Movent fils d'aigua

Els éssers vius han hagut de fer front a un seguit de problemes als que normalment no hi parem atenció però que resulten obvis quan ho penses una mica. I alguns dels que ho tenen més fotut són els vegetals. Quan les condicions ambientals es tornen dolentes un animal sempre pot marxar a buscar indrets més acollidors, però un vegetal s’ha de quedar allà aguantant la que li caigui a sobre.

I si mirem un vegetal per dins, doncs hi trobem poca cosa. Fisiològicament resulten molt més senzills que els animals, fet que compensen amb una molt major complexitat bioquímica. Tot i així, hi ha exemplars vegetals absolutament impressionants, i entre ells destaquen les sequoies (Sequoia sempervirens), els arbres més alts del món. De fet això els converteix en els éssers vius més alts que coneixem actualment. I aquest fet fa que tinguin un problema d’una magnitud superior a la de cap altre vegetal.

Tots sabem que les plantes han de regar-se regularment. Potser no els cal menjar, però sense aigua moren aviat. Una aigua que absorbeixen per les arrels i que, junt amb les sals minerals dissoltes, distribueixen fins les fulles a través del xilema, un sistema de conductes que pot recordar-nos al nostre sistema sanguini.

El problema és que nosaltres disposem d’un cor que bombeja la sang i la manté en moviment. Però els arbres no tenen cor ni res que s’hi assembli. Aleshores com s’ho fa l’aigua per ser captada per les arrels i per pujar fins les fulles? En el cas extrem d’una sequoia, cada goteta d’aigua captada s’haurà d’enfilar més de cent metres xilema amunt!

Podríem pensar que dins la planta és fa un buit que “xucla” l’aigua cap a dalt. De fet, si mesurem la pressió a l’interior del xilema, hi ha ocasions en que realment té valor negatiu. Però amb aquest sistema no n’hi ha prou. Si es fes el buit perfecte aconseguiríem una pressió negativa d’una atmosfera, i amb això una columna d’aigua podria pujar únicament uns deu metres. Insuficient per les sequoies i altres gegants vegetals.

La gràcia és la transpiració de les fulles. Allà hi ha uns petits porus que s’obren per permetre l’entrada del CO₂ que necessita la planta, però per on s’escapa l’aigua que es va evaporant. De fet, quasi tota l’aigua que la planta capta la va perdent per evaporació a les fulles. I d’això les plantes en treuen molt profit.

L’aigua és un líquid molt particular. Les molècules d’aigua actuen com petits imants i això fa que estiguin unides les unes a les altres. Si alguna vegada heu mirat atentament un got ple a vessar d’aigua haureu vist que el líquid pot arribar a sobresortir del límit del vas sense caure. Això és justament per aquesta particularitat de les molècules d’aigua. Es diu que té una gran “tensió superficial”, que és una manera elegant de dir que malgrat ser un líquid, les molècules d’aigua es mantenen ben unides les unes amb les altres.

El que passa dins l’arbre és que quan una molècula d’aigua s’evapora en la superfície de la fulla, la de sota és arrossegada per la tensió superficial. I la molècula de sota també arrossega la següent, que arrossega la següent... i així fins l’arrel. Com que el xilema són conductes molt prims, la columna d'aigua és com un fil molt estret i la força es fa cap a dalt i no es perd pels costats. És el que s'anomena teoria de la cohesió-tensió. D’aquesta manera l’arbre pot portar aigua fins les fulles i de pas les sals minerals que porti dissoltes i que resulten necessàries per les seves cèl·lules. La resta, la llum i el CO₂ ja els capta per les fulles.

Diuen que la necessitat fa espavilar. El cas dels arbres més alts n’és un bon exemple. Aprofitant algunes característiques moleculars de l’aigua aconsegueixen nodrir-se i transportar-la fins indrets increïblement alts. Fent que es mogui com si fossin delicats fils d’aigua que el Sol i el vent anessin estirant des de les fulles.

Aigua, clor i titulars

Al final semblarà que tinc mania als pobres periodistes, i res més lluny de la realitat, però és que hi ha vegades que penses... que s’han begut l’enteniment? O és que no llegeixen el que escriuen ells mateixos? Això ho dic per tot el merder que s’ha muntat al voltant de la potabilitat de l’aigua de l’aixeta de Barcelona. Un bon exemple del que cal fer per induir un brot de paranoia sense cap motiu.

Miro els titulars i llegeixo “Aigua sota sospita”; “El agua de Barcelona cuestionada”; “Los barceloneses que beben agua del Llobregat tienen más riesgo potencial de padecer cáncer”; “Hervirla no sirve”; “El 8% de los barceloneses bebe agua que supera los niveles de sustancia cancerígena”.

Ostres! La meva àvia, si hagués llegit això, hauria deixat de beure aigua de l’aixeta sense pensar-ho dues vegades i per molt que l’endemà apareguessin noticies dient que no, que no hi ha problema o que tot era una exageració, ja no la farien tornar a beure i a sobre estaria amoïnada per si haurà fet un càncer per culpa de l’aigua.

Que ha passat exactament? Doncs que un informe de Salut Pública de Barcelona de l’any 2006 diu que en ocasions s’han sobrepassat els nivells màxims autoritzats de trihalometans. I com que hi ha dades que relacionen consum perllongat de trihalometans amb el càncer... doncs ja la tenim embolicada.

Però la situació era perillosa? Segueixo llegint un diari (dels que posen grans titulars amenaçadors) i observo que el nivell s’ha superat... en 14 ocasions de les 276 vegades que es va mesurar. Caram! Això no sembla un consum perllongat. Potser és que eren dosis brutals del tòxic? Continuo llegint al mateix diari hi trobo les dades. El màxim autoritzat, en micrograms per litre, és de 150 i les anàlisis van arribar a detectar-ne... 156,6!

En resum. Parlem d’unes substàncies que consumides a dosis relativament altes i durant uns vint anys seguits fan augmentar el risc de càncer. I l’únic que ha passat és que s’ha trobat que en 14 ocasions puntuals van sobrepassar en 5 micres per litre (un 3%) la concentració màxima permesa.

Que se'n deu haver fet del sentit de la mesura de les coses?

Sospito que augmenta molt més el risc de càncer el fet d’estar dempeus en un semàfor respirant el fum d’un autobús un parell de vegades al dia. I, si us plau: si això ho llegeix un periodista aficionat als titulars impactants, que no posi demà que “Científics consideren que l’aire de Barcelona causa càncer”.

Els trihalometans són unes substàncies que apareixen a l’aigua que s’ha desinfectat amb clor. Aquest clor reacciona amb compostos orgànics que tingui l'aigua i el resultat són aquests trihalometans. N’hi ha uns quants tipus, però el més conegut, que segur que us sona, és el cloroform. Recordareu que servia per anestesiar antigament i que era un gas. En realitat és un líquid molt volàtil i per això resultaria igual de perillós prendre una dutxa que beure aigua de l’aixeta. El vapor que alliberés el respiraríem i l’incorporaríem igualment. Això, insisteixo, si els nivells fossin realment elevats i durant períodes de temps d'uns quants anys.

En realitat resultaria molt més perillós no posar clor a l’aigua. Els nostres rius no resulten un exemple d’aigües pures i cristal·lines. Si no es fes res els bacteris creixerien amb molta facilitat i aleshores si que tindríem aigua no potable. I ja podeu imaginar que en el cas dels bacteris, no caldria esperar vint anys per tenir problemes de salut.

Naturalment que cal exigir que no es passin els nivells màxims permesos. Aviat el nivell màxim permès passarà de 150 a 100 de manera que com menys, millor. Les noves dessaladores que han d’entrar en funcionament aviat haurien de garantir-ho i si no ho fan, caldria demanar responsabilitats. Però tampoc cal caure en la paranoia per coses que no són pas un perill real per la salut.

La llàstima és que l’aigua de l’aixeta de Barcelona té mal gust. Perquè resulta molt més barat per nosaltres i respectuós amb el medi ambient. Després de tot, a diferència de l’aigua embotellada, amb l’aigua de l’aixeta no calen ampolles de plàstic, ni camions per transportar-la, ni etiquetes per identificar-la...

Com llàgrimes en la pluja

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

La pel·lícula Blade Runner és fantàstica, però aquest moment arriba a l’excel·lència. No és perquè si que les paraules que pronuncia el replicant Roy Batty s’han fet famoses i han passat a ser un dels instants mítics en la història del setè art (i això que al castellà es van traduir malament). I, per descomptat, el millor moment en la carrera d’en Rutger Hauer.

