Cara i creu del DDT

La vida acostuma a ser un seguit de compromisos entre el que és bo i el que és millor. I també entre el dolent i el pitjor. Això passa a nivell personal, però també a nivell global. I un bon exemple el tenim en la història de l’insecticida més famós de tots, el Diclor–Difenil–Tricloroetà, més conegut com DDT.
La molècula de DDT es va sintetitzar per primera vegada al 1873, però van haver de passar quasi 50 anys abans no es van adonar que era un excel·lent insecticida. Per aquest descobriment, en Paul Hermann Muller va guanyar el premi Nobel de medicina al 1948. Això indica que, inicialment, el DDT va ser un gran avenç per la salut.
I realment ho va ser. Ara les sigles DDT s’associen a la contaminació del medi ambient amb productes químics. Però cal recordar que Europa i Nord-Amèrica van poder erradicar la malària i el tifus gràcies al DDT, que matava els mosquits que feien de portadors.
De totes maneres, va ser en l’agricultura on es va fer servir en quantitats més importants. Per fi es disposava d'eines per combatre les plagues i assegurar que les collites no serien devastades pels insectes. Per tant, es van fumigar els camps de conreu amb tones i tones de DDT.
Però el DDT té un costat fosc, degut a un parell de característiques empipadores. La primera és que, efectivament afecta als artròpodes, però no és tant selectiu com voldríem i també té efectes sobre altres animals... incloent als humans. Sembla que hi ha una certa correlació entre el DDT i algun tipus de càncer en humans, tot i que les dades son discutides ja que la toxicitat és molt baixa. Bastant més tòxic resulta per alguns peixos i molts ocells.
L’altre problema és que el DDT és un producte molt estable. No es degrada, no es digereix, no desapareix i s’acumula en el greix... La qual cosa vol dir que mica a mica es va acumulant en la cadena tròfica. Cada animal que absorbeix DDT l’acumula. Els qui es mengen aquests animals acumulen més i així successivament... i per moltíssims anys. Avui en dia encara es pot detectar DDT en molts llocs, com ara el greix dels pingüins o la sang i, sobretot, la llet de molts animals inclosos els humans. I això que entre el 1970 i 1980 es va anar prohibint el seu us a quasi tot arreu.
Però ara hi ha indrets on reclamen poder tornar a emprar el DDT. Argumenten, i no sense raó, que el necessiten per lluitar contra la malària. De fet, mor més gent per malària que per intoxicació amb DDT. I l’us per combatre els mosquits no requereix ni molt menys les quantitats enormes que feia servir l’agricultura. A més, de vegades, per evitar l’us de DDT fan servir altres insecticides amb menys mala fama, però que en realitat son més tòxics.
Per tant, que fer? seguir empastifant el medi ambient? O deixar que la malària segueixi causant estralls? Malgrat que les opcions en realitat no son tant de blanc o negre, la resposta no és fàcil.