria de l’evolució se'n parlarà molt aquest any. Bicentenari del naixement i cent cinquanta anys de la publicació de l’”Origen de les espècies”. Per tant, més que insistir en la importància de la seva obra, em permetreu que, per variar, comenti algunes curiositats menys conegudes d’aquest personatge.

Amb en Darwin hi ha un problema. La seva imatge reflecteix massa bé el que s’espera d’un científic. Un home, gran, amb barba blanca, mirada tranquil·la, posat intel·lectual i una mica malaltís. Res de tot això és massa important i hi ha milions de persones semblants. Però a l’imaginari habitual és així com es representa als savis. I certament Darwin es mereix el qualificatiu de savi, però aquestes imatges es van prendre al final de la seva vida, quan ja s’havia inventat la fotografia.

I el cas és que Darwin va ser un jove prou diferent. Quan llegeixes les seves aventures juvenils i sobretot el diari que va escriure durant el viatge que va fer al voltant del món amb el vaixell HMS Beagle descobreixes un Darwin molt diferent.

Per exemple, de jove era un fanàtic de la cacera. Com que era fill de família rica i que la seva família vivia a l’Anglaterra rural aprofitava qualsevol moment per anar a caçar amb indisimulat entusiasme. Tanta passió tenia per agafar l’escopeta que un dia el seu pare li va deixar anar “Només t’ocupes de caçar, de gossos i d’atrapar rates: seràs el deshonor de la teva família”.

Aquesta afició li va anar molt bé després, quan va embarcar al Beagle. Moltes vegades va ser ell qui marxava a fer partides de caça per obtenir carn fresca mentre navegaven per Sudamèrica. Ell mateix va escriure en una carta a les seves germanes: “Estic passant el setembre a la Patagònia d’una manera semblant a com ho feia a Anglaterra, és a dir: caçant; en aquest cas, però, hi ha la satisfacció afegida de saber que un està donant provisions fresques a la dotació del vaixell. Avui he caçat un altre cérvol i un agutí o cobaia. Aquest darrer feia més de deu quilos i té la millor carn que he tastat mai”.

Però a més de caçar va viure moltes altres aventures. Va cavalcar amb els gautxos, va enfrontar-se a bandits, va dormir al ras sota el cel de la Pampa i fins i tot va intentar, sense èxit, fer servir les “boleadoras” per capturar animals. De fet va fer caure el seu propi cavall. ”Els gautxos es partien de riure i cridaven que fins aleshores havien vist capturar amb les boleadoras tota mena d’animals, però mai un home bolejar-se a si mateix”.

Un seguit d’aventures que, amb vint-i-pocs anys, havien de ser d’allò més intenses. En aquell temps Darwin va escriure “Amb les meves pistoles a la cintura i el meu martell de geologia a la mà, no dec semblar un bàrbar magnífic?”

Com que al vaixell es marejava molt, aprofitava totes les ocasions que tenia per fer expedicions per l’interior. De fet, aquella era una part important de la seva feina, explorar la geologia de les zones per on passava el Beagle. Però aquestes expedicions el van ficar en algun embolic. En una ocasió havia quedat de retrobar-se amb el Beagle a Buenos Aires, però en arribar va trobar que la ciutat estava setjada pels homes del general Rosas. Va negociar amb els soldats i va fer notar que ell mateix era conegut del general (una exageració. Simplement havien coincidit en un sopar). Amb això va aconseguir entrar a la ciutat, per descobrir que el Beagle, veient la que es preparava, havia marxat a Montevideo. De manera que Darwin es va trobar presoner dins una ciutat setjada i va haver de subornar un mariner per poder escapar de contraban a través del bloqueig.

Va escalar muntanyes dels Andes, per indrets on trobaven mules congelades i creus de viatgers que havien mort. Tot i així ell fins i tot feia el fatxenda “pel que he vist, no hi ha res que sigui un autèntic perill, i molt poc que ho sigui en aparença”. Va viure terratrèmols. “ Un terratrèmol com aquest destrueix de cop totes les velles pressuposicions. El món, el mateix estàndard de tot el que és sòlid, es mou sota els nostres peus...”

A Tahití va quedar embaladit amb les illes i els seus habitants. “Allà asseguts, veure allò era un espectacle sublim. Les ombres de la nit enfosquint gradualment els punts més alts. Els tahitians, amb els seus cossos nus i tatuats, el cap guarnit amb flors i vistos a la fosca ombra del bosc componien un bon quadre de l’home habitant alguns boscos primitius".

