Multiversos variats.

Si busco al diccionari la definició d’Univers hi trobo: “Conjunt de tot allò que existeix”. I en una altra definició: “Conjunt de tots els cossos celestes, de l’espai que els conté i de la matèria dispersa i la radiació que l’omple”. Sembla que està claríssim. L’Univers ho inclou tot, tot, i tot.

Però la imaginació dels científics no té límits i n’hi ha que pensen que podrien existir altres Universos. I això sembla una contradicció, perquè “tot” és “tot”. No pot haver-hi “altres” ja que aleshores l’Univers no fora “tot”.

La clau està en preguntar-se que volem dir quan diem “tot”.

Ja sabeu que l’Univers està en expansió. Això vol dir que les galàxies s’allunyen totes les unes de les altres. Això ho sabem perquè mirem on mirem s’observa que totes les galàxies s’allunyen de nosaltres. Això podria ser perquè fóssim el centre de l’Univers i fóssim particularment repulsius, o simplement perquè l’Univers es va “inflant” de manera que cada punt es va separant dels altres. L’exemple habitual és el d’un globus inflant-se.

Però si ara estan separant-se, vol dir que abans estaven més juntetes, i seguint el temps enrere arribem a un moment en que estava tot l’Univers en un únic punt que va esclatar. Va ser el moment del Big Bang. I sabem que ja fa uns catorze mil milions d’anys d’aquell “gran esclat”.

Finalment cal tenir en compte que, pel que sabem, no hi ha res que pugui anar més de pressa que la llum. Cap radiació, cap missatge, ni la gravetat, res.

Per tant, l’Univers té una mena de límit. Els catorze mil milions d’anys llum. És el límit, perquè tot el que estigui més lluny no pot tenir cap influencia sobre nosaltres. Un raig de llum que hagués sortit just en el moment del Big Bang encara no hauria tingut temps d’arribar a nosaltres, i si la llum no pot arribar, res pot fer-ho. A la pràctica, tot el que estigui més enllà d’aquest límit no ens pot afectar de cap manera imaginable, com si no existís.

El que passa és que el fet que no ens afecti, no vol dir realment que no existeixi. Pot haver més espai, més galàxies, més planetes, més de tot més enllà del límit. Però ja que no pot interactuar amb nosaltres de cap manera, és com si fos un altre Univers. I si ho pensem un moment, aquest altre “Univers veí” també serà una esfera amb un radi de catorze mil milions d’anys llum... i més enllà pot existir un altre Univers, i més enllà encara un altre... Això en totes les direccions imaginables i així fins l’infinit. És el que s’anomenen universos múltiples o “Multiversos”

Costa d’imaginar, però aquest tipus de Multivers és el més senzill que s’han empescat els cosmòlegs. També podria ser que haguessin existit diferents Big Bangs que donessin cada un un Univers diferent, amb unes lleis físiques particulars i unes característiques definides. Alguns amb estrelles, altres on els àtoms no s’arribarien a formar, o es formarien però no interaccionarien, o serien sense matèria i únicament amb energia... totes les possibilitats són obertes.

I encara s’especula amb altres possibles multiversos, que ja depenen de propietats de la física quàntica i resulten tan estranys que fan que els multiversos que he explicat semblin simples i evidents.

De totes maneres, hi ha qui critica aquestes idees amb l’argument que van més enllà de la ciència. I és que perquè una idea és consideri relacionada amb la ciència cal que sigui possible posar-la a prova. Que es pugui veure si és certa o falsa. No cal que sigui possible a la pràctica, però al menys ha de ser-ho en teoria. I donat que els multiversos són per definició inaccessibles de cap manera, resulta impossible demostrar que no existeixen. Això els situa fora de la ciència (encara que tenen múltiples aplicacions per la ciència ficció)

La veritat és que si mirar l’Univers ja és una bona dosi d’humilitat per qualsevol amb dos dits de seny, la idea dels multiversos arriba a ser aclaparadora.