El ying i el yang de l'esquelet

La filosofia oriental ens ha donat el concepte del ying i el yang, basat en la dualitat de les coses. Segons això, tot el que existeix conté dues forces fonamentals, oposades però complementàries. Per això, a la natura sempre es poden identificar els dos extrems contraposats. La llum i la foscor, la vida i la mort, el mascle i la femella, la quietud i el moviment...

És un concepte interessant, malgrat que n’hi ha prou d’observar la pròpia natura per adonar-se que moltes vegades hi ha més de dos extrems. La realitat acostuma a ser molt més polièdrica del que el nostre afany per la simplicitat ens fa veure. Tot i així, en ocasions si que es plantegen dualitats ben clares. I una d’aquestes dualitats és la que han d’afrontar els animals. El conflicte, més important del que sembla, entre la resistència i la flexibilitat.

El cas és que quan parlem d’animals ja pensem en algun organisme que es mou. I per generar el moviment, resulta imprescindible disposar de certa flexibilitat. A base d’anar movent parts del cos aconseguim el desplaçament. Podem caminar, reptar, nedar o volar, però tot requereix que l’organisme modifiqui la seva forma. I això planteja un problema, perquè una altra característica necessària és la resistència.

Això és particularment important a partir de certa mida. Un cuc pot ser tovet, però si cal moure’s amb certa velocitat el cos ha de ser capaç de resistir determinats impactes. Per no dir quan es tracti de lluitar. Cal alguna cosa que doni rigidesa a l’organisme. Per això tenim un esquelet intern, i els insectes tenen un exosquelet.

Naturalment això crea un conflicte amb la necessitat de canviar de forma. Un esquelet perfectament sòlid seria semblant al tronc dels arbres. Fantàsticament resistent, però que impossibilita el moviment. I al revés, l’absència d’esquelet ens permetria tota mena de moviments, però al preu d’una vulnerabilitat extrema.

La solució ha sigut, com sempre, un compromís entre els dos extrems. I això ho han permès les articulacions. Així podem gaudir dels avantatges d’un esquelet sòlid, encara que menys que si fos completament rígid, alhora que podem fer moviments, malgrat que no siguin tots els moviments.

I quan pensem en les articulacions, sempre ens venen al cap les grans articulacions, els colzes i els genolls, però al cos en tenim moltíssimes més. Cada unió entre ossos està controlada per una articulació. Algunes, com les que uneixen els ossos del crani, són completament rígides. Altres tenen un petit moviment, aparentment irrellevant però imprescindible en realitat. Per exemple les que uneixen els diferents ossos de la cadera permeten que, a mida que caminem, la cadera modifiqui imperceptiblement la seva forma. Això és important per adaptar-se al fet que a cada passa una cama estira cap endavant i l’altre cap enrera.

Unes altres de curioses són les que uneixen les costelles amb l’esternó. Cada vegada que respirem hi ha un grapat d’articulacions que permeten que la capsa toràcica es mogui suaument. Aquestes són les que de vegades ens causen un dolor al pit i hi ha qui pensa que està a punt de tenir un atac al cor. Bé, de vegades pot ser, però normalment es tracta simplement d’una petita inflamació d’aquestes articulacions, sense més importància.

I finalment hi ha articulacions que es fan servir molt poc i fins i tot mai. Les articulacions pelvianes són les que permeten que la pelvis s’eixampli en el moment de parir per facilitar la sortida de la criatura. Avui en dia, moltes dones les faran moure únicament un parell de vegades al llarg de tota la vida. I, és clar, aquesta és una articulació que els homes no exerciten mai.

La mala notícia és que en qualsevol sistema que contingui peces mòbils, abans o després apareixen els problemes. I el més típic és l’artrosi. Apareix amb els anys, quan hi ha inflamació de les articulacions. És el preu que cal pagar per gaudir del moviment de manera que, per exemple, podem mirar als vegetals tot movent-nos al seu voltant, una cosa que ells mai podran fer, entre altres motius, perquè no tenen articulacions.