Quan després de cinc anys de viatge donant la volta al món, va tornar a casa i ja no va fer mai més cap viatge. Es va dedicar a la ciència, es va casar, va tenir deu fills dels que en van sobreviure set, la seva salut es va anar deteriorant i al final es va convertir en l’home, en el savi, de la foto.

Però no deixeu que aquesta imatge us amagui el jove entusiasta, caçador, escalador, aventurer agosarat que va tenir la sort de viure amb una intensitat excepcional la seva joventut.

Il·lusions

Malgrat que creiem veure les coses tal com son, la realitat és bastant més subtil. En realitat el món que veiem és simplement una construcció feta pel nostre cervell a partir de determinats estímuls captats per uns òrgans sensorials especialitzats. El món que veiem, tot el que ens envolta, en realitat no és com el veiem. És molt diferent. Per exemple, si enlloc de tenir ulls amb cèl·lules capacitades per captar radiacions en l'espectre del visible podéssim recollir informació sobre els infrarojos, els ultraviolats o les ones de ràdio veuríem un cel completament diferent. Creuríem viure en un planeta diferent del tot.

De manera que únicament captem una part de la realitat, i aquesta part que captem, a sobre, la processem de maneres intrincadíssimes al cervell per poder construir una imatge mental. Això es posa de manifest en persones que han patit alguna lesió al cervell, però també ho podem experimentar gràcies a les il·lusions òptiques.

Mireu la figura de dalt. Amplieu-la si voleu. Sembla que les rodes estiguin en moviment, però en realitat estan absolutament quietes. I si fixem la mirada en un punt podem comprovar que a la figura no s’hi mou res. En realitat és amb la visió perifèrica que captem el moviment. I tot i saber que es tracta d’una il·lusió l’efecte és molt intens.

El problema és al cervell. Els nostres ulls ja capten correctament la imatge, l’efecte es dóna durant el processat mental de la imatge. Simplement estem enganyant algunes de les neurones implicades.

En realitat, d’il·lusions òptiques n’hi ha de molts tipus i els mecanismes implicats són diferents. N’hi ha que enganyen la retina, altres distorsionen el sentit de profunditat del cervell, altres creen imatges ambivalents que el cervell no troba manera d’encaixar...

La de les rodes té a veure amb unes neurones anomenades neurones selectives de direcció. La informació que envia la retina arriba a diferents zones del cervell, i hi ha grups de neurones que s’ha vist que es posen a enviar senyals únicament en determinades situacions. Algunes responen a línies horitzontals, altres a verticals, algunes ho fan si la imatge es fa gran o es fa petita, i n’hi ha que responen en cas que es detecti moviment, és a dir: que immediatament després d’activar-se una zona de la retina, s’activi la zona del costat.

Posteriorment, altres parts del cervell s’encarreguen de reunir tots aquests senyals neuronals i, d’una manera que encara no coneixem gens be, fabricar el que experimentem com a “imatge mental”.

Doncs en el cas de les rodes de la figura, el que passa és que les diferents intensitats dels colors (l’engany funciona també en imatges en tonalitats de grisos) fan que els senyals detectats en una zona i la del costat arribin al cervell una mica abans els uns dels altres. I això, activa una mica les neurones de direcció i fan que en la integració final, el cervell ho interpreti com a “moviment”.

L’engany no és perfecte, per això únicament es dóna en la zona de visió perifèrica, on la qualitat de la imatge és menys detallada, però el resultat final és notable. Tant, que hi ha qui experimenta mareig i nàusees en mirar la figura.

Però en tot cas, el més interessant és que aquestes imatges ens recorden que en realitat allò que diem “nosaltres” es troba situat dins la cavitat cranial, i que tot el que experimentem ho fem a distància, comunicant-nos de manera imperceptible amb l’exterior a través de sensors, detectors i processadors repartits pel nostre cos. Un cos que no deixa de ser una màquina que fem servir per interactuar amb l’exterior.

En el fons, no deixem de ser titellaires que movem el cos a través d’uns fils fets de senyals nerviosos.

Buscant per la xarxa

La xarxa és un indret fantàstic per trobar tota mena d’informació. Però "tota mena" inclou dades correctes, fiables i útils i també dades inventades, manipulacions, enganys o simples bromes. Per això ara disposem de més informació que mai, però alhora hem d’anar més en compte que mai a l’hora de triar-la. Per exemple, avui m’ha donat per mirar la definició de "ciència" a la Viquipèdia en la versió catalana hi he trobat un paràgraf d’allò més divertit. Abans que ho arreglin el copio i l’enganxo aquí tal qual:

Quí fa ciència?