En poques paraules aconsegueix expressar una de les coses que més ens angoixen del fet de morir. Tot allò que som, tot el que hem viscut, els nostres records, tot allò que ens fa ser nosaltres en particular, ha de desaparèixer en un moment o altre. Després de tot, una de les poques certeses que tenim a la vida és que hem de morir i que no sabem quan arribarà el moment. En algun indret vaig llegir que el fet d’acceptar la pròpia mort sense defallir és l'indicatiu que has arribat a la maduresa.

En això els humans tenim la particularitat de ser-ne conscients. Un fet que ens distingeix de la resta d’éssers vius. Hi ha animals que sembla (però com estar-ne segurs?) que intueixen que van a morir, però això passa únicament als darrers instants. Al llarg de la vida, la idea de la mort no sembla que afecti massa a cap bestiola.

En tot cas, la mort és el preu que cal pagar pel fet d’estar vius. Mirat així, tot i que segueix sent trist, tampoc és un mal negoci. Però és que en el cas dels humans resulta particularment avantatjós.

Cada espècie animal té una esperança de vida més o menys concreta. Sempre poden haver accidents o malalties letals, però com a norma no esperem que un gos visqui més de vint anys mentre que una tortuga pot passar dels cent sense problemes. El cas és que hi ha estudis que analitzen la longevitat dels diferents animals i van trobar una interessant característica.

Sembla com si es mantinguessin determinades correlacions estretament entrelligades. I una de les que millor indiquen l’esperança de vida era el ritme cardíac. No és per màgia sinó perquè està relacionat amb la taxa metabòlica. Amb el ràpidament que es consumeixen energies. El cas és que com més ràpid és el ritme cardíac de l’animal menor és la seva esperança de vida. Per contra, els animals que viuen més anys tenen un cor que batega pausadament. Algú va calcular que, a la pràctica el cor batega uns mil milions de vegades abans de morir. Altres ho van fer amb el ritme respiratori i també donen dades de quantes vegades respirem abans de morir. En tot cas, el nombre és similar per a tots.

Cal anar amb compte, perquè això no vol dir que els organismes tinguin un “quota de vida” en néixer sinó que deu ser resultat de processos metabòlics cel·lulars més complexos. Això dels batecs és una curiositat que ens dóna pistes del que passa dins el cos i que encara no coneixem del tot.

En tot cas, els humans som afortunats perquè representem una clara anomalia a la norma. De mitjana nosaltres vivim entre dos i tres vegades més del que seria d’esperar segons aquests càlculs. El nostre cor bategarà més de dos mil milions de vegades en total. Això ha de ser en part gràcies a la medicina. Ara ja maneres d’ajudar al cos a resistir millor els cops que inevitablement rebrà per part de l’ambient que l’envolta en forma d’infeccions, lesions o intoxicacions.

Però també és en part per pura sort. Aquestes relacions tampoc no són exactes. Alguns organismes han sigut afavorits i altres han tingut mala sort. Nosaltres ja estàvem en una posició de la corba que ens permet esperar viure més temps que el que ens tocaria. Si, a més hi afegim els avenços que ens ha ofert la intel·ligència quan l’apliquem correctament el resultat és una vida molt més llarga del que es podria esperar.

Això no fa que el final sigui menys trist. Però en tot cas, quan arribi el moment en que els nostres records es perdin “com llàgrimes en la pluja” podrem pensar que, després de tot, hem tingut sort de poder tenir-ne tants, ni que sigui temporalment.

Dos anys!

Avui toca un post curtet i especial. De fet hauria d’haver sigut el diumenge, però un que és despistat… En tot cas, l’important és que el blog del Centpeus acaba de complir el seu segon any de vida! Encara que em sembli impossible, ja fa dos anys que vaig penjar el primer post, preguntant-me, com ho hem fet tots, si algú s’ho llegiria. I també fa dos anys dels primers comentaris de l’Estranya, en Pere i la Nica (que se'n deu haver fet de la Nica?). Allò va ser l’empenta definitiva. Si algú ho havia llegit, doncs endavant! Segur que molts coneixeu aquest sentiment.

Per tant m’haureu de deixar que torni a donar les gràcies a tots els que passeu per aquí, tant als que deixeu comentaris com als que llegiu en silenci. La gràcia i la vida del blog la donen els seus lectors i em sento realment afortunat de saber que sou aquí.

Ja se que em repeteixo, però és veritat que mai hauria pensat que el camí que va començar fa dos anys m’acabés portant fins on ho ha fet. M’ho he passat molt bé escrivint aquestes reflexions al voltant de la ciència, n’ha sortit un llibre que (ja us podeu imaginar) m’omple d’orgull i també he après moltes coses mirant de trobar temes pel blog. Poca cosa més es pot demanar!

Però el més enriquidor, de llarg, heu sigut vosaltres. Alguns ja els he conegut en persona, altres no perdo l’esperança i també n’hi ha que creuen que no els he reconegut, (alguns us equivoqueu, punyeteros) però això és part del joc i de l’encant dels blogs.

De manera que moltes gràcies a tots, i ja ho sabeu: si voleu acompanyar-me en aquesta descoberta de curiositats i tafaneries de la ciència, anirem fent.

Lliçons de física: Coca Cola i Mentos.

Les millors campanyes publicitàries sorgeixen, de vegades, de la manera més inesperada. I d’això en poden donar fe els fabricants dels caramels “Mentos”, que han inundat internet i sobretot Youtube amb les imatges d’espectaculars guèisers que tenen lloc en afegir uns quants d’aquests caramels a una ampolla de Coca Cola.

L’experiment ja és un clàssic. S’agafa una botella de CocaCola Diet, es fiquen a dins uns quants caramels Mentos i t’enretires ràpidament perquè té lloc una fantàstica erupció de gas sorgint del coll de l’ampolla. Naturalment la pregunta és: Això també passa a l’estómac? No serà perillós combinar CocaCola i Mentos? En realitat ja corre el mite (fals) d’un nano mort en explotar-li l’estómac desprès de prendre aquesta barreja.

Per entendre el que passa cal recordar com es comporten les barreges de gasos i líquids. Podem agafar un líquid i ficar-li una determinada quantitat de gas sense massa problemes. L’aigua, per exemple, sempre conté una certa quantitat d’oxigen dissolt que és el que els peixos capten amb les brànquies per “respirar”. L’important és que el tipus de líquid i el tipus de gas condicionen la quantitat màxima que podem posar-hi. Si en volem afegir de més, ja comença a escapar-se en forma de bombolles.

Però tot això depèn de la pressió a la que treballem. Per això, si augmentem la pressió, podem afegir més quantitat de gas. I si això ho fem en una ampolla tancada, a dins hi haurà una pressió prou alta com per mantenir el gas dissolt dins el líquid (que pot ser cervesa, cava, CocaCola o el que vulgueu). No passa res fins que destapem l’ampolla. Aleshores la pressió disminueix, el gas ja deixa d’estar retingut i tot l’excés que hi havia comença a marxar en forma de bombolles. És el que veiem cada vegada que destapem una ampolla de cava.

Però si mirem de molt a prop l’origen de les bombolles, ens adonem que no apareixen de qualsevol manera. Hi ha uns punts en el que s’originen tot un seguit de bombolles que van pujant cap a la superfície en fila recta. Això passa perquè, per tal que es formi la bombolla cal el que s’anomena un “punt de nucleació", una irregularitat en la superfície de l’ampolla, una partícula sòlida dins del líquid, un lloc on les molècules del gas puguin començar a unir-se les unes amb les altres per anar formant la bombolla. És un procés purament físic (i no una reacció química explosiva com diuen per alguns indrets).

El cas és que la CocaCola, que no deixa de ser una beguda carbonatada, conté una bona quantitat de CO₂ dissolta. Per això quan obrim surt la típica bromera, que és més visible que en la resta de begudes simplement pel color fosc del líquid. Passat el primer moment, el gas va sortint al seu ritme igual que en la resta de begudes. Però el que passa en afegir caramels Mentos és que s’allibera quasi tot el gas de cop. Totes les bombolles que es generarien al llarg d'un parell d’hores surten simultàniament. Com que a sobre el broc de l’ampolla és petit, el resultat és el guèiser que podem veure en tots aquests experiments casolans. Com més petit sigui el forat, més amunt pujarà el gas.

