Els veïns del davant

Ho ha tornat a fer! El Hubble ha tornat a impressionar-me. I, com sempre, amb una imatge espectacular .

Un problema interessant de l'astronomia és que podem veure millor qualsevol altre galàxia que no pas la nostra. I això és causat pel simple fet d'estar-hi a dins. De la mateixa manera que no podem veure la façana de casa des de l'interior. L'ùnic que podem fer és mirar als veins i pensar que la nostra deu ser similar.

Però aquesta vegada el Hubble ha fotografiat una galàxia que, teòricament, s'assembla molt a la Via Làctia, i ho ha fet amb una resolució mai vista. La galàxia és la Messier 101 (o M101) que, a més, té una característica que la fa particularment interessant. A l'Univers, les galàxies estan escampades arreu i disposades en totes les direccions imaginables. Però la M101 es troba gairebé perpenticular a nosaltres. Així com moltes estan mig de costat, aquesta la podem veure estesa, de front, en els seu màxim esplendor.

I la imatge que ha fet el Hubble permet ampliar fins distingir moltíssimes estrelles individuals. Això és perquè en realitat es tracta d'una composició de 51 imatges obtingudes des del 1994 i fins el 2003. Unint-les, solapant-les i processant-les s'ha obtingut una única foto fantàstica de la galàxia. Una imatge que, suposem, no deu ser molt diferent de la que es veuria mirant de lluny la nostra pròpia Via Làctea.

Es com un joc anar ampliant la imatge observant els colors i les mides de les diferents estrelles i resulta inevitable preguntar-se si en algunes d'aquestes hi haurà planetes que acullin aquest fenòmen intrigant anomenat vida. Tot i que encara no en sabem la resposta, el nombre inmens d'estrelles que es veuen, em fa pensar que fora molt sorprenent que en cap d'elles s'hagin donat les condicions que permetin l'aparició de la vida.

La galàxia està situada just al costat esquerre de l'Ossa Major. De manera que la propera vegada que camini de nit, lluny de la ciutat i pugui entretenir-me observant el cel (un plaer impagable) mirarè en aquella direcció i saludarè als possibles veins.

És una criaturada, però qui sap, potser algú està fent el mateix des d'allà.

Dogmes, bacteris i úlceres

Un error molt extés és que els científics son uns inmobilistes, ancorats en les seves teories i sense interès per aceptar noves idees. I, sincerament no ho entenc, perquè un dels somnis de tot científic és justament el de trencar algun dogma. És la millor manera de guanyar el premi Nobel!

I un bon exemple l’hem tingut aquest any, amb el premi Nobel de medicina a dos investigadors que han ajudat a erradicar les úlceres d’estòmac i que per fer-ho han fet saltar un dogma.

Fins fa uns anys tothom donava per fet que les úlceres apareixien perquè la paret mucosa de l’estòmac es danyava per l’excès de secreció àcida. Això podia ser causat per l’estrés, o per menjars massa forts, o per factors genètics. I el tractament era inicialment, a base de bicarbonat per neutralitzar l’àcid i, desprès, amb uns fàrmacs anomenats “inhibidors de la bomba de protons” que el que feien era inhibir la secreció d’àcid. Era una llauna, perquè la úlcera tornava a aparèixer, però era millor que res.

Però el 1980, un patòleg australià anomenat Robin Warren va observar al microscopi una cosa semblant a bacteris en mostres de pacients amb úlcera. Eren uns bacteris curiosos, amb forma d’espiral, com un tirabuixò, i sempre es localitzaven en les zones inflamades de l’estòmac. El problema era que, com tothom sabia, a l’estomac no hi havia bacteris. Era un medi ambient banyat en àcid clorhídric! En aquelles condicions els bacteris, a l’igual que el menjar, serien digerits.

Però ell els veia i a més, veia que tots els pacients amb úlcera tenien el bacteri (o el que fos). L’única excepció eren les úlceres causades per aspirines o altres fàrmacs.

Aleshores va entrar en escena un altre investigador. En Barry Marshall que començà a treballar en aquelles mostres i finalment va aconseguir cultivar els bacteris. En poc temps estaven convençuts que eren aquells bacteris, als que van anomenar Helicobacter Pilory, els que causaven les úlceres. Sols faltava convèncer a la resta del mon. Diuen que fins i tot un d’ells es va prendre un cocktail amb els bacteris per contraure una úlcera, que va poder curar prenent antibiòtics.

Però allò era una mena d’heretgia. Una úlcera curada amb antibiòtics?

El que passa és que les dades es van anar imposant. També va ajudar el que un d’ells es posés a fer de relacions públiques, anant de congresos i explicant amb paciència i insitència el que havien trobat. Mica a mica van anar trencant l'escepticisme inicial i finalment, aquest any van ser galardonats amb el premi Nobel. No està malament.

De totes maneres el dogma va costar molt de trencar. He parlat amb metges que reconèixen que van trigar molt a acceptar-ho. De fet, fins que no van veure que els seus pacients realment es curaven amb l’antibiòtic i que la úlcera no tornava, no van començar a creure-s’ho. És comprensible: Un bacteri vivint a l’estòmac? I alimentant-se d’àcid clorhídric? Impossible..., sols que va resultar que si.

Va ser un descobriment prou important com per guanyar un Nobel. Els dos investigadors n'eren conscients i per això, cada any, quan anaven a anunciar el premi, se n'anaven a prendre una cervesa. I finalment un any, van rebre la trucada del comitè Nobel mentre eren al bar. Sospito que son uns paios ben divertits!

Difícil d'explicar

Algú va dir una vegada: "No se explicar ben bé la diferència entre erotisme i pornografia, però se distingir-los perfectament". I es que hi ha coses que costen d'explicar amb paràules. No perquè no ho tinguem clar, sinò per les limitacions del llenguatge, o perque son conceptes abstractes tant plens de matisos que quan intentes sintetitzar, simplement es perd. Doncs això mateix és el que passa amb la intel.ligència.

En parlar de la intel.ligència, la majoria tenim una idea clara de que parlem. I tots coneixem gent particularment intel.ligent, i altres de especialment "poc intel.ligents". Però una definició de la mateixa intel.ligència no és tant fàcil. Quasi totes serveixen per casos particulars, però no es poden generalitzar. Per això, algú que sembla molt intel.ligent en un determinat camp pot comportar-se molt estúpidament en altres.

I per acabar d'embolicar-ho, es van inventar els tests d'intel.ligència.

De fet, son exactament de Coeficient Intel.lectual o C.I., i la idea original era ben bona. Es tractava de identificar en les escoles els alumnes que tenien més dificultats per seguir el ritme d'aprenentatge. D'aquesta manera, es podia actuar més intensament sobre ells i fer que no perdessin el curs. El que van fer va ser bateries de preguntes que suposadament haurien de poder respondre els alumnes. La puntuació promig que trèien en cada curs era el valor 100. Els que responguessin més, tindrien un C.I. superior i no cal patir per ells. Però els que tinguessin un C.I. clarament inferior eren els alumnes dels que els professors haurien d'estar més pendents.

Cal notar dues coses importants: El C.I. NO mesura la intel.ligéncia. Mesura el ritme d'aprenentatge, que és una cosa molt diferent. I la segona: El C.I. No és un valor fix que tingui cada persona. Cada any pot variar i de fet si es va inventar va ser per veure com anava variant el rendiment de l'alumne.

Però les coses de seguida es van tergiversar. Algú va vendre la idea que si un alumne tenia el C.I. baix, el que volia dir es que tenia poca intel.ligencia i, per tant, no calia perdre el temps amb ells. Més tard algú altre va aplicar-ho als adults i va dedicar-se a comparar grups humans. Si els negres (o els llatins, o els jueus, o els que vulgueu) tenen un C.I. mes baix que els nostres (blancs, xinesos, negres, curiosament sempre els de la raza del que fa el test), no vol dir que no cal invertir en escoles per ells? O que la seva intel.ligencia és intrinsecament menor? Desprès de tot, deien, no hi ha res a fer: El C.I. ho demostra. Finalment algú va arribar a afirmar que la intel.ligència es "allò que mesuren els tests de C.I.".

I de cop, ja ningú va recordar que el C.I. no mesura la intel.ligencia, que no és aplicable sense més als adults, i que no te sentit generalitzar-ho a grups humans.

És útil recordar que el C.I. s'ha fet servir per "demostrar científicament" que unes raçes son superiors a les altres, que els homes son superiors a les dones, que esforsar-se en educar als que en un moment donat no arriben a la mitja és perdre el temps, i tantes i tantes bestieses...

Li tinc una certa mania als C.I. (ja ho haureu notat) o millor dit: a l'us que se'n fa. El C.I. és un bon sistema per seguir com progressen els nens a l'escola. Però poc més.

I si topeu amb algú que presumeix que te un C.I. de 120, no ho dubteu: és un fantasma!

Animals i drets

Els extrems son dolents. Això és una cosa que caldria ensenyar a tots els nens des de ben petits. Fins i tot les idees més nobles, quan es porten a extrems poden convertir-se en follia. L'història n'és plena d'exemples, i en els temps que corren sembla que hi ha moltes forçes que ens volen empenyer a l'extremisme. I això està arribant al món de la recerca científica. El tema que convida al radicalisme: L'experimentació amb animals.

És un tema delicat, perquè quan es llegeixen algunes webs sembla que els científics siguin una mena de monstres que obtenen un plaer sàdic torturant i matant animalets sense cap justificació. A més, normalment hi presenten algunes fotografies d'allò més desagradables, amb gossets operats, micos inmobilitzats i altres animalades.

I, com deia al principi, el que en principi es una opinió molt lloable com és l'evitar el patiment innecessari als animals, quan es porta a extrems radicals perd la raò que pugui tenir. Sobretot des que a Anglaterra hi ha hagut atentats contra laboratoris i científics! I és que no és cert, (ni molt menys!) que els científics facin experimentació amb animals perquè si. De fet, sempre que es pot es substitueix per métodes alternatius: estudis amb cèl.lules o, més recentement, per modelitzacions per ordinador. La majoria per motius ètics (si, tambè tenim ètica encara que alguns radicals donin a entendre que no), però també per motius legals. La llei obliga a justificar a un comité ètic la necessitat de l'experiment, a exposar els mètodes que es faran servir per minimitzar el dolor dels animals i a demostrar que es farà servir el mínim nombre d'animals possibles.