Els cientifics són els encarregats de portar a terme el conegut com a ciencia Grans cientifics com Galileo Galilei, conegut com a Ator Thor, Einstein apodat Snikroll, Tokämel Souskhy a qui tothom coneixia com a Ringo i Stefen Hauking també conegut com a Cracx van ser uns personatges mol importants en aquests camps.

Reconec que no he pogut evitar una riallada en llegir-ho. Però alhora m’he preguntat quants alumnes de primària suspendran en un treball si els hi ha donat, com fan molts, per copiar i enganxar sense ni llegir el que copien i enganxen.

En teoria, quan mirem la Viquipèdia ja sabem que no hem de creure-hi cegament. De fet, cegament no hauríem de creure en res. Però igual que en aquest cas la broma era evident, segur que n’hi ha altres que passen més desapercebudes i que potser no son bromes sinó intents de manipulació.

A més, cal tenir en compte un fenomen característic d’internet. Quan apareix una informació potencialment interessant es copia una vegada i una altra, de manera que, en realitat no hi ha tanta informació com podria semblar. Per exemple, acabo de llegir que aquest any s’ha donat el fenomen de “La Niña”, l’oposat al més conegut de “El Niño”, l’escalfament anormal de l’aigua que es dóna alguns anys al Pacífic. La notícia era que la Niña estarà afeblint-se al llarg de la primavera del 2009.

Però quan he mirat de trobar més informació ha resultat complicat. Certament a Google apareixien milers de pàgines sobre aquesta notícia, però les vint primeres que m’han sortit eren una copia literal de la mateixa! (exemples aquí, aquí, aquí i un altre aquí). Si per algun motiu la primera pàgina contingués un error, aquest es multiplicaria incontrolat a través de la xarxa.

I, a més dels errors hi ha les dades intencionadament incorrectes. En el cas de la ciència, i sota l’aparença d’informació contrastada per reconeguts investigadors s’hi amaguen manipulacions falsedats i enganys. Però com que ja se sap que un engany repetit milers de vegades passa a ser veritat...

Per això, mirar per la xarxa és un bon començament, però sempre és interessant anar a buscar la notícia original. En el cas de treballs científics, el millor és intentar trobar el treball que van publicar els investigadors. Normalment cal estar subscrit a les revistes per llegir els treballs, però en la majoria de casos acostuma a publicar-se un resum que és disponible per tothom. Simplement fer això aclareix moltes coses sobre de que va exactament el treball del que es parla en un moment donat amb titulars més o menys cridaners.

En el cas de la notícia d'abans encara era més senzill. He anat a la pàgina original del "Centre de Prediccions Climàtiques" que havia publicat la notificació. A més, també hi era en castellà, de manera que m'estalviava per una banda els problemes amb l'anglès i per altra, les interpretacions que hagin pogut fer de la notícia.

Normalment no té més importància, però de vegades si que ens interessa alguna informació en concret. I per internet, entre errades, copies i manipulacions ens movem en un terreny no massa fiable. Per tant, el sentit comú no s'ha d'abandonar en processar el que llegim. Una cosa que cal tenir sempre present.

Fins i tot ara, llegint aquest mateix blog, és clar!

De falcons i parsecs

La Guerra de les galàxies va ser una pel·lícula memorable al seu moment. I pels aficionats al seu univers, encara segueix sent-ho. La lluita entre el be i el mal, l’enfrontament dels lluitadors per la llibertat contra les forces de la foscor, un toc de màgia, una mica de romanticisme, i molts moments èpics. Però entre aquests moments èpics hi ha també algunes errades èpiques.

Un dels més clàssics és la conversa que tenen en Luke Skywalker i l’Obi wan Kenobi amb en Han Solo al seu primer encontre, a la cantina. Quan en Han Solo s’indigna perquè no han sentit parlar de la seva nau, el Falcó Mil·lenari, els deixa anar amb orgull:

“Is the ship that made the Kessel Run in less than twelve parsecs" (la nau que va fer la carrera Kessel en menys de dotze parsecs).

I aquí va ser la relliscada d'en George Lucas. Tan detallista que és en tot i se li va escapar que un parsec no és una mesura de temps, sinó una distància! En alguna traducció ho van arreglar i fan dir a en Solo que va fer la distància en menys de dotze “parasegons”, però l’error inicial ja és tot un clàssic en les pífies cinematogràfiques.

Ara bé. Exactament que és un parsec? I quant mesura?

Doncs resulta que els astrònoms en realitat no fan servir massa els anys llum com a unitat de mesura. Potser per tradició treballen més freqüentment amb els parsecs, que és una unitat que mesura exactament 3,26 anys llum. O si ho preferiu en quilòmetres 30.856.775.806.663,1 km, és a dir uns trenta un bilions de quilòmetres. I el motiu d’aquesta mida té a veure amb la distància de la Terra al Sol i amb la manera que tenien inicialment els astrònoms per calcular les distàncies a les estrelles.