Però que tenen els Mentos que fan alliberar el gas sobtadament? Doncs simplement moltíssims punts de nucleació. La superfície del caramel a nivell microscòpic és rugosa i molt porosa. Cada rugositat és un punt on es formen les bombolles, i això encara augmenta més a mida que el caramel es desfà. Diuen que també conté algun producte que fa baixar la tensió superficial, la resistència que oposa el líquid a la sortida del gas. Si la resistència és menor, el gas surt amb més facilitat. De nou parlem de fenòmens físics i no químics, eh!

Amb la CocaCola Diet funciona millor perquè el sucre de la CocaCola normal ajuda a mantenir més CO₂ dissolt. Com que la Diet no té sucre, la sortida del gas s’afavoreix. Però l’efecte es pot aconseguir amb tota mena de begudes amb gas (aquí un de divertit amb cervesa). Tot i que, el fet de ser de les que té més gas junt amb el color fosc del líquid fa que amb la CocaCola el resultat sigui el més visible i espectacular.

I, finalment, no patiu. No hi ha prou gas dins la CocaCola com per fer explotar un estómac. Com a molt s’aconsegueix una espectacular i lleugerament fastigosa vomitada si fas molt l’animal (que sempre hi ha qui ho fa).

A la romana

Hi ha una manera de fer turisme que trobo particularment ridícula i fins i tot lamentable. Grups de persones que es desplacen, però que en realitat sembla que no s’hagin mogut de casa seva. I això queda particularment clar quan els veig desesperats buscant, allà per l’indret més allunyat del planeta, un lloc on poder menjar el mateix que menjarien a casa. Us prometo que he topat amb persones indignades per no poder menjar una truita de patates al vell mig de Estocolm.

Aleshores et preguntes: perquè no es queden a casa? Una de les gràcies del viatge és descobrir nous sabors, noves formes de menjar, gastronomies diferents. Al final, jo també acabo enyorant un pa amb tomàquet o un plat de verdureta senzilla i aleshores sé que s’acosta el moment de tornar a casa. Però fins aleshores val la pena tastar allò que mengen a altres indrets.

I també fora fantàstic descobrir quin sabor tenia el que menjaven en altres temps. Perquè sempre que veiem pel·lícules ambientades en èpoques llunyanes, acostumen a aparèixer plats d’allò més moderns. No és estrany topar amb gladiadors romans menjant pollastres a l’ast.

Però la cuina romana havia de ser prou diferent a la que coneixem avui en dia, malgrat partir de similars ingredients. I n’hi ha prou d'agafar un llibre de receptes romanes com “De re coquinaria” d’un tal Apici, per adonar-se’n. El problema és que de seguida notarem que ens falta un ingredient bàsic: el gàrum.

El gàrum és un líquid que es feia servir per condimentar la gran majoria dels plats. Un detall interessant és que les receptes de cuina romana gairebé mai inclouen la sal, però aquesta mancança quedava coberta pel gàrum. I no és que no disposessin de sal. Coneixien la mineral i la marina, tot i que era un producte escàs i de gran valor. I el seu ús era bàsicament per fer salaons i per conservar el menjar. En aquella època no hi havia neveres ni cadena del fred, de manera que per evitar que el menjar es fes malbé el que feien sovint era salar-lo. La gràcia és que els microorganismes no poden viure en la sal, de manera que es mantenia l’aliment en un ambient més o menys lliure de patògens. Com que també perdia aigua, els processos de putrefacció anaven molt lents.

Però, com deia, la gràcia del menjar romà era el gàrum. Un suc que s’obtenia del premsat amb sal de peixos, entranyes de peix i restes de qualsevol animal marí que deixaven macerar al sol durant unes setmanes. A la barreja també hi posaven plantes aromàtiques per donar un toc particular al gàrum, que era recollit i guardat en àmfores que s’exportaven arreu de l’imperi.

Perquè el gàrum no era un plat, sinó un condiment (tipus “pastilla de caldo”) i no es feia a casa sinó que hi havia una industria dedicada a la producció de gàrum. Cartagena era una de les principals productores del món romà, i a prop de Gibraltar el gàrum de Baelo Claudia, fet a partir de tonyina tenia fama mundial (mundial del món romà, és clar).

No és difícil imaginar la flaire fastigosa que devien fer aquelles factories, amb milers de litres de peix en diferents graus de maceració i concentrant-se a sol i serena. Però de nou cal recordar que a la taula es servia amb molta moderació. Com qui posa vinagre o espècies a un plat. I la gràcia és que a l’hora de cuinar, el gàrum era una manera d’aportar la sal necessària tant per donar sabor com per les necessitats de sal de l’organisme.

La mala notícia és que no sabem exactament quin gust, o quins gustos tenia el gàrum. A Vietnam és fa servir una salsa anomenada nuoc-mam que, per la manera de fer-la ha de ser prou similar, però en realitat únicament ho podem imaginar. Potser el suc colat d’un pot d’anxoves en sal premsades també podria tenir-hi una retirada.

De totes maneres la curiositat em podrà i algun dia, amb aquests succedanis, intentaré fer alguna de les receptes del llibre d’Apici. Per exemple:

Pollastre amb suc:

Esmicola pebre, comí, una mica de timó, llavor de fonoll, menta, ruda i arrel de laserpici. Vessa-hi vinagre. Afegeix-hi dàtil, cariota i esmicola-ho tot. Lliga-ho amb mel, vinagre, gàrum i oli. Deixa refredar, eixuga el pollastre i presenta’l després d’haver-hi abocat la salsa. (Apici VI. VIII. 7)

Multiversos variats.

Si busco al diccionari la definició d’Univers hi trobo: “Conjunt de tot allò que existeix”. I en una altra definició: “Conjunt de tots els cossos celestes, de l’espai que els conté i de la matèria dispersa i la radiació que l’omple”. Sembla que està claríssim. L’Univers ho inclou tot, tot, i tot.

Però la imaginació dels científics no té límits i n’hi ha que pensen que podrien existir altres Universos. I això sembla una contradicció, perquè “tot” és “tot”. No pot haver-hi “altres” ja que aleshores l’Univers no fora “tot”.

La clau està en preguntar-se que volem dir quan diem “tot”.

Ja sabeu que l’Univers està en expansió. Això vol dir que les galàxies s’allunyen totes les unes de les altres. Això ho sabem perquè mirem on mirem s’observa que totes les galàxies s’allunyen de nosaltres. Això podria ser perquè fóssim el centre de l’Univers i fóssim particularment repulsius, o simplement perquè l’Univers es va “inflant” de manera que cada punt es va separant dels altres. L’exemple habitual és el d’un globus inflant-se.

Però si ara estan separant-se, vol dir que abans estaven més juntetes, i seguint el temps enrere arribem a un moment en que estava tot l’Univers en un únic punt que va esclatar. Va ser el moment del Big Bang. I sabem que ja fa uns catorze mil milions d’anys d’aquell “gran esclat”.

Finalment cal tenir en compte que, pel que sabem, no hi ha res que pugui anar més de pressa que la llum. Cap radiació, cap missatge, ni la gravetat, res.

Per tant, l’Univers té una mena de límit. Els catorze mil milions d’anys llum. És el límit, perquè tot el que estigui més lluny no pot tenir cap influencia sobre nosaltres. Un raig de llum que hagués sortit just en el moment del Big Bang encara no hauria tingut temps d’arribar a nosaltres, i si la llum no pot arribar, res pot fer-ho. A la pràctica, tot el que estigui més enllà d’aquest límit no ens pot afectar de cap manera imaginable, com si no existís.

El que passa és que el fet que no ens afecti, no vol dir realment que no existeixi. Pot haver més espai, més galàxies, més planetes, més de tot més enllà del límit. Però ja que no pot interactuar amb nosaltres de cap manera, és com si fos un altre Univers. I si ho pensem un moment, aquest altre “Univers veí” també serà una esfera amb un radi de catorze mil milions d’anys llum... i més enllà pot existir un altre Univers, i més enllà encara un altre... Això en totes les direccions imaginables i així fins l’infinit. És el que s’anomenen universos múltiples o “Multiversos”

Costa d’imaginar, però aquest tipus de Multivers és el més senzill que s’han empescat els cosmòlegs. També podria ser que haguessin existit diferents Big Bangs que donessin cada un un Univers diferent, amb unes lleis físiques particulars i unes característiques definides. Alguns amb estrelles, altres on els àtoms no s’arribarien a formar, o es formarien però no interaccionarien, o serien sense matèria i únicament amb energia... totes les possibilitats són obertes.