Ara el que es fa és aplicar la regla de les tres R, que té l'origen en les paraules reemplazar, reduir i refinar. És a dir, cal reemplazar els experiments que impliquen fer servir animals, per altres on no sigui necessari. Cal Reduir el nombre d'animals emprats en cada experiment fent servir el menor nombre possible. I finalment, cal Refinar el procediment experimental de manera que el patiment dels animals sigui el mínim possible.

Però de vegades no es pot evitar l'experiment amb animals. Un estudi sobre transplantaments d'òrgans, per exemple, requerirà en algun moment el transplantament en animals abans que es pugui aplicar als humans. I no servirà cap estudi fet amb cèl.lules aïllades perquè no sabem com reaccionarà la resta de l'organisme al trasplantament. Altres vegades, per saber com reacciona l'organisme a un nou fàrmac, tambè cal fer-ho amb un organisme sencer. Potser és un antidepresiu molt bo, però que resulta tòxic per les cèl.lules del ronyò, o de la retina de l'ull, o pel fetus... No hi ha manera de saber-ho fins que es prova. I de nou, la llei obliga a fer-ho. El motiu?: La talidomida. Un fàrmac que es va comercializar als anys 50 i que va provocar terribles malformacions fetals. Milers de nens van nèixer sense braços o cames. Allò va endurir la llei de tal manera que ara, per posar un medicament al mercat el nivell de seguretat exigit és altíssim (i tot i així, encara hi ha sorpreses).

Certament encara hi ha fets molt discutibles i que cal corregir. Especialment en el mon dels cosmètics. Però en la recerca mèdica em sembla que no hi ha color. I, com sempre, els radicalismes no porten enlloc.

Si ho veus, ets mort!

Un clàssic en el cinema de ciència ficció és la primera escena de "La guerra de la galaxias". Quan tot just s'apagen les darreres notes de la música inical veiem una nau relativament petita fugint desesperadament de l'atac del gran Creuer Imperial. Com descriu a la novel.la en George Lucas "...prolongados rayos de intensa energía pasaban junto a su casco: una tormenta multicolor de destrucción, como un banco de irisadas rémoras que intentaban adherirse a un huésped mayor y mal dispuesto".

L'inici de la película ja et deixa enganxat tot i que potser la descripció de la novel.la és un xic massa ampulosa. Però en tot cas, el que veiem i descriu és completament impossible. Si un dia aneu per l'espai i us ataquen, no veuren els rajos d'energia. I si els veieu... ja sou morts!

El problema és que normalment no tenim en conte com és l'espai. I entre altres coses, resulta que està raonablement buit. A la Terra estem acostumats a caminar de nit, amb una llanterna i veure el feix de llum que generem. A "ExpedientX" sempre es veien escenes fosques trencades pels feixos de llum de les llanternes d'en Mulder i l'Scully. I la idea que tenim d'un raig làser es justament el d'un feix de llum de color i de molta energia. Aleshores?

El que cal recordar és que la llum va en línia recta. Si la llum surt de la llinterna (o de la font làser) en una direcció, i va en línia recta... com és que part de la llum arriba fins el nostre ull? Doncs perque en realitat el que veiem es la pols i les partícules microscòpiques que hi ha a l'aire i que son il.luminades per la llum del focus. La pols desvia alguns fotons i els envia en totes direccions, inclosa la dels nostres ulls. Per això, si una nit tot just acaba de ploure, gairebè no el veiem el feix de llum. La pluja ha netejat l'aire i no hi ha partícules que la llum pugui il.luminar. Tant sols veiem el cercle il.luminat allà on apunta la llanterna. I a l'inrevés, en una habitació amb molta pols, podem veure perfectament els rajos de sol com entren a través de les persianes. De nou, el que veiem en realitat es això: la pols.

Però com dèiem, l'espai és ben buit, en el sentit que no hi ha pols que pugui ser il.luminada pel raig de llum (o de làser o de energia multicolor o del que sigui). I per tant, la llum sortirà de la nau enemiga, i arribara en línia recta fins la nau atacada. En cap cas cap partícula de llum es desviarà de manera que pugui arribar fins els nostres ulls i, per tant, símplement no el podem veure.

I si el veiem... es que apuntava directament a nosaltres i ens ha tocat! The End!

L'àvia Eva

Els humans tenim la interessant mania de classificar i ordenar les coses. Això ens facilita el comprendre el món que ens envolta, però de vegades també resulta ser molt divertit. Per exemple, podem ordenar una serie de còpies de més antiga a més nova, segons el numero d'errors que continguin. L'original no té errades i a mida que es van fen còpies, i desprès còpies de les còpies, els errors es van acumulant. Així, com més errors, més recent es la còpia.

Doncs una cosa semblant es va poder fer amb l'ADN i va permetre fer un arbre genealògic de tota la humanitat. Cal dir que era un ADN molt particular. Un petit fragment de ADN que es troba a dins d'uns orgànuls cel.lulars anomenats mitocòndries. I quina gràcia té? Doncs que les mitocòndries que tenim tots provenen exclusivament de les nostres mares. Aquí els pares no hi pinten res.

La gràcia és que durant la fecundació s'uneixen un óvul i un espermatozóide. Però l'òvul és una cèl.lula molt gran, mentre que l'espermatozóide és poc més que un nucli amb una cua. I totes les mitocòndries venen de l'òvul. Per això l'ADN mitocondrial passa de mares a fills sense barrejar-se amb el del pare. I això permet comparar-ho amb força facilitat. Com més s'assemblin els ADN mitocondrials, més properes son les poblacions. Una cosa com comparar idiomes. Com més paraules tinguin en comú, més propers seran.

Amb aquesta técnica podem saber quan temps fa que dos poblacions humanes es van separar. I naturalment, tirant enrera i enrera, s'arriba a la teòrica dona que va viure ara fa uns 150.000 anys i que ens emparenta a tots. No vol dir que sigui la única, però si que es una re-re-rebesàvia que tenim tots en comú. Al menys, les mitocòndries de les nostres cèl.lules provenen de un dels òvuls d'aquella dona.

Com era d'esperar, era una dona africana (és agradable quan el que ens diun els fòssils i els que ens diu l'ADN coincideix), i com tambè era d'esperar, la van anomenar l'Eva africana (tambè Eva mitocondrial, però jo ho trobo amb poc encant). Desprès, algú va adonar-se que es podia fer una cosa similar amb els mascles. En aquest cas seguien l'ADN que hi ha al cromosoma Y, que sols passa de pares a fills. I és clar, també van trobar un "Adan africà" de fa també uns 150-200.000 anys.

De manera que els que parlen de la puresa de la raça... bé, al principi sols hi havia una raça pura: l'africana, i totes les altres son alteracions de l'original. Tot i que, en realitat... que és una raça?

Cordons umbilicals

Em sorprén l'enrenou que hi ha al voltant del fet que els prínceps han decidit guardar cèl.lules de la sang del cordò umbilical de la seva filla. Sincerament no acabo de veure on és el problema. De fet, el que més em sorprén és que no es faci més sovint, o que no hi hagi empreses que es dediquin a guardar aquestes cél.lules per problemes legals.

Ja se que aquí hi ha bancs de cèl.lules de cordò umbilical en alguns hospitals públics i que es consideren com les donacions de sang: Tothom qui en necessiti les pot fer servir. És excel.lent, no cal dir-ho. Però una cosa és excloent de l'altre? Tant costaria guardar la meitat i deixar la resta a disposició pública? Tècnicament no hi ha problema.

En principi, la gràcia de guardar aquesta sang és que contè moltes cél.lules mare. No son cèl.lules mare embrionàries sinò de la sang. Això vol dir que no se'n pot fer un organisme nou a partir d'elles. Tant sols derivats de la sang i de alguns teixits. Però al no ser embrionaries, no hi ha complicacions legals ni ètiques per fer-les servir.

Al ritme que va la recerca en aquest camp, molt aviat es disposarà de teràpies basades en les cèl.lules mare per moltes malalties. La dificultat en la pràctica serà trobar-ne que siguin compatibles. Ja sabeu que un dels problemes en els transplantaments és el rebuig de l'òrgan. El nostre sistema inmunitari és molt efectiu i discrimina perfectament el que forma part de "jo" del que és "la resta del món". Doncs això també és aplicable a les cèl.lules mare. Però les del nostre cordò umbilical no tenen aquest problema. Son part del nostre "jo" i el sistema inmunitari no les atacarà.

Això és una cosa bona però tambè dolenta. Si tenim una malaltia genètica, malament! perquè les cèl.lules del cordò umbilical tambè tindran el mateix problema. Però si es tracta de refer un teixit o coses així, aleshores son ideals. Certament ara mateix tenen poques aplicacions, però cada dia se n'aniran trobant més. És d'aquelles coses que "millor que sobri que no que en falti".

En resum: L'ideal fora que el sistema públic guardés aquestes cèl.lules rutinàriament. Amb sort no es faran servir mai, però de moment, si algú s'ho vol pagar, quin problema hi ha? Que son cèl.lules reials? Ah! Això ja és un altre camp de discusió.

El diví Monstre Volador d'Espaghetti

Realment fa falta el bon humor per anar per la vida. Sempre és millor riure que enfadar-se o indignar-se enfront de gent que diu bestieses. I d'això en trobes constantment. Uns que afirmen que era penalti encara que les imatges mostrin, fora de tot dubte, que ni per casualitat es van tocar. Altres que calculen manifestacions de milions de persones en indrets on sols n'hi poden cabre milers. I així succesivament.

Doncs n'hi un que s'ha pres amb humor les presions dels defensors del Creacionisme. I la que ha liat! (Gràcies Jacme per mostrar-me la web!)