Quan un astrònom ha de mesurar coses a distàncies petites, casolanes, fa servir la Unitat Astronòmica, abreviada UA. Una UA és la distància de la Terra al Sol, uns cent cinquanta milions de quilòmetres. Això a nosaltres ens pot semblar una distància molt gran, però en astronomia és molt poqueta cosa. Va bé per mesurar les distàncies a altres planetes i objectes del nostre sistema solar, però poca cosa més. Per exemple, Júpiter està a 5,2 UA de la Terra, i Plutó a gairebé 40 UA. I la sonda New Horizons, que li tinc molta estima va camí de Plutó i ara mateix es troba a 13,09 UA de la Terra.

Però tan bon punt sortim del sistema solar les distàncies es fan molt, molt més grans i la UA ja no és útil. Per exemple, l’estrella més propera (Pròxima centauri) es troba a 270.000 UA de nosaltres. De manera que calia una altra unitat.

Per mesurar la distància a la que es troben les estrelles el primer mètode que es va fer servir va ser el de la paral·laxi. En el fons es tracta de simple trigonometria. D’aquella que estudiàvem quan ens donaven la mida d’un costat del triangle i un parell dels angles i havíem de calcular la resta. Era pesat, avorrit i... extremadament útil, encara que de nens no ho imaginàvem.

L’exemple típic de la paral·laxi és quan posem un dit al davant dels ulls. Si tanquem un ull, el dit sembla en una posició respecte de la paret, però si tanquen l’altre ull, el dit el veiem en un lloc diferent. Aleshores, si sabem la distancia entre els ulls i mesurem l’angle amb el que veiem el dit el que tenim és bàsicament un triangle i podem mesurar la distància del dit a l’ull.

Això es podia aplicar per mesurar distàncies entre muntanyes o entre objectes llunyans sense necessitat d’anar-hi, i amb les estrelles es va fer el mateix. Però com que la distància és molt gran, el que feien era mirar una estrella en una època de l’any i després tornar-la a mirar mig any després, quan la Terra és a l’altra banda de la seva òrbita. D’aquesta manera en estrelles properes es podia detectar una lleugera diferència de posició, que corresponia a un angle molt petit, però que permetia fer el càlcul de la distància.

I d’aquí van sortir els parsecs. Un parsec és la distància a la que s’han de trobar de la Terra dos objectes que estiguin separats per una UA i que mostrin una paral·laxi d'un segon d’arc. Per això el nom Parsec: Paral·laxi d’un segon.

De manera que no tenia sentit dir que el Falcó Mil·lenari d’en Han Solo havia fet aquella carrera en menys de dotze parsecs, però tant se val. Després de tot, encara és més misteriós d’on va sortir el nom de “Falcó Mil·lenari” en un Univers, el de Star Wars... on no hi ha falcons!

Els fòssils més antics

Un dels regals que ens ha fet la geologia és l’existència dels fòssils. Aquestes restes petrificades que ens posen davant dels ulls els ossos d’animals que van viure fa milions d’anys. Sense els fòssils comprendre la història de la vida a la Terra hauria sigut una feina molt més complicada. El problema és que organismes fossilitzats tampoc n’hi ha tants. I de molts en tenim únicament una part, un os, una dent, amb la que resulta complicat i arriscat reconstruir l’animal sencer. De totes maneres hem d’aprofitar el que tenim i no serveix de res queixar-se. Estaria bé disposar de molts més fòssils, però la fossilització és un fenomen que succeeix poques vegades. La immensa majoria d’animals van desaparèixer sense deixar rastre després de morir.

I un altre problema frustrant és que no tot l’organisme fossilitza. Normalment ho fan únicament les parts més dures, els ossos, les dents, potser les banyes, però encara és més estrany trobar restes de teixits tous. I per desgràcia, de la pell no n’acostuma a quedar res. Per això en realitat no sabem de quin color eren els dinosaures. A partir dels fòssils d’un lleopard podríem reconstruir la forma general de l’animal, però ningú podria saber que tenia la pell amb taques.

I això comporta un problema quan parlem de períodes molt antics a la història de la Terra. Molt abans de l’aparició dels dinosaures. Sabem que la Terra es va formar fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. I restes de bacteris fòssils n’hem trobat en roques de fa més de tres mil milions d’anys. Hi ha alguns bacteris que creixen formant unes estructures anomenades “estromatòlits” on s’atrapa carbonat càlcic i deixa una marca identificable.