I encara s’especula amb altres possibles multiversos, que ja depenen de propietats de la física quàntica i resulten tan estranys que fan que els multiversos que he explicat semblin simples i evidents.

De totes maneres, hi ha qui critica aquestes idees amb l’argument que van més enllà de la ciència. I és que perquè una idea és consideri relacionada amb la ciència cal que sigui possible posar-la a prova. Que es pugui veure si és certa o falsa. No cal que sigui possible a la pràctica, però al menys ha de ser-ho en teoria. I donat que els multiversos són per definició inaccessibles de cap manera, resulta impossible demostrar que no existeixen. Això els situa fora de la ciència (encara que tenen múltiples aplicacions per la ciència ficció)

La veritat és que si mirar l’Univers ja és una bona dosi d’humilitat per qualsevol amb dos dits de seny, la idea dels multiversos arriba a ser aclaparadora.

Art i ciència i joc literari

La ciència i l’art són dos aspectes de la creativitat humana que sempre els he trobat curiosament allunyats l’un de l’altre. Hi ha excepcions, naturalment, però en general els artistes i els científics es miren els uns als altres com si fossin éssers d’altres planetes amb qui esporàdicament es pot coincidir.

Potser perquè al final, de tant repetir-ho tothom s’ha acabat per creure el tòpic que l’art apel·la als sentiments i la ciència a la raó. I alguna cosa de certa hi ha, però ningú ha dit que aquesta dedicació hagi de ser en exclusivitat. Per això em fa molta gràcia quan trobes amb físics que admiren l’elegància de la demostració d’alguna teoria, matemàtics que s’extasien amb la bellesa de la fórmula que anaven buscant o biòlegs bocabadats davant la hipnòtica simetria de la molècula del ADN.

Sentiments que de seguida neguen si els han de reconèixer en públic.

I també sorprèn topar en ocasions amb artistes que recorrin a la ciència com a font d’inspiració per les seves obres. Sobretot perquè els resultats els trobo fascinants. Quan a la bellesa del món que ens obre la ciència s’hi afegeix la interpretació de l’artista, els resultats poden ser magnífics.

Perles d’aquestes, per a mi inexplicablement escasses, se'n troben en ocasions. Per exemple, la imatge que he posat aquí al principi em va fascinar en el primer moment que la vaig veure en el blog (ara aturat) d’una artista de prop de Tarragona. D’entrada em van semblar únicament dos cromosomes, però en una mirada més atenta vaig adonar-me que tenien sexe. Un cromosoma X? Si el que determina el sexe és l’Y! Però els homes també tenim un X. Aleshores? Una manera excel·lent i estèticament genial de posar en una sola imatge allò que tenim de comú i allò que tenim de diferent homes i dones.

En la pintura, el que més destaca en explorar l’art com a font d’inspiració és, de ben segur, en Salvador Dalí. Ens poden parlar de la relativitat del temps durant hores, però aquells rellotges tous poden expressar el mateix sentiment d’angoixa en una sola imatge. I en altres de més explícites afegia la molècula d’ADN com a integrant del quadre, com ara “El gran masturbador en un paisatge surrealista amb ADN”.

Després hi ha la literatura. Potser és el punt on els encontres són més fluids. No sòls per tota la branca de la ciència ficció, amb el seu públic especialitzat. Cada vegada hi ha més novel·les que especulen al voltant dels reptes i les oportunitats que ofereix la ciència. D'altra banda, molts conceptes inicialment restringits a l’àmbit de la ciència es van introduint, ni que sigui com a metàfores, en contes i novel·les que en principi no tenen res a veure amb la ciència. Ara ja es poden trobar referències a dimensions alternatives, forats negres, clonació o cèl·lules mare en tota mena de textos literaris.

I per il·lustrar això, i de pas contribuir una mica a establir ponts entre la ciència i la literatura, aprofito per participar en la iniciativa que promou un altre blocaire, en Jesus Tibau i els seus “jocs literaris” que proposa cada dimecres des del seu blog “Tens un racó dalt del món”. Per celebrar que ja en porta 30 ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs, incloent aquest.

L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre “Cròniques de la veritat oculta”, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Si, per casualitat, cau en un forat negre i en surt per l’altre costat, probablement visqui tota la vida sense problemes, però estarà massa comprimit per sortir a conèixer noies."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a "Tens un racó dalt del món", a partir d’avui 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat “30è joc literari”. Hi ha regals que sorteja entre tots els participants!

Qui ho diu que no dóna joc el combinar l'art i la ciència?

Penjant a la fresca.

En la vida de tot home abans o després arriba un moment impactant, marcat per un dolor intens, punyent, colpidor. A més, sempre arriba sense avisar, sense temps per preparar-te. Encara que, com et pots preparar per una cosa així? Durant uns instants et veus incapaç de pensar res, amb tots els circuits del dolor totalment saturats. És una situació que les dones difícilment poden arribar comprendre. Amb molta freqüència succeeix a l’escola, al pati, jugant a futbol. Algú xuta amb força i tot seguit algú altre experimenta, sobtadament, l’indescriptible dolor de rebre un cop de pilota als testicles.

A partir d’aquell instant comprens el que vol dir ser vulnerable.

Quan hi penses t’adones que en cap cas va haver un Creador Intel·ligent que ens dissenyés tal com som. Qui podia haver dissenyat un sistema tant incòmode i exposat per fabricar cèl·lules germinals? Les dones, les femelles dels mamífers en general, tenen els ovaris a l’interior del cos. Doncs que costava fer que els mascles tinguessin els testicles igualment protegits dins del cos? De fet, un bon dissenyador podia haver ficat també el penis a dins. En el moment que fes falta ja es podria treure, però la resta del temps podia estar a bon resguard.

Si es pensa un moment, t’adones que tots els òrgans els tenim a l’interior de cos, tots tret dels testicles. Això resulta curiós i ha de tenir una explicació. I l’explicació és la temperatura. Resulta que la síntesi d’espermatozoides en els mamífers requereix una temperatura uns pocs graus inferior a la del cos.

En el procés de fabricació d’espermatozoides, una cèl·lula germinal inicial va dividint-se i passant per diferents etapes de maduració. Així tenim espermatogonis, espermatòcits, espermàtides i finalment espermatozoides madurs. Per cada espermatogoni de partida es produeixen seixanta espermatozoides. I com que no es fan d’un en un sinó de molts en molts, al final el ritme de producció és d’uns mil cinc-cents per segon.

Segurament els tòpics sobre les diferencies en l’impuls sexual entre homes i dones tinguin alguna cosa a veure amb aquests números. Ha de ser diferent si el cos et demana buscar un destí a un òvul cada més o fer-ho per a cent milions d’espermatozoides cada dia.

El cas és que, per algun motiu que encara no està massa clar, si la temperatura puja més enllà dels trenta-cinc graus, els espermatòcits no maduren correctament fins espermatozoides i la fertilitat cau en picat. De fet, en molts animals se sap que durant l’estiu la fertilitat dels mascles és menor que en mesos més freds. Curiosament això és degut a la temperatura ambient, però sembla que la llum també té un efecte negatiu sobre la fabricació d’espermatozoides. El que passa és que coincideixen els mesos amb més hores de llum amb la temperatura més elevada.

Però el cas és que cal que la temperatura sigui baixa, per tant la paret de l’escrot és bastant prima, de manera que l’excés de calor pugui sortir fàcilment. I és per això que, en cas de puntada de peu, cop de pilota, o similar, no hi ha músculs al voltant del testicle que puguin presentar resistència a l’impacte com a la resta del cos.

Alguns animals ho tenen una mica millor dissenyat. Els rosegadors (rates, ratolins i similars) tenen els testicles a l’interior del cos i únicament durant l'època en que toca reproduir-se baixen i se situen dins l’escrot. Després, un cop feta la feina els tornen a guardar a dins i, fins la propera! I els més afortunats són els elefants, les balenes i els dofins, que si que els tenen interns.