Ja sabeu que als Estats Units n'hi ha molta gent que creu que la teoria de l'evolució no és certa, bàsicament perquè no està d'acord amb el que diu literalment la Bíblia. I fa uns anys van tornar a atacar proposant la teoria del "Disseny Intel.ligent". La mateixa filosofia, però amb un nou maquillatge. Ara afirmaven que no es una opinió religiosa, sinò que és una teoria científica (ai!) i que com a tal, cal ensenyar-la a les escoles junt amb la de l'evolució. I moltes escoles, sobretot per l'Amèrica Profunda, van començar a fer-ho.

Però n'hi ha uns que van decidir que si la teoria del disseny intel.ligent era acceptable, perquè no acceptar altres teories del disseny intel.ligent? Dit i fet, van muntar una web basada en la nova "Esglèsia del Monstre Volador d'Espaghetti" (En anglès Flying Spaghetti Monster o FSM). Absolutament divertidíssim.

Segons ells, l'Univers va ser creat pel FSM i, tot i que ningú l'ha vist, ells tenen llibres sagrats que ho expliquen. I com que la seva teoria del disseny intel.ligent es tant respectable com les altres, exigeixen que també sigui explicada a les escoles.

Alguns detalls m'han fet riure molt. Per exemple, segons ells, l'Univers va ser creat fa poc temps, però si un científic vol fer mesures amb el métode del carboni 14, el FSM envia un tentacle-fideu que manipula l'aparell i fa que doni mesures incorrectes. Per això els científics estan tots equivocats quan diuen que el món és tant antic.

També hi ha cartes de les escoles que han rebut la solicitud dels seguidors del FSM. Algunes son divertides. Però moltes son de gent emprenyada que diuen que resaran per la seva ànima o que fins i tot l'amenacen amb l'infern per ofendre Deu, la Bíblia i les creences de la bona i honesta gent americana.

A mi, el FSM em sembla un Deu d'allò més simpàtic. Però no se'n sortirà. Com deia en un llibre el mestre Assimov: "Contra l'estupidesa fins i tot els déus lluiten en va".

Pols

Quan es parla de la colonitzaciò de Mart, o de la Lluna, sempre es té present els problemes tècnics que comporta, i tambè els riscos per la salut. Com va dir un tècnic de la NASA, una apendicitis no és massa greu a casa, però si la tens a Mart, pot ser molt seriòs. No se si als astronautes els hi extirparan l'apèndix de manera preventiva, però jo m'ho faria. Fins i tot una cama trencada pot ser un drama de vida o mort. I això per no parlar de l'exposició a les radiacions, sense una protectora capa d'ozò a sobre. A més hi ha la perdua de massa muscular, la descalcificació...

Però hi ha un problema molt seriòs que sovint passa desapercebut. És la pols.

Tant la Lluna com Mart son indrets amb molta pols. No hi ha vegetació per fixar el sól, ni rius que arroseguin i dipositin al fons del mar les petites partícules que hi ha arreu. A sobre, la pols es fica per tots els racons. Quan els astronautes de les missions Apol.lo tornaven a entrar al mòdul lunar desprès d'una passejada, arrosegaven pols a les sabates. Pols que va fer que el mòdul fes olor com a pòlvora i que desprès van respirar, causant alguna congestió nasal que per sort no va tenir més importància.

Però respirar pols durant molt temps no és cap tonteria. Hi ha malalties molt greus, com la silicosi o l'asbestosi, causades per la presència de pols als pulmons. I no cal que sigui tòxica (que de vegades tambè ho és). La sola presència de partícules dins els alveols pulmonars pot causar una inflamació crònica que pot degenerar en una fibrosi pulmonar. Una malaltia mortal.

Per tant, a l'hora d'instal.lar-se caldrà preparar filtres, dobles càmaras, protocols de neteja per cada vegada que s'entri i es surti, anàlisis dels mocs i dels esputs dels astronautes i tot un seguit de mesures de prevenció. Tot, per culpa de la pols.

Però no tot és dolent. Amb mostres de pols lunar van trobar que posades a un microones s'escalfen extraordinariament i es fonen amb facilitat. Això és perquè contè partícules de ferro, i el ferro als microones s'escalfa molt. Però un cop fosa, la pols fa una pasta que s'endureix i pot servir com a material de contrucció.

Potser a la Lluna, amb una pala per recollir pols i un microones es podrà muntar una fàbrica de maons ben barats!

Adictes a l'aire net

Ja se sap que la qualitat moltes vegades es pot notar en els petits detalls. I això tambè es pot aplicar a la qualitat del medi ambient. Hi ha un detall petit, sencill, sobint desapercebut, però que és un bon indicador de un indret lliure de contaminaciò. Son els líquens.

Recordeu algun liquen per una gran ciutat? A Barcelona ben segur que no. I prop d'alguna fàbrica? Ho dubto. De seguida que la contaminaciò ambiental augmenta una mica, els líquens desaparèixen. Per això sel's considera uns bons "bioindicadors". I per això els he observat amb enveja en algunes ciutats relativament grans del nord d'Europa, allà on tal com diu el poeta: "...diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç" i sembla que, a més, es prenen seriosament això de cuidar el medi ambient.

De manera que quan veien un líquen, podeu omplir els pulmons profundament. La seva presència vol dir que l'aire que respireu és ben net.

De fet, els líquens son en realitat una simbiosi entre dos organismes. Un alga i un fong. I aquesta uniò ha donat unes formes i uns colors que trobo preciosos. Però a més també ha donat lloc a algunes anècdotes. Sobretot perquè alguns líquens viuen incrustat en les roques. Segur que alguna vegada els heu estat observant a la muntanya. Unes taques de colors, o blanques i negres escampades sobre els blocs de granit.

Però això fa que quan un liquenòleg els vol recollir, s'ha d'emportar un fragment de la roca junt amb el liquen. I es veu que alguna vegada, anant de congrès, o desprès de fer un viatge per recollir mostres, en arribar a l'aeroport la policia es queda parada en trobar una maleta que pesa tant que "parece que lleve piedras". I quan l'obren i efectivament la troben plena de pedres (amb le liquen incrustat), li toca a l'investigador convèncer a un agent d'aduanes mosquejat que no, que no està boig, que aquelles pedres servéixen per augmentar els conèixement de la humanitat sobre les espècies, els nivells de contaminació, la evoluciò...

Una feina dura això de ser liquenòleg!

Fer o no fer.

L'arqueologia sempre em comporta una contradicció respecte a que fer amb les restes dels antics edificis o monuments trobats. Per una banda, cal no afegir coses "noves" a les restes originals. Així s'evita l'alteració de les restes, les interpretacions errònies i el fet que es puguin malmetre. Però, per altre banda, m'encantaria poder veure com era l'edifici en el moment de màxim esplendor. Em desespera quan d'un temple important sols hi ha un forat al terra i l'expert t'explica que allà hi havia una columna..., que sustentava una viga..., on s'hi recolzava un sostre... Però jo sols veig un forat al terra!

Aquest conflicte queda ben palés a les runes del palau de Knossos, a Creta. És un lloc impresionant, inmens, complex. Un palau per on pots pasejar, entrar a les habitacions, observar el clavageram, admirar les delicioses pintures de dofins o de sacerdotesses amb serps, passar per entre columnes d'un roig intens. Tot bellísim, exquisit. I d'una complexitat tant gran que l'origen del laberint del minotaure sembla que va ser justament el palau del Minos. En tot cas, és un magnífic exemple de com era la primera potencia en la història de la Mediterrània.

L'únic problema és que potser no era "exactament" com es pot veure.

Knossos va ser excavat l'any 1900 per un arqueòleg aficionat. Un entusiasta milionari britanic anomenat Arthur Evans. En realitat l'havien descobert uns anys abans, però va ser Evans qui va treballar-hi fins fer-ne l'obra de la seva vida. I amb una mentalitat típicament victoriana, es va dedicar a reconstruir allò que anava descobrint. El que passa és que moltes vegades les reconstruccions es feien més amb un sentit estétic, o romàntic, que no pas científic. El resultat final es fantàstic, però no és gens segur que correspongui a l'original. I, de fet, Evans ha sigut molt criticat per les seves actuacions a Knossos. Cal dir, però, que en la seva època el que feia era el més normal del món. Com sempre, no podem criticar les actituds del passat tenint en compte les opinions del present.

Però quan vaig passejar per Knossos, em sentia transportat a l'any 1500 abans de Crist com en pocs llocs. Caminava per la via principal que portava al palau i podia notar com es devien sentir els viatgers quan arribaven al que era el gran centre de poder de l'imperi minoic. I, ja veia que la pintura dels dofins tenia sols uns pocs fragments originals i la resta era reconstrucció suposada. Però el resultat final era convincent. De manera que no vaig aconseguir lliurar-me del sentiment contradictori i en realitat encara el porto a sobre.

Ara ja hi ha una normativa internacional per evitar actuacions que puguin alterar les restes del passat. I em sembla una idea molt assenyada. Però que voleu! En el fons, me n'alegro que Evans encara no estigues sotmès a aquestes normes i fes una cosa, que comprenc que està malament.

Un dormir curiós

En general es considera que els dofins son uns dels animals més simpàtics que hi ha. La seva gran intel.ligència i el seu caràcter amistós els han convertit en tot un símbol. Sospito que el somriure que sempre mostren ajuda bastant a crear aquesta imatge. No cal dir que en realitat no somriuen sinò que simplement tenen la boca amb una estructura similar a la del somriure dels humans. Però psicològicament a nosaltres ens captiva. Potser els taurons tindrien millor fama si enlloc de tenir la boca en una posició que recorda la de algú emprenyat mostrés un somriure amable.

Però, a més, els dofins presenten alguns trets fascinants. Molts d'ells rel.lacionats amb l'adaptació al medi marí. I una de les que més gràcia em va fer va ser el descobrir com s'ho feien per dormir. Perquè una conseqüència de viure en un medi aqüàtic és que la seva respiració no és automàtica com en els humans, que respirem sense pensar-ho. Els dofins han de notar que tenen l'espiracle (el forat per on respiren) fora de l'aigua abans de fer una inspiració. Això ha fet que un acte reflex en els mamífers terrestres, passés a ser un acte conscient en els marins.

Però aleshores, quan dormen... com s'ho fan?

