Com llàgrimes en la pluja

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

La pel·lícula Blade Runner és fantàstica, però aquest moment arriba a l’excel·lència. No és perquè si que les paraules que pronuncia el replicant Roy Batty s’han fet famoses i han passat a ser un dels instants mítics en la història del setè art (i això que al castellà es van traduir malament). I, per descomptat, el millor moment en la carrera d’en Rutger Hauer.

En poques paraules aconsegueix expressar una de les coses que més ens angoixen del fet de morir. Tot allò que som, tot el que hem viscut, els nostres records, tot allò que ens fa ser nosaltres en particular, ha de desaparèixer en un moment o altre. Després de tot, una de les poques certeses que tenim a la vida és que hem de morir i que no sabem quan arribarà el moment. En algun indret vaig llegir que el fet d’acceptar la pròpia mort sense defallir és l'indicatiu que has arribat a la maduresa.

En això els humans tenim la particularitat de ser-ne conscients. Un fet que ens distingeix de la resta d’éssers vius. Hi ha animals que sembla (però com estar-ne segurs?) que intueixen que van a morir, però això passa únicament als darrers instants. Al llarg de la vida, la idea de la mort no sembla que afecti massa a cap bestiola.

En tot cas, la mort és el preu que cal pagar pel fet d’estar vius. Mirat així, tot i que segueix sent trist, tampoc és un mal negoci. Però és que en el cas dels humans resulta particularment avantatjós.

Cada espècie animal té una esperança de vida més o menys concreta. Sempre poden haver accidents o malalties letals, però com a norma no esperem que un gos visqui més de vint anys mentre que una tortuga pot passar dels cent sense problemes. El cas és que hi ha estudis que analitzen la longevitat dels diferents animals i van trobar una interessant característica.

Sembla com si es mantinguessin determinades correlacions estretament entrelligades. I una de les que millor indiquen l’esperança de vida era el ritme cardíac. No és per màgia sinó perquè està relacionat amb la taxa metabòlica. Amb el ràpidament que es consumeixen energies. El cas és que com més ràpid és el ritme cardíac de l’animal menor és la seva esperança de vida. Per contra, els animals que viuen més anys tenen un cor que batega pausadament. Algú va calcular que, a la pràctica el cor batega uns mil milions de vegades abans de morir. Altres ho van fer amb el ritme respiratori i també donen dades de quantes vegades respirem abans de morir. En tot cas, el nombre és similar per a tots.

Cal anar amb compte, perquè això no vol dir que els organismes tinguin un “quota de vida” en néixer sinó que deu ser resultat de processos metabòlics cel·lulars més complexos. Això dels batecs és una curiositat que ens dóna pistes del que passa dins el cos i que encara no coneixem del tot.

En tot cas, els humans som afortunats perquè representem una clara anomalia a la norma. De mitjana nosaltres vivim entre dos i tres vegades més del que seria d’esperar segons aquests càlculs. El nostre cor bategarà més de dos mil milions de vegades en total. Això ha de ser en part gràcies a la medicina. Ara ja maneres d’ajudar al cos a resistir millor els cops que inevitablement rebrà per part de l’ambient que l’envolta en forma d’infeccions, lesions o intoxicacions.

Però també és en part per pura sort. Aquestes relacions tampoc no són exactes. Alguns organismes han sigut afavorits i altres han tingut mala sort. Nosaltres ja estàvem en una posició de la corba que ens permet esperar viure més temps que el que ens tocaria. Si, a més hi afegim els avenços que ens ha ofert la intel·ligència quan l’apliquem correctament el resultat és una vida molt més llarga del que es podria esperar.

Això no fa que el final sigui menys trist. Però en tot cas, quan arribi el moment en que els nostres records es perdin “com llàgrimes en la pluja” podrem pensar que, després de tot, hem tingut sort de poder tenir-ne tants, ni que sigui temporalment.