Hi ha qui ha pensat en dissenyar sistemes anticonceptius a base de roba interior masculina termostatitzada, en plan estufa. Mantenint una temperatura alta es deturaria la síntesi d’espermatozoides sense necessitat de cap fàrmac ni cap intervenció quirúrgica ni res. Com idea té la seva gràcia, però a la pràctica no funcionaria. Primer perquè cal bastant temps de tractament per arribar a l'esterilitat. Calen més de seixanta dies per fabricar un espermatozoide i això vol dir que els primers dies de “calefacció” encara es disposa dels que ja estaven en camí.

A més, quina dona se'n refiaria per molt que li juris que fa mesos que portes el termòstat a quaranta graus, dia i nit?

Setmana de la ciència.

Aquest any, la “Setmana de la ciència” té com a motiu estrella el canvi climàtic. És una tria de total actualitat degut a molts fets més o menys mediàtics que han posat en boca de tothom el problema al que ens enfrontem. I això vol dir que durant una setmana tindrem l’oportunitat de sentir parlar a experts en el tema. Però experts de veritat. Climatòlegs, meteoròlegs, físics de fluids...

Val la pena aprofitar-ho, perquè no és freqüent tenir accés directe a la informació per part dels qui la generen. Però ara, almenys durant uns dies, podrem aprendre coses del canvi climàtic, no de boca de periodistes o de tertulians, sinó directament dels científics. I sempre és útil disposar d’aquesta mena d’informació, si més no per evitar que després ens ensarronin amb grans titulars.

Jo vaig tenir la sort d’assistir a la conferència d’inauguració que van donar el Dr. Carles Pedrós-Alió i en Tomàs Molina. I la veritat és que és un plaer quan ensopegues amb persones que parlen de la seva feina, en aquest cas científica, i que ho fan amb claredat i entusiasme. I sempre surts amb alguna idea més clara que abans.

La que més clara em va quedar va ser una frase d’en Tomàs Molina (que he de dir que fa conferències molt més brillants que les seves aparicions a la tele. Potser per disposar de més temps?). El que va venir a dir és: preguntar-se si la Terra és rodona, avui en dia és una pregunta absurda, estúpida. Ja en sabem la resposta i no cal donar-hi més voltes. Igual passa amb si som el centre de l’Univers. També sabem que no i preguntar-s’ho és una ximpleria. Doncs el mateix passa amb el canvi climàtic. Preguntar-se si està tenint lloc un escalfament del planeta per l’acció de l’home també és una pregunta absurda, perquè ara ja sabem que la resposta és afirmativa. Fa vint anys no estava clar, però actualment ja no hi ha cap científic del ram que ho dubti. L’escalfament serà molt gran o menys gran, però hi serà. Tots els models ho preveuen.

De manera que els periodistes o els comunicadors que ho posen en dubte actuen com si posessin en dubte que la Terra és rodona.

També se sap que el fenomen és irreversible al menys pels propers trenta anys. De manera que l’únic que podem fer, que hem de fer, és adaptar-nos i mirar de reduir l’impacte de més enllà de l'any 2030. És una situació semblant a la d’algú a qui li diagnostiquen una malaltia greu. Deixar-se portar pel pànic o la depressió és un comportament poc útil. Abandonar-se, resignar-se i no fer res també és una ximpleria. Començar un tractament, encara que sigui car o dolorós, és l’actitud que ens pot salvar. No és cap garantia, ja ho sabem, però és la millor opció.

I aquesta setmana hi ha un grapat de possibilitats de descobrir coses sobre la magnitud real del problema i les mesures que es poden prendre. I tot vist des de centenars de punts de vista. Una ocasió excel•lent que val la pena aprofitar. Naturalment no tot serà únicament canvi climàtic. Hi haurà actes de tota mena i temàtica, de manera que n’hi ha per triar i remenar.

I, naturalment, aprofito per fer propaganda d’un d’ells. Us recordo que aquest vespre, a les set, presentem a Barcelona el llibre d’aquest blog, “Blocs de Ciència”. Ja sabeu que hi esteu tots convidats.

Einstein, llum i electrons

Aconseguir un gran èxit en algun aspecte de la nostra vida és una cosa que a tots ens fa il·lusió. Tant se val al que ens dediquem, triomfar sempre resulta gratificant. Però de vegades el triomf té efectes secundaris i un d’aquests efectes inesperats té a veure amb l’Albert Einstein. Ell ha esdevingut el paradigma del savi, de l’home de ciència, del qui va generar una teoria, la Teoria de la Relativitat, que va canviar la nostra visió de l’univers i que va obrir les portes a tot un nou món. Ningú es sorprèn que fos guardonat amb el Premi Nobel de física l’any 1921.

Però el cas és que aquell premi no li va ser concedit per la Teoria de la Relativitat. Si Einstein va guanyar el Nobel va ser perquè va explicar l’efecte fotoelèctric!

I aquí hi ha la paradoxa de l’èxit. Un gran triomf (la relativitat) arriba a emmascarar un altre gran triomf (l’efecte fotoelèctric). Potser és que no estem acostumats a que l’èxit visiti dues vegades la mateixa persona? En tot cas això demostra que, realment, l’Albert era un fora de sèrie.

I explicar l’efecte fotoelèctric realment va ser tota una fita. Ja feia temps que els físics havien observat que si il·luminaven determinats materials amb llum, tenia lloc una emissió d’electrons. Això, en principi, no havia de ser una sorpresa. La llum, que no deixa de ser una radiació electromagnètica, cedia energia als electrons i aquests, aprofitaven l’energia per escapar de l’atracció del nucli de l’àtom i marxar a “donar una volteta”. En altres paraules, la llum feia que es generés electricitat.

Però el curiós, i desconcertant, era que els electrons únicament començaven a saltar si la llum tenia una determinada freqüència. Amb freqüències inferiors, simplement no passava res. I a partir d’aquell punt, a mida que s’augmentava la freqüència de la llum, els electrons marxaven més de pressa, però no marxaven més electrons. El nombre d’electrons depenia de la intensitat de la llum i no de la seva freqüència.

Fins aleshores la llum es considerava una ona. Per això és parla de longitud d’ona de la radiació, i de freqüència, o sigui, número d’ones que arriben segon. Si fa no fa, com les onades del mar.

Però amb aquesta imatge no es podia explicar aquest fenomen. I aquí va entrar la genialitat d’Einstein. Va considerar la llum, no com una ona, sinó com una partícula: un fotó.

I aleshores era fàcil interpretar el que passava. Si els fotons no tenien prou energia (la freqüència), en cap cas podrien fer saltar un electró. Però a partir de determinat nivell, ja podrien fer-ho. I a partir d’aquell moment, com major fos l’energia, més de pressa sortiria l’electró. Podem dir que si la puntada de peu que li dóna és més forta, l’electró surt disparat més fort. Però si el que volem és que surtin molts electrons, el que cal és que arribin molts fotons (la intensitat de la llum) i, és clar, que aquests tinguin l’energia mínima per moure als electrons.

Això volia dir que la llum no era ben bé com les onades, que poden tenir qualsevol mida. La llum es comportava com partícules que podien tenir un valor o un altre, però no els intermedis. L’Einstein va fer la demostració matemàtica que va resultar ser d’una elegància fascinant i que va representar un dels inicis de la mecànica quàntica..

Aleshores es va haver de plantejar la pregunta. La llum, o la resta de radiacions, són ones o són partícules? Doncs el cas és que són les dues coses. Tot depèn de com t’ho miris. Hi ha qui parla de les dues cares de la mateixa moneda, o de fer preguntes com: allò és un gos o un animal?

El cas és que actualment també fem servir l’efecte fotoelèctric en multitud d’aparells quotidians. Des de portes que s’obren quan al creuar tapem un feix de llum, fins a detectors de fum per prevenir incendis o plaques solars per generar energia elèctrica a partir de la llum.

I un es pot preguntar, com és que no li van donar el premi Nobel per la Teoria de la Relativitat? Potser perquè era massa estranya i controvertida.

Excel•lències ibèriques

Fa molt temps que als diaris es parla de Salamanca gairebé en exclusivitat per tractar el tema del retorn dels “Papers de Salamanca”. Un tema que haurien d’haver arreglat fa temps uns quants experts en documentació i museus asseguts tranquil·lament a una taula. No ha sigut així i al final ha generat un grau de crispació que segurament es podria haver evitat. Però, com podeu imaginar, no és d’aquests papers del que vull parlar.

Deu ser que tinc la sort de tenir bons amics a Salamanca i de tant en tant puc anar a gaudir de la fantàstica arquitectura gòtica, de l’ambient particular que únicament tenen les ciutats universitàries i sobretot d’una gastronomia absolutament extraordinària. I és que a mi, en parlar de Salamanca el primer que em ve al cap no és cap conflicte sinó una cosa molt millor: El pernil ibèric!