Per tant, fa tres mil milions d’anys ja hi havia vida a la Terra. Eren microbis, però estaven vius. El problema és el pas entre microbis i organismes pluricel·lulars. Vaja, com els animals o les plantes. Perquè els primers que devien aparèixer no tenien estructures dures que deixessin un rastre de fòssils, per tant, no en sabem res de com eren. Podem especular, imaginar i sospitar. Però no disposem de cap prova.

Les restes més antigues són uns grups d’animals que tot i ser tous, van deixar un rastre fòssil en un parell d’indrets del planeta. Quan s’analitza resulta que la vida apareix sobtadament en mil formes diferents. És el que anomenem l’explosió del Cambrià. Fa cinc-cents cinquanta milions d’anys. No és que els organismes pluricel·lulars apareguessin de sobte, sinó que abans simplement no van deixar rastre. A partir d’aquell moment li podem seguir el rastre amb més o menys dificultat. Però abans no hi ha res.

O potser si.

Acaben de publicar un treball on uns investigadors han identificat restes d’organismes semblants a esponges en terrenys que corresponen a una edat de fa sis-cents trenta milions d’anys. Això és uns vuitanta milions d’anys més antic del que teníem notícia.

Però exactament no han trobat cap fòssil, sinó la marca molecular de les esponges. I això que vol dir? Doncs que han trobat... colesterol a les pedres!

De colesterol n’hi ha de diferents tipus. A més del “bo” i el “dolent” del que parlen als anuncis, hi ha altres varietats d'esterols amb noms més o menys complicats. I uns d’ells són els 24-isopropilcolestans. Aquesta és una mena de colesterol que únicament fabriquen les esponges. No s’ha trobat a cap altre organisme i, tampoc es coneix cap altre mecanisme que el pugui fabricar per reaccions químiques sense organismes.

Doncs el que han trobat en restes d’aquests estrats ha sigut aquest tipus de colesterol. Les esponges que el van fabricar van desaparèixer, però no pas sense deixar rastre. En una feina semblant a la dels de CSI, les proves indiquen que allà hi va haver una esponja fa més de sis-cents milions d’anys.

Això a més és important, perquè en aquell temps va haver-hi una gran glaciació. Pràcticament tot el planeta va quedar cobert de gel. Però sembla clar que alguns organismes van aconseguir sobreviure, o que alguns indrets van quedar lliures de gel.

Però el que trobo més interessant és la mena d’estratègia que s’ha fet servir per identificar-los. No és que sigui una gran novetat. És la que s’aplica quan es busca la marca de la vida en mostres extraterrestres. Les mostres de la Lluna o de Mart també s’analitzen així encara que és difícil saber com seria el metabolisme d’un extraterrestre.

En les de la Terra, al menys sabem que buscar. I mira per on, aquesta vegada ho han trobat.

Els vibradors més petits

Un dels problemes més coneguts de la física actual és que les dues grans teories, la relativitat i la física quàntica, resulten mútuament incompatibles. Això passa perquè per determinats problemes donen solucions completament diferents, cosa que vol dir que una o l’altra és errònia o incomplerta. O, més probablement potser totes dues ho són.

La relativitat serveix per tractar problemes amb la gravetat. Per això tracta amb objectes grans, molt grans. De la mida d’estrelles, galàxies i regions complertes de l’univers. Quan la mida dels objectes es fa més petita, els efectes relativistes deixen de ser apreciables, i a nivell subatòmic resulten completament irrellevants.

En aquests nivells és on la física quàntica mostra el seu potencial. Quan parlem de nuclis d’àtoms, de partícules subatòmiques i de coses amb dimensions inimaginablement petites la física quàntica és la llum que ens il·lumina. Encara que el que ens mostra sigui molt estrany.

En el món subatòmic trobem moltes partícules aparentment estranyes. Electrons, muons, fotons, quarks i altres amb propietats i noms més i més estranys. Un dels problemes, cada vegada que s’identificava un component, era saber si alhora estava fet per altres components encara més petits. I el que els agradaria als físics era trobar una teoria que amb molt poques coses podés explicar totes aquestes partícules. Totes les que coneix la quàntica i també els hipotètics gravitons, les partícules encarregades de participar en la gravetat. Una teoria que ho agrupés tot seria una “gravetat quàntica”.

Naturalment s’han fet molts intents per aconseguir-ho, però la magnitud del problema és formidable. Per a finals del segle passat va anar agafant forma una teoria que semblava el camí correcte. Es va conèixer amb el nom de teoria de cordes, i ara com ara és la millor alternativa que tenim per aconseguir el que els físics anomenen una “teoria de tot”.