Doncs amb una reprogramació del cervell d'allò més pràctica. Contra el que pugui semblar, quan dormim el cervell no descansa. De fet, està molt actiu. Un electroencefalograma mostra activitat de diferents tipus que ha permés classificar les diferents fases del son. En realitat, encara no sabem perquè necessitem dormir. Però no fer-ho porta ràpidament a estats patológics amb al.lucinacions i altres alteracions del comportament. De manera que, sigui quina sigui la funció del dormir, aquesta és imprescindible pel cervell.

I el que han fet els cervells dels dofins ha sigut dormir per tandes. El cervell està dividit en dos hemisferis. Doncs bé, en els dofins primer dorm un dels dos hemisferis i després ho fa l'altre. Una curiositat és que quan un hemisferi dorm, l'ull de l'altre costat està tancat i a l'inrevés. I és que, per algun motiu, el cervell i el cos estan creuats, de manera que l'hemisferi dret controla la meitat esquerra del cos.

D'aquesta manera l'animal pot respirar, nedar i vigilar.

També han desenvolupat alguna altre adaptació. Per exemple, quan neix un dofinet, la mare passe molts dies sense dormir, assegurant-se que el petit no s'enfonsa quan dorm. A més neda de manera que arrosega a la cria mentre aquesta dorm.

I finalment, una altre pregunta interessant: els dofins quan dormen, somien? De moment no hi ha una resposta definitiva, però d'això en podem parlar un altre dia.

Hauria d'estar prohibit

Diuen que prevenir és curar i això és una gran veritat. Però, ai! les costums i les modes tenen molt de pes. I tambè quan es tracta de salut. Per això hi ha metges que afirmen que seria molt fàcil evitar el 80% dels càncers de pulmó. N'hi ha prou amb deixar de fumar. Si la gent no fumés, ens estalviariem una enormitat en tractaments pel càncer, trasplantaments d'òrgans i morts prematures. Però, molta gent prefereix seguir fumant, i desprès acusar als metges de no fer prou per curar-li el càncer que ha anat alimentant durant tants anys.

De totes maneres el tabac crea adicció, això puc entendre-ho. No és tant fàcil deixar-ho (tot i que tampoc és impossible, molta gent ho aconsegueix). Però hi ha altres coses que em treuen de pollegera. Actituts que comporten el que la gent acabi enmalaltint i sembla que tant se val. O, encara pitjor, es nega la evidència. I recentment n'ha sortit un cas. Parlo de l'anorèxia i les models de moda.

la "Asociación en Defensa de la Atención a la Anorexia Nerviosa y la Bulimia (Adaner)" ha fet notar que algunes models que van desfilar a la recent edició de la pasarela Cibeles eren noies que feien servir una talla 34 i que mostraven un aspecte clàrament per sota del que es pot considerar mínimament saludable.

Reconec que jo de talles no hi entenc un borrall. Quan miro una etiqueta i em trobo amb cinc talles diferents per Europa, USA, UK i no se on més, passo i simplement pregunto al dependent si m'anirà bé. Però de l'aspecte si que puc opinar, he mirat les fotos de les noies que van desfilar i al.lucino. D'una d'elles miro les cames i no puc evitar el recordar les classes d'anatomia. Distingeixo el fèmur, la ròtula amb totes les seves parts i uns quants feixos musculars. No tots, perquè just per sobre del turmell, sembla que no hi ha gens de carn. I mirant altres fotos d'altres desfilades es pot arribar a trobar coses increïbles.

A mi em sembla que això es podria considerar una incitació a l'anorèxia. I això és un tema molt seriós. I a sobre, la directora de la pasarela diu que les noies gastaven talla 38 o 40 i que no presentaven en cap cas "delgadez extrema" i que transmetien "imagen de salud". Home! ja he dit que jo de talles no hi entenc, per tant no ho discutiré. Però dir que transmetien imatge de salut és insultant per la intel.ligència. A mi, aquelles cames em semblen malaltisses. Més que imatge de salut, o despertar-me atracció m'entren ganes de convidar la noia a un entrepà de pernil d'urgència. Que no ho saben que, com deia l'avi: malgrat les modes, als homes ens agraden les dones una mica plenetes i el vi una mica dolç?

Igual que s'està prohibint la propaganda del tabac, em sembla que caldria prohibir la propaganda de l'anorèxia. Que bàsicament és el que fan quan trien aquesta mena de noies en aquestes passareles. I ja se que elles no en tenen cap culpa. Son els que decideixen el tipus de noia que desfilarà els que tenen la responsabilitat.

No deu ser tant difícil disenyar vestits per noies reals, amb pit i cadera (talla no-se-quant).

Llum i energia

De vegades hi ha coses que costen d'entendre. Potser son les modes, o les inércies que costen de trencar, o la desconfiança per allò que és nou. No ho se. Però costa entendre perquè en aquest país, amb una mitjana de dies de sol altíssima, no és façi servir l'energia solar més que anecdòticament. I això quan sembla que la conciència sobre el canvi climàtic ja està arrelada, que l'ecologisme es un valor que es té en compte, que no som una societat tant-se-m'en fot.

Ara sembla que hi ha una tendéncia a incloure a les ordenances municipals la incorporació de sistemes de captació i ús de l'energia solar. I es mostren unes dades en les que la superficie de plaques de captació s'ha multiplicat per deu o més en els darrers anys.

Potser si que ha augmentat, però encara és patèticament ridícul l'us que en fem aquí. Recordo la sorpresa que vaig tenir fa uns anys en veure els terrats de les cases d'Atenas. Hi havia milers de plaques solars térmiques. Practicament tots els edificis en tenien! I aquí, es gairebé anecdòtic (per molt que la anècdota sigui ara més gran que fa uns anys).

L'energia solar es pot aprofitar de dues maneres diferents. Plaques fotovoltaiques, que generen electricitat a partir de la llum del sol (la foto de la dreta), i plaques térmiques, que serveixen bàsicament per escalfar dipòsits d'aigua sanitària (la foto de dalt). Aquestes segones son les que a Grècia fan servir massivament i és un sistema ben senzill. Es fa circular aigua per unes tuberies negres i sota un vidre que fa de cambra de calor. L'aigua s'escalfa molt i es guarda en un dipòsit. Cost energétic: zero.

Però segueixo amb la pregunta. Perquè aquí no? El que diuen els arquitectes, que encariria la construcció em sembla bàsicament una presa de pel. El preu dels pisos es desorbitat, però per uns motius que tenen poc a veure amb el cost real i molt amb l'especulació. Sospito que el preu d'afegir una instalació d'energia solar seria menor que la comisió de alguns dels molts intermediaris.

Les plaques fotovoltaiques potser son més cares i el sistema més complex. Però tot i així, al menys tots els edificis de l'administració haurien d'estar ja equipats amb aquestes plaques. No unicament alguns de nova construcció i disseny futurista.

Potser va arribant l'hora de parlar menys del medi ambient i de fer alguna cosa però de veritat.

Trasgredint els límits

Per quin motiu han de ser tant complicats? I és que una característica de la ciència és que, en general, resulta difícil de comprendre pels que no son experts. D'entrada, els temes son realment complexos i en algunes ciències estan molt lluny de la nostra experiència de cada dia. A més, les noves teories estan sustentades en altres de més antigues, que es basen altres, que alhora... Això fa que per entendre la darrera versiò calgui tenir coneixements de totes les anteriors.

Però sobretot és el llenguatge allò que fa de barrera entre els científics i el que s'anomena "el gran públic". Un text científic està farcit de paraules tècniques incomprensibles pels no iniciats. I a sobre, alguns s'hi recreen, fent el text com més obscur i difícil, millor. Però d'això se n'arriba a abusar fins extrems ridículs i el 1996 l'Alan Sokal, un jove físic de la Universitat de Nova York se'n va fartar. I va decidir gastar una broma.

El seu objectiu van ser la filosofia postmoderna. Una branca de la sociologia en la que s'estava fent servir cada vegada més els avenços científics per fer construccions filosófiques dubtoses. Dubtoses en el sentit que la interpretaciò que feien de les teories científiques eren, com a mínim, tendencioses i, sovint, incorrectes. Però com que el llenguatge era sempre tant obscur, qui podia notar-ho?

El que va fer en Sokal va ser escriure un artícle completament inventat i sense sentit. Literalment absurd. Però tant ple de paraules complexes i hermétiques, que "sonava" a molt erudit. El va titular: "Transgrediendo los límites: Hacia una hermenéutica transformativa de la gravedad cuántica" i el va enviar a la revista Social Texts, que el van acceptar sense problemes, segurament encantats de que finalment un físic entrés en el seu camp. Però quan inmediatament en Sokal va anunciar que tot l'article era un sense-sentit es va muntar un bon merder. Aquí hi ha una traducció al castellà i si el llegiu i no enteneu res, tranquils. Realment és que no te cap ni peus el que diu.

A mi, sincerament, m'encanta que encara quedi sentit de l'humor per fer aquestes coses. A més, malfio molt dels que abusen del llenguatge incomprensible. La ciència ha de poder ser entesa per tothom. Desprès de tot, la majoria de les persones son raonablement intel.ligents i capacitades per fer l'esforç de comprendre conceptes encara que siguin una mica complexos.

I si no es així, la culpa és únicament dels científics, que fracassen a l'hora de transmetre els seus descobriments.

Uns bancs diferents

Hi ha noticies que desperten sentiments contradictoris. Per una banda penses "que bé que algú faci alguna cosa" però per una altre et dius "Deu meu, que malament anem si ens cal això!". Doncs una cosa així m'ha passat quan he llegit que el govern de Noruega pensa fer el banc de llavors definitiu pel "dia del Judici final".

Però, que és un banc de llavors? Doncs una bona manera de fer alguna cosa per preservar la biodiversitat, almenys la dels vegetals. Molts jardins botànics recullen llavors, tantes com poden, i les guarden desecades i congelades (criopreservades) de manera que en un futur estigui garantida la possibilitat de tornar a plantar plantes de totes aquestes espècies.