Realment, una plata de pernil ibèric és un dels plaers més fantàstics que es pot gaudir al moment d’entaular-se. El color vermell, amb aquelles tires de greix infiltrat entre les fibres de múscul i un cert nombre de puntets blancs intercalats... Si a sobre l’acompanya un bon vinet i una bona companyia costa trobar les paraules per explicar les sensacions que es viuen.

El pernil no és sinó la carn de les potes del porc, degudament tractat i dessecat fins que arriba al punt òptim per menjar-lo. I la clau és, evidentment, que el porc sigui de raça ibèrica. Això porta una mica de conflicte al parlar, perquè es confonen termes com “ibèric” amb el “pota negra” o amb el “de bellota”. En realitat, ibèrica és la raça, que quasi tots (però no tots) són foscos (pota negra). Però el cas és que també n’hi ha que tenen les potes negres sense ser de raça ibèrica, de manera que cal vigilar. I anomenar-los “de bellota” vol dir que a partir d’una determinada edat han sigut alimentats a les "dehesas" i no amb pinso. Això, naturalment es nota en la composició de greixos del pernil.

De nou toca recordar que bona part dels sabors que podem notar quan mengem depenen de la composició dels greixos. Per això els aliments desnatats de seguida perden gust. I en el cas del pernil ibèric, el tipus de greix que el forma és una de les claus del seu fantàstic sabor.

El greix es pot trobar en forma de tires grans entre els diferents músculs o bé finament intercalat entre les fibres musculars que s’aniran impregnant de l’aroma que li confereix mentre el pernil s’està a la bodega. Aquests greixos són relativament insaturats i tenen un punt de fusió baixa, entre vint i trenta graus. Per això el pernil presenta aquell aspecte lluent, molt lleugerament oliós, en tallar-lo. I per això, quan el mengem, els greixos es fonen a la boca i aquest canvi d'estat fa que puguin alliberar tots els aromes. A més, els àcids grassos que el formen tenen una composició semblant a la de l’oli d’oliva, de manera que entra de ple a la dieta mediterrània, bona pel sistema cardiovascular i tot això. Tot i que reconec que quan puc menjar un plat de pernil ibèric, mai ho faig pensant en les qualitats saludables que pugui tenir.

Un detall interessant són uns puntets blancs que es poden observar enmig de la fibra muscular vermella. Jo pensava que eren puntets de greix, però en realitat són cristalls de tirosina. La tirosina és un aminoàcid que apareix a mida que les proteïnes de la carn es van modificant durant el procés de secat del pernil. L’ideal és que n’hi hagi una mica d’aquests puntets, però sense passar-se. Si n’hi ha massa, no és que sigui dolent (ni molt menys), però la textura se’n ressent una mica alhora de menjar-lo. I en aquesta mena de coses, tots els detalls, sabor, aroma, textura... s’han de cuidar.

Finalment un bon vi per acompanyar-ho... i aleshores comprenc que la gola sigui un pecat capital. Les coses tan i tan bones, sempre són pecat!

Conspiracions incompatibles!

Que voleu que hi faci. Tothom té, en més o menys grau, algunes facetes amagades, vicis privats, conductes reprovables... i jo també. És superior a mi, però he de reconèixer públicament que m’encanten les teories de la conspiració. No hi puc fer res. Trobo francament entranyables als “conspiranoics”.

I entre totes, les que destaquen per sobre de tot són, sense cap dubte, les referents a la Lluna. Aquells programes, sempre amb música intrigant de fons, en que plantegen serioses dubtes sobre el que s’amaga rere les imatges de les missions Apol·lo els trobo genials, divertidíssims. És fantàstic que es dediquin a estirar de la manta i treure a la llum pública tot allò que algun govern intenta ocultar amb obscures intencions.

L’únic problema amb el que topo de vegades és que no sé per quina conspiració decidir-me. I és que hi ha tant a triar!

Un bon exemple el tinc en el cas de dos dels grans representants “l’altra veritat”. Dos investigadors incansables dedicats en cos i ànima a desvetllar veritats ocultes. El veterà J.J.Benítez i el rabiosament actual Íker Jiménez. (Si us plau: una mica de música misteriosa per donar ambient...)

Tots dos destaquen en el que fan, però com deia, ara em trobo amb un problema difícil. Fa uns anys, al programa “Planeta Encantado” en J.J. Benítez va emetre un reportatge titulat “Mirlo Rojo”. Allà va desvetllar que un alt comandament militar nord-americà havia desvetllat, sempre des del més absolut secret, que els astronautes de les missions Apol·lo havien descobert restes de construccions extraterrestres quan van arribar a la Lluna. És clar, allò hauria tingut un impacte molt gran en la humanitat i es va guardar en secret. Però ell va aportar una gravació en la que podíem veure els astronautes caminant per l’interior de les restes alienígenes.

Fantàstic! Allò podria demostrar que la Terra és visitada regularment per extraterrestres!!

Però, ai! Aquí entra l’altre ídol. L’Íker Jiménez, que al seu programa “Cuarto Milenio” també a presentat un altre reportatge demolidor per l’obscurantisme de les autoritats de l'època i els seus successors que han mantingut el secret. En realitat el que passa és que mai van anar a la Lluna, que tot va ser un frau filmat a uns estudis de televisió propers a Las Vegas. Aquí també tenim anàlisis de les imatges, gravacions que s’havien mantingut ocultes i en secret, misteriosos moviments dels homes dels serveis secrets americans...

El problema, evidentment, és que les dos conspiracions no poden passar simultàniament! Si van trobar restes extraterrestres a la Lluna, vol dir que hi van anar! I si no hi van anar, no podien trobar res de res! Quina conspiració he de creure? Potser la que mostri les imatges més borroses? Ja se sap que una bona fotografia d’un astronauta a la Lluna no es pot considerar una prova de res, però en canvi una imatge desenfocada i amb talls ha de considerar-se una prova irrefutable.

A més, al vídeo de la Lluna una veu en off va dient que “esta película jamás fue difundida por NASA”, cosa que indica claríssimament l’interès que tenien en ocultar-ho. Oi?

Bé, potser es podria acceptar que hi ha una remota possibilitat que la NASA no la mostrés perquè en realitat no en sabia res de la pel·lícula. De fet, la pel·lícula del J.J. Benítez la va fer un tal Ángel Alonso, que treballava per un Estudi d’animació del País Basc (Dibbulitoon Studio S.L.). Un detall que al vídeo “s’obliden” de precisar.

De manera que potser el que passa és que realment no hi van anar mai a la Lluna. Que el que veiem és un muntatge, i el que no veiem és el que ens hem de creure. En tenim una bona prova al programa de l’Íker Jiménez, quan un periodista li va demanar a l'astronauta Buzz Aldrin si juraria sobre la Bíblia que si que havia anat a la Lluna. La resposta va ser fotre un cop de puny al periodista! Això demostra que ocultava alguna cosa, oi?

O potser tampoc. En realitat, el periodista li va demanar que jurés, però després va afegir que si no ho feia era perquè era un covard i un mentider i...

Home! si has anat fins la Lluna i trenta anys després encara et venen amb aquestes, igual jo també em liaria a bufetades. I pel que diuen de vegades de les fotos trucades, ja en vaig parlar una vegada i no hi insistiré. Tot i que suposo que un dia hi tornaré, perquè és que m’encanta la quantitat de ximpleries que es poden arribar a dir. Però de moment seguiré donant-li voltes al meu dilema:

Qui creure? J. J. Benítez o Íker Jiménez? Mai hi van anar? Hi havia extraterrestres?

No ho se, però segur que... la veritat és allà fora.

El pou més profund

Ara, quan encara disposem dels últims préssecs frescos al mercat, és una bona època per fer-nos una idea de com és el nostre planeta. Sembla una ximpleria, però si mirem un préssec estem mirant un model a escala de la Terra. El pinyol seria el nucli i la part comestible seria el mantell. Finalment, la pell representaria l’escorça de la Terra. La gràcia d’aquest model és que ens permet fer-nos una idea del poc que hem aconseguit penetrar a l’interior del planeta. Encara no s’ha pogut arribar mai travessar del tot la pell d’aquest préssec gegantí.