És diu teoria de cordes perquè proposa que els components bàsics de la matèria, allò que ja no es pot dividir més, no són partícules puntuals, sinó que són coses semblants a cordes,en el sentit que s’allarguen en una dimensió. Després de tot, un punt pot fer poques coses, però una corda ja té més possibilitats de tenir una existència interessant.

Per exemple, una corda pot vibrar.

I aquí hi ha la gràcia. Segons com sigui la vibració d’aquesta corda hipotètica, el que tindrem serà una partícula o una altra. Si vibra en una direcció el resultant és un fotó. Si vibra en una altra direcció, tindrem un electró. Si es replega sobre si mateixa i vibra en un pla determinat surt un quark, i així anar fent. D’aquesta manera, amb un únic component bàsic de la matèria podríem construir totes les partícules que coneixem.

Ja no caldria un univers que al moment del Big Bang donés lloc a un grapat de partícules diferents. Amb una, vibrant de diferents maneres, n’hi ha prou per construir tot l’Univers.

Però aquesta és una teoria que encara està per completar. De fet, ja hi ha unes quantes teories de cordes diferents. I fins i tot una altra teoria (la teoria M) que agrupa les diferents teories de cordes. De manera que potser anem pel bon camí... però encara queda molt camí.

De totes maneres els reptes que queden per superar són importants. Per començar, encara no es disposa de totes les eines matemàtiques necessàries per tractar amb aquestes teories. I no parlo d’ordinadors per calcular sinó de conceptes per saber com fer els càlculs.

Per una altra banda, ara mateix no hi ha manera de posar a prova la teoria. No hi ha cap experiment que pugui indicar si és certa o falsa. Però això és molt important en ciència. Una teoria ha de fer previsions que es puguin comprovar si són certes. I si els experiments surten diferents de l'esperat, doncs cal canviar la teoria. Però si no tenim manera de comprovar si és certa o falsa (si no es falsable es diu), doncs no serveix de gran cosa.

Però si aquests obstacles es superessin, l’Univers quedaria explicat d’una manera senzilla i elegant.

Seria simplement el resultat de la vibració d’unes cordes increïblement petites.

El bosc allargat

La imatge d’un bosc acostuma a ser la d’una gran àrea de terreny arbrat que s’estén en totes direccions. Dins el bosc hi ha animalons, plantes i arbres fins on arriba la vista. Idealment podem començar a caminar en qualsevol direcció i continuar endinsant-nos més i més al bosc fins trobar-nos envoltats completament per la natura. I aquesta és una imatge força acurada, encara que una mica idealitzada, per la majoria de boscos. Però no per tots. Hi ha un tipus particular de bosc en els que caminant uns pocs metres arribes al centre, i fent unes quantes passes més ja en surts. I malgrat aquestes dimensions tan poc freqüents, tenen una importància ecològica cabdal. Són els boscos de ribera.

Segur que els heu vist moltes vegades, però potser no hi heu parat atenció. Un bosc de ribera és aquell bosc que creix a les ribes dels rius i de terrenys inundats. He dit que mesuren pocs metres d’amplada, però la seva longitud pot ser de tants quilòmetres com tingui el riu. I no us deixeu enganyar per la mida. En un espai tan estret s’hi amaga una notable complexitat.

El primer que destaca en aquests boscos és la mena d’arbres que el composen. Son espècies acostumades a viure en terrenys pràcticament inundats. Pollancres, salses i verns són alguns dels més freqüents. De vegades formen una línia ombrívola enmig de praderies, i altres vegades destaquen a la tardor pel color dels arbres caducifolis que marca una línia groga entre boscos de color encara verd.

A més, els arbres estan organitzats en funció de la distància al riu. No son els mateixos els que estan tocant l’aigua i que tenen unes arrels ficades en terreny inundat sempre, que altres situats uns pocs metres més enllà i que claven les arrels en un terreny més eixut, però que s’inunda amb una certa freqüència. I com que les condicions d’humitat, d’ombra, de temperatura varien en poc espai, la diversitat ecològica que contenen és enorme.

Però a més fan una sèrie de funcions molt importants quan hi penses una mica. Primer que res fan ombra, com tots els arbres. Però aquesta ombra evita que la superfície dels rius s’escalfi més del que toca, evita l’evaporació de l’aigua i manté la temperatura una mica més fresca del que seria sense els arbres. Això sembla poc important, però la concentració d’oxigen a l’aigua depèn, entre altres factors, de la temperatura. Com més fresquet el riu, més oxigen pot contenir i més vida pot mantenir.

Aquesta ombra també serveix per evitar que les algues del riu creixin d’una manera excessiva. És important que un riu tingui vida, però no un excés de vida que malmetria la qualitat de l’aigua.

