dijous, de novembre 15, 2007

Multiversos variats.

Si busco al diccionari la definició d’Univers hi trobo: “Conjunt de tot allò que existeix”. I en una altra definició: “Conjunt de tots els cossos celestes, de l’espai que els conté i de la matèria dispersa i la radiació que l’omple”. Sembla que està claríssim. L’Univers ho inclou tot, tot, i tot.

Però la imaginació dels científics no té límits i n’hi ha que pensen que podrien existir altres Universos. I això sembla una contradicció, perquè “tot” és “tot”. No pot haver-hi “altres” ja que aleshores l’Univers no fora “tot”.

La clau està en preguntar-se que volem dir quan diem “tot”.

Ja sabeu que l’Univers està en expansió. Això vol dir que les galàxies s’allunyen totes les unes de les altres. Això ho sabem perquè mirem on mirem s’observa que totes les galàxies s’allunyen de nosaltres. Això podria ser perquè fóssim el centre de l’Univers i fóssim particularment repulsius, o simplement perquè l’Univers es va “inflant” de manera que cada punt es va separant dels altres. L’exemple habitual és el d’un globus inflant-se.

Però si ara estan separant-se, vol dir que abans estaven més juntetes, i seguint el temps enrere arribem a un moment en que estava tot l’Univers en un únic punt que va esclatar. Va ser el moment del Big Bang. I sabem que ja fa uns catorze mil milions d’anys d’aquell “gran esclat”.

Finalment cal tenir en compte que, pel que sabem, no hi ha res que pugui anar més de pressa que la llum. Cap radiació, cap missatge, ni la gravetat, res.

Per tant, l’Univers té una mena de límit. Els catorze mil milions d’anys llum. És el límit, perquè tot el que estigui més lluny no pot tenir cap influencia sobre nosaltres. Un raig de llum que hagués sortit just en el moment del Big Bang encara no hauria tingut temps d’arribar a nosaltres, i si la llum no pot arribar, res pot fer-ho. A la pràctica, tot el que estigui més enllà d’aquest límit no ens pot afectar de cap manera imaginable, com si no existís.

El que passa és que el fet que no ens afecti, no vol dir realment que no existeixi. Pot haver més espai, més galàxies, més planetes, més de tot més enllà del límit. Però ja que no pot interactuar amb nosaltres de cap manera, és com si fos un altre Univers. I si ho pensem un moment, aquest altre “Univers veí” també serà una esfera amb un radi de catorze mil milions d’anys llum... i més enllà pot existir un altre Univers, i més enllà encara un altre... Això en totes les direccions imaginables i així fins l’infinit. És el que s’anomenen universos múltiples o “Multiversos”

Costa d’imaginar, però aquest tipus de Multivers és el més senzill que s’han empescat els cosmòlegs. També podria ser que haguessin existit diferents Big Bangs que donessin cada un un Univers diferent, amb unes lleis físiques particulars i unes característiques definides. Alguns amb estrelles, altres on els àtoms no s’arribarien a formar, o es formarien però no interaccionarien, o serien sense matèria i únicament amb energia... totes les possibilitats són obertes.

I encara s’especula amb altres possibles multiversos, que ja depenen de propietats de la física quàntica i resulten tan estranys que fan que els multiversos que he explicat semblin simples i evidents.

De totes maneres, hi ha qui critica aquestes idees amb l’argument que van més enllà de la ciència. I és que perquè una idea és consideri relacionada amb la ciència cal que sigui possible posar-la a prova. Que es pugui veure si és certa o falsa. No cal que sigui possible a la pràctica, però al menys ha de ser-ho en teoria. I donat que els multiversos són per definició inaccessibles de cap manera, resulta impossible demostrar que no existeixen. Això els situa fora de la ciència (encara que tenen múltiples aplicacions per la ciència ficció)

La veritat és que si mirar l’Univers ja és una bona dosi d’humilitat per qualsevol amb dos dits de seny, la idea dels multiversos arriba a ser aclaparadora.

13 comentaris :

Anònim ha dit...

Certament és una idea aclaparadora quan comences a pensar tot el que hi ha allà fora. Només som una mica de pol còsmic animat perdut en la immensitat de l'oceà cosmològic !!

Potser les idees que dius no són ciència, però alguna cosa ha d'haver que marqui els camins, no ? Qui sap si algun dia si es podran comprovar !!

Joan ha dit...

El Senyor (Deu) seria el creador de tots els universos? O seria possible que cada univers tingui el seu propi creador?.

Dan ha dit...

carquinyol. Encara pitjor: som una mica de pol còsmic animat perdut en la immensitat d'un dels infinits oceans cosmològics.

joan. Multiversos... multideus? Mol tinteressant, però això crearia un conflicte teològic considerable. Encara que la teologia se'n surt amb sorprenent facilitat d'aquests embolics.

Anna ha dit...

preguntem-li a Multivac :P

sants ha dit...

Realment, depèn de amb qui parlis ho considerarà ciència o no.. és pràcticament filosofia metafísica..

Si fem cas al filòsof de la ciència Popper, tota teoria ha de ser refutable.. o sigui que crec que no entraria..

Anònim ha dit...

La teoria de cordes amb els seus espais de set o més dimensions podria estar començant a donar bases per a tot això.

Anònim ha dit...

Qui sap si en altres planetes terra d'algun multivers perdut hi han humans (o formes de vida equivalents o més complexes que nosaltres) que ja hagin resolt el gran misteri!

Alasanid ha dit...

Dan com molt bé dius la solució la trobarien ràpid i estic pràcticament segur del tot que la resposta seria: "És qüestió de fe".

Quan fem suposicions d'aquests calibres sembla que la ciència antiga torni on el que comptava és a veure qui tenia més imaginació i la deia més grossa.

Salvador: espero que pugui doner-les.

Anònim ha dit...

si ja són suficients les teories i les discussions que hi ha sobre un sol univers, que et parlin de varis (potser milions) multiversos és eleva al cub els maldecaps que ja tenim! per cert, Hawking ha dit alguna cosa al respecte?

Laia ha dit...

Ai que el nostre globus petarà si seguim així...

Alasanid ha dit...

si peta en quedaran trossets que són ni més ni menys que els multiversos dels què perleu. No sé què en diu en Hawking...

Anònim ha dit...

Els multiversos més simples que has plantejat, els del radi de 14000 anys llum, no deixen de ser una continuació del nostre propi univers, encara que quedin on... el capità Spock va perdre l'espardenya? U^^
Jo sóc de l'opinió d'en Sants, això dels multiversos és metafísica i a no ser que hi hagi una revolució científica global (descobrir com controlar algun tipus d'energia hiperpoderosa que fes raigs de colors com a les peŀlicules seria un exemple) no crec que es pugui arribar a suposar mai la seva suposada existència.
Tot i així, és un tema preciós, com tota la metafísica, la lliçó més colossal d'humilitat que podem copsar. Recomano a tothom, sobre el tema, La Matéria Oscura, una trilogia escrita per Philip Pullman. El primer llibre estrena adaptació al cinema aquest Nadal.
Per cert, Dan, dues coses:
1) Tot això, amb la teoria de les cordes, com diuen per aquí dalt, com quedaria?
2) Et faria res revisar el meu darrer post (com que de gran vull ser com tu, de vegades tracto temes científics) i donar-me'n la teva opinió? Agraït d'antuvi!

Dan ha dit...

Caram! Si que ha despertat interès això del multivers. (Mai encerto quins posts cauran en gràcia) En tot cas, ja he tret temes per un parell de posts més. Teoria de cordes, viatges supraluminics, metafísica...