És una llàstima, perquè la interfase entre l’escorça i el mantell (o entre la pell i la carn del préssec) sempre m’ha fet gràcia. Segurament és pel nom que té: Discontinuïtat de Mohorovicic, però que s’anomena “el Moho” i que es pronuncia “Mojo”, com la salsa canària. Òbviament el nom és en honor d’Andrija Mohorovicic, el científic croat que al 1908 va deduir l’existència d’aquesta discontinuïtat a partir de dades dels sismògrafs.

Parlem d’una discontinuïtat per indicar que la composició de les roques experimenta un canvi en aquell indret. L’escorça, que és la part on vivim està feta sobretot de basalts i granit, mentre que el mantell el formen roques ígnies que es coneixen com peridotites. Com que la composició i la densitat són diferents, les ondes generades pels terratrèmols es modifiquen en passar per allà, igual que un raig de llum es desvia en entrar a l’aigua.

Però les dades que tenen els geòlegs sobre l’interior del planeta sempre són indirectes. I el millor per conèixer algun indret és anar i mirar-ho de ben a prop. El problema és que en un préssec la pell sembla fina, però en el cas de la Terra ja parlem de foradar uns quants quilòmetres de roca. I això no és gens fàcil.

Fins ara, l’intent més aconseguit el van fer els antics soviètics, en el que va ser la “Perforació Superprofunda de Kola”. La idea era arribar fins al Moho per obtenir mostres, però no va poder ser. I això que tenen el rècord absolut de profunditat perforada. Van arribar fins als 12.262 metres de fondària, que no està gens malament. Però el Moho es troba a uns 35 quilòmetres de fondària, de manera que sols s’ha fet un terç del camí. I si pensem en tota la Terra, gairebé ni l'hem esgarrapat. Aquí hi ha una animació que ho descriu molt gràficament.

Potser seria millor fer la perforació des del fons del mar. Allà el Moho està únicament a uns vuit quilòmetres, però les complicacions de muntar una perforació d’aquestes característiques al fons del mar són formidables.

El cas és que quan els soviètics van anar perforant i van aconseguir als 12.000 metres de fondària van aturar la perforació per poder fer les celebracions com Deu mana. Aquesta aturada va fer que part del forat col·lapsés, de manera que van haver de reprendre la feina des dels 5.000 metres. Al final van aconseguir arribar a la cota, mai superada, dels -12.262 metres, però un imprevist va obligar a aturar la perforació l'any 1994.

El cas és que els càlculs ja preveien un augment gradual de la temperatura, i en aquell nivell esperaven treballar al voltant dels 100 °C. Però la realitat va ser que ja estaven al voltant dels 180 °C i de seguir així, al final la temperatura calculaven que rondaria els 300 °C. Massa elevada per treballar en condicions, de manera que allà es va quedar la perforació.

Pels amants de la Ciència Ficció té la seva gràcia, perquè en realitat, els treballs van incloure varies perforacions a partir d’un pou principal. I el nom del que va aconseguir el rècord és SG-3. Res a veure amb StarGate, però la coincidència sempre em fa somriure. No és una porta estel·lar, però és una porta a l’interior del planeta, que també té la seva gràcia.

El fruit que no és un fruit

És freqüent que les paraules, que han de servir per comunicar-nos, de vegades ens portin a confusions. Això únicament és un reflex de la complexitat del món en que vivim, però de vegades algunes confusions, malgrat ser intranscendents, ens permeten fer descobertes curioses. Doncs això és el que em va passar quan vaig descobrir que el fruit de la maduixera, la maduixa, per a un botànic, no és pas un fruit.

Parlar de maduixes em transporta, quasi immediatament a un camí que acostumava a recórrer els estius de fa molts anys a prop de l’estació de tren de la Molina. L’indret on portava aquell camí era el de menys. L’important és que els costats estaven plens de maduixeres silvestres i que amb la meva germana podíem omplir uns pots fins a dalt de maduixes que al vespre menjaríem cobertes de sucre i amarades amb suc de taronja.

I tenia mèrit, perquè per cada maduixa que arribava al pot, n’hi havia dues que ens les cruspíem directament!

Potser sigui que em faig gran, però el sabor dolç, amb un puntet d’acidesa d’aquelles petites perles roges que el bosc ens oferia ja no l’he tornat a trobar. O potser sigui que les coses tenen millor sabor si tu mateix les has aconseguit, caminant ajupit per distingir el color vermell fosc, com més fosc millor, per entre les fulles verdes que sempre tapen les més madures.

I el que no resisteix la comparació són, sense cap dubte, els maduixots. Realment són molt més grans, més bonics, més lluents. Però tan bon punt els tinc a la boca, noto que el sabor no té res a veure. Alguna cosa s’ha perdut pel camí.

En realitat hi ha dos tipus de maduixeres. L'europea (Fragaria vesca), que podem trobar a les vores dels camins a partir dels mil metres d’altura, i la maduixera americana (Fragaria virginiana) originària dels Estats Units i Canadà. Cal anar amb una mica de compte amb els noms comuns, perquè a cada continent anomenen “maduixera silvestre” la seva pròpia. Cosa que, ben mirat, resulta perfectament natural.

De fet hi ha bastants més espècies de maduixeres silvestres i una d'interessant és la maduixera xilena (Fragaria chiloensis) que està molt relacionada amb la nord-americana. Se suposa que fa uns quants milers d’anys, alguns ocells migratoris la van introduir a Amèrica del Sud i va començar a diferenciar-se de les seves parentes del nord.

I els maduixots? Doncs són el resultat d’hibridar les dues maduixeres americanes. La virginiana, de sabor més agradable, amb la chiloensis, de mida més gran. I tot i que és un híbrid de dues espècies americanes, els primers maduixots (Fragaria x ananassa) van generar-se a Europa al segle XVII.

Però us deia que la maduixa (o el maduixot) no és estrictament un fruit. La realitat és que si les mireu atentament veureu tots els característics puntets que cobreixen la polpa vermella. Doncs bé. El fruit de la maduixera són aquells granets, que estan escampats sobre un receptacle (el tàlem) de color vermell. De manera que en realitat una maduixa és un grapat de petits fruits. A nosaltres ens pot semblar igual, però per a un botànic seria com considerar que un ram de roses és una flor individual.

De totes maneres, saber que no és un fruit sinó un “ram de fruits” no fa canviar el plaer gastronòmic que representen. I tot i que no diré pas que no a un plat de maduixots amb nata, insisteixo en que no es poden comparar al plaer que proporcionen les maduixes silvestres recent collides.

I encara millor si estan en un got de plàstic vell, mig esclafades les unes amb les altres, amb restes de branquillons i fulles i preferentment a l’hora baixa, quan el fred de la muntanya comença a fer-se notar.

Presentació del llibre a Barcelona

Ja vaig comentar que, després de la presentació a les Terres de l'Ebre, estàvem preparant la presentació del llibre "Blocs de Ciència" a Barcelona. Doncs ara ja tenim la data. Serà el dilluns 12 de Novembre, a les 7 de la tarda. L'altra vegada vàrem aprofitar el "dia del Blog" per la presentació, doncs en aquesta ocasió coincidirà amb l'inici de la "Setmana de la Ciència", que també resulta prou escaient. I si els números no em fallen, també coincidirà amb el post número 400 del Centpeus, que mira, fa gràcia.

Per acabar de lligar-ho amb la ciència, la presentació la farem a la Residència d'Investigadors del CSIC, el Consell Superior d'Investigacions Científiques. Al carrer Hospital 64, al costat de la Biblioteca de Catalunya i molt a prop de la Rambla.

L'altra vegada la presentació va anar a càrrec d'un reconegut blocaire, en Jordi Abad (gràcies de nou per la teva amabilitat, Jordi). Aquesta vegada serà, com no, d'un reconegut científic, l'Àngel Messeguer que, a més de ser el president de la Societat Catalana de Química, també és un lletraferit i ha publicat alguna novel·la. De manera que ens mourem en ambient de ciència, llibres i blogs. (La cervesa si voleu, després, que la plaça Real és a prop).

De manera que, ja ho sabeu. Els qui us faci gràcia tenir el llibre signat per l'autor, o tingueu curiositat per conèixer-nos en persona, o que us vingui de gust veure com lliga això de la ciència, els llibres i els blogs, esteu convidats a la presentació el dilluns 12.

