dimecres, de novembre 21, 2007

Com llàgrimes en la pluja

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

La pel·lícula Blade Runner és fantàstica, però aquest moment arriba a l’excel·lència. No és perquè si que les paraules que pronuncia el replicant Roy Batty s’han fet famoses i han passat a ser un dels instants mítics en la història del setè art (i això que al castellà es van traduir malament). I, per descomptat, el millor moment en la carrera d’en Rutger Hauer.

En poques paraules aconsegueix expressar una de les coses que més ens angoixen del fet de morir. Tot allò que som, tot el que hem viscut, els nostres records, tot allò que ens fa ser nosaltres en particular, ha de desaparèixer en un moment o altre. Després de tot, una de les poques certeses que tenim a la vida és que hem de morir i que no sabem quan arribarà el moment. En algun indret vaig llegir que el fet d’acceptar la pròpia mort sense defallir és l'indicatiu que has arribat a la maduresa.

En això els humans tenim la particularitat de ser-ne conscients. Un fet que ens distingeix de la resta d’éssers vius. Hi ha animals que sembla (però com estar-ne segurs?) que intueixen que van a morir, però això passa únicament als darrers instants. Al llarg de la vida, la idea de la mort no sembla que afecti massa a cap bestiola.

En tot cas, la mort és el preu que cal pagar pel fet d’estar vius. Mirat així, tot i que segueix sent trist, tampoc és un mal negoci. Però és que en el cas dels humans resulta particularment avantatjós.

Cada espècie animal té una esperança de vida més o menys concreta. Sempre poden haver accidents o malalties letals, però com a norma no esperem que un gos visqui més de vint anys mentre que una tortuga pot passar dels cent sense problemes. El cas és que hi ha estudis que analitzen la longevitat dels diferents animals i van trobar una interessant característica.

Sembla com si es mantinguessin determinades correlacions estretament entrelligades. I una de les que millor indiquen l’esperança de vida era el ritme cardíac. No és per màgia sinó perquè està relacionat amb la taxa metabòlica. Amb el ràpidament que es consumeixen energies. El cas és que com més ràpid és el ritme cardíac de l’animal menor és la seva esperança de vida. Per contra, els animals que viuen més anys tenen un cor que batega pausadament. Algú va calcular que, a la pràctica el cor batega uns mil milions de vegades abans de morir. Altres ho van fer amb el ritme respiratori i també donen dades de quantes vegades respirem abans de morir. En tot cas, el nombre és similar per a tots.

Cal anar amb compte, perquè això no vol dir que els organismes tinguin un “quota de vida” en néixer sinó que deu ser resultat de processos metabòlics cel·lulars més complexos. Això dels batecs és una curiositat que ens dóna pistes del que passa dins el cos i que encara no coneixem del tot.

En tot cas, els humans som afortunats perquè representem una clara anomalia a la norma. De mitjana nosaltres vivim entre dos i tres vegades més del que seria d’esperar segons aquests càlculs. El nostre cor bategarà més de dos mil milions de vegades en total. Això ha de ser en part gràcies a la medicina. Ara ja maneres d’ajudar al cos a resistir millor els cops que inevitablement rebrà per part de l’ambient que l’envolta en forma d’infeccions, lesions o intoxicacions.

Però també és en part per pura sort. Aquestes relacions tampoc no són exactes. Alguns organismes han sigut afavorits i altres han tingut mala sort. Nosaltres ja estàvem en una posició de la corba que ens permet esperar viure més temps que el que ens tocaria. Si, a més hi afegim els avenços que ens ha ofert la intel·ligència quan l’apliquem correctament el resultat és una vida molt més llarga del que es podria esperar.

Això no fa que el final sigui menys trist. Però en tot cas, quan arribi el moment en que els nostres records es perdin “com llàgrimes en la pluja” podrem pensar que, després de tot, hem tingut sort de poder tenir-ne tants, ni que sigui temporalment.


21 comentaris :

Anònim ha dit...

