D'entre les moltes actituds que considero irritants, la incompetència i la desidia s'emporten uns dels primers llocs. I de tant en tant topes amb mostres excel.lents d'aquests caràcters. Ara acabo de descobrir un bon exemple que lliga una restauraciò d'un monastir magnífic amb la desapariciò d'una espècie vegetal. Tenim la sort de viure en una zona geogràfica força rica en endemismes. Aixó és: en espècies animals o (mes sobint) vegetals que únicament viuen en zones geogràfiques molt determinades. Per exemple, la muntanya de Montserrat en té uns quants. I pel Pirineu o pels Ports també n'hi ha força. És freqüent que es donin en zones de muntanya, sobretot perque els resulta difícil expandir-se fins altres muntanyes. Les valls poden ser un obstacle infranquejable per petits insectes o per les llavors de les plantes. Per aquest mateix motiu, les illes son particularment riques en endemismes.
Per això, quan es localitza una espècie endèmica, normalment se la considera un valor a protegir. I com més petita sigui la zona on habita, més important es cuidar-la.
Doncs resulta que hi havia una planta, anomenada Fibigia clypeata que tenia una àrea de localització extremadament reduida. A Espanya es trobava únicament en una paret! Concretament en el mur noroest del monestir pirinenc de San Juan de la Peña. Es veu que fa uns 300 anys els monjos del monestir la van portar perquè és una planta amb propietats medicinals i no va crèixer gaire més enllà.
Sembla increïble que l'àrea de distribució d'una planta es redueixi a una única paret, però aquest sembla un cas ben documentat. Per això és més difícil de comprendre com és que durant unes obres de restauració del monestir van destruir la paret... i els darrers exemplars de la flor.
El monestir de San Juan de la Peña es absolutament impressionant. Una joia del romànic enmig de les valls del pirineu aragonès. De fet son dos monestirs. El viejo és el més espectacular, mig excavat en la roca de la muntanya, i el nuevo, més convencional, en una plana propera al viejo. Les obres que han acabat amb lapobre Fibigia es feien en el nuevo.
És trist, però en el fons no m'estranya. Quan el vaig visitar, enlloc deia que allà hi havia un mur que era tot el món per una espècie de plantes. Ningú ho va considerar prou important? Suposo que tampoc ningú va avisar als obrers. Hi ha entitats ecologistes que ja havien advertit del risc, però sembla que no els van fer massa cas. Total... una planteta com mil altres.
De totes maneres, potser la història no acabarà malament. En algun lloc tenen llavors de la planta i ja hi ha un pressupost per recuperar les Fibigias. Inclou 600 euros per una hora de treball de màquina; 216 euros per 6 hores de un camió i 146 euros per dues hores de feina d'un oficial de primera. Total: 962 euros.
Un pressupost discret per una flor molt discreta.
5 comentaris :
Suposo que els obrers es devien de pensar que era una "mala herba" i la van tirar... de fet a ells els pagaven per tirar una paret a terra, i les consideracions morals i ecològiques se les van deixar a casa. El que és curiós és que ningú fes esment d´això abans de què passés, sabent que era un lloc únic al país!!! I ara m´has fet pensar... quantes plantes estan colonitzant parets per aquí a la vora i ni les coneixem, ni a elles ni la seva història?
Cada dia m'agraden més els teus articles.
Salut!
i del lloc on els monjos van dur la planta? Allà també es va extingir?
El que diu la merry cherry es imortant. I no ho tinc clar si s'ha extingit a la pensinsula iberica o a tot el mon. En tot cas esepro que la replantin. coi! si tenen llabors, que se les tornin a donar als monjos!
;-)
M'ha encantat la història/curiositat; el final no, per suposat, però imaginar que una espècie o subespècie té (bé, millor dit,tenia)com a únic hàbitat una paret... tot plegat molt surrealista. Són sorpreses que ens depara el món i la vida.
Publica un comentari a l'entrada