Màgiques llums polars.

Un text xinès de l’any 2.600 abans de Crist diu que "Fu-Pao, la mare de l’Imperi Groc Shuan-Yuan, va veure forts llampecs moure's al voltant de l'estrella Su, que pertany a la constel·lació de Bei-Dou, i la llum il·luminava l’àrea sencera. Després d’això, ella va quedar embarassada". Segons aquest relat, ella mirava cap al nord i els llampecs descrits no vindrien de núvols ja que els estels eren visibles. A més, feien prou llum com per il·luminar el terreny. Per tot plegat es considera que aquesta és la descripció escrita més antiga que tenim de les aurores polars. I, segurament és a partir d’aquest relat que a l’Àsia es considera que l’aurora boreal és una font de fertilitat.

A Finlàndia, terra d’aurores per excel·lència els antics lapons l’anomenaven Revontuli, que vol dir “el foc de la guineu”. Això és perquè deia la llegenda que quan les guineus corrien per la neu, les seves cues colpejaven la neu i sortien espurnes, que en ser reflectides al cel donaven lloc a les aurores.

Hi ha moltes llegendes màgiques al voltant d’aquestes llums hipnòtiques, però durant molt temps van ser un motiu d’incomoditat pels científics, incapaços d’explicar el seu origen. Es va parlar de llum reflectida per cristalls de gel atmosfèrics, d’un gas que sortia del terra i que es relacionava amb els terratrèmols, o d’un gas inflamable.

A sobre, durant un període amb poca activitat solar que coneixem com el mínim de Maunder, les aurores van desaparèixer durant gairebé cent anys. Tot un segle sense poder fer cap observació!

Però mica a mica es van anar traient conclusions que van obrir el camí a la comprensió del fenomen. Primer va ser sir Edmund Halley, el del cometa, que va relacionar la forma ovalada de les aurores a la perspectiva amb que es miraven. De fet va adonar-se que eren circulars i que tenien a veure amb el camp magnètic de la Terra.

Després van comprendre que les aurores es relacionaven amb l’activitat solar, i finalment es va poder establir l’altura a la que tenien lloc. Entre 90 i 150 quilòmetres d’altitud. Mica a mica el fenomen es va anar esclarint, i des de mitjans del segle XX que ja es comprèn el que passa.

L’origen de les llums del nord és al Sol. Provinents d’allà arriba el vent solar, un flux de partícules carregades elèctricament. Són protons i electrons que el camp magnètic de la Terra s’encarrega de desviar, evitant que arribin a la superfície del planeta. Però en desviar-se, seguint les línies del camp magnètic, aquestes partícules xoquen amb els àtoms i les molècules que hi ha per l’atmosfera. I aquestes col·lisions cedeixen energia als electrons dels àtoms implicats. Aquests electrons fan un salt, i després tornen al seu estat normal tot alliberant en forma de llum l’excés d’energia captada.

Per això les aurores poden tenir llum de diferents colors depenent dels àtoms que hi estiguin implicats. Si és oxigen, la llum resultant serà majoritariament verdosa. L’àtom de nitrogen dóna llum blavosa, mentre que si en lloc d’àtoms són molècules de nitrogen, la llum serà vermellosa.

De manera que ara ja comprenem les aurores polars. Ja les hem pogut observar des de l’espai gràcies als satèl·lits artificials, i fins i tot les hem detectat en altres planetes. Però res de tot això els hi treu encant ni màgia.

Una pregunta clàssica és: A quin indret del món t’agradaria anar de viatge? I, el cas és que la llista és llarga i costa decidir. Però un dels indrets que tinc clar que m’encantaria visitar és... qualsevol on pugui veure una aurora boreal. Bé, si fos una aurora austral també em serveix. Un dels meus somnis és passar un vespre en una cabana perduda en algun bosc de Finlàndia, a l’hivern, ben abrigat, sentint el silenci de la nit, i passar-me hores envoltat per la màgia de les llums del nord.