D’altra banda, les fulles, les branques, el pol·len, tota la matèria orgànica que genera un bosc va a parar a l’aigua, oferint un aport de nutrients importantíssim per les comunitats d’animals que viuen al riu. No únicament peixos, que també, sinó invertebrats que estan a la base de la cadena d’aliments.

Més coses. L’aigua del riu en anar movent-se té un efecte molt important sobre el terreny. El desgasta, l’erosiona i es va emportant sediments riu avall. Però aquest procés queda molt minimitzat per la presencia dels arbres del bosc de ribera, que amb les arrels fan una xarxa que estabilitza el terreny. En condicions normals l’efecte és relativament important. Però molt més quan hi ha una riuada. Per això es nota moltíssim la diferencia en els efectes de les riuades o les crescudes dels rius en zones on encara ens manté el bosc de ribera i en aquelles en les que ha desaparegut.

De totes maneres, el millor és la sensació de paisatge ben endreçat que confereixen a qualsevol indret. Això es pot notar a la majoria de rius que encara el conserven, però en alguns casos és particularment notori. Si heu passejat per les terres de l’Ebre, notareu que el paisatge dels voltants del riu acostuma a ser particularment plàcid. Fixeu-s’hi un moment. Notareu que en part és perquè el riu i el seu bosc de ribera formen una unitat extraordinàriament amable.

Sense aquesta fina línia verda que els acompanya, els rius no serien el mateix.

Triar on mirarà el Hubble

Que us faria més gràcia veure en una imatge a alta resolució i plena de detalls? Una regió de l’espai on es formen les estrelles? Potser la nebulosa de gas generada per una estrella després de morir? Una galàxia espiral vista de cara? O millor una altra vista de perfil? O, per fi, dues galàxies col·lisionant?

Doncs resulta que realment podeu participar en la tria. La NASA, per celebrar que aquest 2009 també és l’any de l’astronomia, ha decidit sotmetre a votació popular quin serà el proper objectiu on apuntarà el telescopi espacial Hubble. La tria es fa votant per internet i hi ha sis candidats a triar. Al final, la imatge obtinguda de l’objectiu escollit es presentarà en societat entre el 2 i el 5 d’Abril, i els que votin poden participar en un sorteig en el que pots guanyar una de les imatges a alta resolució que faci el telescopi.

Més enllà del premi i la votació, és divertit mirar els objectes seleccionats i pensar quin triaria. Cada un d’ells té la seva gràcia. Per començar, la de descobrir un racó nou de l’univers. Dels sis objectius en tenim únicament imatges en blanc i negre i de baixa (molt baixa) resolució. Són prometedores, però de moment decebedores. Però quan el Hubble n’obtingui les imatges podrem descobrir moltes coses a més d’aconseguir imatges d’una bellesa incomparable.

I a més hi ha l’interès que li trobi cada un, les preferències personals.

Per exemple el primer és NGC 6634, un núvol de gas on la gravetat va fent que el gas es condensi i compacti fins arribar a temperatures prou altes com per iniciar les reaccions nuclears que mantenen les estrelles radiants. És literalment una incubadora d’estrelles. Ja tenim imatges d’algun indret així i són espectaculars. En particular l’anomenada “els pilars de la creació”.

Els dos següents objectius són NGC 6072 i NGC 40. Les dos són nebuloses planetàries. Un nom enganyós, perquè en realitat es tracta de les restes de l’explosió d’una estrella. Algunes de les fotos més espectaculars que coneixem de l’espai són justament aquesta mena de nebuloses. Des de la de la fantàstica “Ull de gat” fins la de "Monocerotis" que en realitat sembla el logo del Firefox.

L’objecte NGC 5172 és una galàxia espiral. Cent mil milions d’estrelles interaccionant i unides per la gravetat. Tot un univers en si mateix semblant al que deu ser la nostra pròpia “Via Làctia” o la galàxia d'"Andrómeda"

Per tenir una visió diferent d’una galàxia tenim el cinquè objectiu. NGC 4289 és una altra galàxia, però aquesta es troba situada exactament de perfil a la nostra, de manera que en lloc de les estrelles del centre podem veure els núvols de gas que l’envolten i que normalment queden emmascarats per la lluentor de la pròpia galàxia.

I finalment, ARP 274. Un cataclisme còsmic, el xoc entre dues galàxies. Les podem veure quan tot just comencen a interaccionar, però aviat (parlant en termes astronòmics, és clar) es fondran en una de sola reordenant tota la seva estructura. Aquests encontres donen imatges espectaculars.

