divendres, de març 17, 2006

Els risc de la recerca

Acaba de sortir a la premsa la noticia del drama que s’està vivint en un Hospital del Regne Unit, on s’havia començat un estudi sobre la seguretat d’un nou fàrmac pel tractament de l’artritis reumatoide i la leucèmia. Poques hores després de ser administrat el fàrmac TGN1412 sis dels participants van haver de ser ingressats en la unitat de cures intensives en situació molt greu. Ara sembla que comencen a millorar, però dos d’ells encara es troben en estat crític. De fet, l’assaig ha sigut una catàstrofe. Tots els pacients que havien rebut el fàrmac han caigut malalts. Tant sols els dos que van prendre el placebo que sempre es dona a alguns per comparar, se n’han sortit.
Això fa que s’obrin interrogants sobre si el procediment seguit per provar el fàrmac és el correcte, i si no n’hi ha cap de millor.
Doncs, de moment no hi ha cap sistema millor. És poden fer, i de fet és fan, centenars de proves en cèl·lules i en animals experimentals abans de plantejar-se administrar-ho als humans. Però per molt que s’estudiï, sempre arriba un moment que cal veure que passa en el cos humà. Desprès de tot, no som cèl·lules aïllades, i som diferents que les rates, els porcs o els conills.
Per això es fan els estudis clínics, que es divideixen en tres fases. La fase 1, que és la que havien començat amb el nou medicament, consisteix en donar el fàrmac a persones sanes. Sols per determinar si no és tòxic. Justament és el que ha passat. Les cèl·lules aïllades potser no presenten canvis, però es pot alterar la comunicació entre cèl·lules i fer que s’enviïn senyals erronis entre elles. I és que l’organisme és més que la simple suma de les parts.
Si hagués passat la fase I, s’iniciaria la fase II, en pacients, per veure si realment és efectiu per curar la malaltia. Actualment es demana no sols que sigui efectiu, sinó que ho sigui més que els tractaments actuals. Això s’avalua en la fase III, comparant el medicament nou amb els antics.
Realment ha sigut una sorpresa els efectes del nou fàrmac. Quan es mira la pàgina de l’empresa que el desenvolupava semblava realment molt prometedor. És un anticòs humanitzat que activa un tipus de limfòcits que el que fan és enviar senyals per deturar els processos inflamatoris. El cos té mecanismes per posar en marxa les defenses, i altres per parar-les. Igual que un exercit té sistemes per mobilitzar-se quan cal, però també per parar la guerra i que els soldats tornin a casa quan ja no cal.
Que activar un senyal de fre posi tot en marxa, com sembla que ha passat indica que mai es pot estar segur del tot. Però també obre les portes a sospitar que potser algú ha comès algun error. Contaminació del fàrmac? Error en les dosis? Ja es veurà.
El més dur ha de ser imaginar com van ser aquelles hores a l’hospital, quan els pacients anaven començant a presentar febre, mal de cap, fallides en sistemes vitals. Quan els efectes anaven disparant-se un per un. I els que encara no tenien res, preguntant-se si el que els havien donat era el medicament o bé el placebo.
Una història de terror.

2 comentaris :

Xurri ha dit...

Segurament el paradigma de les proves pre-clíniques s'haurà d'adaptar als nous productes biotecnològics - tan específics per a les molècules humanes. El temps de les molécules químiques convencionals està passant, i la manca d'efectes en animals probablement no és relevant per a predir l'efecte en humans dels anticossos altament selectius.
Segurament caldrà buscar una nova manera de fer les proves pre-clíniques amb aquest tipus de productes.

Dan ha dit...

Sigui com sigui, sempre hi haura un primer huma al qui li ho donin. Ara a algun pais ja han establert que no s'administrra a un grup de cop, sino un per un.