Ara no fa res vaig veure com buidaven el pis d'un veí que va morir no fa gaire, i la veritat és que és angoixant veure com totes aquelles coses que eren importants per a algú podien anar a parar a l'abocador.

Es perden els records ? Qui sap !! Sembla que per aquest costat de l'existència si, però.. què hi ha més enllà? A saber.. tot i així jo prefereixo creure que alguna cosa hi ha d'haver.

èlsinor ha dit...

I, a més, no tots els nostres records es perden, que els humans tenim la possibilitat de retransmetre'ls --o llegar-los-- de diverses maneres...i d'ací la possibilitat d'avançar cap endavant --i de sobreviure-- com a espècie.

MoD ha dit...

Hi ha tant a dir sobre aquest tema que no sé per on començar!

Jo crec que la mort està sobrevalorada (ara m'amago per si algú em llença pedres). N'hi ha tants que ja n'estan de morts i bé respiren... Però perseguir la longevitat d'aquesta manera és contra natura, com mirant de caçar temps per fer el que no fem ara (i tampoc farem més endavant). I gairebé, caçant-ne per tenir-ne més, sense saber què fer-ne d'entrada.

Carquinyol. El més important és el que queda en les memòries i cossos de les persones que l'envolten, són aquestes memòries que proven la nostra existència arreu (i al final, sempre quedaran els nostres gens amb sort).

Va, i ja per provocar, tots acabarem morts i enterrats i no en quedarà res de la civilització a la que anomenem humanitat. Tot el que fem i desfem desapareixerà i si no existeix res de res després de la mort, la nostra existència es torna supèrflua? Dit d'una altra manera, si oblidessis tot el que fas i sents a poques hores després de fer-ho... té sentit la teva existència?

Brioxet ha dit...

Excel·lent post!
De fet la longevitat de l'especie humana al inici potser si que era molt més propera a la norma dels batecs del cor, no?
A l'edat paleolítica una persona que tingués 35 anys era considerada anciana!!

Ah si! Felicitats! Per els 2 anys de bloc i per ser el bloc del dia al programa "El mon" de RAC1 (comenten el teu post de la Coca-Cola i els Mentos)

Dan ha dit...

carquinyol. Creure en un més enllà ajuda molt a l'hora d'afrontar la mort. De vegades he envejat persones que he vist morir amb molta serenitat gràcies a les seves creences. Però és una creença, sense dades que ho recolzin. Em temo que, igual que per lesions cerebrals es perden els records, la mort, que es la gran lesió cerebral, ha de fer el mateix.

élsinor. Tens raó, però és diferent. Les obres queden i les transmetem a la posteritat, però el que desapareix és l'experiència subjectiva. Allò que hem viscut i que és més nostre.

pol. Home! Tot tot és efímer. però això no vol dir que l'existència no tingui sentit. Li podem donar el sentit que volguem.

brioxet. Fa poc vaig sentir que en un llibre d'un autor rus (no recordo quin) parlava d'una "anciana de 40 anys".
Al RAC1 comenten el post? Avui?

Brioxet ha dit...

Si, avui mateix. Cada dia comenten un bloc diferent, i avui t'ha tocat a tu!
Ho han dit si fa no fa entre 2 quarts i 3 quarts de nou (aproximadament, que estava conduint i no podia fixar-me en tots els detalls)

Anna ha dit...

hi ha tantes coses a dir, com diu el pol, que es fa difícil saber per on començar.

Mira, saps què? no diré res, només que m'ha agradat el post. I que no m'agrada la mort, sobretot la dels altres...

sants ha dit...

Segurament diré una tonteria però bé... s'han fet estudis comparatius del ritme cardíac entre homes i dones? podria ser aquesta una causa ( o una conseqüència, qui sap..)de que les dones visquin uns anys més de mitjana?

Ja sé que fins i tot a nivell genètic podem trobar diferències que podrien explicar aquest fet (2 cromosomes X, per exemple), però no crec que fos descartable això, no?..