Imagino que les que no siguin triades, seran objectiu del Hubble més endavant, perquè sinó, els que triïn una que no sigui la guanyadora es quedaran amb les ganes. La veritat és que voldria tenir les imatges de tots aquests objectes! I les voldria ja!

Però caldrà tenir paciència. De moment jo ja he fet la meva tria, tot i que no ha sigut gens fàcil. I si voleu participar en el joc, podeu fer-ho a:

http://youdecide.hubblesite.org/

No m'agraden els coloms!

Tots els excessos són dolents, i això explica el que em passa amb els coloms. A les ciutats n’hi ha un excés, hi són per tot arreu, deixen el terra ple de cagarades i els trobes morts o agonitzant a les voreres en una imatge que m’agradaria estalviar-me. Amb tot això ja podeu deduir que soc d’aquells a qui no els agraden els coloms.

La culpa no és d’aquests ocells sinó de la gran abundància que n’hi ha a les ciutats. I això sembla que és una norma general arreu del món. Junt amb les rates i les paneroles, els coloms són dels animals que millor s’han adaptat a viure en ambients humans. A més, els humans hi hem col·laborat ja que la cria de coloms és una activitat antiga i molt estesa. Ocasionalment alguns dels coloms criats s’escapen i formen noves colònies a noves ciutats.

Probablement la clau de perquè els agraden tant les ciutats sigui el fet que originàriament el colom comú Columba livia feia els nius en penya segats propers a la costa. Com que les parets verticals dels edificis ofereixen un indret semblant al d’un penya segat, els va ser molt fàcil adaptar-s’hi a viure. Amb l’avantatge que no hi ha gaires depredadors i que els humans tenen el curiós costum d’oferir molles de pa o grans de cereal.

Però malgrat que en parlar de coloms acostumem a pensar en els grisos de les ciutats, la família dels coloms inclou moltes espècies. Una mostra de la seva capacitat d’adaptació. A més, els criadors han anat seleccionant caràcters particulars per generar un ampli ventall de noves varietats d’allò més espectaculars en un exemple de les possibilitats de la selecció artificial. Darwin mateix va ser un gran aficionat a la columbofília i moltes vegades posava l’exemple dels coloms per explicar com, a partir d’una varietat original i seleccionant determinats característiques generació rere generació es podia acabar per obtenir organismes molt diferents del tipus original.

Però així com uns pocs coloms poden ser macos i vistosos, les grans acumulacions urbanites poden representar un risc sanitari i una agressió al llegat monumental de les ciutats. I sobretot per culpa de les defecacions dels animalets.

El problema sanitari és que els coloms poden transmetre malalties que afecten als humans com la histoplasmosi o la psitacosi. Les cagarades dels ocells infectats per virus, fongs o bacteris contenen microorganismes infecciosos. Quan s’assequen i es desfan en forma de pols que el vent s’emporta, podem respirar aquests microorganismes. Si ho fem en gran quantitat o tenim un estat immunitari afeblit pel que sigui, és possible agafar alguna d’aquestes malalties. Naturalment això és més probable en indrets on s’hi acumulen molts d’aquests ocells. Per exemple, les botigues d’animals o, pitjor, el balcó de la veïna que els dóna menjar i on s’hi amunteguen piles de coloms en un garbuix de plomes, becs, potes i cagarrutes.

Però aquestes caques de colom comporten un altre problema. Són molt àcides perquè conten una concentració elevada d’àcid fosfòric i úric. Per això, quan els encantadors animalons omplen un monument amb els seus records, a més de l’efecte estètic que queda, la pedra es va desfent per acció d’aquests àcids. Fins i tot vaig llegir una vegada (però no ho he pogut confirmar) que molts coloms tenen les potes danyades i els falten dits i això no és per cap malaltia sinó per l’efecte àcid de les seves pròpies caques que cauen sobre les seves potes o que trepitgen quan viuen en grans grups.

Per això els ajuntaments han de recórrer a sistemes de control, capturant amb grans xarxes un cert nombre d’ocells per alleugerir la pressió que fan sobre el medi ambient urbà, promovent la presencia de rapinyaires a les ciutats, o instal·lant sistemes per espantar-les. Uns mètodes que tenen una eficàcia limitada i que serveixen sobretot per corregir excessos puntuals durant un temps. I que a sobre són molt criticats per persones que consideren una crueltat capturar els coloms d’aquesta manera. En realitat no hi ha altra manera de controlar la població, i si no féssim res si que ens arriscaríem a patir problemes sanitaris més importants.

Doncs això. Un parell de coloms al camp poden ser encantadors, però els grans estols que actuen com una massa palpitant a llocs com la plaça Catalunya de Barcelona o a la plaça Sant Marc a Venècia, els trobo una imatge ben desagradable.