Això és una iniciativa que pot garantir la biodiversitat en el futur, però tambè és molt important per mantenir espècies de vegetals útils pel consum humà que es van deixan de banda, especialment en paisos pobres i pels petits agricultors. D'aquesta manera poden tenir accés a llavors fora del circuit de les grans multinacionals.

Però els bancs aquests son cars de mantenir, i poden tenir un nombre limitat de llavors. Fins i tot algun d'especialment ambiciós, com el "Millenium Seed bank" d'Anglaterra, contindrà "sols" 24000 llavors de plantes diferents. Us semblen moltes? Doncs no, tant sols hi ha les de la Gran Bretanya (menys del 10% del total d'espècies vegetals).

Però sembla que a Noruega volen fer un gran banc on hi guardaràn mostres de totes les llavors presents en els bancs que ja hi ha (uns 1400 arreu del món). La gràcia és que ho faran en una gran cambra cuirassada, subterrània i al nord del país, a les illes Spitzbergen, sota el terreny gelat. Això hauria de resistir millor que la resta dels bancs i permetria tenir un reservori d'aquest material genètic en cas de catàstrofes globals.

És una bona iniciativa, molt millor que no fer res. Però insistèixo: és trist que ens facin falta iniciatives així.

Dietes mil

Alguna vegada ja vaig comentar que el tema dietas em posa com nerviós. És que normalment m'empipa llegir masses tonteries juntes. A veure! de vegades si que cal fer alguna dieta. I una dieta sana és bàsica per mantenir un bon estat de salut. Però és que arriben a dir cada cosa...

Per exemple, en una web hi ha un llistat de dietes. Hi trobo les dietes de l'entrepà, la de la NASA, la del prèssec, la de la Clínica Mayo, la del te roig, la depurativa, la balancejada... Totes afirmen ser exactament la que necessites, la que et farà sentir millor, la que et permetrà perdre "aquells quilos de més", i tant sols en tres setmanes!!.

Potser el mateix fet que n'hi hagi tantes de diferents ja hauria de ser un bon indicador de que no serveixen per gaire res. Si alguna fos realment efectiva, tothom la faria servir i no se'n parlaria més. La meva avia va fer moltes dietes en la seva vida. Perquè? Doncs perquè cap va funcionar. Oh! Si! D'entrada si que li feien perdre alguns quilos, però sempre els recuperava molt rapidament. Quines coses. Sembla que al cos no li feia gràcia que l'intentessin enredar.

I el fet que li expliqués com funcionava el metabolisme energètic..., els mecanismes de compensació..., l'equilibri nitrogenat..., tot allò que explicava perquè les dietes no funcionen ni poden funcionar, no servia de res. Ella coneixia algú que tenia un amic a qui li havia anat tant bé... I, és clar, els altres cinc-cents als que no havia anat bé eren tant sols un detall anecdòtic que no calia ni esmentar.

Em sap greu. Certament el cós te un marge de variació de tres o quatre quilets, amunt i avall. Però més enllà ja no es pot modificar amb cap dieta que no sigui un atemptat per la salud. I cal vigilar, perquè algunes dietes mereixerien ser denunciades. Son realment perilloses.

Si no tens cap malaltia, la dieta ideal és sencilla: menjar una mica de tot i molt de res. Fer-ho de la manera més plaent possible i amb les persones amb qui millor t'hi trobis. Tambè es podria resumir amb un..."fer servir el sentit comú".

I per tenir un cos més atractiu en plan model de calendari, doncs el que fan les models: fotos retocades!

Una llengua... morta?

Tothom sap que en ciència, l'idioma de treball és l'anglés. Els treballs, els experiments, les revisions d'altres treballs, tot s'ha de publicar en una revista en llengua anglesa si es pretén que aquell treball tingui reconeixement internacional. Quan es va a un congrés internacional, sempre serà en anglés, i sense traducció a cap idioma. S'espera que tothom domini l'anglés.

Això és un problema més important del que pot semblar a simple vista. Perquè molts cops cal defensar el teu treball argumentant amb altres col.leges que tenen dades diferents a les teves, o que defensen teories oposades o que simplement no veuen clara la teva interpretació dels fets. I si estàs discutint en anglès amb un lituà per exemple, doncs no passa res, tots dos fem el que podem. Però com et toqui amb un americà de Little Rock, que parlarà de pressa, amb un acent tancat, fent servir construccions complexes i que no ha de patir per expresar allò que vol dir, doncs simplement tens totes les de perdre. I és que la ciència, com totes les activitats humanes, també té un important component de política, de diplomàcia i de relacions públiques.

Però l'anglés no és l'idioma de referència en tots els ambits! Encara queda un reducte en que un anglòfon està en igualtat de condicions que la resta del mon a l'hora de presentar el seu treball. Quan m'ho van dir, em va costar de creure. Però és cert. Els botànics mantenen dempeus la flama de la civilitzaciò enfront els bàrbars del nord. Perquè en les revistes de botànica, quan es fa la descripció d'una nova espècie de vegetal, les normes internacionals especifiquen que cal fer-ho en... Llatí!!!

Si senyor; Llatí! Qui va dir que el llatí era una llengua morta? Avui encara es publiquen revistes que tenen un apartat escrit en la llengua de Virgili (la resta en anglès, off course). La conseqüència és que hi ha webs dedicades a facilitar les traduccions botàniques de l'anglés al llatí (i a l'inrevés). Així que la propera vegada que pateixi intentant explicar en anglés un resultat experimental extraordinari, de manera que realment sembli extraordinari, recordarè que els botànics anglesos encara deuen passar-ho pitjor intentant expresar-se en llatí i recordant com anaven les declinacions.

El més divertit és que encara avui es poden llegir textos científics recents però amb un encantador aire neoclàssic. Per exemple un que he trobat en una publicaciò del 2005: Planta amphibia; cormus globosus, trilobatus; radices 3–7, dichotomes; squamae et phyllopodia absentes; folia subulata, apice attenuata, 24–26 cm longa, basi 8–13 mm lata... Està ben clar, no?

On tinguem una bona conspiració...

No hi ha res com una bona teoria de una conspiració. I si és a nivell mundial, millor que millor. Segur que tots n'heu sentit alguna tipus "Expedient X". Però la meva preferida és la de la "Alternativa 3", més que res perquè reconec que durant molts anys em va tenir ben intrigat.

En el meu descàrreg he de dir que jo era molt jovenet. Però un dia, en el programa del doctor Jiménez del Oso sobre temes de ovnis, parapsicologia i coses així, (La Puerta del Misterio), van passar un reportatge d'una televisió americana molt inquietant. Era un treball de investigació segons el qual els científics s'havien adonat que el canvi climàtic era irreversible i s'estudiaven tres alternatives. La primera era emprar bombes atòmiques per fer forats a l'atmosfera i que sortirs l'excés de calor. Naturalment l'havien abandonat. La segona era fer refugis subterranis per resguardar les élits dominants del món fins que passés el desastre climàtic. Aquesta no es descartava i semblava que ja anaven fent ciutats subterrànies. Però la Alternativa 3 era una colonització urgent del planeta Mart, sortint desde una estació intermedia a la Lluna. S'hi transportarien també les élits i molts científics per refer la vida a un altre indret ja que la Terra la donaven per perduda.

El programa era convincent! Hi sortia un astronauta de la mission Apol.lo 17, en Bob Grodin, que deia que quan havien arribat a la Lluna, en realitat ja hi havia molta gent per allà. I recordo un mapa de la lluna que marcava la posiciò dels allunatges soviètics i americans. Molt dispersos per la cara visible però... tots agrupats en la cara oculta. Fins i tot hi havia imatges de "vida" a Mart! alguna cosa que es movia per sota del terra i la veu dels que parlaven molt excitats mentre ho transmetien a Houston.

Naturalment, tot era un muntatge. Un programa previst per ser emès al Estats Units el dia 1 d'abril (que allà és el dia dels innocents), i en el que al final hi sortien els noms dels actors. A més, tal com deien anys desprès els que el van fer: "qualsevol podia comprovar que el nom de l'astronauta era inventat!" A l'Apol.lo 17 no hi havia cap Bob Grodin! I és impossible tenir una comunicació en temps real entre Mart i Houston. El senyal de radio triga entre 8 i 20 minuts en anar la pregunta i arribar la resposta.

Però, es clar. Si ets jove, i internet encara no funciona, d'on coi treus les llistes d'astronautes? de fet, ni recordava el nom de l'astronauta. I on pots mirar a quin indret han anat les missions sovietiques a la banda oculta de la Lluna? És cert que desprès van fer un llibre dient que tot era un muntatge, però com podia saber-ho? Si al menys el doctor Jiménez del Oso hagues deixat passar els títols de crèdit del final on deia que tot era una ficció, o ho hagués deixat clar ell mateix...

Però fins i tot desprès que els que van fer el programa diguessin que tot era una broma, la teoria de la conspiració resisteix. A més, ara corre el rumor que potser el programa va ser un engany... però que el govern està preocupat perquè, sense saber-ho, havien donat pistes de un projecte semblant, que si que és real i que es porta molt en secret...

I és que una bona conspiració dona molt morbo i no es deixa perdre així com així!

Kraken

Primer van ser les llegendes dels mariners parlant del monstre. Desprès la seva existència es va confirmar per cadàvers gegantins que apareixien barats a les platges. Però, tret del fet que realment existien, ho ignoràvem racticament tot sobre ells. Eren els calamars gegants. El mític "Kraken".

L'animal és una cosa impressionant. Els exemplars que apareixien de tant en tant a les costes tenien unes magnituds descomunals. S'han mesurat exemplars del gènere Architeuthis de fins a 20 metres de llargada! No és estrany que alguns mariners parlessin de lluites entre calamars gegants i catxalots. I, en realitat, ignorem la mida que poden arribar a tenir.

En realitat totes les coses que en saviem eren de resultes de les autopsies que els havien fet. La seva carn no es comestible, perquè contè massa amoni (potser gust a pipí? ecs!). La seva sang no te hemoblobina sinò una altre mol.lècula, l'hemocianina, que pot portar menys quantitat d'oxígen, i per tant es pensava que devien ser uns animals de moviments més aviat lents. Tambè s'havia vist que no tenen tinta, potser perquè en la foscor de les fondàries on viuen la tinta no serveix de gaire.

