Art i ciència i joc literari

La ciència i l’art són dos aspectes de la creativitat humana que sempre els he trobat curiosament allunyats l’un de l’altre. Hi ha excepcions, naturalment, però en general els artistes i els científics es miren els uns als altres com si fossin éssers d’altres planetes amb qui esporàdicament es pot coincidir.

Potser perquè al final, de tant repetir-ho tothom s’ha acabat per creure el tòpic que l’art apel·la als sentiments i la ciència a la raó. I alguna cosa de certa hi ha, però ningú ha dit que aquesta dedicació hagi de ser en exclusivitat. Per això em fa molta gràcia quan trobes amb físics que admiren l’elegància de la demostració d’alguna teoria, matemàtics que s’extasien amb la bellesa de la fórmula que anaven buscant o biòlegs bocabadats davant la hipnòtica simetria de la molècula del ADN.

Sentiments que de seguida neguen si els han de reconèixer en públic.

I també sorprèn topar en ocasions amb artistes que recorrin a la ciència com a font d’inspiració per les seves obres. Sobretot perquè els resultats els trobo fascinants. Quan a la bellesa del món que ens obre la ciència s’hi afegeix la interpretació de l’artista, els resultats poden ser magnífics.

Perles d’aquestes, per a mi inexplicablement escasses, se'n troben en ocasions. Per exemple, la imatge que he posat aquí al principi em va fascinar en el primer moment que la vaig veure en el blog (ara aturat) d’una artista de prop de Tarragona. D’entrada em van semblar únicament dos cromosomes, però en una mirada més atenta vaig adonar-me que tenien sexe. Un cromosoma X? Si el que determina el sexe és l’Y! Però els homes també tenim un X. Aleshores? Una manera excel·lent i estèticament genial de posar en una sola imatge allò que tenim de comú i allò que tenim de diferent homes i dones.

En la pintura, el que més destaca en explorar l’art com a font d’inspiració és, de ben segur, en Salvador Dalí. Ens poden parlar de la relativitat del temps durant hores, però aquells rellotges tous poden expressar el mateix sentiment d’angoixa en una sola imatge. I en altres de més explícites afegia la molècula d’ADN com a integrant del quadre, com ara “El gran masturbador en un paisatge surrealista amb ADN”.

Després hi ha la literatura. Potser és el punt on els encontres són més fluids. No sòls per tota la branca de la ciència ficció, amb el seu públic especialitzat. Cada vegada hi ha més novel·les que especulen al voltant dels reptes i les oportunitats que ofereix la ciència. D'altra banda, molts conceptes inicialment restringits a l’àmbit de la ciència es van introduint, ni que sigui com a metàfores, en contes i novel·les que en principi no tenen res a veure amb la ciència. Ara ja es poden trobar referències a dimensions alternatives, forats negres, clonació o cèl·lules mare en tota mena de textos literaris.

I per il·lustrar això, i de pas contribuir una mica a establir ponts entre la ciència i la literatura, aprofito per participar en la iniciativa que promou un altre blocaire, en Jesus Tibau i els seus “jocs literaris” que proposa cada dimecres des del seu blog “Tens un racó dalt del món”. Per celebrar que ja en porta 30 ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs, incloent aquest.

L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre “Cròniques de la veritat oculta”, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Si, per casualitat, cau en un forat negre i en surt per l’altre costat, probablement visqui tota la vida sense problemes, però estarà massa comprimit per sortir a conèixer noies."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a "Tens un racó dalt del món", a partir d’avui 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat “30è joc literari”. Hi ha regals que sorteja entre tots els participants!

Qui ho diu que no dóna joc el combinar l'art i la ciència?