Efectes a llarg termini

La paciència és la mare de la ciència, diuen. I això un inconvenient en els temps que vivim, en els que tenir paciència quasi és cataloga de defecte. No resoldre les coses immediatament o deixar que les coses progressin al seu ritme gairebé és considera una mostra de feblesa. Deu ser que estem massa acostumats al que veiem a les pel·lícules, en que els problemes se solucionen en minuts gràcies a inspiracions brillants del protagonista.

De totes maneres, la vida real té els seus ritmes, i la recerca realment necessita paciència. Això fa que de vegades, quan finalment s’obtenen les dades, el problema ja s’ha oblidat per part dels medis de comunicació. I això vol dir que bona part de la societat també ho ha oblidat.

Per això fa gràcia la cara de sorpresa que fan moltes persones quan apareixen resultats d’estudis que han requerit anys de feina. Et diuen “... encara s’estudia això? A mi em va passar amb la Síndrome de l’Oli Tòxic. Una intoxicació que va tenir lloc a Espanya als anys 80 per consum d’oli de Colza desnaturalitzat amb anilines. L’oli de colza és perfectament comestible, però no les anilines que van afegir alguns empresaris sense escrúpols. El resultat van ser milers de morts i intoxicats i seqüeles a llarg termini.

Fa molt temps que ja no se’n parla, però la recerca sobre el mecanisme de la intoxicació va seguir fins fa molt poc. Això és perquè resulta molt important esbrinar el que va passar a nivell clínic i molecular per poder saber com actuar si un dia torna a passar.

I fa poc ha sortit un altre estudi també relacionat sobre un fet que ja fa temps va deixar de ser noticia, però en la que els científics han seguit treballant en silenci. Parlo del vessament de fuel del Prestige.

Recordareu que el Prestige es va enfonsar l’any 2002 i en partir-se va alliberar una gran quantitat del, des d’aleshores famós “chapapote”, una marea negra que va arribar a les costes de Galícia, on va causar una catàstrofe mediambiental sense precedents.

Tot es va fer malament en aquella ocasió i bona part de les mesures preses van resultar errònies. És cert que el temps per actuar va ser breu i que segurament la marea negra hauria arribat a formar-se igualment, però si bona part dels esforços que es van fer per despistar l’opinió pública s’haguessin encaminat a afrontar el problema, els mals s’haurien minimitzat.

En tot cas, i per ser justs, mai s’ha d’oblidar que és molt fàcil parlar un cop ja han passat els fets. Les coses van anar com van anar i allò va posar en marxa un moviment de solidaritat amb les zones afectades materialitzat en milers de voluntaris que es van desplaçar fins Galícia per ajudar a la recollida del chapapote.

La qüestió que s’ha estat estudiant és: va tenir algun efecte sobre la salut dels qui van col·laborar en la neteja el fet d’estar exposat als vapors provinents d’aquells hidrocarburs? Durant un temps la situació va resultar una mica caòtica, i no tothom va disposar d’equips correctes com guants, mascaretes o vestits aïllants.

Per això es va començar un estudi en el que s’ha avaluat l’estat de les afeccions pulmonars presentades pels voluntaris de les confraries que van participar en tasques de neteja, i els resultats inicials es van publicar fa poc.

La conclusió és que efectivament si que va tenir algun impacte sobre la salut. S’ha detectat un augment en els símptomes respiratoris, tos, esputs, obstruccions respiratòries i afeccions semblants en aquells qui van estar més temps en contacte i sobretot si no portaven mascareta. No semblen molt greus, però tampoc són irrellevants. L’estudi també indica que a mida que passa el temps aquestes afeccions van desapareixent, per això està previst continuar les analítiques i s’esperen més resultats el proper any.

Hi ha coses que requereixen el seu temps, i una de les gràcies de la recerca és que encara que porti el seu ritme, i que aquest, de vegades, sembli desesperantment lent, al final s’acostuma a treure’n l’entrellat. Això si, cal tenir paciència.

Bellesa tòxica

És una de les plantes característiques dels nostres paisatges. Es pot trobar en molts jardins, i també donant-li un toc de color als camins solejats i als llits dels torrents mediterranis normalment secs. La flor és realment bonica, la planta fa un aroma agradable i resulta poc exigent i fàcil de cuidar. Per això no és infreqüent trobar-la en parcs i jardins. Podem dir que és d’aquelles coses que formen part del paisatge habitual, tan habitual que gairebé no hi parem atenció.

I és curiós, perquè resulta que el Baladre (Nerium oleander), o Adelfa en castellà, és una de les plantes més tòxiques que tenim per aquí.

En el cas del Baladre resulta interessant donar un cop d’ull al nom de l’espècie. El primer, el nom del gènere, Nerium, fa referència a les nereides, les ninfes que vivien a les profunditats de l’oceà i que representaven tot allò de bell i amable que hi ha al mar. I el segon, el que precisa l’espècie, oleander, és degut a que la forma de les fulles recorda les de les oliveres.

Un nom bonic, per una planta bonica, però que no fa cap referència al perill que amaga. En això, el seu nom en euskera resulta més apropiat. Eriotz-orri, “la fulla de la mort”.

El cas és que la planta conté diversos principis actius que podrien ser útils en medicina natural, però que per la seva toxicitat són massa perillosos per fer-los servir, al menys en pla casolà. Sobretot conté uns compostos anomenats “glicòsids cardíacs” com ara l'oleandrina, que actuen sobre el ritme cardíac fins i tot en dosis molt i molt baixes. Per fer-nos una idea de com les gasten aquests productes podem recordar que un altre compost de la família amb efectes semblants és l'ouabaïna, que a l’Àfrica la feien servir algunes tribus per emmetzinar les fletxes.

De fet, anualment es recullen dades d'un cert nombre de morts per ingesta de fulles o arrels de Baladre. Alguns accidentals i altres en intents de suïcidi. I també hi ha prou casos d’animals com ovelles i fins i tot cavalls. I és que també és prou tòxica pel bestiar.

En el cas dels nens és quan cal anar amb més de compte. Primer perquè en ser més petits, cal menys dosi del verí per intoxicar-los, i segon, perquè els nens tenen el reconegut costum de ficar-s’ho tot a la boca. Ja ho sabeu, però no està de més recordar-ho, que cal insistir perquè aprenguin a no menjar res que no coneguin bé. Serveix de poc dir-ho, perquè sempre van a la seva, que per això són nens, però als adults ens toca vigilar.

Al menys, la planta té el detall de ser extremadament amargant, de manera que el normal és escopir-la de seguida. I, en realitat la seva amargor és tanta que fins i tot arriba a causar el vòmit, cosa que en aquest cas és molt d’agrair.

Però hi ha una altra via d’intoxicació més subtil que cal vigilar. El fum. Sembla que fins i tot el fum d’una foguera feta amb baladres pot ser tòxic. De manera que al tanto amb les barbacoes. Carn cuinada amb foc fet amb branques o fulles de baladre pot resultar perillosa. Hi ha la llegenda que diu que la batalla de Bailén la van guanyar els espanyols perquè alguns paisans van ajudar als francesos a cuinar carn tot afegint branques de baladre a les fogueres. Els soldats acabaren mig intoxicats i la batalla va ser més senzilla. L’altra versió no apunta a les fogueres sinó a les branques amb que punxaven la carn per rostir-la. En tot cas el resultat seria el mateix.

Hi ha qui s’alarma en descobrir la perillositat del baladre. Però tampoc n’hi ha per tant. La planta fa una cosa lògica, ens ofereix la seva bellesa a condició que no l’emprenyem gaire. No és un tracte injust. Simplement cal estar informat i vigilar una mica (sobretot als nens!) i no ha de passar res.

En tot cas, em fa somriure quan algú ressalta les virtuts de les coses “naturals”. I és que mai es pot generalitzar, perquè fins i tot la natura ens ofereix regals enverinats.

**********

Actualització: Em permeto afegir un fantàstic missatge que m'ha enviat en Joan (un company de feina).

A Sant Jaume d’Enveja (Montsià) hi ha el Baladre de Balada (veure fotografia) declarat, per la seva edat i tamany, monumental per la Generalitat de Catalunya. És l’únic Nerium oleander monumental de Catalunya. El més curiós però és que està ubicat en una placeta al costat d’un en gronxador i un tobogan. Imagino que els nens d’aquest municipi el veuen com un amic. D’aldra banda, aquest venerable baladre té prou seny com per no enverinar mai a cap nen. Potser que tingui més seny que els que han fet el parc infantil al seu voltant.