Felicitats per la ràdio!! estàs que et surts!!!

èlsinor ha dit...

No, dan, no hi estic d'acord: l'experiència nostra subjectiva també la retransmetem en forma d'anècdotes contades als qui ens envolten, de poemes, de novel·les, de dietaris, de música, etc., sempre que vulguem transmetre-la, clar. La possibilitat, almenys, la tenim.

Dan ha dit...

brioxet. Vaja, doncs m'ho he perdut. :-(

anna. Vale, doncs no diguis res. A cap ens agrada la mort.

Sants. Es possible que tinguis raó, però no se com es van fer els estudis. Segurament en homes i no en dones. En tot cas, les diferencies genètiques son les que farien que el cor bategui mes lentament i que visquis mes. Sense que una cosa sigui conseqüència de l'altre, sinó les dues de la base genètica. No se si m'explico.


èlsinor. Creus que podem transmetre les experiències subjectives? A mi no m'ho sembla. El millor artista pot generar en mi experiències d'allò més intenses, però segur que les viuré diferent que no pas ell. Per això, davant del mateix quadre, del mateix llibre o del mateix plat, cadascú ho viu d'una manera diferent.

Brioxet ha dit...

si vas a la web de RAC1 et pots baixar els programes i escoltar-los en diferit ;-)

Alasanid ha dit...

Tot i que me la vau recomanar encara no l'he vista.

Pel que fa a la mort... Sempre m'he preguntat si hi ha límit en longevitat i quin és.

Perquè s'ha de tenir en compte no només com estem avui sinó des que neix la persona fins que mor.

PS: Veieu viable arribar als 150 200?

PPS: La diferència entre homes-dones poden ser dues coses 1a. Els cossos eren diferents (tendeixen a igualar-se amb el temps) i la 2a són els malsvicis que ha acomulat l'home.

Anònim ha dit...

Alguna cosa havia sentit respecte això del ritme cardíac amb data de caducitat (de fet explica perquè la vida dels rosegadors és tant curta i la de les tortugues tant llarga), però pensava que la hipòtesi més acceptada respecte l'envelliment (i la mort que acaba comportant) és el desgast de l'ADN que duplicació rere duplicació va perdent informació que fa que en la vellesa siguem més febles en termes generals.

Pel que fa als records, jo de neurologia no n'entenc, però és veu que el nostre nivell de complexitat cerebral no hauria de poder allotjar tota la informació que allotja, ja que això implica que un ximpanzé també ho podria fer. Això ho he tret d'un documental sobre el cervell i ja sé que no està expressat amb gaire rigor científic, però és ben probable que la manera que tenim d'emmagatzemar records i pensaments sigui una altra i que aquesta si que permeti la transcendència de la ment després de la mort. Són teories per consolar-nos d'aquest agre destí...

Ara una teoria d'aquestes, però més literària: si algú ens recorda en el futur i es repassen els nostres actes i idees, tot imaginant-les, recreant-les, comprenent-es, crec que podria ser com viure una existència post-mortem. Evidentment, no en seríem conscients, però al cap i a la fi, el que vertaderament distingeix als humans sobre la resta d'espècies animals és l'habilitat de produir aquests pensaments propis. Així doncs, perquè no, un besnét nostre no pot reviure la nostra ment tot rellegint el nostre blog?

MoD ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
MoD ha dit...

Ai que m'he llegit els comentaris i el d'Alasanid m'agradaria afegir-hi una reflexió sobre els 150 o 200 anys.