I és que aquests animals sembla que viuen a profunditats enormes. De fet, estan tant adaptats a la pressiò de l'abisme marí, que quan pujen a la superficie, moren per descompresió. Segurament és el que fan els catxalots per matar-los. Deixar que sels enganxin i desprès pujar tant de pressa com poden.

Però l'estiu passat, finalment, un equip japonés va aconseguit filmar imatges d'un calamar gegant viu. Van posar un ham i esquer per calamars a l'extrem d'una corda de 900 metres, li van afegir una càmera submarina i ho van sumergir a prop de l'illa d'Ogasawara, al Japò. Desprès de molts intents (i no eren els primers que ho intentaven) van tenir èxit. L'esquer va ser atacat per un calamar gegant i durant unes hores el van poder fotografiar. Això va permetre comprovar que d'animals lents, res de res. L'atac va ser ràpid i la lluita per deslliurar-se, intensa. Finalment i desprès de quatre hores d'esforços es va alliberar deixant, això si, un tentacle enganxat a la corda. Un tentacle que un cop pujat al vaixell encara seguia actiu, intentant adherir-se a tot el que podés.

Tot plegat em fa recordar que, com algú va dir una vegada, sabem més coses de l'espai que no pas del fons del mar.

Nano!

Moltes vegades (però no sempre) una imatge val més que mil paraules. I una de les que més que mil paraules va valdre tota una ciència la va fer un tipus anomenat Don Eigler al 1989. Era una imatge de tres lletres i, de ben segur, eren les lletres més petites fabricades fins el moment. La seva mida total: 35 àtoms. I la ciència que va nèixer: la nanotecnologia.

En realitat ja es prenien imatges d'àtoms individuals en aquella època. El microscopi d'efecte túnel i el microscopi de força atómica ho permetien. Tots dos s'assemblen molt entre si (però gens a un microscopi). Fan servir una punta extremadament fina, amb un únic àtom a l'extrem, per anar recorrent la superfície del que vols analitzar. Com un llàpis que recorre una superfície i marca les pujades i baixades.

La gràcia d'en Don Eigler va ser aprofitar el microscopi de força atòmica per, enlloc de limitar-se a notar si hi havia un àtom en un indret, "pescar" l'àtom amb la punta. Un cop agafat, el va poder desplaçar i dipositar allà on vulgués. Ho va fer amb els 35 àtoms de xènon i els va disposar de manera que es formés el nom de l'empresa on treballava: La IBM.

Allò va demostrar que més enllà de les teories, si que es podia actuar sobre àtoms individuals. I per tant, la nanotecnologia passava a adquirir una majoria d'edat. Ara ja es volen dissenyar nanorobots, nanoimatges, nanocircuits integrats i nano-tot-allò-que-puguis-imaginar. I segurament cada cop tindrà més i més aplicacions. Però l'impacte visual de la primera nanofotografia dificilment el podran superar. I això que s'hi va passar estona per fer la composició. Unes 22 hores, sense contar els cinc anys de feina previs al laboratori treballant en aquell camp.

I, a més, deu posar dels nervis saber que si algú obre la porta, la corrent d'aire enviarà els àtoms a ves a saber on!

Seguint Nous Horitzons

Finalment la nau que portava la sonda New Horizons va enlairar-se sense problemes i ja és camí de Plutó. Finalment s'ha enviat una sonda per explorar l'únic planeta que queda per conèixer. I finalment sabrem si val la pena o no anomenar "planeta" a Plutó.

Però la missió de la New Horizons va més enllà. També explorarà el que hi ha passada l'òrbita de Plutó, a l'anomentat cinturo de Kuiper. On sembla que s'hi poden trobar altres "planetes" semblants. De fet, ja s'he n'ha identificat un altre (Xena), que resulta que és mes gran que Plutó. De manera que pot ser una missiò d'allò més plena de dades fascinants.

Però la missiò per si sola ja te algunes característiques interessants. Per exemple, la New Horizons serà la nau més ràpida que mai s'ha enviat enlloc. Anirà a 21 km/segon, poca broma! Tot i així, trigarà deu anys a arribar, de manera que caldrà tenir paciència. Primer passarà per Júpiter, i aprofitarà la gravetat del planeta gegant per girar la trajectoria, apuntar correctament cap a Plutó i de pas, accelerar encara més. Els de la NASA han posat una pàgina que indica on es trova la nau en cada moment i quan falta per arribar. Te la seva gràcia anar seguint un viatge tant inmens.

Però la conseqüència d'anar tant de pressa és que la visita a Plutó serà vist i no vist (aquí teniu un esquema de la trajectória de l'encontre). La nau passarà com un llamp per entre Plutó i la seva lluna Caront, i seguirà el seu camí cap a les profunditats de l'espai. El que passa simplement és que va massa de pressa per frenar. Començarà a prendre dades quatre setmanes abans, cap el Juliol del 2015, però la visita de veritat, durarà sols un dia!

Ens podem preguntar, val la pena un viatge de deu anys per una visita tant breu? En tot cas, les lleis de la mecànica celest fan que no hi hagi alternatives. Això, o seguir ignorant-ho quasi tot sobre Plutó.

Com a bon xafarder que soc, a mi em sembla que una sola foto de la superficie de Plutó s'ho val. A més, qui sap que hi trobarà més enllà?

La veritable saviesa

La série "Cosmos" va representar per a mi una descoberta fabulosa. Ja m'agradava la ciència abans, però amb en Carl Sagan vaig aprendre a admirar-la, i tambè vaig descobrir un mestre en l'art de divulgar-la. Per això, de tant en tant, fullejo el llibre que van editar amb el mateix títol. I sempre hi descobreixo alguna cosa nova. Però n'hi ha una que mai deixa d'impressionar-me. És el primer paràgraf de la introducció, unes paraules d'un altre pensador:

"Arribarà una època en la que una investigació diligent i prolongada treurà a la llum coses que avui encara resten ocultes. La vida d'una sola persona, encara que estigués íntegrament dedicada al cel, fora insuficient per investigar una matèria tant basta... Per tant, aquest coneixement sols es podrà desenvolupar al llarg de successives edats. Arribarà una època en la que els nostres descendents es faran creus que ignorèssim coses que per ells son tan clares... Molts son els descobriments reservats per les èpoques futures, quan s'hagi esborrat el record de nosaltres. El nostre Univers fora una cosa molt limitada si no oferís a cada època alguna cosa per investigar... La natura no revela els seus misteris d'una vegada i per sempre."
Em sembla una actitud absolutament sàvia. Podem estar orgullosos del que sabem, de tot el que l'intelecte humà ha aconseguit, però cal no oblidar mai la humilitat de reconèixer la inmensitat de tot el que no sabem.
Per això, quan sento afirmacions rotundes plenes de supèrvia, de persones que es consideren en possesió de la veritat definitiva, sigui del que sigui (ciència, política, religió, periodisme...), em va al cap aquesta cita. I he de reprimir un somriure. Perquè és que ja fa molts segles que ho va deixar per escrit.
El text és de Séneca (Qüestions naturals, llibre 7) I ho va escriure al segle I.
Avui en dia anem escassos de pensadors com ell.

Meduses polizons!

De tant en tant apareixen notícies referents a l'apariciò d'alguna espècie animal invasora en un ecosistema que es veu invadit. Aquí mateix vaig parlar fa un temps de la invasiò de l'alga Caulerpa taxifolia per la Mediterrània. I segurament la cosa seguirà, perquè el sistema de transport que fan servir molts dels invasors és ben sencill.

Això ho vaig descobrir mentre llegia coses sobre una altre invasió, aquest cop al mar Caspi. Es tracta d'una mena de medusa anomenada Mnemiopsis leidyi, relativament petita (uns 10 cm) però que es reprodueix molt ràpidament. Quan apareix en un indret sense depredadors, ja la tenim liada. Es produeix una explosió de meduses que acava amb la resta de formes de vida de la zona. Sempre és el mateix.

Aquest problema el tenen al mar Caspi, i ja estan mirant de posar-se d'acord els paisos de la zona per fer alguna cosa. Malauradament em temo que, com quasi sempre, no faran res fins que el problema sigui tant greu i evident que ja no hi haurà gran cosa a fer. Sobre el tema de la prevenciò els polítics no mereixen gaire credibilitat. I si a sobre s'han de posar d'acord els de diferents paísos...

Però la pregunta és, com s'ho fa una medusa de 10 cm per anar des de la costa est d'Amèrica fins al mar Caspi?
Doncs en realitat és fàcil. Hi ha un sistema de transport que és el preferit per les espècies invasores. Son els tancs de llast dels vaixells.

Quan els vaixells no van plens del tot floten massa. Per tant, omplen uns enormes dipòsits (els tancs de llast) amb aigua per tal de pesar més i guanyar estabilitat. Quan arriben al port de destí, simplement deixen anar l'aigua carregada i omplen les bodegues amb la càrrega que han de protar. És un bon sistema, barat, fàcil i còmode.

L'únic problema és que, junt amb l'aigua, carregen tota mena de visitants biològics. I quan descarregen al prot d'arribada, també hi descarregen les espècies que han recollit. Algunes s'adapten al nou ambient i ja tenim una espècie invasora en camí.

De manera que la propera vegada que veieu un carguer navegant pel mar, recordeu que a dins dels tancs, segurament hi porta un grapat de viatgers insospitats!

Pingüins homosexuals?

Els animals sempre em sorprenen, però he de confesar que les persones encara més. Ha sortit a la premsa la notícia que "Los pingüinos homosexuales de Bremerhaven ignoran los encantos de cuatro hembras suecas". Ostres! El titular ja es una mica com en conya. Però llegeixo i ho entenc una mica.

