Per que serveixen tants mascles?

Hi ha moltes coses que de tant habituals ens semblen normals, fins que hi pensem una mica. Aleshores notem que, potser, no ho son tant de normals. I una d’aquestes és la proporció que hi ha entre els dos sexes. Encara que corre el rumor que diu que hi ha vuit dones per cada home, és evident que la dada no és correcta. Les proporcions entre homes i dones son gairebé meitat i meitat. Neixen un xic més de mascles, però les femelles viuen una mica més. Una cosa compensa l’altre i el resultat final és l'òptim per poder sortir de nit amb igualtat de probabilitats de lligar.

El mateix passa amb els animals que coneixem més habitualment: gossos, gats, el bestiar del camp. Però si ho pensem un moment, ens adonem que des d’un punt de vista evolutiu és un gran malbaratament d’esforços. Després de tot, les qui tenen els fills son les femelles. I un mascle pot fecundar un grapat de femelles. De fet, els mascles no son gaire útils per assegurar el manteniment de l'espècie. Una font d’espermatozoides i poc més. Si una dona genera un òvul cada mes, i un mascle fa dos-cents milions d’espermatozoides cada setmana... Amb molt pocs mascles n’hi hauria d’haver prou.

Molt bé, molt bé. Parlo exclusivament des d’un punt de vista de mantenir l’espècie. Els mascles poden tenir alguna altra utilitat. Discreta, si voleu, però al menys fan companyia.

I si mirem altres espècies veurem que efectivament, les proporcions entre sexes poden variar molt. Hi ha bancs de peixos de milers d’individus en els que sols hi ha un mascle i tota la resta son femelles. Així tots els individus del grup es poden reproduir. I amb un mascle que les fecundi a totes ja n’hi ha prou. I que passa si el mascle mor? Una cosa fascinant: una de les femelles es transforma en mascle... i a seguir!

Un altre cas curiós son els cargols. Durant una època de la seva vida son mascles i durant una altra femelles. Així també s’aconsegueix evitar una pila d’individus que sols generen espermatozoides, la majoria dels quals es desaprofitaran.

El cas més exagerat son uns insectes (uns àcars). El Acarophenax tribollii té un cicle vital patètic. La femella incuba al seu interior unes quinze larves. Catorze femelles i un mascle. Abans de néixer, el mascle fecunda a les seves germanes i un cop feta la feina mor... sense arribar a néixer. Les femelles neixen ja fecundades i amb quinze nous embrionets al ventre.

Bé. Naturalment, totes les estratègies tenen avantatges i inconvenients. En els mamífers es sacrifica l'eficàcia i es mantenen grapats de mascles que l’espècie es podria estalviar a canvi d'incrementar molt la variabilitat genètica de que és disposa. Això dona una molt millor capacitat d’adaptar-se a nous ambients i situacions. Aquells àcars son tots consanguinis, amb tots els problemes que això comporta.

No se vosaltres, però vistes les possibilitats, em sembla que ja m'està bé ser un mamífer i gaudir d'un repartiment equitatiu de cromosomes.