Si estem d'acord en que el que fa que siguem nosaltres és la informació que hi ha al cervell, amb un recipient prou gran seria fàcil agafar tota la informació i copiar-la, i no en podríem notar la diferència. Dit d'una altra manera, podríem endollar el nostre cervell (o un equivalent) a un cos pro-estètic (fals) i continuar sent nosaltres mateixos. D'alguna manera... aquest pensament em recorda al post sobre la teleportació... estat quàntic
Qué en penseu?
[havia esborrat el comentari per afegir-hi aquest tros de dalt, pensava que no en deixaria rastre! Bé, els curiosos ja teniu satisfeta la vostra curiositat]

Dan, que dés de bon principi que em surt un pop-up d'ilead track al clicar al fons del teu blog, (si no ho faig firefox me'l bloqueja i no surt) Al final m'he decidit a indagar una mica i pel que sembla es deu al programa analític que utilitzes, que és de motigo.com (Statcounter o com es digui). Mira de canviar perquè molesta i segur que no t'agrada que passi =) Espero haver ajudat!

Dan ha dit...

brioxet. Gràcies. Ja l'he sentit! :-)

alasanid. Arribar als 150-200? Ostres, jo encara ho veig llunyà, i sobretot poc atractiu. Si arribéssim amb un físic dels ... diguem 30, encara. I tot i així No ho se. He conegut avis que havien perdut l'interès per la vida abans i tot que el físic fallés. Quantitat per quantitat potser no val la pena.

moz. Segurament tot està relligat. Una taxa metabòlica alta, amb un ritme cardíac elevat fa que les cèl.lules es divideixin més sovint i per tant els danys al ADN s'acumulin. Es com mirar el mateix fenomen des de diferents punts. De l'altre cosa que comentes, segueixo amb el que li deia a l'èlsinor. Podem provocar records en altres, això és cert. Però les nostres vivències subjectives es perden de totes maneres.

pol. Amb el que dius, el que passaria seria que el cos moriria però no pas nosaltres (la nostra ment, que és el que ens fa més particulars) Com transferir els programes a un ordinador nou.
(Això del pop up ho he de mirar. Hi ha qui fa servir el statcounter i no li surten)

Ulisses ha dit...

home, molt de consol tampoc...
que morir-se fa una mica de yuyu.

Anònim ha dit...

uau! quins comentaris! :D

t'has deixat lo més bonic de l'escena, dan. Tot just abans de morir el replicant salva una vida, tot i que aquella vida el volia matar. El replicant, doncs, al final, podríem dir que s'estima més la vida que la persona!

Dan ha dit...

ulisses. Si que fa yuyu. Però ja que hi haurem de passar tant si si com si no, millor fer-ho mirant els aspectes menys negatius.

jacme. Es que la pel.lícula te tants moments per comentar que no podria fer un post curtet.

bellosoli ha dit...

m'encanta aquest film i, sobretot, aquesta escena. I, certament, després de veure-la en anglès hom esdevé conscient de com de malament de vegades es tradueixen les escenes o, almenys, de com es pot perdre cert encant en aquest procés.

No estic massa d'acord amb el fet que amb la maduresa s'accepta la mort, o que quan s'accepta la mort és que s'ha esdevingut madur. De petit, la mort no em feia por. D'adolescent, tampoc. Fins i tot em picava la curiositat (sense ganes de tastar-la, clar està!) I és ara, que sóc més vell del que mai no he estat (tot i que demà, si existeix, en seré més), que més em costa d'acceptar que algun dia tot s'acabi, que més em colpeixen les darreres frases d'en Roy. Perquè si, tot el que he viscut es perdrà en el temps.

I no em succeeix nomès a mí, crec o n'estic quasi segur. Vaig veure als ulls del meu avi la por de saber que es moria, que deia adéu a aquest Món. El meu avi, que mesos enrere deia que ja s'hauria de morir perquè ja no li tocava estar en aquest Món. Però quan va entendre que ja li havia arribat el moment no va tenir tanta por com tristor. La tristor que produeix saber que ja s'acaba i no hi ha segona part.

No se si morir-se és bo o dolent. No sóc jo qui ho ha de dir. Però si que sé que és molt trist.

amay ha dit...

que diferents els monòlegs en les diferents llengües... no hi ha res com la versió original
(ja sé que m´escapo del tema de la mort... ja l´he assumit, crec!)
salut