Es veu que al zoo de Bremerhaven només hi tenien pingüins mascles. Al cap d'un temps, i devant la manca d'alternatives, van començar a presentar comportaments homosexuals. No és una cosa infreqüent en la natura, diguin el que diguin els moralistes. Aleshores, els del zoo van decidir portar quatre pingüins femelles cap al zoo. Segurament no era un problema de moral pública sinò l'interés llògic per mantenir la població de pingüins. Però el cas es que no ha funcionat. Els pingüins mascles "passen" de les femelles. S'han encarinyat massa amb els seus companys, potser? La noticia del diari ho deixa entreveure mig en broma (sempre brometes amb l'homosexualitat, fins i tot quan son pingüins).
Però segurament la raò és més simple. Les femelles les van portar quan no era època d'aparellament. I això, en el mon animal és molt important. Els humans gaudim del sexe sempre que volem (i podem) i ja hem separat la funciò reproductora de la social i del plaer. Però la majoria d'animals no. L'aparellament es fa per reproduir-se, i això es fa únicament quan l'època de cria és óptima. Les femelles en això son especialment restrictives, pel compte que els porta. De manera que si no és època, doncs no toca i punt. Potser quan sigui el moment, les femelles seran més receptives i els pingüins mascles els faran més cas.
Però el que m'al.lucina més han sigut les protestes dels colectius homosexuals. Es veu que consideraven que el zoo estava interferint en l'amor entre parelles del mateix sexe. Amor? Interferir? Parelles?.... Que parlem de pingüins!
Cal defensar els drets dels animals, però no els confondrè mai amb persones.

Un nou "mon perdut"!

De tant en tant arriben bones noticies. Si més no sorprenents. Un equip d'investigadors ha trobat un grapat d'espècies desconegudes fins ara, a les muntanyes de Foja, en una zona remota d'Indonèsia a l'illa de Papua/Nova Guinea. En realitat d'espècies noves se'n troven amb molta freqüència. Això per si sól no seria notícia. El que no és habitual és que es tracti d'animals superiors, es a dir ocells, mamífers, amfibis... Normalment el que es va descobrint son nous insectes o microbis i, és clar, això no és gaire notícia.

De moment, malgrat el desplegament informatiu, costa fer-se idea de com és d'important realment el que han trobat. Falta la informació científica rigurosa. Els informes que presentaran, les publicacions que generaran (m'imagino que una publicació a Nature caurà). mentrestant ens acontentarem amb les imatges que han portat d'aquests nous ocells menjadors de mel, o el cangur arborícola.

Naturalment no tot és nou. Han sortit, en algun diari, fotos d'un equidna, presentades com si fos un nou mamífer. I els cangurs arborícoles ja eren coneguts. Però no deixen de ser animals molt extranys i fascinants. El que més gràcia m'ha fet és el tornar a trobar alguna espècie que es considerava extingida. És com si la natura ens donés una segona oportunitat per preservar un tresor que vàrem deixar perdre.

La clau ha sigut, evidentment, el remot de la zona. Quan vaig mirar on coi eren aquestes muntanyes, vaig trobar que es tracta d'una zona considerada reserva natural. I quan donava informació sobre la zona especificava que vies d'accés i instalacions per turistes simplement no n'hi havia cap. Tant de bó això segueixi així. Sinò, aquest nou "mon perdut" es perdrà de seguida.

I seguirem esperant. Perquè segur que en properes expedicions seguiran descobrint noves meravelles.

Veus... autorizades?

Una tendència molt humana és la d'acceptar com a bones les afirmacions de persones que per algun motiu sobresurten de la resta i a qui admirem. No és que ens els creguem cègament, tot i que hi ha qui si que ho fa, però tenim tendència a considerar la seva opinió com més autoritzada que les de la resta. Això passa molt sovint amb els guanyadors de un premi Nobel.

Però segurament és un error. No treurè cap mèrit a ningú que hagi merescut un Nobel, ni molt menys! Però sempre cal tenir present que un Nobel en física no dona autoritat per opinar sobre química o medicina. En tot cas, no dona una autoritat suplementaria.

I algunes opinions molt discutibles s'han recolzat en afirmacions més o menys encertades de premis Nobel. Algunes de realment discutibles. Per exemple considero admirable, i realment digne d'un premi Nobel, el treball de Mcfarlane Burnet que va portar a comprendre com es generava el sistema inmunitari. Però les seves idees sobre la eugenèsia i com millorar la espècie humana no em merèixen cap respecte, per molt premi Nobel que sigui.

I fins i tot quan es limiten a parlar del seu camp de coneixement, de vegades els premis Nobel cometen errors que amb el temps fan somriure. A mi m'encanta el que va cometre en Jacques Monod. Ell va guanyar el Nobel per explicar per primera vegada com funcionava la regulació dels gens. És, realment, un altre treball admirable. El seu model de l'operò és un clàssic en els estudis de genètica. Per això, quan en Monod parla sobre gens i regulaciò se'l pot considerar una veu autoritzada.

Però al seu llibre "L'atzar i la necessitat" (un altre clàssic) escrivia: "No solo la genética moderna no nos propone ningún medio para actuar en el patrimonio genético.... sinó que revela la vanidad de una esperanza así: la escala microscópica del genoma prohibe por el momento, y sin duda para siempre, tales manipulaciones".

Això ho afirmava un premi Nobel el 1970. Ara, tant sols 30 anys desprès, el genoma el podem manipular, tallar, enganxar, afegir, treure, modificar...

Tot i ser un Nobel, no la va encertar gens!

Efectes secundaris

Quan es pregunta als nens petits que volen ser de grans, una de les respostes clàssiques és: "Astronauta". No és sorprenent, ja que viatjar per l'espai representa la última gran aventura. Però igual que amb la resta de viatges exòtics, cal tenir en compte els "petits" inconvenients que comporta.

En l'espai el nostre cos es veu sotmés a unes condicions ben diferents de les de la Terra i això necessariament ha de resultar en alteracions físiques. Algunes de ben conegudes com la progressiva pèrdua de massa muscular i d'ós. Si no pesem ni els músculs ni els ossos han de fer feina constantment, per tant, desapareix un entrenament que fem de manera inconscient. És per això que els astronautes han de dedicar un temps cada dia a fer exercici. Especialment si han de passar un periode prolongat a l'espai.
Però altres efectes no son tant coneguts. Per exemple, tots hem vist com es desplaçen els astronautes per la nau. S'agafen en un lloc, s'impulsen i surten flotant cap a l'altre costat. Però la percepciò que ells en tenen és ben curiosa. Des del seu punt de vista, sembla que sigui la nau la que es mou, mentre que ells resten inmòvils. I és que les percepcions es veuen alterades ja que tenim molta dependéncia de la gravetat per notar el nostre propi cos.
Una altre curiositat es la sensacio de congestió nassal que els acompanya. Com que no hi ha gravetat, els liquids de l'interior del cos ja no pesen i es redistribueixien cap amunt. Això fa que s'inflin la cara i el coll i que els sinus nasals tinguin més líquid. Empipador però no pas greu.
Tambè ha de ser empipadora la sensaciò de tenir els budells flotant per dins. N'hi ha que inconscientment s'agafen la panxa per mirar de posar les coses al seu lloc. Això i el menjar flotant dins l'estòmac fa que al principi dels viatges, les vomitades no siguin infreqüents.
I alguna de més incòmode la vaig sentir a l'astronauta Pedro Duque. Deia que una cosa molt desagradable era fer caca a l'espai. No hi ha gravetat que ajudi la "cosa" a caure, i es queda allà, mig sortint, mig penjada. Fan servir uns guants especials per recollir-ho i netejar-se. (No vull ni pensar com deu ser el tenir diarrea a gravetat zero)
Ja se sap que tots els viatges que merèixen la pena comporten algunes incomoditats.

Rates i llengues

Si em fessin triar alguna de les característiques més importants adquirides en l'evolució dels humans segurament triaria l'aparició del llenguatge. Ja se que altres animals es poden comunicar amb els sons. Però sospito que ni els cants més sofisticats de les balenes poden equiparar-se amb la riquesa que ofereixen els llenguatges dels humans.

I això del llenguatge és una característica ben curiosa. Tenim la capacitat d'aprendre a parlar, però en abstracte. Vull dir que, de petits, podem aprendre en qualsevol idioma. I fins i tot podem aprendre diferents idiomes amb relativa facilitat, sobretot de joves. Això sembla indicar que el cervell neix amb unes quantes regles generals, a les que desprès es dona forma cristalitzant en un o altre idioma. I, a més, encara que no l'entenguem, podem diferenciar si parlen en un o altre idioma. Sona completament diferent el francés de l'alemany, o el swahili del finés (tot i que no se si el català i el polonés son gaire semblants).

I fins fa poc es pensava que aquesta era una característica de pocs animals. Els humans, alguns primats i para de contar. Però no.

Fa un parell d'anys, un estudi (fet a la Universitat de Barcelona!) va demostrar que les rates saben discriminar entre idiomes diferents dels humans. En concret, l'experiment va demostrar que distingien el japonés de l'holandés. Aquest idiomes els van triar perque fonèticament son molt diferents. Tampoc calia fer-ho massa difícil a les ratetes. I per fer-ho, van seguir una estrategia molt interessant:

Primer van entrenar un grup de rates a prèmer una palanca quan sentien una frase en japonés. I un altre grup de rates el van entrenar per prèmer la palanca al sentir una frase semblant però en holandés. Desprès van comprobar que les rates "japoneses" no premien la palanca en sentir la frase en holandes. I a l'inrevés tampoc. Però el més interessant és que desprès van cambiar la frase. I va resultar que les rates "japoneses" tornaven a prèmer la palanca si els hi deien alguna cosa... en japonés, però no en holandés. Això volia dir que no havien aprés únicament la frase en concret, sinò el "so" del japonés. I a les altres els va passar el mateix, però amb l'holandés.

I això és important? Doncs si. Perquè, a més d'ajudar a comprendre com processa el cervell el llenguatje, indica que la capacitat per discriminar idiomes no es una apariciò nova en l'evolució. Era una capacitat que ja tenen altres espècies de mamífers, com els rossegadors, prou allunyats de nosaltres. Naturalment, la funció original seria una altre. I és que en l'evolució, el que ha passat moltes vegades es que s'han aprofitat habilitats antigues per fer coses noves.

Em pregunto... intentaran entrenar rates a ser bilingües?

La feina ben feta...

Els edificis religiosos sempre tenen alguna cosa especial. Potser perquè transmeten una certa espiritualitat, potser per la grandiositat amb que es van dissenyar o potser perquè és on els arquitectes del moment hi solien posar el millor d'ells mateixos. I això s'aplica tant a les catedrals, com als temples orientals, les mezquites o els temples de qualsevol cultura.

Però alguns d'aquests edificis, a més, sorprenen simplement pel fet d'existir encara.
És el que em va passar pel cap la primera vegada que vaig entrar dins una esglèsia nòrdica, les anomenades stavkirkje. La primera impresió que donen és la d'una estructura típicament víquing. Caps de drac sobresortint, pilars tallads amb motius geomètrics que recorden les runes, alguna creu que passa desapercebuda i els grans pilars de fusta que la sustenten.
I aquí hi ha la clau de la meva sorpresa. Algunes d'aquestes esglèsies tenen prop de mil anys... i son completament fetes en fusta! Mil anys, fusta, i en un clima com el de Noruega???? Com s'ho van fer per fer-les tant resistents? Aquí tenim esglèsies de pedra que resistèixen molt pitjor el pas del temps.
Una bona part del mèrit és dels propis noruegs, que no s'han dedicat a pintar grafittis dins les esglèsies ni a fer punteria amb els caps de dracs. Aquí haurien durat dos dies per culpa del poc que resepectem els nostre propi patrimoni històric.
Però el mérit principal és dels constructors. Ells van aplicar unes quantes innovacions en l'estructura i, sobretot, en el tractament de les fustes, que van permetre construir uns edificis realment duradors.
Pel que fa a les estructures, la principal genialitat va ser, naturalment, aillar els pilars (stavs) del terra per evitar que es podrissin. També van optimitzar el repartiment de les forçes que resistirien les fustes, fins i tot en cas de nevades importants com les que tenen allà.
Però el toc mestre va ser la manera d'assecar les vigues de fusta. El que feien els constructors de l'any 1000 era triatr els arbres, tallar les branques, però sense tallar el tronc, i esperar cinc o sis anys a que s'assequés. Aleshores el tallaven i en feien les vigues. Ho van fer tant bé, que n'hi ha que 800 anys després encara deixen anar resina lentament. De fet, tenen més esquerdes les fustes noves fetes servir en restauracions, que les originals de fa 8 o 9 segles.
I es que, com deia un eslògan de fa uns anys, la feina ben feta... pot tenir un futur llargíssim (encara que sigui feta en fusta).

El rastre mes humà

De vegades passen coses extraordinaries que fan que un moment, en principi intrascendent, ens quedi grabat en el record per sempre. Però el súmmum d'això va succeir fa tres milions i mig d'anys l'indret que ara anomenem Tanzània, concretament a Laetoli, quan un fet completament intrascendent va quedar literalment grabat en pedra.

I tot va començar amb una merda d'elefant.
El 1976, uns investigadors del grup del doctor Leakey estaven jugant i tirant-se això, trossos de cagarrutes seques d'elefant. Per esquivar-ne una, un d'ells es va ajupir i va adonar-se que al terra es podien observar emprentes d'animals en la pedra sedimentaria. Quan ho van mirar més atentament van descobrir un gran nombre de rastres d'elefants, jirafes, rinoceronts, i altres animals, alguns de ja extingits. Aquella roca s'havia format per dipòsits de cendres d'un volcà proper i una serie de condicions realment rares van fer que les emprentes es mantinguessin en diferents capes de roca.
Però pocs anys desprès, mentre analitzaven els rastres, es van adonar del que eren clars exemples de petjades d'homínids. Eren dos rastres (un de més gran i l'altre més petit) que caminaven paral.lels al llarg de uns 30 metres. Primer van pensar que corresponien a un mascle i una femella. Però desprès van haver de matisar aquesta interpretació.
Els rastres son fantàstics. Mirant-los es pot veure que per allà, i en posiciò bípeda, dos avantpassats nostres van caminar, van deturar-se un moment, van mirar al voltant i van seguir el seu camí... cap a on? Això ja no ho sabrem mai.
I a anat de poc que les emprentes es perdessin. Quan van enllestir els treballs, van tornar a tapar els rastres amb terra per protegir-los de la degradació. Però amb la terra també hi van possar (inadvertidament) llavors d'arbres, que van germinar i les arrels dels quals van començar a malmetre els rastres. Per això fa uns anys van tornar a destapar-ho i recobrir-ho de nou amb materials més segurs.
Però he dit que els rastres potser no corresponen, com semblava inicialment, a un mascle i una femella. I això és el que trobo més impressionant. Una anàlisi més detallada, amb motllos i reconstruccions dels contorns va revelar que, en realitat, els rastres son tres! Hi ha una altre serie de petjades més petites dins de les petjades grans.
És difícil no fer-se una imatge mental del que podria haver passat, fa tres milions d'anys, per les planùries de l'Àfrica. Dos homínids, mascle i femella, caminen per un terreny fangós mentre que uns metres enrera el tercer, un infant, fa una cosa que molts hem fet de petits... caminar mirant de posar els peus dins les emprentes que va deixant el pare!
Absolutament humà.

Herbes, colorants i càncer

Moltes vegades es critica la medicina convencional per ser massa basada en la "química", al contrari que les medicines "tradicionals", basades en productes naturals. Però això és simplificar moltíssim les coses. Desprès de tot, quasi tots els compostos en que es basa la farmacologia actual estan extrets de les plantes. I bona part de la recerca que fan les tant denostades empreses farmacèutiques consisteix en investigar les bases químiques dels remeis tradicionals.

Un exemple curiòs el tenim en una recepte de la medicina tradicional xinesa, la Danggui Longhui Wan, que es feia servir per tractar el càncer. Era una barreja de 11 plantes medicinals emprada des de feia segles i que realment presentava una certa eficàcia. Però la medicina actual no es conforma amb saber que una cosa funciona. És important conèixer el com i el perquè. De manera que un equip d'investigadors va començar l'anàlisi de la barreja d'herves Danggui Longhui Wan.

El que fèien era sencill. Comparaven la capacitat anticancerosa de la barreja completa, amb la de la barreja menys una de les plantes. Així podien identificar les que no aportaven gran cosa. I el resultat va ser que l'activitat anticancerosa la presentava una sola de les plantes!! La Qing Dai (indigo naturalis).

Era curiós, perque d'aquesta planta se n'extreia el blau d'indi (en castella índigo), un colorant d'origen vegetal conegut de fa temps. Però era l'indi el responsable de la activitat anticancerosa? Doncs gairebé. En realitat era un anàleg químic (un isómer) anomenat indirubina. Químicament quasi igual, però aquest té color vermell (tambè n'han fet un color anomenat roig d'indi)... i te activitat anticancerosa.

Molt bé. Doncs el que fa la medicina convencional és passar de la resta de les plantes i de la resta de components i concentrar-se en el que realment funciona per allò que volem. Ara cal saber com actua la indirubina i mirar de dissenyar mol.lècules que encara tinguin més eficacia i que presentin menys efectes secundaris (que sempre n'hi ha). Al final, si se'n surten, potser disposarem d'un fàrmac anticancerigen... d'un espectacular color roig d'indi!

Realment sí que al final hi ha molta química... però es que la base de la vida ÉS la química.

Manies

Fa uns dies em va arribar via Myrddin el meme de les cinc manies. El cas és que mentre pensava quines triar entre les moltes que tinc, vaig recordar alguna cosa que vaig llegir sobre això de les manies.
I és que, de vegades, les manies poden arribar a representar alteracions importants del comportament! Per exemple, hi ha persones que no poden portar una vida normal perquè no poden deixar de intentar netejar-se constantment. Mai es treuen la sensaciò d'estar bruts. Altres no poden deixar de contar números, o d'estirar-se els cabells fins quedar calvs (i aquesta no és infreqüent en dones) o d'aixecar-se per la nit una vegada i una altre per comprovar que han tancat l'aixeta o la porta. Per fi, tambè n'hi ha que fan complicats rituals mímics. Un de famòs va ser un tal Samuel Johson, un escriptor anglés del segle XVIII que era incapaç de creuar una porta sense girar, fer uns quants gestos repetitius i finalment creuar-la fent un gran salt. I això per totes i cada una de les portes. Sempre!
El cas és que els qui ho pateixen son perfectament conscients que el seu comportament no te sentit, però malgrat tot, no poden evitar-ho. Sembla que el cervell te uns sistemes de comportament més o menys automàtics, aplicables al dia a dia. Rentar-se, vigilar, fer activitats rutinaries. Però hi ha mecanismes que desactiven aquestes rutines, per passar a fer altres coses més importants. El problema apareix quan el senyal de desactivació no funciona com cal i la "subrutina de neteja" per exemple, no es pot desactivar. Aleshores l'afectat, sencillament no pot deixar de rentar-se. Tant que n'hi ha que es queden sense pell i tot i així continuen rentant-se les mans!
Els psicòlegs ho han definit com el desordre obsesiu-compulsiu. Però l'interessant és que sembla que es pot tractar amb alguns antidepressius. Alguns, però no tots, de manera que no és que la depressiò hi estigui relacionada, sinò que alguns fàrmacs antidepressius actuen tambè sobre zones del cervell relacionades amb aquest transtorn.
Però això son cassos extrems. I de manies raonables en tenim tots. Aquí van les meves cinc:
-Sempre arrenco les etiquetes de les ampolles de cervesa.
-La cullereta del cafè la poso en equilibri al costat de la tassa. I em rebenta que la facin caure!
-Sempre que he quedat i m'acosto al lloc, sempre penso que m'he equivocat d'hora, de dia, o de lloc, i fins que no veig al menys a un dels qui espero no estic tranquil.
-Quan el semàfor és posa verd i el de darrer toca el claxon de seguida... paro el cotxe i faig veure que se m'ha calat. Si tenia tanta pressa, que es foti!
-Els tovallons de paper dels bars els vaig plegant per fer piràmides de paper.
Per sort, aquestes manies no m'impedeixen fer una vida, més o menys normal. En tot cas, si no és normal, no serà per això.